Imatges retrospectives d'una ciutat

Militars

Can Serra: la Objeción de Conciencia en España (1976)

A uns dels últims comentaris al bloc la Xanxano ens diu: “Un altre dels meus primers records és la visita a la presó que vam fer la meva mare i jo per veure un dels objectors de consciència que cuidaven nens al matí a la Casa de la Reconciliació i avis a les tardes. Era una època d’herois i heroïnes…”

Buscant els herois i heroïnes he trobat aquest vídeo de mala qualitat, però que ens permet traslladar-nos a la petita part de la lluita que es va portar a terme a Can Serra. Gràcies als molts sacrificis d’aquests joves (Ovídio, Guillermo, José, Jesús, Vicente,…), molts altres, anys més tard, van tenir l’oportunitat de fer l’objecció de consciencia ja legalment, i posteriorment, ara, ja no saben ni el que va ser l’objecció, ni el servei militar, ni molt menys la insubmissió. Els serveis socials autogestionats que els objectors de Can Serra van crear al 1975 van ser els primers, posteriorment es van reproduir per tot l’estat. A l’any següent 285 objectors vivien a les presons, i un any més tard es formaria el MOC (Moviment d’objecció de consciencia),..

El vídeo divideix els seus 31 minuts en tres parts, la primera, d’uns tres minuts ens introdueix al barri de Can Serra d’aquells anys; a la segona ens mostra de manera crua el per què de l’objecció de la consciencia, i a partir del minut 22 podem veure les accions d’aquest grup d’objectors il·legals al barri de Can Serra. Al final del vídeo veureu a què es refereix Xanxano amb el seu comentari,…

Per presentar aquesta filmació també m’agafo al text que J. M. Martí Rom va fer per presentar-lo a l’exposició Les brigades de la llum. Avantguarda artística i política al cinema espanyol (1967-1981), que es va realitzar al MACBA al 2005. Ell, com a membre de la Cooperativa Cinema Alternatiu va ser un dels responsables de les imatges:

“Fins a l’any 1976, la informació que tenia la societat espanyola sobre l’objecció de consciència era que els testimonis de Jehovà es negaven a complir el servei militar obligatori. De tant en tant, la premsa franquista es feia eco del fet, intentant evidenciar que es tractava d’una protesta anecdòtica i estrambòtica. Tot i això, era cert que hi havia hagut alguns objectors per raons no confessionals, i el cas sobre el qual es va transmetre certa informació –si bé molt limitada– va ser potser el del valencià Pepe Beúnza.

A finals de 1975, just després de la mort de Franco, es va posar en contacte amb la Cooperativa Cinema Alternatiu un grup de pròfugs del servei militar que havien decidit iniciar una campanya a favor de l’objecció de consciència; la seva intenció era passar un any complint un servei civil en el barri de Can Serra i, després, convocar una roda de premsa per explicar els seus motius i el que havien fet.

Can Serra era un barri de nova fornada a l’Hospitalet de Llobregat, tocant amb Barcelona, on s’havien instal·lat una part de les onades immigratòries dels anys seixanta. La CCA va assumir la proposta de documentar les diverses tasques i activitats que els integrants d’aquest grup anirien desenvolupant durant aquell any. Finalment, poc abans de la seva roda de premsa, es van enregistrar les seves opinions i arguments contra la guerra i el servei militar. Era evident que una vegada es fes pública la seva opció, serien empresonats, per la qual cosa la pel·lícula els va donar veu, i la seva intenció era servir per realitzar una gran campanya arreu de l’Estat espanyol.

Potser aquesta és la pel·lícula marginal de la qual es va realitzar un nombre més elevat de còpies, i la que va tenir més difusió per canals molt diversos. Vista des d’ara, el 2005, se’n poden remarcar uns quants aspectes. En aquells anys seixanta, i amb una única televisió estatal (franquista), la societat espanyola no tenia el referent visual –evidenciat en tota la seva cruesa– de les guerres que hi havia al món, com passa en l’actualitat. Per això era important incorporar a Can Serra imatges de la Guerra de Vietnam. Les imatges d’uns soldats americans amb un cigarret a la boca fotografiant-se amb el peu sobre un cadàver vietnamita, o colpejant brutalment i matant a punta de canó a d’altres soldats, recorden a les tristament famoses imatges preses a les presons d’Iraq. A la pel·lícula s’evidenciava també, a la meitat dels anys seixanta, el perill d’aquella nova societat de consum el desenvolupament del qual es podia ja entreveure”

He extret unes imatges del vídeo (que trobareu a les referències).


REFERÈNCIES

Anuncis

Antoni Blanch Latorre, un heroi de l’Hospitalet

Fa 23 anys Joan Camós Cabeceran repasava l’origen dels noms de carrer de l’Hospitalet, traient com a conclusió final que gran part no tenien res a veure amb la ciutat, i ens suggeria alguns, d’entre d’ells noms de persones vinculades a la nostra història local. Una d’aquestes persones era Antoni Blanch Latorre.

Antoni era sergent pilot del cos auxiliar de l’Aeronàutica Naval, força que durant la Guerra Civil es divideix entre els dos bàndols. Encara que la major part era fidel al bàndol governamental, Antoni es trobava a Ceuta, on començà la revolta feixista. El dia 15 de desembre de 1936, juntament amb un company seu  segresten el seu propi avio,… millor llegiu la història en aquesta versió:

Esta noche, llamados por el Ministerio de Marina y Aire, han llegado a Valencia los dos aviadores que ayer se presentaron en Málaga para hacer entrega del hidro faccioso que tripulaban. Dicho aparato, que es un Dornier, salió de Ceuta a la una de la tarde, con objeto de proteger el paso de un convoy marítimo, compuesto de tres buques mercantes, entre ellos el “España núm. 5”, que salió de Ceuta para Algeclras. El Dornier tenia como misión explorar la boca oriental del Estrecho. Llevaba una carga de profundidad contra submarinos, yendo armado con dos ametralladoras y dos mosquetones con sus municiones correspondientes.


Cuando, encontrándose a unas veinte millas de Ceuta, el hidro iba a dar vuelta hacia el Estrecho, el segundo piloto, maestre de Aeronáutica Naval, Antonio Blanch Latorre instó al primer piloto alférez de navio José Mª Moreno [Mateo-Sagasta], a seguir rumbo a Málaga, con objeto de entregar el aparato a las fuerzas leales, Moreno se negó, forcejearon ambos pilotos para adueñarse del mando del avión y llegaron a cruzarse algunos disparos. El alférez Moreno, al sentirse herido dió un violento tirón a los mandos poniendo en peligro el aparato.

Entonces Blanch le disparó un tiro en la cabeza dejándole muerto instantáneamente. Ya dueño del avión, lo condujo a Málaga, haciendo entrega del aparato al jefe de aquella base naval.»

Amb ell anava el mecànic Evaristo Carballeria López, dies després dels fets, a més de ser considerats herois nacionals i sortir fins a la portada de La Vanguardia, tots dos van ser ascendits a tinents, i el 25 de gener de 1937 Blanch és ascendit a capità per mèrits de campanya.

El destinen a l’esquadrilla d’Andrés García Lacalle com a pilot d’un chato, es a dir d’un Polikarpov I-15, com el que teniu a sota,…


Però el 13 de març de 1937 és abatut en combat contra els bombarders italians que pretenien bombardejar l’aeròdrom d’Azuqueca a Guadalajara, i mor al no obrir-se el paracaigudes.

A continuació incorporo la noticia sobre el seu enterrament tal com es va publicar a La Vanguardia:


REFERÈNCIES


Emilio de la Cuadra i Albiol

Avui toca un personatge, i és Emilio de la Cuadra i Albiol. Aquest home va ser qui al 1898 va crear la primera marca que va fabricar automòbils a Espanya. La marca era “La Cuadra” i va començar fent cotxes elèctrics!,… però al 1901 ja havia fet suspensió de pagaments, encara que es van passar al motor d’explosió veient que el tema elèctric no era viable. Aquesta marca va ser la llavor dels mítics Hispano-Suiza, ja que es on va anar a parar el seu enginyer.

La raó per la que aquest home surt a aquí és que és fill adoptiu de l’Hospitalet, però no pel tema dels cotxes sinó per que al 1921, essent ell director del Dipòsit de Sementals de la Remonta, es va produir una baga molt important al sector de la construcció i va fer de mediador entre els treballadors i els empresaris, apaivagant el conflicte. En agraïment, la ciutat li va atorgar aquest títol i es va instal·lar una placa a l’ajuntament (sembla ser que desapareguda)

 

REFERÈNCIES