Imatges retrospectives d'una ciutat

PATRIMONI ARQUITECTÒNIC

Les barraques de Sant Josep, anys 50

Aquesta primera fotografia la va cedir el Sr. Enric Pino Jansà al Centre d’Estudis de l’Hospitalet i aquest la va publicar al 16 de novembre de 2011 al seu grup de facebook; es va realitzar a l’any 1957 des de la desapareguda Torre Ubach, al barri de Sant Josep.

Veiem un munt d’elements que encara es conserven: Cosme Toda, Tecla Sala, l’església de Santa Eulàlia de Provençana, el transformador de la Torrassa,… i d’altres que ja han desaparegut com el canal de la Infanta, just al mig; els seus horts, a banda i banda del canal; la casa que tenim més a prop, que es deia Can Manet, o les casetes de l’esquerra. Aquestes últimes eren el que es coneix com barrraques, es a dir, construïdes sense autorització administrativa, sense la propietat del terreny i amb materials barats.

Aquest, situat molt a prop del pont de Matacavalls, era un dels molts nuclis de barraques que existien al nostre municipi, com el de La Bomba, el de la Riera Blanca, el de Collblanc, Sanfeliu,…  i que encara no s’han estudiat amb la deguda profunditat, tot al contrari del que està succeint a la ciutat veïna, Barcelona, on existeix una Comissió Ciutadana per a la Recuperació de la Memòria dels Barris de Barraques formada per 81 entitats i més de 800 persones que ha aconseguit que tant l’ajuntament anterior, com l’actual, facin seus un projecte d’homenatge i recuperació de la memòria d’aquests espais.

En el següent article de Esteve Busquets i Molas a El Correo Catalan del 20 de desembre de 1952, que fa un temps que em van deixar fotocopiar a l’Arxiu Municipal, podem veure les mateixes barraques, i si l’amplieu i el llegiu segur que us sorprendrà el nivell d’organització que tenien,…

REFERÈNCIES

Barcelona retoma el plan para rescatar la memoria histórica de las barracas. ElPeriódico, 10 de març de 2012.

Anuncis

Els habitatges dels treballadors de la la RENFE

Avui sortim a investigar fora de l’Hospitalet de Llobregat, anem a l’encreuament entre el carrer dels Motors i el de la Metal·lúrgia, allà trobarem un element que la ciutat de Barcelona ha considerat part del seu patrimoni arquitectònic (nivell de protecció D), encara que es troba una mica fet pols. A la imatge següent podeu veure on ens trobem (el nord es troba a sota); la línia blava és el límit entre Barcelona i l’Hospitalet, i el que anem a veure és l’edifici allargat.

És un conjunt de cases que es van construir entre 1925 i 1927 pels treballadors de la companyia de tren MZA (Madrid- Saragossa- Alacant) de l’antiga línia Barcelona-Vilanova-Valls. A algun plànol les anomenen com a “habitatges dels ferroviaris” i a un plànol del Port Franc de 1927 apareixen com a “Casa de los empleados de la estación”, ja que es troben al costat de l’estació de can Tunis (Casa Antúnez).

Aquests 17 habitatges aparellats abans es trobaven aïllats, entre camps i masies, a prop del grup molt més nombrós d’habitatges coneguts com “casas baratas” o d’Eduardo Aunós, i construïts pocs anys després de las dels ferroviaris.

A la imatge següent podeu veure la seva situació, quan s’estava edificant la SEAT a mitjans dels anys 50, també veureu que la teulada dels habitatges es diferent, encara que no s’acaba de distingir molt bé que havia abans,…

A les següents fotografies podeu veure l’estat actual de l’edifici, algunes cases es troben habitades i d’altres tapiades, algunes façanes cuidades, i d’altres deixades,… A aquesta primera, podeu veure la façana lateral més propera a l’Hospitalet, la que dona al carrer de la Metal·lúrgia, i on es veu que existia una “planta de llenado”, que portava el nom d’Hospitalet. No sé si es refereix a una gasolinera,…

També crec que és interessant aquest fragment del programa “Callejeros” facilitat per l’Andreu Martínez Sánchez i la Katy López Marín del grup de facebook “Generación de los 50 En el Grupo de Viviendas Eduardo Aunos(Casas baratas)” on podreu veure com són les cases per dins i també escoltar records d’aquella zona:

REFERÈNCIES


La casa dels Cargols

La va manar construir Miquel Ribera a l’agost de 1911, segons projecte del mestre d’obres Marià Tomàs i Barba (també va signar el Mercat del Centre, la Torre Puig,…). Com veieu és un edifici clarament modernista amb treballs de forja de ferro i ceràmica vidriada com les màscares, els cargols i els motius florals, podeu llegir una descripció més extensa al PEPPA 2001, que deixo a sota.

Originalment la casa estava aïllada en mig d’uns jardins, però una dècada més tard la propietat va decidir deixar-se de floretes i construir un conjunt de nou cases baixes i de petites dimensions just a tocar de la casa, això amb la quantitat de gent que buscava un sostre donava molts més diners, però la casa va quedar envoltada d’una muralla sense cap lligam estètic i que pràcticament l’ocultava als vianants.

Al Ple municipal de l’abril de 2003 es decidia recuperar la casa; al 2004 l’ajuntament aconseguia la propietat de la casa (es veu que cedida per la constructora Nova Reus), i també adquiria les nou casetes que l’envoltaven; el 17-18 de maig del 2007 finalment s’enderrocaven i els seus habitants es traslladaven al carrer de Fornés; ja es podia començar la rehabilitació.

L’edifici té una superfície de 180 m² (152 útils), que com es pot observar a la fotografia inferior era utilitzada, tota o al menys la planta baixa, per  les casetes que l’ocultaven.

Dues imatges més dels moment de la restauració des del google street view:

Per tal de restaurar l’edifici es va tenir que consolidar l’estructura i adequar-la a la normativa actual; es van recuperar els balcons, i es va encarregar a un ceramista la reproducció d’algunes peces de la façana que es trobaven en mal estat. Aquestes peces originalment es van fer a l’antiga fàbrica Pujol i Bausis d’Esplugues, i alguna d’elles també es van utilitzar a altres llocs com les flors verds a la font de Sant Nicasi de Gavà.

A sota podem observar l’estat en que es trobava la decoració de la façana abans de restaurar-la; també podeu veure els cargols, que encara que no están molt amagats hi ha molts que no els saben localitzar,…

El 30 de setembre de 2009, una vegada ja restaurada, s’inaugura l’Oficina Jove d’Emancipació, que des de llavors ocupa la casa.

Poso com a curiositat que a Barcelona també hi ha una altra casa dels Cargols, construïda als voltants del 1895 i situada entre els carrers de Tamarit i Entença, i que pot ser va servir d’inspiració, encara que allà els cargols són molt més patents. Diu la llegenda que aquella es va construir per que un home que anava caçant cargols al solar on ara es troba la casa va trobar-se un sac ple de doblons d’or; en homenatge a aquests bitxos li va dedicar la decoració de la casa,…

REFERÈNCIES 


Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet de Llobregat, 1981

Ahir em vaig passar per la biblioteca de Can Sumarro, volia visitar la col·lecció de llibres de temàtica local que allà tenen en exclusiva, un d’ells, aquest document sobre els elements del patrimoni arquitectònic de la nostra ciutat a l’any 1981.

Aquest és el primer catàleg que es va fer, i posteriorment es va modificar dues vegades, i justament ara s’ha de tornar a modificar, si és necessari, ja que té una periodicitat de revisió de 10 anys. Ara per exemple es podrien incloure els vestigis del canal de la Infanta, el refugi/barraca del torrent de can Nyac,… tothom, com diuen aquestes fulles, pot aportar els seus suggeriments.

D’aquest primer llistat hi ha alguns edificis que ja no existeixen, ja que han estat enderrocats, com per exemple la Torre Cluset o can Brugaroles (7), la caseta modernista de Can Trinxet (37),  l’antic col·legi de Can Pi (51), les casernes de Lepant (15), cal Naré (18),…  ja deia Francesc Marcé que aquest catàleg no servia de molt, que era paper mullat,… També hi ha un element, definit com a “Edifici nou a Bellvitge” (50), que encara existeix, però que va ser retirat dels següents plans de protecció, era l’únic edifici modern del llistat, obra d’uns arquitectes,Pere Llimona i Xavier Ruiz Vallés, quanyadors dels premis FAD al 1968,… deixo una referència a sota,…


REFERÈNCIES

Edifici de Bellvitge


La casa del director de La Papelera Española

Aprofitant que el nostre ajuntament ens ha dignificat el camí per arribar al riu i més enllà,…  us convido a visitar un dels elements arquitectònics del Prat de Llobregat més propers. Com veieu a la fotografia inferior on estava La Papelera Española des de fa uns anys tenim un desert pavimentat, preparat per construir un nou barri residencial, que com tots haurà d’esperar uns anyets per que sigui rendible ficar-se.

 

A la cantonada que dona al riu encara queda a punt de caure l’antiga central d’energia, i també una cogeneració més moderna situada al costat. Seguint la via fins l’altre costat del desert trobem el nostre objectiu, l’habitatge del director de la paperera, que segur que si heu passat per l’autovia de Castelldefels i heu mirat de reüll cap el Prat l’heu vista, cosa que no es podia fer abans de la demolició ja que quedava oculta per un munt de naus industrials,…

L’edifici, com la resta de la fàbrica es va iniciar en 1917, promogut per Nicolàs Maria Urgoiti, el fundador de l’empresa. Passa com amb la caseta de la Tecla Sala, és desconeix quin arquitecte la va projectar. La seva façana es defineix com historicista i la seva coberta és a l’holandesa de teulada àrab,… podeu llegir la seva descripció arquitectònica a la fitxa que trobareu a les referències.

Les imatges següents són dels inicis de l’empresa i formen part del bloc El Prat d’Abans, fill del immens grup de facebook “Postales y fotos antiguas de gente del Prat de Llobregat”


REFERÈNCIES


Un retall de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat, 1850

A la memòria del primer pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic de la nostra ciutat tenim unes molt interessants Notes sobre la història de les transformacions urbanes a l’Hospitalet de Llobregat escrites per Joan Casas a l’any 1983. Aquest text també el va editar la Ponència d’Ensenyament Dinàmica Educativa dins dels Quaderns Urbans núm. 3 sota el títol De pagesos a aturats, que és d’on he tret aquests plànols, de baixa qualitat, però que encara així ens donen molta informació sobre aquesta part de la ciutat a l’any 1850.

“Plano geométrico de la porción detallada en el estado de este mnm. regable con las aguas procedentes del Río Llobregat por medio del canal titulado Serma Sra Infanta Dª Luisa Carlota de Borbón construido a espensas de los terratenientes de su comprencion” (entre 1817 i 1819), per tant queda clar que el que tenim és un plànol de part del canal de la Infanta, que és la línia que ens limita el plànol pel nord. Com veieu el ferrocarril encara no surt, tan sols falten quatre anys per que el construeixin paral·lelament al canal.

Al sud tenim la carretera antiga del Prat, que anava per sota de l’actual carrer de les Ciències; a llevant es dibuixa l’antiga frontera amb el municipi de Santa Maria de Sans, i cap a ponent, de dalt a baix, sinó erro, els següents carrers: el de l’Estrella, fins al carrer d’Enric Prat de la Riba, després l’avinguda de la Fabregada, fins la carretera del Mig (o de la barca del Prat), i més cap al sud la carretera de l’Hospici, esborrada totalment i que passaria per Bellvitge, concretament pel carrer de França i després creuant els blocs que hi ha entre el passeig de Bellvitge i l’avinguda de Europa; just a on gira el camí ara passa l’AVE soterrat i un munt de vies en superfície que encara no existien, com tampoc l’avinguda de la Gran Via.

Aquest mapa també ens permet observar, a la dreta, el sector que va passar a mans Sants anys després i que ja vaig comentar al post sobre la Mitja Galta (teniu un enllaç a les referències).

He senyalat amb rectangles verds tot el que crec que són edificis, crec que em deixo uns quants per prudència fins que obrin l’arxiu municipal. Els dos punts taronges són els molins fariners de Lleonart i el de la Bordeta, moguts per les aigües del canal.

Què queda d’aquests rectangles verds? De torrent Gornal cap a ponent no en queda cap, fa res l’ajuntament seguint les queixes dels veïns per problemes de salubritat, va tirar a terra l’últim, l’edifici del carrer Juan de Toledo, de l’any 1765, i que encara així no estava dins del patrimoni arquitectònic de la ciutat (també deixo un enllaça a sota).

Per sota de la carretera de la barca del Prat he buscat Cal Gotlla, l’edifici més antic que ens queda a aquesta part de la ciutat, però no l’he trobat, ja que en principi és 10 anys posterior al mapa.

Amb el mapa següent, que he agafat del lloc web de l’Arxiu Històric Santa Eulàlia de Provençana, podrem veure molt millor la part de llevant. Tan sols he pogut localitzar tres edificis actualment dempeus: l’ermita, Can Colom i pot ser, encara que no queda molt clar el moment del seu origen, Cal Bitllera, també anomenada l’Escorça. A sobre del canal també podem trobar l’edifici de la Torrassa,… per tant ens queda ben poca cosa.

Un tema també interessant és que molts dels carrers i illes actuals conserven les línies de les antigues propietats agrícoles, i aquestes del sistema de regatge que es va crear amb el canal de la Infanta, però això ja el deixo per vosaltres,…

REFERÈNCIES


La cara oculta de ca n’Arús

Fa uns mesos vaig mostrar aquesta imatge de 1933 sense saber la seva ubicació, però gràcies al grup de facebook la resposta no va tardar,… Santos Vallespín ens va treure de dubtes ràpidament, era ca n’Arús. Més tard vaig descobrir que la imatge ens mostra la façana que es va ocultar fa uns anys, es va permetre construir un edifici adossat que la tapiava, i això que ca n’Arús està protegit,…  aquesta desprotecció per part de l’ajuntament va crear cert rebombori patrimonial a la ciutat, i això no passa moltes vegades,…

A continuació una fotografia de 1994 de la façana de ponent des del carrer de la Provença.


Per situar-nos us poso un parell d’imatges generals de l’edifici, la primera de fa uns anys, on es veu ca n’Arús i els seus jardins a l’esquerra; darrere d’ells veureu una nau industrial que es fa servir com a taller mecànic. Aquest taller està comunicat amb el carrer de Provença amb un carreró, que es el que veieu a la fotografia superior.

A la imatge inferior, més moderna i girada uns 45º respecte a l’anterior, podeu veure ca n’Arús ja restaurat i el nou edifici pintat en verd, construït a sobre del carreró que dona al taller i adossat a la façana lateral de ca n’Arús.

Ca n’Arús es va construir a l’any 1851 per iniciativa de Jaume Arús i Cuixart, antic alcalde de l’Hospitalet i soci fundador del Casino del Centre. Era una casa pairal aïllada que destacava molt ja que estava envoltada de camps i cases baixes; però amb el temps els edificis van anar creixent al seu voltant deixant-la petita, malgrat tot es van conservar els seus jardins, ara oberts a la ciutat, ja que tot el conjunt va passar a ser propietat de l’ajuntament via expropiació als anys 80.

Us aporto uns fragments de les notícies que enllaço a les referències:

A l’estiu del 2004 la notícia salta al diari municipal, Meritxell Borràs de CIU: “Ens preocupa saber si la llicència d’obres que s’ha donat contempla l’edifici tal i com s’està fent. Si és que sí, volem saber qui, del departament de Patrimoni Arquitectònic, ha autoritza l’obra. En cas que no hi hagi cap informe de patrimoni, volem saber qui, del departament d’Urbanisme, ha donat el consentiment perquè es faci aquesta actuació“, a finals de juliol es demana un informe jurídic intern des del govern municipal, però les obres de l’edifici continuen i la façana s’acaba tapiant.

Dos anys més tard CIU presentava un informe de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA), de l’òrbita del Col·legi d’Arquitectes on deia: “un cop analitzada tota la documentació consultada sobre Can Arús i la nova edificació, l‘argumentació de l’Ajuntament apareix com a incorrecta en algun dels seus aspectes. Tota la problemàtica començà però per la concepció de la façana de ponent com una paret mitgera, amb les finestres tapiades i per tant segons ells sense dret a vistes, que permet la construcció en solar contigu de qualificació 13b, d’una nova edificació (…)

Una masia acostuma a ser una edificació aïllada ja sigui formada per una única construcció o bé per la suma de diferents cossos. A causa d’aquest fet, tota la seva pell serà considerada com a façana pel seu caràcter d’edifici ‘a quatre vents (…)

Si s’hagués seguit la normativa del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de la nostra ciutat (PEPPA), s’hauria hagut de fer un informe previ a l’atorgament de la llicència d’obres per part del Departament de Patrimoni de l’Ajuntament, on s’hagués detectat la impossibilitat de construir el nou edifici tot tapiant la façana de ponent de Can Arús”.

Des del departament d’Urbanisme municipal, Àlex Mora va dir que el consistori va actuar amb total legalitat en permetre que s’aixequés un edifici aparellat a aquella façana,  ja que es va fer amb tots els informes necessaris, on s’especificava que si la parcel·la del costat tenia potestat d’edificabilitat, la paret que la separa de Can n’Arús era mitjanera, i  si els redactors del PEPPA havien considerat que la construcció del nou edifici era correcta, el seu paper com a responsable del servei era concedir la llicència.

I així va acabar tot,… d’aquí podem extreure que si un edifici té al costat un terreny edificable, es construirà allà, independentment de que la façana de l’edifici existent sigui protegida, i inclús de que sigui propietat de l’ajuntament. L’ajuntament no te cap eina urbanística per evitar-lo, i a més, encara que parlem de la façana original d’una casa pairal construïda al 1851, diran que és una parets mitgera. I aquest ajuntament com a última mesura tampoc adquirirà els terrenys edificables o donarà una compensació als propietaris per evitar la construcció del nou edifici i protegir la façana catalogada de l’antic. Es a dir que el PEPPA no serveix per molt,…

Un altra cosa que encara no sé és si finalment es va demanar un informe al departament de Patrimoni municipal previ a la construcció, i tampoc sé què pinten aquí els redactors del PEPPA, també havien fet un informe sobre aquest edifici? en tot cas m’he llegit la fitxa del PEPPA i a l’única façana que resta importància és a la del carrer de la Provença i a la meitat de la que es motiu d’aquest text, ja que les consideren part d’un cos afegit segurament a finals del segle XIX, però no es diu que tinguin cap rang inferior de protecció. També era un afegit la part de l’edifici que dona a la rambla de la Marina i com veieu a les imatges generals, trenca la simetria.

També tinc un dubte històric, quin va ser el motiu pel qual les finestres de la façana de ponent van ser tancades?, com veiem a la primera imatge, ja als anys 30. Pot ser realment el van considerar una futura paret mitgera?,… pot ser tenien pensat en un futur fer créixer l’edifici tal com havien fet a la banda de llevant per donar-li la simetria perduda,… pot ser estaven esperant a comprar els terrenys,…

No sé si algú recorda el cas o té més informació,…

REFERÈNCIES