Imatges retrospectives d'una ciutat

MASIES – INDRETS

Una presó i una capella a ca la Pubilla Casas, 1939

Començo per la noticia de la Vanguardia,…

Per ara l’única referència sobre aquesta presó l’he trobada a un llibre de Josep M. Jordà i Capdevila que diu que durant la Guerra Civil, ca la Pubilla Casas va ser ocupada per un comitè i en els soterranis, on hi havia hagut el celler de la casa, s’hi van fer alguns assesinats. Després de la guerra es va cedir als pares Passionistes, els quals a la planta baixa van obrir al culte una capella pública. L’any 1943 la comunitat es va traslladar a una torre de la travessera de les Corts.

Al mateix llibre, l’autor fa una llista incompleta de les persones de la parròquia que van morir durant la guerra, cita com assassinats a ca la Pubilla Casas, el 25 d’agost de 1936, Joan Bibet i Marquina i els seus dos fills, Ramon i Fèlix Bibet i Trabal, els dos primers eren contractistes d’obres i l’últim era pare salesià.

A la fotografia següent veiem el pati frontal de ca la Pubilla Casas amb les personalitats que van acudir a la inauguració.

A la imatge inferior, veiem a l’esquerra al tinent general Luis Orgaz Yoldi, cap de la Capitania General de IV Regió Militar (Catalunya). L’home de blanc va ser el primer alcalde de la dictadura, José Wenceslao Marín López, que va durar nou mesos fins que va ser empresonat; poc després va morir.

A sota veiem la capella, bastant buida de mobiliari ¿?

REFERÈNCIES

Luis Orgaz


El passatge Carbonell, inicis dels 30

Tot el que bé a continuació és obra de Jaume Ventura i Costas, ajudat per la seva mare, Carmen, filla de Cal Carlos Guàrdia, que es situava al núm. 11 del passatge Carbonell.

A la següent fotografia, realitzada el 1947, Jaume ens ha assenyalat el desaparegut barri de Can Pi i altres llocs propers també esborrats per sempre. Ara aquí trobareu un polígon industrial, i a la part dreta la plaça Europa, la fira,… encara que a gran part de l’espai on es situava el nucli de Can Pi podem trobar un solar.

Jaume Ventura també ens ha realitzat un plànol del passatge Carbonell on ha situat els noms de les cases i comerços  que hi havia abans de la guerra. Aquesta informació és molt important ja que no sé si es troba escrita a cap lloc, jo al menys no el conec.

Llegint la Vanguardia també he llegit que al bar de la Cisqueta, també li deien “Sisqueta Club Marina”, i es jugava als “peohibits”; també es celebraven actes polítics, i que al barri li deien del “Bé Negre” (amb el Bé amb accent ¿?).

 

També incorporo cinc fotografies, comentades pel mateix Jaume, que ens permeten situar-nos millor a aquell moment i espai.

Alguns membres de la família de Cal Carlos Guardià. Al fons, Teresa Blanch, la meva àvia materna, qui té un nen a la falda és Isabel Perez, la tia Isabel dona de l’oncle Benet; el nen és el Carlitos, el seu fill, el meu cosí. Al costat de la tia Isabel, la meva mare, Carmen Costas, al darrera el meu pare, Amadeu Ventura, i al costat de ma mare, Montserrat Fuster, la seva cosina.

Els carros de Cal Carlos Guardià al passatge, el que és al devant, és Benet Costas, un dels meus oncles materns.

La matança del porc, el que té el ganivet a la ma, és Enric Costas, un altre dels meus oncles materns, l’altre és un treballador de casa

Dia de Sant Antoni, 17 de gener de 1945. El que es troba a l’esquerra, és l’oncle Enric.

Grup de Guardies Jurats, que vigilaven els camps de conreu. El que es troba a l’esquerra dret, és Carlos Costas, el meu avi matern.

REFERÈNCIES

Grup de Facebook: Records del barri de Can Pi (L’Hospitalet de Llobregat) 


Memmortigo? (1934)

Doncs l’Ines del fòrum de l’associació GEFREMA (Grup de Estudios del Frente de Madrid) m’ha tornat a mostrar unes imatges que no coneixia del pont de les Voltes, el que entre 193o i 1939 era utilitzat per creuar el Llobregat a l’alçada de l’actual pont de la Granvia.

Es tracta del film amateur Memmortigo?, dirigit l’any 1934 per Delmir de Caralt i Puig (1901-1990), que crec que era net de Delmir de Caralt i Matheu que el 1873 va instal·lar a Santa Eulàlia l’empresa Marquès, Caralt i Cia., i que es dedicava a filar cànem i lli,… Delmir estudià Peritatge Mercantil i Direcció d’Indústries Tèxtils i Tintòries i treballà en la indústria tèxtil per tradició familiar des dels 20 anys, però el que realment l’apassionava era el cinema amateur, de manera que es va convertir en un dels directors més avantguardistes de l’època.

Memmortigo? dura quasi 16 minuts, és muda, surrealista, plena de metàfores, amb humor… El seu títol significa “em suïcido?” en esperant, i l’argument és això mateix, un home (Ernest Sants) que s’intenta suïcidar de moltes maneres, fins que es troba amb una dona (Rosita García) molt simpàtica que amb el seu somriure el fa canviar d’opinió. El film va tenir molt bona crítica al seu temps, va guanyar molts premis tant nacionals com internacionals i es va considerar des de l’inici una peça de museu.

Com aquest bloc va una mica sobre imatges de l’Hospitalet he intentat esbrinar on es va rodar, però no he trobat pràcticament informació d’on es va rodar concretament la pel·lícula. Les escenes del pont no fa falta situar-les, inclús es veu al fons la desapareguda masia hospitalenca de cal Xic de la Barca.

Aquí podeu situar el pont (erròniament citat com de les Tres Voltes) i la masia a l’any 1933,… pot ser també encara es veuen els “Llachs”, aquells arbres de 1890 que mencionava a la nota de l’altre dia,…

A una de les primeres escenes surt una torre elèctrica i darrere un paisatge muntanyós despoblat d’arbres, aquest també surt més cap endavant del film, i ben bé podria ser el front barceloní e Collcerola, pot ser es podria situar a Esplugues, però no m’atreveixo a afirmar res, ja que sé que ell va néixer a la Bonanova i va viure a Sarrià, així que també podria ser aquella zona.

Als dos minuts de pel·lícula surt una sèquia amb un petit pont i al fons un nucli de cases blanques, amb una masia més propera, podria ser l’Hospitalet però sols veig una xemeneia (m. 2:33), i en aquells anys hi havia moltes més!

Als dos minuts i mig surten imatges d’uns arbres d’aspecte tètric que podrien ser tant del Prat com de la marina hospitalenca.

Una mica més endavant surten dos cotxes a una carretera, al fons sembla endevinar-se el contorn de la muntanya de Montjuïc, però per la distància no sé si ens trobem al Prat o ja a l’Hospitalet, en aquest últim cas podria tractar-se de l’antiga carretera del Prat ¿?

Com sempre no he arribat a moltes conclusions clares. En tot cas aquí teniu la pel·lícula per si voleu donar una ullada i ajudar-me,…

LA PEL·LÍCULA

Memmortigo?

REFERÈNCIES


Manso Guirnardi i Manso Tarragona, dos de tants motius perduts.

El document següent considero que és molt interessant ja que en ell podem trobar alguns topònims del segle XIX, que fa moltes dècades que van ser abandonats sobretot degut a que els noms de les cases, també dits motius, van evolucionant amb el temps.

El manso Guirnardi i el manso Tarragona es corresponen respectivament a les masies de cal Miquel del Ros (desapareguda), i a cal Masover Nou (apunt). Aquests últims noms ja es recollien a una llista de masies que va realitzar l’ajuntament l’any 1863, per tant és molt possible que els del document que comparteixo aquí siguin molt més antics, ja que han sortit del Registre de la Propietat.

Intento explicar-me, el Registre de la Propietat es va fundar l’any 1861 sobre la base de les antigues Comptadories d’hipoteques, creades l’any 1768. Quan un nom d’una propietat entra en aquest registre queda fossilitzat, i encara que la casa canviï de propietari, i segurament de nom, de motiu, al Registre sempre es dirà igual, ja que si no fos així seria un embolic! Es a dir, si ara anem al registre de la Propietat i busquem la fitxa de cal Masover Nou, encara que faci més de 150 anys que tothom li diu així, al registre figurarà el primer nom en que es va registrar, es a dir, manso Tarragona. Per cert, a cal Masover Nou últimament també li deien cal Garsa, però aquesta és una altra història,…

Hi ha un altre topònim molt interessant, la peça de terra que rebia el nom de la “Salsareda” amb un gran número de arbres que anomenaven “Llachs”. Probablement aquest nom ve de que hi havia salzes,… però aquests rebien el nom de llachs? No he trobat res,…

He fet aquest collage amb un mapa del 1933 a on situo les dues masies, els camins que es mencionen, i també l’hospital de Bellvitge i per on passa la Gran Via, per tal d’orientar-nos millor.

REFERÈNCIES 


Suposicions sobre la Joia del Llobregat

Aquest bergantí goleta no era la Joia del Llobregat, era el Ethel V. Boynton, però segur que es semblava molt. Permeteu-me que comenci amb un fragment del primer document que vaig trobar on es parla de la Joia, és de la revista Esplai del 16 de setembre de 1934, on es fa una crònica d’una exposició sobre la marina vuitcentista al Masnou:

“Les coses de mar sempre han fet una atracció a tothom, adhuc als més profans en aquesta matéria. Un dia o altre, tothom s’ha encantat davant un poètic veler (ja en que den pocs) i ha pretés entendre tot aquell embolic de cordes i pals i escales i veles, i ha contemplat encisat com un mariner trescava rapid per entrernig d’aquell teixit semblant a una taranyina monumental sense que s’hi quedés pres.  Cal haver viscut el temps de l’hegemonia de la marina de vela per a copsar-ne tot l’encís. Els vells us en parlen amb una mena d’encantament, i en els seus mots trobeu com reviscuda la vida catalana de tota la costa del Llevant.

Es una meravella oir contar el comiat i l’arribada d’un veler, acte que tenia, en aquell temps, una gran importància. Mireu, per exemple, l’arribada del bergantí-goleta «Joia del Llobregat». Hi ha noticies de la seva tornada d’América. Dies després hom atalaiava el castell del guaita de Montjuïc fins que es vela el senyal de «nau d’Amèrica a la vista» i més tard en donava les característiques.

Tot seguit, l’armador era avisat, al seu despatx del carrer Ample, i des d’aquell moment començava el tràfec. Amb una tartana s’anava a l’Hospitalet del Llobregat per tal d’avisar els que eren part interessada en el vaixell, els quals tenien per costum traslladar-se a llurs cases del Prat, enfilar-se a la teulada, i amb un gran llençol a les mans esperaven que «La joia» passés per la farola per donar-li la benvinguda, la qual cosa feien amb aquell llençol desplegat al vent com una gran bandera. Com a anècdota curiosa, esmentarem que en una ocasió, un dels copropietaris de «La joia», tot enfilant-se a la teulada va relliscar i va trencar-se una cama, amb el consegüent esverament que va aigualir tota la festa d’aquella arribada.

Naturalment, després d’haver hissat el llençol, encara els sobrava temps per anar a Barcelona, i un cop allí, junt amb l’armador, el qual vestia sempre levita i capell de copa alta, s’organitzava una mena de curiosa manifestació que anava al moll, agafava un bot i feia una rebuda cordialíssima als navegants que feia vuit o nou mesades que havien sortit de les seves llars.

Calia veure el vaixell. Si quan emprenia el viatge era tot flamant, quan tornava tenia un aspecte que palesava tots els penediments i angoixes que havia sofert durant la llarga travessia. Quan aneu al Masnou, si voleu remembrar les gestes d’aquells esforçats mariners, no més us cal fer una cosa ben senzilla. Aneu a l’estanc, i fixeu-vos en el taulell, obra curiosíssirna d’un home de mar del Masnou; en «Carlets», que en pau descansi. Aquell taulell és executat, peça per peça, amb una paciència de sant, durant les hores de calma passades en ple Atlàntic, a bord del «Joia del Llobregat» i «Nuevo Currutaco», de la matrícula de Barcelona”.

Una vegada llegit això vaig començar una recerca d’aquest vaixell, i sí vaig trobar molta informació , sobre tot de les sortides i arribades al port de Barcelona.El «Joia del Llobregat» va navegar, al menys, des del 1880 al 1906, que són les dates en que he trobat informació d’ella a les hemeroteques.

També he trobat que  la seva capacitat o tonatge era de 219 t  i que els trajectes duraven d’entre 50 i 90 dies depenent del destí i de les escales que es realitzaven. Aquests eren, suposo que d’entre d’altres: Montevideo (Uruguay), Santiago de Cuba, Cárdenas (Cuba), Laguna de Términos (Mèxic), Carmen (Mèxic), Campeche (Mèxic),… i el més freqüent, Cienfuegos (Cuba). Aquest destí m’ha encès les alarmes, ja que fa poc vaig escriure sobre unes estàtues d’aquesta ciutat, realitzades a la fàbrica hospitalenca de Can Barella a la dècada dels 90 del segle XIX, però per ara no he trobat cap relació.

El 19 de setembre de 1889 una gran tempesta va afectar al port de Carmen a Mèxic, de tal manera que va deixar inservibles 34 vaixells de tot tipus, però el Joia del Llobregat va aguantar: “tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos, con excepción de la Joya del Llobregat, español; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles” Aquest text és de la revista La Ilustración del 10 de novembre de 1889, i ve acompanyada d’aquest dibuix, on trobem un bergantí goleta sense més indicacions,… era aquest la Joia de Llobregat?

Sobre els propietaris he trobat que podien ser els senyors Company, Brugués y Galí, ja que són els noms que he trobat en més ocasions relacionats amb el seu carregament. Aquest homes es dedicaven a les conserves, a mes de portar coses, en aquest i altres vaixells; concretament a la Joia, d’aquí cap allà (vi, ametlles, vinagre, sabo,…) i d’allà cap aquí (mel, pita, palo campeche,…).

En fi, com dic al títol, moltes suposicions,… i cap dada concreta,… Fins aviat!

Deixò també alguns apunts, per si algú vol continuar,…

  • Lo Catalanista 07.11.1880 – sortida Santiago de Cuba bergantí goleta Joya de Llobregat.
  • LV 04.11.1881 – arribada de Laguna de Términos (Mèxic) y Mahon en 54 ds. berg. gol. Joya del Llobregat, de 219 t s ., c. Molins, con 310500 ks. palo campeche á J. A. Nadal y compañía
  • LV 31.01.1883 – sortida para Cienfuegos, ber. gol. Joya del Llobregat, c. Molins, con efectos
  • LV 19.08.1883 – sortida Berg.-gol. Joya del Llobregat, c. Molins, para Cienfuegos
  • La Dinastia 08.11.1883 – arribada a Cienfuegos 15.10.1983
  • La Dinastia 17.03.1884 – sortida a Cienfuegos 25.03.1884, c. Molins
  • La Dinastia 02.08.1886 – A Cienfuegos porta vi, vinagre, sabó i ametlles
  • La Dinastia 18.12.1887 – sortida a Cienfuegos,  c. Roses,
  • LV 24.05.1889 – sortida Bergantín goleta Joya de! Llobregat, c. Roses, para Cienfuegos
  • La Ilustración 10.11.1889 – El 19.09.1889 ” tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos (34 barcos), con excepción de la Joya del Llobregat, espanol; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles”
  • El Diluvio 10.06.1890 – vist a Tarifa el 08.06
  • LV 03.01.1891 – arribada de Laguna de Términos, en 59 días b. g. Joya del Llobregat, de 219 tons.,  c. Sisa, con 172 tons. pita y palo campeche a Company, Brugués y Galí
  • El Diluvio 17.03.1891 – Bergantín goleta Joya del Llobregat c. Rosas para Montevideo
  • LV 02.01.1892 –
  • El Diluvio 11.04.1892 – Arribada de Cárdenas (Cuba) , en 49 dias, c. Roses con 290.000 kg de miel a los señores Company, Brugués y Galí
  • El Diluvio 14.08.1892 – sortida cap a Cienfuegos, c. López
  • El Diluvio  05.07.1893 – Entrada en Barcelona des d’Amèrica
  • El Diluvio  29.09.1893 – Sortida cap a Cienfuegos c. Lloret
  • El Diluvio 17.10.1893 – passa per Tarifa el 15.10
  • La Dinastia 08.10.1895 – Arriba des de Campeche
  • La Dinastia 11.12.1895 – Sortida Cienfuegos
  • La Veu de Catalunya 18.11.1900 – arribada de Carmen (Mèxic), 98 ds. bergantí goleta Joya del Llobregat, de 219 ts. c. López, ab efts.
  • La Veu de Catalunya 17.08.1902 – Sortida Belice, c. Matamala, en lastre
  • La Veu de Catalunya 02-14.04.1906 – Naufragi de la corbeta Joya del Llobregat

Les barraques de Sant Josep, anys 50

Aquesta primera fotografia la va cedir el Sr. Enric Pino Jansà al Centre d’Estudis de l’Hospitalet i aquest la va publicar al 16 de novembre de 2011 al seu grup de facebook; es va realitzar a l’any 1957 des de la desapareguda Torre Ubach, al barri de Sant Josep.

Veiem un munt d’elements que encara es conserven: Cosme Toda, Tecla Sala, l’església de Santa Eulàlia de Provençana, el transformador de la Torrassa,… i d’altres que ja han desaparegut com el canal de la Infanta, just al mig; els seus horts, a banda i banda del canal; la casa que tenim més a prop, que es deia Can Manet, o les casetes de l’esquerra. Aquestes últimes eren el que es coneix com barrraques, es a dir, construïdes sense autorització administrativa, sense la propietat del terreny i amb materials barats.

Aquest, situat molt a prop del pont de Matacavalls, era un dels molts nuclis de barraques que existien al nostre municipi, com el de La Bomba, el de la Riera Blanca, el de Collblanc, Sanfeliu,…  i que encara no s’han estudiat amb la deguda profunditat, tot al contrari del que està succeint a la ciutat veïna, Barcelona, on existeix una Comissió Ciutadana per a la Recuperació de la Memòria dels Barris de Barraques formada per 81 entitats i més de 800 persones que ha aconseguit que tant l’ajuntament anterior, com l’actual, facin seus un projecte d’homenatge i recuperació de la memòria d’aquests espais.

En el següent article de Esteve Busquets i Molas a El Correo Catalan del 20 de desembre de 1952, que fa un temps que em van deixar fotocopiar a l’Arxiu Municipal, podem veure les mateixes barraques, i si l’amplieu i el llegiu segur que us sorprendrà el nivell d’organització que tenien,…

REFERÈNCIES

Barcelona retoma el plan para rescatar la memoria histórica de las barracas. ElPeriódico, 10 de març de 2012.


Santa Eulàlia de Mèrida, 1936

Dilluns passat vaig quedar amb en Juan Batalla ja que feia pot ser més d’un any que m’havia ofert prestar-me un llibre, i com el temps, a més d’inexorablement, passa volant, doncs això, un any!. El llibre en qüestió feia temps que el buscava, ja que és dels primers llibres que parlen exclusivament sobre la nostra ciutat; és obra d’Emiliano Vilagrasa Lariz  i es diu Una Ciudad en Marcha: Hospitalet de Llobregat. Segons el que diu a la introducció, Emiliano tenia un programa de radio que es deia “Hospitalet”, es suposa que a la radio de la nostra ciutat, i a l’any 1961, es va decidir a escriure un llibre com el seu programa, ple d’entrevistes a hospitalencs del mon de la cultura, esports, política, indústria,…; però també amb moltes imatges (moltes dolentes) i passatges del passat i en aquells moments present.

Ja dic que les imatges no són molt bones, però crec que algunes es poden mostrar. Aquesta d’avui és de l’antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida. Molts pot ser no sabeu això, però abans de la Guerra Civil, a la plaça de l’Ajuntament exisitia una altra esglèsia diferent a l’actual, beneïda l’any 1600 (prèviament va existir una altra construida l’any 1492, i que també va ser destruida). Aquesta església, i lamentablement també el seu arxiu, va ser cremada i destruïda als inicis de la citada guerra, el 19 de juliol de 1936.

Alguns elements de l’església sobre tot de la porta principal, així com moltes fotografies, i els retaules els podeu trobar al museu, com he comentat en diverses ocasions.

REFERÈNCIES

Més fotografies i informació sobre l’església a aquest bloc

 


Desembocadura del Llobregat, 1881

Pau Audoard i Deglaire (1856-1919) va ser el fotògraf retratista de moda entre la burgesia barcelonina de finals del segle XIX, essent també el fotògraf oficial de l’Exposició Universal de 1888.

Pau, fill de fotògraf,  es va iniciar com a pintor, deixeble de Francesc Torrescassana. Va fer algunes exposicions entre 1875 i 1881, encara que el 1879, després de la mort del seu pare, es va decidir per la fotografia professional, cosa que no li agradava molt ja que el resultava bastant monòton, deia que preferia la llibertat de l’aficionat, però que fins que li toqués la loteria,…

Aquesta obra del 1881, per tant de les últimes que va fer, ens mostra dos nens, segurament pratencs, pescant a la llera del Llobregat; cap a la dreta tenim el mar i just davant tenim la llera hospitalenca, que no ens dona molta informació, encara que aquells dos arbres alts i aïllats els guardo a la memòria per pròximes troballes,…

En aquells anys el Llobregat es trobava dins d’un inusual període de calma, l’ultima riada va succeir al 1874, i no va ser molt important. No tornaria a fer mal fins el 15 de gener de 1898, a la coneguda riuada de Sant Antoni.

REFERÈNCIES


Algunes imatges del Bellvitge de 1971

De nou he de donar les gràcies a Lluís Curto per compartir les seves fotografies de joventut amb nosaltres.

La primera la trobo fantàstica! crec que sembla la portada d’un disc, o pot ser un anunci del Seat 600. La noia és la Gloria, la dona de’n Lluís, i es troba a l’avinguda d’Amèrica de Bellvitge.

L’edifici que teniu a l’esquerra és el col·legi Pare Enric d’Ossó, més conegut al barri com el de  “Les Teresianes”, o sencillament com “Les Monges”, inaugurat a finals de 1970. A la dreta veiem la Gran Via, encara sense ampliar, i per tant l’avinguda d’Amèrica es veu el doble d’ampla del que és ara.

En Lluís, impecable, al mateix carrer i al costat de la tanca de “Les Monges”.

A la següent veiem la Gloria i en Lluís pujats a un d’aquells castells dels parcs infantils. El lloc segurament és al costat de Bellvitge on es troba l’ermita, ja que l’edifici no té balcons

Després de tant color, ara una fotografia en blanc i negre amb en Lluís davant de l’ermita. En aquells anys l’ermita estava bastant malament; els porxos, construïts el 1968, s’havien apuntalat per que no caiguessin.


Can Bori, escola de sericicultura, avicultura i indústries zoògenes, 1928

Ens trobem a l’any 1928 i l’alcalde,Tomás Giménez i Bernabé aconsegueix que s’instal·li la primera escola de sericicultura (cucs de seda), avicultura i indústries zoògenes de tota Espanya. Ho aconsegueix de l’Estat, això sí, facilitant-li l’edifici i els terrenys de la finca de can Bori, que van costar a la ciutat 85.000 pessetes a pagar en tres terminis al 6% anual al senyor Francesc Bori, que era l’antic propietari.

El lliurament a l’Estat de can Bori es va realitzar el dia 10 de juny de 1928, davant el notari de Sant Boi i amb un banquet ple d’autoritats, on l’alcalde i el Director General d’Agricultura, Sr. Emilio Vellando, van pronunciar discursos d’enaltiment mutu

Com a premi, a l’octubre del mateix any, el ministeri de Foment el nombra cavaller de la  Gran Creu del Mèrit Agrícola, i a principis de novembre els propietaris i veïns del manso Quinzà (que encara no sé qui eren) el feliciten.

Per portar l’escola es van contractar a Francesc Salt i la seva dona Encarnació Serra, originaris de les Borges Blanques, com a masovers, porters i vigilants. Les obres d’adaptació de la casa van estar sota la direcció de l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt.

Aquí sota teniu can Bori en aquells anys, a la dreta la casa i en primer pla els terrenys que l’envoltaven. La casa petita suposo que seria l’habitatge dels masovers. Just per darrere passa el canal de la Infanta, que li proporcionava aigua abundant pel reg. També podeu veure les famoses palmeres de la finca, de les quals tres encara existeixen. El arbres que veieu més propers pot ser són les moreres que es van plantar per donar de menjar als cucs de seda.

Va arribar la República i el 27 de maig de 193o el nou alcalde, Just Oliveras i Prats, acompanyat del Diputat a les Corts pel districte de Sant Feliu, Antonio Miracle, van anar a demanar la devolució de la finca al president del Consell de Ministres. A l’octubre del mateix any s’acorda al Ple municipal la devolució de la finca; es veu que encara no s’havia fet servir com a escola.

El juliol de 1931 el tinent d’Alcalde Ramon Frontera marxa a Madrid i aconsegueix que s’asignin 20 escoles noves per la ciutat de l’Hospitalet, d’entre d’elles can Bori, que s’inauguraria el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià.

REFERÈNCIES


Excursió a l’ermita de Bellvitge, 1853

L’any 1853 la publicació El Católico va tenir l’idea de dedicar uns escrits als oratoris catalans dedicats a la verge Maria, rememorant el treball fet pel frare Narcís Camós al seu llibre el Jardín de María l’any 1657. El text que incorporo al bloc és el de l’excursió cap a l’ermita de Bellvitge (o Bellvitja), on ens descriu la ruta que segueix i també la llegenda de la seva creació.

No sé concretament quan es va realitzar la caminada que es relata, però cal dir que el 24 i el 26 de maig d’aquell any, després de tres dies sencers de pluges, van haver-hi dos desbordaments del riu molt importants. Es van portar la barca del Prat, van enderrocar masies, i van esborrar els camins del delta. El governador Civil va ordenar als alcaldes que socorressin la zona afectada, i el nostre, Baldiri Coll, va agafar una barca i va  recórrer la Marina fins al Prat prestant auxili. Pot ser l’excursió es va realitzar pocs dies després, i per això hi havia tant de fang.

L’Hospitalet de 1853 no arribava a 3000 habitats i més del 75% de la població es situava a la Vila Vella, l’actual barri del Centre. Faltava un any per que s’inaugurés la línia de tren de Vilanova a Vilafranca, però l’industria ja penetrava per la banda de Santa Eulàlia i Collblanc, al costat de l’industriós Sants. L’any 1853 és l’any en que s’instal·la La Aprestadora Española, i encara que anys abans ja existien industries als barris citats, es pot considerar que aquesta gran empresa és la que dona la llum verda a l’era industrial a l’Hospitalet.

També ens parla d’una casa de camp que es deia Esferrer, d’aquest motiu sols sé que ja surt al mencionat Jardín de María i també que el nom es sembla una mica a ca l’Esquerrer, una masia del segle XVI que encara exisiteix a la carretera del Mig, al costat de la deixalleria.

Un altre motiu és La Famada, que segurament té a veure amb can Femades (o Famades,…), construida al segle XVII i encara avui situada en front de la caserna de la Remunta i dita casa Serra. També hi ha una altra casa que es va conèixer amb aquest nom, és la Torre Gran, situada per sota de la Gran Via, a uns cent metres del riu, però construïda més tard, segons cadastre al 1843, i que es on van anar a viure els últims Famades.

I per últim una fotografia de l’ermita, no és molt antiga, però al menys no està molt vista, o al menys jo no l’havia vist fins avui, surt a la publicació La Esfera del 23 de març de 1929 i la va realitzar P. Cano Barranco.

REFERÈNCIES


La Industrial Ladrillera SL, 1962

Avui continuem al barri de Sanfeliu, ja que he trobat una nova imatge de la bòbila La Industrial Ladrillera SL, també de 1962, tota plena de neu. Aquesta empresa es situava on ara es troba l’escola Ausiàs March, i la Creu Roja.

No he trobat molta informació, sols anuncis a la Vanguardia dels anys 50-60, i una notícia del 12 de maig de 1953 on es diu que un despreniment de terres a la pedrera va sepultar quatre treballadors.

A sota deixo dues fotografies aèries una de 1967 i una altra més o menys actual, i així podeu comparar,…

REFERÈNCIES


Carrer de Miquel Peiró i Victori, 1962

Avui agafo dues fotografies del llibre que el grup fotogràfic amateur Foto-Viva va fer sobre el barri de Sanfeliu, les dues són de l’any 1962 al carrer de Miquel Peiró i Victori (abans riera del Canyet). A la primera es veu una bòbila, no sé si era La Industrial Ladrillera, a la que també deien “Bori”…

de la qual als any 70 encara quedava una xemeneia dempeus, sinó m’equivoco ara allà trobaríem la Creu Roja i l’escola Ausiàs March, construïda l’any 1979. Com a la gran majoria de les fotografies de l’any 1962, tot està ple de neu 🙂

A la següent imatge veiem una familia baixant cap al barri del Centre, el camí com veieu no estava pavimentat, i durant els dies de pluja resultava intransitable.

Als anys 60 tots els refugis antiaeris excavats als talussos durant la Guerra Civil pràcticament ja eren buits. A aquesta fotografia, a la dreta, veiem l’entrada d’un que em sembla que encara existeix darrere del mur que hi ha a la Pujada, s’havia excavat de manera horitzontal, reforçat amb pilars i voltes de maó, i com deia, després de la guerra, es va convertir en un habitatge,… penseu que als anys 50 es calcula que existien uns 147 refugis que oferien sostre a 590 persones censades, emigrants que no trobaven altre lloc.

Com deia, aquest carrer abans es deia de la riera del Canyet, o també La Pujada, que era el nom del paratge ja al 1930. No sé des de quan li van posar el nom del beat Miquel Peiró Victori, però he trobat la seva biografia, i com té relació amb la nostra ciutat, l’incorporo tot seguit:

Miquel Peiró Victori, va néixer a Aiguafreda, el 7 de febrer de 1887; en morir el seu pare el 1894 va ingressar al col·legi d’orfes de Sant Julià de Vilatorta (Barcelona), dirigit pels Pares de la Sagrada Família. Després es va traslladar a residir amb la seva mare a Roda de Ter (Barcelona), on dirigia també un col·legi la seva tia Dominga Victori. Va treballar a la fàbrica de teixits Tecla Sala; el 1913 aquesta mateixa propietària li va confiar un lloc de responsabilitat en una altra fàbrica a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona). Va contreure matrimoni el 30 de gener de 1915 amb Francisca Ribes Roger, natural de Roda de Ter. Va ingressar en l’ordre seglar dominicana i va col·laborar en un cercle d’obrers catòlics vinculat a aquesta; era aficionat al futbol; entre els seus fills estava fra Josep, estudiant dominic mort a conseqüències de la persecució religiosa el 1938.

El 24 de juliol de 1936 es va traslladar a Barcelona a la recerca de notícies sobre el seu germà, l’avui beat màrtir Ramon Peiró, OP (assassinat el 21 d’agost a la carretera del Morrot), en el recorregut va observar incendis i profanacions d’esglésies i cases religioses; va tornar a l’Hospitalet i cap a les 11 de la nit, el van capturar al seu propi habitatge; buscaven també al seu fill fra Josep. Es va acomiadar de la seva esposa amb aquestes paraules: “Fins al cel”. Poc després es van sentir uns trets que li van ocasionar la mort;  tenia 49 anys d’edat; la seva dona va exigir que en el taüt es col·loqués el crucifix.

REFERÈNCIES


La flama olímpica a Pubilla Cases

Alex Molina m’ha enviat per compartir al bloc un munt de captures del pas de la flama olímpica pel barri de Pubilla Cases el 16 de juny de 1992. Concretament per la plaça de la Pubilla Casas i després per l’avinguda de Tomás Giménez. Per no fer un post massa llarg he seleccionat sols cinc imatges.

A la primera es veu que la flama s’apropa, veiem el Col·legi de Lope de Vega i la plaça de la Pubilla Casas a la dreta.

A aquesta ens trobem a la cantonada de la plaça amb l’avinguda de Tomás Giménez, es veu la botiga de caçats Napoli que crec que encara existeix.

La flama la porta Celestino Corbacho, quan encara no era l’alcalde, i es veu que no estava previst ja que a l’edició del 19 de juny de 1992 del Mundo Deportivo figuraven com a rellevistes previstos Juan Ignacio Pujana, Encarna López, Roberto Ruiz, Alejandra Calvente, Santiago Diaz, Antoni Mateus, José Sasín, José Ramón Ramón i Antoni Ros. És a l’edició del 20 de juny del mateix diari on surt Celestino Corbacho com a primer relleu de l’etapa que acabava cap a Lleida. Després correrien Juan Ribas, Eduardo Durán i Juan José Parra.

A la següent passem per la botiga de mobles FF, que em sembla que també perdura

També deixo altres dos articles que va aparèixer al diari Mundo Deportivo,…

Gràcies a Alex Molina, que ha pujat el vídeo al youtube, podeu recordar aquests instants d’una manera més fidel,…

REFERÈNCIES


Albert Germans, 1935

Aquesta fotografia feia temps que la volia treure al bloc, i avui, veient que a la plataforma en defensa del canal de la Infanta estan preparant una sortida guiada pel barri de Sant Josep, m’he decidit a fer les gestions oportunes.

La fàbrica que veiem a l’esquerra, al carrer de Rodés, és Albert Germans, projectada per Antoni Puig i Gairalt l’any 1926, encara que atribuida al seu germà Ramon. Era una fàbrica tèxtil amb molta trajectòria que fa pocs anys lamentablement va plegar, al 2007 des de ICV es va proposar fer un hotel d’entitats, al 2009 va ser un dels quatre edificis candidats per convertir-se en la seu del museu del còmic de Catalunya, que finalment es va guanyar des de Badalona, i ara no sé si hi ha cap projecte, en tot cas forma part del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat i podeu consultar les seves característiques a fitxa que he deixat a les referències.

A la dreta de la fàbrica tenim la riera dels Frares, que encara existeix travessant el barri, enllaçant passatges, fins a l’avinguda del Carrilet. Pujant per la riera arribaríem al túnel per sota les vies que veieu a la dreta de la fotografia, que és l’entrada a l’actual parc de les Planes, al cementiri. Abans per allà baixava el torrent del Capó, del que ja he escrit alguna cosa.

Veiem per sota el nivell de les vies el famós canal de la Infanta, que salta per damunt de la riera dels Frares mitjançant un aqüeducte actualment desaparegut, i continua el seu camí fins al mar a Montjuïc.

A l’esquerra, al costat d’aquells dos dipòsits (suposo que d’aigua per les locomotores del tren), veiem el talús on es construiria el barri de Can Serra i damunt unes cases, que suposo que són les d’Esplugues.

Just a l’esquerra dels dipòsits baixaria l’actual avinguda de Isabel la Catòlica, i a la dreta tenim les diferents bòbiles que feien maons a partir de les argiles de l’actual parc de les Planes. El bosc que es veu al final, sota sant Pere Màrtir, és can Vidalet, que abans estava ocupat per finques d’estiueig de la burgesia barcelonina, amb les seves torres i jardins. A la dreta, l’edifici blanc del fons podria ser la Pubilla Casas, però no estic segur,…

Deixo aquest esquema, espero no haver-me equivocat en res,… Com hi ha 12 anys entre les dues fotografies hi ha coses que no trobareu.

REFERÈNCIES


A la recerca de la cúpula misteriosa

Tot va començar quan en Munh Radeac va preguntar al grup de facebook “Protegim el Canal de la Infanta!” que què era el cercle que es veu a les fotografies. Va afegir que quan era petit, crec que als anys 60 (no?), tot era un camp d’ametllers, i en mig es trobava aquesta gran cúpula de formigó, els nens li deien la bola del mundo i comentaven que dintre hi havien huesos de muertos,…

Ens trobem al sector elevat que queda entre les vies i  el carrer de Josep Tarradellas, i entre les rampes del carrer Miquel Peiró Victori i del Carrer Álvarez de Castro.

L’evidència documental més antiga de l’existència de la cúpula per ara la trobem a la fotografia de 1947. L’edifici més proper es can Bori, una antiga torre residencial construïda a l’any 1878, els seus terrenys eren travessats pel canal de la Infanta, i a l’altra banda d’aquest, just al costat de la nostra cúpula, tenien l’hort i molts arbres fruiters. L’any 1928 va canviar de mans i es va convertir en una escola tècnica que mai va funcionar; amb l’arribada de la República es va transformar en escola per nens, a la Guerra Civil va continuar com a escola, encara que els dies en que es van incrementar els bombardejos no van fer classe.

A la dreta d’aquest hort tenim la riera del Canyet que baixava des de l’actual barri de Sanfeliu per un canal obert a uns 3-4 m de profunditat respecte el terra. A la banda esquerra, com veieu hi havia camps, fins les propietats de la caserna de la Remunta, on els soldats feien maniobres.

La cúpula encara existeix a l’actualitat, la podeu veure des de diversos angles a la fotografia inferior:

També, gràcies a Santos Vallespín tenim fotografies molt més properes. Com veieu és molt gran, la part que es veu a la superfície al menys té 10 metres de diàmetre.

Ràpidament al grup van sortir diverses hipòtesis inicials: un forn de bòbila, un bunker de la guerra civil, un pou artesià,… i un altra, molt més elaborada que ens va aportar Artur Garcia, bé, el seu pare a través d’ell. Segons ells existien tres cúpules que l’Artur de petit i el seu grup d’amics anomenaven les tortugues. Les altres dues no es veuen a cap fotografia, i pot ser van desaparèixer quan van obrir el carrer, ell recorda una força més petita cap al sud-sudest de l’encara exisitent.

Segons el seu pare, que va ser testimoni de la seva construcció quan era petit, aquestes estructures eren les defenses anti-bomba d’uns dipòsits subterranis que mai es van arribar a construir. Artur ens diu “sembla ser que això era la part de sobre, llavors s’havia de buidar de baix…, imagino que utilitzant la terra com a motlle i no haver d’encofrar“. Els dipòsits els pretenia construir la CAMPSA, que tenia una refineria a Cornellà, a 400 metres, per protegir els olis que produïa d’un possible atac aeri del bandol nacional a la Guerra Civil. L’Artur ens ha fet aquest esquema per tal d’orientar-nos:

També he trobat una fotografia al grup del Centre d’Estudis de l’Hospitalet feta als 80, quan van obrir el carrer Alpes, ara avinguda Josep Tarradellas i Joan; on l’estructura no està tan soterrada i es troba envoltada d’horts, desapareguts no fa molts anys. Si sabem que l’edifici que té davant, el centre municipal d’emergències Els Alps, té una longitud de 28 m, pot ser la cúpula fa al menys uns 12 m de diàmetre, per tant pot ser en profunditat encara és més gran.

A una altra foto, també de Santos Vallespín, i més antiga que l’anterior, de quan el carrer Alpes encara no s’havia obert, podem veure una espècie d’elevació, però crec que és més llunyana i no té res a veure amb les cúpules. En tot cas podem veure com era abans aquesta zona.


A la fotografia següent podeu veure el talús que es va produir quan van obrir el carrer. Són materials molt tous, argiles, i encara que no veig cap canvi de nivell estratigràfic, semblen dipositades naturalment, es a dir, crec que no té aspecte de que sigui cap replè artificial.

A veure si podeu distribuir aquest resum entre els vostres coneguts, pot ser algú té més records o informació i ens soluciona aquest misteri!

UNA ANY DESPRÉS, EL MISTERI S’HA RESOLT, SEGUIU AQUEST ENLLAÇ,…

 

REFERÈNCIES


Entre Bellvitge i la SEAT,… 196?

Com que la construcció de l’hospital de Bellvitge es va iniciar a mitjans de 1970 i  no es veu ni rastre d’ell, la fotografia seria anterior a aquell moment, i no molts anys anterior.

Més enllà dels blocs del barri de Bellvitge, encara en construcció, no es distingeix gran cosa, però davant podem veure les fileres d’arbres que existien a costat i costat de la Gan Via; entre aquesta i la SEAT, encara a finals dels 60, existien un munt de masies; he etiquetat totes les que he pogut reconeixer, espero no haver-me equivocat.

La línia blava és el Llobregat, i la vermella es la via de la RENFE; el límit entre Barcelona i l’Hospitalet es trobaria a uns 175 m de distància d’aquesta línia cap a la nostra ciutat.

Piqueu a sobre per ampliar,…

REFERÈNCIES


Perllongació de la Gran Via, 1928 (i 2)

A l’anterior post vam poder veure dues imatges de les obres de la  perllongació de la Gran Via de 1928, realitzades enfocant cap a Barcelona. A aquesta nova entrada al bloc podeu veure en primer lloc aquestes dos mapes de 1926 i de 1933, un just abans de les obres i un altre posterior, on ja podeu veure els 880 metres de Gran Via construïts, des de la riera Blanca fins a la carretera antiga del Prat (Independència).

Comparant els dos mapes també podreu veure com a l’antiga llera de la riera Blanca apareix la caserna de Lepanto, construïda entre 1929 i 1931

També he trobat aquestes dues imatges, aquesta primera és de 1928, i podem veure les obres des de Barcelona, possiblement des de l’alçada del carrer de Parcerisa. On acava el paviment veiem murs a costat i costat, ens trobem quasi a l’alçada de la riera Blanca. La casa que veiem a l’esquerra, una vegada passat el mur, l’he trobada amb dos noms diferents, cal Juan del Fan i també com cal Joanet del Sant, en tot cas, just després de la masia trobaríem la riera Blanca, i començaria l’Hospitalet. Les tres xemeneies de la dreta són les de l’empresa Caralt-Pérez y compañía, que son les que vam veure a les fotografies d’ahir.

A la següent fotografia ja ens trobem a l’Hospitalet, crec que a l’alçada de l’empresa Caralt-Pérez i companyia, passada la riera Blanca. El final de la carretera, com ja sabem, perquè es fins on van fer les obres és el carrer Independéncia o carretera antiga del Prat. Les cases de la dreta possiblement són les del carrer d’Enric Morera, i les barraques de l’esquerra són les del barri de la Bomba, que pot ser encara no rebia aquell nom, pot ser encara no disposaven de la bomba que els donava aigua.

De fet, l’Exposició Internacional de 1929, les obres del Metropolità Transversal (Bordeta-Catalunya), aquestes mateixes obres de la Gran Via i moltes altres a la ciutat van atreure multitud d’emigrants en busca de millors condicions de vida, i que no van tenir altre remei que viure en barraques distribuïdes per Barcelona i la seva perifèria, com les del barri de la Bomba; i ara poso la nota reivindicativa: és una llàstima que els mandataris de la nostra ciutat encara no hagin fet cap homenatge, cap monument a les persones d’aquell barri, tal com s’ha fet a d’altres barris, per sort desapareguts (però ben recordats), de Barcelona.

Al fons de la Gran Via, a la seva dreta, veiem la xemeneia de l’empresa Viuda e Hijos de Jaime Trias, també coneguda com Les Sangoneres, que posteriorment va perdre una part de la seva superfície quan va continuar la perllongació de la Gran Via, però que encara avui dia existeix i forma part del patrimoni arquitectònic de la ciutat. A la part dreta tenim una altra xemeneia, que es correspondria a la fàbrica d’adobs Vendrell i Monjo, de la qual he trobat molt poca informació, igual que de les naus industrials que trobem a ma dreta, a tocar de l’obra i al final del carrer d’Enric Morera.

També vull destacar l’elevació que portava l’obra respecte els camps de cultiu, la qual es pot observar a ma esquerra  amb l’alçada de les rampes.

I no sé si veieu alguna cosa més vosaltres,…

REFERÈNCIES


La Sireneta de l’Hospitalet,…

L’altra dia en Roger Bastida comentava que a l’Hospitalet existeixen pocs monuments, que té poc patrimoni artístic als seus carrers i places, i que voleu que us digui, li dono la raó,… per exemple, com pot ser que a un barri sencer com al Gornal no hi hagi cap element artístic??, o al menys jo no l’he vist, cosa que també podria ser,… tampoc sabia on havia anat a parar el bust de Just Oliveras i resulta que se l’havien emportat a la rotonda de dalt de tot de la Rambla, i mira que he passat vagades per enllà!. Quina dèria de moure les escultures, pot ser ho fan per que pensem que tenim més de les que realment n’hi ha,…. exagero,…

En fi, crec que tenim pocs monuments, però segur que també molts ens passen desapercebuts; és que a aquesta ciutat sempre anem molt ràpid i no ens donem compte de moltes coses. Avui escriuré una mica sobre una d’aquestes escultures, que com és tan petita i com dic anem volant, pot ser no us heu fixat mai en ella: la Sireneta, petita però ja quasi amb 60 anys plens d’històries, de soledats, tristeses, amors i desamors,…

La Sireneta és obra del hospitalenc Valentí Julià, que no crec que necessiti presentació, ja que els dibuixos d’aquest home, nascut al 1929, poblen un munt de llibres sobre la nostra ciutat des de fa molts i molts anys; també escriu, pinta i clar també s’ha dedicat a l’escultura des de molt jove. L’any passat es va realitzar una exposició sobre la seva amplia obra al Centre Barradas,… en tot cas deixo a les referències una mica d’informació sobre ell.

Començarem pel final. Aquí sota teniu una fotografia de la Sireneta feta aquesta mateixa setmana; com veieu a la pobre la tenen bastant deslluïda, i el seu sortidor no funciona des de que el seu petit estany ple d’aigua el van transformar en un lloc ple d’herbes, on principalment van els gossos a fer les seves necessitats,…

La Sireneta va néixer quan en Valentí Julià va tenir l’idea de crear-la en terra cuita als anys 50. Ja des de molt petita la van ficar a animar l’estany de la plaça del Repartidor acompanyada del seu peix; segur que els nens d’aquella època preguntaven qui era, encuriosits per la seva cua plena d’escames. La van fotografiar al 1956, en horari de treball, amb els dolls d’aigua sortint amb força de l’amic que li ha fet sempre de sortidor:

Tot anava molt bé, però l’any 1970 es veu que calia reordenar el seu entorn, i no comptaven amb ella; la Sireneta, encara molt jove, es enviada cap al magatzem del Museu, i allà es queda tota avorrida deu llargs anys, en companyia d’altres objectes sense categoria suficient per ser visibles.

Als anys 80 un miracle la fa sortir de l’obscuritat per convertir-la en la figura principal d’un altre estany, el del parc de la Marquesa. La Sireneta era feliç allà, tota cofoia i envoltada d’aigua i nens que la miraven amb ulls grans, recordava vells temps, però no havia pogut oblidar els dèu anys de soledat a les catacumbes del museu; així que l’any 1983 no va dubtar en marxar quan va veure arribar el que creia era el seu príncep blau, un home que intuia que no era per tota la vida.

Es veu que la relació no va funcionar i al 1997 la tornem a veure a la nostra ciutat, aquesta vegada a un estany de la plaça de la Verge de Montserrat. Ara la Sireneta ja no és de fràgil ceràmica, es d’impenetrable metall, de tants sofriments acumulats pels anys es va endurir, però encara que ara és més forta, segueix sofrint quan no la netegen, quan els nens retiren la seva mirada, i quan en comptes d’aigua, es troba envoltada d’herbes plenes de “necessitats”, pot ser algun dia les fades, com al conte, la portaran cap al cel i tornarà a ser una bella sireneta,…

A l’any 2010, a l’exposició sobre el seu creador que mencionava al principi; al vídeo que van rodar es diu que la que van exposar allà era l’original de la Sireneta feta de ceràmica, però no, aquella era una altra sireneta,… pot ser un reflex del que va ser quan era jove i feliç,…

Bon any 2012!!

REFERÈNCIES 


L’Ermita d’Ignasi Mallol, 1925

Avui, una pintura d’Ignasi Mallol i Casanovas (1892-1940) realitzada l’any 1925 i titulada l’Ermita,… l’ermita de Bellvitge.

Ignasi Mallol és un home clau a la cultura de les comarques tarragonines ja que a més de realitzar part de la seva obra allà, va promoure al 1931 l’escola taller de pintura i escultura de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, dirigida juntament amb l’escultor Joan Rebull i Torroja. A més va tenir un paper molt important a la salvaguarda del patrimoni cultural fins que al 1939 es va tenir que exiliar a Colòmbia on va morir un any després. El juliol del 2010 es va editar el llibre “Ignasi Mallol. La Catalunya quiescent” i es va realitzar una exposició a Valls sobre l’autor; si mireu el vídeo localitzareu aquesta obra dins de les exposades.

He tingut la sort de poder contactar amb Miquel-Àngel Codes Luna, l’autor del llibre citat i m’ha informat de que actulment la pintura es troba al MNAC, sense exposar; de que la va tenir el col·leccionista Rossend Partagàs com a mínim des de 1926 fins el 1945, quan la donà al museu; de que va formar part de l’exposició individual de Mallol a la Galeria Areñas de Barcelona, celebrada del 12 al 15 de maig de 1926.

L’obra d’aquest autor es divideix en dos períodes, el primer, l’olotí (1917-1929) en el que fou reconegut com un dels artistes que amb més semblança ha pintat el paisatge d’Olot i el de Tarragona (1929-1939) que suposa la cloenda de la seva trajectòria artística. Per tant, aquesta obra, per dates, entraria dins de l’etapa olotina. Durant aquells anys no es va estar sempre a Olot, ja que va baixar en algunes ocasions a participar a exposicions de la Sala Parés a Barcelona, com en 1911 o en 1928; El 1923 va viatjar a moltes capitals d’Europa, es a dir que es difícil determinar el moment en que es va realitzar el quadre i de la ma de qui va arribar fins a Bellvitge,…

L’autor del llibre citat també m’ha comentat que sobre Mallol i el Llobregat, en una altra exposició individual a La Pinacoteca de Barcelona (5-18 de maig de 1934), va presentar un quadre que es titulava “El Prat de Llobregat”, però no ha pogut identificar-lo.

Deixo una fotografia de l’ermita de més o menys la mateixa època, segons el llibre d’Antonio Valcarcel, és d’entre 1920 i 1936, sembla que al quadre els xiprers són més alts, per tant la foto ara es podria datar com a màxim de l’any 1925,…

REFERÈNCIES


Bones festes i feliç any 2012!!


Ja tenim un llibre sobre l’ermita de Bellvitge!

En els temps que corren l’aparició d’aquest llibre és tota una proesa,… no sé al final d’on s’hauran tret els calers, però tinc constància de que Antonio ha volgut comptar amb el suport d’institucions, entitats, comerços,… fins i tot amb els responsables de l’Hespèria Tower, tot per treure a la llum el fruit d’hores i hores d’investigacions a multitud d’arxius durant anys; fruit que portava massa temps a un calaix a l’espera d’uns diners que no arribaven, i que sigui el que sigui el preu del llibre, segur que no paguen mínimament el treball desenvolupat.

Antonio Valcárcel Sangil, originari de Lugo, té 70 anys i és veí de Bellvitge des de 1968, és un apassionat de la història, un autodidacta mogut en aquest llibre sols per la passió de treure els secrets d’un dels edificis més importants de la ciutat, del seu barri, l’ermita de Bellvitge.

Esteu convidats a la presentació del llibre el pròxim dissabte 17 de desembre a les 5 de la tarda a la Parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge, carrer de l’Ermita 65-67.


El torrent Capó

A veure,… aquest text és una espècie de collage de imatges i informació de diferents èpoques però del mateix lloc, del torrent Capó (o riera de Pubilla Cases). Aquest torrent és un de tants topònims de la nostra ciutat que ja no s’escolten, sobretot per que del torrent no queda ni el nom del carrer per on abans baixava, es a dir, l’avinguda del Torrent, que ara es diu de Severo Ochoa.

Sobre d’on ve el nom d’aquest torrent no tinc cap informació,… bé, sols sé el que ja sabeu, que els capons són els galls que es castren per que tinguin una carn més tendra i millor sabor,…

Miquel Sanz i Parera descrivia el torrent Capó així: Aigües avall es transforma en la riera del Cementiri o dels Frares. El seu camí es fa difícil d’establir a conseqüència de la intensa urbanització del llit de la riera. S’origina entorn del carrer de Sant Mateu d’Esplugues i segueix la direcció del carrer de Severo Ochoa, popularment anomenat carrer del Torrent. Gira en la confluencia amb l’avinguda d’Isabel la catòlica segueix en direcció sud pel parc de les Planes, passa per davant del cementiri pel carrer de Menéndez Pidal i continua pel carrer de la Riera dels Frares. Té una longitud d’ 1,8 km i una superfície de conca de 0,835 km². El seu pendent mitjà és del 3,8%, encara que fins al canal de la Infanta és del 5,3%

A sota he traslladat a una fotografia aèria actual el contorn de les trinxeres que formava el torrent a l’erosionar les argiles del samontà, quan no hi havia pràcticament res a aquesta zona, concretament als anys 30. Per sobre de la carretera de Collblanc també he dibuixat el torrent de ca l’Oliveres, amb el que es connectava el Capó. El de ca l’Oliveres després d’aquesta connexió, juntament amb els del Neguit-Estela i Busquets, que baixaven de Sant Pere Màrtir, formaven el torrent Gornal.

Als plànols de la ciutat de 1927,a la zona propera al cementiri, on el torrent feia una espècie de plaça, ja es veuen edificis industrials, sota el nom, sinó llegeixo malament, d’Ernesto Mayoral?

A aquest article de 1935, que va sortir a molts diaris, on es relata un incident greu entre la policia i uns atracadors, trobem el nom d’aquest torrent, que es veu que també donava nom al pont que travessava la via fèrria i el canal de la Infanta.

Bé, el parc de les Planes es va començar a crear a l’any 1986 a uns terrenys on havia existit fins 1980 un polígon industrial amb dues bòbiles: Cerámica Barcelonesa para la Construcción SA (CEBACSA), i Goyta y Oliveros (“Guita”, a l’article anterior); i també la industria química Cardoner, també dita de “la peste”,  que també es menciona a l’article i veieu a sota. El torrent Capó el podeu veure entre el cementiri i les fàbriques.

També he trobat aquesta imatge dels 60 de l’extracció d’argiles  de CEBACSA, a dalt del parc, on ara es troba el poliesportiu; antigament el torrent baixava per aquest lloc procedent de l’avinguda del Torrent, just on estan aquests blocs, coneguts com del Nebot.

i per ara és el que hi ha,…

REFERÈNCIES

El col·legi Tecla Sala, 1957, 1962

A aquesta postal del col·legi Tecla Sala del 1962 podeu veure com era abans de la seva ampliació realitzada cap a finals d’aquella mateixa dècada. Per fer una mica d’història traslladaré part del que diu a la web de l’escola:

“Els orígens del Col·legi Tecla Sala es remunten a l’any 1954, data en la qual la seva mecenes, la Sra. Tecla Sala, va rebre el títol de filla adoptiva de l’Hospitalet. En agraïment a l’homenatge que li va retre la ciutat, la Sra. Tecla Sala va fer una important donació econòmica que, juntament amb la cessió dels terrenys per part de l’Ajuntament, va permetre la construcció de l’edifici central de l’escola, obra de l’arquitecte Manuel Puig i Janer [El mateix que l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, la de Sant Isidre Llaurador, la de Sant Llorenç a Barcelona,…].

El dia 5 d’octubre de l’any 1957 l’arquebisbe de Barcelona, Monsenyor Modrego, inaugurava l’escola. Esdevindria aviat el centre d’ensenyament religiós masculí més important de la ciutat. La titularitat del centre va recaure sobre la Parròquia de Santa Eulàlia de Mérida, aleshores dirigida per Mossèn Homar, i la direcció de la tasca docent fou encomanada a l’orde religiós dels Missioners del Sagrat Cor”

A la foto, en primer terme, també podem veure la teulada de l’edifici de mobles Magriñà, a la cantonada dels carrers de Tecla Sala i de Barcelona. Darrere del col·legi veiem els edificis del carrer de Molines i abans la teulada i la torre d’un edifici que es situaria al carrer de Juan Pallarès, a la cantonada superior esquerra tres finestres del Museu (Casa España),…

Al lloc web del col·legi també trobem una imatge de l’edifici més antiga, de 1957, des d’altre angle pot ser més interessant ja que podem veure a la cantonada dreta la torre de la Miranda (Cornellà), l’Harmonia abans de la seva modificació, darrere crec que la Talaia abans del seu trasllat, quan encara formava part de Modolell de la Torre.,…

Una imatge actual amb el col·legi a l’esquerra, ja ampliat.

REFERÈNCIES