Imatges retrospectives d'una ciutat

Riera del Canyet

La Industrial Ladrillera SL, 1962

Avui continuem al barri de Sanfeliu, ja que he trobat una nova imatge de la bòbila La Industrial Ladrillera SL, també de 1962, tota plena de neu. Aquesta empresa es situava on ara es troba l’escola Ausiàs March, i la Creu Roja.

No he trobat molta informació, sols anuncis a la Vanguardia dels anys 50-60, i una notícia del 12 de maig de 1953 on es diu que un despreniment de terres a la pedrera va sepultar quatre treballadors.

A sota deixo dues fotografies aèries una de 1967 i una altra més o menys actual, i així podeu comparar,…

REFERÈNCIES

Anuncis

Carrer de Miquel Peiró i Victori, 1962

Avui agafo dues fotografies del llibre que el grup fotogràfic amateur Foto-Viva va fer sobre el barri de Sanfeliu, les dues són de l’any 1962 al carrer de Miquel Peiró i Victori (abans riera del Canyet). A la primera es veu una bòbila, no sé si era La Industrial Ladrillera, a la que també deien “Bori”…

de la qual als any 70 encara quedava una xemeneia dempeus, sinó m’equivoco ara allà trobaríem la Creu Roja i l’escola Ausiàs March, construïda l’any 1979. Com a la gran majoria de les fotografies de l’any 1962, tot està ple de neu 🙂

A la següent imatge veiem una familia baixant cap al barri del Centre, el camí com veieu no estava pavimentat, i durant els dies de pluja resultava intransitable.

Als anys 60 tots els refugis antiaeris excavats als talussos durant la Guerra Civil pràcticament ja eren buits. A aquesta fotografia, a la dreta, veiem l’entrada d’un que em sembla que encara existeix darrere del mur que hi ha a la Pujada, s’havia excavat de manera horitzontal, reforçat amb pilars i voltes de maó, i com deia, després de la guerra, es va convertir en un habitatge,… penseu que als anys 50 es calcula que existien uns 147 refugis que oferien sostre a 590 persones censades, emigrants que no trobaven altre lloc.

Com deia, aquest carrer abans es deia de la riera del Canyet, o també La Pujada, que era el nom del paratge ja al 1930. No sé des de quan li van posar el nom del beat Miquel Peiró Victori, però he trobat la seva biografia, i com té relació amb la nostra ciutat, l’incorporo tot seguit:

Miquel Peiró Victori, va néixer a Aiguafreda, el 7 de febrer de 1887; en morir el seu pare el 1894 va ingressar al col·legi d’orfes de Sant Julià de Vilatorta (Barcelona), dirigit pels Pares de la Sagrada Família. Després es va traslladar a residir amb la seva mare a Roda de Ter (Barcelona), on dirigia també un col·legi la seva tia Dominga Victori. Va treballar a la fàbrica de teixits Tecla Sala; el 1913 aquesta mateixa propietària li va confiar un lloc de responsabilitat en una altra fàbrica a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona). Va contreure matrimoni el 30 de gener de 1915 amb Francisca Ribes Roger, natural de Roda de Ter. Va ingressar en l’ordre seglar dominicana i va col·laborar en un cercle d’obrers catòlics vinculat a aquesta; era aficionat al futbol; entre els seus fills estava fra Josep, estudiant dominic mort a conseqüències de la persecució religiosa el 1938.

El 24 de juliol de 1936 es va traslladar a Barcelona a la recerca de notícies sobre el seu germà, l’avui beat màrtir Ramon Peiró, OP (assassinat el 21 d’agost a la carretera del Morrot), en el recorregut va observar incendis i profanacions d’esglésies i cases religioses; va tornar a l’Hospitalet i cap a les 11 de la nit, el van capturar al seu propi habitatge; buscaven també al seu fill fra Josep. Es va acomiadar de la seva esposa amb aquestes paraules: “Fins al cel”. Poc després es van sentir uns trets que li van ocasionar la mort;  tenia 49 anys d’edat; la seva dona va exigir que en el taüt es col·loqués el crucifix.

REFERÈNCIES


Coves al barri de Sanfeliu, anys 50

A la Guerra Civil (17 de julio de 1936-1 de abril de 1939), l’enclavament perifèric del barri de Sanfeliu dona major seguretat que el centre de l’Hospitalet o Barcelona, cosa que provocà que molts habitatges que en principi van ser construïts pels cap de setmana es transformessin en habituals, i més tard en els definitius, d’una població autòctona més o menys vinculada al barri del Centre o bé a Barcelona

Malgrat la seguretat de què parlàvem, durant aquest període conflictiu es construïren innombrables refugis a la Riera del Canyet, a la de La Fonteta i als terrenys de la Remunta, que s’omplien cada cop que sentien les sirenes anunciant el perill de bombardeig.

Als anys 40 tots els refugis es començaren a omplir amb emigrants que abrivaven de fora de Catalunya, i que venien disposats a aguantar un cert temps, malvivint com es pogués, per després comprar-se un petit terreny on construir-hi una barraca per sortir del pas, i de mica en mica, anar edificant la pròpia casa.

Aquest va ser el procés dels 590 habitants censats l’any 50 a barraques i refugis dels llocs citats anteriorment. Una dada curiosa és que segons el cens, hi havia més veïns vivint en refugis que en les cases edificades a tal efecte a la resta del barri. Al 1955 ja eren 700 habitants al barri i 150 als refugis, i a l’anys 60 els refugis ja havien desaparegut pràcticament.

Avui al torrent de Can Nyac encara es veu alguna entrada, i diuen els habituals de la zona que encara viu gent allà. Parlen d’un home gran del que tenen por que un dia rellisqui pels camins escarpats.

La imatge és dels anys 50, dels habitatges a la zona dels refugis construïts a la guerra.

REFERÈNCIES

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. Josep Ismael Climent Corona Jo anava al col.legi Joanot Martorell. Un dels col.legis que n’hi havien a la pujada del c/ Miquel Peirò. En Mig de la pujada, devant de lo que era el Col.legi Pere Ferres i Costa i actualment la creu Roja, N’hi havia una entrada, una cova que li deiem nosaltres, d’un refugi que actualment está tapat. Quan sortiem d’escola anavem uns quants marrecs a in vestigar. Entravem amb llumins i papers encesos com teas i exploravem els passadisos fins arribar a una sala final no massa gran, a on n’hi havien seients tallats de la roca i en mig de la sala una columna-puntal amb inscripcions fetas per la gent que es refugiaba alli. No m’enrecordo que posava i si n’hi havien restas de aquella epoca, perque com he dit, anavem amb llums molt precaries i gairabe no veiem res. Tota una experiencia insconcient ( ja em direu amb 12 o 13 anys) que recordo amb molta estima i he aprofitat per recordar aqui en relacio del tema que heu tret dels refugis hospitalencs de la guerra civil. Si no recordo malament, ho van tapar a finals del 8o. Es una llastima, perque estava en molt bon estat i es podria haver preservat per la memòria historica i poder fer com altres llocs de Catalunya que estan restaurats i es poden visitar. Felicitacions per el grup i les fotos antologiques que son maquissimes!!
  2. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Hola Josep, al llibre de Foto-Viva hi ha una imatge de l’entrada del refugi que comentes. A l’arxiu municipal hi ha un parell de documents no editats sobre els refugis a l’Hospitalet.  Un d’ells és “Bombardeigs i Refugis a l’Hospitalet (1937-1939)” d’Ariadna Ribas Merino i Josep Ribas Vinyals. L’Hospitalet, novembre, 2008, que ja vaig fer servir per una entrada sobre el carrer Juan de Toledo al barri de Sant Josep. A veure si faig temps per passar-me i trobo més detalls del refugi que comentes. Gràcies a tu per la teva aportació!