Imatges retrospectives d'una ciutat

Posts tagged “Cal Tocayo Antic

Joan Saura recorda els blocs de la Florida

Fa uns dies que vull publicar els records de Joan Saura i Laporta que apareixen al llibre que va fer l’Àngels Marín sobre els blocs de la Florida, he intentat contactar amb ell mitjançant facebook per demanar-li permís per tal de publicar-los aquí, però no he rebut resposta. Com que m’han semblat molt interessants i realment no crec que li sàpiga greu, el faré sense el seu consentiment. Per il·lustrar les seves paraules he posat unes fotografies realitzades l’any passat, ha quedar una mica estrany, m’hauria agradat que fossin de la mateixa època, però per ara no en tinc.

Vaig arribar quan els van inaugurar, l’any 55. Jo tenia quatre anys, gairebé cinc. Venia de Barcelona, del barri d’Hostafrancs. Vivia en un pis amb els meus pares, la meva mare va caure malalta, la van internar i va morir. El meu pare es va instal·lar aquí perquè hi vivien uns oncles meus a on anava a dinar. Va ser una anada motivada per l’absència de la meva mare. Els oncles i nosaltres vivíem en dos pisos diferents, a cent metres. Vam venir a viure aquí perquè el meu pare va tenir l’oportunitat d’adquirir un pis d’aquests i era una forma d’assegurar que durant el dia jo estava amb la meva tia. El meu pare era de Castelló, tot i que estava aquí des del 11 o 12 anys.

_DSC0010

La Florida era un barri on no hi havia res. A la via del tren hi havia uns enormes camps de blat i uns quants habitatges al carrer de la Primavera, que eren mot reduïts i uns altres també molt petits a l’avinguda de l’Electricitat. Tot i que era jovenet recordo un canvi brutal, de venir d’una zona que era un barri urbà a trobar-me en un barri absolutament aïllat, envoltat de camps. Tinc presents els camps de blat de moro que veia des de la finestra de casa. Recordo també perfectament que era un lloc on no podia parlar català amb ningú, perquè la gent era immigrada. Tinc a la memòria una figuera que hi havia enmig dels blocs. Hi havia dues o tres figueres, el barracot del capellà i una escola. El capellà repartia llet en pols els diumenges i el meu pare sempre feia tot el possible perquè no anés a veure el capellà ni a l’escola que estava en els barracons.

El que passa és que aquest canvi brutal està unit al xoc que representava la pèrdua de la mare. Per tant, és difícil deslligar-ho. Per mi el lloc físic era agradable perquè havia camps, podies còrrer i hi havia coves que travessaven la via del tren d’un costat a l’altre i també el canal de la Infanta. Des d’aquest punt de vista el lloc em captivava. Però clar, estava sotmès a la pèrdua de la mare i a buscar el que em faltava.

_DSC0009

La relació amb els veïns va ser molt bona. Suposo que, d’una banda, la meva situació era propícia al fet que totes les veïnes se sentien mares meves, ‘allà hi ha un nen que no té mare’, deien, i tothom em cuidava. Vaig tenir una excel·lent relació. I d’altra banda, la gent dels blocs organitzaven activitats. Recordo que vaig jugar en un equip de futbol que es deia Los 16 del Redondo, perquè fonamentalment estava integrat per gent del bloc 16, que era on vivia la meva tia. Després es feien les festes majors, els diumenges hi havia uns altaveus des d’on sonava la música i tot se’m feia estrany. El pare era una persona anarquista, antifranquista i en aquells moments en els blocs hi havia una part important de gent que venia del Movimiento. Recordo perfectament les camises blaves de la gent.

Pel pare aquell ambient era una mica hostil, calia anar amb compte, no es podia parlar. Tant l’alcalde de barri com la gent que organitzava això estaven lligats al règim i eren franquistes. Alguns després han anat evolucionant i, fins i tot, algun ha arribat a ser regidor socialista, però no penso dir el nom.

_DSC0011

El que tinc present és l’evolució d’un lloc ple de figueres, camps de blat de moro i on el dia de la truita baixàvem a Bellvitge, on només hi havia una ermita. Allà, també, tot era ple de camps i pagesos. Recordo molts xais, molts pastors. Aquest entorn rural em sobtava perquè procedia d’un lloc que no ho era. I, ràpidament, en molt poc temps, va començar un creixement brutal. Recordo que de petitet, devia tenir set o vuit anys, anava a comprar la llet entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. La meva tia des del balcó veia quan la senyora de la llet obria la porta, que era més o menys quan jo tornava de l’escola, i aleshores anava a comprar la llet. Recordo un procés d’urbanització brutal i un canvi molt sobtat, des del punt de vista de nen, perquè fins aleshores teníem camps de futbol, ens construíem porteries amb pals; se’ns escapava la pilota i l’anàvem a buscar on fos. Això fins l’any 64 o 65.

_DSC0013
Després, fonamentalment ja em ve el record del meu comprimís social i polític a través del Centre Social la Florida, que era de Càritas. Hi vaig començar a anar als 14 anys per jugar a ping-pong. El meu pare em deia que no hi anés, creia que era dels capellans, però a mi el ping-pong m’agradava més que res. I a partir d’aquí es va iniciar una etapa d’inquietud i de reflexió en relació als problemes del barri. Vam organitzar una gran campanya de mobilització per reclamar escoles públiques, vam convertir el Centre social de la Florida en un gran centre d’agitació antifranquista. Vam iniciar, en definitiva, la lluita per la millora dels blocs de la Florida i dels blocs Onésimo Redondo a causa d’uns impostos nous que l’Ajuntament havia implantat.

_DSC0016

I a partir d’aquí, amb dues persones més, la Clara Perramon i un xicot que es deia Antonio, vam convocar una assemblea en una escola amb els veïns. Va venir molta gent dels blocs. Alguns pensaven que érem d’ETA, i altres que érem capellans, ningú sabia qui érem. a partir d’aquests moment va començar la lluita per la millora dels blocs i es va constituir l’AV de la Florida, que es va instal·lar inicialment entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. Bé, es van aconseguir millores importants i, de fet, des d’aleshores el barri ha millorat. 

_DSC0017

REFERÈNCIES 

Anuncis

El nostre patrimoni arquitectònic

El primer pla de protecció del patrimoni arquitectònic de la nostra ciutat és de l’any 1985, on es seleccionen 233 elements segons diversos criteris. A aquesta primera selecció van participar arquitectes, historiadors, i molts ciutadans que van posar el seu granet de sorra. A l’any 2001 un nou equip considera l’antic pla com a idealista i allunyat de la realitat pràctica de la política urbanística i retalla els elements protegits fins a 110, molt menys de la meitat, i 12 d’ells eren nous!.De fet molts edificis, en els 16 anys que separaven els dos plans de protecció, s’havien enderrocat: Cal Tocayo Antic, Can Cluset, Cases al carrer Sant Joan, o es trobaven en tan mal estat que ja no es podien protegir, o s’havien modificat,… un desastre.

La documentació que acompanya aquest pla és molt interessant des de les fitxes de cada edifici protegit, fins a l’historia de la ciutat escrita per Joan Casas. És una llàstima que des de l’ajuntament no s’hagi fet un espai “decent” a internet on es puguin visitar les fitxes dels diferents elements protegits i ens haguem de conformar amb descarregar unes tristes fotocòpies en blanc i negre.

Per il·lustrar aquest text he seleccionat una fotografia d’un edifici que sempre m’ha agradat i que no està protegit ni en el primer ni en el segon pla, es la casa Sanhauja, es troba a la plaça Blas Infante, entre els carrers Vallparda i Mas, es a dir a la seva dreta seria la Torrassa i ell es situaria a Collblanc.

No conec els criteris que es fan servir per decidir si un edifici s’ha de protegir o no, suposo que seran molts i variats, i suposo que un d’ells serà l’estètica,… bé, m’és tan difícil explicar per què m’agrada que millor no dic res sobre això. L’antiguitat: aquest segurament és de principis dels anys 30. També és important l’arquitecte, en aquest cas és conegut i de la nostra ciutat, en Ramon Puig Gairalt.

I aquí paro amb un text que he trobat envoltant una altra fotografia d’aquest mateix edifici. És d’en Jaume Prat, un altre arquitecte de la nostra ciutat, que diu al seu bloc:

“L’arquitectura de Puig està actualment en un estat estrany. Alguns, pocs, dels seus edificis han estat catalogats. L’amplíssima majoria sobreviuen com poden. Molts han estat enderrocats, i alguns d’altres estan, actualment, irremediablement condemnats a la picota. Recentment he vist enderrocat un habitatge seu al carrer Prat de la Riba. D’això fa menys de sis mesos, i l’enderroc és posterior a la publicació d’aquest edifici a una guia sobre Puig que va elaborar la facultat d’arquitectura de La Salle.

El veritable triomf d’aquesta arquitectura és la seva vida. Els habitatges de lloguer es lloguen. Vells, escrostonats, mantenen la seva dignitat. Alguns estan mutilats, canviats de color, malrestaurats, estintolats, abandonats i tot. Puig és actualment un arquitecte oblidat. No sembla encaixar ni al noucentisme ni al racionalisme. No és barceloní. No té cap obra destacada que pugui abanderar el seu catàleg. Tampoc cap edifici seu acabarà dissenyat fins a aquests darrers detalls necessaris per a aconseguir fixar l’atenció de molts companys de professió, mandrosos de mirar sota capes i capes de brutícia, d’abandó. Senzillament són edificis que aspiraven a formar ciutat sense estridències”

i vosaltres, teniu cap edifici preferit de la nostra ciutat i que penseu que s’hauria de protegir?


REFERÈNCIES:

Imatge de la Isa Egea al grup de facebook “Estimo La Torrassa”
Per trobar la documentació sobre el nostre patrimoni arquitectònic:
Cal seleccionar l’Hospitalet i buscar per PATRIMONI

COMENTARIS AL FACEBOOK:

  1. Johnny Idem Idem Conozco el edificio. Cuando era pequeño en los bajos habia un trapero y alli se acumulaban cartones y chatarra. Era en lo años 70.