Imatges retrospectives d'una ciutat

Ermita de Bellvitge

El camí que portava a l’ermita de Bellvitge, anys 60

A principis de mes Esteban Reina Lorenz  em van enviar aquesta fotografia del camí que portava a l’ermita de Bellvitge.  Al fons a l’esquerra veiem l’alineació d’arbres de la Gran Via quan puja per sobre de les vies del ferrocarril.

Esteban em comenta que possiblement la fotografia és de l’any 1962-63, però jo no puc afinar més, sé que és posterior a l’any 1960, ja que l’ermita ja està restaurada, es pot veure la creu a dalt del campanar, i anterior a 1964, que és quan es va començar a construir el barri; poca cosa més, la Gran Via és de 1954, i els 600 que hi ha a l’aparcament de l’ermita van començar a fabricar-se l’any 1957.

Pot ser el que m’ha sobtat més és el mal estat del camí, un camí de carros que desapareixeria a l’inici de l’urbanització del polígon i que es transformaria en part de l’actual avinguda de la mare de Déu de Bellvitge (segons google maps), encara que pot ser és el carrer de l’Ermita o segurament l’actual carrer de la Residència,… tinc una mica d’embolic en posar nom a aquest carrer,… Us deixo una imatge de que veuríeu si feu la foto avui

A sota us deixo també una imatge de finals de 1959 on us situo més o menys des d’on es va realitzar la fotografia

DEFERÈNCIES 

Gràcies a Esteban Reina de Reina Papeleria Tecnica.  Al seu perfil de facebook trobareu una imatge molt maca de la plaça Mare de Deu de Montserrat!


Algunes imatges del Bellvitge de 1971

De nou he de donar les gràcies a Lluís Curto per compartir les seves fotografies de joventut amb nosaltres.

La primera la trobo fantàstica! crec que sembla la portada d’un disc, o pot ser un anunci del Seat 600. La noia és la Gloria, la dona de’n Lluís, i es troba a l’avinguda d’Amèrica de Bellvitge.

L’edifici que teniu a l’esquerra és el col·legi Pare Enric d’Ossó, més conegut al barri com el de  “Les Teresianes”, o sencillament com “Les Monges”, inaugurat a finals de 1970. A la dreta veiem la Gran Via, encara sense ampliar, i per tant l’avinguda d’Amèrica es veu el doble d’ampla del que és ara.

En Lluís, impecable, al mateix carrer i al costat de la tanca de “Les Monges”.

A la següent veiem la Gloria i en Lluís pujats a un d’aquells castells dels parcs infantils. El lloc segurament és al costat de Bellvitge on es troba l’ermita, ja que l’edifici no té balcons

Després de tant color, ara una fotografia en blanc i negre amb en Lluís davant de l’ermita. En aquells anys l’ermita estava bastant malament; els porxos, construïts el 1968, s’havien apuntalat per que no caiguessin.


Excursió a l’ermita de Bellvitge, 1853

L’any 1853 la publicació El Católico va tenir l’idea de dedicar uns escrits als oratoris catalans dedicats a la verge Maria, rememorant el treball fet pel frare Narcís Camós al seu llibre el Jardín de María l’any 1657. El text que incorporo al bloc és el de l’excursió cap a l’ermita de Bellvitge (o Bellvitja), on ens descriu la ruta que segueix i també la llegenda de la seva creació.

No sé concretament quan es va realitzar la caminada que es relata, però cal dir que el 24 i el 26 de maig d’aquell any, després de tres dies sencers de pluges, van haver-hi dos desbordaments del riu molt importants. Es van portar la barca del Prat, van enderrocar masies, i van esborrar els camins del delta. El governador Civil va ordenar als alcaldes que socorressin la zona afectada, i el nostre, Baldiri Coll, va agafar una barca i va  recórrer la Marina fins al Prat prestant auxili. Pot ser l’excursió es va realitzar pocs dies després, i per això hi havia tant de fang.

L’Hospitalet de 1853 no arribava a 3000 habitats i més del 75% de la població es situava a la Vila Vella, l’actual barri del Centre. Faltava un any per que s’inaugurés la línia de tren de Vilanova a Vilafranca, però l’industria ja penetrava per la banda de Santa Eulàlia i Collblanc, al costat de l’industriós Sants. L’any 1853 és l’any en que s’instal·la La Aprestadora Española, i encara que anys abans ja existien industries als barris citats, es pot considerar que aquesta gran empresa és la que dona la llum verda a l’era industrial a l’Hospitalet.

També ens parla d’una casa de camp que es deia Esferrer, d’aquest motiu sols sé que ja surt al mencionat Jardín de María i també que el nom es sembla una mica a ca l’Esquerrer, una masia del segle XVI que encara exisiteix a la carretera del Mig, al costat de la deixalleria.

Un altre motiu és La Famada, que segurament té a veure amb can Femades (o Famades,…), construida al segle XVII i encara avui situada en front de la caserna de la Remunta i dita casa Serra. També hi ha una altra casa que es va conèixer amb aquest nom, és la Torre Gran, situada per sota de la Gran Via, a uns cent metres del riu, però construïda més tard, segons cadastre al 1843, i que es on van anar a viure els últims Famades.

I per últim una fotografia de l’ermita, no és molt antiga, però al menys no està molt vista, o al menys jo no l’havia vist fins avui, surt a la publicació La Esfera del 23 de març de 1929 i la va realitzar P. Cano Barranco.

REFERÈNCIES


L’Ermita d’Ignasi Mallol, 1925

Avui, una pintura d’Ignasi Mallol i Casanovas (1892-1940) realitzada l’any 1925 i titulada l’Ermita,… l’ermita de Bellvitge.

Ignasi Mallol és un home clau a la cultura de les comarques tarragonines ja que a més de realitzar part de la seva obra allà, va promoure al 1931 l’escola taller de pintura i escultura de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, dirigida juntament amb l’escultor Joan Rebull i Torroja. A més va tenir un paper molt important a la salvaguarda del patrimoni cultural fins que al 1939 es va tenir que exiliar a Colòmbia on va morir un any després. El juliol del 2010 es va editar el llibre “Ignasi Mallol. La Catalunya quiescent” i es va realitzar una exposició a Valls sobre l’autor; si mireu el vídeo localitzareu aquesta obra dins de les exposades.

He tingut la sort de poder contactar amb Miquel-Àngel Codes Luna, l’autor del llibre citat i m’ha informat de que actulment la pintura es troba al MNAC, sense exposar; de que la va tenir el col·leccionista Rossend Partagàs com a mínim des de 1926 fins el 1945, quan la donà al museu; de que va formar part de l’exposició individual de Mallol a la Galeria Areñas de Barcelona, celebrada del 12 al 15 de maig de 1926.

L’obra d’aquest autor es divideix en dos períodes, el primer, l’olotí (1917-1929) en el que fou reconegut com un dels artistes que amb més semblança ha pintat el paisatge d’Olot i el de Tarragona (1929-1939) que suposa la cloenda de la seva trajectòria artística. Per tant, aquesta obra, per dates, entraria dins de l’etapa olotina. Durant aquells anys no es va estar sempre a Olot, ja que va baixar en algunes ocasions a participar a exposicions de la Sala Parés a Barcelona, com en 1911 o en 1928; El 1923 va viatjar a moltes capitals d’Europa, es a dir que es difícil determinar el moment en que es va realitzar el quadre i de la ma de qui va arribar fins a Bellvitge,…

L’autor del llibre citat també m’ha comentat que sobre Mallol i el Llobregat, en una altra exposició individual a La Pinacoteca de Barcelona (5-18 de maig de 1934), va presentar un quadre que es titulava “El Prat de Llobregat”, però no ha pogut identificar-lo.

Deixo una fotografia de l’ermita de més o menys la mateixa època, segons el llibre d’Antonio Valcarcel, és d’entre 1920 i 1936, sembla que al quadre els xiprers són més alts, per tant la foto ara es podria datar com a màxim de l’any 1925,…

REFERÈNCIES


Bones festes i feliç any 2012!!


Ja tenim un llibre sobre l’ermita de Bellvitge!

En els temps que corren l’aparició d’aquest llibre és tota una proesa,… no sé al final d’on s’hauran tret els calers, però tinc constància de que Antonio ha volgut comptar amb el suport d’institucions, entitats, comerços,… fins i tot amb els responsables de l’Hespèria Tower, tot per treure a la llum el fruit d’hores i hores d’investigacions a multitud d’arxius durant anys; fruit que portava massa temps a un calaix a l’espera d’uns diners que no arribaven, i que sigui el que sigui el preu del llibre, segur que no paguen mínimament el treball desenvolupat.

Antonio Valcárcel Sangil, originari de Lugo, té 70 anys i és veí de Bellvitge des de 1968, és un apassionat de la història, un autodidacta mogut en aquest llibre sols per la passió de treure els secrets d’un dels edificis més importants de la ciutat, del seu barri, l’ermita de Bellvitge.

Esteu convidats a la presentació del llibre el pròxim dissabte 17 de desembre a les 5 de la tarda a la Parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge, carrer de l’Ermita 65-67.


Bellvitge, 1969

El primer que faig quan m’arriba una fotografia és intentar datar-la. En aquesta per dir que és de 1969 m’he basat en que el bloc d’habitatges Neptuno, situat a l’avinguda d’Europa (al grup de blocs de la dreta, dels tres del davant, el del mig), es trobava en obres, i també en que sé que les claus les van donar a finals de 1969, va ser el segon bloc de la Cooperativa de Viviendas Obreras de la barriada de la Bomba.

Una altre lloc per fixar-se és en l’escola Mare de Deu de Bellvitge (situada davant del grup de blocs que queda a la part superior esquerra), que també està en obres, i s’inauguraria al juliol de 1970.

Una altra cosa que m’agrada fer és pensar un lloc i buscar el que hi havia abans, per exemple, a l’IES Joan Miró, què hi trobem a la foto?, doncs una masia!, que es deia, segons el plànol on mirem, l’Hospici o bé cal Creixells. Ara a l’inrevés, just entre els tres grups de blocs construits hi ha una altra masia, aquesta es deia cal Rei,… i què tenim ara a sobre?, doncs la rambla de la Marina, que  abans, molt més estreta, es deia carretera de Sant Roc.

A aquesta imatge podem veure també que la travessia Industrial encara no està feta, i que per fer-la van tirar part del carrer de Vilardosa, que es situa al costat del C.E. Jaume Balmes (podeu veure l’edifici alt d’aquest centre educatiu ja construït); abans era uns 50 m més llarg, per sobre del recorregut de la travessia; encara que no acabo de distingir on, allà hi havia dues masies, cal Pere de la Coixa i cal Quimet del Garro. D’aquesta última conec una fotografia, a veure si un dia puc traslladar-la aquí.

A la imatge també veiem l’ermita de Bellvitge, i al costat dos edificis baixos, el gran, que encara existeix, era les oficines de la immobiliària i l’altre no ho sé, pot ser es feia servir de pis de mostra. Veiem la nau de CIDESA on es feien les peces prefabricades per construir els blocs, encara tots iguals, excepte pel balcó, que alguns tenen i altres no.

i no sé que més dir-vos,…

Incorporo unes etiquetes, i també marco per on ara passa la travesia Industrial, així crec que queda més clar,…


Dues postals de 1964

Pel que he vist a les pàgines de venda de postals, els Laboratorios Fotográficos Jori eren especialistes en fer-les acolorides; van fer de molts llocs, i de l’Hospitalet conec quatre, encara que crec que n’hi han més, de fet crec que les imatges que veiem a continuació fent les composicions, segurament es poden trobar individualment. Això com apunt als col·leccionistes de postals de la ciutat.

De totes maneres, no sé les tècniques amb que contarien aquests laboratoris als any 60, però la veritat és que els acabats no es que siguin una meravella,…

Es veu que els llocs emblemàtics de la ciutat per aquests laboratoris eren cinc: La zona ajardinada, encara existent, que delimiten els carrers de Can Pujadas,  de Jansana, de Santa Eulàlia, i d’un que no té nom i enllaça els dos anteriors. La palmera també continua allà i el doble de gran!. Al fons es veu l’església i ermita de Santa Eulàlia de Provençana. El segon lloc emblemàtic seria la plaça de l’Ajuntament, amb la vegetació retallada amb les lletres de FRANCO als jardins. El tercer lloc emblemàtic, molt proper al anterior, seria la plaça de Mossèn Homar, amb l’església de Santa Eulàlia de Mèrida al fons, i també amb la mateixa palmera que tenim ara. El quart, l’ermita de Bellvitge, que segurament quan es va fotografiar, encara no s’havia començat a construir el barri.

A la següent postal es repeteixen tres  localitzacions a les imatges petites, però la fotografia allargada és nova, és el pas inferior pel qual el carrer d’Enric Prat de la Riba es transforma en el de Santa Eulàlia, i que es va inaugurar el 29 de gener de 1961. A l’esquerra podem veure l’entrada al Campo Municipal de Deportes i una torre que posa Ferrys (un anunci de calçotets?). A la dreta la torre de l’empresa Marbres Rodón, ja desapareguda.


REFERÈNCIES

Més fotografies del pas inferior a la web de l’Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana 


El tinent Josep Manso a Bellvitge, 1809

Aquest home amb el semblant entre Félix Rodríguez de la Fuente i Adolfo Suárez era Josep Manso i Solà, nomenat comte del Llobregat i vescomte de Montserrat per les seves gestes als voltants del riu que compartim amb la comarca veïna.

Josep Manso i Solà va neixer a Borredà el 26 de setembre de 1785, i als 12 anys va començar a treballar al moli fariner del seu oncle, va anar canviant de molí fins que als 19 anys arribà a un de Barcelona. Pocs anys després es diu que té un enfrontament amb un soldat francés, resultant aquest últim mort, i clar, ha de fotre el camp,… decideix passar a formar part de les guerrilles que intentaven evitar la invasió de Catalunya pels francesos.L’any 1808 entra a formar part d’una companyia de miquelets com a tinent; el seu baptisme de sang es produeix a la defensa de Roses on moren alguns dels seus subordinats.

El 6 de maig de 1809 es troba junt a un grup de quaranta sometents a un l’Hospitalet sota control francés, diuen que als voltants de l’ermita de Bellvitge; volen fer una emboscada als francesos, ja que sabien que vindrien al poble a requisar palla i queviures. “Cap a les set de la matinada albiraren cinquanta genets i cinguanta infants que donaven escorta a una lluïda galera que resultà qui era del qui fou el primer ocupant francés de Barcelona i que ara n’era el general governador, Guillem Filibert, comte de Duhesme, el nom del qual és gravat entre d’altres herois napoleònics en l’Arc de Triomf de la Place de l’Ètoile de Paris.

El vehicle del general, d’un model desconegut a Catalunya, era molt superior als habituals del pais i els avantajava en suspensió, comoditat i estètica. El grup emboscat, com és natural, no va entretenir-se a contamplar les gràcies de l’ultim model de galera i en un atac fulminant va descncertar els soldats francesos, que després d’un intent de resistència van emprendre la fuga; se’n rendiren més de trenta. També el vehicle quedà en poder de Manso, en el qual carregà – en un acte de generositat- els ferits que els fugitius abandonaren.

(…) el pas dels sometents i dels presoners, de camí cap a Martorell, fou saludat amb joia pels hospitalencs, que , mentre vitorejaven als vencedors, quedaven bocabadats admirant la galera francesa”

Pocs dies després Manso fou ascendit a capità, però en aquesta guerra, la del Francès (o de la Independència), arribaria fins a general. Posteriorment s’incorporaria a l’exèrcit reial en els regnats de Ferran VII i Isabel II. Va combatre els Malcontents a la Guerra dels Malcontents (1827) i durant la Guerra dels Set Anys (1833-1840) va lluitar a les files isabelines del bàndol moderat ocupant diferents capitanies generals del país. La seva biografia dona per escriure un llibre, de fet ja els té,…

Va morir el 22 de març de 1863 a Madrid, però l’any 1847, ja amb 62 anys va decidir retirar-se i va trobar una casa a Cornellà, a la carretera del Mig, a quasi dos quilòmetres d’on va succeir l’escaramussa que transcrivia anteriorment; aquesta casa és cal Manso, ara restaurada i patrimoni de Cornellà, però tristament ofegada dins d’un polígon industrial que quasi l’oculta.

 REFERÈNCIES


Casualitats de la Pepsi

Això sembla un publireportatge, però no ho és, simplement és un joc de coincidències que ha ocorregut al grup de facebook,…

Aquesta primera imatge és del pare de la Carmen Gimeno Sánchez (que li deien la filla del Pepsicola); me la va mostrar, juntament amb d’altres imatges, quan fa uns dies vaig fer el petit article sobre la fàbrica de la Pepsi que entre els anys 1956-1984 podíem trobar al núm. 15 de la Granvia.

Al principi li vaig dir que em semblava una fotografia molt bona, d’anunci, però que no es distingia res de l’Hospitalet, i pot ser no interessaria als usuaris del bloc. però bé, he canviat d’opinió,… (Ah!, la Carmen pregunta si algú coneix al home que hi ha darrera fumant, el seu cognom era Pérez)

Avui mateix Mariano Andrés Bodi, sense conèixer la fotografia anterior, ha compartit a la pàgina de facebook el seu supercarnet que li donava dret a beure tanta Pepsi com volgués. Ens ha comentat també que allà a la fàbrica els dijous a la tarda passaven uns vídeos publicitaris americans, i a més els donaven unes galetes salades que venien de fora i no es veien a Espanya,…

Resulta que li he mostrat les fotografies de la Carmen i s’ha trobat amb imatges de la casa on va nàixer i de les seves veïnes! Resulta que ell i la família de la Carmen es coneixen de tota la vida!!


Però continuem,… tenia guardades aquestes fotos per més endavant i avui les he tornat a revisar ja que recordava que hi havia un vehicle de la Pepsi,… Les comento una mica: a sota tenim els voltants de l’ermita de Bellvitge, és l’1 de gener de l’any 1970 i el que veiem és la caravana que organitzava, juntament amb d’altres activitats nadalenques, el Departament de Promoció Social de Bellvitge.

Com veieu hi ha un Land Rover petit amb la publicitat de la Pepsi precedit per unes motos de la Guàrdia Urbana i seguit d’uns vehicles amb unes coses al sostre que no acabo de veure que són,…

A la següent imatge es veu el vehicle de la Pepsi i els dos de les coses rares al sostre, i també un home amb bigoti envoltat de nens que crec que si sembla molt al pare de la Carme,… el Sr. Gimeno.

Una altra imatge del home que es sembla al pare de la Carme esperant per pujar pel carrer de l’Ermita de Bellvitge. Li he enviat un correu a la Carme, encara no tinc resposta però crec que posaria la ma al foc!.

i ja està,… no em direu que no en teniu ganes de beure una Pepsi fresqueta,… 🙂

REFERÈNCIES


Rafel Garrich i Masip (1930-1994) – Primera part

Li dic primera part a aquest article per que sóc conscient de que existeixen altres referències escrites sobre Rafel Garrich que encara no he consultat i sobre tot per que el dos quadres que avui comparteixo no representen la totalitat de la seva obra ni molt menys, sols és part del que he trobat des d’aquí, des del meu seient,…

Rafel Garrich i Masip va neixer a la nostra ciutat a l’any 1930, fill d’una família humil, el seu pare era carreter. De petit destacava per la seva facilitat pel dibuix, i el seu mestre, el senyor Lladós de l’escola Rossend Arús, va aconseguir-li una beca, però lamentablement un canvi a l’ajuntament ho va truncar tot, el pare de Rafel era de la Col·lectivitat de Pagesos i de la CNT, així que de beca,res; va entrar a treballar com a estampador a l’industria tèxtil, però sense deixar el dibuix, es va convertir en un autodidacta.

Entre els anys 1952 i 1958 també es va dedicar a dibuixar còmics per la Hispano Americana de Ediciones, de la que he trobat aquestes dues portades. També treballar per l’editorial Germán Plaza però no he trobat cap dibuix. He trobat a més que entre 1951 i 1961 va participar a les exposicions col·lectives que es realitzaven per l’entitat Amics de la Música.

A l’any 1980 fa la seva primera exposició al Museu d’Història de la nostra ciutat i des de llavors li van ploure els encàrrecs i va fer moltíssimes exposicions. Va viatjar a Rússia i a Paris, i quasi es queda allà permanentment pintant, s’ho van oferir, però va decidir que millor es tornava. Des de 1978 va ensenyar al taller de pintura de l’Ateneu de Cultura Popular, que des de que va morir, porta el seu nom.

Diu Rosa Salguero al seu article de la publicació l’Hospitalet: Rafael Garrich va treballar totes les tècniques del dibuix i la pintura, des del carbó a la tinta xinesa, la aquarel·la i l’oli. La seva obra és bàsicament costumista amb personatges marginats, obrers i especialment carreters, la feina del seu pare. Garrich sempre va sentir especial predilecció pels paisatges hospitalencs de la seva joventut com la zona rural de la Marina, on ara hi ha el barri de Bellvitge.

Les dues obres que he trobat mostren aquests dues aspectes, la primera mostra un el espantaocells a un terreny àrid, darrere un edifici que es sembla molt a l’ermita de Bellvitge,…

La segona imatge és la d’un carreter, l’ofici del seu pare.


Finalitzo, per ara, amb la descripció que feia Paco Candel de la seva obra a l’any 1981 “ .., Dueño ya de la habilidad, facilidad y perfección aludidas, Garrich se ha lanzado a captar en sus papeles el mundo que le rodea, y ese mundo que le ro dea ha sido y es el del trabajo, el de la vida cotidiana, el de los barrios y amb ientes humildes. Garrich hace un dibujo testimonial además de desenvuelto: testimonial y de denuncia además de lleno de arte y calidad. Garrich trabaja de estampador en Can Vilumara. Con sus dibujos no se aparta ni un ápice de esa clase social a la que por su oficio pertenece. Es más, parece como que este mundo de pequeñeces, dramas y detalles de cada día es el que le enamora y le emociona como ahora nos está enamorando y emocionando a nosotros. Gracias Garrich.

REFERÈNCIES


Itinerari insòlit per l’Hospitalet, 1975

Avui un article de Francesc Marcé i Sanabra parlant de la nostra ciutat poc abans de la mort de Francisco Franco. És un itinerari a través dels monuments, els que més tard serien i encara són el nostre patrimoni arquitectònic, però també és una pluja de records sobre l’Hospitalet d’abans.



REFERÈNCIES

 

 


Arqueologia a l’Hospitalet (fins 1985)

Albert López i Mullor (Arqueòleg de la Diputació de Barcelona), i Jorge Luis de la Pinta (Enginyer tècnic de l’ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat) van escriure aquest resum de les troballes arqueològiques fetes a l’Hospitalet fins l’any 1985.

Parlen de sis jaciments: l’ermita de Bellvitge (restes del segle XI), l’ermita de Sta Eulàlia de Provençana (restes romanes), als voltants de la Vanguard (restes ibers i romanes), junt al cementiri municipal (restes neolítiques), a Can Serra (restes romanes) i a prop del col·legi Busquets i Punset (monedes antigues).

No diuen res del de Torresolanas, que es situava a Sant Josep, a prop del carrer de l’Ebre i on es van descubir restes romanes i més modernes a l’any 1919, i que vaig mencionar a l’article sobre la torre Ubach (o Solanas).

Des de l’any 1985 no sé si s’ha fet cap altre descobriment arqueològic d’aquesta antiguitat, apart del Castell de Bellvís (s. XII) als anys 2007-8. Teniu cap noticia d’algun descobriment d’aquest tipus?

REFERÈNCIES


Aplec de la Pasqua Florida a l’Ermita de Bellvitge, 1956

Aquesta serie de fotografies de l’ermita de Bellvitge ens arriben via Cels Dobaño, que cedides per l’Elvira  Solà i Adalid,  les ha compartides al grup de facebook de l’ermita de Bellvitge. Cels ens comenta que l’Elvira és del Prat, i que ella com molts veïns i veïnes de l’altra banda del Llobregat, venien caminant o en bici als diferents aplecs que es realitzaven a l’ermita.

L’aplec l’organitzava l’Hermandad Sindical de Labradores i aquest que veiem és el de la Pasqua Florida, o el del dilluns de Pasqua de Resurrecció, concretament de l’any 1956. No he trobat els actes d’aquest any, però sí els de l’any abans:

“Comenzaron los actos por la mañana, con un solemne oficio, durante el cual hizo una magnífica prédica el reverendo doctor Tena. Seguidamente y en la explanada situada frente a la mencionada ermita, se celebró una selecta audición de «ballets», a cargo del «esbart» del Centro Católico de Hospitalet de Llobregat, dirigido por el señor vicario don José Arpa, y el «Esbart Dansaire» del Prat. Tras de los «ballets», siguió una destacada audición de sardanas, que fue seguida y bailada por innumerable cantidad de asistentes” (La Vanguardia 13.04.1955, pàg. 20)

El camí que anava des de la Granvia cap a l’ermita amb motocicletes aparcades i els veïns que anaven a reunir-se a la plaça de l’entrada

Aquests dos nens formaven part d’un grup infantil de caramelles. Aquestes colles de nens pasaven per les cases dels barris i per les masies cantant i com a recompensa rebien ous, diners o una mica de coca, disposaven de tres dies per fer el recorregut, des del dissabte de Glòria, fins aquest dia, el dilluns de Pasqua, quan actuaven després de la missa.

Els nens anaven així, amb pantalons negres i camisa blanca i també amb faixa, barretina i corbata de color vermell. Les nenes vestien el vestit de catalana amb una caputxeta blanca rivetejada de color blau cel.

A l’ombra de la façana de l’ermita i de la casa de l’ermitana es poden veure els músics (no sé si acaben o encara no han començat) envoltats d’una gran multitud que també veurem a les fotografies posteriors.

En una data molt propera, el 28 d’abril del 1956 sortia publicat a la Vanguardia que el «Plan Parcial de Ordenación del Sector de Nuestra Señora de Bellvitge, en Hospitalet de Llobregat» comprendido entra la prolongación de la calle de Aragón, la línea del Ferrocarril de Madrid a Barcelona, la prolongación de la Avenida de José Antonio Primo de Rivera, de Barcelona, y la Zona de Parque Urbano junto al rio Llobregat sortia a exposició pública,… i com ja sabeu, tot canviaria a partir de la seva execució,…

REFERÈNCIES


Masies des del Prat de Llobregat, 1967?

A aquesta fotografia la protagonista es la Papelera Española, al Prat de Llobregat, però també trobem una mica del nostre municipi, de quan Bellvitge ja tenia els primers blocs fets, i encara no s’havia fet el nus de carreteres que ens separa del Llobregat, ni tan sols s’havia ampliat el pont de la Granvia, com es diu: “tot eren camps”.

He posat uns cartellets a sobre de les construccions i camins amb els topònims que sé, i he descobert una masia que no tenia localitzada, la que es troba més a la vora del riu; no sé, no surt a cap mapa dels que he vist fins ara,… serà qüestió de buscar més,…

REFERÈNCIES

Imatge del grup de facebook “Postales y Fotos Antiguas de Gente del Prat de Llobregat

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. Jose Manuel Gomez Arribas Magnífica instantánea, pero también horrorosa, los maravillosos campos, las masias y ahí la Papelera en medio y los horribles edificios de Bellvitge….
  2. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Bueno, tampoco son tan horribles!! ;-P

La maledicció de la medusa

Fa pocs mesos l’última zona agrícola de la ciutat, el poc que ens queda de la Marina, es trobava en perill d’ésser mig sepultada per més edificis, des de l’ajuntament, entre d’altres arguments, se’ns deia que era un gran projecte per un dels últims espais “cutres” de l’Hospitalet (!!)

Ara amb situació de crisi econòmica i també per l’arribada de les municipals ens arriben altres missatges: “El model de desenvolupament basat en l’urbanisme està obsolet, ja sigui per les dificultats econòmiques o perquè moltes ciutats com la nostra no tenen espai per seguir fent grans transformacions” (del Bloc de Núria Marin),… en fí ja veurem que passa quan tornin els diners,…

Aquests texts, que podeu fer més grans si piqueu a sobre d’ells, són un crit de Prou! a la destrucció que ha sofert el nostre territori durant els últims 50 anys. Els van escriure persones sensibles a aquest tema des de l’any 1966 fins al 1991. Espero que us agradin i us facin reflexionar.


Hoſpitalet, 1732

Primer de tot dir que aquest plànol no és l’original, és una adaptació que es va fer pel Noticiari Pratenc de 1936. L’original el trauré quan el trobi en condicions, ja que encara que està a molts llibres,… o és molt petit o es troba dividit en dues pàgines, de manera que no es pot escanejar sense perdre una part important de la imatge.

De totes maneres, aquesta versió te un interès afegit, ja que l’autor, Josep Pujol i Capsada, va incorporar els límits del nostre municipi de principis de segle XX. Podem veure tres camins d’est a oest

  • Camí que va a Cornellà – Camí de Barcelona a Santa Eulàlia: serien les actuals B-200, carrer Major, carrer d’Enric Prat de la Riba i carrer de Santa Eulàlia
  • Carretera de la Barca: crec que serien les actuals carretera del Mig i carrer de l’Aprestadora.
  • Carretera del Gual dels Tarongers: aquesta és més difícil, ja que encara no he trobat per on passa, bé, sí pel costat de l’ermita de Bellvitge

També trobem a més de Hoſpitalet, unes poques cases, que intento comentar:

  • Girona – Es va enderrocar al 1741 per construir Can Rigalt
  • Caſas – Actual Pubilla Casas
  • Alemany – Actual Can Buxeres
  • Auguſti – Actual Remunta
  • Sunÿer – Can Riera?
  • Borras – Podria ser Cal Tres?, que era on ara es troba el Centre Catòlic
  • Alos – La despareguda Ca n’Alós
  • Torraſſa – Actual Casa Torrassa
  • Sa Eularia – Actual ermita de Santa Eulàlia de Provençana
  • Fexaſſos Paperayre – No tinc ni idea!, encara que la segona paraula significa “paperer”
  • Bellvitge – Actual ermita de nostra senyora de Bellvitge
  • Colegi – Podria ser la Torre Gran? (va ser un col·legi de franciscans, però segons la informació que tinc és de mitjans del segle XIX)
  • Bayls – desapareguda Cal Vehils
  • Torra del cap del Riu – En principi és on ara es situa el far (1852)

Després crec que caldria incloure dins del nostre municipi la masia Sabater, que per l’aspecte i la situació, al costat de la carretera del Mig, seria Ca l’Esquerrer construïda l’any 1572.

I això era Hoſpitalet, penseu que a l’any 1718 sols vivien 504 habitants, que van pujar fins a 1633 a l’any 1787,…

També podem veure la masia Femades que encara que es troba a Cornellà es troba tan a prop que tothom pensa que és de l’Hospitalet, ara es diu Casa Serra (antiga Can Famades), Can Cervera, que encara existeix a Esplugues; Torre Melina (Malina), que se la van carregar al 1992,…

Un altra dia escriuré del riu mort, el riu viu, i el riu fach,… del Llobregadell, de les basses i dels estanys. Ara us deixo un experiment que he fet,… no sé,…

REFERÈNCIA

Plànol: “Braços del riu, estanys i maresmes del delta del Llobregat” (1984) escrit per Ramon Planas i Torres i editat per la Caixa d’Estalvis de Catalunya.


Dibuix de l’ermita de Bellvitge al segle XIX

L’ermita de Bellvitge a vista d’ocell al segle XIX. No conec l’origen d’aquesta imatge; sé que la vaig treure d’una exposició que es va fer fa molts anys sobre la pròpia ermita, però no sé la seva autoria i si el motiu de fer-la va ser un projecte o era una imatge del que ja existia. 

Com veieu les diferències respecte l’actual ermita són molt grans, sobre tot per que l’edifici adossat on vivien els ermitans ja no existeix. Als anys 30 hi vivia una dona, la Pepeta, i el seu fill Antonet Tubau, que a la Guerra Civil van salvar i protegir la imatge de la maradedéu a casa de la seva jove Marcé, vora el riu.

Els pollancs que envoltaven el pati també han desaparegut, així com la font, on havia una inscripció que deia “Dolça pagesa d’ulls divins, des de Marina vetlleu nostres destins”

Aquesta ermita té molta història, segons el llibre “Catalunya Romànica” d’Enciclopedia Catalana es menciona per primera vegada al 1279,… així que imagineu tot el que ha vist!

REFERÈNCIES

Mascarell, Mireia “L’Abans de L’Hospitalet de Llobregat. Recull gràfic 1890-1965” (2003) Ed. Efadós

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. Max Plaza Mis tios se casaron en esta ermita (hará unos 30-35 años) y hace unos 20 años, jovencito que estaba uno, tambien vi casarse a una amiga de mis padres que vivía en Bellvitge… Los alrededores sí que han cambiado desde que tengo uso de razón… y por suerte la han conservado porque estaba en las últimas.
  2. Rosa Deu Ramos Cambiado dices jejej nada que ver,recuerdo los campos de alcachofas y como me llenaba de barro,era toda una excursion ir a la hermita.
  3. Max Plaza Recuerdo ir bastantes domingos al antiguo campo de rugby y pasar por los tubos de las alcantarillas que pasaban entre centenares de huertos…
  4. Emma Núñez Ya somos dos Max 😉 Cuando se lo cuento a mis hijos alucinan