Imatges retrospectives d'una ciutat

Posts tagged “Casa Antúnez

La fàbrica de Gabriel Boada i Travessa

L’acta de reconeixement de la linia de terme de l’Hospitalet de Llobregat amb Barcelona de l’any 1917 situava la sèptima i última fita així: “Se reconoció como tal la esquina SE de la base de sustentación de la chimenea de la fábrica, en ruinas, de productos químicos, propiedad de la señora viuda de Boada. Está situada en la orilla del mar Mediterráneo, en la playa del Llobregat”

Segur que si seguiu amb atenció les fotografies que vaig publicant de l’antiga platja heu vist aquesta fàbrica, us posaré un exemple de primera o segona dècada de segle XX:


Des de Montjuïc, aproximadament als anys 20, es veu el far allà al final, com un puntet blanc, i la fàbrica, l’última de totes, ja mig engolida pel mar.

Com llegireu a sota, la fàbrica es dedicava a la fabricació de productes químics per l’agricultura i per la indústria. L’empresa es va fundar l’any 1868 amb el nom de l’enginyer Gabriel Boada i Buigas, l’any 1892 s’inscriu sota el nom del seu fill Gabriel Boada i Travessa, i a partir de la seva mort als 64 anys, l’abril de 1908, es va fer càrrec la seva vídua Lluïsa Saliet/tti Suñer (morta el 1937 als 81 anys) i els seus fills, Gabriel (mort el 1919), Tomàs (mort el 1923 als 42 anys), Lluís (mort el 1924 als 36 anys), i Alfred (l’únic que va sobreviure a la seva mare).

La relació d’expedicions de Port Bou amb destí a Barcelona següent és la referència més antiga que he trobat a les hemeroteques, del 1880; curiosament va a nom del fill del fundador . No es registra als quaderns de la Matrícula Industrial municipal fins el 1888, just l’any en que van exposar els seus productes al palau de les Ciències de l’Exposició Universal de Barcelona. A l’ajuntament hi ha una referència anterior, de l’any 1885 on el propietari denuncia un possible cas de còlera a una de les barraques de la platja, propera a l’establiment. En Joan Casas posa aquesta data com possible inici de construcció de la fàbrica. Això implica que des de 1868, any de fundació fins el 85 l’empresa es trobaria situada en altre lloc.

Un anunci de l’empresa de l’any 1906, a l’almanaque per aquell any del Diario de Barcelona

De l’almanaque del Diario de Barcelona l’any 1909

Un altre del 1910

No sé quan va tancar l’empresa, sé que el 1917 ja estava en ruïnes, i ja heu vist la fotografia superior dels anys 1920, sembla que sols queda una de les dues xemeneies, i es troba dins de la platja. L’any 1922 Josep Roig i Raventós, al seu llibre Flama Vivent, la denominava com el Vidriol i la descrivia com una fàbrica mig enderrocada; L’any 1925 llogaven alguns edificis per ficar vaques:

A finals de 1927 el Consorci del Port Franc aprova els expedients d’expropiació de la finca propietat de Lluïsa Salieti i hereus de Gabriel Boada. L’any 1929 una empresa es dedicava a desballestar-la i posteriorment la venia a trossos, no sé si encara hi havien vaques per allà,…

Per ara l’article més antic que he trobat i on crec que la fàbrica encara funciona és del 1915, el veureu als dos textos següents.

Sobre el topònim Vidriol (o vidriolo), cal dir que com a vidriol es coneixia la sal composta d’un metall i d’àcid sulfúric, i com a oli de vidriol, l’àcid sulfúric; per tant aquest nom venia derivat de la fàbrica, i s’aplicava a ella mateixa, i també el bari que formaven els seus habitatges, i a la seva platja. La platja del Vidriol surt també a diferents mapes dels anys 40, juntament amb el topònim Rancho Grande, segurament aplicat per la visió de les vaques que ocupaven el que quedava de la fàbrica als anys 20 i també per les grans dimensions del lloc.

Si busqueu a les hemeroteques trobareu totes les variacions possibles del nom de la fàbrica,… En alguns mapes la fàbrica figura com Can Boada y Buhigas, he buscat aquest nom a les hemeroteques i he trobat el nom de los Sres. Boada i Buigas a diaris de 1887 i 1891, i com a Buiges el 1892,…  també com Can Boada y Bohigas dins del Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración dels anys 1908 i 1911, que situa la fàbrica a 9 km de l’Hospitalet.

A finals de 1910 l’empresa va decidir publicar un llibret d’unes 60 pàgines on explicava l’importància i aplicació dels seus productes il·lustrat amb algunes fotografies de la seva fàbrica a l’Hospitalet. La senyora Lluïsa i els seus fills van contractar a Joaquim Coll i Salieti (segurament de la família), que era pintor i dibuixant, i a més va crear en aquella època un dels millors tallers de  producció de tricromies, fototípies i edició de postals, també va il·lustrar col·leccions de corms i llibres infantils.

A aquesta primera fotografia podem veure el cobert on es situen les garrafes de productes químics preparats per la seva expedició

A la següent veiem l’embarcador per on arribaven i sortien productes i matèries primeres mitjançant una grua manual.

Cal destacar  que encara que la fàbrica queda elevada respecte al nivell del mar, es situa molt a prop de la platja; els dies de tempesta no seria molt divertit treballar,… pot ser aquesta va ser la causa de que la fàbrica desaparegues,… L’any 1911 a una de les pitjors tempestes que es recorden, els diaris mencionen que la boia del Llobregat va aparèixer a Can Boada, però no diuen si la fàbrica va quedar afectada. A l’esquerra de tot de la fotografia es pot veure el poblat de pescadors, de fet la fotografia que te de capçalera aquest bloc està pressa des d’aquesta fàbrica.

El tema del trànsit de matèries primeres (principalment pirites) i productes finals per mar era una de les màximes preocupacions. L’any 1889 es veu que tenien un port, però no el de la fotografia

No seria fins el 1891 quan ja disposaran de la concessió per la construcció de l’embarcador de l’anterior fotografia:


A les hemeroteques també apareix una altra Real Ordre per habilitar el port de Platja Antúnez per fer-lo servir per la descàrrega de materials per la fàbrica.

Notícia del 1896 per habilitar la platja per embarcar productes finals de la fàbrica

Ara veiem el magatzem de garrafes a l’aire lliure, els treballadors traslladen els productes en carretons des de la zona de producció, això que semblen torres de condensació, situades al costat de la xemeneia. Aquesta seria l’àrea de l’empresa més propera a Montjuïc. També podem veure l’embarcador a l’esquerra, al fons de tot.


A la següent podeu veure el magatzem de matèries primeres, i també que feia molt vent,… el fum de les xemeneies és horitzontal!

Un munt de carretons esperen carregar als magatzems de superfosfat de calç destinat a alimentar els camps. He trobat que la fàbrica feia descomptes als socis de la Cambra Agrícola del Baix Llobregat, al menys durant els anys 1906-1910. A aquesta fotografia es veuen també les grans dimensions de la fàbrica.

Al costat d’aquesta pineda, que es veurà millor a l’última fotografia, veiem més carros esperant a ser carregats als nou magatzem de superfosfat de calç.

Aquestes tres últimes fotografies s’expliquen per si soles, podem veure l’edifici situat just a l’entrada, segurament des d’on es va realitzar la fotografia on podem veure els camps d’experimentació i quasi tota la fàbrica. També podem veure el camí que arribava a la fàbrica, que li deien carrer Boada, que era la carretera de Can Tunis (o “La Agrícola”), una  comunicació amb Barcelona, que els propietaris d’aquesta empresa, juntament amb d’altres, reclama millorar, segons escrit del 28 de febrer de 1890, per poder competir amb les empreses d’altres nacions.

Al costat de l’entrada havien construït varies cases pels treballadors, a l’ajuntament podem trobar un expedient administratiu de 1886, relatiu a la sol·licitud per declar la fàbrica com a colònia agrícola-industrial i així obtenir beneficis fiscals. Com arguments a favor van lliurar un informe pericial on diu que la fàbrica en compren “un grupo de viviendas cómodas y ventiladas con destino a los obreros” i “una tienda económica para la expedición de comestibles”. Tamé diu que s’ha millorat el sòl que era un sorral, amb l’aportació de carretades de terra vegetal, pot ser destinada a horts. L’ajuntament s’oposa a la sol·licitud per no perdre el subsidi i finalment no es declara colònia, encara que com diu Joan Casas ho era de facto, ja que es situava a 7 km del nucli de població, i de fet, al cens de 1887 apareix com a secció específica, la núm. 30, amb 6 cases i 24 habitants. Aquests habitatges es veu que van sobreviure a la destrucció de la fàbrica, en aquells temps hi vivien persones amb pocs medis que en ocasions vivien de donatius.

Llegint el llibre d’en Julio Baños i Soria sobre els nens del Can Tunis a la postguerra, he trobat una història dels anys 30 que va succeir a aquelles cases, dites barri del Vidriol:

“Era l’any 1931, al barri del Vidriol, la senyora Consuelo va tenir un nen al que van anomenar també Blai, com el pare, tot i que  tothom li deia Blaio. Aquest nen va néixer amb poc pes, els primers mesos no menjava gaire i ni s’engreixava ni creixia, estava com un secall, la qual cosa amoïnava molt els pares. Va quedar com anèmic i semblava que no tenia ganes de viure. El pares, temien el pitjor i de vegades ja el posaven al llit amb les millors robes que tenien, no fos cas que es morís. Pel barri sorgien tota mena d’explicacions: que si la senyora Consuelo estava prenyada una altra vegada i la llet no era bona, que si el nen havia nascut amb alguna cosa a dintre seu que l’impedia créixer, que si això que si allò. Els pares ja s’havien fet a la idea que la criatura se’ls moriria i només esperaven que la vida marxés d’aquell petit cos.

Un dia es va presentar a casa seva una dona i es va estar mirant el nen una estona. Els va dir que si volien salvar el nen calia trobar un gos petit, acabat de néixer, l’havien de sacrificar, pelar-lo i posar-lo al foc a bullir en una olla una bona estona. Va dir que li donessin al nen el brou a petites cullerades, que primer vomitaria i que tindria una mica de diarrea, que no s’espantessin, que després aniria millor i ja s’espavilaria. Van seguir pas per pas les indicacions de la dona i el nen, després de vomitar una cosa negra i també fer una diarrea negra, de mica en mica va començar a menjar i se’n va sortir,…”

Com una altra anècdota afegeixo aquest article que he trobat, on podeu llegir com un operari ataca amb un ganivet al amo de la fàbrica l’any 1904,… i es veu que començava a ser habitual,…

REFERÈNCIES

Anuncis

L’hipòdrom de Casa Antúnez

L’hipòdrom de Casa Antúnez es va inaugurar el 2 de maig de 1886, per les festes de la Mercè, encara que ja es feien carreres des de l’any 1882 (aquestes dates poden variar molt depenent de la font consultada). Es situava a la Marina de Sants, pràcticament a tocar del límit amb l’Hospitalet de Llobregat, tal com veieu al mapa inferior, moltes dècades més modern.

Sobre tot la burguesia i també l’aristocracia acudien en massa des de Barcelona i emplenaven la gran tribuna orientada cap a Montjuïc; el gran públic, amb menys medis, es situava a la barrera, cara al sol. Es van celebrar importants reunions hípiques i van assistir grans personalitats.

L’any 1933 es van deixar d’organitzar carreres periòdicament, i ja des de 1931 ja s’havia perdut assistència, ja no corrien els pura sangre i solsament ho feien els “trotones” tirant de carrets. Les dues exposicions universals van motivar la immigració de moltes persones que van envoltar de barris d’obrers l’hipòdrom, es veu que això li va fer perdre glamour, i a més va deixar de rebre ajudes. L’any 1934 es va decidir enderrocar-lo.

En aquells anys, fins 1920, el nostre municipi arribava fins el mar i la Riera Blanca era la frontera amb Barcelona. Imagineu-vos tot ple de camps amb Montjuïc i la farola com únics elements sobresortints i en mig un hipòdrom com a punt d’atracció de l Barcelona de l’època,… pagesos, pescadors, burgesos, aristòcrates,…

Fins a 1920 l'Hospitalet arribava fins la platja i el límit amb Barcelona era la sèquia de la Riera Blanca, que trobareu just a l'esquerra de l'hipòdrom.

Es estrany però la majoria de imatges que he trobat són de persones als voltants de l’hipòdrom. Aquesta és una de les poques imatges que he trobat de les instal·lacions,… es sap que disposava de pati per carruatges, quadres, jardins, restaurant,… espero que mica en mica es vagin obrint els arxius.

La tribuna era de fusta i tenia una capàcitat per 2.500 persones. Uns metres cap enrrere estava la forntera amb l'Hospitalet.

Però si hi ha un fet que sobresurt a la història d’aquest lloc, és que aquí es va realitzar el que es considera el primer vol a motor d’Espanya. Eren les 16:59 del 11 de febrer de 1910, quan el francès Julien Mamet (també l’he trobat com a Lucien Mamet), amb un monoplà Blériot XI, amb motor Anzani de 25 cavalls, fa el vol d’exibició pel que havia estat contractat per la barcelonina Sociedad de Locomoción Aérea i el Aero Club de Madrid. Podreu trobar informació i imatges a patades sobre aquest fet a internet.

El Bléirot a Casa Antúnez, Montjuïc al fons.

El Bléirot a Casa Antúnez, la tribuna de l'hipòdrom al fons.

Julien Mamet a un Bléirot

El vol va durar 2 minuts i 8 segons, i va tenir temps de donar una volta a l’hipòdrom per darrera de la tribuna, i quan estava a 60 metres d’alçada va descriure un “elegant cercle” per enfilar una línia recta i aterrar. Després d’aquest primer vol va realitzar uns altres en dies successius, fins que un paparazzi de l’època es va creuar quan aterrava i es va trencar un ala a l’esquivar-lo,…

Aquest va ser el principi; si a la tarda ventosa del primer vol van acudir tan sols dues dotzenes de curiosos, que van embogir propagant la noticia per tota Barcelona, a la segona cita, dos dies després, va acudir mitja ciutat, que va sortir desil·lusionada ja que el vent no va deixar fer. El dia 17 Julien sí que va volar i va acabar sortint “a hombros” des de l’avió fins a la tribuna,… La passió per l’aviació acabava de començar. La ciutat havia vist amb els seus propis ulls que volar era possible,…


REFERÈNCIES


Els pescadors de l’Hospitalet, finals segle XIX

Això de buscar a les hemeroteques moltes vegades dona com a resultat troballes inesperades, com la d’avui, una descripció dels pescadors de la Marina. És un petit fragment d’uns apunts d’un viatge per tota Espanya realitzat entre els anys 1867 i 1900 per l’escritor Isidro Sinesio Delgado García, que com a fet sorprenent va crear la SAE, avui coneguda com SGAE,… deixo la seva biografia a sota.

Amb les notes que va agafar al viatge va escriure el llibre  “España al terminar el siglo XIX” i sí, va passar per l’Hospitalet, per la Marina: “Toda la llanura está cuajada de casas de labor diseminadas en una gran extensión desde la falda del monte hasta el mar. Recorrimos una gran parte de ella, admirando el orden, la limpieza que se respira por doquier, pel Centre: “Hospitalet no tiene más edificios notables que el destinado á casa consistorial, juzgado y escuelas, que es un verdadero palacio de piedra, con amplias y bien dispuestas habitaciones, regalado a la población por D. Rosendo Arús. Por cierto que según datos, costó, con el mobiliario inclusive, 17.000 duros, y… pasma tal baratura de un edificio grande macizo y sòlido” També comenta que l’enllumenat és de gas, de la fàbrica de Barcelona que l’envia per una canonada d’alguns quilòmetres,…

Però el que m’ha resultat més interessant, per la dificultat de trobar dades sobre ells, es la descripció dels pescadors de la nostra platja perduda, i voltants,…

En la playa, que está á legua y media próximamente de Hospitalet, tuvimos ocasión de observar curiosos detalles de los pescadores de la región. Hacen estos una vida completamente nómada, levantando cabañas o tiendas de esteras y maderos viejos en el punto de la costa de que han de partir, para levtarlas y trasladarlas al dia siguiente ó al cabo de algunos días. Tienden las redes, pescan lo que se puede buenamente, duermen poco y mal y se marchan con la música a otra parte.

Aquesta fotografia probablement es va fer a prop del Llobregat ja que tenen els instruments per la pesca de l’angula. No es correspondria amb el que descriu el text pels materials utilitzats, però sí per la fragilitat de la construcció

Los viajeros del tren que pasa por la costa pueden ver, á altas horas de la noche, en diferentes parajes de la playa, largas filas de hombres y mujeres con las cuerdas de la red al hombro, formando triste y silenciosa procesión,… Son estos infelices desheredados que van recorriendo todo el litoral de Levante, miserables y andrajosos, alimentándose de moluscos y yerbajos, y ganando rara vez, después de muchas horas de trabajo, lo bastante para comprar un pedazo de pan.

El origen d’aquesta imatge és incert. He trobat que es va realitzar a Barcelona però no sé concretament on. El mètode de pesca és l’art i el que veiem és part d’una de les dues fileres que tiren per treure la xarxa del mar. Anys 20.

Así es que son gente levantisca y capaz de armar camorra por un quítame allá esas pajas

La zona de la platja on Isidro va observar els pescadors segurament va ser Casa Antúnez, ja que allà el tren passa a prop i a més si aneu caminat des de l’ajuntament fins allà segurament ho farieu en un hora i dos quarts, el que es correspon amb 1,5 llegües.

El mètode de pesca que fan servir és l’art: “Per calar l’art s’usava una embarcació moguda a força de rems anomenada “caro”. Un cop acabada la maniobra de calar, que es feia a prop de la platja i seguint una direcció en forma de semicercle, la gent s’agafava a les cames de l’art i llevava la xarxa des de la platja a força de braços amb l’ajut dels “estrops”. D’aquesta operació, que era molt dura, se’n deia “tirar l’art”. A mesura que l’art avançava cap a la platja anava agafant el peix que es trobava al seu camí. Des de la platja la realitzaven entre 20 i 30 persones, generalment la gent més pobre i humil del poble. Per això la pesca amb arts de platja era considerada com un emblema de la misèria. Per acabar-ho d’arreglar, el peix obtingut amb aquesta pesquera tenia poc valor com ara llises, mabres, agulles i petits llobarros. Com passava amb els altres sistemes de pesca, les captures eren repartides entre la gent que havia estirat l’art, reservant, com no, una part important per l’amo de l’art i els mariners del caro

Aquesta imatge és del repartiment del peix i és de Màlaga; allà l’art es diu copo, crec que és el mateix, o al menys els dos mètodes de pesca són molt similars.

Cal dir també que Isidro, entre l’any 1897 i 1900, diu que els pescadors són nòmades però a l’arxiu de l’Hospitalet ja els podeu trobar fitxats per primera vegada al padró de 1895 i cada 5 anys fins al de 1920, quan la platja ja deixa de ser de l’Hospitalet. Pot ser en aquells anys van deixar de ser nòmades i es van establir,… seguirem investigant,…

REFERÈNCIES 


La Marina des de Montjuïc a principis de segle XX

Aquesta fotografia és de principis del segle passat i es va fer des de la muntanya de Montjuïc. El que veiem és Can Tunis o Casa Antúnez i la seva platja, al terme municipal de Barcelona, però també al fons de tot, a sobre de l’horitzó, es pot veure una petita taca blanca que ens senyala l’Hospitalet de Llobregat, ja que el que veiem és el far de la Torre del riu Llobregat, que encara sembla lluny de la platja. La platja de l’Hospitalet anava des de l’última xemeneia que es veu a toca de l’aigua fins el Llobregat, darrere, molt a prop del far.

Es poden trobar centenars de fotografies realitzades des de Montjuïc cap a Barcelona, però molt poques mirant cap aquest costat, i menys tan antigues, per aquest motiu i encara que la Marina de l’Hospitalet, la Marina que ara és el port i la Zona Franca de Barcelona, es veu molt lluny, no he dubtat en mostrar-la.

A data 15.01.2011 incorporo una imatge panoràmica (8168×2819) de la zona a l’actualitat.

REFERÈNCIES

Imatge: http://www.lamarina-zonafranca.com/

COMETARIS AL FACEBOOK

  1. Pepi Celades Canut volem la platja de L.Hospitalet¡¡¡¡
  2. Pepi Villar Villar aquesta foto es fantastica sens dubte la platja de l´hospitalet va se un atracament a la ciutat per els que manaven allavorens llastima no poger fer res per remediaro

Eduardo Manchón al C.E l’Hospitalet

Eduardo Manchón nació el 24 de julio de 1930 en el barrio de Can Tunis, hijo de una familia trabajadora procedente de Lorca, Murcia. Su padre era barraquero del campo de Casa Antúnez, donde comenzó a jugar. Se incorpora a las categorías inferiores del Barça con 16 años y debuta con el primer equipo en un partido con elPalmeiras.

Su humildad le llevó a trabajar duro y, con su habilidad y rapidez en carrera, hicieron de él pieza fundamental como extremo izquierdo del ‘Barça de les Cinc Copes” junto a Basora, César, Kubala y Moreno

Jugó siete temporadas en el Club, de 1950 a 1957, y coincide con una de las etapas de mayor esplendor del Barça. Su palmarés es de lujo: dos Ligas, una Copa Latina, cuatro Copas de España, y dos Copas Eva Duarte. Fue en una ocasión internacional absoluto jugando de titular el Turquía-España en Estambul, el 14 de marzo de 1954, con triunfo turco por 1-0

En total, Manchón disputó 201 partidos y marcó 81 goles. Y es que era un carrilero veloz, hábil y con un importante olfato anotador. Aunque era diestro, actuaba por la izquierda.

En 1957, cuando su titularidad deja de ser indiscutible, abandona la disciplina culé y culmina su carrera deportiva en Granada, Deportivo, Iberia, y también en el C.E l’Hospitalet, en la temporada 1961-62, en al que disputó 26 partidos y marcó 9 goles, cuando el club estaba en tercera división, grupo 7º

Falleció ayer miércoles, 29 de septiembre de 2010.

 

COMENTARIS AL FACEBOOK

Shospitxosos Hinchas Hospi Descanse en Paz Sr. Manchón


Ca l’Anguilero, 1908

Ca l’Anguilero/Anguilaire, o també Cal Anguilero, Casa Anguilero o Casa del Anguilero era una masia que es trobava a tocar de la llera del Llobregat, a l’antiga Marina de l’Hospitalet, que feia de restaurant, i era famosa pels menjars d’anguiles i els sucs de la cocció d’aquestes.

Els fruits de les terres de cultiu properes a la casa, la pesca al riu i la caça als camps propers eren la matèria prima del menjador. Es veu que als anys 30 eren famosos el seus plats de conill amb angules i cargols, no he trobat a internet cap plat amb aquests tres ingredients, pot ser era una variant de l’Espardenyà originaria de l’Albufera Valenciana,…

Els diumenges els amos feien excursions pels caçadors que volien anar a caçar a la Podrida i Ca l’Arana (Al Prat de Llobregat), desprès a mig dia tornaven i menjàvem al restaurant.

L’hemeroteca de La Vanguadia i a altres documents de les primeres dècades del segle XX es troben plens d’anuncis d’excursions que s’organitzaven a Barcelona per anar-hi. Venien en moto, en bicicleta o caminant, moltes vegades des de Casa Antunez on parava el tramvia; creuaven les platges de Can Tunis o de la Marina, i paraven a Ca l’Anguilero per dinar.

I així va ser durant molts anys fins que la gran riuada del dimarts 25 de setembre de 1962 se la va emportar juntament amb part de les terres. Avui es trobaria a on el Passatge de Suez del ZAL es troba amb la llera antiga del riu.

REFERÈNCIES I MÉS INFORMACIÓ


Sèquia de l’antiga Marina, 1919

Sèquia que es dirigeix cap a la Farola del Llobregat (o Far de la Torre del riu Llobregat) a l’any 1919, quan encara era de l’Hospitalet de Llobregat. Un any després, juntament amb 70 masies i més de 900 Ha, seria expropiada per fer un Port Franc que mai es va portar a terme. Anys més tard tot passaria a mans de Barcelona.

He intentat trobar el nom de la casa que es veu a l’esquerra, la que tapa la muntanya de Montjuïc, però no ho veig clar. Les xemeneies que es veuen podrien ser les de la fàbrica de Can Boada y Buhigas, que es situaven just al límit de l’Hospitalet de Llobregat amb Sants, encara que les veig molt lluny, també podrien ser les de Casa Antúnez. La sèquia podria ser la que es deia “del far”, però no m’acava de quadrar l’angle,… m’ho he de mirar amb més calma,… mireu aquest plànol,…

REFERÈNCIES
Autor: Salvany i Blanch, Josep, 1866-1929 Font: Biblioteca de Catalunya

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. Antonia Junyent Vila recorodo que anaven a la platge de la farola tot molt divertit amb tota la familia
  2. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Hola Antonia, en aquest grup trobaràs fotografies de la platja!
  3. http://www.facebook.com/group.php?gid=190223376538
  4. Imma Jodar Esta foto me ha recordado al Delta del Ebro, y entonces pienso: qué desgracia estar tan cerca de Barcelona! quizás en la actualidad nuestro entorno podría ser muy diferente.
  5. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina)
  6. Sí que se parece, sí,… Totalmente diferente, menos mal que aún nos queda el Prat
  7. Neus Nuñez aggggggg la marina es nostra !!!!!!!!!!