Imatges retrospectives d'una ciutat

MASIES – INDRETS

Desembocadura del Llobregat, finals del XVII

Aquests sis mapes de la desembocadura del Llobregat pertanyen a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i es poden consultar al lloc web PARES (Portal de Archivos Españoles). No venen acompanyats de molta informació, sols ens diuen que els plànols  mostren diversos terrenys en litigi, situats al terme municipal del Prat de Llobregat, a tots dos costats del riu, entre el riu, l’antic camí Real i el mar, amb indicació de les masies Romeu i Vilarrubia.

Segons l’arxiu tots menys un es va realitzar l’any 1698, aquesta frase surt darrere del mapa de color verd, el quart,  ‘Producta per parte Luis Costa et Romeu die tertium juny 1698‘. El segon mapa seria més antic ja que es descriu així: ‘Die 24 septembris 1692. Exhibita pro parte Ludovici Vidal Sartoris contra Mariannam Costa y Romeu‘.

Es veu que en l’antiguitat aquests litigis entre propietaris, i inclús entre municipis eren molt comuns ja que es prenia com a referència el riu, i aquest no s’estava quiet, i sovint canviava violentament de llera. Aquest litigi té aquesta referència: Real Audiencia, Pleitos Civiles, núm.6.005, f.840

Si piqueu a sobre dels mapes obtindreu pdfs a molta resolució, però el problema principal que trobareu és que, al menys per mi, és molt difícil entendre la lletra.  En aquest primer veiem al costat Hospitalenc Lo mas Caldero, lo mas Vilarrubia, i la torre del Cap del riu. Al costat pratenc un edifici dibuixat amb tres naus, que és lo Mas Romeu, el masset den Escarrer, la Barraca de ¿nofrages? i a sota de tot, a tocar del riu la casa de les monges. Entre lo mas Caldero i  Vilarrubia, trobem la carretera real de València.

El següent l’he posat a l’inrevés per que el veieu amb el nord a dalt, amb el mar a sota. Al costat trobem la llegenda dels números assenyalats al mapa, i trobem els mateixos edificis protagonistes del mapa anterior

A aquest següent, també a l’inrevés, la llera del riu és similar a l’anterior, tornem a trobar la torre del cap del Riu i la casa de les monges, i també uns estanys al costat del que sembla l’antiga llera del riu.  es veu com el mas de Vilarrubia devia ser molt gran en comparació als altres.,…

Aquest que ve, el el més antic de tots i crec que ens marca la terra motiu de la disputa, al menys la lletra s’entén una mica millor. Tornem a trobar els mateixos edificis, i descobrim que les pobres monges que es trobaven a la desembocadura pratenca del riu eren de l’ordre de les Carmelites, aquesta ordre busca retornar a la vida centrada en Déu amb tota senzillesa i pobresa,…

El següent és el que cobreix més terreny hospitalenc, ens porta més al nord del camí Real de València, fins al camí Real del Prat (més o menys l’actual carretera del Mig), i també viem lo camí dels tarongers (aproximadament l’actual Granvia). En mig de tots dos camins lo mas Alegret, i per sota lo mas Icart, que  “buÿ” del col·legi de Sant Francesc,… i molta lletra que no acabo d’entendre. La llera té un recorregut diferent, sols fa un gir abans d’arribar al mar també al costat de les Carmelites

I aquest últim és el que conté més text;  la llera del riu segueix el mateix recorregut que el mapa anterior, i trobem a la dreta l’any 1689, així que aquests dos últims mapes podrien ensenyar-nos com era la geografia de la zona abans d’un canvi de llera del riu.

Revisant els llibres de Jaume Codina, ja ens parla d’això, de riades els anys 1694 i 1695, sobre tot al delta Oriental, es a dir on es situen Cornellà i l’Hospitalet. També ens parla d’una de les masies, de mas Calderó que l’any 1678 va estar a punt de ser enderrocada per la força de la corrent del riu. Però què va passar amb aquest paisatge? És estrany que al següent mapa de 1723, al costat del riu, per sota del camí dels tarongers, no trobem pràcticament res, on són els masos Calderó, Romeu, Vilarrubia,… no els van dibuixar, se’ls va portar el riu??

Bé, ja veieu que aquest post està bastant verd, hi ha molts misteris,… seguiré llegint, seguiré informant,…

REFERÈNCIES

  • PARES, portal de archivos españoles
  • Els pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial (vol.2), escrit per  Jaume Codina i publicat per l’Abadia de Montserrat l’any 1987 (entre d’altres)

Tobogan al parc de Can Buxeres, 1970

A la Yolanda Domènech li van fer aquesta foto quan es llançava pel tobogan d’un parc de Can Buxeres, que com veieu es trobava en obres. La Yolanda va néixer el novembre de 1966 i el parc es va inaugurar el setembre de 1970. Crec que ella té uns quatre anys, no menys, i pels abrics que porten no sembla que sigui estiu, per tant crec que podríem situar la fotografia a principis de 1970.

Repassant les fotografies que compartiu a la pàgina de facebook m’he trobat aquesta de José Luna, que també ens comenta que és de principis dels 70

TOBOGANCANSERRA

Al fons veiem els edificis de Can Serra, però el que no reconec és l’edifici que queda a l’esquerra dels nens, algú sap què era?


Xocolatada de Comunió al passadís del carrer d’Holanda 29-31, 60’s

Richard Zeta, un membre del grup de facebook, ha compartit aquesta fotografia tan maca. Es tracta d’una Xocolatada de Comunió, ja veieu quin munt de nens i nenes! ell és el quart per la dreta. Ens situa la imatge durant l’any 1962 o 1963, al passadís  del carrer d’Holanda 29-31, construït l’any 1909. En Richard també  ens diu que la paret del fons toca amb el passatge de Matas del carrer de Rosselló

He trobat aquesta imatge més o menys actual de l’entrada del passadís, i per si us interessa aquest tema, a les referències he deixat un treball sobre els passadissos de Collblanc-La Torrassa.


REFERÈNCIES

“Els Passadissos de Collblanc-La Torrasa 1900-29. L’essència d’un barri dormitori” de Juan Fernández de Retana Lobo (1992)


El fons marí de les platges de l’Hospitalet, 1880

Revisant el llibre Geografia General de Catalunya (1905) de Francesc Carreras Candi m’he trobat aquest mapa del fons marí de la platja que existia des de Montjuïc fins al Llobregat. Al mar trobem uns números que són la profunditat acompanyats d’una lletra que indica el tipus de substrat (A: sorra; F: fang; C: cascall ¿?; Aig.: algues i P: pedres), com veieu, a prop de la platja trobaven sorra, a partir d’uns 10 metres fang i a més profunditat es localitzen algunes taques amb algues.

A terra he trobat una cosa que desconeixia, que a l’Hospitalet existien quatre platges: de Pescadors, de la Pudrida, de la Farola i del cap del riu Llobregat, no trobem el topònim de la platja del Vidriol, ni tan sols la fàbrica, aquella que es deia Boada i Travessa o també Boada i Bohigues, fundada el  1868. Pot ser el mapa que van fer servir com a base era més antic, pot ser la fàbrica es va traslladar a la platja posteriorment a la seva fundació, o pot ser no han dibuixat els edificis, tampoc trobem les barraques dels pescadors,… una altra cosa que esbrinar d’aquesta platja amb tan mala sort,…

Veiem la desembocadura del Llobregat i la seva illa, també l’estany que envoltava el far de la torre del riu Llobregat, i una zona més elevada, on a les fotografies de principis de segle veiem cal Patirem,…

REFERÈNCIES


Els refugis de can Rigalt, 1945

Aquestes fotografies les he tret d’un reportatge de la revista Destino de l’any 1945; que encara que és molt interessant, també ho és d’extens, i a més té molta literatura, així que he preferit enllaçar-lo a sota, a les referències, i fer-vos un resum. Els habitatges de que parla no es situaven a l’Hospitalet però es troben tan a prop que crec que val la pena citar-los a aquest bloc.

L’autor comença el relat a un bar anomenat “El Palacio de la Paz” que per les explicacions que es donen no sé si es situava a l’Hospitalet o Barcelona, sol que es trobava en front de l’entrada del cementiri de Sants. Des d’allà surten i passen al sector barceloní de can Rigalt, busquen els antics refugis de la Guerra Civil que ara s’utilitzen com a habitatges, i per arribar agafen el que es coneix com “la carretera Negra” (es veu que era el color de la terra d’aquell camí); aquesta carretera els porta a un talús ple d’entrades a les coves, que tenen en front, com un balcó, marges i desmunts que baixen fins arribar a un barranc pudent.

Menciona l’autor que normalment no va cap foraster per la zona, a vegades el metge o el cura; algun diumenge venen uns joves d’una entitat parroquial per ensenyar la catequesis als nens; el carter ni va, deixa les cartes a el Palacio de la Paz. També escriu que molts dels habitants d’aquestes coves tenien el seu treball més o menys legal i un sou regular;  que les coves es trobaven netes i polides, emblanquinades i inclús enrajolades; però el problema era la humitat, que en hivern podria tot i feia de mal estar, i el fred, i la pluja, que obligava a cuinar dins menjant-se tot el fum,… per no parlar dels corriments de terra, que alguna vegada havien ensorrat coves amb els sus habitants dins.

Allà vivia alguna família catalana, i també ens parla de que uns quants  habitants eren d’un poble anomenat Berja, un municipi d’Almeria que entre 1940 i 1950 va perdre uns 1.500 habitants dels 12.600 que tenia; la guerra va interrompre l’exportació del raïm de la zona i moltes families es van quedar sense feina.

Aquesta seria la carretera negra, i a ma dreta podeu veure les entrades a les coves, que originalment van ser construïts com a refugis.

Els nens aprenen el catecisme de la ma de joves membres d’entitats religioses

Barberia en ple carrer, al costat de la porta d’una de les coves

Interior d’una de les coves

He trobat una fotografia aèria del 1947, dos anys posterior al reportatge, l’he mirada i remirada amb l’esperança de trobar la carretera negra i les coves, però no ho veig del tot clar. He indicat més o menys el límit entre l’Hospitalet i Barcelona, el cementiri de Sants i també can Rigalt per tal de situar-me. Posteriorment amb altres indicacions del reportatge, com per exemple que es situava a prop d’un barranc, he marcat en groc la possible carretera i on crec que podria existir el talús on es podrien haver excavat les coves. Si discrepeu, aquí em teniu!

 

REFERÈNCIES

Revista Destino núm. 433 (1945) pàgina 12 i pàgina 13


Un torpede arriba a la platja, 1936

Bé, el que relata aquest article va passar l’any 1936, la platja i 900 hectàrees més ja ens havien estat expropiades, però els pagesos es continuaven sentint hospitalencs; de fet, aquell mateix any la CNT va col·lectivitzar totes els camps de l’Hospitalet sota el nom de l’Agrícola Col.lectiva, i tots els camps era des del cap del Riu fins a la carretera de Collblanc, sense distincions, ignorant les fites que partien el terme. Així que podríem dir que mentre va durar la guerra civil d’alguna manera aquell espai van tornar a ser hospitalenc.

Aquest mateix article va ser publicat a l’hora, amb les mateixes lletres a quatre diaris de Madrid (La Voz, La Libertad, El Sol, i ABC), però en canvi no he trobat cap referència ni a La Vanguardia, ni a les diferents hemeroteques catalanes on he consultat; el que com a mínim és estrany.

De casualitat, revisant les fotografies que hi ha al lloc web de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, m’he trobat amb una imatge d’aquell torpede pujat a un vaixell, sense més informació que la data i el lloc on es va trobar, que coincideix amb les de la notícia.

Hi ha infinitat de pàgines que parlen sobre aquests submarins italians, denominats legionaris, amb informacions sovint contradictòries,… després de molt llegir finalment he trobat moltes respostes, i també he descobert el valor propagandístic d’aquest torpede,…

“Infine lo Jalea (capitano di corvetta Silvio Garino), nello spazio di poche ore, tra la notte del 25 e il mattino del 26 dicembre, trovandosi in agguato presso Barcellona, lanciò a vuoto tre siluri contro due navi mercantili. Uno dei siluri, che al secondo attacco aveva fallito la motonave spagnola “Villa de Madrid”, finì sulla spiaggia senza esplodere. Rintracciato, recuperato ed esaminarono a bordo dell’incrociatore Mendez Nuñez, fornì ai repubblicani la prova che si trattava di un arma italiana, un siluro Whitehead costruito a Fiume, ed essi ne sfruttarono il grande valore propagandistico per dimostrare all’opinione pubblica internazionale che i sommergibili della Regia Marina operavano in appoggio alle forze navali di Franco”

Una cosa que no menciona el text, és que al dia següent, abans de les 7 del matí, suposadament el mateix submarí tornava a disparar dos torpedes contra un vaixell al port de Tarragona, i tornaven a anar a parar a la platja,… deixo a sota la referència.

REFERÈNCIES


Barcelona, 1853

Aquí tenim un altre dibuix de Barcelona on surt una mica de l’Hospitalet, el va fer Alfred Guesdon, un litògraf, viatger i arquitecte francés que utilitzava les millors tècniques del moment per fer aquestes vistes aèries, es a dir, un fotògraf pujat a un globus aerostàtic a uns 150-200 m d’alçada. Aquest procediment feia que les fotos no fossin molt nítides ja que aquells equips fotogràfics necessitaven un llarg temps d’exposició, i clar, damunt d’un globus la càmera es movia una mica,… però després ell es treballava les fotos i dibuixava aquestes meravelles, que competien amb els millors plànols de l’època.

El que veiem de l’Hospitalet és una part molt petita, la seva platja fins al Llobregat. Entre Montjuïc i el far es veuen unes taques marrons que podrien ser simplement vegetació. El far, obra de l’enginyer i capità de fragata Simó Ferrer i Bosch (o Roch), es va encendre per primera vegada el 1 de març de 1852, així que a la pintura el veieu pràcticament nou,…

A l’altra banda de Montjuïc, al fons de tot, encara allunyats de Barcelona veiem Hostafrancs, Sants, i més enllà La Bordeta, Santa Eulàlia, Collblanc,…

Mireu, amb aquest plànol de 1855 es veu millor, es porta dos anys amb el dibuix així que no poden existir moltes diferències. Les xemeneies fumejants segur que no són hospitalenques, encara que quedava sols un any per que comencés a funcionar l’Aprestadora Española, l’any 1854 és quan es considera que arrenca la Revolució Industrial al nostre municipi, i no sols per l’Aprestadora, també per que és l’any que arriba el ferrocarril. Alguna d’aquelles xemeneies segur que era de l’España Industrial, que aquell any ja funcionava.

REFERÈNCIES 


Barcelona, 1563

Ahir a la tarda vaig anar al Prat per trobar-me amb Joan Lluís Ferret i Pujol, un historiador amateur que ha publicat un munt de llibres relacionats amb el Prat i la seva gent, i que des de fa molt de temps esta realitzant una investigació sobre el procés de formació del delta del Llobregat. Disposa de molta informació de tot tipus: testimonis geològics, estudis geofísics, cartografies antigues, estudis sobre variacions del nivell del mar,… i també en la bibliografia històrica, de fet era el tema pel que ens havien reunit, ja que sembla que estic agafant fama de savi sobre aquests temes a l’àmbit de l’Hospitalet. He de dir en la meva defensa que res més lluny de la realitat, jo no sé res, em dedico a fer difusió del que altres han escrit. De fet, va ser molt poca l’ajuda que li vaig poder proporcionar aen Joan Lluís,… encara que m’ha posat deures: localitzar edificis entre més o menys l’actual Granvia i el mar cap el segle XVII,… si algú té notícies ja sap a qui dir-ho!

Per la meva part, d’aquesta molt agradable reunió, a més de tot el vaig aprendre, em porto cap aquest bloc una pintura que no coneixia i que considero molt interessant, ja ens permet veure com era la platja de la que tant escric fa quatre segles i mig.

La pintura és d’Anton Van Den Wyngaerde, un paisatgista flamenc, que per encàrrec de Felip II va recórrer Espanya a partir de 1561. Va realitzar 62 dibuixos de diferents ciutats espanyoles publicats posteriorment a la seva mort, l’any 1571.

A la platja no hi ha res, es que no trobareu ni la Torre del Cap de Riu, ja que la seva primera pedra es va col·locar el 19 d’agost de 1566 pel virrei compte de Melito “per deffensar que los turchs no puguen pendre ayguada”. El que sí que sembla que es veuen són unes barraques, o són unes barques?.

També es pot apreciar la petita badia o golf que existia a tocar de Montjuïc,… i clar tota Barcelona, si us interessa saber una mica més, us recomano que aneu al bloc La Ciudad en el Arte, que és d’on he extret la imatge, a sota teniu la porta.

REFERÈNCIES 


La fàbrica de Gabriel Boada i Travessa

L’acta de reconeixement de la linia de terme de l’Hospitalet de Llobregat amb Barcelona de l’any 1917 situava la sèptima i última fita així: “Se reconoció como tal la esquina SE de la base de sustentación de la chimenea de la fábrica, en ruinas, de productos químicos, propiedad de la señora viuda de Boada. Está situada en la orilla del mar Mediterráneo, en la playa del Llobregat”

Segur que si seguiu amb atenció les fotografies que vaig publicant de l’antiga platja heu vist aquesta fàbrica, us posaré un exemple de primera o segona dècada de segle XX:


Des de Montjuïc, aproximadament als anys 20, es veu el far allà al final, com un puntet blanc, i la fàbrica, l’última de totes, ja mig engolida pel mar.

Com llegireu a sota, la fàbrica es dedicava a la fabricació de productes químics per l’agricultura i per la indústria. L’empresa es va fundar l’any 1868 amb el nom de l’enginyer Gabriel Boada i Buigas, l’any 1892 s’inscriu sota el nom del seu fill Gabriel Boada i Travessa, i a partir de la seva mort als 64 anys, l’abril de 1908, es va fer càrrec la seva vídua Lluïsa Saliet/tti Suñer (morta el 1937 als 81 anys) i els seus fills, Gabriel (mort el 1919), Tomàs (mort el 1923 als 42 anys), Lluís (mort el 1924 als 36 anys), i Alfred (l’únic que va sobreviure a la seva mare).

La relació d’expedicions de Port Bou amb destí a Barcelona següent és la referència més antiga que he trobat a les hemeroteques, del 1880; curiosament va a nom del fill del fundador . No es registra als quaderns de la Matrícula Industrial municipal fins el 1888, just l’any en que van exposar els seus productes al palau de les Ciències de l’Exposició Universal de Barcelona. A l’ajuntament hi ha una referència anterior, de l’any 1885 on el propietari denuncia un possible cas de còlera a una de les barraques de la platja, propera a l’establiment. En Joan Casas posa aquesta data com possible inici de construcció de la fàbrica. Això implica que des de 1868, any de fundació fins el 85 l’empresa es trobaria situada en altre lloc.

Un anunci de l’empresa de l’any 1906, a l’almanaque per aquell any del Diario de Barcelona

De l’almanaque del Diario de Barcelona l’any 1909

Un altre del 1910

No sé quan va tancar l’empresa, sé que el 1917 ja estava en ruïnes, i ja heu vist la fotografia superior dels anys 1920, sembla que sols queda una de les dues xemeneies, i es troba dins de la platja. L’any 1922 Josep Roig i Raventós, al seu llibre Flama Vivent, la denominava com el Vidriol i la descrivia com una fàbrica mig enderrocada; L’any 1925 llogaven alguns edificis per ficar vaques:

A finals de 1927 el Consorci del Port Franc aprova els expedients d’expropiació de la finca propietat de Lluïsa Salieti i hereus de Gabriel Boada. L’any 1929 una empresa es dedicava a desballestar-la i posteriorment la venia a trossos, no sé si encara hi havien vaques per allà,…

Per ara l’article més antic que he trobat i on crec que la fàbrica encara funciona és del 1915, el veureu als dos textos següents.

Sobre el topònim Vidriol (o vidriolo), cal dir que com a vidriol es coneixia la sal composta d’un metall i d’àcid sulfúric, i com a oli de vidriol, l’àcid sulfúric; per tant aquest nom venia derivat de la fàbrica, i s’aplicava a ella mateixa, i també el bari que formaven els seus habitatges, i a la seva platja. La platja del Vidriol surt també a diferents mapes dels anys 40, juntament amb el topònim Rancho Grande, segurament aplicat per la visió de les vaques que ocupaven el que quedava de la fàbrica als anys 20 i també per les grans dimensions del lloc.

Si busqueu a les hemeroteques trobareu totes les variacions possibles del nom de la fàbrica,… En alguns mapes la fàbrica figura com Can Boada y Buhigas, he buscat aquest nom a les hemeroteques i he trobat el nom de los Sres. Boada i Buigas a diaris de 1887 i 1891, i com a Buiges el 1892,…  també com Can Boada y Bohigas dins del Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración dels anys 1908 i 1911, que situa la fàbrica a 9 km de l’Hospitalet.

A finals de 1910 l’empresa va decidir publicar un llibret d’unes 60 pàgines on explicava l’importància i aplicació dels seus productes il·lustrat amb algunes fotografies de la seva fàbrica a l’Hospitalet. La senyora Lluïsa i els seus fills van contractar a Joaquim Coll i Salieti (segurament de la família), que era pintor i dibuixant, i a més va crear en aquella època un dels millors tallers de  producció de tricromies, fototípies i edició de postals, també va il·lustrar col·leccions de corms i llibres infantils.

A aquesta primera fotografia podem veure el cobert on es situen les garrafes de productes químics preparats per la seva expedició

A la següent veiem l’embarcador per on arribaven i sortien productes i matèries primeres mitjançant una grua manual.

Cal destacar  que encara que la fàbrica queda elevada respecte al nivell del mar, es situa molt a prop de la platja; els dies de tempesta no seria molt divertit treballar,… pot ser aquesta va ser la causa de que la fàbrica desaparegues,… L’any 1911 a una de les pitjors tempestes que es recorden, els diaris mencionen que la boia del Llobregat va aparèixer a Can Boada, però no diuen si la fàbrica va quedar afectada. A l’esquerra de tot de la fotografia es pot veure el poblat de pescadors, de fet la fotografia que te de capçalera aquest bloc està pressa des d’aquesta fàbrica.

El tema del trànsit de matèries primeres (principalment pirites) i productes finals per mar era una de les màximes preocupacions. L’any 1889 es veu que tenien un port, però no el de la fotografia

No seria fins el 1891 quan ja disposaran de la concessió per la construcció de l’embarcador de l’anterior fotografia:


A les hemeroteques també apareix una altra Real Ordre per habilitar el port de Platja Antúnez per fer-lo servir per la descàrrega de materials per la fàbrica.

Notícia del 1896 per habilitar la platja per embarcar productes finals de la fàbrica

Ara veiem el magatzem de garrafes a l’aire lliure, els treballadors traslladen els productes en carretons des de la zona de producció, això que semblen torres de condensació, situades al costat de la xemeneia. Aquesta seria l’àrea de l’empresa més propera a Montjuïc. També podem veure l’embarcador a l’esquerra, al fons de tot.


A la següent podeu veure el magatzem de matèries primeres, i també que feia molt vent,… el fum de les xemeneies és horitzontal!

Un munt de carretons esperen carregar als magatzems de superfosfat de calç destinat a alimentar els camps. He trobat que la fàbrica feia descomptes als socis de la Cambra Agrícola del Baix Llobregat, al menys durant els anys 1906-1910. A aquesta fotografia es veuen també les grans dimensions de la fàbrica.

Al costat d’aquesta pineda, que es veurà millor a l’última fotografia, veiem més carros esperant a ser carregats als nou magatzem de superfosfat de calç.

Aquestes tres últimes fotografies s’expliquen per si soles, podem veure l’edifici situat just a l’entrada, segurament des d’on es va realitzar la fotografia on podem veure els camps d’experimentació i quasi tota la fàbrica. També podem veure el camí que arribava a la fàbrica, que li deien carrer Boada, que era la carretera de Can Tunis (o “La Agrícola”), una  comunicació amb Barcelona, que els propietaris d’aquesta empresa, juntament amb d’altres, reclama millorar, segons escrit del 28 de febrer de 1890, per poder competir amb les empreses d’altres nacions.

Al costat de l’entrada havien construït varies cases pels treballadors, a l’ajuntament podem trobar un expedient administratiu de 1886, relatiu a la sol·licitud per declar la fàbrica com a colònia agrícola-industrial i així obtenir beneficis fiscals. Com arguments a favor van lliurar un informe pericial on diu que la fàbrica en compren “un grupo de viviendas cómodas y ventiladas con destino a los obreros” i “una tienda económica para la expedición de comestibles”. Tamé diu que s’ha millorat el sòl que era un sorral, amb l’aportació de carretades de terra vegetal, pot ser destinada a horts. L’ajuntament s’oposa a la sol·licitud per no perdre el subsidi i finalment no es declara colònia, encara que com diu Joan Casas ho era de facto, ja que es situava a 7 km del nucli de població, i de fet, al cens de 1887 apareix com a secció específica, la núm. 30, amb 6 cases i 24 habitants. Aquests habitatges es veu que van sobreviure a la destrucció de la fàbrica, en aquells temps hi vivien persones amb pocs medis que en ocasions vivien de donatius.

Llegint el llibre d’en Julio Baños i Soria sobre els nens del Can Tunis a la postguerra, he trobat una història dels anys 30 que va succeir a aquelles cases, dites barri del Vidriol:

“Era l’any 1931, al barri del Vidriol, la senyora Consuelo va tenir un nen al que van anomenar també Blai, com el pare, tot i que  tothom li deia Blaio. Aquest nen va néixer amb poc pes, els primers mesos no menjava gaire i ni s’engreixava ni creixia, estava com un secall, la qual cosa amoïnava molt els pares. Va quedar com anèmic i semblava que no tenia ganes de viure. El pares, temien el pitjor i de vegades ja el posaven al llit amb les millors robes que tenien, no fos cas que es morís. Pel barri sorgien tota mena d’explicacions: que si la senyora Consuelo estava prenyada una altra vegada i la llet no era bona, que si el nen havia nascut amb alguna cosa a dintre seu que l’impedia créixer, que si això que si allò. Els pares ja s’havien fet a la idea que la criatura se’ls moriria i només esperaven que la vida marxés d’aquell petit cos.

Un dia es va presentar a casa seva una dona i es va estar mirant el nen una estona. Els va dir que si volien salvar el nen calia trobar un gos petit, acabat de néixer, l’havien de sacrificar, pelar-lo i posar-lo al foc a bullir en una olla una bona estona. Va dir que li donessin al nen el brou a petites cullerades, que primer vomitaria i que tindria una mica de diarrea, que no s’espantessin, que després aniria millor i ja s’espavilaria. Van seguir pas per pas les indicacions de la dona i el nen, després de vomitar una cosa negra i també fer una diarrea negra, de mica en mica va començar a menjar i se’n va sortir,…”

Com una altra anècdota afegeixo aquest article que he trobat, on podeu llegir com un operari ataca amb un ganivet al amo de la fàbrica l’any 1904,… i es veu que començava a ser habitual,…

REFERÈNCIES


Fotografies d’accidents, 1965

Durant el temps que Nicanor Molina va estar treballant de guàrdia urbà una de les seves funcions era fer fotografies i apuntar les dades dels vehicles involucrats als accidents que ocorrien a la ciutat. Ahir li vaig demanar que m’enviés algunes amb l’objectiu de, més que veure els vehicles sinistrats, veure els carrers de la ciutat de mitjans dels anys 60. Espero que no molestin o portin mals records a ningú.

Aquesta primera és del 5 d’octubre de 1965 i Nicanor la situa al carrer del Generalísimo amb el del Crucero Baleares, es a dir, Enric Prat de la Riba amb Ventura Gassol, més o menys on era el Cine Stadium (1958-1984). Es veu que el Land Rover no va cedir el pas a la Vespa i es van estabellar davant se la xurreria G. Rodrigo?

El següent accident es va produir a la Gran Via, a l’alçada de Feixa Llarga. El camió va donar per darrere a l’autobús.

El 29 de juliol de 1965 a la Gran Via, entre el carrer de l’Alhambra i la caserna de Lepanto quatre cotxes van xocar.

Una altra col·lisió amb una Vespa, en aquest cas va ser amb un taxi, el 17 de juliol de 1965 al carrer Miquel Romeu, entre Cobalt i Carretera del Mig, pot ser a l’alçada del número 118.

En aquest cas és un camió que es va incendiar de manera fortuïta, va pujar dalt de la vorera i es va portar un arbre per davant. Va ser el 8 de juliol de 1965 a l’avinguda d’Isabel la Catòlica.

Les dues següents són del mateix accident, el 12 d’agost de 1965, al costat de la caserna de la Remunta. A ma dreta es veu l’entrada a la CAMPSA i en sentit a Cornellà un restaurant que es veu que era molt famós, m’ha comentat en Nicanor que allà s’havia fet algun acte de la Guàrdia Urbana. Es curiós què bé es veu el campanar de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, que baixes eren les cases del carrer Major.


Discussió a la platja, 1952

Ja sabeu que tinc una espècie de fixació col·leccionista amb la figura del far del Llobregat, cada vegada que trobo una imatge d’ell, és com si em trobés una moneda d’un euro pel carrer, o pot ser un bitllet de cinc, o de deu,… trobo que és difícil mesurar la meva alegria en euros,…

Avui he trobat aquestes tres de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, realitzades el 17 de maig de 1952 per Josep Maria Có de Triola (1884-1965). He fet una petita recerca a internet i va ser fotoperiodista esportiu i redactor i fotògraf de La Veu de Catalunya (com Passavolant), i D’Ací i d’Allà. Va destacar en esports tan variats com el motociclisme, l’hípica, el tenis, l’espeleologia, l’esquí i, sobretot, en els tres esports més populars a Catalunya a principis de segle XX: el ciclisme, la boxa i el futbol. Va ser promotor del Xalet de la Molina,  dels Minyons de Muntanya i de l’Aeroclub de Catalunya. El primer a Catalunya que introdueix una càmera fotogràfica dins d’un avenc, va publicar un llibre sobre excursionisme,…

Cal dir que aquell any ja feia molt que la platja no es trobava dins del l’Hospitalet, s’havia expropiat per fer un Port Franc el 1920, però en tot cas, com és difícil trobar imatges d’aquest lloc tan antigues, crec que són interessants.

Dos homes grans amb corbata i dos guàrdies civils armats, un amb una manta, capa,… van des del far, on han deixat el cotxe, cap a la desembocadura del Llobregat caminant per la platja. El far encara no s’havia ampliat en un pis la seva part cilíndrica, i ja s’havia fet l’escullera per protegir-lo de les tempestes. Al fons es veu una quinta persona que no sé identificar a les següents fotografies.


A prop de la desembocadura es troben amb altres cinc homes que per l’instrument estaven pescant angules al riu. Trobem unes canyes amarrades que pot ser formen part d’una barraca. Podem veure el far al fons, i unes roques? a la dreta; entre el far i l’escena sembla que tenim aigua, pot ser ens trobem a l’altra banda del riu, o pot ser és un estany?


Els homes amb corbata discuteixen amb els pescadors descalços, mentre els guàrdies civils s’ho miren, un pescador es fuma una cigarreta i un gos mira en quina cama pixar-se,… Aquí veiem la desembocadura del Llobregat darrere,  i també un braç de sorra


REFERÈNCIES


La Guàrdia Urbana, anys 60

Dues imatges més de Nicanor Molina,  amb tot el cos de la Guàrdia Urbana de l’Hospitalet, inspectors i guàrdies, i un senyor sense uniforme al darrere de tot, poant per la foto a les escales de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida. No sabem la data de la foto, però segurament seria de principis dels 60.

En Nicanor recorda al cap, Francisco de Alaminos Peralta, ex combatent de la División Azul i onzè Marqués de Alhendin de la Vega de Granada, i jo crec que també veig davant de tot al pare de la Anna Maria Parella, el primer motorista de la Guàrdia Urbana a l’Hospitalet,…


Cal Cabo / Cal Miquel del Ros, 1952

L’Albert Graells m’ha tornat a enviar una altra fotografia de la ciutat, en aquesta ocasió d’un lloc on encara no havia posat cap imatge. Es situa a la carretera del Mig, concretament a l’encreuament dels carrers de la rambla de la Marina(a Cornellà)/Femades(a l’Hospitalet), just a tocar de Cornellà. Si avui anem allà ens trobaríem envoltats de naus industrials però quan es va fer la fotografia, l’any 1952, allà sols teniem caps i cases a ambdós costats de la carretera sense asfaltar, i com veieu bastant estreta i en mal estat.

Aquesta casa es deia segons el plànol de la ciutat de 1951 cal Miquel de Cos, però sembla una errada ja que al plànol de la ciutat de 1963 li diuen cal Miquel del Ros; un altre nom per aquest conjunt d’edificis el trobem al plànol del Francesc Marcé i Sanabra que l’anomena cal Cabo.

La Matilde Marcé i Piera al seu llibre sobre els motius de la ciutat recull els dos noms, però sols en comenta cal Miquel del Ros i no es tracta d’aquesta casa, sinó d’una altra que es situava a tocar de la Gran Via i de la que ja vaig publicar algunes imatges. Al comentari inferior de francesc Vinyals es desvela el misteri,…

A les fotografies següents, de 1958 i 2012, trobareu la carretera del Mig des de ca l’Esquerrer fins el carrer de Campoamor; cal Cabo en color verd.

REFERÈNCIES


La platja hospitalenca segons Josep Roig i Raventós

Avui us presento la meva última troballa sobre les persones que vivien a la desapareguda platja de l’Hospitalet de Llobregat. No és del tot cert, ja què el text que us presento va ser escrit l’any 1922, i en aquell moment la nostra ciutat ja no en tenia de mar, ens l’havien expropiat feia un parell d’anys; de totes maneres crec que en aquell curt espai de temps la zona no va sofrir molts canvis més.

A una de les meves minirecerques a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) se’m va aparèixer una entrevista a Josep Roig i Raventós (1883-1966), a propòsit de l’edició del seu llibre La Flama Vivent, on parlava de les condicions de vida a les barraques properes a la gola del Llobregat, i res,… que ja he trobat el llibre, i aquí us deixo les pàgines del capítol on ens descriu el que es movia a aquell antic límit amb la Mediterrània de la nostra ciutat:

A aquestes primeres pàgines ens parla del far alterós que encara perdura, l’únic que ens queda d’aquell paisatge, que com diu l’autor, lligava harmònicament la vida muntanyenca i marinera. Pels que encara no el coneixeu us deixo aquesta fotografia de la Núria Botías Medina

També ens menciona cal Patirem i els seus arrosos, i els pescadors que llançaven el rall per atrapar  les llises, com a la fotografia inferior,… molt més actual.

Ens parla del Vidriol, l’antiga fàbrica de productes químics Boada i Buhigas, que separava dos poblats ben diferents. Cap a llevant, es a dir, cap a Montjuïc, trobem els murcians, que em sembla que no li queien molt simpàtics a l’escriptor, ho dic per això de que diu que al cor portaven una gota de sang bullent d’una rancúnia avial,… feia relativament poc temps que havien arribat a la platja i vivien en el que es podria considerar barraquisme, segurament a cases com aquestes:

A l’altra banda del Vidriol, al que havia estat territori de l’Hospitalet fins 1920, ja portaven més de 50 anys vivint allà i eren com una gran familia. Les cases eren blanques, construïdes amb materials més duradors, tal com es veuen a les imatges inferiors, i com podeu veure a la imatge que il·lustra la capçalera d’aquest bloc.


Deixo el final del capítol, encara que no aporti molta més informació,…

REFERÈNCIES


Els 69 motius més xistosos d’Hospitalet, 1913

Fa uns dies que, a estones perdudes, em dedico a tirar l’ham a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA). El procediment que utilitzo no és molt sistemàtic, poso Hospitalet,… i a veure que enganxo, en aquesta ocasió crec que he fet una molt bona pesca: un recull dels 69 motius (noms de cases) més xistosos de l’Hospitalet, publicat al Papitu del 19 de novembre de 1913.

La troballa considero que és molt interessant ja que 24 dels noms d’aquesta llista no apareixen al llibre de la Matilde Marcé i Piera, Cop d’ull als motius de l’Hospitalet (1991),  l’estudi més complert existent fins ara sobre el tema i que recull uns 450 motius (a l’espera de la recerca de Marta Piera i González sobre les masies de l’Hospitalet, encara que no sé si tractarà aquest aspecte).

Respecte al llibre citat, els motius nous són: Ginesta, Cubells, Cucut, Estira-colls, Escanya-ànecs, Mata-lloques, Novell, Romà, Barjaso, Suriano, Melic, Talam, Ti ola, Mata-berres, Bon veí, Caga-recons, Clastimós, Andara, Jaume Bo, Sardina, Castinyos, Borona, Favota i Carme Bruta.

És una llàstima que no tinguem informació sobre la situació d’aquestes cases al municipi, i també que la llista no sigui de totes, però tenim una dada important, la data.

D’aquests 69 motius tan xistosos he trobat 7 que ja sortien a la llista de totes les masies, 123,  que va fer l’ajuntament 50 anys abans:  cal Fraras (a aquesta Frare), Pebrot, Rey, Garsa (aquest motiu era aplicat a diferents cases i pot ser no fan referència a la mateixa), Jaume Bo, Manso i Palat. Es a dir, que els 62 motius restants en principi no existien l’any 1863.

Deixo per il·lustrar una imatge de cal Pebrot, una de les masies més allunyades respecte l’ajuntament, es trobava a 90 minuts, a prop de la nostra platja, ja desapareguda per sempre. La he tret del fantàstic llibre de Julio Baños i Soria, Imatges retrospectives de la Marina (1997)


Dia de comunions de l’acadèmia Luz

Ahir vaig trobar a internet un espai molt maco realitzat amb molt afecte pels antics alumnes de l’Academia Luz. Aquesta escola, es va fundar l’any 1958 per Juana Montaraz i Trinidad Moreno a la carretera de Collblanc, encara que dos anys més tard  es van traslladar al carrer de Simancas, a Pubilla Cases. Va començar amb quatre classes, però va arribar a tenir fins a set, i no sols donaven classes a nens, sinó que també ensenyaven a llegir, escriure i les “cuatro reglas” a molts adults, de manera habitualment gratuïta i  en horari de migdia o nocturn per que pugessin assistir.

El curs 1973-74 Trinidad va enfermar, i les dues fundadores van deixar l’escola en mans de Juan Martí (amb accent a la i), crec que fins mitjans dels anys 80, al menys són d’aquest any els alumnes més joves que he trobat al grup de facebook de l’academia.

Després d’aquest resum de la història que podeu ampliar molt a les referències, ara traslladaré també algunes fotografies de les moltes que tenen compartides, no cal dir que si teniu més contacteu amb l’administració de la pàgina, que segur que són ben rebudes!.

Gran part de les fotografies que trobareu a la pàgina són de desfilades pel barri en dies com el Corpus Cristi (a partir de 1962), Setmana Santa, comunions, i també hi han imatges del la Rondalla Luz, un grup d’alumnes vestits d’uniforme, armat amb guitarres i d’altres instruments, actuant a l’antic camp de futbol de l’Hospitalet, al cinema Navarra,…

Per no tocar molts temes he sel·leccionat quatre fotos del dia de comunions, la primera és a l’entrada de la parròquia de Santa Gemma Galgani, que es situava al carrer d’Amadeu Vives número 1, on ara es troba la regidoria i abans el CP Pubilla Casas. Es veuen les alumnes i les seves mares nervioses, en poc temps començaran a desfilar pel barri.

Aquesta següent és també de la desfilada del dia de comunions al carrer de Simancas, irreconeixible, jo no em situo,…

La capçalera de la desfilada amb les cintes de la creu de flors volant.

A la següent l’estendard de l’acadèmia portat per dues alumnes, nens vestits de mariners amb el ram d’espigues a la ma,…

REFERÈNCIES


El camí que portava a l’ermita de Bellvitge, anys 60

A principis de mes Esteban Reina Lorenz  em van enviar aquesta fotografia del camí que portava a l’ermita de Bellvitge.  Al fons a l’esquerra veiem l’alineació d’arbres de la Gran Via quan puja per sobre de les vies del ferrocarril.

Esteban em comenta que possiblement la fotografia és de l’any 1962-63, però jo no puc afinar més, sé que és posterior a l’any 1960, ja que l’ermita ja està restaurada, es pot veure la creu a dalt del campanar, i anterior a 1964, que és quan es va començar a construir el barri; poca cosa més, la Gran Via és de 1954, i els 600 que hi ha a l’aparcament de l’ermita van començar a fabricar-se l’any 1957.

Pot ser el que m’ha sobtat més és el mal estat del camí, un camí de carros que desapareixeria a l’inici de l’urbanització del polígon i que es transformaria en part de l’actual avinguda de la mare de Déu de Bellvitge (segons google maps), encara que pot ser és el carrer de l’Ermita o segurament l’actual carrer de la Residència,… tinc una mica d’embolic en posar nom a aquest carrer,… Us deixo una imatge de que veuríeu si feu la foto avui

A sota us deixo també una imatge de finals de 1959 on us situo més o menys des d’on es va realitzar la fotografia

DEFERÈNCIES 

Gràcies a Esteban Reina de Reina Papeleria Tecnica.  Al seu perfil de facebook trobareu una imatge molt maca de la plaça Mare de Deu de Montserrat!


Fotografies de cal Pelat

Primer de tot donar les gràcies a Salva Grau Tena que m’ha enviat les dues primeres fotografies de cal Pelat que trobareu a continuació, i que serien de finals dels 60. La resta les he agafades d’aquí i d’allà, espero que a ningú molestí no haver-li demanat autorització.

Era una de les masies més grans, sinó la més gran de l’Hospitalet, tenia fins i tot una torre, des d’on es divisava tota la Marina. La seva façana principal donava al sud, amb una mica d’inclinació cap a l’est, com els blocs de Bellvitge. Es trobava entre la carretera de la vora del riu i la de la Feixa Llarga, de fet a l’alçada de la casa existia un camí que enllaçava les dues carreteres.

Cal Pelat es situava a l’antiga marina de l’Hospitalet, aquella que ens van expropiar el 1920 per fer un port franc, mai construït i que finalment es va convertir en la Zona Franca que tots coneixem. Si busquessin els seus fonaments, en el cas de que encara fossin allà, els trobaríem sota Mercabarna.

A sota deixo un parell de fotografies aèries, la primera crec que és de l’any 1969 i la segona és actual. He marcat on era cal Pelat, no la veureu ja que segurament la van tirar a terra quan van començar les obres de Mercabarna, a finals del 1968.

La següent és pràcticament igual a una de les anteriors, però feta a una altra època de l’any. Aquesta fotografia va ser la portada d’un dels pocs llibres que s’han escrit sobre la Marina, ho va fer Francesc Marcé i Sanabra l’any 1980, i es deia “Una mirada a la marina d’ahir. les nostres masies”.

La següent fotografia és propietat de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya i és la més antiga de totes, està datada entre 1890 i 1936. Posats a buscar diferències amb les anteriors fetes des d’un angle similar, el que més destaca és l’arbre de l’esquerra, un eucaliptus que es veu que va marxar abans que la masia. També  a la torre hi ha una finestra tapiada, a la porta principal no trobem la petita teulada per donar ombra, la xemeneia és diferent,… bé, les cases van canviant,…

Aquesta que ve si no recordo malament il·lustra el llibre de Joan Casas i Fuster “L’Hospitalet: un passeig per la història” i segurament també és dels 60.

L’última és del llibre del Centre d’Estudis “Història de l’Hospitalet. Una síntesi del passat com a eina de futur”, indispensable. La fotografia va ser una donació de Joan i Josep Estruch i podem veure una màquina de batre en ple funcionament a l’era de la masia. Aquestes màquines tenien una corretja de transmissió unida a un tractor (que quedaria a l’esquerra) que feia de motor. Servien per batre el blat que sortia pel conducte inferior, mentre que la palla sortia per un altre a més alçada, just damunt del paller. Aquest treball es feia a l’estiu, i abans de les màquines era un treball molt dur i que portava molt de temps, però també era un moment molt alegre ja que es recollia el fruit de la collita, en aquells temps el blat era una de les bases de la subsistència.

Com segurament heu observat no he parlat molt de la casa ni dels seus amos, la veritat és que pràcticament no he trobat informació. Sé que la casa ja existia l’any 1863, ja que surt a una llista de masies feta per l’ajuntament sota el nom de “Casa Palat”, situada a 55 minuts del poble cap al Migdia.

I res més, si teniu cap més informació ja sabeu,…


Un goig de sant Roc

Fa uns dies un seguidor del bloc em va comentar que dins no havia trobat cap goig, és cert, era un tema que tenia pendent, i no sé per què encara no havia abordat. De Santa Maria de Bellvitge hi ha un llibre sencer on recopila uns 25 goigs (Ricard Vives i Sabaté, 1972) i de santa Eulàlia de Provençana també n’he vist algun als llocs web de subhastes.

Us poso un de sant Roc, copatró de la ciutat, editat l’any 1926. Es veu que les primeres celebracions en homenatge a sant Roc es situen al segle XVI, coincidint amb un virulent episodi de pesta. A finals d’aquell segle Jaume Huguet i el seu fill van pintar uns retaules amb la seva imatge que van formar part de l’altar major de l’antic temple de santa Eulàlia de Mèrida durant segles, fins la seva destrucció l’any 1936, i que gràcies als membres de l’Ateneu de Cultura Popular, que van arriscar-se a salvar-los mentre la multitud els escridassava, ara els podem veure restaurats a l’Harmonia. Sobre aquest sant també cal citar que el seu dia al calendari, el 16 d’agost, era quan es celebrava l’extingida festa major de l’Hospitalet.

Sense anar més lluny, a la viquipèdia podem trobar el significat i origen dels goigs: “són composicions poètiques, de caire popular, que es canten a la Mare de Déu, a Crist o als sants. Es canten col·lectivament, en el marc d’un acte religiós de cert relleu, com ara una missa de festa major, un aplec, una processó… La seva finalitat consisteix a donar gràcies pels béns rebuts, o bé com a pregària per demanar la salut física o espiritual de la comunitat” us deixo l’enllaç, on trobareu molta més informació, a sota.

Si esteu interessats en llegir el que diu o fer-vos un pòster, sols teniu que picar a sobre de la imatge i es farà molt més gran,…

REFERÈNCIES

  • Article sobre els goigs a la viquipèdia
  • L’abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Edificat per la Mireia Mascarell i editat per l’editorial Efadós l’any 2003.
  • La Matilde Marcé de l’Ateneu Popular m’ha comentat el fet de la participació dels membre de l’entitat citada en el salvament dels retaules.

Una fotografia de Cal Capella

En Xavier Roca m’acaba d’enviar una fotografia de cal Capella, ja sabeu, que estava a la carretera de Collblanc, a prop de ca la Pubilla Casas, i de la qual vaig compartir unes fotografies del Centre Excursionista fa uns mesos, deixo l’enllaça a sota.

A diferència d’aquelles imatges aquí trobem a persones, que en Xavier identifica com a Mateu, el masover, que es l’home que es situa més a la dreta, amb algun dels seus familiars, d’entre ells, la seva filla, la situada més a l’esquerra. Xavier, ens diu que la seva filla tindria a la fotografia uns 20 anys i per tant calcula que es va fer abans de la Guerra.

Aquesta fotografia també ens permet identificar l’any en que es va construir la casa. Si amplieu la imatge, a l’entrada, veureu que hi ha un forjat amb una data; crec que diu 1846,…. a veure si no m’he equivocat.

En Xavier també ens va comentar fa una temps que en mig de la casa tenien un pou que arribava fins el segon pis, per no haver de baixar, i que era la mina d’aigua de les monges de ca la Pubilla Casas, i es veu que un ramal desembocava a casa seva. De tant en tant la mina d’aigua s’embussava i les monges demanaven ajuda al oncle del sogre del Xavi, per tal de que tornes a correr l’aigua, ja que aquesta mina d’aigua era la que omplia els dos bassals o dipossits que tenien davant de la casa de la pubilla, i on es veu que més d’una persona s’havia ofegat.

REFERÈNCIES

Cal Capella


Un vídeo domèstic filmat a Santa Eulàlia, 1976

Avui he trobat un vídeo domèstic on els tres primers minuts es van rodar a prop de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana el diumenge de rams de 1976. Aquest espai crec que es deia jardí de la creu, ara no sé si le diuen igual, ja que la creu, com era un monument franquista, es va retirar.

És un vídeo familiar, on la persona que ho comparteix a youtube (“linarensista”) mostra els seus oncles, cosins i pares. A vosaltres pot ser us agradarà veure com era aquest parc fa uns 35 anys,…


Alma de Dios (1941)

El que ens toca d’aquesta pel·lícula, Alma de Dios (1941), no és molt, tan sols uns minuts de l’inici, rodats al desaparegut passatge Carbonell, a la també desapareguda barriada de Can Pi. En aquestes escenes una jove Amparo Rivelles decideix abandonar el poble, on malviu amb la seva madrastra (o madrastro) i marxar cap a la capital.

Carme Costas, que en aquells moments era una adolescent, recorda la gravació d’algunes escenes, també que li van donar entrades pel dia de l’estrena i que va anar a veure-la.

Mitjançant l’emule he aconseguit trobar la pel·lícula, he separat l’escena i la he pujat al youtube:

Encara que està tot una mica maquillat, podreu veure com eren els patis d’aquestes cases, sols això, ja que l’interior es va rodar a un altre lloc. Veureu que abastir-se d’aigua consistia en fer servir una bomba de palanca, que en aquells anys era molt comuna. També l’escala de la fotografia anterior, o pot ser una altra molt similar a una casa propera.

Als segons finals es veu el paisatge següent; he preguntat a Carme Costas, mitjançant el seu fill Jaume Ventura, si podia ser dels voltants, pot ser del barri de Can Pi, però clar, fa molt de temps i no m’ho ha sabut dir,…

REFERÈNCIES


Habitatges de Luis Orgaz a Pubilla Cases, 1940

Revisant l’hemeroteca de La Vanguardia m’he trobat una altra notícia sobre ca la Pubilla Casas durant el franquisme, en aquest cas és la benedicció d’una cripta, unes escoles, la imatge del patró de la barriada (Sant Salvador d’Horta) i també de quatre habitatges socials.

Us deixo l’article per que el llegiu,…

A aquest acte va acudir el fotògraf hospitalenc Josep Brangulí i Soler (1879-1945) i just es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya, i setze estan penjades al seu lloc web. Ja que no vull pagar els 3 euros per foto que em demanen per traslladar-les aquí, si us interessa us haureu de traslladar a l’arxiu,… sols és un click a la imatge inferior!

A les fotografies anteriors heu vist algunes imatges dels esdeveniments de la jornada, la inauguració de l’edifici de quatre habitatges pels pobres, on al fons es veu la central elèctrica denominada de Collblanc, i que encara existeix. També veiem les autoritats baixant per crec que l’avinguda de Tomás Giménez (darrere es veu ca la Pubilla Casas), amb totes les cases baixes avui desaparegudes i que volien ser una ciutta jardí. L’alcalde d’aquell moment, l’Enric Jonama i Darnaculleta es veu al balcó, però no amb les autoritats.

Veiem unes pancartes, unes petites, on es saluda a Fraco, i una altra més gran que no acabo de entendre el que diu, i que es refereix a una fundació del aquell moment Tinent General de la IV Regió Militar, Luis Orgaz Yoldi (1881-1946), que es veu que va pagar els pisos. No he trobat res sobre ella.

També es poden observar les autoritats en la benedicció de la cripta de la Pubilla Casas, en l’acte solemne i després crec que prenent una copa de vi, i ja a la sortida.

No surt la imatge de la cripta, sols de les personalitats, i és una pena ja que m’hauria agradat veure com era el patró de Pubilla Cases, no sé si encara és patró, si encara existeix la imatge,… suposo que els Passionistes se l’en van emportar quan van marxar a la travessera de les Corts l’any 1943; no seria estrany ja que es va transformar en una fàbrica: Manufactura General del Caucho SA, i  l’any 1947, Joaquim Freixa va instal·lar una fàbrica de filatures, fins que el 1964 se la va vendre a les germanes del Sagrat Cor de Jesús,…

A sota teniu una fotografia de la zona a l’any 1947, he assenyalat alguns edifici i indico amb unes fletxes vermelles la situació dels habitatges que van beneir.

A la fotografia inferior assenyalo amb un cercle vermell on s’hauria de situar l’edifici. A l’avinguda de Josep Molins, a prop de l’encreuament amb el carrer de l’Antiga Travessera.

Però si anem cap allà amb el google street view (2008) veurem que va desaparèixer, i en el seu lloc, hi ha un petit edifici que fa de llar d’infants. ¿?

REFERÈNCIES 


Altar major de Santa Eulàlia de Mèrida, 1918

Aquesta fotografia que comparteixo es va enviar com a postal el 14 d’agost de 1918, i és la tercera que he tingut oportunitat d’observar de l’altar major del temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida, no de l’actual, sinó del que van destruir a l’any 1936.

Les altres fotografies  són les que hi ha a l’exposició permanent Color, Forma i Volum de l’Harmonia, i la del llibre Espigolant en el passat… de la Matilde Marcé i Piera. Mostren certes diferències, com per exemple que les teles laterals a les altres són de color blanc, les làmpades davanteres que pengen del sostre són diferents i que també que aquí la imatge de Santa Eulàlia és altra i més gran.

Aquest altar data del 1807, substitut d’un altre de l’any 1544 que s’havia podrit degut als problemes d’humitat originats pel mal estat del sostre de l’església. El va realitzar l’escultor Salvador Roig per 3600 lliures, a semblança de l’altar major de l’església de Sant Jaume de Barcelona.

En Francesc Marcé ens trasllada els comentaris de Mn. Miquel Pou, aleshores rector, quan van traslladar part del nou altar des de Barcelona, el dia 22 de novembre de 1807: “los obrers Francesc Codina i Josep Oliveras amb algun de l’Ajuntament i varis particulars passaren amb carros a aquella Ciutat d’on retornaren amb tot lo referit, acompanyats de músics, passant per la carretera nova a causa d’estar en mala per les pluges, la de la Bordeta. Eixiren a rebre la santa a l’entrar a la Parròquia, més allà de Collblanc, gran número de fadrins los quals, amb escopetes feren salves tot lo camí. Però que goig, que contento a l’estar pròxims a entrar en lo carrer! La melodia de la orquesta, lo estrèpit de les escopetades, lo repic general de les campanes foren los anuncis que obligaren a comparèixer davant l’església a tot lo poble. Grans i xics, tots volgueren ser espectadors i participants de semblant funció. Quantes llàgrimes de ternura se derramaren est dia desesperançat de gran part, no cregut de moltíssims, però desitjat de tots!”

També ens diu que Josep Bori, un fuster conegut també com “el Malla” i que vivia al carrer Major, 42, va fer una rèplica a escala que se’n va anar traslladant d’habitatge en habitatge fins que als anys 70 va arribar al museu, i en teoria allà, suposo que als magatzems, es troba,… pot ser quedaria bé, si encara està en bon estat, a l’exposició permanent de l’Harmonia,…

REFERÈNCIES

  • Informació sobre l’exposició Color, Forma,.. i Volum
  • Retalls del passat. escrit per la Matilde Marcé i Piera i editat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet.
  • Del temple parroquial, per Francesc Marcé i Sanabra (set. 1980) dins del llibre Visions de la Història de l’Hospitalet publicat l’any 2005 per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet.