Les fonts de tota la vida
A l’Hospitalet tenim algunes fonts per beure que tenen una historia darrere, podríem parlar de la de la plaça del Repartidor (1867), de la de la plaça Espanyola (1905), de la de la plaça de la Constitució (XIX?),… o per què no, de la del passeig de Bellvitge, construïda pels propis veïns a finals dels anys 70. Fonts desaparegudes, com la del camí de la Fonteta, la font de la Puda, o la que existia al costat de l’ermita de Bellvitge,… suposo que hi ha més exemples.
Però i les de tota la vida?, ja sabeu, aquelles columnes de ferro negre que trobem a les cantonades dels carrers, que de tant veure-les ja ni les veiem, i ja no gosem ni a beure per si ens contagien quelcom. i aquestes? tenen històries?
No he trobat qui va dissenyar aquestes fonts tan i tan populars, però el que sí he trobat és que algunes són molt antigues, dels inicis del segle XX, i inclús al lloc web patrimoni.gencat cinc diu que formen (o van formar) part del nostre patrimoni, menciona les del carrer de Muns, carrer de Santa Eulàlia, Can Boixeres, Parc de la Marquesa i Plaça dels Avis; però pot ser hi ha més.
A la pàgina anterior també he trobat aquestes fotografies realitzades per Gaspar Coll i Rosell a l’abril de 1986. No sé si encara existeixen, ja que no reconec els carrers on van ser fotografiades.
Fa un temps MuNh Radeac escrivia a aquest bloc “La font que dius abans estaba situada a l’entrada del carrer [del Parral] i era el lloc on hi anaven a “buscar” aigua perque, llavors a les cases, al menys a la meva, no teniem aigua corrent. ¡La de viatges que he fet a aquesta font!” i això és el que passava a molts llocs de la nostra ciutat, quan es van instal·lar era per cobrir les necessitats d’aigua potable dels veïnat, ja que si no tenies ni aigua corrent ni pou i volies beure aigua potable, sols et quedava la font del costat… deixo una foto de la ara solitària font a que es referia MuNh
També vull compartir aquest vídeo on la Mila entrevista en ple carrer a membres del Grup Memòria de Barri la Torrassa a propòsit de la font que espero que encara trobem a la cantonada dels carrers d’Holanda amb Santiago Apòstol, amb diuen més de 70 anys d’antiguitat!.
I si teniu cap record sobre aquests elements urbans en extinció,… expliqueu, expliqueu,…
REFERÈNCIES
Fonts públiques de l’Hospitalet al lloc web patrimoni.gencat
La casa dels finestrals gòtics, 1914, 60’s, 1985
A un corraló del carrer del Xipreret, als números 75-77, hi ha una casa que es coneix com dels finestrals gòtics ja que actualment conserva dos finestrals d’aquest estil datats com del segle XV. Forma part del patrimoni arquitectònic de la ciutat i per tant la millor manera de trobar dades d’aquest edifici és anar a la seva fitxa, la 100/07.
A la fitxa trobem que encara no es sap si aquests finestrals són els originals de la casa o es van reaprofitar d’un altre edifici i els van posar per donar-li més categoria, cosa que segons dieuen era una pràctica comuna. Aquesta teoria també es recolza en el fet de que al finestral més gran no acaben d’encaixar bé les dues meitats.
Existeixen dues possibilitats ja que el carrer es va obrir un segle després: o es van reaprofitar o bé la casa es va construir abans que el carrer i aquest es va adaptar a ella.
A la imatge inferior podem observar els dos finestrals i la base de pedra dels murs de l’edifici.
Aquesta casa inicialment era una masia, però posteriorment es va dividir en tres seccions. La part dreta es va tirar a terra (Xipreret 79) i a l’any 1964 es va construir un edifici nou sense respectar l’estètica del carrer.
La imatge següent és del fons de Josep Salvany, de 1914, i podeu veure a la dreta de tot un dels dos finestrals que van desaparèixer amb l’enderrocament d’aquesta part de la casa. Es veu també com a sobre de la base de pedra, l’obra és de tàpia, on s’intercalen maons per tal de reforçar-la.
A a imatge inferior, també de 1914, podeu veure el finestral que donava a la pujada del carrer de Xipreret, i que també va desaparèixer.
A la imatge següent és veu la cantonada, avui enderrocada, que comentava a les dues imatges anteriors . La imatge és anterior a 1964, i es pot observar l’estat d’abandonament en que es trobava l’edifici.
A sota, quatre imatges de 1985 de Gaspar Coll i Rosell, on es veu com continua l’estat de degradació de la façana de l’edifici.
L’altra dia l’Ireneu Castillo escrivia al seu bloc (Memento Mori!) un interessant article sobre el conveni de l’Hospitalet, derivat del tractat d’Utrecht, que provocà la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, i deia que s’especulava que es va produir a la Casa Espanya (on està el museu), bé, sols dir que també s’especula que es va fer a la casa dels finestrals gòtics.
REFERÈNCIES:
- Imatge moderna 1 – Vikipèdia
- Imatge moderna 2 – Panoramio (Pere Salcedo)
- Imatges de 1985 – Fitxa del lloc web de Patrimoni.gencat
- Imatges de 1914 – Fons fotogràfic Salvany
- La imatge del l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet ha estat escanejada sense autorització del llibre l’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965 (2003) de Mireia Mascarell. Editorial Efadós. Si es considera que l’ús és inapropiat es retirarà immediatament.
- Fitxa del Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet (100/07)
- Bloc d’Ireneu Castillo – Memento Mori!
El Cementiri de Sants es troba a l’Hospitalet
Avui escriuré sobre el cementiri de Sants i de per què es situa dins del nostre municipi.
He trobat dues referències, una és al llibre del 1996 “Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat” de Josep M. Jordà i Capdevila, i que ja la va transcriure a internet en Daniel Garcia Peris dins del seu bloc; per no fer llanguíssim aquest text us invito a llegir-lo i a seguir els seus enllaços.
L’altra referència és a un fantàstic llibre editat l’any passat que es diu “Històries de Collblanc – La Torrassa” de l’Inocencio Salmerón Vargas, i que transcriuré sencera:
“El cementiri de Sants és a uns 60 metres de la carretera de Collblanc, dins del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat. S’hi accedeix pel carrer de la Terra Alta, una petita via arbrada amb xiprers, que comença a la carretera de Collblanc i a l’oest amb l’escola pública Pere Lliscart.
Però, què ho fa que el cementiri de Sants sigui a l’Hospitalet? La resposta podem trobar-la en una excessiva tolerància d’un ajuntament vuitcentista, i en el desenvolupament demogràfic i urbanístic del poble de Sants. Aquest creixement serà la causa que el nucli demogràfic i urbanístic del poble de Sants s’anés estenent i s’acostés al seu antic cementiri. Aquest es trobava al costat de l’església parroquial, entre l’orfeó de Sants i el Centre Cívic. Aquesta proximitat va motivar que les autoritats governatives n’exigissin el trasllat per raons sanitàries. La falta d’un espai adequat dintre del terme municipal de Sants per aixecar la nova necròpoli va obligar al poble veí de l’Hospitalet, que era dintre de la seva jurisdicció parroquial.
L’any 1865, una comissió santsenca va fer les primeres gestions per localitzar la zona idònia, i van fer atenció a unes vinyes situades en terrenys de la Torrassa, els propietaris de les quals, Josep Colom i Pere Espanyol, molestos per la idea d’una servitud d’aquella mena, van buscar el suport de veïns i autoritats per rebutjar el projecte. L’alcalde de l’Hospitalet, a l’octubre de 1870, es va oposar que el cementiri s’edifiqués “en el poblat i amè terreny de la Torrassa”
A la Comissió Gestora se li va proposar un paratge apartat, situat al costat de la carretera de Collblanc. Les autoritats de Sants no van quedar pas gaire convençudes, i van optar per parlar amb la Societat Agrícola, radicada a Can Tunis, a la recerca d’un nou emplaçament, però sense arribar a cap acord.
Després d’un llarg procés farcit de tensions i de localitzacions possibles, l’agost de 1878 l’alcalde hospitalenc Fortunat Prats va tractar de convèncer les autoritats de Sants que acceptessin la primera proposta que els fessin. Va ser necessària la intervenció del diputat a Corts pel districte, Antoni Sedó, perquè ambdues parts arribessin a un acord. Es tractava de la finca coneguda com “La Cova” propietat de Salvador Nonell, que va accedir a vendre-la per 17.575 ptes. Era en un despoblat, lluny d’alquería i molt ventilada”, i el lloc més apropiat per establir-hi el cementiri de Sants, segons el concloent informe de la Junta Local de Sanitat, signat el 21 d’octubre de 1878. És clar que, en aquesta operació l’ajuntament de l’Hospitalet obtindria un benefici d’entre 5 i 6 mil pessetes per concedir el permís d’edificació. Dos dies després, el Ple Municipal va acordar, per unanimitat, autoritzar la construcció del cementiri, renunciant a perpetuïtat al dret d’imposar cap arbitri sobre els enterraments. El 17 de desembre de 1878, Francesc de Paula, rector de Santa Maria dels Sants, beneïa les noves instal·lacions. L’exregidor de Sants Francesc Carné i Font va ser el primer difunt que va ocupar una sepultura.
Amb la inauguració del cementiri es tancava una pàgina fosca de la nostra història local. Com havia de pensar l’ajuntament que, poques dècades més enllà, el lloc no estaria ni tan allunyat, ni tan despoblat?
A la dècada de 1890, davant el progressiu creixement de la població de Sants, les autoritats es van veure en la necessitat de disposar d’un cementiri de majors proporcions. Sense consultar-ho amb les de l’Hospitalet i sense sol·licitar permís d’obres van emprendre l’ampliació. Aquesta irregularitat va ser denunciada per la Junta Local de Cementiris el 22 de febrer de 1892. Va caldre recórrer a la força municipal perquè s’aturessin les obres.
El que més molestava a l’alcalde era que el seu homòleg de Sants no hagués abonat les 1.750 ptes en concepte de drets d’edificació. Un cop solucionat aquest requisit, no solament va aprovar la represa dels treballs, sinó que va permetre que el cementiri s’ampliés per l’est amb la parcel·la d’una mujada d’extensió, propietat de Joana Marquès.
Al febrer de 1912 va ser l’ajuntament de Barcelona que va presentar un projecte d’ampliació de la necròpoli, ja que Sants havia deixat de ser poble independent en ser agregat a Barcelona el 20 d’abril de 1897.
L’any 1910 Barcelona havia convocat, sense resultat, un concurs amb la finalitat d’aconseguir terrenys per a un nou cementiri. Acollint-se a la circular de la Direcció de Sanitat de 13 de desembre de 1884, creia que tenia dret a una ampliació del cementiri de Sants si el declarava d’utilitat pública. No li va importar utilitzar l’expropiació forçosa recorrent a tot tipus d’arguments. L’alcalde de l’Hospitalet, Francesc Marcé i Codina, que havia examinat curosament la memòria presentada per les autoritats barcelonines va reconèixer que Barcelona necessitava una gran necròpoli, però els va recordar que la nova reglamentació en matèria de cementiris exigia que l’última casa del poble estigués a dos quilòmetres de distància, i per això s’oposava enèrgicament, en nom de Collblanc -la Torrassa, que prosperés el projecte.
Barcelona va recórrer al Govern civil i l’alcalde de l’Hospitalet al ministre de la governació: l’ampliació no va prosperar.
al març de 1925, Barcelona va tornar a sol·licitar l’ampliació del cementiri de Sants. En aquesta ocasió, els alcaldes de diversos municipis del Baix Llobregat van donar suport a l’acció del consistori hospitalenc amb la redacció d’un escrit col·lectiu adreçat al governador civil de Barcelona. Li recordaven que la Llei de 29 d’agost de 1882 obligava els governadors provincials a exigir el compliment de les lleis sanitàries, adoptant mesures per preservar la salut pública d’epidèmies. Hi afegien que, en virtut d’aquesta disposició, el Govern civil de Badajoz va ordenar a l’ajuntament de Fregenal de la Sierra el tancament del cementiri per estar situat a menys de 2 quilòmetres d’un lloc habitat. El de Sants sempre ha estat a una distància menor”.
Però es que això d’ampliar el cementiri continua fins els nostres dies. Segons una noticia del 2007 l’ajuntament de l’Hospitalet enderrocava 200 nínxols que havien estat construïts sense permís i havien estat denunciats per l’impacte visual que causava als veïns de Collblanc i en una escola pròxima.
ALTRES REFERÈNCIES:
Imatge: Bing maps + Gaspar Coll i Rosell (09/1985), aquesta última dins de patrimoni.gencat
L'Hospitalet de Llobregat 