Imatges retrospectives d'una ciutat

Pagesos

Fotografies de cal Pelat

Primer de tot donar les gràcies a Salva Grau Tena que m’ha enviat les dues primeres fotografies de cal Pelat que trobareu a continuació, i que serien de finals dels 60. La resta les he agafades d’aquí i d’allà, espero que a ningú molestí no haver-li demanat autorització.

Era una de les masies més grans, sinó la més gran de l’Hospitalet, tenia fins i tot una torre, des d’on es divisava tota la Marina. La seva façana principal donava al sud, amb una mica d’inclinació cap a l’est, com els blocs de Bellvitge. Es trobava entre la carretera de la vora del riu i la de la Feixa Llarga, de fet a l’alçada de la casa existia un camí que enllaçava les dues carreteres.

Cal Pelat es situava a l’antiga marina de l’Hospitalet, aquella que ens van expropiar el 1920 per fer un port franc, mai construït i que finalment es va convertir en la Zona Franca que tots coneixem. Si busquessin els seus fonaments, en el cas de que encara fossin allà, els trobaríem sota Mercabarna.

A sota deixo un parell de fotografies aèries, la primera crec que és de l’any 1969 i la segona és actual. He marcat on era cal Pelat, no la veureu ja que segurament la van tirar a terra quan van començar les obres de Mercabarna, a finals del 1968.

La següent és pràcticament igual a una de les anteriors, però feta a una altra època de l’any. Aquesta fotografia va ser la portada d’un dels pocs llibres que s’han escrit sobre la Marina, ho va fer Francesc Marcé i Sanabra l’any 1980, i es deia “Una mirada a la marina d’ahir. les nostres masies”.

La següent fotografia és propietat de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya i és la més antiga de totes, està datada entre 1890 i 1936. Posats a buscar diferències amb les anteriors fetes des d’un angle similar, el que més destaca és l’arbre de l’esquerra, un eucaliptus que es veu que va marxar abans que la masia. També  a la torre hi ha una finestra tapiada, a la porta principal no trobem la petita teulada per donar ombra, la xemeneia és diferent,… bé, les cases van canviant,…

Aquesta que ve si no recordo malament il·lustra el llibre de Joan Casas i Fuster “L’Hospitalet: un passeig per la història” i segurament també és dels 60.

L’última és del llibre del Centre d’Estudis “Història de l’Hospitalet. Una síntesi del passat com a eina de futur”, indispensable. La fotografia va ser una donació de Joan i Josep Estruch i podem veure una màquina de batre en ple funcionament a l’era de la masia. Aquestes màquines tenien una corretja de transmissió unida a un tractor (que quedaria a l’esquerra) que feia de motor. Servien per batre el blat que sortia pel conducte inferior, mentre que la palla sortia per un altre a més alçada, just damunt del paller. Aquest treball es feia a l’estiu, i abans de les màquines era un treball molt dur i que portava molt de temps, però també era un moment molt alegre ja que es recollia el fruit de la collita, en aquells temps el blat era una de les bases de la subsistència.

Com segurament heu observat no he parlat molt de la casa ni dels seus amos, la veritat és que pràcticament no he trobat informació. Sé que la casa ja existia l’any 1863, ja que surt a una llista de masies feta per l’ajuntament sota el nom de “Casa Palat”, situada a 55 minuts del poble cap al Migdia.

I res més, si teniu cap més informació ja sabeu,…

Anuncis

Les síndries de l’Hospitalet

Resulta que m’he trobat aquest escrit de Rafael Manzano publicat l’any 1952 a una revista (que es diu Revista) on ovaciona les sindries del Prat, Sants i l’Hospitalet. Crec que és una lectura divertida,…

En els anys 50 el 80% de la producció de l’horta hospitalenca marxava de nit cap als mercats de Barcelona en llargues fileres de carros, portaven cada jornada de l’entorn de 30 t de verdures. Les especialitats més importants eren les carxofes, les bledes, però també ho eren les faves i mongetes tendres, la patata primerenca, les cols, col-i-flors, espinacs, pebrots, tomàquets, enciams, escaroles, melons, moniatos i cebes. Es veu que les síndries no eren tan importants, però segons en Rafael Manzano eren una meravella!

Si voleu saber més sobre el passat agrari de l’Hospitalet us recomano el treball de Manuel Domínguez, que deixo a les referències,…

REFERÈNCIES


Recull sobre l’ermita de Sant Pere Màrtir

Abans, quan no teniem el radar del meteocat, els pagesos i no pagesos se’n refiaven de l’experiència, i segons d’on venien els trons, o a on es trobaven els núvols, ja sabien el que acabaria passant, i de tant dir, i de tant encertar, s’acabava certificant el fet amb la creació d’una dita,… ara tot això s’ha perdut, però no fa res recordar-lo, i més quan aquests fenomens encara passen. Pot ser ja no veiem els núvols amb aquests edificis tan alts que ens fan, però si els busqueu, segur que els trobareu.

Fa uns dies vaig descobrir un lloc web fantàstic a on es recopilen dites del Prat de Llobregat, com per exemple: “Trons a Barcelona, no passen el riu“, “Trons a Morro del Gos [a Castelldefels], pluja segura“, “Trons a remolar [i ara venen tres dites seguides] aviat plourà, o pluja al pla, o pops a la plaça“, i “Trons a Sant Ramon [a Sant Boi], pluja a tot el món“.  Us deixo l’enllaç a sota, dins en veureu les explicacions.

A casa nostra en Ramon Morales també va fer una petita recopilació de nou dites, i sí, en tenim una d’aquestes meteodites: “Si Sant Pere Màrtir porta barret, pluja segura”. Com diu Ramon, el pagès llobregatà s’ha guiat moltes vegades per l’antic mont d’Orsa des de l’antigor, i fins i tot, hi alçà una ermita a honor del seu patró, Sant Pere Màrtir.

I  ja que estem aquí dalt, primer de tot, dir que Sant Pere Màrtir és el nom més “modern”, abans li havien dit d’altres noms, com serra d’Orsa, mont d’Orsa, monte Ursa; el més antic, puig d’Ossa, documentat al 986,… i sembla que significa terres on es cultiva l’ordi, encara que hi ha d’altres autors que relacionen el nom amb la presència d’óssos a la zona. No sé si havien óssos o no, pero al 1789 corrien senglars i dainas (cèrvol mediterrani) i a una referència de 1891 he trobat que exisitien llops i guineus que baixaven inclús al pla, com ara fan els senglars.

L’ermita ja no existeix i sols queden quatre pedres i una placa que van instal·lar al 2005 el Grup d’Estudis d’Esplugues i el Centre Excursionista Espluga Viva amb la intenció de reivindicar la dignificació del cim.

Es va construir al segle XVII pels pares dominics del convent de Santa Caterina, però la seva situació estratègica va provocar que fos ocupada militarment als anys 1652, 1697, 1706 i 1714, no sense sofrir danys; finalment es va abandonar al 1792. La primitiva imatge del sant es va traslladar a Esplugues. Durant la guerra de la Independència  (1808-1814) els francesos van convertir la capella en caserna i van vendre la segona imatge del sant. A les guerres civils de 1834 i 1857 l’ermita era utilitzada com a telègraf òptic de Barcelona a Martorell. Després de tant anar i venir de soldats, l’ermita va quedar pràcticament destruida.

A l’any 1918 existeix un projecte per fer un funicular i a sobre de la cima una torre amb un restaurant. L’any 1926 l’ajuntament d’Esplugues, propietaris i els pares dominics decideixen reconstruir l’ermita sota projecte de Nicolau Rubió, i amb una romeria es posa la primera pedra al juny d’aquell mateix any. A l’any 1936 es converteix en estació radio telefònica,… i ara ja heu vist el que queda.

He trobat molt poques imatges de l’antiga ermita i totes a una pàgina de subhastes online, així que si les voleu, ja sabeu,… Aquesta primera és del 28 de maig de 1900,  l’ermita està envoltada de persones mirant un eclipsi. Es veu que hi ha una torre de base quadrada i una nau sense sostre.

Aquestes quatre també semblen també de principis del s. XX i es veu l’estat lamentable en que es trobava l’edifici, ja en aquella època es feien grafits als murs,…


Aquesta és del 19 de novembre de 1939, i és el que va quedar de la reconstrucció de 1926 després de la guerra.

Per finalitzar, apuntar que entre els anys 1787 i 1815 el Baró de Maldà, al seu Calaix de Sastre, ens descriu els aplecs que es realitzaven a l’ermita cada 29 d’abril, indicant que els pagesos de l’Hospitalet, juntament amb milers de persones d’altres pobles, pujaven per tal d’anar a beneir els rams de romaní, farigola, espígol, fonoll,… i que posteriorment es posaven darrere de les portes per tal de guardar les cases dels mals esperits. Però també pujaven per divertir-se, ja que es feien balls i es menjava,…  A continuació, la descripció d’un d’aquests aplecs:

«La Gran Concurrència Popular, à fer bon dia, es la de Barcelona cap a Sarrià, amunt à la Torre dels Frares de Santa Catharina, y desde allí dalt à la hermita de Sant Pere Màrtir, sobre só montanya; à la part de llevant, y à la part de Ponent, y mitjorn del Poble de Esplugas, que hi puja en lo mati, sa Professo, y cantàr en aquella Capella de Sant Pere Màrtir un ofici, visitada que es la dita Hermita, y en especial Sant Pere Màrtir en tota aquella marina, y dels Pobles de Hospitalet, y Cornellà; de una part, y altre del riu Llobregat; de Santboy; Sant Feliu; Sant Joan de Espí; Molins de rey; Sant Just de Esvern etc, ab divertiment de balladas en la tarde alli dalt à la Montanya de Sant Pere Màrtir, y desde alli vaxant tothom homens. y donas; Jovens, y minyonas; Grans, y xichs, una estona antes de narsen à retiro en la Plasa del Poble de Esplugas ab molta alegria, y satisfacció, despues de haverse tots de alló ben atipat de Custellas, y de vi. y de ballàr alli dalt devant de la Hermita de Sant Pere màrtir, solent haverhi alguna taula de rusquillas, y mustatxonis; marchandisa de paquet de semblants duendes, que no dexan de acudir en semblants aplechs a fora».

REFERÈNCIES