Imatges retrospectives d'una ciutat

Posts tagged “Inocencio Salmerón Vargas

Apunts sobre els fets de la nit del 17 de novembre de 1938

Hoja Oficial del Lunes. Any II, núm. 91, 21.11.1938

Ja fa temps que llegeixo versions sobre els fets de la nit del 17 de novembre de 1938  a les ceràmiques del barri de Sant Josep i avui al menys volia indicar totes les que he trobat.

El document anterior procedeix d’un diari gallec del bàndol rebel i és la versió més catastrofista que he trobat dels successos. Podem posar a l’altre extrem el que van dir des de més a prop, des de La Vanguardia a l’altra bàndol de la guerra, on no es menciona cap mort i tot va estar controlat. Ja veieu que intentar fer quelcom objectiu a partir de les hemeroteques d’aquest període és impossible.

La Vanguardia, 20.11.1938

També afegeixo el següent, escrit des de Paris, on confonen el lloc de l’accident.

Labor - Any V, núm. 414, 01.12.1938

Jose Manuel Morales en el següent article de l’any 1983 ens contextualitza els fets i a més ens posa sobre la taula els misteris a resoldre: En quina fàbrica va passar i l’origen de l’accident. Sembla que els morts no van ser 470 com deien a Galícia sinó 4 i 19 ferits

Com ja sabeu més o menys el que va passar a través dels retalls anteriors,  ara faré un resum del que he trobat a alguns llibres:

Ramon Morales explica el seu testimoni i ofereix els rumors de que havia estat un espia infiltrat o bé un bombardeig molt ben calculat. Ens relata que es van refugiar a l’estació del carrilet de l’Hospitalet i que al dia següent van trobar troços de metralla fins a un quilòmetre de distància del lloc de les explosions.

Carles Santacana ens indica que l’organització causant podria ser Socors Blanc. Aquesta organització, pel que he trobat, era pronacional, clandestina i s’estenia per totes les zones republicanes (també s’anomenava Auxílio Azul);  desenvolupava tasques d’informació i sabotatge, s’ocupava dels presos dels seu bàndol,… era la “quinta columna”     que es menciona més endavant.

Matilde Marcé apunta també a 4 morts, però que els ferits van ser 18, a l’igual que a l’article de José Manuel Morales, no menciona l’origen d’aquestes dades. També diu que segurament l’accident es va originar a Cal Llopis.

Joan Perelló ens diu que Cal Llopis i Cal Cosme estaven comunicats, i era a la primera on es montaven i carregaven els projectils que es fabricaven, i que això ho feien noies desconegudes a la ciutat. Després es traslladaven cap a Cal Cosme. El foc es va veure des de Sant Vicenç dels Horts, on ell estava en aquell moment. Comenta que no es sap quantes noies van morir, i que després de l’accident les autoritats van retirar les víctimes amb celeritat i discreció. I parla de que el que va quedar dels edificis estaven plens de restes humanes, i que tot el conjunt va ser traslladat a un solar, continua descrivint que els gossos i les rates van anar allà atrets per la ferum de carn cremada,…

Inocencio Salmerón ens proporciona els testimonis d’Elena i Elisa Álvarez, veïnes del carrer Paris, que treballaven a la secció de pesatge de pólvora. Es veu que el encarregat, encara que havia estat advertit en repetides ocasions, tancava les caixes on s’embalaven els obusos amb un martell de ferro en comptes de fer-ho amb un de fusta. Quan es va produir l’incendi les empleades més pròximes van senyalar-li com a inductor. Les germanes no es recorden ni com ni per on van sortir, ja que les flames tancaven l’entrada principal.

Josep Ribas aporta declaracions de testimonis, i fins i tot un informe dels bombers.  No cita el número de morts, ni concreta el lloc concret de l’accident, però apunta a que segons testimonis  la causa probablement va ser un sabotatge de la “quinta columna”, que segons la viquipèdia seria una part de la població d’una ciutat o país que conspira en la clandestinitat contra el govern vigent. L’informe dels bombers descriu que els primers en arribar no es van poder apropar fins a 200 m de la via del tren degut a la metralla que queia. Van entrar al magatzem on estaven els projectils carregats i van tallar l’incendi per defensar el dipòsit de trilita. L’informe dels bombers comença a les 19:20, i a les 24:00 es considera que el dipòsit de trilita ja no corre perill, a les tres de la matinada acaben les explosions. Durant dies no van parar de les labors de prevenció i vigilància.

Us deixo les conclusions a vosaltres, i si en teniu més informació, ja sabeu!

REFERÈNCIES

Anuncis

Els encants de Collblanc, 1959

Aquesta és una magnífica fotografia dels inicis d’Eugeni Forcano, es titula “de lo pagano a lo divino” i ens mostra un detall dels encants del barri de Collblanc al que crec que és el carrer de Farnés, ja que a finals de 1960 els encants es van traslladar a prop del Mercat Central de Fuites i Verdures.

REFERÈNCIES

  • “Barcelona” (1964) de Carlos Soldevila, amb fotografies d’Eugenio Forcano. Ediciones Destino
  • “Històries de Collblanc-La Torrassa” d’Inocéncio Salmerón Vargas

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. MuNh Radeac encantadora
  2. Manuel Domínguez López Poca broma!, el gran Juanito Valderrama al Juventud!

El Cementiri de Sants es troba a l’Hospitalet

Avui escriuré sobre el cementiri de Sants i de per què es situa dins del nostre municipi.

He trobat dues referències, una és al llibre del 1996 “Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat” de Josep M. Jordà i Capdevila, i que ja la va transcriure a internet en Daniel Garcia Peris dins del seu bloc; per no fer llanguíssim aquest text us invito a llegir-lo i a seguir els seus enllaços.

L’altra referència és a un fantàstic llibre editat l’any passat que es diu “Històries de Collblanc – La Torrassa” de l’Inocencio Salmerón Vargas, i que transcriuré sencera:

“El cementiri de Sants és a uns 60 metres de la carretera de Collblanc, dins del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat. S’hi accedeix pel carrer de la Terra Alta, una petita via arbrada amb xiprers, que comença a la carretera de Collblanc i a l’oest amb l’escola pública Pere Lliscart.

Però, què ho fa que el cementiri de Sants sigui a l’Hospitalet? La resposta podem trobar-la en una excessiva tolerància d’un ajuntament vuitcentista, i en el desenvolupament demogràfic i urbanístic del poble de Sants. Aquest creixement serà la causa que el nucli demogràfic i urbanístic del poble de Sants s’anés estenent i s’acostés al seu antic cementiri. Aquest es trobava al costat de l’església parroquial, entre l’orfeó de Sants i el Centre Cívic. Aquesta proximitat va motivar que les autoritats governatives n’exigissin el trasllat per raons sanitàries. La falta d’un espai adequat dintre del terme municipal de Sants per aixecar la nova necròpoli va obligar al poble veí de l’Hospitalet, que era dintre de la seva jurisdicció parroquial.

L’any 1865, una comissió santsenca va fer les primeres gestions per localitzar la zona idònia, i van fer atenció a unes vinyes situades en terrenys de la Torrassa, els propietaris de les quals, Josep Colom i Pere Espanyol, molestos per la idea d’una servitud d’aquella mena, van buscar el suport de veïns i autoritats per rebutjar el projecte. L’alcalde de l’Hospitalet, a l’octubre de 1870, es va oposar que el cementiri s’edifiqués “en el poblat i amè terreny de la Torrassa”

A la Comissió Gestora se li va proposar un paratge apartat, situat al costat de la carretera de Collblanc. Les autoritats de Sants no van quedar pas gaire convençudes, i van optar per parlar amb la Societat Agrícola, radicada a Can Tunis, a la recerca d’un nou emplaçament, però sense arribar a cap acord.

Després d’un llarg procés farcit de tensions i de localitzacions possibles, l’agost de 1878 l’alcalde hospitalenc Fortunat Prats va tractar de convèncer les autoritats de Sants que acceptessin la primera proposta que els fessin. Va ser necessària la intervenció del diputat a Corts pel districte, Antoni Sedó, perquè ambdues parts arribessin a un acord. Es tractava de la finca coneguda com “La Cova” propietat de Salvador Nonell, que va accedir a vendre-la per 17.575 ptes. Era en un despoblat, lluny d’alquería i molt ventilada”, i el lloc més apropiat per establir-hi el cementiri de Sants, segons el concloent informe de la Junta Local de Sanitat, signat el 21 d’octubre de 1878. És clar que, en aquesta operació l’ajuntament de l’Hospitalet obtindria un benefici d’entre 5 i 6 mil pessetes per concedir el permís d’edificació. Dos dies després, el Ple Municipal va acordar, per unanimitat, autoritzar la construcció del cementiri, renunciant a perpetuïtat al dret d’imposar cap arbitri sobre els enterraments. El 17 de desembre de 1878, Francesc de Paula, rector de Santa Maria dels Sants, beneïa les noves instal·lacions. L’exregidor de Sants Francesc Carné i Font va ser el primer difunt que va ocupar una sepultura.

Amb la inauguració del cementiri es tancava una pàgina fosca de la nostra història local. Com havia de pensar l’ajuntament que, poques dècades més enllà, el lloc no estaria ni tan allunyat, ni tan despoblat?

A la dècada de 1890, davant el progressiu creixement de la població de Sants, les autoritats es van veure en la necessitat de disposar d’un cementiri de majors proporcions. Sense consultar-ho amb les de l’Hospitalet i sense sol·licitar permís d’obres van emprendre l’ampliació. Aquesta irregularitat va ser denunciada per la Junta Local de Cementiris el 22 de febrer de 1892. Va caldre recórrer a la força municipal perquè s’aturessin les obres.

El que més molestava a l’alcalde era que el seu homòleg de Sants no hagués abonat les 1.750 ptes en concepte de drets d’edificació. Un cop solucionat aquest requisit, no solament va aprovar la represa dels treballs, sinó que va permetre que el cementiri s’ampliés per l’est amb la parcel·la d’una mujada d’extensió, propietat de Joana Marquès.

Al febrer de 1912 va ser l’ajuntament de Barcelona que va presentar un projecte d’ampliació de la necròpoli, ja que Sants havia deixat de ser poble independent en ser agregat a Barcelona el 20 d’abril de 1897.

L’any 1910 Barcelona havia convocat, sense resultat, un concurs amb la finalitat d’aconseguir terrenys per a un nou cementiri. Acollint-se a la circular de la Direcció de Sanitat de 13 de desembre de 1884, creia que tenia dret a una ampliació del cementiri de Sants si el declarava d’utilitat pública. No li va importar utilitzar l’expropiació forçosa recorrent a tot tipus d’arguments. L’alcalde de l’Hospitalet, Francesc Marcé i Codina, que havia examinat curosament la memòria presentada per les autoritats barcelonines va reconèixer que Barcelona necessitava una gran necròpoli, però els va recordar que la nova reglamentació en matèria de cementiris exigia que l’última casa del poble estigués a dos quilòmetres de distància, i per això s’oposava enèrgicament, en nom de Collblanc -la Torrassa, que prosperés el projecte.

Barcelona va recórrer al Govern civil i l’alcalde de l’Hospitalet al ministre de la governació: l’ampliació no va prosperar.

al març de 1925, Barcelona va tornar a sol·licitar l’ampliació del cementiri de Sants. En aquesta ocasió, els alcaldes de diversos municipis del Baix Llobregat van donar suport a l’acció del consistori hospitalenc amb la redacció d’un escrit col·lectiu adreçat al governador civil de Barcelona. Li recordaven que la Llei de 29 d’agost de 1882 obligava els governadors provincials a exigir el compliment de les lleis sanitàries, adoptant mesures per preservar la salut pública d’epidèmies. Hi afegien que, en virtut d’aquesta disposició, el Govern civil de Badajoz va ordenar a l’ajuntament de Fregenal de la Sierra el tancament del cementiri per estar situat a menys de 2 quilòmetres d’un lloc habitat. El de Sants sempre ha estat a una distància menor”.

Però es que això d’ampliar el cementiri continua fins els nostres dies. Segons una noticia del 2007 l’ajuntament de l’Hospitalet enderrocava 200 nínxols que havien estat construïts sense permís i havien estat denunciats per l’impacte visual que causava als veïns de Collblanc i en una escola pròxima.

ALTRES REFERÈNCIES:

Imatge: Bing maps + Gaspar Coll i Rosell (09/1985), aquesta última dins de patrimoni.gencat