Imatges retrospectives d'una ciutat

Franquisme

Una presó i una capella a ca la Pubilla Casas, 1939

Començo per la noticia de la Vanguardia,…

Per ara l’única referència sobre aquesta presó l’he trobada a un llibre de Josep M. Jordà i Capdevila que diu que durant la Guerra Civil, ca la Pubilla Casas va ser ocupada per un comitè i en els soterranis, on hi havia hagut el celler de la casa, s’hi van fer alguns assesinats. Després de la guerra es va cedir als pares Passionistes, els quals a la planta baixa van obrir al culte una capella pública. L’any 1943 la comunitat es va traslladar a una torre de la travessera de les Corts.

Al mateix llibre, l’autor fa una llista incompleta de les persones de la parròquia que van morir durant la guerra, cita com assassinats a ca la Pubilla Casas, el 25 d’agost de 1936, Joan Bibet i Marquina i els seus dos fills, Ramon i Fèlix Bibet i Trabal, els dos primers eren contractistes d’obres i l’últim era pare salesià.

A la fotografia següent veiem el pati frontal de ca la Pubilla Casas amb les personalitats que van acudir a la inauguració.

A la imatge inferior, veiem a l’esquerra al tinent general Luis Orgaz Yoldi, cap de la Capitania General de IV Regió Militar (Catalunya). L’home de blanc va ser el primer alcalde de la dictadura, José Wenceslao Marín López, que va durar nou mesos fins que va ser empresonat; poc després va morir.

A sota veiem la capella, bastant buida de mobiliari ¿?

REFERÈNCIES

Luis Orgaz


L’Hospitalet, 1962

Avui, una entrevista amb el Dr. Ramon Solanich i Riera, alcalde de l’Hospitalet entre 1956 i 1962. En ella s’aborden els principals problemes de la nostra ciutat: l’habitatge, l’educació, el tranport, i les escombreries.

Com llegiu l’any 1962 la població de l’Hospitalet ja era de 130.000 habitants, en 1970, en 8 anys, augmentaria fins 242.000, i els problemes també.


La llet en pols de les escoles dels 50-60

El diumenge la Maria Dolors Pérez va compartir aquesta fotografia de la seva primera comunió al grup de facebook de l’Agrupació Escolar Calvo Sotelo, que es trobava on ara és el CEIP Prat de la Manta.

El dia 15 de maig de 1955 ella i les seves companyes es van reunir amb els seus vestits de comunió per esmorzar al col·legi, molt serioses, i nervioses, suposo.

La meva germana va néixer a l’any 1952, i no més veure la fotografia anterior m’ha vingut al cap una vegada que em va contar que odiava la llet des de que al col·legi li donaven una que era en pols. Ella anava a un col·legi públic que hi havia al carrer de Campoamor, que per cert es va construir al mateix any que el de la Maria Dolors, al 1934, i tots dos eren obra de l’arquitecte hospitalenc Ramon Puig i Gairalt.

Li he comentat a la Maria Dolors, i sí, sí, tots els dies prenien aquesta llet, que les alumnes mesclaven amb aigua en un gibrell, i que sempre sortia plena de grumolls, i encara que el pas del temps edulcora quasi tots els records, el sabor d’aquesta llet no ha tingut sort, per totes dues dones era senzillament repugnant! Es veu que el dia de la primera comunió la llet era de veritat!

Fent una mica de recerca he trobat un envàs d’aquesta llet de l’any 1961, encara que he llegit, als molts articles sobre el tema que corren per internet, que també la portaven en sacs o llaunes. Aquesta llet venia dels Estats Units (i també he llegit que de l’Argentina). Als anys 40 la mortalitat infantil a Espanya era de 142 nens morts de cada 1000 nascuts (per que es feu una idea ara la nostra és de 4, i a Etiòpia tenen 95/1000) fruit de tot tipus de malalties; el que va provocar que als anys 50 es sol·licités ajuda a UNICEF, concretant-se a l’any 1954 amb el pla ASA (Ajuda Social Americana), que continuaria fins 1968.

Els americans no sols ens portaven llet, també ens van ajudar amb mantega i formatge, diuen que aquest era groguenc o rosat, amb un sabor com el de bola, i que venia en llaunes de 5 kg que obrien a l’hora de berenar i repartien en petites porcions. Del formatge no he trobat imatges, però sí de la llauna de mantega, a veure si la recordeu,…

REFERÈNCIES


Benedicció d’una sucursal d’una caixa

Les imatges d’avui són bastant dolentes però són d’uns fets que avui dia no es donen, o al menys que jo sàpiga, són de la inauguració, amb benedicció inclosa, de la sucursal del carrer de Luarca,20 (Pubilla Cases) de la Caja de Ahorros del Panadés el 17 d’abril de 1970.

Es veu que va asistir molt de públic, amb la presència d’autoritats de l’Ajuntament i de la Diputació, i també d’alts càrrecs d’aquesta caixa.

A la primera es veu la benedicció que va fer el Reverend José Masdeu Safons davant dels mostrador de l’oficina,…

A la segona es veu el tinent d’alcalde de Hisenda, José Mitjavila, donant la ma a un  directiu de la caixa citada,…

He estat buscant al carrer de Luarca si aquesta sucursal encara existeix, però crec que no, segurament és una de tantes que totes les entitats han anant tancat aquests últims anys.

REFERÈNCIES

Fotografies i informació de la publicació Panadés del dia 25.04.1970 que podeu trobar al buscador de premsa digitalitzada del Departament de Cultura


La reconstrucció de la Diòcesi de Barcelona, 1950

Avui una coseta ràpida,… una article del diari ABC sobre la reconstrucció dels edificis religiosos destruïts a la Guerra Civil. Us poso la primera pàgina on veieu que surten fotografies de les dues Santa Eulàlia de Mèrida, després si voleu continuar llegint la segona pàgina de l’article la trobareu a les referències,…


REFERÈNCIES 


Can Serra: la Objeción de Conciencia en España (1976)

A uns dels últims comentaris al bloc la Xanxano ens diu: “Un altre dels meus primers records és la visita a la presó que vam fer la meva mare i jo per veure un dels objectors de consciència que cuidaven nens al matí a la Casa de la Reconciliació i avis a les tardes. Era una època d’herois i heroïnes…”

Buscant els herois i heroïnes he trobat aquest vídeo de mala qualitat, però que ens permet traslladar-nos a la petita part de la lluita que es va portar a terme a Can Serra. Gràcies als molts sacrificis d’aquests joves (Ovídio, Guillermo, José, Jesús, Vicente,…), molts altres, anys més tard, van tenir l’oportunitat de fer l’objecció de consciencia ja legalment, i posteriorment, ara, ja no saben ni el que va ser l’objecció, ni el servei militar, ni molt menys la insubmissió. Els serveis socials autogestionats que els objectors de Can Serra van crear al 1975 van ser els primers, posteriorment es van reproduir per tot l’estat. A l’any següent 285 objectors vivien a les presons, i un any més tard es formaria el MOC (Moviment d’objecció de consciencia),..

El vídeo divideix els seus 31 minuts en tres parts, la primera, d’uns tres minuts ens introdueix al barri de Can Serra d’aquells anys; a la segona ens mostra de manera crua el per què de l’objecció de la consciencia, i a partir del minut 22 podem veure les accions d’aquest grup d’objectors il·legals al barri de Can Serra. Al final del vídeo veureu a què es refereix Xanxano amb el seu comentari,…

Per presentar aquesta filmació també m’agafo al text que J. M. Martí Rom va fer per presentar-lo a l’exposició Les brigades de la llum. Avantguarda artística i política al cinema espanyol (1967-1981), que es va realitzar al MACBA al 2005. Ell, com a membre de la Cooperativa Cinema Alternatiu va ser un dels responsables de les imatges:

“Fins a l’any 1976, la informació que tenia la societat espanyola sobre l’objecció de consciència era que els testimonis de Jehovà es negaven a complir el servei militar obligatori. De tant en tant, la premsa franquista es feia eco del fet, intentant evidenciar que es tractava d’una protesta anecdòtica i estrambòtica. Tot i això, era cert que hi havia hagut alguns objectors per raons no confessionals, i el cas sobre el qual es va transmetre certa informació –si bé molt limitada– va ser potser el del valencià Pepe Beúnza.

A finals de 1975, just després de la mort de Franco, es va posar en contacte amb la Cooperativa Cinema Alternatiu un grup de pròfugs del servei militar que havien decidit iniciar una campanya a favor de l’objecció de consciència; la seva intenció era passar un any complint un servei civil en el barri de Can Serra i, després, convocar una roda de premsa per explicar els seus motius i el que havien fet.

Can Serra era un barri de nova fornada a l’Hospitalet de Llobregat, tocant amb Barcelona, on s’havien instal·lat una part de les onades immigratòries dels anys seixanta. La CCA va assumir la proposta de documentar les diverses tasques i activitats que els integrants d’aquest grup anirien desenvolupant durant aquell any. Finalment, poc abans de la seva roda de premsa, es van enregistrar les seves opinions i arguments contra la guerra i el servei militar. Era evident que una vegada es fes pública la seva opció, serien empresonats, per la qual cosa la pel·lícula els va donar veu, i la seva intenció era servir per realitzar una gran campanya arreu de l’Estat espanyol.

Potser aquesta és la pel·lícula marginal de la qual es va realitzar un nombre més elevat de còpies, i la que va tenir més difusió per canals molt diversos. Vista des d’ara, el 2005, se’n poden remarcar uns quants aspectes. En aquells anys seixanta, i amb una única televisió estatal (franquista), la societat espanyola no tenia el referent visual –evidenciat en tota la seva cruesa– de les guerres que hi havia al món, com passa en l’actualitat. Per això era important incorporar a Can Serra imatges de la Guerra de Vietnam. Les imatges d’uns soldats americans amb un cigarret a la boca fotografiant-se amb el peu sobre un cadàver vietnamita, o colpejant brutalment i matant a punta de canó a d’altres soldats, recorden a les tristament famoses imatges preses a les presons d’Iraq. A la pel·lícula s’evidenciava també, a la meitat dels anys seixanta, el perill d’aquella nova societat de consum el desenvolupament del qual es podia ja entreveure”

He extret unes imatges del vídeo (que trobareu a les referències).


REFERÈNCIES


Quatre artistes de les festes de la Torrassa (1942-1963)

Fa uns dies vaig trobar a la biblioteca Tecla Sala un treball que Lluís Abarca i Médico va fer a l’any 1997  sobre la història de la Festa Major del barri de la Torrassa. És un text d’unes 30 pàgines escrit a màquina on s’expliquen com eren les festes, principalment en el període franquista, encara que trobem referències als anys anteriors, des de 1914 que es des de quan es diu que van començar.

L’autor ho descriu des de la Comissió organitzadora de la que havia estat membre preponderant, i també com a regidor de festeigs de l’ajuntament (1961-1966). Trobem molts detalls de les festes, des de com eren els envelants  que es situaven any rere any des de 1942 fins el 1969 a la plaça Espanyola, fins per exemple els problemes d’abastiment de cervesa als anys 40, però també el més interessant, podem llegir com va evolucionant socialment el barri a través d’aquells anys,… A sota una imatge del jovent de 1945 a l’envelat,…

D’aquest document podré extreure molta informació per futures entrades d’aquest bloc, però avui m’ha donat per buscar al youtube els noms dels grups i solistes que actuaven en aquelles festes, així que avui faré de disc jockey,…

L’Orquestra Bizarros d’Augusto Algueró van tocar als  “balls de deu” (que es feien a quarts d’una del mig dia) del 1942, el primer any que es celebrava la festa de la Torrassa de manera independent de la de Collblanc des del final de la guerra, i que repetiria també als any següents. La gravació és l’única que he trobat al youtube, és de l’època i a més es veu una imatge del conjunt i de l’August Algueró, pare del pianista que esdevindria famós compositor.

El gran Bonet de San Pedro y los 7 de Palma van tocar la nit del dissabte 3 d’agost de 1957 a la plaça Espanyola, sense envelat per problemes d’última hora, i el 1958 ja dins de l’envelat i amb tot més organitzat. He seleccionat la seva popular Rasca Yú , adaptació del You Rascal, you de Sam Theard composada el 1930, i amb part de la lletra del bolero Bodas Negras que es va escriure a partir d’un poema d’autoria disputada entre Julio Flórez i Carlos Borges probablement als anys 1880. La de Bonet es va gravar l’any 1943 i va estar censurada per que es creia que la tornada feia referència al dictador Franco “Rascayú, cuando mueras que harás tú. Tú serás un cadáver nada más,…

El mateix any 1958 un Josep Guardiola que començava a destacar va cantar a l’envelat, i va tornar l’any 1963, ja famós i en companyia de la seva petita filla; el mateix any representava Espanya al festival de Eurovisión amb el tema Algo Prodigioso.

I acabem ja al mateix 1963 amb el també cantant melòdic Ramon Calduch, que també va tenir molt d’èxit davant del públic de la Torrassa, i que repetiria anys després. He trobat uns dels seus grans èxits, El Viejo Frac, que a més crec que és d’aqustes anys.

En aquests període de 21 anys van actuar molts més grups i solistes,… però  és que no he trobat molts més que aquetst quatre al youtube. Aquí teniu una petita llista extreta del llibre: Joan Casa Augé i la seva orquestra Olantación (segona meitat dels 40), orquestres Astoria i Fantasio (1949), Orquestra Inspiració (1951), Pau Pi amb el seu seguici de Radio Barcelona (1955). Fins l’any 1960 van participar Dinàmicos, la Gran Kursaal, la Gran Palace, Florida, Font, Mariland, Montecarlo, Niça, Orleans, Ritmo Azul, Juanito Segarra, Oscar Martín, Los Sirex, Orquestra Ramon Evaristo,…

REFERÈNCIES

Imatge d’Antoni Comas agafada sense permís de l’espai a Picasa del grup Memoria de Barri de La Torrassa