Imatges retrospectives d'una ciutat

Posts tagged “angelina vilella

Alumnes de les Escoles del Sagrat Cor de Sant Josep, 1941-42

Ahir a la tarda l’Angelina Vilella em va enviar aquesta fotografia “dels alumnes del col.legi del Sagrado Corazón del barri de Sant Josep, el señor Josa, és  un mestre molt conegut, va deixar molta empremta al poble,  jo la tinc perquè el del davant del señor Josa és el meu marit, Esteve Cintero i el del costat, el del llacet és el Jaume Oliva, pare del de la cafetería Porto Rico de la Plaça de l’Ajuntament”

Sobre aquesta escola en Jaume Centelles va fer un treball pels Quaderns d’Estudi que està molt bé, el deixo a les referències. Ens explica que aquesta escola va ser una mena d’ampliació al barri de Sant Josep de l’escola del mateix nom que existia al Centre Catòlic. Es va iniciar a l’antiga sala d’espectacles Mercuri, al carrer de Rodés, els nois on era el café, les noies on era la sala de billars. Disciplina, ordre, control, silenci. Els nois els portaria Jaume Josa, un mestre republicà reciclat,… en fi, si esteu interessats piqueu l’enllaç inferior,…

REFERÈNCIES

Sant Josep-el Pi, un compromís educatiu polifònic, escrit per Jaume Centelles Pastor i publicat al Quaderns d’Estudi núm. 24 del Centre d’Estudis de l’Hospitalet de Llobregat

Anuncis

Records de l’Angelina Vilella sobre el canal de la Infanta

Ahir vaig llegir d’una tirada el llibre de records hospitalencs de l’Angelina Vilella i he aprés moltes i moltes coses que no sabia de la nostra ciutat, us el recomano!. Ara que molts hospitalencs i hospitalenques estem al tant del que passarà amb el poc que queda del, en un temps importantíssim, canal de la Infanta, he volgut traslladar uns records de l’Angelina sobre quan ella era una adolescent, poc després d’acabar la guerra:

A darrere dels quarters de la Remunta, hi passava, descobert, el Canal de la Infanta. En un temps en què anar a la platja era un privilegi només d’uns quants, poder banyar-se en grup en aquell rec que sempre baixava ple, era una temptació per als adolescents. Per sobre l’aigua, a vegades, s’hi veien passar gats i rates mortes, o bé alguna rierada hi afegia totes les pomes o peres que es trobaven per terra als camps. Res no era problema per ficar-se dins de l’aigua, la fascinació, la seducció i el repte del fet eren molt forts, era prohibit pels pares. L’única dificultat es trobava en qui vigilaria la roba. S’acostumava a fer a sorts i, aquell a qui tocava mirar no es banyava. Algun cop, però, l’atracció havia estat tan forta que es banyaven tots. Era aleshores quan algun soldat, de tant en tant, per vèncer segurament la monotonia sortia i els amagava la roba. L’esglai era sonat; nus, no podien tornar a casa ja que, a més de l’inconvenient d’anar despullats, tots, com dic abans, tenien prohibit banyar-se al canal pel perill que representava i que ells no veien: no gaire lluny d’aquell indret, s’hi trobava un sifó amb un desnivell de l’aigua, que provocava uns remolins que xuclaven tot el que es trobava al seu abast. Ja hi havia precedents de persones ofegades. A més, en plena postguerra, un vestit per senzill que fos era tot un valor. Els soldats, quan els veien prou desesperats, sortien  dels amagatalls, ja s’havien distret una estona, els tornaven la roba i… fins a un altre cop“.

Com a imatge, d’aquest sector no tinc altres que aquestes fetes el mes passat, on tornem a veure el canal redescobert després de les labors arqueològiques,…

 

REFERÈNCIES