Imatges retrospectives d'una ciutat

5. IMATGES AÈRIES

Fotografies aèries de Bellvitge, 1993

Aquestes fotografies aèries (que s’amplien molt si piqueu a sobre) calculo que són del 1993, ja que es veu l’edifici de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge en construcció, i aquest es va inaugurar l’any següent; també es veu l’escultura la Bòbila de Joan Junyer, a la plaça d’Amalvigia,que es va inaugurar el juny de 1992. Es a adir, que ens permeten veure el barri i els carrers propers fa uns 20 anys. Las vaig fotografiar fa un temps a una paret de l’AV de Bellvitge, per això estan una mica deformades, encara així crec que poden ser interessants.

Aquestes dues primeres són de “Bellvitge Norte”, per exemple podem veure l’antic camp de futbol amb l’edifici dels vestuaris i el bar, allà on ara tenim la plaça de la Cultura; l’antic local de l’AV de Bellvitge, entre la rambla de la Marina i l’antic cinema Lumiere; l’antic edifici de l’estació de la RENFE, que es situava a sobre de l’actual pas elevat; les antigues escales per pujar a l’Aula de Cultura,…

A les dues següents veurem Bellvitge Vell; com deia s’està construïnt l’edifici de la parròquia, veiem els camps de cultiu on ara és l’Hesperia Tower, el solars del CAP, del parc de Bellvitge, del poliesportiu Sergio Manzano,… Per cert, algú sap que era l’edifici petit que es veu entre el Joan XXIII i el camp de Rugbi, a tocar de l’avinguda de la Mare de Déu de Bellvitge?

A aquesta última veiem el carrer de Campoamor abans de la seva transformació, quan arribava fins la carretera del Mig i quasi les vies. Es pot observar el col·legi, l’antic pas elevat per creuar les vies, i inclús els camps i la masia, que es deia cal Madorell o Paperines, segons la font que es consulti.


Albert Germans, 1935

Aquesta fotografia feia temps que la volia treure al bloc, i avui, veient que a la plataforma en defensa del canal de la Infanta estan preparant una sortida guiada pel barri de Sant Josep, m’he decidit a fer les gestions oportunes.

La fàbrica que veiem a l’esquerra, al carrer de Rodés, és Albert Germans, projectada per Antoni Puig i Gairalt l’any 1926, encara que atribuida al seu germà Ramon. Era una fàbrica tèxtil amb molta trajectòria que fa pocs anys lamentablement va plegar, al 2007 des de ICV es va proposar fer un hotel d’entitats, al 2009 va ser un dels quatre edificis candidats per convertir-se en la seu del museu del còmic de Catalunya, que finalment es va guanyar des de Badalona, i ara no sé si hi ha cap projecte, en tot cas forma part del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat i podeu consultar les seves característiques a fitxa que he deixat a les referències.

A la dreta de la fàbrica tenim la riera dels Frares, que encara existeix travessant el barri, enllaçant passatges, fins a l’avinguda del Carrilet. Pujant per la riera arribaríem al túnel per sota les vies que veieu a la dreta de la fotografia, que és l’entrada a l’actual parc de les Planes, al cementiri. Abans per allà baixava el torrent del Capó, del que ja he escrit alguna cosa.

Veiem per sota el nivell de les vies el famós canal de la Infanta, que salta per damunt de la riera dels Frares mitjançant un aqüeducte actualment desaparegut, i continua el seu camí fins al mar a Montjuïc.

A l’esquerra, al costat d’aquells dos dipòsits (suposo que d’aigua per les locomotores del tren), veiem el talús on es construiria el barri de Can Serra i damunt unes cases, que suposo que són les d’Esplugues.

Just a l’esquerra dels dipòsits baixaria l’actual avinguda de Isabel la Catòlica, i a la dreta tenim les diferents bòbiles que feien maons a partir de les argiles de l’actual parc de les Planes. El bosc que es veu al final, sota sant Pere Màrtir, és can Vidalet, que abans estava ocupat per finques d’estiueig de la burgesia barcelonina, amb les seves torres i jardins. A la dreta, l’edifici blanc del fons podria ser la Pubilla Casas, però no estic segur,…

Deixo aquest esquema, espero no haver-me equivocat en res,… Com hi ha 12 anys entre les dues fotografies hi ha coses que no trobareu.

REFERÈNCIES


Barri de Santa Eulàlia, 1963

A aquesta fotografia de 1963 podem veure parcialment tres barris, encara que del que més es veu és del de Santa Eulàlia, intentaré descriure una mica el que reconec dels altres dos també. Segur que em deixo moltes coses, així que si teniu qualsevol record,… podeu enriquir tranquil·lament aquest text:

A la part inferior trobem el barri de Sant Josep amb l’antic camp de futbol en primer terme; també on ara trobaríem les piscines municipals, aquí veiem camps de conreu, amb una casa que es deia Ca l’Alemany. Entre el carrer del Torrent Gornal (ara de Rosalia de Castro) i les vies del ferrrocarril trobem una alineació de cases, de la qual sols queden vuit-nou cases baixes a l’alçada del carrer de Josep Tarradellas i Joan. Al costat dret del túnel que enllaça el carrer d’Enric Prat de la Riba amb el de Santa Eulalia trobem Marbres Rodón i a l’altre costat veiem l’entrada del garatge Artigas.

De la Torrassa veiem el seu “skyline” a sobre del talús despoblat que separa el sector de la Marina del Samontà i on ara trobem el parc.Veiem l’estació reguladora de Sants i a dalt, encara no s’ha construït l’ambulatori. Al fons podem veure el pont d’en Jordà que ens porta a Santa Eulàlia, i a l’estació del metro.

Darrere d’on ara s’alça l’edifici de l’antiga Vanguard existia i podem veure una masia que es deia ca n’Alós, de les més antigues de la ciutat, com a mínim del 1732. Aquesta masia li va donar nom a un carrer proper del barri de Sant Josep, a l’altre costat de la via, creuant el pont que es veu (i que ara li diem pont de la Vanguard, no sé com es deia abans). La primera xemeneia que veiem és la d’una bòbila que es deia Ceràmica Cusó (antiga Casa Abadal) i que es situava al núm 218 del carrer de Santa Eulàlia. A l’altre costat del carrer, com en una illa, l’esglèsia i l’ermita, una mica oculta, de Santa Eulàlia de Provençana. Les dues següents xemeneies cap a Sants, són de la fàbrica tèxtil Can Trinxet, de la qual sols queda una nau i la xemeneia més propera, la resta són pisos. A la part dreta de la fotografia viem els rails del carrilet encara sense soterrar, i fins al carrer de Jansana, camps de conreu, on ara trobem alts edificis,…

Bé, segur que vosaltres trobareu moltes més coses que jo, us deixo, que és tard,…

REFERÈNCIES


Evolució de la barriada de Ceravalls

Com que no he trobat cap fotografia, diguem que feta des de terra, avui pujarem a un globus i mirarem una part de la nostra ciutat des de dalt, i com que veurem diferents moments haureu d’estar una mica atents per no despistar-vos,… Bon viatge!

No he trobat fotografies aèries més antigues que les del 1947, així que comencem amb un plànol de 1927, uns anys posterior a la formació de la barriada, al 1921-22, quan els expedients es tramitàvem com de la Urbanització Ceravalls, encara que la primera sol·licitud per urbanitzar és de 1921, a la zona dita Les Planes del Vidrier. També he vist escrit el nom de Carraballs per aquesta barriada, però segurament seria fruit d’un malentès. No he trobat al tal Ceravalls, però segurament era l’amo dels terrenys.

Cometo una mica el plànol, a sota tenim la via del ferrocarril de Vilafranca que travessa el canal de la Infanta a l’alçada d’un petit cementiri. A on ara trobariem el parc de les Planes, trobem petites construccions segurament de caràcter industrial. A la part dretana del mapa, a l’alçada de les línies elèctriques, tres casetes, i una mica més amunt un edifici allargat, justament aquests edificis són l’embrió de la barriada de Ceravalls,… i del barri de La Florida; situats en el camí que portava des del pont de Matacaballs, a la via, fins al barri de Collblanc, a l’altra banda del torrent Gornal, ja que a aquest costat sols teniem bòbiles.

Han passat 20 anys, una república i una guerra civil, la població de la ciutat s’ha multiplicat per dos amb gent vinguda de tota arreu, ja som més de 60.000 … el nostre cementeri ha crescut molt, les indústries del parc de les Planes s’han ampliat, el canal de la Infanta s’ha desviat, i de les quatre cases de Ceravalls ja és pot dir una barriada.

A la fotografia inferior trobem les casetes aïllades que ja vam veure al 1927, i descobrim que l’edifici allargat que vèiem al mapa anterior és un conjunt de petits habitatges adossats, d’una planta d’alçada, amb pati i hort, pot ser fossin habitatges per obrers de les indústries properes. Just davant un parell d’illes de petites cases.

Aquest nucli també va rebre el nom de barriada dels boters (o del boter), ja que allà feien bótes de pell per veure vi, inclús a sobre de cada porta de les 10-12 cases de l’edifici allargat hi havia una bota en relleu que cridava l’atenció. Envoltaven la barriada els camps de blat, anys abans plens de vinyes i garrofers.

La barriada segueix comunicada amb el pont de Matacavalls, que ara veiem més clar, pel que ara seria el carrer de les Illes Canàries; però el camí més ample, l’actual carrer de la Florida, és una pista que ens porta cap a les bòbiles i els habitatges que han cobert aquesta banda del torrent Gornal.

Avancem fins al 1958, en 11 anys la població de l’Hospitalet prácticament s’ha tornat a multiplicar per dos i ja ens apropem als 120.000 ciutadans, aquesta zona rebria molts dels nouvinguts.

Trobem una nova fàbrica a l’actual parc de les Planes, un nou barri s’està construint, els blocs d’Onèsimo Redondo o de la Florida, i al mercat de la Florida li queda un any per inaugurar-se. Ja queda poc pels camps de blat que havia entre Collblanc i aquest nucli, en poc temps desapareixeran, la població de la ciutat encara s’ha de tornar a duplicar,…

Ja hem arribat a pràcticament avui, he delimitat l’espai que ocupava la barriada de Ceravalls, ja envoltada d’alts edificis, indistinguible de la resta. He marcat amb una fletxa la cantonada antiga del cementiri per que la feu servir de guia.

No he trobat cap edifici dels anys 40, però pot ser al carrer de Subur amb el carrer del Teide i d’Esmeralda trobariem l’aspecte de les baixes i senzilles construccions d’aquells anys, de l’inici de la barriada.

REFERÈNCIES


El final dels passadissos del carrer del Mestre Candi

Al barri de Sant Josep crec que sols queden els passadissos del carrer de Rodés, però abans existien al menys uns al carrer de Miquel Romeu, i també els més grans de tota la ciutat, els del carrer del Mestre Candi, que pel que es veu a la fotografia inferior, realitzada al 1947, era un conjunt de 7 passadissos. Es van construir entre els anys 20 i 30 del segle XX, segons plànols de Ramon Puig i Gairalt, com habitatge a les classes obreres que podien pagar un lloguer.

A l’any 1982, de quan és el plànol inferior, sols es conservaven 3 passadissos, els números 19 al 27 (amb 14 habitatges) i 49 al 63 (amb 18 habitatges), però s’havia pres la firme decissió de protegir-los, juntament amb el de Miquel Romeu. En aquell moment es pretenia transformar l’entorn de la parc de la Serp fins i tots als números 33-39 s’havia projectat la construcció d’un teatre municipal per a 400 persones que regentaria el Grup d’Acció Teatral (GAT),… mai es portaria terme.

A aquesta imatge tan dolenta podeu veure com eren els passadissos. Al projecte de rehabilitació, per tal d’augmentar la superfície d’algunes de les cases, d’uns 25 m², es pretenien unificar de dos en dos per així tenir de dos a tres habitacions. Es pretenien finalitzar les obres l’any 1985.

Lamentablement les inundacions del 7 de novembre de 1983 (213 mm amb vent de llevant de 115 Km/h) van afectar molt seriosament aquest edificis i a d’altres de tot l’Hospitalet. L’1 de desembre de 1983, en Ple Municipal, es decideix la suspensió del Pla Especial de Reforma Interior del parc de la Serp, i per tant les cases ja no serien rehabilitades degut al augment del cost (75.000 pessetes/m²), un representant del PSUC va dir: «se pierde un elemento histórico de nuestra ciudad como son las casas de pasillos». La Generalitat, que era la que havia de pagar, tampoc estava disposada a rehabilitar les cases, sembla ser ja havia mostrat el seu desacord inicialment.

Les families que estaven de lloguer vivint en molt males condicions als passadissos (algunes no van tenir més remei que anar-se’n a pensions o amb familiars), després de sis mesos de espera des de les inundacions, on no van deixar de pressionar insistentment, tallant varies vegades Prat de la Riba, i fins inclús tancar-se a l’ajuntament, van ser traslladades, també de lloguer, a uns habitatges de propietat municipal al carrer del Molí de Can Serra. També es van afegir persones del carrer de Sauri, que van sumar un total de 51 families. Cal dir també que inicialment a Can Serra alguns veïns van protagonitzar protestes i tenses assemblees a la Casa de la Reconciliació degut a la rasa gitana dels possibles nouvinguts.

Finalment el dia 18 d’abril de 1984 es van tirar a terra:

Com a colofó deixo aquests dos articles connectats, un d’un arquitecte, i un altre d’un historiador que el respon.

REFERÈNCIES

  • El barri de Sant Josep (1988) escrit per José Manuel Morales Medina dins dels Quaderns d’Estudi, núm. 6 del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
  • Pluges i inundacions a l’Hospitalet (1989) escrit per Miguel Sanz Parera dins dels Quaderns d’Estudi, núm. 7 del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
  • El Periódico del Llobregat. 16.10 .1982 (Sobre el nou parc de la Serp)
  • El Periódico del Llobregat. 02.11 .1982 (Sobre el nou teatre)
  • El Periódico del Llobregat. 08.01 .1983 (Aprovada la rehabilitació de les cases)
  • El Periódico del Llobregat. 08.03 .1983 (Modificacions del Pla Especial)
  • El Periódico del Llobregat. 07.07 .1983 (Recursos dels veïns contra les expropiacions de les cases)
  • El Periódico del Llobregat. 03.12 .1983 (Decisió de que no seran rehabilitades)
  • El Periódico del Llobregat. 05.11 .1983 (Manca l’aportació econòmica de la Generalitat per fer el teatre)
  • El Periódico del Llobregat. 05.01 .1984 (L’ajuntament compra habitatges pels afectats per les inundacions)
  • El Periódico del Llobregat. 21.01 .1984 (Pujana protesta per que no arriben els diners del teatre des de la Generalitat)
  • El Periódico del Llobregat. 02.02 .1984 (Els veïns tallen per dues vegades el carrer d’Enric Prat de la Riba)
  • El Periódico del Llobregat. 07.02 .1984 (L’ajuntament desmenteix que a Can Serra arribin 200-300 families gitanes de Can Tunis, sols són 9 de Mestre Candi, però encara així alguns veïns protesten)
  • El Periódico del Llobregat. 08.02 .1984 (Sobre l’estat de les cases, entrevista als veïns de Mestre Candi)
  • El Periódico del Llobregat. 09.02 .1984 (uns 500 veïns de Can Serra protesten a l’ajuntament davant la manca d’informació respecte a l’arribada de gitanos)
  • El Periódico del Llobregat. 15.02 .1984 (Article d’opinió sobre l’oposició d’alguns veïns de Can Serra a l’arribada dels gitanos)
  • El Periódico del Llobregat. 14.03 .1984 (Pròxima adjudicació dels pisos)
  • El Periódico del Llobregat. 05.04 .1984 (Alguns veïns de Mestre Candi es tanquen a l’Ajuntament en protesta)
  • El Correo del Llobregat. 07.04.1984 (Acord amb l’ajuntament)
  • El Correo del Llobregat. 12.04.1984 (Les families ja tenen pisos)
  • El Periódico del Llobregat. 12.04 .1984 (Les families ja tenen pisos)
  • El Periódico del Llobregat. 19.04 .1984 (Es tiren a terra les cases)
  • El Periódico del Llobregat. 19.06 .1984 (Article de Ferran Navarro i Acebes)
  • El Periódico del Llobregat. 09.08 .1984 (Article de José Manuel Morales Medina)
  • TOTES LES REFERÈNCIES ANTERIORS (1982-84) LES PODEU CONSULTAR AL XAC

CIDESA i la seva nau de fer pisos

Gran part dels blocs de Bellvitge van sortir d’aquesta nau allargada que veieu a les fotos, allà dins es fabricaven les diferents peces amb les que, mitjançant altes grues, pujaven els edificis que poblarien els antics camps de la Marina.

La constructora CIDESA, que volia dir Construcción Industrial de Edificios SA era a l’inici propietat de 3 empreses, de dues de franceses que controlaven la meitat de les accions, i d’Ascoindel SA amb l’altra meitat. El 50% d’Ascoindel era propietat de l’americana Monsanto Company, en aquell moment fabricant de plàstics, i ara d’aliments transgènics.

La direcció de CIDESA la portaven Josep Godall Estruch, Rafael Calzada de Castro, Pio Fernández Segura, Pere Pararols Riera (conseller de Quimiplats), els germans Joan i Miquel Pujol Borotau (president i secretari d’Ascoindel) i Eugenio Usandizaga Grasset (gerent d’Ascoindel)

La magnitud de l’obra, va fer la necessària la necessitat de més diners i van realitzar dues ampliacions de capital amb el Banc Industrial de Catalunya i el Banc Industrial Mediterrani. Amb aquesta operació el percentatge d’accions que controlaven les empreses franceses es va reduir substancialment, i el control principal va passar a aquests dos bancs i a Aiscondel SA.

Cal dir també que la propietària dels terrenys de Bellvitge era l’empresa Inmobiliaria Ciudad Condal SA, que juntament amb CIDESA i altres empreses formaven part d’un holding,… però bé, si voleu saber més sobre Bellvitge cal que aneu, per ara a la publicació de les referències,…

Aquesta primera imatge (que es fa molt gran!) crec que és de 1965, quan es comencen a habitar els primers blocs, començats a construir l’estiu anterior. A aquesta imatge també es veu Can Pi, a dalt a l’esquerra, i molts camps i masies.

Les dues imatges següents són de Josep Jorquera, al que no he demanat permís per utilitzar-les aquí, però espero que ens deixi, ja que jo hagi vist, existeixen poques imatges tan properes de la nau on es realitzava peça a peça Bellvitge.

Són posteriors a la fotografia anterior, es veu que estan realitzades des de l’edifici que tan sols està “dibuixat”. També crec que tenen interés per que es veuen tots els camps inundats, però no m’atreveixo a dir que és l’any 1971, quan es va inundar el barri.

El següent document, que dura mig minut i no té so, crec que és d’un NODO de l’any 1965, i es veu com es treballava a l’interior de la nau i com instal·laven les peces als primers blocs del barri. És curiós, les peces ja es ficaven amb els marcs de les finestres ja instal·lats!

També dir que a l’estiu del 2014 Bellvitge ja tindrà 50 anyets, i encara que manquin uns anys, ja tenim un grup de veïns i veïnes que sota el nom de Bellvitge50 ja porten tres reunions fetes per tal d’organitzar-se. Jo vaig poder acudir a l’última i té molt bona pinta, tenim molts projectes al cap, però per portar-los a terme ens caldrà l’ajuda de tothom (tothom) que es vegi amb ganes d’aportar la seva peça.

La pròxima reunió serà el 16 de setembre i la presentació del grup el 18 d’octubre. Teniu tot l’estiu per pensar. Si voleu participar, contacteu amb mi: luisbagan@gmail.com.

REFERÈNCIES

Quaderns d’Estudi, 10. Setembre de 1991. Centre d’Estudis de l’Hospitalet
Fotografies de Josep Jorquera trobades al grup de facebook Bellvitge (el meu barri)


La bòbila i l’aqüeducte del torrent de Can Nyac

Com sou tants els que voleu saber on es troba el refugi del torrent de Can Nyac, he dibuixat el camí per trobar-lo des de l’ascensor de la parada de metro Can Boixeres, però he pensat que ja que estem aquí també podia fer un petita explicació del patrimoni arquitectònic proper, tant del nostre com del d’Esplugues. Vila Victòria no es troba molt lluny, també la podrieu afegir a la visita.

Bé, la línia blanca és el límit entre l’Hospitalet i Esplugues de Llobregat segons el Pla Territorial Metropolità de Barcelona de 2010, avui no he ficat el límit de 1976 per tal de no emplenar tot de ratlles.

Des del primer punt verd podem veure l’aqüeducte del torrent de Can Nyac, que com el del torrent de Can Clota va ser construït per la Societat General d’Aigües de Barcelona a l’any 1888. Al PEPPA podem llegir la següent descripció “Acueducto moderno de una sobriedad y corrección de lineas apreciable. Arcos de medio punto en los ojos del mismo y estructura de piedra con los cantos reforzados”.

Posaré un parell de imatges, la primera està agafada des de la Ronda de Dalt i la segona és un detall des de l’altre costat.

Però a aquest mateix espai tenim les restes, una xemeneia trencada, d’una antiga bòbila. He recuperat un parell de imatges aèries antigues on es pot veure el creixement la fàbrica, tal com creixia la zona explotada.

He trobat també una imatge de 1962 on encara funciona la bòbila, i una altra de més moderna, pot ser dels anys 80, on s’ha transformat en una empresa de neteja de bidons, fins no sé quan (pot ser d’aquí venien els bidons que hem pogut veure dins del refugi antieri).

Deixo una imatge de la xemeneia, que com deia és la meitat de que era, la part superior va caure ja fa unes dècades. La podeu sencera a una altra imatge del bloc on surt un metro sortint de l’estació de Can Boixeres, deixo l’enllaç a sota.

També deixo una imatge dels materials que formaven el front d’extracció de les argiles que feien servir a la bòbila.

I demà, si és possible, farem una altra incursió al municipi d’Esplugues a veure l’altre aqüeducte, i el torrent de la Clota,… Per cert sabeu d’on bé el nom d’Esplugues?

REFERÈNCIES