Entrevista a Jaume Ventura i Tort, 1984
Ahir als comentaris posteriors a la xerrada de la Marta Piera sobre les masies de l’Hospitalet, una parella assistent com a públic va mostrar el seu dolor per com s’havia tractat el patrimoni de l’Hospitalet al llarg dels anys, com s’havia deixat perdre. era/és una parella gran, i sabien molt del que parlaven, tant que amb els seus comentaris em van fer sentir nostàlgia d’un l’Hospitalet no viscut. Com a part del patrimoni, a més dels edificis, dels antics estris que es feien servir per cultivar la terra, també van parlar de les persones.
Es van referir a Jaume Ventura i Tort, un compositor de sardanes que des de 1930 va composar més de 150, entre d’altres obres, fins i tot una òpera, Rondalla d’Esparvers, que es va estrenar al Gran Teatre del Liceu l’any 1975. Van parlar d’ell com a part del patrimoni de la nostra ciutat que no s’ha tingut en compte com ells consideren que cal.
He estat fent una mica de recerca i he trobat aquesta entrevista realitzada a menys d’un any de la seva mort, el 30 de juliol de 1985. Fa un petit repàs de la seva vida, i crec que ens pot servir per conèixer una mica a aquesta personalitat de l’Hospitalet.
REFERÈNCIES
Els inicis del Museu d’Història
He trobat aquest petit reportatge sobre el Museu d’Història de la Ciutat realitzat pocs dies després de la seva obertura, a finals del 1973. M’ha semblat idoni, ja que després d’uns anys amb un museu sense exposició permanent i amb poca activitat, en pocs dies s’iniciaran una sèrie de conferències per tal de reflexionar sobre com orientar aquest espai en el futur, no sé si proper o llunyà.
REFERÈNCIES
Cal Cabo / Cal Miquel del Ros, 1952
L’Albert Graells m’ha tornat a enviar una altra fotografia de la ciutat, en aquesta ocasió d’un lloc on encara no havia posat cap imatge. Es situa a la carretera del Mig, concretament a l’encreuament dels carrers de la rambla de la Marina(a Cornellà)/Femades(a l’Hospitalet), just a tocar de Cornellà. Si avui anem allà ens trobaríem envoltats de naus industrials però quan es va fer la fotografia, l’any 1952, allà sols teniem caps i cases a ambdós costats de la carretera sense asfaltar, i com veieu bastant estreta i en mal estat.
Aquesta casa es deia segons el plànol de la ciutat de 1951 cal Miquel de Cos, però sembla una errada ja que al plànol de la ciutat de 1963 li diuen cal Miquel del Ros; un altre nom per aquest conjunt d’edificis el trobem al plànol del Francesc Marcé i Sanabra que l’anomena cal Cabo.
La Matilde Marcé i Piera al seu llibre sobre els motius de la ciutat recull els dos noms, però sols en comenta cal Miquel del Ros i no es tracta d’aquesta casa, sinó d’una altra que es situava a tocar de la Gran Via i de la que ja vaig publicar algunes imatges. Al comentari inferior de francesc Vinyals es desvela el misteri,…
A les fotografies següents, de 1958 i 2012, trobareu la carretera del Mig des de ca l’Esquerrer fins el carrer de Campoamor; cal Cabo en color verd.
REFERÈNCIES
- Planol de la ciutat de 1951
- Plànol de Francesc Marcè i Sanabra
- Cal Miquel del Ros (de la Gran Via)
- Llibre Cop d’ulls als motius de l’Hospitalet escrit per la Matilde Marcé i Piera, i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat l’any 1991
Hospitalencs d’ahir
Hospitalencs d’ahir és el títol d’un llibre de Francesc Marcé i Sanabra publicat per l’Ateneu de Cultura Popular l’any 1994, com a recull de 79 biografies que ja havien format part del seus Xiprerets des de 1988.
He tingut accés a ell fa relativament poc, ja que es troba esgotat a l’Ateneu, i a tota la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona sols existeix un únic volum al menys de préstec, i a més bastant atrotinat, amb algun full desaparegut, i molts desenganxats, tants que fa por obrir-lo ja que es trenca!, sembla que en qualsevol moment tots els fulls s’alliberaran del llom,… i després com retorno això a la biblioteca??
Són quasi 600 pàgines on s’aprofiten tots els racons per ficar molt de text, fotografies, mapes, partitures,… de tot el que es pot ficar dins d’un llibre; tot per definir les persones d’aquesta llista:
És probable que no conegueu a la majoria, sols Francesc Sabaté surt a la llista de personatges relacionats amb la nostra ciutat que hi ha a l’article de la Wikipedia sobre l’Hospitalet de Llobregat. Pot ser el més mediàtic és Antoni Castejón que va ser meteoròleg a TV3, també hi ha escultors, pintors, polítics, religiosos, pilots d’aviació, poetes, empresaris,… tots van deixar una empremta gran o petita a la ciutat. Segurament faltaran persones, però ja diu l’autor que és una llista personal, i per ell també incompleta per la manera en que es va realitzar.
També diu a la justificació de l’obra“Si els que som autòctons no recordem els origens, quins vincles podem oferir als vinguts de fora? Si com a poble perdem la identitat – i l’estem perdent- què resultarà de l’aiguabarreig? Jo intento, modestament, – i no és la primera vegada- posar el meu gra d’arena per estintolar la nostra personalitat i establir un pont entre el passat i el futur que anem fent dia a dia. Perquè no resulti que som un poble que eternament comença a partir de zero”
REFERÈNCIES
- Hospitalencs d’ahir escrit per Francesc Marcé i Sanabra i publicat per l’Ateneu de Cutura Popular dins de la seva col·lecció Medusa (núm.8) l’any 1994
- L’Hospitalet dee Llobregat a la Wiquipédia
Alcaldes (i alcaldesa) de l’Hospitalet de Llobregat, 1717-2011
Aquesta és una relació que feia temps que volia compartir, era tan fàcil com traslladar les dades que Francesc Marcé i Sanabra va escriure al llibre “Batlles o alcaldes de Hospitalet” de 1975, però entre la manca de temps i que el llibre no és fàcil de trobar, s’ha endarrerit una mica. Com dic el mèrit és del senyor Marcé, jo sols he fet l’últim apartat, que tampoc es que sigui molt complicat. El mateix escriptor ens alerta de la possibilitat d’errades degut a la manca i a la dificultat dels documents consultats, el que es podria resoldre per la meva part amb la consulta de treballs posteriors sobre aquest tema,… mica en mica,…
Rev 2 -> Gràcies a Javier Ayuso per avisar de que mancava l’alcade Josep Xena Torrent.
Les balustres de ceràmica hospitalenca
Avui torno a rememorar un text del Periodico del Llobregat, on a pesar de ser una publicació d’àmbit comarcal i també de la seva curta durada (1982-85), podem trobar molts articles sobre la història i el patrimoni de la nostra ciutat dels quals aprendre.
L’article d’avui és de Francesc Marcè i Sanabra, un hospitalenc que va tenir un paper fonamental en la protecció i difussió d’això que comentava abans, la nostra història i patrimoni, tant amb la seva gran multitud d’escrits, com des de la direcció del des de fa massa anys tristement buit Museu d’Història,…
Ens parla sobre uns elements arquitectònics en que, sincenrament, no m’havia fixat molt, les balustres, i que a partir de la lectura d’aquest text crec que estic agafant una mena de tortículis de tant mirar cap a la part superior dels edificis, sols per tal d’intentar identificar el material de que estan fets, la seva geometria i si estan coberts o no,… però millor us deixo amb l’article del sabi:
No podia deixar l’article sense ilustar-lo amb unes fotografies, i ahir vaig aprofitar que la passejada per defensar el canal de la Infanta era al costat per apropar-me a alguns dels edificis que menciona Francesc Marcè, i fixar-me en aquests elements 25 anys després.
A la primera imatge veiem la balustrada dels edificis dels números 29-31 del carrer (Nou) de l’Esglèsia, on veiem que els colors espuris s’han cansat de cobrir les balustres i cauen deixant veure la ceràmica.
Les del edifici del carrer Major, número 7, ja no són de color verd, i que a pessar de la meva ignorància en aquests temes, gosaria a dir que semblen noves i a més de pedra artificial.
Les del carrer de les Roselles, 31-33, amb aqueta geometria que recorda uns arcs gòtics, continuen pintades del mateix color que tota la façana.
Per tancar una altra fotografia, també del carrer de les Roselles, amb les balustres crec que recobertes, però en tot cas amb un color més proper a l’original.
REFERÈNCIES
Les masies de l’Hospitalet de Llobregat
Avui toca emplenar la secció de la cartoteca amb aquest mapa, crec que realitzat per Francesc Marcé i Sanabra, ja que originalment acompanyava un llibret seu que es deia “Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies“. Es va editar al 1980, però 10 anys després es va recuperar el mapa i es va incloure al llibret “Els motius de les antigues cases de pagès de l’Hospitalet” de la Montserrat Cornelles i Pujol, on es recullen 96 motius diferents. Si us interessa coneixer més motius, cal anar al llibre de la Matilde Marcé i Piera: “Cop d’ull als motius de l’Hospitalet” on no trobareu tots, però si fins 450, amb fotografies i algunes explicacions que va poder aconseguir parlant amb la gent de la ciutat de tota la vida. També trobareu informació sobre molts motius al llibre “l’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965” de la Mireia Mascarell i Llosa,…
Sempre que busco el motiu d’alguna masia em passo molt de temps donant voltes a aquest mapa, així que per facilitar una mica les coses l’he dividit en sectors i he fet una llista amb els 180 topònims (menys sèquies, rieres, pluvials,…) que conté. A alguns no acabo de reconèixer el nom ni amb l’ajuda d’una lupa, així que trobareu uns interrogants. Veureu que hi ha noms que surten dues vegades a llocs diferents de l’Hospitalet com Cal Capellà, Cal Creixells, Cal Noiet, Cal Paperines, Cal Tres o Cal Xerricó, i un fins a tres vegades, com Cal Benet, això complica una mica a l’hora de buscar al plànol si sols tenim el nom de la casa.
Ara revisant he vist que m’he deixat a la llista Can Pixa al B2,… ja tornaré a fer-la en un altre moment,…
Les peripècies del retaule de Sant Roc
Com ja sabeu a l’inici de la guerra civil es van destruir la pràctica totalitat dels edificis religiosos de la ciutat; pot ser el més important d’ells, l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, construida en 1492, va ser cremada i enderrocada per evitar que el foc afectés a d’altres edificis. Alguns particulars van poder salvar algunes restes de l’edifici amagant-les a casa seva (l’altre dia les vam veure alguns darrera del museu), i encara que l’arxiu parroquial no es va salvar, persones de l’Ateneu de Cultura del Centre Catòlic i de l’ajuntament van poder salvar els retaules guardant-los en secret.
Mentre es construïa l’església actual es va adaptar el Centre Catòlic per realitzar els actes religiosos, i els retaules es van fer servir per cobrir les parets. Al 1953 l’Agrupació d’Amics de la Música i la Junta Parroquial del Temple van exposar, per primera vegada, les 39 taules i un llenç del segle XVIII.
No he trobat com els retaules van sortir de l’església i van anar a parar a un mercat de segona ma, segons m’han comentat a Sants, allà els utilitzaven com a taules, sense cap tipus de cura,… fins que a l’any 1967 gràcies a Francesc Marcé i Sanabra, Vicente Capdevila (regidor de cultura) i Matias de España (alcalde) , s’aconsegueixen recuperar i tornen a la ciutat, però molt malmesos. S’emmagatzemen al segon pis de la casa rectoral fins 1971, any en que es presenta el futur museu, que s’inauguraria a l’any següent.
El museu sols duraria sis mesos obert, tancaria a causa d’unes goteres que van fer necessari cobrir les obres amb plàstics i no tornaria a obrir fins l’any 1979,… vaja que ara els podem veure de pur miracle,… i ho podeu fer, si voleu, a una sala de l’Harmonia.
Aquest text és un petit resum d’un treball de la Puri Loscos Solé, que es diu El Retaule de sant Roc de L’Hospitalet, patrimoni de la ciutat, que trobareu als enllaços del final.
Si voleu llegir més,…
- Conjunt d’articles al voltant del Retaule de Sant Roc de L’Hospitalet (al lloc web del Museu)
- “El Retaule de Sant Roc” de Roberto Díaz Besteiro (al lloc web del Centre d’Estudis)
Francesc Marcé i Sanabra, creador del Museu d’Història
La veritat es que estava escrivint sobre una altra cosa, i m’he trobat aquesta entrevista a Francesc Marcé i Sanabra a finals de l’any 82, no he dubtat en deixar el que estava fent per demà i publicar-la.
No dic molta cosa més ja que l’entrevista s’explica sola,… sols que crec que aquest home es pot considerar el culpable de molts dels llibres que s’han escrit sobre la ciutat. Els seus escrits, principalment el “25 imatges,…”, van aconseguir que els hospitalencs s’interessessin per la seva història, i mica en mica, de no existir pràcticament cap llibre sobre la nostra ciutat als anys 80, ara gràcies a molts investigadors que han rebuscat en l’oblit, ja en tenim una petita biblioteca,…
REFERÈNCIES
El nom de l’Hospitalet de Llobregat
Al llibre 25 imatges de la història de l’Hospitalet (1979), de lectura indispensable, Francesc Marcé i Sanabra ens diu:
El topònim oficial i correcte de la nostra població avui és L’HOSPITALET DE LLOBREGAT. Així fou aprovat pel Consell de Ministres el 23 de juliol de 1977.
L’anteposició de l’article, a vegades el, a vegades lo, el trobem normalment a partir de l’aparició del nom Hospital, qualsevol que sia la seva grafia. I fins ben avançat el segle passat es manté tant en català com en castellà. La seva desaparició no és provocada perquè la gent del veïnat hagi volgut fer un canvi en la denominació, sinó perquè les formes castellanitzades l’han adulterat artificialment. El nom “Llobregat” que li fou adjuntat per distinguir-lo d’altres Hospitalets el comencem a trobar en els llibre municipals a partir de 1873. La preposició de (no del), que uneix els dons noms, és la que hi correspon d’acord amb l’Institut d’Estudis Catalans, perquè el segon és el nom d’un riu, com s’esdevé per exemple amn Mora d’Ebre, Artesa de Segre i l’Espluga de Francolí.
El nom tal com és avui ja l’havia aprovat l’Ajuntament l’any 1933 i s’ajustava al nomenclàtor establert per la Generalitat de Catalunya. L’any 1939 això no fou respectat i l’article en tornà a despareixer.
Deixo un parell d’exemples que he trobat a l’ARCA
El primer fragment és del diari La Federación (Órgano de la Federación Barcelonesa de la Asociación Internacional de los Trabajadores) del 11 d’octubre de 1873; el segon correspon al calendari català de l’any 1877
Les masies de l’Hospitalet de Llobregat el 1863
Francesc Marcé i Sanabra, al seu petit llibre sobre les masies de l’Hospitalet transcriu els noms i la situació (en orientació i minuts) de les 123 masies que l’ajuntament havia registrat el 14 de març de 1863. He fet aquesta taula ordenant-les per la distància a la que es situaven de suposo l’ajuntament.
Va traslladar els noms tal com estaven escrits, alguns es van perdre, ja que van ser substituits pels dels posteriors propietaris o habitants de les cases, altres encara existeixen però s’escriuen d’un altra manera, per exemple, l’antiga “Casa l’Masubé Nou” ara és la semiderruida Cal Masover Nou, que podeu veure a l’entrada anterior.
Can Pebrot era la masia més llunyana cap a Orient, es trobava molt a prop de la Farola, al costat del mar, es a dir que des de l’ajuntament es tardaven 90 minuts en arribar fins la platja! Cap a migdia, també a 90 minuts, estava Casa n’Bou, però aquesta no l’ha pogut localitzar als plànols que he pogut trobar ja del segle XX, com tampoc Can Angulo, a Ponent o Casa Camorra, al Nord; el que és segur és que aquesta última es trobava més al nord dels límits actuals del l’Hospitalet de Ll., ja que calia caminar 10 minuts més des de Can Rigalt per arribar fins ella, pot ser estava a la zona del torrent de Finestrelles, encara que pel que sé allà no hi havia veïns de manera estable.
Casa Manso, a 12 minuts cap el Migdia, també hi figura; actualment li diem Cal Manso i es troba al territori de Cornellà de Llobregat. Al 1924-1926 es van regularitzar els límits entre aquest municipi i el nostre en el tram d’aquesta casa. El nou límit va ser traçat pels camins existents (carretera del Mig i actual camí del Val) sense travessar els camps de conreu com fins al moment passava. La superficie dels municipis no va variar ja que les parts agregades compensaven les segregades, el que no sé si aquesta casa (la de la foto) va passar llavors a Cornellà.
REFERÈNCIES
- Jordi Ferrer i Pumareta, “Una aproximació a l’estudi de les alteracions territorials del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat, 1920 i 1933” , dins dels Quaderns d’Estudi, 19 (maig 2005) del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Francesc Marcé i Sanabra “Una mirada a la marina d’ahir. Les nostres masies” (1980), editat pel Museu d’Història de la Ciutat.
Evolució de les masies de Catalunya
Ahir al parlar de Cal Gotlla també ho vaig fer sobre la seva classificació segons l’esquema de Danés i Torras. Com segurament sortirà una altra vegada, vull fer una mica d’explicació, i pot ser el millor es agafar-me al resum que va fer Francesc Marcé a un petit llibre sobre les nostres masies.
Com veieu hi ha 3 grups principals. Les masies del primer tenen la particularitat de que les vessants de la teulada llença les aigües cap a la façana principal, per correspondre a llocs poc plujosos. Acostumen a ser d’estructura més modesta i mancats de fustes llargues per a utilitzar com a bigues. Aquest grup ha evolucionat amb la incorporació de construccions annexes, d’acord amb les necessitats i possibilitats econòmiques.
El segon grup és el més generalitzat, pràcticament un 70% del total de les masies clàssiques tenen aquests patrons. Els vessants donen aigües a les façanes laterals, la qual cosa és pròpia d’indrets plujosos. De tots els tipus, el més important és el 2, amb un 57% del total, i que evolucionà al segle XVI produint la resta. Els tipus 4, 5, 6, 7 i 8 són propis del Barcelonès i comarques limítrofes, per tant els trobarem a la nostra ciutat: Cal Gotlla, Cal Trabal, Cal Masover Nou,…
El tercer grup són masies de grans proporcions i d’aire senyorial. Les més grans disposen d’una torratxa o llanterna al centre de l’edifici que il·lumina l’escala. A l’Hospitalet tenim l’Harmonia o l’edifici del museu d’Història.
També vull enllaçar al bloc de Ramón Lasheras, “Una finestra al Delta del Llobregat” on hi ha tres entrades sobre aquest tema: “La masia, com a element viu, ha tingut un naixement, un creixement, una època d’esplendor i en l’actualitat sembla encaminar-se cap a la decadència o, encara pitjor, a la seva desaparició. Amb el transcurs dels anys, el que va començar sent una explotació agrària o ramadera s’ha anat convertint en segona residència, restaurant o, en el millor dels casos, en allotjament turístic rural o casa de colònies. En l’actualitat, a Catalunya queden unes 6.000 masies. La seva situació és, segons les últimes investigacions, alarmant, corrent el risc real de desaparèixer per sempre de la nostra fisonomia…”
Patrimoni arquitectònic desprotegit de l'Hospitalet de Llobregat. Font: AV de Bellvitge. (Segons la classificació de dalt: per un costat II-3 i per l'altre II-6)
REFERÈNCIES
- Imatge: La masia catalana, Història, Arquitectura i Sociologia. Joaquim de Camps i Arboix. Ed. AEDOS, Barcelona, 1976, 3ra edició. Pàg. 108.
- Text del llibre “Una mirada a la marina d’ahir. Les Nostres masies” (1980) de Francesc Marcé. Editat pel Museu d’Història de la Ciutat, i del bloc “Una finestra al Delta del Llobregat”
Carrer Major, 1910
Pot ser ja coneixeu aquesta postal ja que com a mínim surt a dos llibres sobre l’Hospitalet. Tal com diu el llibre “l’Abans…” de la Mireia Mascarell, la seva data podria rondar 1910; a la banda dreta podem veure la cistelleria de Mariagneta Farrés i la casa de la família Parera, dedicada al comerç del vi. Al final de tot l’església vella.
Al 1980 en Francesc Marcé i Sanabra escrivia quatre textos sobre aquest carrer a la revista de l’Ateneu de Cultura Popular, Xipreret. Avui, encara que és una mica llarg, transcriuré part del primer,…
“Una de les obsessions dels hospitalencs durant molts anys – jo diria que fou una constant de la nostra història- va ésser l’endreçament del sòl d’aquest carrer Major, que amb molta freqüència, cada vegada que plovia, es transformava en un veritable torrent en recollir les aigües provinents d’Esplugues i del Samontà. L’any 1806, per exemple, trobem els nostres convilatans treballant de ferm amb pics i pales al carrer esmentat o rascant-e la butxaca perquè d’altres els facin la feina. Només els dies de festa, durant aquell any, es transportaren 161 carretades de pedra de la pedrera del Port i 9 d’una pedrera dita d’en Torras. En dies feiners es mogueren 92 carretades d’arena i 88 més de pedra. Quan el dia 25 de febrer de 1808 entraven els francesos a l’Hospitalet, trobaren encara els hospitalencs eliminant roderes i tapant sots.
Aproximadament cent anys després, el problema no s’havia pas resolt. El 24 de maig de 1907, el Consistori prengué l’acord de dirigir-se al diputat a Corts pel Districte, Laureà Miró i Trepat, per pregar-li que intercedís davant del Ministeri d’Obres Públiques a fi i efecte d’assolir l’arranjament de tota la carretera des de la Riera Blanca fins al límit amb Cornellà. Dos mesos després el diputat enviava, per demostrar el seu interès, un exemplar del Diari de Sessions del Congrés on constaven les peticions que sobre el particular dirigí al ministre de Foment.
Cinc anys després es fa una petició similar també a Miró i Trepat, el qual contesta que la reparació sol·licitada s’inclou en el Pla de Carreteres de l’any.
El 1915, essent batlle el meu avi, Francesc Marcé i Codina (de sobrenom “el polític”, gràcies a les gestions del mateix diputat s’aconseguí que l’Estat invertís 25.000 pessetes en l’empedrat del carrer Major, sempre que el municipi n’aportés un 50% més, o sigui 12.500. El segon dia de la Festa Major d’aquell any, diada de Sant Roc, es procedí a la col·locació solemne de la primera pedra amb tots els ets i uts del cerimonial a l’ús. Em consta que la continuació no fou tan senzilla, ja que a l’Estat sempre li ha costat desprendre’s de diners i a l’Ajuntament mai no li ha estat fàcil obtenir-ne dels veïns.
Finalment, però, tot s’acabà feliçment. Per aquest motiu, segons sembla, el poble agraït batejà el carrer amb el nom de Laureà Miró, nom que durà una mica més que aquell empedrat, però que també, com ell mateix, a la llarga desaparegué del mapa i de la memòria dels hospitalencs. Ambdós avui constitueixen un record desdibuixat de la nostra història i el carrer Major, ben pavimentat, torna a ser de nom i de fets només el carrer Major”.
REFERÈNCIES
Ateneu de Cultura Popular de L’Hospitalet. També podeu trobar aquest text al llibre “Visions de la Història de l’Hospitalet” (2005) que recull textos del Xipreret des de 1980 al 1985.
Cal Miquel del Ros
Cal Miquel del Ros del llibre "Cop d'ull als Motius de L'Hospitalet" (1991) de Matilde Marcé i Piera. Segons diu el llibre, la fotografia és propietat de l'Elena Viusà i Vinyals
Cal Miquel del Ros era una antiga vaqueria que als anys 30 era propietat de Juan Viñals Segales. A la Vanguardia del 12 de gener de 1935 es pot llegir sobre un incendi a una de les quadres i que va causar pèrdues per 5000 pessetes.
Quan van fer aquest tram de la ronda Litoral, entre 1980 i 1983, van expropiar-la, juntament amb la masia de Cal Xic de la Barca, situada una mica més cap a l’oest. Van desaparèixer per sempre però encara tenim algunes fotografies.
Cal Miquel del Ros del llibre "Una mirada a la Marina d'ahir" (1980) de Francesc Marcé i Sanabra
Els cercles taronges senyalen de dalt a sota: Cal Trabal, Cal Masover Nou i La Torre Gran. El cercle verd es troba on es situava Cal Miquel del Ros. Al 1958, cap a l'oest, podem veure Cal Xic de la Barca. L'Hospital de Bellvitge queda ara a la dreta i els camps que es veuen són el que encara queda de la Marina de l'Hospitalet de Llobregat, ja sabeu que en gran part en perill de desaparició. Si piqueu es fa més gran!
- Joan Antoni Aquesta masia va ser refugi de moltes colles de jovenets i ens servia per fugir de les mirades controladores de veïns i veïnes de Bellvitge.
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Ah! síiii?, suposo que als anys 80 ja no quedava res, la foto és d’aquella època.
- Joan Antoni jajajaja parlo d’una mica abans! una década per ser més precís.
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) cuenta, cuenta,…
- Joan Antoni Al barri no tenien gaira infraestructura, com ja deus saber, així que buscaven alternatives on puguesim tenir un espai propi. En aquest cas, i sobretot els estius, aprofitaven l’abandonament d’aquesta masia com una mena de “cabana de l’arbre” encare que més d’una vegada vem haber de sortir correns quan ens descubria el pagès…jajaja quins temps!
- Aurora Gómez Miralles Que hermosa era la ermita solitaria entre los campos, cerquita de la carretera para que hubiera facilidad de llegar a ella. No había ni una sola casa que le quitara el encanto. Era toda una excursión ir a merendar allí con la familia.
Disputes amb Cornellà, segle XIX
Avui he fet trampa i la foto que veieu és de fa res, però tot té explicació: és d’una d’aquestes discoteques que es troben al polígon Femades de Cornellà, relativament a prop dels veïns del barri del Centre del nostre municipi. Es a dir, Cornellà rep els impostos però són els veïns de l’Hospitalet els que han de suportar els problemes que generen; encara que han tingut sort i sembla que això quedarà pel record, ja que una decisió judicial els ha retirat les llicències per incompliment de la normativa urbanística.
No és un fet aïllat, també hi ha exemples amb indústries. L’única indústria de nivell alt en quant a risc químic que es troba a Cornellà, també al polígon Famades, està a un carrer de distància de l’Hospitalet, i un problema similar tenim també amb Barcelona, cinc de les seves indústries de més risc es troben a prop del límit amb el nostre municipi, no molt lluny d’on inconscientment algú va decidir construir dos hospitals ben grans.
Llegint un número de la revista Xipreret, vaig trobar referències a disputes similars, també amb Cornellà però aquesta vegada al segle XIX
En Francesc Marcé i Sanabra escriu: “Un dels ingressos més sanejats del nostre menut municipi eren els arrendaments dels hostals, fleques, tavernes i carnisseria entre d’altres (…) No cal dir que d’aquests establiments els que rendien més calerons eren els del carrer Major, perquè arreplegaven una clientela molt més nudrida. Cada tres anys, mitjançant pública subhasta, es renovava i una de les missions de l’ajuntament era protegir de possibles competidors deslleials l’arrendatari, que així venia a tenir una espècie de monopoli.
De cop i volta, però, algú que ocupava alguna d’aquelles cinc cases fora de terme [al carrer Major], de nom Antoni Saura, somnià fer-se ric amb poques despeses. Se n’anà a trobar els edils de Cornellà i sol·licità l’obertura d’una taverna, cosa que aconseguí pràcticament de franc, perquè els beneficis no pensava pas obtenir-los dels cornellanencs.
Fou com posar un llumí encès en una reguera de pólvora. Això passava el 1816. L’ajuntament nostre es mobilitzà immediatament i aconseguí de la Comptaduria de Propis del Corregiment, l’ordre de tancament d’aquella botiga amb l’amenaça, si no ho feia,de multar-la amb 25 lliures cada vegada que l’enxampessin venent vi.
El 1824 la cosa es repetí. Josep Norta, el nostre batlle junt amb la plana major dels regidors, el 28 de setembre s’adreçava a la Superioritat enfadadissim, i deia <<Las últimas cinco casas de la calle Mayor de este lugar, por desgracia son del término municipal de Cornellà, parage en donde ha pretendido siempre aquel Ayuntamiento planificar hornos, carnicerías, tabernas, etc a pesar de las varias y Reales órdenes que hay en contra de dichos abusos; pués es evidente que son en perjuicio de los Arrendatarios de este Lugar y fondos del Común; porqué extren el dinero de este Pueblo en beneficio del suyo>>.
I en un altre lloc afegien que no hi ha motiu més clar per a castigar que quan qui desobeeix les ordres <<es una Autoridad que valiéndose del poder que tiene, trata de usurpar los derechos de otro>>
Des de Barcelona es reprengué el consistori veí, amb ordre de tancar l’establiment conflictiu i ben aviat les aigües retornaren qal seu origen, tranquilitzades del tot”.
REFERÈNCIES
Text: Xipreret, març de 1983, també al llibre “Visions de la Història de L’Hospitalet (2005), Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet
COMENTARIS AL FACEBOOK
- Ivan Gonzalez Bolaño Como os lo trabajais!! Felicidades! y felicidades a todos los hospitalenses que hemos sufrido de alguna u otra manera a estas discotecas!( Yo incluido. Muchas veces en ruidos por la noche y algunas en mi propio coche, por desperfectos en espejos, lunetas, golpes, etc, por graciosillos que salen de las discotecas de Cornella y se dirigen al metro de Hospitalet)
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Pues sí, sobre todo enhorabuena a los vecinos y vecinas que han sabido unir fuerzas ante y contra la pasividad de los gobernantes, y que con su tenacidad han conseguido demostrar que unidos se pueden conseguir muchas cosas. Lástima del tiempo que se tarda en hacer entrar en razón,…
- Ivan Romero Varo Precisamente yo me crié ahí. He visto como de la Campsa han hecho un pseudoparque y todo el polígono industrial. Eran campos de alcachofas, masías, higueras y alfalfa hasta llegar a Almeda (barriada de gitanos) y ahora un Corte Inglés. La casa de la taverna puede ser una grandota que hay en la esquina de la calle mayor con calle ángulo (prolongacion de famadas)? Justo frente a la Remunta. Gracias.
- Maria Garcia Cazorla YO VIVI EN EL BLOQUE DE LA AVENIDA CARRILET JUNTO A LA DISCOTECA ME ACUERDO CUANDO ESTABA LA CAMPSA, PORQUE AHI TRABAJABA MI PADRE, Y DE LA ACEQUIA QUE HABIA !!!!!!COMO HA CAMBIADO TODO!!!!!!!!!!!!AHORA LOS VECINOS NO PUEDEN NI DORMIR !!!!!!!!!!!!!!!!QUE HORROR!!!!!!!!!!!!!
L'Hospitalet de Llobregat 