Carrer de Santa Eulàlia amb Riera Blanca, anys 50?
Aquesta fotografia la va fer Carlos Perez de Rozas, pot ser als any 50, a l’encreuament entre el carrer de la Riera Blanca i el de Santa Eulàlia. Crec que és fatàstica, podria ser l’inici d’un munt d’històries, per exemple sobre els burots (fielatos) on es cobraven unes taxes per passar mercaderies d’una ciutat a l’altra, o també dels escombraires, una part molt important de la història de la nostra ciutat i que caldria investigar i fer conèixer molt més; d’aquest mur, dins trobariem la torre de can Bitllera, que va ser les antigues oficines de la foneria Escorsa, ara la Casa Galega de la ciutat; de cal Ramonet, l’hostal de la Bordeta, allà al fons a l’esquerra, un lloc de parada i fonda que va anar a terra a finals del 90, va donar igual que fos l’edifici civil més antic del barri, del segle XVII,…
Deixo també una fotografia aèria de l’any 1958 amb cal Ramonet a sota, can Bitllera i el burot.
REFERÈNCIES
- El Hostal de la Bordeta al bloc de l’Arxiu històric de Santa Eulàlia de Provençana
- La Foneria Escorsa al bloc de l’Arxiu històric de Santa Eulàlia de Provençana
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Escrit per la Mireiza Mascarell i editat per l’editorial Efadós a l’any 2003.
- La Fotografia és del llibre “La Florida” escrit per Àngels Marín i publicat per ADIGSA l’any 1995
Los Agnis
Preguntant per aquí i per allà he arribat a la conclusió de que no tenim res escrit sobre els conjunts musicals pop/rock que es van formar a la nostra ciutat als anys 60 (ni als 70, tampoc als 80 i ja sí als 90). El grup hospitalenc que més va sobresortir en aquella àpoca van ser Los Diablos, i es veu que els dos guitarres de Los Salvajes també eren d’aquí, i el primer bateria dels Lone Star, i segur que hi havia molts més,…
Per exemple, he trobat una mica d’informació de Los Agnis, que es van formar l’any 1964 per fer, diuen que folk-pop. Eren de Collblanc, concretament la seva direcció de contractació era el carrer de Ferrer, 58, baixos. L’any 1966 la formació del grup era: Antonio Ponce (guitarra solista), Toni (veu), Pedro (bateria), Santi (guitarra rítmica) i Carlos (baix). També he trobat a Johnny (pot ser Joan Parés?), que era germà de Toni, el vocalista, i en algun moment es va passar a The Murderers, un grup de Santa Eulàlia molt documentat i del que trobareu una referència a sota. Joan Parés també va entrar com a baixista l’any 1965 a The Finder’s, aquests de Barcelona i molt més prolífics.
Paco ens comenta que Johnny i Toni van posar aquest nom al grup, en referència al déu hindú Agni, deïtat del foc i del sacrifici, el que uneix la terra i el cel i l’atmosfera que hi ha entre ambdós, segons li va comentar Johnny, es van basar en una idea del seu pare, que era fakir.
A sota teniu a Toni, el cantant, amb gorra, i darrere seu, en el centre a Carlos Barberà, el baix.
Sols van treure un senzill l’any 1966 amb el segell Marfer, aquest contenia els temes Muchacho de nuestra época y Lunes, lunes (una versió del monday, monday de The Mamas & the Papas).
Daniel Hernández García i de Alicia Sánchez Lloria ens diuen que tenien el local d’assaig a la rebotiga del bar Alegria, regentat per Juan Caparrós, i que es situava al carrer del mateix nom de la Florida. També que tocaven molt al soterrani de l’Oro Negro, al carrer de Pujós núm. 97, un bar-restaurant, on també es feien banquets, com el de la Mata Popis Té.
Si voleu escoltar les seves cançons el podeu fer a Viejopickup
Al bloc del programa de radio El Temps Passa, de Mario Prades i Quimet Curull, van publicar aquests records sobre ells:
“Ara a El Temps Passa… i la música queda us portem un grup proper a la nostra juventut, Los Agnis. Aquest bon conjunt el formaven cinc joves de Collblanc, a l’Hospitalet de Llobregat, just a la frontera amb Sants que ja és Barcelona. Mario havia ballat en moltes ocasions al ritme de Los Agnis que entre altres llocs, acostumaven a tocar en una sala de festes situada al carrer Jocs Florals, per sota de l’estació de metro Mercat Nou, per suposat llavor era Mercado Nuevo. Estava en un pis, però no recorda el nom del local. Que sapiguem Los Agnis, tot i ser un bon grup amb bons seguidors, només van publicar aquest single amb la versió del tema de The Mamas & The Papas en una cara i “Muchacho de nuestra época” en l’altra, aquesta última era una composició d’ells i el single de Los Agnis el va editar el segell Marfer l’any 1966. Per cert que aprop d’on estava aquesta sala de la que Mario no recorda el nom, és on assaja o assajava La Companyia Elèctrica Dharma“
Fent recerca a internet he trobat la següent informació addicional:
- 1964-1968 segons Daniel Hernández Garcia un any van estar tocant a la Fira de Mostres de Barcelona, a l’stand de la marca d’electrodomèstics Ignis
- 1964-1966 guanyen el conurs “Paso a la Juventud”
- 1964-1966 guanyen la final de ‘”Hora de los conjuntos” de radio Juventud, que es va celebrar al Palau d’Esports de Barcelona.
- 1964-1966 – Actuen a TVE
- 1966 són contraportada al número 1 del còmic 4 Ye-yes, d’Ediciones Olive y Hontoria de Barcelona, i que s’imprimia a l’Hospitalet
- 1966 apareixen a la contraportada del número 6 del còmic 4 Ye-yes. Diuen que inicien una gira a Madrid i el centre d’Espanya, que treuran un nou disc (crec que no va arribar a sortir) i que estrenaven nou equip amb guitarres àrabs, els primers de tot l’estat que ho feien.
- Març de 1967 – participen al Primer festival concurso CEDAM al teatre CAPSA
- 19 de març de 1967 participen al Festival Europa ’67, a las Arenas, per on van passar un munt de grups del moment (Salvajes, Lone Star, Sirex, Mustang,…)
- Maig 1967 – Juntament amb Los Setlande, Grupo 66, Los espectros, Los reyes y Alex y los Finders, participan a la Semana de la Juventud de Barcelona
- 1968 – Concert a la plaça de braus de Calatayud juntament amb Brandis , los Aracosta,…
- Desembre 1971 – Toquen al Drac Roig de Cerdanyola.
- 2009 – La canço Monday Monday forma part del recopilatori “Pop, Beat & Soul II” de Bela Records.
i la mateixa foto d’abans signada, juntament amb una altra de mala qualitat.
Si teniu més informació d’aquest o d’altres grups hospitalencs d’entre 1950 i 1985, o de llocs on tocaven,… ja sabeu,…
REFERÈNCIES
- Comentaris de Paco a l’article sobre Los Diablos a aquest mateix bloc, així com del seu article sobre The Murderers al seu bloc
- Biografia del Brandis
- El Temps Passa, el blog de Mario Prades i Quimet Curull
- La Vanguardia 16 de març de 1967
- La Vanguardia 28 de maig de 1967
- La Vanguardia 30 de desembre de 1971
- Còmic los 4 ye-yes núm. 1
- The Finder’s a la fonoteca
- Entrevista a Antonio (Tony) Ponce en la Voz de Castelldefels (abril/2007)
Entrevista a Jaume Ventura i Tort, 1984
Ahir als comentaris posteriors a la xerrada de la Marta Piera sobre les masies de l’Hospitalet, una parella assistent com a públic va mostrar el seu dolor per com s’havia tractat el patrimoni de l’Hospitalet al llarg dels anys, com s’havia deixat perdre. era/és una parella gran, i sabien molt del que parlaven, tant que amb els seus comentaris em van fer sentir nostàlgia d’un l’Hospitalet no viscut. Com a part del patrimoni, a més dels edificis, dels antics estris que es feien servir per cultivar la terra, també van parlar de les persones.
Es van referir a Jaume Ventura i Tort, un compositor de sardanes que des de 1930 va composar més de 150, entre d’altres obres, fins i tot una òpera, Rondalla d’Esparvers, que es va estrenar al Gran Teatre del Liceu l’any 1975. Van parlar d’ell com a part del patrimoni de la nostra ciutat que no s’ha tingut en compte com ells consideren que cal.
He estat fent una mica de recerca i he trobat aquesta entrevista realitzada a menys d’un any de la seva mort, el 30 de juliol de 1985. Fa un petit repàs de la seva vida, i crec que ens pot servir per conèixer una mica a aquesta personalitat de l’Hospitalet.
REFERÈNCIES
Llops i llobes de mar de la platja de l’Hospitalet, anys 20
Avui buscant informació sobre la Marina de l’Hospitalet m’he trobat amb el catàleg de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, on hi ha un munt d’imatges de l’Hospitalet realitzades pel filòsof, advocat i etnòleg Tomàs Carreras i Artau (1879-1954), entre 1919 i 1923. Aquí teniu tres fotografies dels llops i llobes de mar de la platja de l’Hospitalet,…
REFERÈNCIES
Cabres creuant la Granvia, 50-60
Aquesta mateixa imatge ja la vaig compartir fa uns mesos, aquella la vaig treure de l’exposició sobre els 160 anys de la Guàrdia Urbana a l’Hospitalet, feta fa un parell d’anys. Ara m’he retrobat amb ella una altra vegada gràcies a Nicanor Molina, el seu fotògraf. M’ha dit que la fotografia és de finals dels 50, principis dels 60, i que l’acció no es situa al carrer de Collblanc, com es descrivia a l’exposició, sinó a la Gran Via, just a l’encreuament amb l’antic carrer del 26 de gener, ara carrer de Castelao.
Nicanor recorda que l’edifici que dona a la banda mar de la Granvia podia ser un taller mecànic que quedava just en front del carrer del 26 de gener, molt a prop de la barriada de la Bomba. Les cabres creuaven la Granvia de mar a montaña,… he fet un petit croquis a sobre d’una fotografia aèria de 1958,…
Accident de la planta de Repsol-Butano, 1996
Al munt de fotografies que Joaquim Pol té a flickr també he trobat aquestes de l’accident que va sofrir la planta de gas liquat de Repsol-Butano al carrer Motors, el 19 de juliol de 1996 i que va causar un mort i un ferit greu. A partir d’aquell dia la planta va deixa de funcionar fins que es va finalitzar el seu desmantellament, l’agost del 2008, quasi un any abans del que havia previst l’empresa abans de l’accident, quan l’any 1994 va arribar a un acord amb l’ajuntament.
Aquesta planta es va instal·lar a l’Hospitalet l’any 1965 i era molt important, va arribar a produir el 90% de les bombones que es consumien a Catalunya, emmagatzemant fins 6000 m³ de gas liquat. Quan es va tancar l’empresa va donar al museu de la ciutat la bombona número 1 i la 100 milions.
A les imatges els bombers es troben refrescant els dipòsits de butà i propà per evitar que explotin. Cada dipòsit tenia 24 m de diàmetre, format per 600 tones d’acer, amb un grossor de 3 centímetres.
REFERÈNCIES
- Periòdic l’Hospitalet, 18 d’octubre de 1994
- Periòdic l’Hospitalet, 18 de novembre de 1995
- La Vanguardia, 20 de juliol de 1996 primera pàgina– segona pàgina – portada
- La Vanguardia, 21 de juliol de 1996
- La Vanguardia, 23 de juliol de 1996
- La Vanguardia, 24 de juliol de 1996
- Periòdic l’Hospitalet, 8 de setembre de 1996
- Periòdic l’Hospitalet, 7 d’octubre de 1996
- La Vanguardia, 5 de juny de 1997
- Periòdic l’Hospitalet, 19 de juny de 1997
- La Vanguardia, 1 d’agost de 1998
- Periòdic l’Hospitalet, 2 de novembre de 1998 portada – noticia
- Galeries de Joaquim Pol a flickr
Parc de Bombers, 1975
Joaquim Pol és un fotògraf relacionat amb els serveis d’emergència, i té a flickr una extensa col·lecció de imatges relacionada amb aquests temes. L’any 1975, poc després de la inauguració (el 8 de març) del Parc de Bombers del Servei Provincial de la Diputació de Barcelona, va realitzar aquestes fotografies on podreu veure les instal·lacions, els vehicles i també el personal del parc.
Dona la casualitat de que quan el cotxe del google street view va passar pel parc fa quatre anys tenien tots els vehicles fora, ja podeu comparar,…
REFERÈNCIES
Discussió a la platja, 1952
Ja sabeu que tinc una espècie de fixació col·leccionista amb la figura del far del Llobregat, cada vegada que trobo una imatge d’ell, és com si em trobés una moneda d’un euro pel carrer, o pot ser un bitllet de cinc, o de deu,… trobo que és difícil mesurar la meva alegria en euros,…
Avui he trobat aquestes tres de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, realitzades el 17 de maig de 1952 per Josep Maria Có de Triola (1884-1965). He fet una petita recerca a internet i va ser fotoperiodista esportiu i redactor i fotògraf de La Veu de Catalunya (com Passavolant), i D’Ací i d’Allà. Va destacar en esports tan variats com el motociclisme, l’hípica, el tenis, l’espeleologia, l’esquí i, sobretot, en els tres esports més populars a Catalunya a principis de segle XX: el ciclisme, la boxa i el futbol. Va ser promotor del Xalet de la Molina, dels Minyons de Muntanya i de l’Aeroclub de Catalunya. El primer a Catalunya que introdueix una càmera fotogràfica dins d’un avenc, va publicar un llibre sobre excursionisme,…
Cal dir que aquell any ja feia molt que la platja no es trobava dins del l’Hospitalet, s’havia expropiat per fer un Port Franc el 1920, però en tot cas, com és difícil trobar imatges d’aquest lloc tan antigues, crec que són interessants.
Dos homes grans amb corbata i dos guàrdies civils armats, un amb una manta, capa,… van des del far, on han deixat el cotxe, cap a la desembocadura del Llobregat caminant per la platja. El far encara no s’havia ampliat en un pis la seva part cilíndrica, i ja s’havia fet l’escullera per protegir-lo de les tempestes. Al fons es veu una quinta persona que no sé identificar a les següents fotografies.
A prop de la desembocadura es troben amb altres cinc homes que per l’instrument estaven pescant angules al riu. Trobem unes canyes amarrades que pot ser formen part d’una barraca. Podem veure el far al fons, i unes roques? a la dreta; entre el far i l’escena sembla que tenim aigua, pot ser ens trobem a l’altra banda del riu, o pot ser és un estany?
Els homes amb corbata discuteixen amb els pescadors descalços, mentre els guàrdies civils s’ho miren, un pescador es fuma una cigarreta i un gos mira en quina cama pixar-se,… Aquí veiem la desembocadura del Llobregat darrere, i també un braç de sorra
REFERÈNCIES
Tres fotografies del guàrdia urbà Romà Parella
Tres fotos del més alt i el més “xulo” de tots els urbanos, l’únic que fumava en pipa dalt de la moto,… lògicament jo no diria això si abans la seva filla, l’Anna Maria Parella Arcarons, no l’hagués dit a viva veu per tot el facebook,…
L’Anna Maria va compartir aquestes fotografies del seu pare el mes passat i crec que són molt interessants. Aquesta primera calcula que és de l’any 1957-58, quan el seu para acabava d’ingressar a la Guàrdia Urbana, passen per davant de l’Ajuntament, al fons la plaça de Mn. Homar. També ens diu que en aquell moment encara no utilitzaven motos, i que el seu pare va ser el primer guàrdia “motoritzat” de la ciutat.
Aquesta està feta també a la plaça de l’ajuntament , no sabem la data, sols que la policia de l’Hospitalet va començar a utilitzar les motos Sanglas 500 a partir del 1963, i aquesta moto no és del model citat, per tant la foto ha de ser anterior a aquest any.
La següent fotografia és més moderna, tampoc sabem la data, es va fer a una cursa atlètica que passava pel mig de la Rambla de Just Oliveras. La moto pot ser serà la Sanglas 500 però amb aquest carenat, jo, que no soc cap expert en motos, no el puc assegurar.
REFERÈNCIES
La Guàrdia Urbana, anys 60
Dues imatges més de Nicanor Molina, amb tot el cos de la Guàrdia Urbana de l’Hospitalet, inspectors i guàrdies, i un senyor sense uniforme al darrere de tot, poant per la foto a les escales de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida. No sabem la data de la foto, però segurament seria de principis dels 60.
En Nicanor recorda al cap, Francisco de Alaminos Peralta, ex combatent de la División Azul i onzè Marqués de Alhendin de la Vega de Granada, i jo crec que també veig davant de tot al pare de la Anna Maria Parella, el primer motorista de la Guàrdia Urbana a l’Hospitalet,…
La platja hospitalenca segons Josep Roig i Raventós
Avui us presento la meva última troballa sobre les persones que vivien a la desapareguda platja de l’Hospitalet de Llobregat. No és del tot cert, ja què el text que us presento va ser escrit l’any 1922, i en aquell moment la nostra ciutat ja no en tenia de mar, ens l’havien expropiat feia un parell d’anys; de totes maneres crec que en aquell curt espai de temps la zona no va sofrir molts canvis més.
A una de les meves minirecerques a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) se’m va aparèixer una entrevista a Josep Roig i Raventós (1883-1966), a propòsit de l’edició del seu llibre La Flama Vivent, on parlava de les condicions de vida a les barraques properes a la gola del Llobregat, i res,… que ja he trobat el llibre, i aquí us deixo les pàgines del capítol on ens descriu el que es movia a aquell antic límit amb la Mediterrània de la nostra ciutat:
A aquestes primeres pàgines ens parla del far alterós que encara perdura, l’únic que ens queda d’aquell paisatge, que com diu l’autor, lligava harmònicament la vida muntanyenca i marinera. Pels que encara no el coneixeu us deixo aquesta fotografia de la Núria Botías Medina
També ens menciona cal Patirem i els seus arrosos, i els pescadors que llançaven el rall per atrapar les llises, com a la fotografia inferior,… molt més actual.
Ens parla del Vidriol, l’antiga fàbrica de productes químics Boada i Buhigas, que separava dos poblats ben diferents. Cap a llevant, es a dir, cap a Montjuïc, trobem els murcians, que em sembla que no li queien molt simpàtics a l’escriptor, ho dic per això de que diu que al cor portaven una gota de sang bullent d’una rancúnia avial,… feia relativament poc temps que havien arribat a la platja i vivien en el que es podria considerar barraquisme, segurament a cases com aquestes:
A l’altra banda del Vidriol, al que havia estat territori de l’Hospitalet fins 1920, ja portaven més de 50 anys vivint allà i eren com una gran familia. Les cases eren blanques, construïdes amb materials més duradors, tal com es veuen a les imatges inferiors, i com podeu veure a la imatge que il·lustra la capçalera d’aquest bloc.
Deixo el final del capítol, encara que no aporti molta més informació,…
REFERÈNCIES
Fotografies de cal Pelat
Primer de tot donar les gràcies a Salva Grau Tena que m’ha enviat les dues primeres fotografies de cal Pelat que trobareu a continuació, i que serien de finals dels 60. La resta les he agafades d’aquí i d’allà, espero que a ningú molestí no haver-li demanat autorització.
Era una de les masies més grans, sinó la més gran de l’Hospitalet, tenia fins i tot una torre, des d’on es divisava tota la Marina. La seva façana principal donava al sud, amb una mica d’inclinació cap a l’est, com els blocs de Bellvitge. Es trobava entre la carretera de la vora del riu i la de la Feixa Llarga, de fet a l’alçada de la casa existia un camí que enllaçava les dues carreteres.
Cal Pelat es situava a l’antiga marina de l’Hospitalet, aquella que ens van expropiar el 1920 per fer un port franc, mai construït i que finalment es va convertir en la Zona Franca que tots coneixem. Si busquessin els seus fonaments, en el cas de que encara fossin allà, els trobaríem sota Mercabarna.
A sota deixo un parell de fotografies aèries, la primera crec que és de l’any 1969 i la segona és actual. He marcat on era cal Pelat, no la veureu ja que segurament la van tirar a terra quan van començar les obres de Mercabarna, a finals del 1968.
La següent és pràcticament igual a una de les anteriors, però feta a una altra època de l’any. Aquesta fotografia va ser la portada d’un dels pocs llibres que s’han escrit sobre la Marina, ho va fer Francesc Marcé i Sanabra l’any 1980, i es deia “Una mirada a la marina d’ahir. les nostres masies”.
La següent fotografia és propietat de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya i és la més antiga de totes, està datada entre 1890 i 1936. Posats a buscar diferències amb les anteriors fetes des d’un angle similar, el que més destaca és l’arbre de l’esquerra, un eucaliptus que es veu que va marxar abans que la masia. També a la torre hi ha una finestra tapiada, a la porta principal no trobem la petita teulada per donar ombra, la xemeneia és diferent,… bé, les cases van canviant,…
Aquesta que ve si no recordo malament il·lustra el llibre de Joan Casas i Fuster “L’Hospitalet: un passeig per la història” i segurament també és dels 60.
L’última és del llibre del Centre d’Estudis “Història de l’Hospitalet. Una síntesi del passat com a eina de futur”, indispensable. La fotografia va ser una donació de Joan i Josep Estruch i podem veure una màquina de batre en ple funcionament a l’era de la masia. Aquestes màquines tenien una corretja de transmissió unida a un tractor (que quedaria a l’esquerra) que feia de motor. Servien per batre el blat que sortia pel conducte inferior, mentre que la palla sortia per un altre a més alçada, just damunt del paller. Aquest treball es feia a l’estiu, i abans de les màquines era un treball molt dur i que portava molt de temps, però també era un moment molt alegre ja que es recollia el fruit de la collita, en aquells temps el blat era una de les bases de la subsistència.
Com segurament heu observat no he parlat molt de la casa ni dels seus amos, la veritat és que pràcticament no he trobat informació. Sé que la casa ja existia l’any 1863, ja que surt a una llista de masies feta per l’ajuntament sota el nom de “Casa Palat”, situada a 55 minuts del poble cap al Migdia.
I res més, si teniu cap més informació ja sabeu,…
Habitatges de Luis Orgaz a Pubilla Cases, 1940
Revisant l’hemeroteca de La Vanguardia m’he trobat una altra notícia sobre ca la Pubilla Casas durant el franquisme, en aquest cas és la benedicció d’una cripta, unes escoles, la imatge del patró de la barriada (Sant Salvador d’Horta) i també de quatre habitatges socials.
Us deixo l’article per que el llegiu,…
A aquest acte va acudir el fotògraf hospitalenc Josep Brangulí i Soler (1879-1945) i just es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya, i setze estan penjades al seu lloc web. Ja que no vull pagar els 3 euros per foto que em demanen per traslladar-les aquí, si us interessa us haureu de traslladar a l’arxiu,… sols és un click a la imatge inferior!
A les fotografies anteriors heu vist algunes imatges dels esdeveniments de la jornada, la inauguració de l’edifici de quatre habitatges pels pobres, on al fons es veu la central elèctrica denominada de Collblanc, i que encara existeix. També veiem les autoritats baixant per crec que l’avinguda de Tomás Giménez (darrere es veu ca la Pubilla Casas), amb totes les cases baixes avui desaparegudes i que volien ser una ciutta jardí. L’alcalde d’aquell moment, l’Enric Jonama i Darnaculleta es veu al balcó, però no amb les autoritats.
Veiem unes pancartes, unes petites, on es saluda a Fraco, i una altra més gran que no acabo de entendre el que diu, i que es refereix a una fundació del aquell moment Tinent General de la IV Regió Militar, Luis Orgaz Yoldi (1881-1946), que es veu que va pagar els pisos. No he trobat res sobre ella.
També es poden observar les autoritats en la benedicció de la cripta de la Pubilla Casas, en l’acte solemne i després crec que prenent una copa de vi, i ja a la sortida.
No surt la imatge de la cripta, sols de les personalitats, i és una pena ja que m’hauria agradat veure com era el patró de Pubilla Cases, no sé si encara és patró, si encara existeix la imatge,… suposo que els Passionistes se l’en van emportar quan van marxar a la travessera de les Corts l’any 1943; no seria estrany ja que es va transformar en una fàbrica: Manufactura General del Caucho SA, i l’any 1947, Joaquim Freixa va instal·lar una fàbrica de filatures, fins que el 1964 se la va vendre a les germanes del Sagrat Cor de Jesús,…
A sota teniu una fotografia de la zona a l’any 1947, he assenyalat alguns edifici i indico amb unes fletxes vermelles la situació dels habitatges que van beneir.
A la fotografia inferior assenyalo amb un cercle vermell on s’hauria de situar l’edifici. A l’avinguda de Josep Molins, a prop de l’encreuament amb el carrer de l’Antiga Travessera.
Però si anem cap allà amb el google street view (2008) veurem que va desaparèixer, i en el seu lloc, hi ha un petit edifici que fa de llar d’infants. ¿?
REFERÈNCIES
- Fotoplano de Barcelona y sus contornos. Zona oeste. Escala 1:2 000, 1947. Institut Cartogràfic de Catalunya.
- La Vanguardia, 23.02.1940
- Col·legi Sant Josep Obrer, un abans i un després, per Jose Antonio Villar Torrano, dins del Quaderns d’Estudi núm. 24, publicat al 2011 pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet
- Collblanc i la parròquia de Sant Ramon Nonat, escrit per Josep M. Jordà i Capdevila i publicat per la citada parròquia l’any 1996
- Nota sobre Enric Jonama i Darnaculleta
El passatge Carbonell, inicis dels 30
Tot el que bé a continuació és obra de Jaume Ventura i Costas, ajudat per la seva mare, Carmen, filla de Cal Carlos Guàrdia, que es situava al núm. 11 del passatge Carbonell.
A la següent fotografia, realitzada el 1947, Jaume ens ha assenyalat el desaparegut barri de Can Pi i altres llocs propers també esborrats per sempre. Ara aquí trobareu un polígon industrial, i a la part dreta la plaça Europa, la fira,… encara que a gran part de l’espai on es situava el nucli de Can Pi podem trobar un solar.
Jaume Ventura també ens ha realitzat un plànol del passatge Carbonell on ha situat els noms de les cases i comerços que hi havia abans de la guerra. Aquesta informació és molt important ja que no sé si es troba escrita a cap lloc, jo al menys no el conec.
Llegint la Vanguardia també he llegit que al bar de la Cisqueta, també li deien “Sisqueta Club Marina”, i es jugava als “peohibits”; també es celebraven actes polítics, i que al barri li deien del “Bé Negre” (amb el Bé amb accent ¿?).
També incorporo cinc fotografies, comentades pel mateix Jaume, que ens permeten situar-nos millor a aquell moment i espai.
Alguns membres de la família de Cal Carlos Guardià. Al fons, Teresa Blanch, la meva àvia materna, qui té un nen a la falda és Isabel Perez, la tia Isabel dona de l’oncle Benet; el nen és el Carlitos, el seu fill, el meu cosí. Al costat de la tia Isabel, la meva mare, Carmen Costas, al darrera el meu pare, Amadeu Ventura, i al costat de ma mare, Montserrat Fuster, la seva cosina.
Els carros de Cal Carlos Guardià al passatge, el que és al devant, és Benet Costas, un dels meus oncles materns.
La matança del porc, el que té el ganivet a la ma, és Enric Costas, un altre dels meus oncles materns, l’altre és un treballador de casa
Dia de Sant Antoni, 17 de gener de 1945. El que es troba a l’esquerra, és l’oncle Enric.
Grup de Guardies Jurats, que vigilaven els camps de conreu. El que es troba a l’esquerra dret, és Carlos Costas, el meu avi matern.
REFERÈNCIES
Grup de Facebook: Records del barri de Can Pi (L’Hospitalet de Llobregat)
Les síndries de l’Hospitalet
Resulta que m’he trobat aquest escrit de Rafael Manzano publicat l’any 1952 a una revista (que es diu Revista) on ovaciona les sindries del Prat, Sants i l’Hospitalet. Crec que és una lectura divertida,…
En els anys 50 el 80% de la producció de l’horta hospitalenca marxava de nit cap als mercats de Barcelona en llargues fileres de carros, portaven cada jornada de l’entorn de 30 t de verdures. Les especialitats més importants eren les carxofes, les bledes, però també ho eren les faves i mongetes tendres, la patata primerenca, les cols, col-i-flors, espinacs, pebrots, tomàquets, enciams, escaroles, melons, moniatos i cebes. Es veu que les síndries no eren tan importants, però segons en Rafael Manzano eren una meravella!
Si voleu saber més sobre el passat agrari de l’Hospitalet us recomano el treball de Manuel Domínguez, que deixo a les referències,…
REFERÈNCIES
L’Hospitalet, 1962
Avui, una entrevista amb el Dr. Ramon Solanich i Riera, alcalde de l’Hospitalet entre 1956 i 1962. En ella s’aborden els principals problemes de la nostra ciutat: l’habitatge, l’educació, el tranport, i les escombreries.
Com llegiu l’any 1962 la població de l’Hospitalet ja era de 130.000 habitants, en 1970, en 8 anys, augmentaria fins 242.000, i els problemes també.
Desembocadura del Llobregat, 1881
Pau Audoard i Deglaire (1856-1919) va ser el fotògraf retratista de moda entre la burgesia barcelonina de finals del segle XIX, essent també el fotògraf oficial de l’Exposició Universal de 1888.
Pau, fill de fotògraf, es va iniciar com a pintor, deixeble de Francesc Torrescassana. Va fer algunes exposicions entre 1875 i 1881, encara que el 1879, després de la mort del seu pare, es va decidir per la fotografia professional, cosa que no li agradava molt ja que el resultava bastant monòton, deia que preferia la llibertat de l’aficionat, però que fins que li toqués la loteria,…
Aquesta obra del 1881, per tant de les últimes que va fer, ens mostra dos nens, segurament pratencs, pescant a la llera del Llobregat; cap a la dreta tenim el mar i just davant tenim la llera hospitalenca, que no ens dona molta informació, encara que aquells dos arbres alts i aïllats els guardo a la memòria per pròximes troballes,…
En aquells anys el Llobregat es trobava dins d’un inusual període de calma, l’ultima riada va succeir al 1874, i no va ser molt important. No tornaria a fer mal fins el 15 de gener de 1898, a la coneguda riuada de Sant Antoni.
REFERÈNCIES
La bolleria-xurreria de la senyora Segunda
Recupero unes imatges de Bellvitge que la Montse Higuera va compartir amb nosaltres fa més d’un any; són com les fotos familiars que tenim qualsevol de nosaltres a casa, surt la nostra família, aquella roba que ens agradava tant, un munt de records… Però bé, encara que no siguin fotografies de la nostra família, en moltes ens veurem identificats, vam viure aquells anys, vam ser nens, i passa això de que de sobte ens envaeix la nostàlgia,…
Les dues primeres són del comerç que tenien a l’avinguda d’Europa núm. 186, al bloc rosa. Era una bolleria-xurreria que tenia per nom Segunda, la dona que portava el negoci, i que veureu a alguna de les fotografies juntament amb la seva família.
Aquesta que segueix està feta des de la xurreria cap a l’avinguda d’Europa, i podem veure aquells cubs de plàstic, que es feien servir abans per ficar les escombraries, quan encara no hi havia contenidors.
A aquesta podem veure la celebració del carnaval a la plaça del Mercat, on encara es celebra any rere any.
Una d’aquelles nòries petites situada al costat del cine Lumiere, al fons es pot veure l’institut de Bellvitge, i crec que encara no s’havia pavimentat el que més tard van dir el passeig de la Rajola.
A aquesta fotografia es pot veure el que és l’actual plaça de la Cultura, a l’avinguda d’Amèrica. Abans era el camp de futbol del barri, i posteriorment l’aparcament que sols es buidava per posar l’estand socio-cultural a la festa major. Des d’aquí també es llançaven els focs d’artifici, que alguna vegada van entrar als balcons.
Benedicció d’una sucursal d’una caixa
Les imatges d’avui són bastant dolentes però són d’uns fets que avui dia no es donen, o al menys que jo sàpiga, són de la inauguració, amb benedicció inclosa, de la sucursal del carrer de Luarca,20 (Pubilla Cases) de la Caja de Ahorros del Panadés el 17 d’abril de 1970.
Es veu que va asistir molt de públic, amb la presència d’autoritats de l’Ajuntament i de la Diputació, i també d’alts càrrecs d’aquesta caixa.
A la primera es veu la benedicció que va fer el Reverend José Masdeu Safons davant dels mostrador de l’oficina,…
A la segona es veu el tinent d’alcalde de Hisenda, José Mitjavila, donant la ma a un directiu de la caixa citada,…
He estat buscant al carrer de Luarca si aquesta sucursal encara existeix, però crec que no, segurament és una de tantes que totes les entitats han anant tancat aquests últims anys.
REFERÈNCIES
Hospitalencs d’ahir
Hospitalencs d’ahir és el títol d’un llibre de Francesc Marcé i Sanabra publicat per l’Ateneu de Cultura Popular l’any 1994, com a recull de 79 biografies que ja havien format part del seus Xiprerets des de 1988.
He tingut accés a ell fa relativament poc, ja que es troba esgotat a l’Ateneu, i a tota la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona sols existeix un únic volum al menys de préstec, i a més bastant atrotinat, amb algun full desaparegut, i molts desenganxats, tants que fa por obrir-lo ja que es trenca!, sembla que en qualsevol moment tots els fulls s’alliberaran del llom,… i després com retorno això a la biblioteca??
Són quasi 600 pàgines on s’aprofiten tots els racons per ficar molt de text, fotografies, mapes, partitures,… de tot el que es pot ficar dins d’un llibre; tot per definir les persones d’aquesta llista:
És probable que no conegueu a la majoria, sols Francesc Sabaté surt a la llista de personatges relacionats amb la nostra ciutat que hi ha a l’article de la Wikipedia sobre l’Hospitalet de Llobregat. Pot ser el més mediàtic és Antoni Castejón que va ser meteoròleg a TV3, també hi ha escultors, pintors, polítics, religiosos, pilots d’aviació, poetes, empresaris,… tots van deixar una empremta gran o petita a la ciutat. Segurament faltaran persones, però ja diu l’autor que és una llista personal, i per ell també incompleta per la manera en que es va realitzar.
També diu a la justificació de l’obra“Si els que som autòctons no recordem els origens, quins vincles podem oferir als vinguts de fora? Si com a poble perdem la identitat – i l’estem perdent- què resultarà de l’aiguabarreig? Jo intento, modestament, – i no és la primera vegada- posar el meu gra d’arena per estintolar la nostra personalitat i establir un pont entre el passat i el futur que anem fent dia a dia. Perquè no resulti que som un poble que eternament comença a partir de zero”
REFERÈNCIES
- Hospitalencs d’ahir escrit per Francesc Marcé i Sanabra i publicat per l’Ateneu de Cutura Popular dins de la seva col·lecció Medusa (núm.8) l’any 1994
- L’Hospitalet dee Llobregat a la Wiquipédia
Forats a la part baixa de Collblanc
John Ruskin va escriure al 1849: “La major gloria d’un edifici no depen ni de les seves pedres ni del seu or. La seva gloria és troba en la seva edat, en aquesta sensació profunda d’expressió, de vigilància greu, de simpatia misteriosa, d’aprovació o de crítica que per a nosaltres es desprèn dels seus murs llargament banyats per onades d’humanitat”
Una casa antiga és una entorn càlid, ric, ple de referències i significats, i ple de memòries, sentiments que no ens aportarà una casa nova. Amb això no vull dir que tot l’antic s’hagi de conservar,… sols el “que valgui la pena”, sinó al final ens cauria tot a sobre!. On vull anar a parar és a que les cases velles que ens envolten en el nostre dia a dia formen part del nostre paisatge i per tant de les nostres vides, i no passa res si quan desapareixen sentim una mica de nostàlgia, un petit sentiment de pèrdua,… per definir-lo d’alguna manera.
L’altre dia vaig passar després de molt temps pel carrer Vallparda, a Collblanc, i vaig trobar-me un munt de forats taronges. Molts edificis havien estat enderrocats i les parets que havien deixat al descobert havien estat tractades amb aquell material que posen per evitar filtracions. Mirant les parets amb aquest taronja tan intens, provava de recordar els edificis ja fets runa, però ja els havia esborrat de la meva memòria, llavors vaig recordar del que deia Ruskin,… i vaig tenir l’idea de fer aquest text,… fer una mica d’homenatge als antics paisatges desapareguts d’aquests carrers,…
A la primera fotografia aèria teniu tots els edificis que han estat enderrocats a aquest sector del barri. Com veieu són molts, formen part d’un pla urbanístic que pretén eixamplar vies de comunicació, crear noves zones verdes i pisos de protecció oficial. Sobre si ho estan fent bé o malament no dic res, això és una guerra dels veïns i veïnes, i per ara no he trobat queixes, així que entenc que s’està fent bé,…
A aquesta segona fotografia aèria trobem la majoria dels antics edificis dempeus.
Ara paso a agafar el Google street view (GSV) i a portar-me cap aquí els vells edificis desapareguts i la glòria que els dona l’edat de les seves pedres,…
Pels edificis que es situaven als punts 1 i 2 del carrer de Vallparda no va passar el cotxe del GSV així que no tinc imatges properes, encara que des d’aquesta fotografia de l’edifici que existia al punt 3 es veuen una mica al fons.
L’edifici del punt 3 des del carrer de Martorell.
L’edifici del punt 3 de de l’edifici del punt 4 al carrer de Vallparda.
Ara, des del passatge d’Oliveras, els edificis dels punt 3, a l’esquerra, i del punt 4, a la dreta.
A sota, la façana de l’edifici del punt 4 des de l’edifici del punt 5. Continuem a Vallparda, no us perdeu, eh? 🙂
Tot seguit l’edifici industrial del punt 5.
A sota, la façana de l’edifici industrial del punt 5, amb les onades d’humanitat i natura que deia Ruskin,…
La cantonada de l’edifici del punt 5 entre el carrer de Vallparda i el carrer de Torns.
Les següents tres imatges són dels edificis que es trobaven al punt 6, entre els carrers de Vinyeta i de Mistral,…
A les dos següents veiem els edificis del punt 7, entre els carrers de Vinyeta i Torrent Gornal,…
i per últim els edificis del punt 8, al carrer de Vinyeta.
Ara sols falta explicar una mica d’història de la zona. Diguem que tot va començar a l’agost de 1906, quan des de Barcelona es va decidir expulsar a tots els escombraires del barri d’Hostafrancs; quatre mesos més tard Joan Torns i Munné demanava llicència per urbanitzar els seus terrenys, denominats “les feixes”, en aquell moment aïllats segons la legislació que manava per dedicar-se a la gestió de les escombraries. La llicència la va aconseguir després de moltes impugnacions dels veïns i amb el consistori dividit,… però els veïns no van quedar contents i van pujar les queixes fins el Govern Civil i al 1920 aquest es posava de costat dels veïns, encara això l’ajuntament va continuar donant llicències als carrers que heu vist fins 1924.
L’aprofitament de les escombraries es combinava amb la criança de porcs de manera que al carrer de Vallparda li deien el carrer de la pudor i al lloc el barri del “Bon Aire”. Les condicions de salubritat de la zona eren insostenibles, l’aigua dels pous estava contaminada i a l’any 1931 la pesta bobònica s’havia cobrat tres víctimes. Van existir molts projectes i intents de concentrar els escombraires cap a un sector de Granvia Sud, però tot va continuar igual fins 1961, quan finalment van marxar de la zona, i també de Santa Eulàlia. Un any enrere la pesta porcina va obligar a sacrificar 40.000 porcs a l’Hospitalet, aquest fet va provocar la caiguda del sector.
També volia posar fotos dels forats però crec que ja teniu bastant, i sinó podeu passar per allà… en tot cas publico una del forat del punt 4 per que veieu aquest color taronja tan maco,… i aquestes finestres tan desiguals,…
REFERÈNCIES
- Reflexions de Ruskin,… a partir del llibre El patrimonio histórico y arqueológico: valor y uso (2002) de Josep Ballart Publicat a l’editorial Ariel SA. (pàg. 49)
- Històries de Collblanc la Torrassa, d’Inocencio Salmerón Vargas. Publicat per l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.
- Notícia a Digital-h “Nou eixampament del districte de Collblanc- la Torrassa (26.01.2011)
Can Serra: la Objeción de Conciencia en España (1976)
A uns dels últims comentaris al bloc la Xanxano ens diu: “Un altre dels meus primers records és la visita a la presó que vam fer la meva mare i jo per veure un dels objectors de consciència que cuidaven nens al matí a la Casa de la Reconciliació i avis a les tardes. Era una època d’herois i heroïnes…”
Buscant els herois i heroïnes he trobat aquest vídeo de mala qualitat, però que ens permet traslladar-nos a la petita part de la lluita que es va portar a terme a Can Serra. Gràcies als molts sacrificis d’aquests joves (Ovídio, Guillermo, José, Jesús, Vicente,…), molts altres, anys més tard, van tenir l’oportunitat de fer l’objecció de consciencia ja legalment, i posteriorment, ara, ja no saben ni el que va ser l’objecció, ni el servei militar, ni molt menys la insubmissió. Els serveis socials autogestionats que els objectors de Can Serra van crear al 1975 van ser els primers, posteriorment es van reproduir per tot l’estat. A l’any següent 285 objectors vivien a les presons, i un any més tard es formaria el MOC (Moviment d’objecció de consciencia),..
El vídeo divideix els seus 31 minuts en tres parts, la primera, d’uns tres minuts ens introdueix al barri de Can Serra d’aquells anys; a la segona ens mostra de manera crua el per què de l’objecció de la consciencia, i a partir del minut 22 podem veure les accions d’aquest grup d’objectors il·legals al barri de Can Serra. Al final del vídeo veureu a què es refereix Xanxano amb el seu comentari,…
Per presentar aquesta filmació també m’agafo al text que J. M. Martí Rom va fer per presentar-lo a l’exposició Les brigades de la llum. Avantguarda artística i política al cinema espanyol (1967-1981), que es va realitzar al MACBA al 2005. Ell, com a membre de la Cooperativa Cinema Alternatiu va ser un dels responsables de les imatges:
“Fins a l’any 1976, la informació que tenia la societat espanyola sobre l’objecció de consciència era que els testimonis de Jehovà es negaven a complir el servei militar obligatori. De tant en tant, la premsa franquista es feia eco del fet, intentant evidenciar que es tractava d’una protesta anecdòtica i estrambòtica. Tot i això, era cert que hi havia hagut alguns objectors per raons no confessionals, i el cas sobre el qual es va transmetre certa informació –si bé molt limitada– va ser potser el del valencià Pepe Beúnza.
A finals de 1975, just després de la mort de Franco, es va posar en contacte amb la Cooperativa Cinema Alternatiu un grup de pròfugs del servei militar que havien decidit iniciar una campanya a favor de l’objecció de consciència; la seva intenció era passar un any complint un servei civil en el barri de Can Serra i, després, convocar una roda de premsa per explicar els seus motius i el que havien fet.
Can Serra era un barri de nova fornada a l’Hospitalet de Llobregat, tocant amb Barcelona, on s’havien instal·lat una part de les onades immigratòries dels anys seixanta. La CCA va assumir la proposta de documentar les diverses tasques i activitats que els integrants d’aquest grup anirien desenvolupant durant aquell any. Finalment, poc abans de la seva roda de premsa, es van enregistrar les seves opinions i arguments contra la guerra i el servei militar. Era evident que una vegada es fes pública la seva opció, serien empresonats, per la qual cosa la pel·lícula els va donar veu, i la seva intenció era servir per realitzar una gran campanya arreu de l’Estat espanyol.
Potser aquesta és la pel·lícula marginal de la qual es va realitzar un nombre més elevat de còpies, i la que va tenir més difusió per canals molt diversos. Vista des d’ara, el 2005, se’n poden remarcar uns quants aspectes. En aquells anys seixanta, i amb una única televisió estatal (franquista), la societat espanyola no tenia el referent visual –evidenciat en tota la seva cruesa– de les guerres que hi havia al món, com passa en l’actualitat. Per això era important incorporar a Can Serra imatges de la Guerra de Vietnam. Les imatges d’uns soldats americans amb un cigarret a la boca fotografiant-se amb el peu sobre un cadàver vietnamita, o colpejant brutalment i matant a punta de canó a d’altres soldats, recorden a les tristament famoses imatges preses a les presons d’Iraq. A la pel·lícula s’evidenciava també, a la meitat dels anys seixanta, el perill d’aquella nova societat de consum el desenvolupament del qual es podia ja entreveure”
He extret unes imatges del vídeo (que trobareu a les referències).
REFERÈNCIES
Una mossegada i tres taurons
Buscant informació sobre els pescadors de la desapareguda platja de l’Hospitalet de Llobregat a finals del segle XIX-principis del XX, m’han sortit quatre noticies sobre fets relacionats amb taurons que es van donar allà o molt a prop.
La primera és bastant curta, he buscat però no he trobat molta més informació,… suposo que seria un tauró,…
Dos articles sobre la captura a les xarxes d’uns vaixells d’una llama, nom que per ara no he pogut relacionar amb cap espècie de tauró. El segon article va ser comentat al bloc Memòria de l’Hospitalet que enllaço a sota
Dos articles més sobre la captura d’un altre tauró d’uns 200 kg de pes i 3 m de llargària. Al primer article li donen el nom de camarín i diuen que és un cetaci, al segon diuen sols que és un tauró,… He buscat què és un camarín i pel que he trobat és un sinònim de llobarro, que com a màxim arriben a poc més d’un metre de llargària, per tant ens quedem sense conèixer quina era l’espècie,…
També he trobat notícia de dos altres esquals agafats a prop de la Farola del Llobregat a l’any 1900, i notícia de que aquest fet es produeix casi diàriament a la zona de Barcelona. A aquests els denominen Trufes,…
Deixo també aquest pòster on surten les espècies de taurons que us podeu trobar qualsevol dia d’aquests a la vostra platja,… no jugueu amb ells,… 🙂
REFERÈNCIES
Un naufragi a la platja de l’Hospitalet de Llobregat, 1913
A l’any 1913 l’Hospitalet era el doble de gran que ara i la seva població voltava tan sols els 10.000 habitants. Encara no havia arribat a ser la segona ciutat més poblada de Catalunya, i algunes altres com Badalona, Reus, Tortosa o Mataró ens duplicaven en habitants i inclús Lleida i Sabadell ens triplicaven. On anava,… que com érem un poblet, els diaris no ens prestaven molta atenció i quan ho feien, de tant en tant, normalment no era per res bo.
El diumenge 2 de març de 1913 a les 10 del matí, quatre adults i quatre nens sortien del Real Club Naútic de Barcelona en un vaixell per tal de fer una excursió marítima, es van dirigir cap a la desembocadura del Llobregat, però una vegada allà el gran corrent del riu i les barres de sorra i fang que es formaven allà, bolcarien l’embarcació fent caure a l’aigua tots els tripulants. Una segona versió diu que l’accident es va produir quan un dels nens va cauere i la resta es va abalançar a salvar-li. Des de terra els pescadors de l’Hospitalet van veure el que passava, i ràpidament dos d’ells van acudir amb la barca que feien servir per creuar el riu, però sols en van poder rescatar tres adults.
Un veritable drama que va sortir a molts diaris, ja que l’amo del vaixell, el Sr. José Guilera Villareal, era un distingit comerciant de vins. Un tal Moragas va realitzar un reportatge fotogràfic del lloc de la tragèdia i quatre fotografies es van publicar al núm. 344 de la revista La Actualidad.
En aquell moment a la platja de l’Hospitalet vivien uns 150 persones a 35 barraques situades a diferents nuclis,com el que es trobava entre el riu i la farola, que podem veure a la següent imatge, amb Montjuïc al fons, i davant de la muntanya la fàbrica de productes químics dels senyors Boada i Traversa, que llavors era el límit del nostre municipi amb Barcelona i on es situava el telèfon més proper. També veiem els útils que es feien servir per la pesca de l’angula a la vora del riu.
A la següent podem veure Andrés Pérez Aparici, amb la barca que utilitzava per navegar pel riu i que va fer servir pel salvament dels nàufrags. Podem observar la llera sorrenca del costat del Prat.
La següent és de José Calvet Susany, el segon heroi que va poder rescatar a tres dels nàufrags.
A la següent imatge veiem els pescadors i les seves dones al costat dels cadàvers tapats a l’espera de que arribi el jutjat. L’home de la dreta és un carabiner, amb tota probabilitat de la caserna del Prat de Llobregat, relativament propera.
A la següent imatge on es va prestar auxili als supervivents, la barraca de l’alcalde de la marina de l’Hospitalet (també dita barraca del Carter), José Costa Vilar i el seu cunyat Arturo Bort Soriano. Sobre l’alcalde he trobat algunes coses a la Vanguardia, com que a l’any 1907 ja va rebre la medalla de bronze de la Sociedad Española de Salvamiento de Náufragos, que normalment es donava per recompensar els salvadors dels naufragis; també que a l’any 1923, una vegada aquestes terres van passar a Barcelona, el continuava essent alcalde primero del barri de la Farola (que justament era tota la zona expropiada a l’Hospitalet)
Com es veu, darrere hi ha un edifici, que segurament es correspon amb la fàbrica de productes químics dels senyors Boada i Traversa, a l’altra banda de la platja.
- La Vanguardia 04.03.1913 pàg. 5 i 6 (sobre el naufragi)
- La Correspondencia Española: diario universal de niticias – 03 i 04.03.1913 (sobre el naufragi)
- Diario de Reus: de avisos y noticias – 05.03.1913 (sobre el naufragi)
- La Vanguardia 19.11.1907 pàg 3 (sobre l’alcalde)
- La Vanguardia 17.05.1923 pàg 5 (sobre l’alcalde)
- Sociedad Española de Salvamento de Náufragos
- Sociedad Española de Salvamento de Náufragos (una mica més)
- Sociedad Española de Salvamento de Náufragos (medalles)
L'Hospitalet de Llobregat 
