Imatges retrospectives d'una ciutat

Posts tagged “Francesc Marcé i Sanabra

Les peripècies del retaule de Sant Roc

Com ja sabeu a l’inici de la guerra civil es van destruir la pràctica totalitat dels edificis religiosos de la ciutat;  pot ser el més important d’ells, l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, construida en 1492,  va ser cremada i enderrocada per evitar que el foc afectés a d’altres edificis. Alguns particulars van poder salvar algunes restes de l’edifici amagant-les a casa seva (l’altre dia les vam veure alguns darrera del museu),  i encara que l’arxiu parroquial no es va salvar, persones de l’Ateneu de Cultura del Centre Catòlic i de l’ajuntament van poder salvar els retaules guardant-los en secret.

Mentre es construïa l’església actual es va adaptar el Centre Catòlic per realitzar els actes religiosos, i els retaules es van fer servir per cobrir les parets. Al 1953 l’Agrupació d’Amics de la Música i la Junta Parroquial del Temple van exposar, per primera vegada, les 39 taules i un llenç del segle XVIII.

No he trobat com els retaules van sortir de l’església i van anar a parar a un mercat de segona ma, segons m’han comentat a Sants, allà els utilitzaven com a taules, sense cap tipus de cura,… fins que a l’any 1967 gràcies a Francesc Marcé i Sanabra, Vicente Capdevila (regidor de cultura) i Matias de España (alcalde) , s’aconsegueixen recuperar i tornen a la ciutat, però molt malmesos. S’emmagatzemen al segon pis de la casa rectoral fins 1971, any en que es presenta el futur museu, que s’inauguraria a l’any següent.

El museu sols duraria sis mesos obert, tancaria a causa d’unes goteres que van fer necessari cobrir les obres amb plàstics i no tornaria a obrir fins l’any 1979,… vaja que ara els podem veure de pur miracle,… i ho podeu fer, si voleu, a una sala de l’Harmonia.

Aquest text és un petit resum d’un treball de la Puri Loscos Solé, que es diu El Retaule de sant Roc de L’Hospitalet, patrimoni de la ciutat, que trobareu als enllaços del final.

Si voleu llegir més,…

Anuncis

Francesc Marcé i Sanabra, creador del Museu d’Història

La veritat es que estava escrivint sobre una altra cosa, i m’he trobat aquesta entrevista a Francesc Marcé i Sanabra a finals de l’any 82, no he dubtat en deixar el que estava fent per demà i publicar-la.

No dic molta cosa més ja que l’entrevista s’explica sola,… sols que crec que aquest home es pot considerar el culpable de molts dels llibres que s’han escrit sobre la ciutat. Els seus escrits, principalment el “25 imatges,…”, van aconseguir que els hospitalencs s’interessessin per la seva història, i mica en mica, de no existir pràcticament cap llibre sobre la nostra ciutat als anys 80, ara gràcies a molts investigadors que han rebuscat en l’oblit, ja en tenim una petita biblioteca,…

REFERÈNCIES

Premsa Digitalitzada (Departament de Cultura)


El nom de l’Hospitalet de Llobregat


Al llibre 25 imatges de la història de l’Hospitalet (1979), de lectura indispensable, Francesc Marcé i Sanabra ens diu:

El topònim oficial i correcte de la nostra població avui és L’HOSPITALET DE LLOBREGAT. Així fou aprovat pel Consell de Ministres el 23 de juliol de 1977.

L’anteposició de l’article, a vegades el, a vegades lo, el trobem normalment a partir de l’aparició del nom Hospital, qualsevol que sia la seva grafia. I fins ben avançat el segle passat es manté tant en català com en castellà. La seva desaparició no és provocada perquè la gent del veïnat hagi volgut fer un canvi en la denominació, sinó perquè les formes castellanitzades l’han adulterat artificialment. El nom “Llobregat” que li fou adjuntat per distinguir-lo d’altres Hospitalets el comencem a trobar en els llibre municipals a partir de 1873. La preposició de (no del), que uneix els dons noms, és la que hi correspon d’acord amb l’Institut d’Estudis Catalans, perquè el segon és el nom d’un riu, com s’esdevé per exemple amn Mora d’Ebre, Artesa de Segre i l’Espluga de Francolí.

El nom tal com és avui ja l’havia aprovat l’Ajuntament l’any 1933 i s’ajustava al nomenclàtor establert per la Generalitat de Catalunya. L’any 1939 això no fou respectat i l’article en tornà a despareixer.

Deixo un parell d’exemples que he trobat a l’ARCA

El primer fragment és del diari La Federación (Órgano de la Federación Barcelonesa de la Asociación Internacional de los Trabajadores) del 11 d’octubre de 1873; el segon correspon al calendari català de l’any 1877


Les masies de l’Hospitalet de Llobregat el 1863

Francesc Marcé i Sanabra, al seu petit llibre sobre les masies de l’Hospitalet transcriu els noms i la situació (en orientació i minuts) de les 123 masies que l’ajuntament havia registrat el 14 de març de 1863. He fet aquesta taula ordenant-les per la distància a la que es situaven de suposo l’ajuntament.

Va traslladar els noms tal com estaven escrits, alguns es van perdre, ja que van ser substituits pels dels posteriors propietaris o habitants de les cases, altres encara existeixen però s’escriuen d’un altra manera, per exemple, l’antiga “Casa l’Masubé Nou” ara és la semiderruida Cal Masover Nou, que podeu veure a l’entrada anterior.

Can Pebrot era la masia més llunyana cap a Orient, es trobava molt a prop de la Farola, al costat del mar, es a dir que des de l’ajuntament es tardaven 90 minuts en arribar fins la platja! Cap a migdia, també a 90 minuts, estava Casa n’Bou, però aquesta no l’ha pogut localitzar als plànols que he pogut trobar ja del segle XX, com tampoc Can Angulo, a Ponent o Casa Camorra, al Nord; el que és segur és que aquesta última es trobava més al nord dels límits actuals del l’Hospitalet de Ll., ja que calia caminar 10 minuts més des de Can Rigalt per arribar fins ella, pot ser estava a la zona del torrent de Finestrelles, encara que pel que sé allà no hi havia veïns de manera estable.

Casa Manso, a 12 minuts cap el Migdia, també hi figura; actualment li diem Cal Manso i es troba al territori de Cornellà de Llobregat. Al 1924-1926 es van regularitzar els límits entre aquest municipi i el nostre en el tram d’aquesta casa. El nou límit va ser traçat pels camins existents (carretera del Mig i actual camí del Val) sense travessar els camps de conreu com fins al moment passava. La superficie dels municipis no va variar ja que les parts agregades compensaven les segregades, el que no sé si aquesta casa (la de la foto) va passar llavors a Cornellà.

REFERÈNCIES

  • Jordi Ferrer i Pumareta, “Una aproximació a l’estudi de les alteracions territorials del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat, 1920 i 1933” , dins dels Quaderns d’Estudi, 19 (maig 2005) del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
  • Francesc Marcé i Sanabra “Una mirada a la marina d’ahir. Les nostres masies” (1980), editat pel Museu d’Història de la Ciutat.

Evolució de les masies de Catalunya

Ahir al parlar de Cal Gotlla també ho vaig fer sobre la seva classificació segons l’esquema de Danés i Torras. Com segurament sortirà una altra vegada, vull fer una mica d’explicació, i pot ser el millor es agafar-me al resum que va fer Francesc Marcé a un petit llibre sobre les nostres masies.

Com veieu hi ha 3 grups principals. Les masies del primer tenen la particularitat de que les vessants de la teulada llença les aigües cap a la façana principal, per correspondre a llocs poc plujosos. Acostumen a ser d’estructura més modesta i mancats de fustes llargues per a utilitzar com a bigues. Aquest grup ha evolucionat amb la incorporació de construccions annexes, d’acord amb les necessitats i possibilitats econòmiques.

El segon grup és el més generalitzat, pràcticament un 70% del total de les masies clàssiques tenen aquests patrons. Els vessants donen aigües a les façanes laterals, la qual cosa és pròpia d’indrets plujosos. De tots els tipus, el més important és el 2, amb un 57% del total, i que evolucionà al segle XVI produint la resta. Els tipus 4, 5, 6, 7 i 8 són propis del Barcelonès i comarques limítrofes, per tant els trobarem a la nostra ciutat: Cal Gotlla, Cal Trabal, Cal Masover Nou,…

El tercer grup són masies de grans proporcions i d’aire senyorial. Les més grans disposen d’una torratxa o llanterna al centre de l’edifici que il·lumina l’escala. A l’Hospitalet tenim l’Harmonia o l’edifici del museu d’Història.

També vull enllaçar al bloc de Ramón Lasheras, “Una finestra al Delta del Llobregat” on hi ha tres entrades sobre aquest tema: “La masia, com a element viu, ha tingut un naixement, un creixement, una època d’esplendor i en l’actualitat sembla encaminar-se cap a la decadència o, encara pitjor, a la seva desaparició. Amb el transcurs dels anys, el que va començar sent una explotació agrària o ramadera s’ha anat convertint en segona residència, restaurant o, en el millor dels casos, en allotjament turístic rural o casa de colònies. En l’actualitat, a Catalunya queden unes 6.000 masies. La seva situació és, segons les últimes investigacions, alarmant, corrent el risc real de desaparèixer per sempre de la nostra fisonomia…”

Patrimoni arquitectònic desprotegit de l'Hospitalet de Llobregat. Font: AV de Bellvitge. (Segons la classificació de dalt: per un costat II-3 i per l'altre II-6)

REFERÈNCIES

  • Imatge: La masia catalana, Història, Arquitectura i Sociologia. Joaquim de Camps i Arboix. Ed. AEDOS, Barcelona, 1976, 3ra edició. Pàg. 108.
  • Text del llibre “Una mirada a la marina d’ahir. Les Nostres masies” (1980) de Francesc Marcé. Editat pel Museu d’Història de la Ciutat, i del bloc “Una finestra al Delta del Llobregat”

Carrer Major, 1910

Pot ser ja coneixeu aquesta postal ja que com a mínim surt a dos llibres sobre l’Hospitalet. Tal com diu el llibre “l’Abans…” de la Mireia Mascarell, la seva data podria rondar 1910; a la banda dreta podem veure la cistelleria de Mariagneta Farrés i la casa de la família Parera, dedicada al comerç del vi. Al final de tot l’església vella.

Al 1980 en Francesc Marcé i Sanabra escrivia quatre textos sobre aquest carrer a la revista de l’Ateneu de Cultura Popular, Xipreret. Avui, encara que és una mica llarg, transcriuré part del primer,…

“Una de les obsessions dels hospitalencs durant molts anys – jo diria que fou una constant de la nostra història- va ésser l’endreçament del sòl d’aquest carrer Major, que amb molta freqüència, cada vegada que plovia, es transformava en un veritable torrent en recollir les aigües provinents d’Esplugues i del Samontà. L’any 1806, per exemple, trobem els nostres convilatans treballant de ferm amb pics i pales al carrer esmentat o rascant-e la butxaca perquè d’altres els facin la feina. Només els dies de festa, durant aquell any, es transportaren 161 carretades de pedra de la pedrera del Port i 9 d’una pedrera dita d’en Torras. En dies feiners es mogueren 92 carretades d’arena i 88 més de pedra. Quan el dia 25 de febrer de 1808 entraven els francesos a l’Hospitalet, trobaren encara els hospitalencs eliminant roderes i tapant sots.

Aproximadament cent anys després, el problema no s’havia pas resolt. El 24 de maig de 1907, el Consistori prengué l’acord de dirigir-se al diputat a Corts pel Districte, Laureà Miró i Trepat, per pregar-li que intercedís davant del Ministeri d’Obres Públiques a fi i efecte d’assolir l’arranjament de tota la carretera des de la Riera Blanca fins al límit amb Cornellà. Dos mesos després el diputat enviava, per demostrar el seu interès, un exemplar del Diari de Sessions del Congrés on constaven les peticions que sobre el particular dirigí al ministre de Foment.

Cinc anys després es fa una petició similar també a Miró i Trepat, el qual contesta que la reparació sol·licitada s’inclou en el Pla de Carreteres de l’any.

El 1915, essent batlle el meu avi, Francesc Marcé i Codina (de sobrenom “el polític”, gràcies a les gestions del mateix diputat s’aconseguí que l’Estat invertís 25.000 pessetes en l’empedrat del carrer Major, sempre que el municipi n’aportés un 50% més, o sigui 12.500. El segon dia de la Festa Major d’aquell any, diada de Sant Roc, es procedí a la col·locació solemne de la primera pedra amb tots els ets i uts del cerimonial a l’ús. Em consta que la continuació no fou tan senzilla, ja que a l’Estat sempre li ha costat desprendre’s de diners  i a l’Ajuntament mai no li ha estat fàcil obtenir-ne dels veïns.

Finalment, però, tot s’acabà feliçment. Per aquest motiu, segons sembla, el poble agraït batejà el carrer amb el nom de Laureà Miró, nom que durà una mica més que aquell empedrat, però que també, com ell mateix, a la llarga desaparegué del mapa i de la memòria dels hospitalencs. Ambdós avui constitueixen un record desdibuixat de la nostra història i el carrer Major, ben pavimentat, torna a ser de nom i de fets només el carrer Major”.

REFERÈNCIES
Ateneu de Cultura Popular de L’Hospitalet. També podeu trobar aquest text al llibre “Visions de la Història de l’Hospitalet” (2005) que recull textos del Xipreret des de 1980 al 1985.


Cal Miquel del Ros

Cal Miquel del Ros del llibre "Cop d'ull als Motius de L'Hospitalet" (1991) de Matilde Marcé i Piera. Segons diu el llibre, la fotografia és propietat de l'Elena Viusà i Vinyals

Cal Miquel del Ros era una antiga vaqueria que als anys 30 era propietat de Juan Viñals Segales. A la Vanguardia del 12 de gener de 1935 es pot llegir sobre un incendi a una de les quadres i que va causar pèrdues per 5000 pessetes.

Quan van fer aquest tram de la ronda Litoral, entre 1980 i 1983, van expropiar-la, juntament amb la masia de Cal Xic de la Barca, situada una mica més cap a l’oest. Van desaparèixer per sempre però encara tenim algunes fotografies.

Cal Miquel del Ros del llibre "Una mirada a la Marina d'ahir" (1980) de Francesc Marcé i Sanabra

Els cercles taronges senyalen de dalt a sota: Cal Trabal, Cal Masover Nou i La Torre Gran. El cercle verd es troba on es situava Cal Miquel del Ros. Al 1958, cap a l'oest, podem veure Cal Xic de la Barca. L'Hospital de Bellvitge queda ara a la dreta i els camps que es veuen són el que encara queda de la Marina de l'Hospitalet de Llobregat, ja sabeu que en gran part en perill de desaparició. Si piqueu es fa més gran!

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. Joan Antoni Aquesta masia va ser refugi de moltes colles de jovenets i ens servia per fugir de les mirades controladores de veïns i veïnes de Bellvitge.
  2. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Ah! síiii?, suposo que als anys 80 ja no quedava res, la foto és d’aquella època.
  3. Joan Antoni jajajaja parlo d’una mica abans! una década per ser més precís.
  4. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) cuenta, cuenta,…
  5. Joan Antoni Al barri no tenien gaira infraestructura, com ja deus saber, així que buscaven alternatives on puguesim tenir un espai propi. En aquest cas, i sobretot els estius, aprofitaven l’abandonament d’aquesta masia com una mena de “cabana de l’arbre” encare que més d’una vegada vem haber de sortir correns quan ens descubria el pagès…jajaja quins temps!
  6. Aurora Gómez Miralles Que hermosa era la ermita solitaria entre los campos, cerquita de la carretera para que hubiera facilidad de llegar a ella. No había ni una sola casa que le quitara el encanto. Era toda una excursión ir a merendar allí con la familia.