Imatges retrospectives d'una ciutat

Posts tagged “Joan Perelló i Masllorens

Alcaldes (i alcaldesa) de l’Hospitalet de Llobregat, 1717-2011

Aquesta és una relació que feia temps que volia compartir, era tan fàcil com traslladar les dades que Francesc Marcé i Sanabra va escriure al llibre “Batlles o alcaldes de Hospitalet” de 1975, però entre la manca de temps i que el llibre no és fàcil de trobar, s’ha endarrerit una mica. Com dic el mèrit és del senyor Marcé, jo sols he fet l’últim apartat, que tampoc es que sigui molt complicat. El mateix escriptor ens alerta de la possibilitat d’errades degut a la manca i a la dificultat dels documents consultats, el que es podria resoldre per la meva part amb la consulta de treballs posteriors sobre aquest tema,… mica en mica,…

Rev 2 -> Gràcies a Javier Ayuso per avisar de que mancava l’alcade Josep Xena Torrent.

Anuncis

Les xemeneies de les ceràmiques de Sant Josep

El nostre Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) crec que defensa totes les antigues xemeneies de maons que es troben repartides per la ciutat. Avui vull mostrar les que existien al voltant de Cal Cosme, al carrer d’Enric Prat de la Riba, entre el carrer del Canigó i Can Batllori, antigues terres del Baró de Maldà.

Abans a aquesta illa, a més del magatzems d’oli de Can Bau, teniem tres empreses dedicades a la ceràmica, de les quals sols persisteix, Cosme Toda (Cal Cosme); les altres dues, Cal Batllori i Cal Llopis, ja fa temps que van plegar i sols ens queden les casetes i les xemeneies, que juntament amb els dos edificis antics de Cal Cosme estan protegides pel PEPPA. Segons aquest document, Cal Cosme es va fundar al 1883, igual que Can Llopis; Can Batllori va ser la primera i crec que també l’última en produïr, la seva construcció és original de 1874 i segons el PEPPA pot ser encara funcionava al 2001.

Pot ser l’edifici més impressionant és la gran nau de Cal Cosme, obra de Ramón Puig i Gairalt, construida a l’any 1923. Si voleu saber molt més d’aquestes empreses, trobareu molta informació i imatges al llibre de la Matilde Marcé que deixo a les referències, també trobareu algunes contradiccions amb les dates que us dic, però bé, aquestes són les oficials. El PEPPA diu sobre Cal Cosme: “Tiene sótanos de gran belleza que antiguamente se dedicaban a secaderos de lodo, con bóvedas de medio punto y estructura de catacumba; hoy desocupados. Mantiene los railes de las vagonetas y pozos de extracción de tierras, que aún tienen agua,…”

A la següent fotografia, realitzada a l’any 1933, podem veure en primer pla els horts de Cal Calona de la familia Estruch, que ara son l’illa entre el carrer de Batllori i de Ventura Gassol, on es va construir el cinema Sant Josep, que en poc temps es va tranformar en Stadium,… Els primers edificis són els de l’empresa Cal Batllori, de la qual també veiem la xemeneia de la caldera de vapor, amb un aspecte diferent a l’actual, sense els tirants de ferro que ara té.

La següent xemeneia també és conserva, és la de la caldera de vapor de Cal Llopis, que com veiem ja disposa de tirants de ferro i d’una sanefa de maons a l’extrem superior que la fa diferent a la resta. Les quatre xemeneies restants, actualment desaparegudes, són les de Cal Cosme.

A la següent imatge de data desconeguda, que trobareu al lloc web de Cosme Toda, veiem les seves xemeneies i també la de Cal Llopis. Per cert, ahi vaig trucar a l’empresa presentant-me com un aficionat a l’historia de la ciutat i vaig preguntar si fan visites guiades per l’edifici de Ramon Puig i Gairalt, la persona que em va atendre em va comentar que de vegades van col·legis però que parlés amb la responsable de màrqueting, això ho intentaré dilluns, però no sé si algú de vosaltres estaria d’entrada interessat en fer una visita,…

Per cert, com segurament sabreu existeix un projecte per reurbanitzar l’illa on es situen aquests edificis des de fa uns 12 anys (deixo unes referències). El fet és que fa res s’han tirat a terra una sèrie de naus industrials que portaven un temps  desocupades (el Vaya-Vaya també), i això el que ha permès és que Cal Cosme, que quedava ocult darrer d’elles, ara quedi una mica més visible; per exemple, una fotografia d’ahir,…

Es una mica llarg, però no puc acabar aquest article sense reproduir un text del llibre de Joan Perelló, l’antic batlle de la nostra ciutat: “Distingirem fàcilment dos gegants, dos gegants de pedra, dos gegants morts, dos gegants als quals el progrés i les noves tècniques comunicaren una tremenda decissió, un despietat veredicte: 

«A partir d’avui, no sols no podem assegurar-vos la vostra permanència  – tan altiva i desafiant-, sinó que d’ara endavant restareu sense un alè de vida, momificats. Si teniu sort i algún equip d’arquitectes decideix, per melangia o detall ornamental, que resteu dempeus, no ens hi oposarem, però tingueu present que el desenvolupament i tot el que comporta no estan per romanços. Ja no escopireu més fum, els fogars restaran apagats, ja no us caldrà atiar les flames amb els vostres xuclets.

Els homes han aixecat molts obeliscs en commemoració de victòries guerreres i altres tragèdies, també per memorar fets notables. A vosaltres, xemeneies de Cal Cosme, Cal Llopis i Cal Batllori, us alçaren perquè sense vosaltres no hauria estat possible que la terra verge es convertís en terra fossilitzada. La vostra missió ha acabat. Continuareu notant el fred, la calor, la pluja i el vent, però ja mai les vostres entranyes sentirien l’embranzida del fum calent, d’una saba que cerca la fugida per fer que l’argila sofreixi una metamorfosi i es converteixi en rajoles, cairons, teules i estris d’ús diari».

Sou mòmies, mòmies mortes com totes les mòmies, però capaces de guardar el testimoni d’un temps que s’esmunyí, no diré si millor o pitjor, però que fou el vostre temps, un temps que vosaltres, xemeneies apagades, compartíreu amb una gent, una breu mostra de la qual encara restem, gent d’il·lusions, si no apagades del tot, sí ja força amortides”.

REFERÈNCIES


La capella i la via de Sant Rafel del cementiri de l’Hospitalet

Com veieu, des de l’inici de la pàgina que persegueixo els elements del patrimoni arquitectònic, els de l’actual catàleg i els dels anteriors; per mi és una manera de fer turisme a la meva ciutat (res turística), i també d’aprendre un munt de coses interessants. L’altre dia aquesta afició em fa fer entrar al cementiri, ja que la seva capella o oratori forma part del patrimoni.

L’oratori es va construir a l’any 1926 segons projecte de Ramon Puig i Gairalt i com veieu és un edifici petit i senzill, d’estil clàssic, amb dues columnes dòriques a l’entrada i dos cossos, el que fa d’accés i el que fa d’oratori.

Estava tancat però vaig poder fer una foto a l’interior a través de la porta. Com veieu, també és molt sobri: uns bancs de fusta, una taula d’acer inoxidable, una creu i la llum que deixen passar les finestres octogonals, cobertes per un vidre translúcid.

Aquest cementiri es va projectar a l’any 1850 per l’arquitecte Josep Bafuls Arguils, i es va finalitzar a l’any 1852 pel mestre d’obres Marià Tomàs. Però és ja a lany 1836 quan es decideix traslladar el cementiri antic, situat al costat de l’esglèsia per un tema higiènic, ja que estava ple i es desenterraven cadàvers encara no consumits per enterrar d’altres, i també per un tema legal, ja que l’any abans una circular del Govern Civil obligava a separar-los de la població. De totes maneres van tardar, com llegiu, 16 anys en fer-lo, mentre les amenaces de multes de la resta d’administracions es responien dient que el poble no tenia recursos per construir-lo.

La primera via que es va construir al cementiri va ser la de Sant Rafel, just darrere de la capella, i si recordeu l’article de passat diumenge passat sobre el Pliocé de l’Hospitalet i us aneu al mapa geològic veureu que les seves argiles grises les tenim just aquí sota i amés de tenir fòssils sembla que no tenen molta capacitat de càrrega.

Joan Perelló i Masllorens escriu: ” La Via de Sant Rafel és un passadís antic, vell, dels més vells del nostre cementiri. Assentat damunt un sòl argilós no excessivament consistent (…). La cara llevant de la via resistí els problemes de bassament, les malifetes climatològiques i el pas del temps, no així la cara de ponent que necessità mesures radicals. superada la desplaent tasca de traslladar cadàvers, fou enderrocada. Després es recalçaria el sòl al mateix temps que s’alçava un mur de sosteniment i seguidament, en el mateix lloc que l’anteriorment però ara recalçat”

Joan Perelló també ens diu que al costat caigut es van construir sis alçades i a l’¡altre set, però que aquestes alçades no eren les cinc previstes quan es va iniciar el cementiri. Va ser una mesura per guanyar nínxols i encabir l’allau de difunts procedents del creixement exponencial de la població de la ciutat, fruit d’això també són les ampliacions de 1920, 1956, 1967, 1968 i 1971.

REFERÈNCIES

  • El cementiri de l’Hospitalet (1836-1886) escrit per Maria Enriqueta de Fez i Valero, dins d’Identitats. Revista del Museu de l’Hospitalet. núm 2/3, 1989.
  • Reflexionant en la via de Sant Rafel escrit per Joan Perelló i Masllorens, dins de Tres Hospitalencs s’expliquen. Ateneu de Cultura Popular, 1998.
  • Fitxa núm 58 del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic

Ca l’Arrufí

Avui reprenc aquella llista sobre els establiments comercials més antics de la ciutat, que com sabeu està basada en uns premis que concedeix anualment l’ajuntament des de fa uns 10 anys. Com ja deia, em sonava que hi havia un establiment que encara no havia rebut aquest homenatge, i em basava en que Ca l’Arrufí es citava al 2004 a un llibre de l’antic alcalde de l’Hospitalet, Joan Perelló i Masllorens, com un establiment quasi centenari, i que “de segur era l’establiment més antic del barri de Sant Josep”

Ca l’Arrufí és un comerç de materials de construcció que es troba al carrer d’Enric Prat de la Riba, 158. No en té un cartell que cridi l’atenció ni una decoració llampant, ja que tothom el coneix i suposo que té clients de tota la vida. El fet és que m’he ficat a molestar una estona i m’he trobat a Enric Arrufí, el net del fundador, Baptista Arrufí, que amb 65 anys encara està allà, al peu del canó, després de que també ho fes el seu pare, també Enric Arrufí.

M’ha rebut al túnel que fa d’entrada al pati on tenen emmagatzemats tot de materials de construcció, i res,… l’he explicat que sóc una aficionat a la historia local, que havia llegit sobre l’antiguitat de l’establiment i també que m’havia sorprès que encara no hagi rebut cap homenatge. Ell m’ha respost que sí, que tothom li pregunta el mateix, però que no sabia quina era la causa,… que pot ser – rient fent broma-  no queia molt bé als de l’ajuntament,…

Allà mateix té una petita oficina i m’ha ensenyat el rebut més antic que conserva amb la capçalera de l’empresa, i és de 1940, una proba documental de fa 71 anys. No sé si és això el que busquen a l’hora de decidir a qui li fan els homenatges; però que si no és suficient crec que els veïns poden donar testimoni de la seva antiguitat, tal com ho va fer Joan Perelló.

Dins del pati m’ha comentat com era abans l’establiment: molt més gran, l’edifici que converteix l’entrada en un túnel encara no existia, i tampoc el adjacent que dona cap a Santa Eulàlia. Tot era un gran solar on es confeccionaven enllosats, panots per a voreres, tubs, safareigs i tot el que artesanalment podia fer-se amb aigua i ciment, de fet Martí m’ha comentat que desviaven la riera per tal d’aprofitar l’aigua en aquests processos.

M’ha ensenyat un dels antics coberts “fossilitzats” dins de les parets de suports dels actuals, i una porta tapiada. També m’ha dit que abans tenien una sortida que donava cap a muntanya i sortien per un passadís que encara existeix i te sortida cap al carrer de Rodés.

Joan Perelló diu al seu llibre: “Com a curiositat recordo que, després de la guerra – l’obrador era perfectament visible des del carrer- la gent de Ca l’Arrufí omplia de ciment pastat unes motlles voluminosos, quan el ciment quallava i els motlles eren retirats, apareixia, ni més ni menys, que una reproducció de la famosa escultura de Miquel Àngel, la Pietat”  i amb una foto menciona que es pot trobar al fons del magatzem, on encara continua. Una Pietat sense la ma esquerra, ja que segons l’Enric li va trencar fa molt de temps un dona molt beata de tant fer-la servir per agafar-se quan s’aixecava després de resar-li.


REFERÈNCIES

Joan Perelló i Masllorens “Passejant pel carrer d’Enric Prat de la Riba” (2004) Publicat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet (Al carrer Santa Anna)


Joan Perelló i Masllorens (1929-2011)

Ahir va morir als 82 anys Joan Perelló i Masllorens, va ser director d’una empresa química, regidor del nostre ajuntament al 1974 i alcalde accidental de l’Hospitalet quan va substituir a Vicente Capdevila Cardona, el 25 d’abril de 1977, ja que es presentava com a diputat a Las Cortes. Va precedir a Juan Ignacio Pujana Fernández, que va ocupar el càrrec després de les primeres eleccions municipals democràtiques, el 3 d’abril de 1979. Posteriorment, 1980-86, va presidir la Junta de Govern de l’Hospital de la Creu Roja i de la seva assemblea local. També era membre del Consell de Síndics de la ciutat; sinó erro, l’únic membre predemocràtic.

L’actual alcaldesa, Nuria Marín ahir va dedicar unes paralues: “un alcalde que va viure una de les etapes més interessants política i socialment a la ciutat, amb l’arribada de la democràcia i la legalització dels partits polítics”“era una persona molt dialogant i oberta a participar en actes importants, com la commemoració dels actes dels 75 anys de la concessió del títol de ciutat de L’Hospitalet o els actes de celebració dels ajuntaments democràtics”

Al llibre Història de l’Hospitalet podem llegir: “Persona de tarannà dialogant, acusat per l’oposició d’esquerres de ser l’home de palla del dimitit Capdevila, es manifestà impotent per a donar solucions, ni que fossin transitòries, al desgavell de la ciutat en tots els ordres. El mateix alcalde manifestà públicament la vigília de la fi del seu mandat que els problemes plantejats al Consistori hospitalenc no tenien solució sense una nova Llei de règim local, l’Estatut d’Autonomia i l’autonomia municipal. A la impotència política, s’hi afegir la seva solitud. Progressivament, i per causes diferents, van dimitir els regidors [Ramiro] Gallego Pinilla, Francesc Codina, Miró i Gomar. D’altres es mantingueren en una posició passiva i sembla que uns quants, entre ells Celestí Nolla, Mulet, Fossa i Vilaplana seguiren actius a l’equip municipal”. Cal dir que ens trobem dins de la transició democràtica espanyola, un moment molt complicat de governar, quan l’oposició d’esquerres, que tenia com a fita arribar al poder local, i juntament amb els sindicats i les associacions de veïns, porten a terme un allau d’accions reivindicatives sense precedents.

Buscant a Hemeroteques he trobat molts articles on es fa palès l’ambient d’aquells moments; per la quantitat d’informació trobada, recomano els articles de J. Macià i Macià a la publicació Setmanari del Baix Llobregat, que podeu trobar  a la secció de Premsa digitalitzada del Departament de Cultura

No vull acabar sense tornar a recomanar el seu llibre Passejant pel carrer d’Enric Prat de la Riba (2005), que vaig utilitzar a una article per extreure molts noms de lloc del barri de Sant Josep, d’on ell era. Va escriure més llibres: Un bocí de l’Hospitalet, una gent (1993) i va participar al llibre de la Matilde Marcé i Piera, Tres hospitalencs s’expliquen (1998), però aquests últims no els coneixia fins ara, així que no els puc recomanar,… Tots tres van ser publicats a la col·lecció Medusa de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat, que Joan Perelló va ajudar a renàixer.

Descansi en pau.

REFERÉNCIES