Imatges retrospectives d'una ciutat

Pescadors

Llops i llobes de mar de la platja de l’Hospitalet, anys 20

Avui buscant informació sobre la Marina de l’Hospitalet m’he trobat amb el catàleg de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, on hi ha un munt d’imatges de l’Hospitalet realitzades pel filòsof, advocat i etnòleg Tomàs Carreras i Artau (1879-1954), entre 1919 i 1923. Aquí teniu tres fotografies dels llops i llobes de mar de la platja de l’Hospitalet,…


REFERÈNCIES

Anuncis

Discussió a la platja, 1952

Ja sabeu que tinc una espècie de fixació col·leccionista amb la figura del far del Llobregat, cada vegada que trobo una imatge d’ell, és com si em trobés una moneda d’un euro pel carrer, o pot ser un bitllet de cinc, o de deu,… trobo que és difícil mesurar la meva alegria en euros,…

Avui he trobat aquestes tres de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, realitzades el 17 de maig de 1952 per Josep Maria Có de Triola (1884-1965). He fet una petita recerca a internet i va ser fotoperiodista esportiu i redactor i fotògraf de La Veu de Catalunya (com Passavolant), i D’Ací i d’Allà. Va destacar en esports tan variats com el motociclisme, l’hípica, el tenis, l’espeleologia, l’esquí i, sobretot, en els tres esports més populars a Catalunya a principis de segle XX: el ciclisme, la boxa i el futbol. Va ser promotor del Xalet de la Molina,  dels Minyons de Muntanya i de l’Aeroclub de Catalunya. El primer a Catalunya que introdueix una càmera fotogràfica dins d’un avenc, va publicar un llibre sobre excursionisme,…

Cal dir que aquell any ja feia molt que la platja no es trobava dins del l’Hospitalet, s’havia expropiat per fer un Port Franc el 1920, però en tot cas, com és difícil trobar imatges d’aquest lloc tan antigues, crec que són interessants.

Dos homes grans amb corbata i dos guàrdies civils armats, un amb una manta, capa,… van des del far, on han deixat el cotxe, cap a la desembocadura del Llobregat caminant per la platja. El far encara no s’havia ampliat en un pis la seva part cilíndrica, i ja s’havia fet l’escullera per protegir-lo de les tempestes. Al fons es veu una quinta persona que no sé identificar a les següents fotografies.


A prop de la desembocadura es troben amb altres cinc homes que per l’instrument estaven pescant angules al riu. Trobem unes canyes amarrades que pot ser formen part d’una barraca. Podem veure el far al fons, i unes roques? a la dreta; entre el far i l’escena sembla que tenim aigua, pot ser ens trobem a l’altra banda del riu, o pot ser és un estany?


Els homes amb corbata discuteixen amb els pescadors descalços, mentre els guàrdies civils s’ho miren, un pescador es fuma una cigarreta i un gos mira en quina cama pixar-se,… Aquí veiem la desembocadura del Llobregat darrere,  i també un braç de sorra


REFERÈNCIES


La platja hospitalenca segons Josep Roig i Raventós

Avui us presento la meva última troballa sobre les persones que vivien a la desapareguda platja de l’Hospitalet de Llobregat. No és del tot cert, ja què el text que us presento va ser escrit l’any 1922, i en aquell moment la nostra ciutat ja no en tenia de mar, ens l’havien expropiat feia un parell d’anys; de totes maneres crec que en aquell curt espai de temps la zona no va sofrir molts canvis més.

A una de les meves minirecerques a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) se’m va aparèixer una entrevista a Josep Roig i Raventós (1883-1966), a propòsit de l’edició del seu llibre La Flama Vivent, on parlava de les condicions de vida a les barraques properes a la gola del Llobregat, i res,… que ja he trobat el llibre, i aquí us deixo les pàgines del capítol on ens descriu el que es movia a aquell antic límit amb la Mediterrània de la nostra ciutat:

A aquestes primeres pàgines ens parla del far alterós que encara perdura, l’únic que ens queda d’aquell paisatge, que com diu l’autor, lligava harmònicament la vida muntanyenca i marinera. Pels que encara no el coneixeu us deixo aquesta fotografia de la Núria Botías Medina

També ens menciona cal Patirem i els seus arrosos, i els pescadors que llançaven el rall per atrapar  les llises, com a la fotografia inferior,… molt més actual.

Ens parla del Vidriol, l’antiga fàbrica de productes químics Boada i Buhigas, que separava dos poblats ben diferents. Cap a llevant, es a dir, cap a Montjuïc, trobem els murcians, que em sembla que no li queien molt simpàtics a l’escriptor, ho dic per això de que diu que al cor portaven una gota de sang bullent d’una rancúnia avial,… feia relativament poc temps que havien arribat a la platja i vivien en el que es podria considerar barraquisme, segurament a cases com aquestes:

A l’altra banda del Vidriol, al que havia estat territori de l’Hospitalet fins 1920, ja portaven més de 50 anys vivint allà i eren com una gran familia. Les cases eren blanques, construïdes amb materials més duradors, tal com es veuen a les imatges inferiors, i com podeu veure a la imatge que il·lustra la capçalera d’aquest bloc.


Deixo el final del capítol, encara que no aporti molta més informació,…

REFERÈNCIES


Desembocadura del Llobregat, 1881

Pau Audoard i Deglaire (1856-1919) va ser el fotògraf retratista de moda entre la burgesia barcelonina de finals del segle XIX, essent també el fotògraf oficial de l’Exposició Universal de 1888.

Pau, fill de fotògraf,  es va iniciar com a pintor, deixeble de Francesc Torrescassana. Va fer algunes exposicions entre 1875 i 1881, encara que el 1879, després de la mort del seu pare, es va decidir per la fotografia professional, cosa que no li agradava molt ja que el resultava bastant monòton, deia que preferia la llibertat de l’aficionat, però que fins que li toqués la loteria,…

Aquesta obra del 1881, per tant de les últimes que va fer, ens mostra dos nens, segurament pratencs, pescant a la llera del Llobregat; cap a la dreta tenim el mar i just davant tenim la llera hospitalenca, que no ens dona molta informació, encara que aquells dos arbres alts i aïllats els guardo a la memòria per pròximes troballes,…

En aquells anys el Llobregat es trobava dins d’un inusual període de calma, l’ultima riada va succeir al 1874, i no va ser molt important. No tornaria a fer mal fins el 15 de gener de 1898, a la coneguda riuada de Sant Antoni.

REFERÈNCIES


Una mossegada i tres taurons

Buscant informació sobre els pescadors de la desapareguda platja de l’Hospitalet de Llobregat a finals del segle XIX-principis del XX, m’han sortit quatre noticies sobre fets relacionats amb taurons que es van donar allà o molt a prop.

La primera és bastant curta, he buscat però no he trobat molta més informació,… suposo que seria un tauró,…

Dos articles sobre la captura a les xarxes d’uns vaixells d’una llama, nom que per ara no he pogut relacionar amb cap espècie de tauró. El segon article va ser comentat al bloc Memòria de l’Hospitalet que enllaço a sota


Dos articles més sobre la captura d’un altre tauró d’uns 200 kg de pes i 3 m de llargària. Al primer article li donen el nom de camarín i diuen que és un cetaci, al segon diuen sols que és un tauró,… He buscat què és un camarín i pel que he trobat és un sinònim de llobarro, que com a màxim arriben a poc més d’un metre de llargària, per tant ens quedem sense conèixer quina era l’espècie,…

També he trobat notícia de dos altres esquals agafats a prop de la Farola del Llobregat a l’any 1900, i notícia de que aquest fet es produeix casi diàriament a la zona de Barcelona. A aquests els denominen Trufes,…

Deixo també aquest pòster on surten les espècies de taurons que us podeu trobar qualsevol dia d’aquests a la vostra platja,… no jugueu amb ells,… 🙂

REFERÈNCIES


Un naufragi a la platja de l’Hospitalet de Llobregat, 1913

A l’any 1913 l’Hospitalet era el doble de gran que ara i la seva població voltava tan sols els 10.000 habitants. Encara no havia arribat a ser la segona ciutat més poblada de Catalunya, i algunes altres com Badalona, Reus, Tortosa o Mataró ens duplicaven en habitants  i inclús Lleida i Sabadell ens triplicaven. On anava,… que com érem un poblet, els diaris no ens prestaven molta atenció i quan ho feien, de tant en tant, normalment no era per res bo.

El diumenge 2 de març de 1913 a les 10 del matí, quatre adults i quatre nens sortien del Real Club Naútic de Barcelona en un vaixell per tal de fer una excursió marítima, es van dirigir cap a la desembocadura del Llobregat, però una vegada allà el gran corrent del riu i les barres de sorra i fang que es formaven allà, bolcarien l’embarcació fent caure a l’aigua tots els tripulants. Una segona versió diu que l’accident es va produir quan un dels nens va cauere i la resta es va abalançar a salvar-li. Des de terra els pescadors de l’Hospitalet van veure el que passava, i ràpidament dos d’ells van acudir amb la barca que feien servir per creuar el riu, però sols en van poder rescatar tres adults.

Un veritable drama que va sortir a molts diaris, ja que l’amo del vaixell, el Sr. José Guilera Villareal, era un distingit comerciant de vins. Un tal Moragas va realitzar un reportatge fotogràfic del lloc de la tragèdia i quatre fotografies es van publicar al núm. 344 de la revista La Actualidad.

En aquell moment a la platja de l’Hospitalet vivien uns 150 persones a 35 barraques situades a diferents nuclis,com el que es trobava entre el riu i la farola, que podem veure a la següent imatge, amb Montjuïc al fons, i davant de la muntanya la fàbrica de productes químics dels senyors Boada i Traversa, que llavors era el límit del nostre municipi amb Barcelona i on es situava el telèfon més proper. També veiem els útils que es feien servir per la pesca de l’angula a la vora del riu.

A la següent podem veure Andrés Pérez Aparici,  amb la barca que utilitzava per navegar pel riu i que va fer servir pel salvament dels nàufrags. Podem observar la llera sorrenca del costat del Prat.

La següent és de José Calvet Susany, el segon heroi que va poder rescatar a tres dels nàufrags.

A la següent imatge veiem els pescadors i les seves dones al costat dels cadàvers tapats a l’espera de que arribi el jutjat.  L’home de la dreta és un carabiner, amb tota probabilitat de la caserna del Prat de Llobregat, relativament propera.


A la següent imatge on es va prestar auxili als supervivents, la barraca de l’alcalde de la marina de l’Hospitalet (també dita barraca del Carter), José Costa Vilar i el seu cunyat Arturo Bort Soriano. Sobre l’alcalde he trobat algunes coses a la Vanguardia, com que a l’any 1907 ja va rebre la medalla de bronze de la Sociedad Española de Salvamiento de Náufragos, que normalment es donava per recompensar els salvadors dels naufragis; també que a l’any 1923, una vegada aquestes terres van passar a Barcelona, el continuava essent alcalde primero del barri de la Farola (que justament era tota la zona expropiada a l’Hospitalet)

Com es veu, darrere hi ha un edifici, que segurament es correspon amb la fàbrica de productes químics dels senyors Boada i Traversa, a l’altra banda de la platja.



REFERÈNCIES 


Els pescadors de l’Hospitalet, finals segle XIX

Això de buscar a les hemeroteques moltes vegades dona com a resultat troballes inesperades, com la d’avui, una descripció dels pescadors de la Marina. És un petit fragment d’uns apunts d’un viatge per tota Espanya realitzat entre els anys 1867 i 1900 per l’escritor Isidro Sinesio Delgado García, que com a fet sorprenent va crear la SAE, avui coneguda com SGAE,… deixo la seva biografia a sota.

Amb les notes que va agafar al viatge va escriure el llibre  “España al terminar el siglo XIX” i sí, va passar per l’Hospitalet, per la Marina: “Toda la llanura está cuajada de casas de labor diseminadas en una gran extensión desde la falda del monte hasta el mar. Recorrimos una gran parte de ella, admirando el orden, la limpieza que se respira por doquier, pel Centre: “Hospitalet no tiene más edificios notables que el destinado á casa consistorial, juzgado y escuelas, que es un verdadero palacio de piedra, con amplias y bien dispuestas habitaciones, regalado a la población por D. Rosendo Arús. Por cierto que según datos, costó, con el mobiliario inclusive, 17.000 duros, y… pasma tal baratura de un edificio grande macizo y sòlido” També comenta que l’enllumenat és de gas, de la fàbrica de Barcelona que l’envia per una canonada d’alguns quilòmetres,…

Però el que m’ha resultat més interessant, per la dificultat de trobar dades sobre ells, es la descripció dels pescadors de la nostra platja perduda, i voltants,…

En la playa, que está á legua y media próximamente de Hospitalet, tuvimos ocasión de observar curiosos detalles de los pescadores de la región. Hacen estos una vida completamente nómada, levantando cabañas o tiendas de esteras y maderos viejos en el punto de la costa de que han de partir, para levtarlas y trasladarlas al dia siguiente ó al cabo de algunos días. Tienden las redes, pescan lo que se puede buenamente, duermen poco y mal y se marchan con la música a otra parte.

Aquesta fotografia probablement es va fer a prop del Llobregat ja que tenen els instruments per la pesca de l’angula. No es correspondria amb el que descriu el text pels materials utilitzats, però sí per la fragilitat de la construcció

Los viajeros del tren que pasa por la costa pueden ver, á altas horas de la noche, en diferentes parajes de la playa, largas filas de hombres y mujeres con las cuerdas de la red al hombro, formando triste y silenciosa procesión,… Son estos infelices desheredados que van recorriendo todo el litoral de Levante, miserables y andrajosos, alimentándose de moluscos y yerbajos, y ganando rara vez, después de muchas horas de trabajo, lo bastante para comprar un pedazo de pan.

El origen d’aquesta imatge és incert. He trobat que es va realitzar a Barcelona però no sé concretament on. El mètode de pesca és l’art i el que veiem és part d’una de les dues fileres que tiren per treure la xarxa del mar. Anys 20.

Así es que son gente levantisca y capaz de armar camorra por un quítame allá esas pajas

La zona de la platja on Isidro va observar els pescadors segurament va ser Casa Antúnez, ja que allà el tren passa a prop i a més si aneu caminat des de l’ajuntament fins allà segurament ho farieu en un hora i dos quarts, el que es correspon amb 1,5 llegües.

El mètode de pesca que fan servir és l’art: “Per calar l’art s’usava una embarcació moguda a força de rems anomenada “caro”. Un cop acabada la maniobra de calar, que es feia a prop de la platja i seguint una direcció en forma de semicercle, la gent s’agafava a les cames de l’art i llevava la xarxa des de la platja a força de braços amb l’ajut dels “estrops”. D’aquesta operació, que era molt dura, se’n deia “tirar l’art”. A mesura que l’art avançava cap a la platja anava agafant el peix que es trobava al seu camí. Des de la platja la realitzaven entre 20 i 30 persones, generalment la gent més pobre i humil del poble. Per això la pesca amb arts de platja era considerada com un emblema de la misèria. Per acabar-ho d’arreglar, el peix obtingut amb aquesta pesquera tenia poc valor com ara llises, mabres, agulles i petits llobarros. Com passava amb els altres sistemes de pesca, les captures eren repartides entre la gent que havia estirat l’art, reservant, com no, una part important per l’amo de l’art i els mariners del caro

Aquesta imatge és del repartiment del peix i és de Màlaga; allà l’art es diu copo, crec que és el mateix, o al menys els dos mètodes de pesca són molt similars.

Cal dir també que Isidro, entre l’any 1897 i 1900, diu que els pescadors són nòmades però a l’arxiu de l’Hospitalet ja els podeu trobar fitxats per primera vegada al padró de 1895 i cada 5 anys fins al de 1920, quan la platja ja deixa de ser de l’Hospitalet. Pot ser en aquells anys van deixar de ser nòmades i es van establir,… seguirem investigant,…

REFERÈNCIES