Alguns cartells i rètols publicitaris de l’Hospitalet
Els meus pares em van dir que la primera paraula que vaig llegir va ser PURLOM, pot ser us sona, era el nom d’un escorxador situat a Abrera, al peu de Montserrat; es va inaugurar el 1970, així que jo el tenia gravat en el cervell des que era un bebè,… i és què tenia una façana blanca enorme, era impossible no veure-la des de la N-II, i allà havien escrit en lletres vermelles i grans com a camions: PURLOM. Bé, no recordo fins quina edat, però jo ja era ben gran, cada vegada que passaven per allà, el nen pronunciava la paraula màgica diverses vegades,… era la primera paraula i a tothom li feia gràcia!. L’any 2007 la van tirar a terra, i clar, encara que era sols un cartell, era també la meva primera paraula llegida,… com diu Sergio Bejar: “lagrimilla,…”
Aquesta petita historia personal ens porta una altra vegada al patrimoni cultural; els cartells publicitaris ho són, clar que sí, un exemple de fa pocs temps i que va sortir a tots els telediarios, va ser el de les protestes veïnals produïdes quan una empresa va decidir retirar el cartell lluminós de Tio Pepe a la plaça del Sol de Madrid, instal·lat des de 1936, i com aquest n’hi ha hagut d’altres.
Aquí a l’Hospitalet no sé si tenim algun cartell que es pugui considerar com a patrimoni de l’Hospitalet, o dels hospitalencs. Per exemple, un llibre que va editar ADIGSA sobre el Gornal fa referència a un rètol lluminós: “El cartell de la Balay ha esdevingut un signe d’identitat del barri”. Des de fa uns anys aquest cartell va deixar d’anunciar la Balay i el van canviar per un del fabricant d’impressores Ricoh, no sé si continua sent un signe d’identitat, el que he de dir també, i pot ser té relació amb l’elecció d’aquesta fita d’identitat, és que al Gornal (antic) no hi ha ni un trist monument, crec que és l’únic barri de la ciutat que no en té, no sé si per que els veïns no s’han posat d’acord, o per negativa de l’ajuntament,… però bé aquesta és una altra història,…
Un altre cartell que ara em bé al cap és el de “SKM Kremlin. Compresores de aire, equipos de pintura”, a la plaça del Mestre Clavé. No sé de quan és aquest cartell, pot ser es van pintar a la façana dels blocs de la Pegaso l’any 1979, quan aquesta empresa va arribar a Espanya. No dic que s’hagi de protegir, això si un cas ho han de decidir les persones que ho tenen a prop i volen, si un cas, que continuï allà,… de les administracions s’ha d’esperar el mínim.
Un altre rètol interessant, a la mateixa plaça, és el de “Muelles y Resortes J.Argelaguet”, i també la placa identificativa de la plaça, realitzada per Ceràmica Bellvitge als anys 50?. Les plaques de carrer són altre element del patrimoni, i més si es van fer especialment i trenquen l’uniformitat de les existents als carrers de la resta de la ciutat,… però pot ser ja entrarem en això en un altre post,…
Ahir tafanejant al perfil de la Beth G. Ávila em vaig trobar un altre cartell, li vaig demanar permís per compartir-lo, i aquí el teniu. El cartell ja no existeix, i tampoc era a l’Hospitalet, però es situava molt a prop, al costat barceloní de la carretera de Collblanc. Pot ser també era antic, ja que el nom del barri el van escriure com es feia durant el franquisme, amb la “H” final, encara que hi han persones que no s’han adonat que ja no s’escriu així,…
Per cert, si deia “MUDANCES COLLBLANCH”, no li falta la “S”?
Us deixo aquí sota la seva antiga situació per si no us ubiqueu, entre el cementiri de Sants a l’esquerra, i els horts lúdics de Les Corts, a la dreta.
I ja està, si teniu més exemples,… vosaltres mateixos,…
REFERÈNCIES
- Abrera en Imatges
- El Gornal. L’Hospitalet de Llobregat. Escrit per l’Àngels Marín i publicat per ADIGSA l’any 1995
- Història Kremlin SKM
Entrevista a Jaume Ventura i Tort, 1984
Ahir als comentaris posteriors a la xerrada de la Marta Piera sobre les masies de l’Hospitalet, una parella assistent com a públic va mostrar el seu dolor per com s’havia tractat el patrimoni de l’Hospitalet al llarg dels anys, com s’havia deixat perdre. era/és una parella gran, i sabien molt del que parlaven, tant que amb els seus comentaris em van fer sentir nostàlgia d’un l’Hospitalet no viscut. Com a part del patrimoni, a més dels edificis, dels antics estris que es feien servir per cultivar la terra, també van parlar de les persones.
Es van referir a Jaume Ventura i Tort, un compositor de sardanes que des de 1930 va composar més de 150, entre d’altres obres, fins i tot una òpera, Rondalla d’Esparvers, que es va estrenar al Gran Teatre del Liceu l’any 1975. Van parlar d’ell com a part del patrimoni de la nostra ciutat que no s’ha tingut en compte com ells consideren que cal.
He estat fent una mica de recerca i he trobat aquesta entrevista realitzada a menys d’un any de la seva mort, el 30 de juliol de 1985. Fa un petit repàs de la seva vida, i crec que ens pot servir per conèixer una mica a aquesta personalitat de l’Hospitalet.
REFERÈNCIES
Les noies de l’Hospitalet, 1916
He trobat un “sermó en prosa rimada” molt divertit sobre les noies de l’Hospitalet; és molt antic, del 1916, i es va publicar a l’almanac que aquell any va fer l’Esquella de la Torratxa, una de les millors revistes satíriques fetes a aquest país. El culpable va ser un tal Angel Divinus, del que no ha estat possible trobar el seu nom real.
REFERÈNCIES
Almanac de l’esquella de la Torratxa, 1916 a l’Arxiu de revistes catalanes antigues
L’edifici de l’Ateneillo, 2012
Al grup de facebook em estat uns dies parlant del Barradas i de l’Ateneillo, justament amb la gent de El Ateneillo, ja sabeu, la nova associació que ha irromput fa pocs mesos en la vida cultural de la ciutat: “l’Hospitalet necessita recuperar l’esperit d’un passat cultural gloriós com el que es va viure amb la presència de Rafael Barradas a la ciutat. Farem musicals, performances, tallers i representacions teatrals” si us interessa col·laborar us deixo l’enllaç a sota,…
Sols conec una fotografia de l’Ateneillo, concretament d’un grup d’aquells artistes i intel·lectuals assidus a aquelles trobades dominicals, agafats a la terrassa de l’edifici on vivia en Barradas, la seva dona Pilar i la seva germana Carmen. Segurament n’hi ha més imatges, ja que hi ha un munt de llibres publicats sobre la seva obra, i que no he tingut oportunitat de llegir, ni tals sols de fullejar,…
Bé, aquest post sols té l’objectiu de presentar la situació i estat actual del lloc on la familia Barradas va viure per un període molt curt de la seva vida (1926-1928), es a dir, al número 17 de l’actual carrer de Josep Maria de Segarra (abans del Porvenir), al barri del Centre.
i també pretén mostrar la placa que ho certifica,…
Per cert, l’edifici de l’Ateneillo no forma part del patrimoni arquitectònic de la ciutat, així que si els propietaris un dia es cansen d’ell i el tiren a terra, ens quedem sense referències sòlides d’aquell lloc, d’aquell moment,… encara que no crec, com veieu fa poc han restaurat la façana i ha quedat ben maco!
Ah! aquest era el símbol de l’Ateneillo, un tendre i petit pegàs de cartó amb les ales desplegades, a sobre d’una plataforma amb rodes, lligada a una corda de la que tirar,… Estava pintat en una de les parets del seu estudi i el dibuixava en els seus escrits com si fos una capçalera.
REFERÈNCIES
Barcelona, 1853
Aquí tenim un altre dibuix de Barcelona on surt una mica de l’Hospitalet, el va fer Alfred Guesdon, un litògraf, viatger i arquitecte francés que utilitzava les millors tècniques del moment per fer aquestes vistes aèries, es a dir, un fotògraf pujat a un globus aerostàtic a uns 150-200 m d’alçada. Aquest procediment feia que les fotos no fossin molt nítides ja que aquells equips fotogràfics necessitaven un llarg temps d’exposició, i clar, damunt d’un globus la càmera es movia una mica,… però després ell es treballava les fotos i dibuixava aquestes meravelles, que competien amb els millors plànols de l’època.
El que veiem de l’Hospitalet és una part molt petita, la seva platja fins al Llobregat. Entre Montjuïc i el far es veuen unes taques marrons que podrien ser simplement vegetació. El far, obra de l’enginyer i capità de fragata Simó Ferrer i Bosch (o Roch), es va encendre per primera vegada el 1 de març de 1852, així que a la pintura el veieu pràcticament nou,…
A l’altra banda de Montjuïc, al fons de tot, encara allunyats de Barcelona veiem Hostafrancs, Sants, i més enllà La Bordeta, Santa Eulàlia, Collblanc,…
Mireu, amb aquest plànol de 1855 es veu millor, es porta dos anys amb el dibuix així que no poden existir moltes diferències. Les xemeneies fumejants segur que no són hospitalenques, encara que quedava sols un any per que comencés a funcionar l’Aprestadora Española, l’any 1854 és quan es considera que arrenca la Revolució Industrial al nostre municipi, i no sols per l’Aprestadora, també per que és l’any que arriba el ferrocarril. Alguna d’aquelles xemeneies segur que era de l’España Industrial, que aquell any ja funcionava.
REFERÈNCIES
- Comentari de la pintura dins del molt recomanable bloc La Ciudad en el Arte
- LA formació de la indústria a l’hopsitalet del s.XIX escrit per Joan Casas i Fuster i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet el maig de 1985.
Barcelona, 1563
Ahir a la tarda vaig anar al Prat per trobar-me amb Joan Lluís Ferret i Pujol, un historiador amateur que ha publicat un munt de llibres relacionats amb el Prat i la seva gent, i que des de fa molt de temps esta realitzant una investigació sobre el procés de formació del delta del Llobregat. Disposa de molta informació de tot tipus: testimonis geològics, estudis geofísics, cartografies antigues, estudis sobre variacions del nivell del mar,… i també en la bibliografia històrica, de fet era el tema pel que ens havien reunit, ja que sembla que estic agafant fama de savi sobre aquests temes a l’àmbit de l’Hospitalet. He de dir en la meva defensa que res més lluny de la realitat, jo no sé res, em dedico a fer difusió del que altres han escrit. De fet, va ser molt poca l’ajuda que li vaig poder proporcionar aen Joan Lluís,… encara que m’ha posat deures: localitzar edificis entre més o menys l’actual Granvia i el mar cap el segle XVII,… si algú té notícies ja sap a qui dir-ho!
Per la meva part, d’aquesta molt agradable reunió, a més de tot el vaig aprendre, em porto cap aquest bloc una pintura que no coneixia i que considero molt interessant, ja ens permet veure com era la platja de la que tant escric fa quatre segles i mig.
La pintura és d’Anton Van Den Wyngaerde, un paisatgista flamenc, que per encàrrec de Felip II va recórrer Espanya a partir de 1561. Va realitzar 62 dibuixos de diferents ciutats espanyoles publicats posteriorment a la seva mort, l’any 1571.
A la platja no hi ha res, es que no trobareu ni la Torre del Cap de Riu, ja que la seva primera pedra es va col·locar el 19 d’agost de 1566 pel virrei compte de Melito “per deffensar que los turchs no puguen pendre ayguada”. El que sí que sembla que es veuen són unes barraques, o són unes barques?.
També es pot apreciar la petita badia o golf que existia a tocar de Montjuïc,… i clar tota Barcelona, si us interessa saber una mica més, us recomano que aneu al bloc La Ciudad en el Arte, que és d’on he extret la imatge, a sota teniu la porta.
REFERÈNCIES
La Casa de la Cultura de l’Hospitalet
Al programa d’actuació municipal 1969/72 he trobat aquesta maqueta del que anava a ser el teatre municipal i casa de la cultura de la ciutat. Al moment de publicació del programa, a l’estiu de 1970, encara es tenia que adquirir el terreny per construir-lo al barri del Centre, però ja es publicava el cost total, uns 10 milions de pessetes, ja!
El teatre tenia un aforament previst de 1200 espectadors i amés a l’edifici hauria un auditori per 350 persones, una sala d’exposicions, una biblioteca, botigues d’ús cultural, i les set plantes serien la seu de moltes entitats culturals.
Ja al juny de 1973, a la publicació La Voz del Llobregat, he trobat algun comentari dient que s’havia desestimat el projecte pel seu excessiu cost.
Alma de Dios (1941)
El que ens toca d’aquesta pel·lícula, Alma de Dios (1941), no és molt, tan sols uns minuts de l’inici, rodats al desaparegut passatge Carbonell, a la també desapareguda barriada de Can Pi. En aquestes escenes una jove Amparo Rivelles decideix abandonar el poble, on malviu amb la seva madrastra (o madrastro) i marxar cap a la capital.
Carme Costas, que en aquells moments era una adolescent, recorda la gravació d’algunes escenes, també que li van donar entrades pel dia de l’estrena i que va anar a veure-la.
Mitjançant l’emule he aconseguit trobar la pel·lícula, he separat l’escena i la he pujat al youtube:
Encara que està tot una mica maquillat, podreu veure com eren els patis d’aquestes cases, sols això, ja que l’interior es va rodar a un altre lloc. Veureu que abastir-se d’aigua consistia en fer servir una bomba de palanca, que en aquells anys era molt comuna. També l’escala de la fotografia anterior, o pot ser una altra molt similar a una casa propera.
Als segons finals es veu el paisatge següent; he preguntat a Carme Costas, mitjançant el seu fill Jaume Ventura, si podia ser dels voltants, pot ser del barri de Can Pi, però clar, fa molt de temps i no m’ho ha sabut dir,…
REFERÈNCIES
Memmortigo? (1934)
Doncs l’Ines del fòrum de l’associació GEFREMA (Grup de Estudios del Frente de Madrid) m’ha tornat a mostrar unes imatges que no coneixia del pont de les Voltes, el que entre 193o i 1939 era utilitzat per creuar el Llobregat a l’alçada de l’actual pont de la Granvia.
Es tracta del film amateur Memmortigo?, dirigit l’any 1934 per Delmir de Caralt i Puig (1901-1990), que crec que era net de Delmir de Caralt i Matheu que el 1873 va instal·lar a Santa Eulàlia l’empresa Marquès, Caralt i Cia., i que es dedicava a filar cànem i lli,… Delmir estudià Peritatge Mercantil i Direcció d’Indústries Tèxtils i Tintòries i treballà en la indústria tèxtil per tradició familiar des dels 20 anys, però el que realment l’apassionava era el cinema amateur, de manera que es va convertir en un dels directors més avantguardistes de l’època.
Memmortigo? dura quasi 16 minuts, és muda, surrealista, plena de metàfores, amb humor… El seu títol significa “em suïcido?” en esperant, i l’argument és això mateix, un home (Ernest Sants) que s’intenta suïcidar de moltes maneres, fins que es troba amb una dona (Rosita García) molt simpàtica que amb el seu somriure el fa canviar d’opinió. El film va tenir molt bona crítica al seu temps, va guanyar molts premis tant nacionals com internacionals i es va considerar des de l’inici una peça de museu.
Com aquest bloc va una mica sobre imatges de l’Hospitalet he intentat esbrinar on es va rodar, però no he trobat pràcticament informació d’on es va rodar concretament la pel·lícula. Les escenes del pont no fa falta situar-les, inclús es veu al fons la desapareguda masia hospitalenca de cal Xic de la Barca.
Aquí podeu situar el pont (erròniament citat com de les Tres Voltes) i la masia a l’any 1933,… pot ser també encara es veuen els “Llachs”, aquells arbres de 1890 que mencionava a la nota de l’altre dia,…
A una de les primeres escenes surt una torre elèctrica i darrere un paisatge muntanyós despoblat d’arbres, aquest també surt més cap endavant del film, i ben bé podria ser el front barceloní e Collcerola, pot ser es podria situar a Esplugues, però no m’atreveixo a afirmar res, ja que sé que ell va néixer a la Bonanova i va viure a Sarrià, així que també podria ser aquella zona.
Als dos minuts de pel·lícula surt una sèquia amb un petit pont i al fons un nucli de cases blanques, amb una masia més propera, podria ser l’Hospitalet però sols veig una xemeneia (m. 2:33), i en aquells anys hi havia moltes més!
Als dos minuts i mig surten imatges d’uns arbres d’aspecte tètric que podrien ser tant del Prat com de la marina hospitalenca.
Una mica més endavant surten dos cotxes a una carretera, al fons sembla endevinar-se el contorn de la muntanya de Montjuïc, però per la distància no sé si ens trobem al Prat o ja a l’Hospitalet, en aquest últim cas podria tractar-se de l’antiga carretera del Prat ¿?
Com sempre no he arribat a moltes conclusions clares. En tot cas aquí teniu la pel·lícula per si voleu donar una ullada i ajudar-me,…
LA PEL·LÍCULA
Memmortigo?
REFERÈNCIES
- El Periódico, 16 de març de 1987
- Viquipèdia: Delmir de Caralt i Puig
- El cinema amateur a l’Hospitalet dins de El cinema a l´Hospitalet : de l´espectacle de fira a la multisala. Quaderns d’Estudi 13-14. Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1996
- El cinema amateur pratenc. Material del Baix Llobregat, 1. 1994, per Margarida Gómez i Inglada
- Cal Xic de la Barca
S’ha perdut un nen al barri de Sant Josep
L’altre dia Valentí Julià m’alertava de la desaparició del nen (o la nena) que coronava el monument a Anselm Clavé, realitzat per l’escultor Rafael Solanich i inaugurat el 14 de desembre de 1954.
A la fotografia inferior podem veure la plaça del Mestre Clavé abans de les obres de remodelació que es van iniciar l’agost de 2010.
Aquí sota el podeu veure una mica millor. Suposo que simbolitza quelcom relacionat amb les corals claverianes, però la veritat és que jo no tinc més dades.
La fotografia següent és d’ahir mateix, i com podeu veure el nen o la nena ha desaparegut, no sé si és que no agradava i han decidit deixar-lo al magatzem, algú se l’ha emportat a casa o bé s’ha trencat,… ni idea.
Sigui el que sigui, és una llàstima, ja que aquest és un dels monuments més antics de la ciutat, i com dèiem a altres articles, no en tenim molts!. A més així, sense el nen, queda una mica desangelat!
REFERÈNCIES
Desembocadura del Llobregat, 1881
Pau Audoard i Deglaire (1856-1919) va ser el fotògraf retratista de moda entre la burgesia barcelonina de finals del segle XIX, essent també el fotògraf oficial de l’Exposició Universal de 1888.
Pau, fill de fotògraf, es va iniciar com a pintor, deixeble de Francesc Torrescassana. Va fer algunes exposicions entre 1875 i 1881, encara que el 1879, després de la mort del seu pare, es va decidir per la fotografia professional, cosa que no li agradava molt ja que el resultava bastant monòton, deia que preferia la llibertat de l’aficionat, però que fins que li toqués la loteria,…
Aquesta obra del 1881, per tant de les últimes que va fer, ens mostra dos nens, segurament pratencs, pescant a la llera del Llobregat; cap a la dreta tenim el mar i just davant tenim la llera hospitalenca, que no ens dona molta informació, encara que aquells dos arbres alts i aïllats els guardo a la memòria per pròximes troballes,…
En aquells anys el Llobregat es trobava dins d’un inusual període de calma, l’ultima riada va succeir al 1874, i no va ser molt important. No tornaria a fer mal fins el 15 de gener de 1898, a la coneguda riuada de Sant Antoni.
REFERÈNCIES
Les estatues hospitalenques de Cienfuegos, Cuba
Avui marxem cap a Cuba, concretament cap a Cienfuegos, ja que resulta que han tingut l’idea d’iniciar una col·lecció de ceràmica catalana del segle XIX. Es veu que a diferents edificis històrics de la ciutat, que és Patrimoni Mundial des de 2005, existeixen un munt d’escultures d’aquestes característiques, i resulta també que moltes es van fabricar a la nostra ciutat.
Les que teniu aquí sota es troben al Museu Provincial (antic Casino Español) des del 1982; tenen una alçada de metre i mig, i representen el comerç i la industria. Formaven part d’un edifici construït l’any 1893 on existien quatre figures més, dues les va destruir un huracà, i les altres dues encara perduren però en molt mal estat. A la ciutat encara queden per catalogar moltes peces menors també d’origen català.
L’edifici del Museu, construït l’any 1894, també es troba decorat amb un bust hospitalenc representant al pintor flamenc Antón van Dick, que ara estan restaurant; però antigament, quan era el Casino, també exisitien escultures de Cristóbal Colón, Cervantes, Michelangelo i també del general Joan Prim.
A Cienfuegos han reconegut aquestes escultures, excepte la del general Prim, a un catàleg artístic publicat l’any 1863 per la fàbrica can Barella, que es trobava a l’actual barri de Sant Josep, concretament a la carretera Provincial (ara carrer d’Enric Prat de la Riba) núm. 79, on es creua amb el carrer de los Castillejos.
Aquí teniu un vídeo d’un expert de l’Oficina del Conservador de Cienfuegos on explica la història,…
Can Barella és va fundar l’any 1857 per Antonio Antonés, però l’any 1866 la propietat passa al que probablement era el seu soci, Joaquim Barella; l’any 1877 passa al seu fill, l’any 1879, aquest li traspassa la fàbrica al seu germà, i l’any 1915 passa a Antoni Puig. L’empresa a finals dels any 20 va entrar en crisis fins que plega abans d’iniciar-se la Guerra Civil,. Durant aquesta, la fàbrica es va saquejar, i també van empresonar i fer desaparèixer per sempre a Antoni Puig.
Es sap que algunes de les escultures les va dissenyar l’escultor ceramista Francesc Pastor i Borrell, més conegut com Burbena.
Sobre el General Prim es veu que va visitar la fàbrica l’any 1863, i també entre els anys 1869-1870, quan probablement era President del Govern.
REFERÈNCIES
- Notícia a Art Cuba.com
- Can Barella, crónica de una bóbila hospitalense, de Pilar Firmas Muray
- Indústries i obradors a l’Hospitalet (1a. part), escrit per Matilde Marcé i Piera i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular l’any 2001.
- 25 imatges de l’historia de l’Hospitalet, escrit per Francesc Marcé i Sanabra i publicat pel Museu d’Història de la Ciutat l’any 1979
- Biografia de Joan Prim i Prats
- Bloc sobre el patrimoni de Cienfuegos
Mural a l’estació de l’Almeda
L’altra dia vaig agafar el carrilet a l’estació de l’Almeda i em vaig trobar amb dos murals molt interessants, en ells es tracten imatges històriques de forma artística. L’obra és de 2005 i es diu “Les petjades de la història”, de Francesc Abad.
Llegint sobre el tema he trobat que el responsable va ser el Departament de Política Territorial i Obres Públiques; es veu que l’obra forma part del programa Art públic al Metro i hi ha moltes més estacions implicades, al 2006 teniem les estacions de l’L-11 Casa de l’Aigua, Torre del Baró, Ciutat Meridiana i Can Cuiàs, l’estació de l’L-4 Maresme-Fòrum i les de l’L-3 de Mundet, Valldaura i Canyelles, i també he trobat que al 2007 també la parada de Pallejà dels FGC.
Concretament les imatges són de les lluites obreres i veïnals dels anys 70 a aquest barri, els denominats a l’obra “temps de lluita i progrés”. Encara que les fotografies i texts es troben desorganitzats hi ha una frase que travessa un dels morals que sense dubte es pot utilitzar com a recepta per qualsevol lluita: “Tot el que es va aconseguir va ser fruit d’un treball constant, i sobre tot col·lectiu”
No sé si al munt d’estacions que tenim a l’Hospitalet hi ha alguna cosa que s’assembli, no he passat per totes,… crec podria ser interessant fer exposicions per recordar d’on venim, els origens, tant de les persones com del territori, ja sabeu, per tal de no perdre la identitat, si no l’hem perduda ja.
Em venen al cap un munt d’imatges dels 70 i d’altres èpoques anteriors que es podrien exposar a l’estació de Santa Eulàlia, o a la de Can Serra, a la de La Florida, a la d’av Carrilet… o a la de Bellvitge, que d’aquí uns anys acomplirà 50 anys, en fi, a totes. Que costa fer un panell com aquest?,… encara que fos un a l’any,…
Sols és una idea (copiada del poble del costat),…
REFERÈNCIES
- Les petjades de la història. Francesc Abad.
- Recull de notícies sobre la inauguració de laparada per Nestor Cabañas.
- Transformación de barrio Almeda de Cornellà: de la autoconstrucción de viviendas a las grandes promociones inmobiliarias (2003) Albert Vilallonga Ortiz en Scripta Nova.
- @lmeda,… memoria de un barrio obrero.
Monuments i altres objectes dels carrers de l’Hospitalet
Fa un parell de dies, vaig decidir fer una mena d’inventari d’objectes que trobem als carrers de l’Hospitalet i avui he decidit fer un punt i apart posant tot en comú. En principi anaven a ser sols escultures, però bé, com el que he recollit es surt d’aquesta definició, millor li diré monuments, que crec que és més ampli.
Què tenim aquí? doncs el que deia: escultures (36-38), murals (6-7), fonts per beure (8), fonts ornamentals (7), un rellotge de sol, plaques d’homenatge (12), plaques no habituals de carrer (6). Sols he posat com una unitat les plaques del Calvari i les poètiques de l’Associació de Gent de Pau, però a veure si puc aconseguir un llistat per ficar-les totes, ja que de les últimes hi ha un munt!
He trobat aquesta placa que m’han fet molta gràcia, no sé si ficar-la dins de un nou grup que es digui senyalitzacions antigues, a veure si trobem més. Amb les plaques franquistes no m’he ficat per que crec que els de la CUP ja estan fent el seu plànol i no és qüestió de fer el mateix treball dues vegades.
Una evidència molt preliminar, perquè com ja dic acabo de començar, és que el barri del Centre s’emporta la palma, però de llarg,… i tenim barris com La Florida, El Gornal vell o als blocs de Granvia Sud, on encara no he trobat cap element, i Sanfeliu es libra perquè té el parc de Can Buxeres, que sinó tampoc.
La plaça Europa i voltants els he deixat fora per ara, ja que tinc una mica d’embolic amb alguns artefactes, com per exemple aquesta font,… jo és que no sé molt d’art,…
A la pàgina de facebook he rebut un munt d’ajuda, de la Sabina Espadero, del Roger Bastida i del Miguel Àngel Valero, que m’ahn informat d’un munt d’objectes, i també de Ricardo Castro i del Centre d’Estudis, que m’han informat de que l’any 2001 Adolfo Raba Alaman va fer el treball “Estudi sobre la potenciació o reubicació del patrimoni públic de L’Hospitalet de Llobregat en relació amb el Pla estratègic L’H 2010” on va “fitxar” totes les escultures de la ciutat, localitzant 43, inclús va trobar un monument als caiguts, que encara no sé on para,… en fi, que us convido a participar en aquesta recerca als vostres barris, a veure que trobeu, i també a corregir i/o aportar noves dades a la taula.
PICA A SOBRE DE LA IMATGE PER ENTRAR AL MAPA (tarda una mica en carregar)
L’Ermita d’Ignasi Mallol, 1925
Avui, una pintura d’Ignasi Mallol i Casanovas (1892-1940) realitzada l’any 1925 i titulada l’Ermita,… l’ermita de Bellvitge.
Ignasi Mallol és un home clau a la cultura de les comarques tarragonines ja que a més de realitzar part de la seva obra allà, va promoure al 1931 l’escola taller de pintura i escultura de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, dirigida juntament amb l’escultor Joan Rebull i Torroja. A més va tenir un paper molt important a la salvaguarda del patrimoni cultural fins que al 1939 es va tenir que exiliar a Colòmbia on va morir un any després. El juliol del 2010 es va editar el llibre “Ignasi Mallol. La Catalunya quiescent” i es va realitzar una exposició a Valls sobre l’autor; si mireu el vídeo localitzareu aquesta obra dins de les exposades.
He tingut la sort de poder contactar amb Miquel-Àngel Codes Luna, l’autor del llibre citat i m’ha informat de que actulment la pintura es troba al MNAC, sense exposar; de que la va tenir el col·leccionista Rossend Partagàs com a mínim des de 1926 fins el 1945, quan la donà al museu; de que va formar part de l’exposició individual de Mallol a la Galeria Areñas de Barcelona, celebrada del 12 al 15 de maig de 1926.
L’obra d’aquest autor es divideix en dos períodes, el primer, l’olotí (1917-1929) en el que fou reconegut com un dels artistes que amb més semblança ha pintat el paisatge d’Olot i el de Tarragona (1929-1939) que suposa la cloenda de la seva trajectòria artística. Per tant, aquesta obra, per dates, entraria dins de l’etapa olotina. Durant aquells anys no es va estar sempre a Olot, ja que va baixar en algunes ocasions a participar a exposicions de la Sala Parés a Barcelona, com en 1911 o en 1928; El 1923 va viatjar a moltes capitals d’Europa, es a dir que es difícil determinar el moment en que es va realitzar el quadre i de la ma de qui va arribar fins a Bellvitge,…
L’autor del llibre citat també m’ha comentat que sobre Mallol i el Llobregat, en una altra exposició individual a La Pinacoteca de Barcelona (5-18 de maig de 1934), va presentar un quadre que es titulava “El Prat de Llobregat”, però no ha pogut identificar-lo.
Deixo una fotografia de l’ermita de més o menys la mateixa època, segons el llibre d’Antonio Valcarcel, és d’entre 1920 i 1936, sembla que al quadre els xiprers són més alts, per tant la foto ara es podria datar com a màxim de l’any 1925,…
REFERÈNCIES
- Petita biografia d’Ignasi Mallol
- Reproducció de la pintura i molta informació gràcies a Miquel-Àngel Codes Luna, autor del llibre “Ignasi Mallol. La Catalunya quiescent”
- Gaseta de les Arts núm 49, 15.05.1926 (pàg.4)
- Vídeo sobre l’exposició d’Ignasi Mallol al Museu de Valls
- Patrimoni en perill. Notes sobre la salvaguarda dels béns culturals durant la Guerra Civil i la Postguerra (1936-1948) per Jaume Massó Carballido (2004)
- Ermita de Bellvitge. Ayer y Hoy. Del siglo XI al XXI (2011). Antonio Valcarcel
- Origen de la fotografia de l’ermita al lloc web La República de la Fundació Joan XXIII
Rafel Garrich i Masip (1930-1994) – Primera part
Li dic primera part a aquest article per que sóc conscient de que existeixen altres referències escrites sobre Rafel Garrich que encara no he consultat i sobre tot per que el dos quadres que avui comparteixo no representen la totalitat de la seva obra ni molt menys, sols és part del que he trobat des d’aquí, des del meu seient,…
Rafel Garrich i Masip va neixer a la nostra ciutat a l’any 1930, fill d’una família humil, el seu pare era carreter. De petit destacava per la seva facilitat pel dibuix, i el seu mestre, el senyor Lladós de l’escola Rossend Arús, va aconseguir-li una beca, però lamentablement un canvi a l’ajuntament ho va truncar tot, el pare de Rafel era de la Col·lectivitat de Pagesos i de la CNT, així que de beca,res; va entrar a treballar com a estampador a l’industria tèxtil, però sense deixar el dibuix, es va convertir en un autodidacta.
Entre els anys 1952 i 1958 també es va dedicar a dibuixar còmics per la Hispano Americana de Ediciones, de la que he trobat aquestes dues portades. També treballar per l’editorial Germán Plaza però no he trobat cap dibuix. He trobat a més que entre 1951 i 1961 va participar a les exposicions col·lectives que es realitzaven per l’entitat Amics de la Música.
A l’any 1980 fa la seva primera exposició al Museu d’Història de la nostra ciutat i des de llavors li van ploure els encàrrecs i va fer moltíssimes exposicions. Va viatjar a Rússia i a Paris, i quasi es queda allà permanentment pintant, s’ho van oferir, però va decidir que millor es tornava. Des de 1978 va ensenyar al taller de pintura de l’Ateneu de Cultura Popular, que des de que va morir, porta el seu nom.
Diu Rosa Salguero al seu article de la publicació l’Hospitalet: Rafael Garrich va treballar totes les tècniques del dibuix i la pintura, des del carbó a la tinta xinesa, la aquarel·la i l’oli. La seva obra és bàsicament costumista amb personatges marginats, obrers i especialment carreters, la feina del seu pare. Garrich sempre va sentir especial predilecció pels paisatges hospitalencs de la seva joventut com la zona rural de la Marina, on ara hi ha el barri de Bellvitge.
Les dues obres que he trobat mostren aquests dues aspectes, la primera mostra un el espantaocells a un terreny àrid, darrere un edifici que es sembla molt a l’ermita de Bellvitge,…
La segona imatge és la d’un carreter, l’ofici del seu pare.
Finalitzo, per ara, amb la descripció que feia Paco Candel de la seva obra a l’any 1981 “ .., Dueño ya de la habilidad, facilidad y perfección aludidas, Garrich se ha lanzado a captar en sus papeles el mundo que le rodea, y ese mundo que le ro dea ha sido y es el del trabajo, el de la vida cotidiana, el de los barrios y amb ientes humildes. Garrich hace un dibujo testimonial además de desenvuelto: testimonial y de denuncia además de lleno de arte y calidad. Garrich trabaja de estampador en Can Vilumara. Con sus dibujos no se aparta ni un ápice de esa clase social a la que por su oficio pertenece. Es más, parece como que este mundo de pequeñeces, dramas y detalles de cada día es el que le enamora y le emociona como ahora nos está enamorando y emocionando a nosotros. Gracias Garrich.“
REFERÈNCIES
- El Butlletí. Informació Municipal i Ciutadana de Sant Feliu de Llobregat 01.01.1981 (Exposició)
- Alpha 63: fets i llegat de Jaume Botey editat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet/Alpha 63 a l’any 2010 (pàg. 17)
- El Periódico del Llobregat, 10.11.1982 (Entrevista)
- Publicació L’Hospitalet 12.12.1994 (Exposició antològica)
- Publicació L’Hospitalet 12.06.2006 (Memorial Rafel Garrich)
- Canal-h.net 23.06.2006 (Memorial Rafel Garrich)
- Lloc web Museus en línia
Joan Rabadà i Ballvé a la riera Blanca, 1876
Primer de tot donar les gràcies al senyor José Antonio Ruiz Llop, director del IES Goya de Saragossa que s’ha pres la molèstia de fer fotografies d’aquest quadre i enviar-les per email cap a l’Hospitalet, i també per que en tot moment ha esta molt amable i interessat en aquest tema.
Aquest quadre es diu “La riera Blanca” i el var realitzat Joan Rabadà i Ballvé al 1876. He estat uns dies esperant resposta d’una persona que va fer un estudi sobre aquest autor però no ha estat possible, així que l’únic que us puc oferir és el que diu al lloc web del Museo Nacional del Prado, és a dir:
“Rabadá y Ballvé, Juan (Vilabella, Tarragona, 1850-Barcelona, 1899). Pintor español especializado en paisajes. Realizó sus estudios en la Escuela de Bellas Artes de Barcelona y los continuó con Carlos de Haes. Trabajó como dibujante para la empresa textil La España Industrial, de la que fue director antes de consagrarse por entero a la pintura. Participó en numerosas muestras y certámenes artísticos y obtuvo una segunda medalla en la Exposición de Barcelona de 1872, medalla de honor en la del Ateneo barcelonés de 1874 y premio en la Universal de Filadelfia. Asimismo, fue galardonado en la Nacional de Bellas Artes de 1876 con tercera medalla por el lienzo titulado La Riera blanca. Fue condecorado con la cruz de la orden de Carlos III“
Com veieu la imatge que representa el quadre és impressionant, al menys per mi, m’esperava una imatge de la part alta de la riera, i tota aquesta vegetació tan exuberant, al costat d’una pacífica riera, sense cap edifici, em va deixar trasbalsat. El primer que vaig fer va ser intentar situar el quadre,… i porto dos dies donant-li voltes, però no hi ha manera,… així que sols diré que com veieu el terreny no té pendent i al fons no es veu cap muntanya, per tant ens situem a la part final de la riera i mirant cap a mar.
Rebuscant entre els planols antics de l’Institut Cartogràfic he trobat aquest de 1888, 12 anys posterior, però encara així crec que està be per situar-nos.
Jo crec que es va pintar en algún punt entre la Granvia (en projecte) i la via del tren que trobem a la part inferior del mapa, però no estic segur d’on concretament, a veure si vosaltres arribeu a alguna conclusió.
Us recordo que podeu participar fent comentaris també al facebook
REFERÈNCIES
Carlos de Haes a la desembocadura del Llobregat, 1876
Per ara la fotografia més antiga que he vist sobre l’Hospitalet de Llobregat és una de 1879 que surt a la pàgina 189 del llibre Espigolant en el passat de la Matilde Marcé i Piera. És una foto d’estudi amb un fons artificial darrere, es veu el comandant Jaume Mitjavila i Rius, juntament amb Ràfuls de Cal Carreter i amb Pere Norta posant amb el seu millor aspecte.
Així que més cap endarrere en el temps d’aquesta fotografia les úniques imatges que trobarem seran dibuixos o pintures (i també mapes). Avui presento una pintura de 1876 realitzada pel paisatgista Carlos de Haes (Bruselas, 1826-Madrid, 1898) de la desembocadura del Llobregat.
Pel que he llegit aquest pintor va ser molt important, va ser el pioner de la tradició paisatgista d’orientació naturalista a Espanya (deixant fora Catalunya), i també va ser precursor de l’impressionisme. Va ser catedràtic de paisatge a la Escola de Belles Arts de San Fernando, a la qual ensenyava a l’aire lliure fent excursions amb els seus alumnes. He consultat algunes biografies a internet i he trobat que va viatjar pràcticament per tota Espanya i també per molts països de Europa, el que no he trobat són referències o pintures de cap viatge a la nostra ciutat, ni tan sols a Barcelona. Va realitzar milers d’obres i existeixen diversos llibres publicats sobre el seu treball, així que la meva recerca ha estat bastant parcial.
Carlos de Haes normalment finalitzava les seves obres al seu estudi a partir dels apunts que havia agafat a camp, així que pot ser que el paisatge que veiem sigui un temps anterior a 1876
Per descriure una mica la pintura sols dir que en primer pla veiem una barca amarrada a la vora hospitalenca; més lluny a la dreta la vora pratenca, i en mig el Llobregat que presta les seves aigües al Mediterrani.
REFERÈNCIES
Dibuix de Ca n’Alos de Joan Soler-Jovè a finals dels 60
Ja sabeu que abans l’Hospitalet estava ple de masies, que mica en mica han anat desapareixent sota els nous temps i que unes quantes s’han salvat, però que hi ha algunes en molt males condicions que encara esperen el seu torn per ser restaurades, i que ja aniré mostrant.
Avui toca un dibuix de Ca n’Alos, una masia esborrada del nostre paisatge que es trobava al barri de Santa Eulàlia, just entre l’edifici de la Vanguard i les vies del tren, a dalt del carrer de Carrasco i Formiguera (abans de Juan Cahué), on ara no hi ha res.
Existeixen moltes fotografies d’aquesta masia, però m’ha agradat molt aquest dibuix d’en Joan Soler-Jovè, fet a finals dels anys 60, ja que l’hi dona un aspecte fantasmagòric, premonició del seu futur (podeu trobar aquest dibuix i el seu origen al fantàstic bloc de l’Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana!)
No he trobat molta informació del mas, i la que he trobat ha estat també al bloc anterior, com per exemple que el propietari al 1703 era Josep d’Alós i Ferrer, un militar de Barcelona. Al 1785 ho era Juan de Ponsich i Alós, que és el que va manar construir la Creu de Terme que encara existeix davant de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. També he trobat que en temps més moderns, durant una època, es van fabricar matalassos,… i que actualment un carrer té el nom d’Alós, però encara que a prop al barri de Sant Josep.
Molt poca cosa, teniu més informació, records, xafarderies,…??
REFERÈNCIES
Bloc de l’Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana
COMENTARIS AL FACEBOOK
- Isabel Salvador El meu record és que jo havia estat en aquesta Masia. Hi vaig anar amb la Rosa Munné, l’Immaculada Munné (Cal Pinques). Erem petites i anavem amb l’àvia Agustina, una senyora entranyable.. El que no sé és si la família que hi vivien era família d’ells.La família Munné, eren pagesos. Vivien al carrer Àngel Guimerà.
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Moltes gràcies Isabel!
- Bartolomé Gris Tapias Yo vivía a pocos metros de allí, justamente en el carrer d´Alòs, recuerdo haber estado en la masía antes de derribarla y construir la Vanguard (años 60)
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Pues me acabas de crear un problema espacio-temporal 🙂 ya que pensaba que habían llegado a exisitir los dos edificios al mismo tiempo. No tengo fotos pero hay otro dibujo del mismo autor donde aparecen juntos a finales de los 60, no sé si será inventado,… http://2.bp.blogspot.com/_JWV6XafcTqM/TO4enQF7zTI/AAAAAAAAAb4/3m0tUl1j4Js/s1600/dahsep-Vanguard-i-Al%25C3%25B3s313.JPG
- Bartolomé Gris Tapias Yo ahora también tengo mis dudas, (de eso hace muchos muchos años)si fue antes la construcción de la Vanguard, y el derribo de la masía después, si convivieron juntos sería por muy poco tiempo, también recuerdo que había una cueva subterránea que iba desde la masía hasta la vía del tren, yo jugaba por allí.
- Francisco Vera No llegué a ver esta masia , pero gracias por hablarnos de un pasado que desconocemos . Gracias!
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) De nada Francisco!! Bartolomé eso es muy interesante porque puede que fuese un refugio de la guerra, ya lo miraré,…. En esa zona también hay noticias de descubrimientos arqueológicos muy antiguos.
L'Hospitalet de Llobregat 