Imatges retrospectives d'una ciutat

PATRIMONI ARQUITECTÒNIC

Uns avets de Das

Avui marxem cap al Pirineu, a un poblet de Girona que es diu Das, i què farem allà? Doncs primer mirar el seu ajuntament, l’edifici de la foto,… maco, eh?

i ara tornem cap a l’Hospitalet per explicar una historieta: Resulta que pel nadal de 1973 el poble de Das ens va regalar un parell d’avets, que es van situar, un a la plaça de l’Ajuntament i l’altre a la de Collblanc, suposo que per cobrir-los d’ornaments i convertir-los en arbres de nadal.

Però què va moure als de Das a portar-nos els arbres des d’allà dalt? La causa va ser Rossend Arús i Arderiu (1847-1891), nom que us sonarà del carrer que es troba al costat del nostre ajuntament. Bé, aquest home va viure a Barcelona, però passava llargues temporades a casa dels avis paterns, a la nostra ciutat. El seu pare, Pere Arús i Cuixart, va nàixer aquí però va marxar a Barcelona on tenia un pròsper negoci d’ultramarins i colonials a l’engròs. Rossend, fill únic, el va heretar juntament amb una gran fortuna, que va deixar sota el control del seu soci i amic Antoni Farnés, mentre ell es va dedicar a la literatura i a la filantropia, les seves dues gran passions.

Moria als 46 anys, deixant com a marmessors als seus amics Valentí Almirall i Antoni Farnés. Abans de morir però va poder veure uns dels seus dos desitjos, l’ajuntament i les escoles de Das, que ell havia financiat i manat construir al poble de la seva mare, Teresa Arderiu i Pons. El segon no el va veure realitzat, però els seus marmessors van seguir les indicacions verbals de Rossend i després de vuit mesos de construcció, el 24 de juny de 1895 inauguraven un altre ajuntament amb les seves escoles al poble del seu pare, l’Hospitalet de Llobregat.

El text de 1975, el que parlava dels avets, diu que els dos ajuntaments tenien una estructura similar, però la veritat és que encara que el nostre ha sofert diverses modificacions, les similituds no són tan grans com las que té, al menys a la façana principal, amb l’antic ajuntament de Sarrià (1896), del mateix arquitecte que va dissenyar el nostre, Francesc Mariné i Martorell (1845-1902).

Ah! un oncle d’en Rossend, Jaume Arús i Cuixart, fou batlle de l’Hospitalet en els anys 1839-40, 1856, 1857-58, 1874 i 1875-76, i va ser fundador del Centro Económico, Agrícola e Industrial, més conegut com el Casino del Centre,…

REFERÈNCIES

Anuncis

El final dels passadissos del carrer del Mestre Candi

Al barri de Sant Josep crec que sols queden els passadissos del carrer de Rodés, però abans existien al menys uns al carrer de Miquel Romeu, i també els més grans de tota la ciutat, els del carrer del Mestre Candi, que pel que es veu a la fotografia inferior, realitzada al 1947, era un conjunt de 7 passadissos. Es van construir entre els anys 20 i 30 del segle XX, segons plànols de Ramon Puig i Gairalt, com habitatge a les classes obreres que podien pagar un lloguer.

A l’any 1982, de quan és el plànol inferior, sols es conservaven 3 passadissos, els números 19 al 27 (amb 14 habitatges) i 49 al 63 (amb 18 habitatges), però s’havia pres la firme decissió de protegir-los, juntament amb el de Miquel Romeu. En aquell moment es pretenia transformar l’entorn de la parc de la Serp fins i tots als números 33-39 s’havia projectat la construcció d’un teatre municipal per a 400 persones que regentaria el Grup d’Acció Teatral (GAT),… mai es portaria terme.

A aquesta imatge tan dolenta podeu veure com eren els passadissos. Al projecte de rehabilitació, per tal d’augmentar la superfície d’algunes de les cases, d’uns 25 m², es pretenien unificar de dos en dos per així tenir de dos a tres habitacions. Es pretenien finalitzar les obres l’any 1985.

Lamentablement les inundacions del 7 de novembre de 1983 (213 mm amb vent de llevant de 115 Km/h) van afectar molt seriosament aquest edificis i a d’altres de tot l’Hospitalet. L’1 de desembre de 1983, en Ple Municipal, es decideix la suspensió del Pla Especial de Reforma Interior del parc de la Serp, i per tant les cases ja no serien rehabilitades degut al augment del cost (75.000 pessetes/m²), un representant del PSUC va dir: «se pierde un elemento histórico de nuestra ciudad como son las casas de pasillos». La Generalitat, que era la que havia de pagar, tampoc estava disposada a rehabilitar les cases, sembla ser ja havia mostrat el seu desacord inicialment.

Les families que estaven de lloguer vivint en molt males condicions als passadissos (algunes no van tenir més remei que anar-se’n a pensions o amb familiars), després de sis mesos de espera des de les inundacions, on no van deixar de pressionar insistentment, tallant varies vegades Prat de la Riba, i fins inclús tancar-se a l’ajuntament, van ser traslladades, també de lloguer, a uns habitatges de propietat municipal al carrer del Molí de Can Serra. També es van afegir persones del carrer de Sauri, que van sumar un total de 51 families. Cal dir també que inicialment a Can Serra alguns veïns van protagonitzar protestes i tenses assemblees a la Casa de la Reconciliació degut a la rasa gitana dels possibles nouvinguts.

Finalment el dia 18 d’abril de 1984 es van tirar a terra:

Com a colofó deixo aquests dos articles connectats, un d’un arquitecte, i un altre d’un historiador que el respon.

REFERÈNCIES

  • El barri de Sant Josep (1988) escrit per José Manuel Morales Medina dins dels Quaderns d’Estudi, núm. 6 del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
  • Pluges i inundacions a l’Hospitalet (1989) escrit per Miguel Sanz Parera dins dels Quaderns d’Estudi, núm. 7 del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
  • El Periódico del Llobregat. 16.10 .1982 (Sobre el nou parc de la Serp)
  • El Periódico del Llobregat. 02.11 .1982 (Sobre el nou teatre)
  • El Periódico del Llobregat. 08.01 .1983 (Aprovada la rehabilitació de les cases)
  • El Periódico del Llobregat. 08.03 .1983 (Modificacions del Pla Especial)
  • El Periódico del Llobregat. 07.07 .1983 (Recursos dels veïns contra les expropiacions de les cases)
  • El Periódico del Llobregat. 03.12 .1983 (Decisió de que no seran rehabilitades)
  • El Periódico del Llobregat. 05.11 .1983 (Manca l’aportació econòmica de la Generalitat per fer el teatre)
  • El Periódico del Llobregat. 05.01 .1984 (L’ajuntament compra habitatges pels afectats per les inundacions)
  • El Periódico del Llobregat. 21.01 .1984 (Pujana protesta per que no arriben els diners del teatre des de la Generalitat)
  • El Periódico del Llobregat. 02.02 .1984 (Els veïns tallen per dues vegades el carrer d’Enric Prat de la Riba)
  • El Periódico del Llobregat. 07.02 .1984 (L’ajuntament desmenteix que a Can Serra arribin 200-300 families gitanes de Can Tunis, sols són 9 de Mestre Candi, però encara així alguns veïns protesten)
  • El Periódico del Llobregat. 08.02 .1984 (Sobre l’estat de les cases, entrevista als veïns de Mestre Candi)
  • El Periódico del Llobregat. 09.02 .1984 (uns 500 veïns de Can Serra protesten a l’ajuntament davant la manca d’informació respecte a l’arribada de gitanos)
  • El Periódico del Llobregat. 15.02 .1984 (Article d’opinió sobre l’oposició d’alguns veïns de Can Serra a l’arribada dels gitanos)
  • El Periódico del Llobregat. 14.03 .1984 (Pròxima adjudicació dels pisos)
  • El Periódico del Llobregat. 05.04 .1984 (Alguns veïns de Mestre Candi es tanquen a l’Ajuntament en protesta)
  • El Correo del Llobregat. 07.04.1984 (Acord amb l’ajuntament)
  • El Correo del Llobregat. 12.04.1984 (Les families ja tenen pisos)
  • El Periódico del Llobregat. 12.04 .1984 (Les families ja tenen pisos)
  • El Periódico del Llobregat. 19.04 .1984 (Es tiren a terra les cases)
  • El Periódico del Llobregat. 19.06 .1984 (Article de Ferran Navarro i Acebes)
  • El Periódico del Llobregat. 09.08 .1984 (Article de José Manuel Morales Medina)
  • TOTES LES REFERÈNCIES ANTERIORS (1982-84) LES PODEU CONSULTAR AL XAC

La “nova estètica” de Ramon Puig i Gairalt

Avui com no tinc molt de temps incorporo un article de El Periódico del Llobregat, que es va publicar el 25 de febrer de 1984. Aquest diari està ple de dades molt interessants sobre la l’Hospitalet dels anys 80, i moltes vegades tiren més cap endarrere, com és el cas, on trobem un petit resum de l’obra de Ramon Puig Gairalt, el que va ser arquitecte municipal de la nostra ciutat. Us deixo amb ell.

REFERÈNCIES

Aquesta publicació la podeu trobar al XAC


Els menjadors de la SEAT, 1955

Com he fet altres vegades, sortiré de la ciutat per parlar d’un element arquitectònic singular i proper; avui he decidit anar a buscar-lo a Barcelona. Si al nostre municipi n’hi ha 110 edificacions protegides, a Barcelona arriben fins a 4000 elements, es a dir, que tinc per elegir bastants,…

He trobat un molt proper i molt singular, es troba a uns 500 m de la línia que ens separa de Barna, però lamentablement crec no el podreu visitar, ja que es troba dins de la SEAT, són els seus menjadors. D’altra banda segur que algú de vosaltres a treballat allà, o potser els vostres pares,… gran part dels treballadors d’aquesta empresa eren hospitalencs, i encara surten autocars carregats cap a Martorell.

Els menjadors de la SEAT són obra de César Ortiz-Echagüe, Manuel Barbero i Rafael de la Joya, que a l’any 1957 van guanyar un prestigiós Reynolds Memorial Award, fet que va ser una gran noticia a nivell nacional i internacional, ja que van competir amb 86 projectes d’arquitectes de 21 països (deixo a les referències el NO-DO del 08.07.1957 on trobareu imatges d’aquest fet). Lamentablement segons notícies de fa un any els menjadors es trobaven en perill d’enderrocament, ara no sé en quina situació es troben,…

Els menjadors pretenien canviar d’escenari als treballadors fent-los passar de les avorrides cadenes de muntatge a uns espais amplis i transparents, envoltats de flors, aigua i arbres,… Però per què són tan interessants aquests edificis?, bé, faré un petit resum però com que la història és llarga i interessant us recomano que aneu a les referències. Com sabeu el terreny del delta no és molt bo, així que quan els arquitectes van començar a fer càlculs van arribar a la conclusió de que el preu de la cimentació era tan car com construir la resta de l’edifici. Llavors van optar per una solució innovadora al nostre país, fer servir alumini per l’estructura, 10 vegades més car que el ferro, però molt més lleuger, així que estalviava molt en la cimentació, ja que podia ser superficial. Per aconseguir aquest fet els enginyers de l’empresa aeronàutica CASA, van col·laborar estretament en el disseny i la construcció, fent servir perfils destinats a la construcció d’avions, adaptant-los per a la construcció dels edificis,… passo a les imatges:

Fotografia aèria dels menjadors poc després de començar a utilitzar-se a l’any 1956

Els menjadors dels obrers i empleats, existien 3 com aquests:

El menjador dels ajudants dels enginyers, caps d’oficina i tallers:

El menjador dels enginyers i de la direcció, que també s’utilitzava com a sala de recepció:

Les cuines, amb olles a pressió on es podien realitzar 3000 menjars en dos torns:

i una imatge en color del 2006 per despertar una mica els sentits,…


Llegint aquestes referències m’he trobat amb aquetsa frase de Rafael Echaide: “L’única possibilitat de supervivència d’un edifici resideix en el seu valor” però això no és suficient perquè: “A més a més, es necessari que la societat sigui conscient d’aquest valor i estigui disposada a conservar-lo”

REFERÈNCIES


La caseta modernista de la Tecla Sala, 1937

Suposo que tots alguna vegada o una altra heu visitat algun equipament de l’antiga fàbrica de filatura de cotó de la Tecla Sala, per tant crec que no fa falta situar aquest petit edifici que es troba just davant, on gira la rampa que puja cap a la biblioteca.Aquest és un dels edificis més macos de la ciutat, una petita joia (com diu la Cristina García) modernista amb la decoració característica d’aquest estil: relleus florals que emmarquen portes i finestres, esgrafiats també florals sota la cornisa, respiralls ornamentats amb relleus, vidres de la parts superior gravats amb àcid, coronaments decorats amb el cap d’una dona amb els cabells embolicats amb flors,…

I a més de maco està envoltat d’algun que d’altre misteri, el primer és què per ara no es coneix qui va ser l’arquitecte, i tampoc l’any de la seva construcció. La primera referència que s’ha trobat de la caseta data de 1916 i és un dibuix de tota la fàbrica realitzat per F. Xumetra on podem veure-la, aquest dibuix es troba a l’entrada de la biblioteca, i ja el vaig compartir aquí mateix fa un temps.

La data anterior es propera a 1913, quan Joan Riera i Sala (¿?-1926) i Tecla Sala i Miralpeix (1886-1973) van comprar la fàbrica a la família Basté, propietària des de l’any 1889  (encara que alguns edificis són més antics, concretament de l’any 1855, quan era un molí paperer). En principi, encara no sé per què, es considera que l’edifici es posterior al 1913, però no hi ha probes de que no fos la família Basté la que va manar construir-lo, per exemple a Claudi Duran i Ventosa (¿? -,1925), l’arquitecte que va construir al 1893 el gran edifici on es troba la biblioteca.

Després d’introduir una mica la historia de la caseta continuem amb un altre “misteri” que no té res a veure amb els anteriors i que m’ha sorgit al descobrir aquestes fotografies de l’arxiu Zerkowitz i realitzades per Adolfo Zerkowitz (1184-1972).

Resulta que a l’Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana disposen de dues imatges del mateix lloc, també amb els nens i nenes al pati, amb els gronxadors, amb l’obra de la casa a la mateixa posició,…. semblen fetes al mateix dia però lògicament no el puc assegurar. Van ser publicades al llibre l’Abans de la Mireia Mascarell (pàg. 582), on es diu que es van realitzar a l’any 1937 i que són de l’escola bressol de la fàbrica, a més identifica a dos nens, el Vicenç i la Carme Ortí, fills de la Carme Travé, una veïna de Sant Josep treballadora de la fàbrica.

Per situar-nos una mica més, cal dir que en el moment que ens situem, la Tecla Sala, la propietària de la fàbrica, ha marxat exiliada cap a Paris i l’empresa ha estat col·lectivitzada per la CNT, com la gran majoria de les de la ciutat. De fet l’historiador Miquel Izard, al seu article “Vida quotidiana en un país en guerra i revolució”, diu que la de la Tecla Sala va ser la primera llar que es va organitzar a una fàbrica de l’Hospitalet

Les imatges de l’arxiu Zerkowitz  no estan datades però indiquen un altre tipus de llar d’infants, diuen que la llar era d’Assistència Infantil, m’explico,… Tal dia com avui, fa 75 anys, es podria dir que es va iniciar la Guerra Civil; Barcelona i voltants era una de les zones republicanes, que dies després es va transformar en receptora de milers de nens i nenes que fugien dels llocs de conflicte. Diferents entitats van formar el Comitè Central d’Ajut als Refugiats, i una d’aquestes entitats era Assistència Infantil.

Després de fer molta recerca les hemeroteques sobre aquesta entitat i també sobre Ajut Infantil de la Reraguarda, un altra entitat també molt important, no he trobat cap referència a cap llar d’infants a la nostra ciutat, però que quedi clar que això no vol dir que no es fes servir per aquesta causa, ja que aquestes llars es mantenien amb cert secret, inclús pot ser, a pesar del seva petita grandària, que la funció fos doble?

En tot cas quan veieu aquesta caseta, a pesar de les incògnites sobre el seu origen,  segur que tindrà una altra dimensió per vosaltres. A les imatges següents podreu veure aquesta petita llar d’infants de 12 plats, per dins i per fora: el pati, l’aula de treball, el dormitori i el menjador

Aquestes últimes imatges són propietat de l’arxiu Zerkowitz, fons que comença a l’any 1915 i continua fins a l’actualitat; consta d’unes 80.000 fotografies d’Espanya, principalment de Catalunya, de les quals 10.000 les podeu trobar a la seva pàgina web. He contactat amb ells per tal de poder compartir aquestes imatges aquí, i m’han contestat molt positivament. De fet ells estan oberts a cedir els drets i inclús fer ampliacions sota pressupost.

REFERÈNCIES


Les xemeneies de les ceràmiques de Sant Josep

El nostre Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) crec que defensa totes les antigues xemeneies de maons que es troben repartides per la ciutat. Avui vull mostrar les que existien al voltant de Cal Cosme, al carrer d’Enric Prat de la Riba, entre el carrer del Canigó i Can Batllori, antigues terres del Baró de Maldà.

Abans a aquesta illa, a més del magatzems d’oli de Can Bau, teniem tres empreses dedicades a la ceràmica, de les quals sols persisteix, Cosme Toda (Cal Cosme); les altres dues, Cal Batllori i Cal Llopis, ja fa temps que van plegar i sols ens queden les casetes i les xemeneies, que juntament amb els dos edificis antics de Cal Cosme estan protegides pel PEPPA. Segons aquest document, Cal Cosme es va fundar al 1883, igual que Can Llopis; Can Batllori va ser la primera i crec que també l’última en produïr, la seva construcció és original de 1874 i segons el PEPPA pot ser encara funcionava al 2001.

Pot ser l’edifici més impressionant és la gran nau de Cal Cosme, obra de Ramón Puig i Gairalt, construida a l’any 1923. Si voleu saber molt més d’aquestes empreses, trobareu molta informació i imatges al llibre de la Matilde Marcé que deixo a les referències, també trobareu algunes contradiccions amb les dates que us dic, però bé, aquestes són les oficials. El PEPPA diu sobre Cal Cosme: “Tiene sótanos de gran belleza que antiguamente se dedicaban a secaderos de lodo, con bóvedas de medio punto y estructura de catacumba; hoy desocupados. Mantiene los railes de las vagonetas y pozos de extracción de tierras, que aún tienen agua,…”

A la següent fotografia, realitzada a l’any 1933, podem veure en primer pla els horts de Cal Calona de la familia Estruch, que ara son l’illa entre el carrer de Batllori i de Ventura Gassol, on es va construir el cinema Sant Josep, que en poc temps es va tranformar en Stadium,… Els primers edificis són els de l’empresa Cal Batllori, de la qual també veiem la xemeneia de la caldera de vapor, amb un aspecte diferent a l’actual, sense els tirants de ferro que ara té.

La següent xemeneia també és conserva, és la de la caldera de vapor de Cal Llopis, que com veiem ja disposa de tirants de ferro i d’una sanefa de maons a l’extrem superior que la fa diferent a la resta. Les quatre xemeneies restants, actualment desaparegudes, són les de Cal Cosme.

A la següent imatge de data desconeguda, que trobareu al lloc web de Cosme Toda, veiem les seves xemeneies i també la de Cal Llopis. Per cert, ahi vaig trucar a l’empresa presentant-me com un aficionat a l’historia de la ciutat i vaig preguntar si fan visites guiades per l’edifici de Ramon Puig i Gairalt, la persona que em va atendre em va comentar que de vegades van col·legis però que parlés amb la responsable de màrqueting, això ho intentaré dilluns, però no sé si algú de vosaltres estaria d’entrada interessat en fer una visita,…

Per cert, com segurament sabreu existeix un projecte per reurbanitzar l’illa on es situen aquests edificis des de fa uns 12 anys (deixo unes referències). El fet és que fa res s’han tirat a terra una sèrie de naus industrials que portaven un temps  desocupades (el Vaya-Vaya també), i això el que ha permès és que Cal Cosme, que quedava ocult darrer d’elles, ara quedi una mica més visible; per exemple, una fotografia d’ahir,…

Es una mica llarg, però no puc acabar aquest article sense reproduir un text del llibre de Joan Perelló, l’antic batlle de la nostra ciutat: “Distingirem fàcilment dos gegants, dos gegants de pedra, dos gegants morts, dos gegants als quals el progrés i les noves tècniques comunicaren una tremenda decissió, un despietat veredicte: 

«A partir d’avui, no sols no podem assegurar-vos la vostra permanència  – tan altiva i desafiant-, sinó que d’ara endavant restareu sense un alè de vida, momificats. Si teniu sort i algún equip d’arquitectes decideix, per melangia o detall ornamental, que resteu dempeus, no ens hi oposarem, però tingueu present que el desenvolupament i tot el que comporta no estan per romanços. Ja no escopireu més fum, els fogars restaran apagats, ja no us caldrà atiar les flames amb els vostres xuclets.

Els homes han aixecat molts obeliscs en commemoració de victòries guerreres i altres tragèdies, també per memorar fets notables. A vosaltres, xemeneies de Cal Cosme, Cal Llopis i Cal Batllori, us alçaren perquè sense vosaltres no hauria estat possible que la terra verge es convertís en terra fossilitzada. La vostra missió ha acabat. Continuareu notant el fred, la calor, la pluja i el vent, però ja mai les vostres entranyes sentirien l’embranzida del fum calent, d’una saba que cerca la fugida per fer que l’argila sofreixi una metamorfosi i es converteixi en rajoles, cairons, teules i estris d’ús diari».

Sou mòmies, mòmies mortes com totes les mòmies, però capaces de guardar el testimoni d’un temps que s’esmunyí, no diré si millor o pitjor, però que fou el vostre temps, un temps que vosaltres, xemeneies apagades, compartíreu amb una gent, una breu mostra de la qual encara restem, gent d’il·lusions, si no apagades del tot, sí ja força amortides”.

REFERÈNCIES


L’enderroc de l’edifici més antic de Sant Josep.

Humbert Vázquez ens ha fet arribar una serie d’imatges de la demolició dels edificis del carrer Juan de Toledo que tants mals de cap havien causat als seus veïns, sobre tot per la insalubritat que havia originat el seu abandonament.

Aquestes eren les cases més antigues del barri de Sant Josep, inclús a aquestes imatges, on sols queda la façana, encara es pot veure la pedra que té gravat l’any 1765.

Fa uns dies van arribar notícies que s’estaven realitzant prospeccions arqueològiques, ja que aquestes cases, segons alguns autors, s’havia construït sobre les restes d’un convent antic. També teniem notícies de que existia un refugi antiaeri, i que a un centenar de metres s’havien trobat restes romanes.

Avui a sortit la notícia de que  “tècnics de la Secció de Patrimoni de l’Ajuntament han realitzat un informe històric i arqueològic que recull imatges de les diferents estructures de l’edifici i durant aquests tres mesos [els que durarà l’enderroc] faran un seguiment per tal de recuperar els possibles elements arqueològics d’interès. També es té coneixement que en el subsòl hi ha galeries coetànies del convent que van ser utilitzades durant la Guerra Civil com a refugis”

REFERÈNCIES