Imatges retrospectives d'una ciutat

ESPORTS

Vídeos del Cuba-Espanya de Beisbol a Barcelona’92

Com sabeu a les olimpíades de Barcelona ’92 l’Hospitalet va ser una de les subseus olímpiques. Es va construir un estadi de beisbol, i es van celebrar uns quants partits entre els set participants: Cuba, China Taipei, Estats Units, Italia, Japó, Puerto Rico, República Dominicana i Espanya. A aquestes olimpiades va ser la primera vegada que el beisbol passava de ser un esport d’exhibició a formar part del programa oficial, fins que que el 2005 van decidir tornar-lo a eliminar.

Rebuscat al youtube m’he trobat quatre vídeos dels guanyadors de la medalla d’or, Cuba, contra els últims, Espanya. Cal dir que Cuba és una superpotència mundial i Espanya participava per ser l’amfitriona dels jocs.

 REFERÈNCIES

Anuncis

Barri de Santa Eulàlia, 1963

A aquesta fotografia de 1963 podem veure parcialment tres barris, encara que del que més es veu és del de Santa Eulàlia, intentaré descriure una mica el que reconec dels altres dos també. Segur que em deixo moltes coses, així que si teniu qualsevol record,… podeu enriquir tranquil·lament aquest text:

A la part inferior trobem el barri de Sant Josep amb l’antic camp de futbol en primer terme; també on ara trobaríem les piscines municipals, aquí veiem camps de conreu, amb una casa que es deia Ca l’Alemany. Entre el carrer del Torrent Gornal (ara de Rosalia de Castro) i les vies del ferrrocarril trobem una alineació de cases, de la qual sols queden vuit-nou cases baixes a l’alçada del carrer de Josep Tarradellas i Joan. Al costat dret del túnel que enllaça el carrer d’Enric Prat de la Riba amb el de Santa Eulalia trobem Marbres Rodón i a l’altre costat veiem l’entrada del garatge Artigas.

De la Torrassa veiem el seu “skyline” a sobre del talús despoblat que separa el sector de la Marina del Samontà i on ara trobem el parc.Veiem l’estació reguladora de Sants i a dalt, encara no s’ha construït l’ambulatori. Al fons podem veure el pont d’en Jordà que ens porta a Santa Eulàlia, i a l’estació del metro.

Darrere d’on ara s’alça l’edifici de l’antiga Vanguard existia i podem veure una masia que es deia ca n’Alós, de les més antigues de la ciutat, com a mínim del 1732. Aquesta masia li va donar nom a un carrer proper del barri de Sant Josep, a l’altre costat de la via, creuant el pont que es veu (i que ara li diem pont de la Vanguard, no sé com es deia abans). La primera xemeneia que veiem és la d’una bòbila que es deia Ceràmica Cusó (antiga Casa Abadal) i que es situava al núm 218 del carrer de Santa Eulàlia. A l’altre costat del carrer, com en una illa, l’esglèsia i l’ermita, una mica oculta, de Santa Eulàlia de Provençana. Les dues següents xemeneies cap a Sants, són de la fàbrica tèxtil Can Trinxet, de la qual sols queda una nau i la xemeneia més propera, la resta són pisos. A la part dreta de la fotografia viem els rails del carrilet encara sense soterrar, i fins al carrer de Jansana, camps de conreu, on ara trobem alts edificis,…

Bé, segur que vosaltres trobareu moltes més coses que jo, us deixo, que és tard,…

REFERÈNCIES


El Deli torna per quedar-se,…

Va haver-hi un temps en que els barris eren plens de descampats de terra, ocupats per manades de nens amb pantalons curts i genolls bruts, que sols paraven a casa per dinar i dormir, i que feien tot tipus d’entremaliadures,…  era el temps de les fogueres de Sant Joan, de les boles, churro-media-manga-mangotero, el bote, yoca mingui, el trompo, la lima, mosca,… del DELI!

Es nota que era el meu joc preferit, no?… no recordo si era un bon jugador, però sí de que em divertia molt i molt i que quan es deia això de Deli? deli! tiro? TIRA!, xocaven les dues fustes i amb la boca oberta veies volar lluny la petita fusta, era extasiant.

Quan va sortir això del facebook vaig descobrir un grup d’interessats en aquells jocs, i on gràcies a persones amb molta memòria es van poder recuperar les regles exactes de com es jugava a aquest joc a l’Hospitalet, i allà estan penjades si voleu rememorar bons moments.

Vam decidir investigar els origens d’on procedia el deli i vam descobrir altres jocs d’altres regions amb les mateixes fustes però amb regles diferents. De la paraula deli a internet no existia cap rastre, i mira que ens vam tirar estona amb el google,… fins que un dia llegint un llibre de Julio Baños sobre el barri de Can Tunis (sota Montjuïc) als anys 40, al fi va sorgir el mot “déli”, associat a un joc similar. Parlant amb l’escriptor em va comentar que ell mai l’havia vist escrit i que l’accent era collita pròpia per donar èmfasis a la primera síl·laba, així que per ara el que sabem és que el mot deli al menys té 70 anys!

També de fa 70 anys són els records de Ramon Morales al barri hospitalenc de Sant Josep, però ell no li deia déli,… contradictòriament li deia vèlit! . Pot ser als anys 50, quan molts veïns de Can Tunis van arribar als blocs de la Florida la van portar d’allà i es va estendre entre els barris moderns,… amb tan poca informació podrien sorgir moltes teories,… algú vol investigar? pot ser arribarà fins al Nepal, on amb una fusta similar al deli es juga al Dandi Biyo!

Anem al present, el bèlit, denominació més acceptada, és un joc que té fins i tot campionats del món i que està en plena i ràpida expansió, a cada moment es creen nous grups disposats a recuperar-lo i passar una bona estona,… i ara ens toca a nosaltres, les últimes notícies indiquen que ja hi han cinc persones disposades a formar el primer equip de la ciutat i que les podreu trobar al Casino aquest dissabte,… vine, encara que sigui per tornar a tocar un deli!

REFERÈNCIES


L’Òpera de l’Hospitalet

Sempre m’havia preguntat per que a aquella casa okupa li deien l’Òpera, però fins a  aquesta setmana, quan ha sortit a la Vanguardia una queixa d’un veï sobre l’abandonament de l’edifici i els problemes que comporta, no m’ha donat per buscar la resposta, us deixo el fruit de la recerca.

Aquesta òpera, per ara, seria en quatre actes:

1. CINEMA, TEATRE,…

Es va construir a finals dels anys 50 al núm. 58 del carrer de Josep Prats i es va inaugurar amb la pel·lícula infantil “Pequeño Gigante”, de l’any 1958.

El propietari, el senyor Boixadera, va invertir una gran quantitat de diners per fer una sala molt ben equipada on volia passar una programació alternativa i de qualitat, a diferència del que es feia als altres cinemes de la ciutat, amb una programació més “popular”; ho va aconseguir en un primer moment, però la gran competència entre els diferents propietaris va fer que tingués que baixar el llistó i anés perdent públic. A l’última temporada va arribar a un acord comercial per tal de que el seu cinema formés part d’una xarxa juntament amb el Rambla, Oliveras i Stadium, però encara així el cinema no era rendible, i va tancar.

Mentre encara funcionava, entre els anys 1960-62, l’Agrupació d’Amics de la Música va arribar a acords per organitzar sessions dobles de cinema de repertori, concerts de música clàssica o popular, òpera, sarsuela o dansa, varietés o la VI edició del Festival de Cinema Amateur en Color. L’Ajuntament també el va fer servir com a espai per alguns esdeveniments de les Festes de Primavera.

2. ESTUDIS DE TVE

Des de 1964, en regim de lloguer, va ser el  “Cuartel General de las Huestes televisivas de Barcelona”. A l’any 1972 es presenten les reformes que converteixen l’edifici en “un perfecto estudio de TVE” solucionats els problemes d’insonorització i dotat amb elements tècnics més perfectes, eren els Estudis Òpera

En aquell moment ja es diu que en quatre anys es construirà un edifici de TVE a Barcelona i aquest possiblement quedaria com a enllaç, però aquest edifici es va anar aparcant fins a l’any 1982, quan per l’urgencia del Campionat de Futbol es va construir el centre de producció de Sant Cugat, que no estaria totalment finalitzat fins l’any següent; fins aquell moment existien tres centres de producció de TVE: on van començar, l’antic hotel Miramar, des del 15 de febrer de 1959 (retransmetent un Barça-Madrid); els estudis cinematogràfics Isasi d’Esplugues des de 1973, i aquests.

Dos mesos mes tard l’estudi es crema (en part), aquí podeu llegir la notícia:

A aquest estudis es van realitzar infinitat de programes i per ara sé que a l’any 1996 encara funcionaven com a tals. He trobat part d’una sentència de maig de 2002 sobre una demanda dels propietaris, les empreses immobiliàries BOLUPI SL i BOJUR SL, contra Televisión Española SA. pel que crec temes referents al pagament del lloguer. Suposo que TVE es va anar del local  abans.

3. CENTRE SOCIAL OKUPA

L’Òpera s’okupa el 18 de maig del 2002 i a youtube podeu trobar molts vídeos dels concerts i altres activitats que es feien, he trobat aquest sobre el III Festival de la Bici on es pot veure l’interior de l’edifici,…

El 25 de juliol de 2007 es desallotja pels mossos sense cap problema ja que estava buit, uns dies abans el col·lectiu okupa havia decidit no presentar resistència.

4. SENSE ÚS

Des del desallotjament no té cap ús, però un edifici sense ús i abandonat és converteix en un problema. El passat 21 d’abril arriba una queixa a la Vanguardia:

“Desde hace años el edificio del antiguo teatro Ópera de l’Hospitalet de Llobregat sufre un gran deterioro debido a la falta de mantenimiento. Los vecinos sufrimos la invasión de ratas, palomas, mosquitos y malos olores procedentes de dicho edificio. También existe un depósito de gasóleo dentro, lleno de combustible, que puede comportar peligro.

El Ayuntamiento, a pesar de que se han efectuado varias denuncias, no ha llevado a cabo ninguna iniciativa al respecto. Es una pena que un edificio emblemático en una situación privilegiada esté en esa situación. Los vecinos pedimos su recalificación o saneamiento.”

La resposta de l’ajuntament és que encara que és una propietat privada manté converses amb els propietaris per tal d’evitar molèsties.

REFERÈNCIES


Marcel·lí Esquius García (1897-1970)

Doncs ahir no tenia ni idea de qui era Marcel·lí Esquius García, tot ha començat amb el missatge que va deixar ahir l’Olga Abenia al mur de la pàgina de facebook, on demana imatges d’una pista de patinatge al carrer que porta el nom d’aquest home, a Pubilla Cases, on sembla que també tenia una casa (a Mina amb Hierbabuena).

M’he posat a googlejar per si per casualitat sortia alguna imatge de la pista i de cop m’he trobat que en Marcel·lí va ser el “director-propietari” de Miami Platja, ja sabeu, un barri de Mont-Roig del Camp, i una vegada més la meva curiositat m’ha ficat en una espiral de recerques que m’ha fet perdre el sentit del temps i de l’espai,… en fi, faré una petita biografia, una mica Frankenstein, perque aquest home va fer de moltes coses i no sé si les exposaré amb l’ordre cronològic correcte,…

Va neixer l’any 1897 al carrer dels Comtes de Bell-lloch de Barcelona, va començar a treballar als 11 anys a una fàbrica de maons i després va aprendre l’ofici de fuster.

Es veu que quan tenia més o menys 20 anys era un gran aficionat al ciclisme i a una carrera del Campeonat del barri de Sants va quedar segon darrera del millor del moment, un tal Magdalena. Després, als anys 40, va fer de pianista en diversos cinemes (com el Liceo) i cafés de Barcelona, li deien el “music”, més tard va fer de “danzarin”, després es va fer viatjant comercial.

Una vegada que es va casar amb Hortènsia Lifano van marxar cap a Perpinyà, on van montar una ebanisteria. Temps després van tornar cap a Barcelona i van crear un magatzem de fusta. Es van instal·lar a l’Hospitalet de Llobregat i van tenir cinc fills. La ciutat està per comprovar ja que a un article de la revista “Crònica de la Vida d’Esplugues” diuen que era d’allà,… ens trobem a una zona de frontera on inclús ara la gent va una mica perduda,…

Es veu que el negoci de la fusta no anava del tot bé i es va decidir dedicar a la promoció immobiliària amb terrenys de la nostra ciutat i dels municipis dels voltants. I venent i comprant es va convertir en un dels principals propietaris de la zona de Pubilla Cases. L’any 1948 va construir el mercadillo de Can Vidalet format per 43 botigues que van esdevenir el nucli del barri. També va construir la pista de patinatge que ens comentava l’Olga i que  tindria un equip d’hoquei que ell mateix presisiria. El seu fill Jaume a una entrevista també comenta que la primera festa major la va organitzar ell.

A la inauguració de l'esglèsia de Miami Platja. Es veu que el barret i un pur sempre li acompanyaven

A les 12 del diumenge  22 de juliol de 1953, dins dels actes de la festa major d’aquell any, “Tuvo efecto en la barriada de Vidalet el acto de homenaje al gran animador y propulsor de dicha barriada de la vecina ciudad, don Marcelino Esquiu, uno de cuyos actos consistió en el descubrimiento de una lápida que daba el nombre del citado mecenas a la calle Mayor, de la barriada de Vidalet. En dicho acto hablaron, haciendo grandes elogios del señor Esquius, el señor Cansado, el teniente de alcalde señor Colillas, y el agasajado, el cual, emocionadísimo, dio las gracias. Con tal motivo se celebró un partido de hockey sobre patines, disputándose una magnífica copa cedida por el Ayuntamiento, ganada por el Vidalet, del cual es presidente el señor Esquius. Finalmente las autoridades e invitado fueron obsequiados con una copa de vino español”

Aquell any ja havia começat la seva aventura de Miami Platja, a l’any 1955 es va traslladar allà amb la seva família i el seu nebot Joaquim González Esquius. Tenia tant de poder que a un article de 1969 tenia prevista audiencia amb el Papa,… cal dir també que segons un altre article de 1966 no tot li va anar tant bé, havia perdut a tres dels seus cinc fills, dels dos que li quedaven, Marcel, havia aconseguit una gran reputació com a metge, i Jaume, crec que el petit, ajudava al seu pare en els negocis. Aquest últim, l’únic viu, va morir al gener d’aquest any.

Marcel·li Esquius va morir l’any 1970, l’any 2009 l’ajuntament de Mont-roig del Camp li va posar el seu nom a una escola.

REFERÈNCIES


Ovelles (i cabres) a Bellvitge 1989-90

La primera foto és molt dolenta però té la seva gràcia. Per situar-vos una mica sols cal dir que els edificis que es veuen al fons són els del barri de Bellvitge. Davant d’ells podem veure undeels llocs on mig Bellvitge i moltes persones d’altres barris es passaven el dia cultivant la terra com a diversió. Actualment encara en queden d’aquests petits espais a la ciutat, segons diuen molt sol·licitats; lògic a una ciutat amb tanta tradició agrícola i on a més molts dels seus habitats, encara que d’altres llocs, porten la terra a la sang.

Els caps de setmana. o la les tardes, al sortir de les fàbriques, després d’una llarga i monòtona jornada treballant, calia trobar-se amb l’olor, amb el tacte de la terra humida i veure creixer els seus fruits com els havien vist creixer des de petits.

Ens apropem una mica més, en primer pla les estrelles de la foto: les ovelles i les cabres menjant-se les males herbes que hi havia on ara es troba l’estadi de futbol municipal. D’aquests animalons ja no es veuen a Bellvitge però pel riu, de la banda del Prat, encara passen ramats. Suposo que quan van fer el cinturó ja els va ser impossible accedir a aquesta zona, no van fer cap pas, de fet encara no en tenim, però sembla que ja queda poc.

Hi ha una història molt curiosa sobre les ovelles a Bellvitge, bé, de quan els veïns estaven reivindicant la construcció del parc que hi ha al costat de la rambla de la Marina i que arriba fins l’ermita; doncs bé en una de les moltes accions reivindicatives que es van fer durant anys van realitzar una plantada d’arbres entre molts veïns, tot anava bé quan un dia es van trobar que un ramat d’ovelles havia arribat fins allà i com que no hi havia molt per menjar s’havia menjat els petits arbres,… les males llengües diuen que algú de l’ajuntament va tenir l’idea de trucar al pastor per que anés i els bitxos fessin de les seves,…

La imatge inferior és del mateix lloc, pròxim al carrer de la Feixa Llarga, i segurament no es porten molt de temps entre elles. L’edifici blanc que hi ha en mig dels camps i que a la imatge superior es veu a la dreta, és la residència Feixa Llarga- Laia González, inagurada al setembre de 1989, i com no veiem l’estadi de futbol (en aquell moment de beisbol), les fotografies es van fer abans o en moments propers a la col·locació de la seva primera pedra, el 24 de març de 1990.

REFERÈNCIES


La Carpa a Can Buxeres, 1987

L’altre dia, a l’entrada amb dues imatges de la Carpa a Can SerraMiguel Angel Lara comentava:  “Madre mía que foto. Si era el teatro portátil, o más conocido como las tetas de la Ramona entre los niños del barrio, fue desmontado de la Carpa y montado junto al CAN BOIXERES- campo Aguilarense, vamos donde ruedan ahora Pelotas, y allí murió siendo desmontada su estructura para su desaparición, que recuerdos”

A un llibre d’aquests que no agafa ningú (menys els frikis com jo) a les biblioteques, que va sobre les propostes d’urbanisme del nostre Ajuntament a l’any 1987, he trobat un munt de imatges aèries que poso a la cola per publicar. La primera sobre les tetes de la Ramona, que deia Miguel Ángel,…

Incorporo una imatge moderna més o menys de la mateixa àrea. El camp de futbol del CD Aguilarense no era cap dels que es veuen a les imatges, quedaria al descampat que hi ha sota el petit. M’ha picat la curiositat i he buscat informació sobre aquest club; he trobat que va desaparèixer al 1988 per la fusió amb el CD Infico Rayo, FC Ràpid l’Hospitalet i el CD Pubilla Casas per donar el CE Pubilla Casas. Aquest últim, al 1990 també es va fusionar amb el Peña Luis del Sol. També he buscat a l’hemeroteca del diari Mundo Deportivo i es menciona des d’octubre 1977 fins a setembre de 1988, pot ser va jugar aquests anys,… He trobat fins l’escut a un pin! (a sota,…)

REFERÈNCIES