Imatges retrospectives d'una ciutat

Posts tagged “Can Tunis

La fàbrica de Gabriel Boada i Travessa

L’acta de reconeixement de la linia de terme de l’Hospitalet de Llobregat amb Barcelona de l’any 1917 situava la sèptima i última fita així: “Se reconoció como tal la esquina SE de la base de sustentación de la chimenea de la fábrica, en ruinas, de productos químicos, propiedad de la señora viuda de Boada. Está situada en la orilla del mar Mediterráneo, en la playa del Llobregat”

Segur que si seguiu amb atenció les fotografies que vaig publicant de l’antiga platja heu vist aquesta fàbrica, us posaré un exemple de primera o segona dècada de segle XX:


Des de Montjuïc, aproximadament als anys 20, es veu el far allà al final, com un puntet blanc, i la fàbrica, l’última de totes, ja mig engolida pel mar.

Com llegireu a sota, la fàbrica es dedicava a la fabricació de productes químics per l’agricultura i per la indústria. L’empresa es va fundar l’any 1868 amb el nom de l’enginyer Gabriel Boada i Buigas, l’any 1892 s’inscriu sota el nom del seu fill Gabriel Boada i Travessa, i a partir de la seva mort als 64 anys, l’abril de 1908, es va fer càrrec la seva vídua Lluïsa Saliet/tti Suñer (morta el 1937 als 81 anys) i els seus fills, Gabriel (mort el 1919), Tomàs (mort el 1923 als 42 anys), Lluís (mort el 1924 als 36 anys), i Alfred (l’únic que va sobreviure a la seva mare).

La relació d’expedicions de Port Bou amb destí a Barcelona següent és la referència més antiga que he trobat a les hemeroteques, del 1880; curiosament va a nom del fill del fundador . No es registra als quaderns de la Matrícula Industrial municipal fins el 1888, just l’any en que van exposar els seus productes al palau de les Ciències de l’Exposició Universal de Barcelona. A l’ajuntament hi ha una referència anterior, de l’any 1885 on el propietari denuncia un possible cas de còlera a una de les barraques de la platja, propera a l’establiment. En Joan Casas posa aquesta data com possible inici de construcció de la fàbrica. Això implica que des de 1868, any de fundació fins el 85 l’empresa es trobaria situada en altre lloc.

Un anunci de l’empresa de l’any 1906, a l’almanaque per aquell any del Diario de Barcelona

De l’almanaque del Diario de Barcelona l’any 1909

Un altre del 1910

No sé quan va tancar l’empresa, sé que el 1917 ja estava en ruïnes, i ja heu vist la fotografia superior dels anys 1920, sembla que sols queda una de les dues xemeneies, i es troba dins de la platja. L’any 1922 Josep Roig i Raventós, al seu llibre Flama Vivent, la denominava com el Vidriol i la descrivia com una fàbrica mig enderrocada; L’any 1925 llogaven alguns edificis per ficar vaques:

A finals de 1927 el Consorci del Port Franc aprova els expedients d’expropiació de la finca propietat de Lluïsa Salieti i hereus de Gabriel Boada. L’any 1929 una empresa es dedicava a desballestar-la i posteriorment la venia a trossos, no sé si encara hi havien vaques per allà,…

Per ara l’article més antic que he trobat i on crec que la fàbrica encara funciona és del 1915, el veureu als dos textos següents.

Sobre el topònim Vidriol (o vidriolo), cal dir que com a vidriol es coneixia la sal composta d’un metall i d’àcid sulfúric, i com a oli de vidriol, l’àcid sulfúric; per tant aquest nom venia derivat de la fàbrica, i s’aplicava a ella mateixa, i també el bari que formaven els seus habitatges, i a la seva platja. La platja del Vidriol surt també a diferents mapes dels anys 40, juntament amb el topònim Rancho Grande, segurament aplicat per la visió de les vaques que ocupaven el que quedava de la fàbrica als anys 20 i també per les grans dimensions del lloc.

Si busqueu a les hemeroteques trobareu totes les variacions possibles del nom de la fàbrica,… En alguns mapes la fàbrica figura com Can Boada y Buhigas, he buscat aquest nom a les hemeroteques i he trobat el nom de los Sres. Boada i Buigas a diaris de 1887 i 1891, i com a Buiges el 1892,…  també com Can Boada y Bohigas dins del Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración dels anys 1908 i 1911, que situa la fàbrica a 9 km de l’Hospitalet.

A finals de 1910 l’empresa va decidir publicar un llibret d’unes 60 pàgines on explicava l’importància i aplicació dels seus productes il·lustrat amb algunes fotografies de la seva fàbrica a l’Hospitalet. La senyora Lluïsa i els seus fills van contractar a Joaquim Coll i Salieti (segurament de la família), que era pintor i dibuixant, i a més va crear en aquella època un dels millors tallers de  producció de tricromies, fototípies i edició de postals, també va il·lustrar col·leccions de corms i llibres infantils.

A aquesta primera fotografia podem veure el cobert on es situen les garrafes de productes químics preparats per la seva expedició

A la següent veiem l’embarcador per on arribaven i sortien productes i matèries primeres mitjançant una grua manual.

Cal destacar  que encara que la fàbrica queda elevada respecte al nivell del mar, es situa molt a prop de la platja; els dies de tempesta no seria molt divertit treballar,… pot ser aquesta va ser la causa de que la fàbrica desaparegues,… L’any 1911 a una de les pitjors tempestes que es recorden, els diaris mencionen que la boia del Llobregat va aparèixer a Can Boada, però no diuen si la fàbrica va quedar afectada. A l’esquerra de tot de la fotografia es pot veure el poblat de pescadors, de fet la fotografia que te de capçalera aquest bloc està pressa des d’aquesta fàbrica.

El tema del trànsit de matèries primeres (principalment pirites) i productes finals per mar era una de les màximes preocupacions. L’any 1889 es veu que tenien un port, però no el de la fotografia

No seria fins el 1891 quan ja disposaran de la concessió per la construcció de l’embarcador de l’anterior fotografia:


A les hemeroteques també apareix una altra Real Ordre per habilitar el port de Platja Antúnez per fer-lo servir per la descàrrega de materials per la fàbrica.

Notícia del 1896 per habilitar la platja per embarcar productes finals de la fàbrica

Ara veiem el magatzem de garrafes a l’aire lliure, els treballadors traslladen els productes en carretons des de la zona de producció, això que semblen torres de condensació, situades al costat de la xemeneia. Aquesta seria l’àrea de l’empresa més propera a Montjuïc. També podem veure l’embarcador a l’esquerra, al fons de tot.


A la següent podeu veure el magatzem de matèries primeres, i també que feia molt vent,… el fum de les xemeneies és horitzontal!

Un munt de carretons esperen carregar als magatzems de superfosfat de calç destinat a alimentar els camps. He trobat que la fàbrica feia descomptes als socis de la Cambra Agrícola del Baix Llobregat, al menys durant els anys 1906-1910. A aquesta fotografia es veuen també les grans dimensions de la fàbrica.

Al costat d’aquesta pineda, que es veurà millor a l’última fotografia, veiem més carros esperant a ser carregats als nou magatzem de superfosfat de calç.

Aquestes tres últimes fotografies s’expliquen per si soles, podem veure l’edifici situat just a l’entrada, segurament des d’on es va realitzar la fotografia on podem veure els camps d’experimentació i quasi tota la fàbrica. També podem veure el camí que arribava a la fàbrica, que li deien carrer Boada, que era la carretera de Can Tunis (o “La Agrícola”), una  comunicació amb Barcelona, que els propietaris d’aquesta empresa, juntament amb d’altres, reclama millorar, segons escrit del 28 de febrer de 1890, per poder competir amb les empreses d’altres nacions.

Al costat de l’entrada havien construït varies cases pels treballadors, a l’ajuntament podem trobar un expedient administratiu de 1886, relatiu a la sol·licitud per declar la fàbrica com a colònia agrícola-industrial i així obtenir beneficis fiscals. Com arguments a favor van lliurar un informe pericial on diu que la fàbrica en compren “un grupo de viviendas cómodas y ventiladas con destino a los obreros” i “una tienda económica para la expedición de comestibles”. Tamé diu que s’ha millorat el sòl que era un sorral, amb l’aportació de carretades de terra vegetal, pot ser destinada a horts. L’ajuntament s’oposa a la sol·licitud per no perdre el subsidi i finalment no es declara colònia, encara que com diu Joan Casas ho era de facto, ja que es situava a 7 km del nucli de població, i de fet, al cens de 1887 apareix com a secció específica, la núm. 30, amb 6 cases i 24 habitants. Aquests habitatges es veu que van sobreviure a la destrucció de la fàbrica, en aquells temps hi vivien persones amb pocs medis que en ocasions vivien de donatius.

Llegint el llibre d’en Julio Baños i Soria sobre els nens del Can Tunis a la postguerra, he trobat una història dels anys 30 que va succeir a aquelles cases, dites barri del Vidriol:

“Era l’any 1931, al barri del Vidriol, la senyora Consuelo va tenir un nen al que van anomenar també Blai, com el pare, tot i que  tothom li deia Blaio. Aquest nen va néixer amb poc pes, els primers mesos no menjava gaire i ni s’engreixava ni creixia, estava com un secall, la qual cosa amoïnava molt els pares. Va quedar com anèmic i semblava que no tenia ganes de viure. El pares, temien el pitjor i de vegades ja el posaven al llit amb les millors robes que tenien, no fos cas que es morís. Pel barri sorgien tota mena d’explicacions: que si la senyora Consuelo estava prenyada una altra vegada i la llet no era bona, que si el nen havia nascut amb alguna cosa a dintre seu que l’impedia créixer, que si això que si allò. Els pares ja s’havien fet a la idea que la criatura se’ls moriria i només esperaven que la vida marxés d’aquell petit cos.

Un dia es va presentar a casa seva una dona i es va estar mirant el nen una estona. Els va dir que si volien salvar el nen calia trobar un gos petit, acabat de néixer, l’havien de sacrificar, pelar-lo i posar-lo al foc a bullir en una olla una bona estona. Va dir que li donessin al nen el brou a petites cullerades, que primer vomitaria i que tindria una mica de diarrea, que no s’espantessin, que després aniria millor i ja s’espavilaria. Van seguir pas per pas les indicacions de la dona i el nen, després de vomitar una cosa negra i també fer una diarrea negra, de mica en mica va començar a menjar i se’n va sortir,…”

Com una altra anècdota afegeixo aquest article que he trobat, on podeu llegir com un operari ataca amb un ganivet al amo de la fàbrica l’any 1904,… i es veu que començava a ser habitual,…

REFERÈNCIES


El Deli torna per quedar-se,…

Va haver-hi un temps en que els barris eren plens de descampats de terra, ocupats per manades de nens amb pantalons curts i genolls bruts, que sols paraven a casa per dinar i dormir, i que feien tot tipus d’entremaliadures,…  era el temps de les fogueres de Sant Joan, de les boles, churro-media-manga-mangotero, el bote, yoca mingui, el trompo, la lima, mosca,… del DELI!

Es nota que era el meu joc preferit, no?… no recordo si era un bon jugador, però sí de que em divertia molt i molt i que quan es deia això de Deli? deli! tiro? TIRA!, xocaven les dues fustes i amb la boca oberta veies volar lluny la petita fusta, era extasiant.

Quan va sortir això del facebook vaig descobrir un grup d’interessats en aquells jocs, i on gràcies a persones amb molta memòria es van poder recuperar les regles exactes de com es jugava a aquest joc a l’Hospitalet, i allà estan penjades si voleu rememorar bons moments.

Vam decidir investigar els origens d’on procedia el deli i vam descobrir altres jocs d’altres regions amb les mateixes fustes però amb regles diferents. De la paraula deli a internet no existia cap rastre, i mira que ens vam tirar estona amb el google,… fins que un dia llegint un llibre de Julio Baños sobre el barri de Can Tunis (sota Montjuïc) als anys 40, al fi va sorgir el mot “déli”, associat a un joc similar. Parlant amb l’escriptor em va comentar que ell mai l’havia vist escrit i que l’accent era collita pròpia per donar èmfasis a la primera síl·laba, així que per ara el que sabem és que el mot deli al menys té 70 anys!

També de fa 70 anys són els records de Ramon Morales al barri hospitalenc de Sant Josep, però ell no li deia déli,… contradictòriament li deia vèlit! . Pot ser als anys 50, quan molts veïns de Can Tunis van arribar als blocs de la Florida la van portar d’allà i es va estendre entre els barris moderns,… amb tan poca informació podrien sorgir moltes teories,… algú vol investigar? pot ser arribarà fins al Nepal, on amb una fusta similar al deli es juga al Dandi Biyo!

Anem al present, el bèlit, denominació més acceptada, és un joc que té fins i tot campionats del món i que està en plena i ràpida expansió, a cada moment es creen nous grups disposats a recuperar-lo i passar una bona estona,… i ara ens toca a nosaltres, les últimes notícies indiquen que ja hi han cinc persones disposades a formar el primer equip de la ciutat i que les podreu trobar al Casino aquest dissabte,… vine, encara que sigui per tornar a tocar un deli!

REFERÈNCIES


Els pescadors de l’Hospitalet, finals segle XIX

Això de buscar a les hemeroteques moltes vegades dona com a resultat troballes inesperades, com la d’avui, una descripció dels pescadors de la Marina. És un petit fragment d’uns apunts d’un viatge per tota Espanya realitzat entre els anys 1867 i 1900 per l’escritor Isidro Sinesio Delgado García, que com a fet sorprenent va crear la SAE, avui coneguda com SGAE,… deixo la seva biografia a sota.

Amb les notes que va agafar al viatge va escriure el llibre  “España al terminar el siglo XIX” i sí, va passar per l’Hospitalet, per la Marina: “Toda la llanura está cuajada de casas de labor diseminadas en una gran extensión desde la falda del monte hasta el mar. Recorrimos una gran parte de ella, admirando el orden, la limpieza que se respira por doquier, pel Centre: “Hospitalet no tiene más edificios notables que el destinado á casa consistorial, juzgado y escuelas, que es un verdadero palacio de piedra, con amplias y bien dispuestas habitaciones, regalado a la población por D. Rosendo Arús. Por cierto que según datos, costó, con el mobiliario inclusive, 17.000 duros, y… pasma tal baratura de un edificio grande macizo y sòlido” També comenta que l’enllumenat és de gas, de la fàbrica de Barcelona que l’envia per una canonada d’alguns quilòmetres,…

Però el que m’ha resultat més interessant, per la dificultat de trobar dades sobre ells, es la descripció dels pescadors de la nostra platja perduda, i voltants,…

En la playa, que está á legua y media próximamente de Hospitalet, tuvimos ocasión de observar curiosos detalles de los pescadores de la región. Hacen estos una vida completamente nómada, levantando cabañas o tiendas de esteras y maderos viejos en el punto de la costa de que han de partir, para levtarlas y trasladarlas al dia siguiente ó al cabo de algunos días. Tienden las redes, pescan lo que se puede buenamente, duermen poco y mal y se marchan con la música a otra parte.

Aquesta fotografia probablement es va fer a prop del Llobregat ja que tenen els instruments per la pesca de l’angula. No es correspondria amb el que descriu el text pels materials utilitzats, però sí per la fragilitat de la construcció

Los viajeros del tren que pasa por la costa pueden ver, á altas horas de la noche, en diferentes parajes de la playa, largas filas de hombres y mujeres con las cuerdas de la red al hombro, formando triste y silenciosa procesión,… Son estos infelices desheredados que van recorriendo todo el litoral de Levante, miserables y andrajosos, alimentándose de moluscos y yerbajos, y ganando rara vez, después de muchas horas de trabajo, lo bastante para comprar un pedazo de pan.

El origen d’aquesta imatge és incert. He trobat que es va realitzar a Barcelona però no sé concretament on. El mètode de pesca és l’art i el que veiem és part d’una de les dues fileres que tiren per treure la xarxa del mar. Anys 20.

Así es que son gente levantisca y capaz de armar camorra por un quítame allá esas pajas

La zona de la platja on Isidro va observar els pescadors segurament va ser Casa Antúnez, ja que allà el tren passa a prop i a més si aneu caminat des de l’ajuntament fins allà segurament ho farieu en un hora i dos quarts, el que es correspon amb 1,5 llegües.

El mètode de pesca que fan servir és l’art: “Per calar l’art s’usava una embarcació moguda a força de rems anomenada “caro”. Un cop acabada la maniobra de calar, que es feia a prop de la platja i seguint una direcció en forma de semicercle, la gent s’agafava a les cames de l’art i llevava la xarxa des de la platja a força de braços amb l’ajut dels “estrops”. D’aquesta operació, que era molt dura, se’n deia “tirar l’art”. A mesura que l’art avançava cap a la platja anava agafant el peix que es trobava al seu camí. Des de la platja la realitzaven entre 20 i 30 persones, generalment la gent més pobre i humil del poble. Per això la pesca amb arts de platja era considerada com un emblema de la misèria. Per acabar-ho d’arreglar, el peix obtingut amb aquesta pesquera tenia poc valor com ara llises, mabres, agulles i petits llobarros. Com passava amb els altres sistemes de pesca, les captures eren repartides entre la gent que havia estirat l’art, reservant, com no, una part important per l’amo de l’art i els mariners del caro

Aquesta imatge és del repartiment del peix i és de Màlaga; allà l’art es diu copo, crec que és el mateix, o al menys els dos mètodes de pesca són molt similars.

Cal dir també que Isidro, entre l’any 1897 i 1900, diu que els pescadors són nòmades però a l’arxiu de l’Hospitalet ja els podeu trobar fitxats per primera vegada al padró de 1895 i cada 5 anys fins al de 1920, quan la platja ja deixa de ser de l’Hospitalet. Pot ser en aquells anys van deixar de ser nòmades i es van establir,… seguirem investigant,…

REFERÈNCIES 


Imatge de la platja de l’Hospitalet de Llobregat, 1907

Avui presento sencera i en gran (piqueu a sobre!) la imatge de la capçalera d’aquest bloc de records, d’antigues imatges, moltes oblidades… i què millor imatge per presidir aquest bloc que una platja desapareguda per sempre.

Podeu veure el delta inundat a l’octubre de 1907, segons Jaume Codina: “conegut al territori amb el nom de «l’any de les cinc riuades», encara que en realitat foren sis, cinc a l’octubre, seguides i molt fortes, i la darrera, el 17 de novembre. De caràcter general -la premsa publicà nombroses fotografies de les riuades -, la situació del pla del Llobregat es féu deplorable. El Delta vas quedar convertit en «un verdadero mar que llegaba desde las faldas de Montjuich hasta las playas de Castelldefels, ocupando una superficie de más de cien kilómetros cuadrados con una altura en algunos parajes de dos y tres metros». Hom organitzà les humanitàries subscrpcions i juntes d’auxilis, molt efectius.”

També veieu el far, de 35 m d’alçada, molt més allunyat de la platja que ara, i davant el barri de barraques dels pescadors de l’Hospitalet, aquesta és l’única imatge que he trobat on es pot veure el barri en conjunt. Com veieu era un barri petit, que segons les dades dels padrons de l’Hospitalet de Llobregat (on apareix des del 1895 fins al 1920) al 1915 va arribar a tenir 180 veïns vivint a 35 barraques.

De l’any de la fotografia no tenim dades però sabem que a l’any 1905 exisitien 25 barraques amb 75 habitants, que 5 anys després van pujar a 35 barraques amb 141 veïns. Tot això sense comptar els veïns que no estaven empadronats per diferents causes.

Hi han altres edificis, com veieu la fotografia es va fer des de la teulada d’un edifici situat molt pròxim a la platja, era Can Boada y Buhigas, una fàbrica de productes químics, que es trobava a 500 m de la farola, al límit de l’Hospitalet amb Barcelona.

Sobre les masies ho sento però no les puc identificar amb la informació que tinc, ja que és contradictoria. En principi la masia que es veu al centre de la imatge, hauria de ser Cal Pebrot també anomenada Cal Sala, que és la masia més propera al mar segons la llista de 1863 que vaig publicar l’altre dia, però l’única imatge que he trobat de la masia no es sembla molt a la de la foto,… deixo a sota tota la cartografia antiga de que disposo, per si algú està interessat.




REFERÈNCIES

  • Imatge de la revista Il·lustració Catalana del dia 20 d’octubre de 1907 i del llibre “Imatges retrospectivas de la Marina” de Julio Baños i Soria
  • Text: Inundacions al Delta del Llobregat (1971) de Jaume Codina. Editor Rafael Dalmau.
  • Padrò municipal 1905, 1910 i 1915

CARTOGRAFIES


La Marina des de Montjuïc a principis de segle XX

Aquesta fotografia és de principis del segle passat i es va fer des de la muntanya de Montjuïc. El que veiem és Can Tunis o Casa Antúnez i la seva platja, al terme municipal de Barcelona, però també al fons de tot, a sobre de l’horitzó, es pot veure una petita taca blanca que ens senyala l’Hospitalet de Llobregat, ja que el que veiem és el far de la Torre del riu Llobregat, que encara sembla lluny de la platja. La platja de l’Hospitalet anava des de l’última xemeneia que es veu a toca de l’aigua fins el Llobregat, darrere, molt a prop del far.

Es poden trobar centenars de fotografies realitzades des de Montjuïc cap a Barcelona, però molt poques mirant cap aquest costat, i menys tan antigues, per aquest motiu i encara que la Marina de l’Hospitalet, la Marina que ara és el port i la Zona Franca de Barcelona, es veu molt lluny, no he dubtat en mostrar-la.

A data 15.01.2011 incorporo una imatge panoràmica (8168×2819) de la zona a l’actualitat.

REFERÈNCIES

Imatge: http://www.lamarina-zonafranca.com/

COMETARIS AL FACEBOOK

  1. Pepi Celades Canut volem la platja de L.Hospitalet¡¡¡¡
  2. Pepi Villar Villar aquesta foto es fantastica sens dubte la platja de l´hospitalet va se un atracament a la ciutat per els que manaven allavorens llastima no poger fer res per remediaro

El Cementiri de Sants es troba a l’Hospitalet

Avui escriuré sobre el cementiri de Sants i de per què es situa dins del nostre municipi.

He trobat dues referències, una és al llibre del 1996 “Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat” de Josep M. Jordà i Capdevila, i que ja la va transcriure a internet en Daniel Garcia Peris dins del seu bloc; per no fer llanguíssim aquest text us invito a llegir-lo i a seguir els seus enllaços.

L’altra referència és a un fantàstic llibre editat l’any passat que es diu “Històries de Collblanc – La Torrassa” de l’Inocencio Salmerón Vargas, i que transcriuré sencera:

“El cementiri de Sants és a uns 60 metres de la carretera de Collblanc, dins del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat. S’hi accedeix pel carrer de la Terra Alta, una petita via arbrada amb xiprers, que comença a la carretera de Collblanc i a l’oest amb l’escola pública Pere Lliscart.

Però, què ho fa que el cementiri de Sants sigui a l’Hospitalet? La resposta podem trobar-la en una excessiva tolerància d’un ajuntament vuitcentista, i en el desenvolupament demogràfic i urbanístic del poble de Sants. Aquest creixement serà la causa que el nucli demogràfic i urbanístic del poble de Sants s’anés estenent i s’acostés al seu antic cementiri. Aquest es trobava al costat de l’església parroquial, entre l’orfeó de Sants i el Centre Cívic. Aquesta proximitat va motivar que les autoritats governatives n’exigissin el trasllat per raons sanitàries. La falta d’un espai adequat dintre del terme municipal de Sants per aixecar la nova necròpoli va obligar al poble veí de l’Hospitalet, que era dintre de la seva jurisdicció parroquial.

L’any 1865, una comissió santsenca va fer les primeres gestions per localitzar la zona idònia, i van fer atenció a unes vinyes situades en terrenys de la Torrassa, els propietaris de les quals, Josep Colom i Pere Espanyol, molestos per la idea d’una servitud d’aquella mena, van buscar el suport de veïns i autoritats per rebutjar el projecte. L’alcalde de l’Hospitalet, a l’octubre de 1870, es va oposar que el cementiri s’edifiqués “en el poblat i amè terreny de la Torrassa”

A la Comissió Gestora se li va proposar un paratge apartat, situat al costat de la carretera de Collblanc. Les autoritats de Sants no van quedar pas gaire convençudes, i van optar per parlar amb la Societat Agrícola, radicada a Can Tunis, a la recerca d’un nou emplaçament, però sense arribar a cap acord.

Després d’un llarg procés farcit de tensions i de localitzacions possibles, l’agost de 1878 l’alcalde hospitalenc Fortunat Prats va tractar de convèncer les autoritats de Sants que acceptessin la primera proposta que els fessin. Va ser necessària la intervenció del diputat a Corts pel districte, Antoni Sedó, perquè ambdues parts arribessin a un acord. Es tractava de la finca coneguda com “La Cova” propietat de Salvador Nonell, que va accedir a vendre-la per 17.575 ptes. Era en un despoblat, lluny d’alquería i molt ventilada”, i el lloc més apropiat per establir-hi el cementiri de Sants, segons el concloent informe de la Junta Local de Sanitat, signat el 21 d’octubre de 1878. És clar que, en aquesta operació l’ajuntament de l’Hospitalet obtindria un benefici d’entre 5 i 6 mil pessetes per concedir el permís d’edificació. Dos dies després, el Ple Municipal va acordar, per unanimitat, autoritzar la construcció del cementiri, renunciant a perpetuïtat al dret d’imposar cap arbitri sobre els enterraments. El 17 de desembre de 1878, Francesc de Paula, rector de Santa Maria dels Sants, beneïa les noves instal·lacions. L’exregidor de Sants Francesc Carné i Font va ser el primer difunt que va ocupar una sepultura.

Amb la inauguració del cementiri es tancava una pàgina fosca de la nostra història local. Com havia de pensar l’ajuntament que, poques dècades més enllà, el lloc no estaria ni tan allunyat, ni tan despoblat?

A la dècada de 1890, davant el progressiu creixement de la població de Sants, les autoritats es van veure en la necessitat de disposar d’un cementiri de majors proporcions. Sense consultar-ho amb les de l’Hospitalet i sense sol·licitar permís d’obres van emprendre l’ampliació. Aquesta irregularitat va ser denunciada per la Junta Local de Cementiris el 22 de febrer de 1892. Va caldre recórrer a la força municipal perquè s’aturessin les obres.

El que més molestava a l’alcalde era que el seu homòleg de Sants no hagués abonat les 1.750 ptes en concepte de drets d’edificació. Un cop solucionat aquest requisit, no solament va aprovar la represa dels treballs, sinó que va permetre que el cementiri s’ampliés per l’est amb la parcel·la d’una mujada d’extensió, propietat de Joana Marquès.

Al febrer de 1912 va ser l’ajuntament de Barcelona que va presentar un projecte d’ampliació de la necròpoli, ja que Sants havia deixat de ser poble independent en ser agregat a Barcelona el 20 d’abril de 1897.

L’any 1910 Barcelona havia convocat, sense resultat, un concurs amb la finalitat d’aconseguir terrenys per a un nou cementiri. Acollint-se a la circular de la Direcció de Sanitat de 13 de desembre de 1884, creia que tenia dret a una ampliació del cementiri de Sants si el declarava d’utilitat pública. No li va importar utilitzar l’expropiació forçosa recorrent a tot tipus d’arguments. L’alcalde de l’Hospitalet, Francesc Marcé i Codina, que havia examinat curosament la memòria presentada per les autoritats barcelonines va reconèixer que Barcelona necessitava una gran necròpoli, però els va recordar que la nova reglamentació en matèria de cementiris exigia que l’última casa del poble estigués a dos quilòmetres de distància, i per això s’oposava enèrgicament, en nom de Collblanc -la Torrassa, que prosperés el projecte.

Barcelona va recórrer al Govern civil i l’alcalde de l’Hospitalet al ministre de la governació: l’ampliació no va prosperar.

al març de 1925, Barcelona va tornar a sol·licitar l’ampliació del cementiri de Sants. En aquesta ocasió, els alcaldes de diversos municipis del Baix Llobregat van donar suport a l’acció del consistori hospitalenc amb la redacció d’un escrit col·lectiu adreçat al governador civil de Barcelona. Li recordaven que la Llei de 29 d’agost de 1882 obligava els governadors provincials a exigir el compliment de les lleis sanitàries, adoptant mesures per preservar la salut pública d’epidèmies. Hi afegien que, en virtut d’aquesta disposició, el Govern civil de Badajoz va ordenar a l’ajuntament de Fregenal de la Sierra el tancament del cementiri per estar situat a menys de 2 quilòmetres d’un lloc habitat. El de Sants sempre ha estat a una distància menor”.

Però es que això d’ampliar el cementiri continua fins els nostres dies. Segons una noticia del 2007 l’ajuntament de l’Hospitalet enderrocava 200 nínxols que havien estat construïts sense permís i havien estat denunciats per l’impacte visual que causava als veïns de Collblanc i en una escola pròxima.

ALTRES REFERÈNCIES:

Imatge: Bing maps + Gaspar Coll i Rosell (09/1985), aquesta última dins de patrimoni.gencat


Eduardo Manchón al C.E l’Hospitalet

Eduardo Manchón nació el 24 de julio de 1930 en el barrio de Can Tunis, hijo de una familia trabajadora procedente de Lorca, Murcia. Su padre era barraquero del campo de Casa Antúnez, donde comenzó a jugar. Se incorpora a las categorías inferiores del Barça con 16 años y debuta con el primer equipo en un partido con elPalmeiras.

Su humildad le llevó a trabajar duro y, con su habilidad y rapidez en carrera, hicieron de él pieza fundamental como extremo izquierdo del ‘Barça de les Cinc Copes” junto a Basora, César, Kubala y Moreno

Jugó siete temporadas en el Club, de 1950 a 1957, y coincide con una de las etapas de mayor esplendor del Barça. Su palmarés es de lujo: dos Ligas, una Copa Latina, cuatro Copas de España, y dos Copas Eva Duarte. Fue en una ocasión internacional absoluto jugando de titular el Turquía-España en Estambul, el 14 de marzo de 1954, con triunfo turco por 1-0

En total, Manchón disputó 201 partidos y marcó 81 goles. Y es que era un carrilero veloz, hábil y con un importante olfato anotador. Aunque era diestro, actuaba por la izquierda.

En 1957, cuando su titularidad deja de ser indiscutible, abandona la disciplina culé y culmina su carrera deportiva en Granada, Deportivo, Iberia, y también en el C.E l’Hospitalet, en la temporada 1961-62, en al que disputó 26 partidos y marcó 9 goles, cuando el club estaba en tercera división, grupo 7º

Falleció ayer miércoles, 29 de septiembre de 2010.

 

COMENTARIS AL FACEBOOK

Shospitxosos Hinchas Hospi Descanse en Paz Sr. Manchón