Imatges retrospectives d'una ciutat

Posts tagged “Hostafrancs

Joan Saura recorda els blocs de la Florida

Fa uns dies que vull publicar els records de Joan Saura i Laporta que apareixen al llibre que va fer l’Àngels Marín sobre els blocs de la Florida, he intentat contactar amb ell mitjançant facebook per demanar-li permís per tal de publicar-los aquí, però no he rebut resposta. Com que m’han semblat molt interessants i realment no crec que li sàpiga greu, el faré sense el seu consentiment. Per il·lustrar les seves paraules he posat unes fotografies realitzades l’any passat, ha quedar una mica estrany, m’hauria agradat que fossin de la mateixa època, però per ara no en tinc.

Vaig arribar quan els van inaugurar, l’any 55. Jo tenia quatre anys, gairebé cinc. Venia de Barcelona, del barri d’Hostafrancs. Vivia en un pis amb els meus pares, la meva mare va caure malalta, la van internar i va morir. El meu pare es va instal·lar aquí perquè hi vivien uns oncles meus a on anava a dinar. Va ser una anada motivada per l’absència de la meva mare. Els oncles i nosaltres vivíem en dos pisos diferents, a cent metres. Vam venir a viure aquí perquè el meu pare va tenir l’oportunitat d’adquirir un pis d’aquests i era una forma d’assegurar que durant el dia jo estava amb la meva tia. El meu pare era de Castelló, tot i que estava aquí des del 11 o 12 anys.

_DSC0010

La Florida era un barri on no hi havia res. A la via del tren hi havia uns enormes camps de blat i uns quants habitatges al carrer de la Primavera, que eren mot reduïts i uns altres també molt petits a l’avinguda de l’Electricitat. Tot i que era jovenet recordo un canvi brutal, de venir d’una zona que era un barri urbà a trobar-me en un barri absolutament aïllat, envoltat de camps. Tinc presents els camps de blat de moro que veia des de la finestra de casa. Recordo també perfectament que era un lloc on no podia parlar català amb ningú, perquè la gent era immigrada. Tinc a la memòria una figuera que hi havia enmig dels blocs. Hi havia dues o tres figueres, el barracot del capellà i una escola. El capellà repartia llet en pols els diumenges i el meu pare sempre feia tot el possible perquè no anés a veure el capellà ni a l’escola que estava en els barracons.

El que passa és que aquest canvi brutal està unit al xoc que representava la pèrdua de la mare. Per tant, és difícil deslligar-ho. Per mi el lloc físic era agradable perquè havia camps, podies còrrer i hi havia coves que travessaven la via del tren d’un costat a l’altre i també el canal de la Infanta. Des d’aquest punt de vista el lloc em captivava. Però clar, estava sotmès a la pèrdua de la mare i a buscar el que em faltava.

_DSC0009

La relació amb els veïns va ser molt bona. Suposo que, d’una banda, la meva situació era propícia al fet que totes les veïnes se sentien mares meves, ‘allà hi ha un nen que no té mare’, deien, i tothom em cuidava. Vaig tenir una excel·lent relació. I d’altra banda, la gent dels blocs organitzaven activitats. Recordo que vaig jugar en un equip de futbol que es deia Los 16 del Redondo, perquè fonamentalment estava integrat per gent del bloc 16, que era on vivia la meva tia. Després es feien les festes majors, els diumenges hi havia uns altaveus des d’on sonava la música i tot se’m feia estrany. El pare era una persona anarquista, antifranquista i en aquells moments en els blocs hi havia una part important de gent que venia del Movimiento. Recordo perfectament les camises blaves de la gent.

Pel pare aquell ambient era una mica hostil, calia anar amb compte, no es podia parlar. Tant l’alcalde de barri com la gent que organitzava això estaven lligats al règim i eren franquistes. Alguns després han anat evolucionant i, fins i tot, algun ha arribat a ser regidor socialista, però no penso dir el nom.

_DSC0011

El que tinc present és l’evolució d’un lloc ple de figueres, camps de blat de moro i on el dia de la truita baixàvem a Bellvitge, on només hi havia una ermita. Allà, també, tot era ple de camps i pagesos. Recordo molts xais, molts pastors. Aquest entorn rural em sobtava perquè procedia d’un lloc que no ho era. I, ràpidament, en molt poc temps, va començar un creixement brutal. Recordo que de petitet, devia tenir set o vuit anys, anava a comprar la llet entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. La meva tia des del balcó veia quan la senyora de la llet obria la porta, que era més o menys quan jo tornava de l’escola, i aleshores anava a comprar la llet. Recordo un procés d’urbanització brutal i un canvi molt sobtat, des del punt de vista de nen, perquè fins aleshores teníem camps de futbol, ens construíem porteries amb pals; se’ns escapava la pilota i l’anàvem a buscar on fos. Això fins l’any 64 o 65.

_DSC0013
Després, fonamentalment ja em ve el record del meu comprimís social i polític a través del Centre Social la Florida, que era de Càritas. Hi vaig començar a anar als 14 anys per jugar a ping-pong. El meu pare em deia que no hi anés, creia que era dels capellans, però a mi el ping-pong m’agradava més que res. I a partir d’aquí es va iniciar una etapa d’inquietud i de reflexió en relació als problemes del barri. Vam organitzar una gran campanya de mobilització per reclamar escoles públiques, vam convertir el Centre social de la Florida en un gran centre d’agitació antifranquista. Vam iniciar, en definitiva, la lluita per la millora dels blocs de la Florida i dels blocs Onésimo Redondo a causa d’uns impostos nous que l’Ajuntament havia implantat.

_DSC0016

I a partir d’aquí, amb dues persones més, la Clara Perramon i un xicot que es deia Antonio, vam convocar una assemblea en una escola amb els veïns. Va venir molta gent dels blocs. Alguns pensaven que érem d’ETA, i altres que érem capellans, ningú sabia qui érem. a partir d’aquests moment va començar la lluita per la millora dels blocs i es va constituir l’AV de la Florida, que es va instal·lar inicialment entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. Bé, es van aconseguir millores importants i, de fet, des d’aleshores el barri ha millorat. 

_DSC0017

REFERÈNCIES 

Anuncis

Forats a la part baixa de Collblanc

John Ruskin va escriure al 1849: “La major gloria d’un edifici no depen ni de les seves pedres ni del seu or. La seva gloria és troba en la seva edat, en aquesta sensació profunda d’expressió, de vigilància greu, de simpatia misteriosa, d’aprovació o de crítica que per a nosaltres es desprèn dels seus murs llargament banyats per onades d’humanitat”

Una casa antiga és una entorn càlid, ric, ple de referències i significats, i ple de memòries, sentiments que no ens aportarà una casa nova. Amb això no vull dir que tot l’antic s’hagi de conservar,… sols el “que valgui la pena”, sinó al final ens cauria tot a sobre!. On vull anar a parar és a que les cases velles que ens envolten en el nostre dia a dia formen part del nostre paisatge i per tant de les nostres vides, i no passa res si quan desapareixen sentim una mica de nostàlgia, un petit sentiment de pèrdua,… per definir-lo d’alguna manera.

L’altre dia vaig passar després de molt temps pel carrer Vallparda, a Collblanc, i vaig trobar-me un munt de forats taronges. Molts edificis havien estat enderrocats i les parets que havien deixat al descobert havien estat tractades amb aquell material que posen per evitar filtracions. Mirant les parets amb aquest taronja tan intens, provava de recordar els edificis ja fets runa, però ja els havia esborrat de la meva memòria, llavors vaig recordar del que deia Ruskin,… i vaig tenir l’idea de fer aquest text,… fer una mica d’homenatge als antics paisatges desapareguts d’aquests carrers,…

A la primera fotografia aèria teniu tots els edificis que han estat enderrocats a aquest sector del barri. Com veieu són molts, formen part d’un pla urbanístic que pretén eixamplar vies de comunicació, crear noves zones verdes i pisos de protecció oficial. Sobre si ho estan fent bé o malament no dic res, això és una guerra dels veïns i veïnes, i per ara no he trobat queixes, així que entenc que s’està fent bé,…

A aquesta segona fotografia aèria trobem la majoria dels antics edificis dempeus.

Ara paso a agafar el Google street view (GSV) i a portar-me cap aquí els vells edificis desapareguts i la glòria que els dona l’edat de les seves pedres,…

Pels edificis que es situaven als punts 1 i 2 del carrer de Vallparda no va passar el cotxe del GSV així que no tinc imatges properes, encara que des d’aquesta fotografia de l’edifici que existia al punt 3 es veuen una mica al fons.

L’edifici del punt 3 des del carrer de Martorell.

L’edifici del punt 3 de de l’edifici del punt 4 al carrer de Vallparda.


Ara, des del passatge d’Oliveras, els edificis dels punt 3, a l’esquerra, i del punt 4, a la dreta.

A sota, la façana de l’edifici del punt 4 des de l’edifici del punt 5. Continuem a Vallparda, no us perdeu, eh? 🙂

Tot seguit l’edifici industrial del punt 5.

A sota, la façana de l’edifici industrial del punt 5, amb les onades d’humanitat i natura que deia Ruskin,…

La cantonada de l’edifici del punt 5 entre el carrer de Vallparda i el carrer de Torns.

Les següents tres imatges són dels edificis que es trobaven al punt 6, entre els carrers de Vinyeta i de Mistral,…

A les dos següents veiem els edificis del punt 7, entre els carrers de Vinyeta i Torrent Gornal,…

i per últim els edificis del punt 8, al carrer de Vinyeta.

Ara sols falta explicar una mica d’història de la zona. Diguem que tot va començar a l’agost de 1906, quan des de Barcelona es va decidir expulsar a tots els escombraires del barri d’Hostafrancs; quatre mesos més tard Joan Torns i Munné demanava llicència per urbanitzar els seus terrenys, denominats “les feixes”, en aquell moment aïllats segons la legislació que manava per dedicar-se a la gestió de les escombraries. La llicència la va aconseguir després de moltes impugnacions dels veïns i amb el consistori dividit,… però els veïns no van quedar contents i van pujar les queixes fins el Govern Civil i al 1920 aquest es posava de costat dels veïns, encara això l’ajuntament va continuar donant llicències als carrers que heu vist fins 1924.

L’aprofitament de les escombraries es combinava amb la criança de porcs de manera que al carrer de Vallparda li deien el carrer de la pudor i al lloc el barri del “Bon Aire”. Les condicions de salubritat de la zona eren insostenibles, l’aigua dels pous estava contaminada i a l’any 1931 la pesta bobònica s’havia cobrat tres víctimes. Van existir molts projectes i intents de concentrar els escombraires cap a un sector de Granvia Sud, però tot va continuar igual fins 1961, quan finalment van marxar de la zona, i també de Santa Eulàlia. Un any enrere la pesta porcina va obligar a sacrificar 40.000 porcs a l’Hospitalet, aquest fet va provocar la caiguda del sector.

També volia posar fotos dels forats però crec que ja teniu bastant, i sinó podeu passar per allà… en tot cas publico una del forat del punt 4 per que veieu aquest color taronja tan maco,… i aquestes finestres tan desiguals,…

REFERÈNCIES


La mitja galta

Hi ha una dita hospitalenca, “semblar el carrer de Mitja Galta“, que segons Ramon Morales  ve del nom que a l’època de la Segona República (1931-1939) li van posar al carrer de Santa Eulàlia, encara que també diu que mitges galtes també existeixen a d’altres pobles, normalment quan els carrers sols tenen o tenien cases a un costat. Entre els hospitalencs aquesta dita era sinònim de quelcom desballestat o incomplet, i tant podia referir-se a una feina inacabada, a una festa deslluïda o a una família on cadascú tombava pel seu costat.

Ramon Breu al seu llibre sobre Santa Eulàlia ens diu que a principis dels anys 20 del segle XX  el carrer de Santa Eulàlia ja rebia popularment aquest nom, ja que la majoria d’edificacions es situava a la banda muntanya, mentre que a la banda mar es podien veure extensions importants de camps de cultiu.

Joan Casas dona una versió una mica diferent sobre l’origen del nom i que ens porta a mitjans del segle XIX, quan els límits entre la Bordeta i l’Hospitalet eren una mica diferents,… per explicar-lo os poso un mapa molt simple del municipi de Sants a l’any 1838. L’Hospitalet el trobem a l’esquerra, el mar el tenim a la cantonada inferior dreta i just a sobre, Montjuïc, on es troba la rosa dels vents.

La via amb més edificis (línies més gruixudes) seria la carretera de Sants i a sota, on també tenim dues línies, es situaria la Bordeta, on la banda superior del carrer (de la Bordeta) es trobaria a Sants i l’altra a l’Hospitalet. Joan Casas diu que aquesta era la raó, es va dir Mitja Galta pel fet de que cada banda del carrer era d’un municipi diferent.

Però estirem una mica del fil, ja que, com deia, els límits actuals no són aquests, si ens anem a un plànol de 1891 veurem que els límits entre els dos municipis ja han canviat, i com ara ens separa la Riera Blanca. Aquella banda del carrer de la Bordeta que formava part de l’Hospitalet, ara pertany també a Sants.

És un polígon de unes 16 Ha encara en aquell moment cultivat, mentre que la part superior ja es comença a urbanitzar (el que és contradiu amb el mapa superior on, sembla ser, ja existien cases,… o pot ser ho he fet malament i és més tros!,…). No he trobat la data concreta en que es va produir aquesta modificació, però segons el llibre de Joan Casas seria cap al 1875

El que també es pot observar al mapa inferior és que el sector d’Hostafrancs ja és de Barcelona, cap a l’any 1839 Sants se’l va canviar per una part de la Marina. Set anys després d’aprovar-se aquest plànol, al 1897, Sants s’integraria dins de Barcelona, juntament amb d’altres municipis, seguint el Decret de Cánovas del Castillo.

Si anem a una imatge actual, què va passar amb la galta on sols hi havia camps?,… doncs mireu, mireu, quina gentada hi ha ara damunt!

Cal dir que és possible que hagi agafat més tros cap a Barcelona, és complicat traslladar la superfície de 1838 a l’actualitat amb aquestes dades, de totes maneres com aquests de Sants ja no ens la retornaran,…

REFERÈNCIES