Una presó i una capella a ca la Pubilla Casas, 1939
Començo per la noticia de la Vanguardia,…
Per ara l’única referència sobre aquesta presó l’he trobada a un llibre de Josep M. Jordà i Capdevila que diu que durant la Guerra Civil, ca la Pubilla Casas va ser ocupada per un comitè i en els soterranis, on hi havia hagut el celler de la casa, s’hi van fer alguns assesinats. Després de la guerra es va cedir als pares Passionistes, els quals a la planta baixa van obrir al culte una capella pública. L’any 1943 la comunitat es va traslladar a una torre de la travessera de les Corts.
Al mateix llibre, l’autor fa una llista incompleta de les persones de la parròquia que van morir durant la guerra, cita com assassinats a ca la Pubilla Casas, el 25 d’agost de 1936, Joan Bibet i Marquina i els seus dos fills, Ramon i Fèlix Bibet i Trabal, els dos primers eren contractistes d’obres i l’últim era pare salesià.
A la fotografia següent veiem el pati frontal de ca la Pubilla Casas amb les personalitats que van acudir a la inauguració.
A la imatge inferior, veiem a l’esquerra al tinent general Luis Orgaz Yoldi, cap de la Capitania General de IV Regió Militar (Catalunya). L’home de blanc va ser el primer alcalde de la dictadura, José Wenceslao Marín López, que va durar nou mesos fins que va ser empresonat; poc després va morir.
A sota veiem la capella, bastant buida de mobiliari ¿?
REFERÈNCIES
- La Vanguardia, 09.09.1939
- Arxiu Nacional de Catalunya – FONS ANC1-42 / BRANGULÍ
- Collblanc i la parròquia de Sant Ramon Nonat, escrit per Josep M. Jordà i Capdevila i publicat per la citada parròquia l’any 1996
- Minibiografia de José Wenceslao Marín López
- Minibiografia de Luis Orgaz Yoldi
Luis Orgaz
El Cementiri de Sants es troba a l’Hospitalet
Avui escriuré sobre el cementiri de Sants i de per què es situa dins del nostre municipi.
He trobat dues referències, una és al llibre del 1996 “Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat” de Josep M. Jordà i Capdevila, i que ja la va transcriure a internet en Daniel Garcia Peris dins del seu bloc; per no fer llanguíssim aquest text us invito a llegir-lo i a seguir els seus enllaços.
L’altra referència és a un fantàstic llibre editat l’any passat que es diu “Històries de Collblanc – La Torrassa” de l’Inocencio Salmerón Vargas, i que transcriuré sencera:
“El cementiri de Sants és a uns 60 metres de la carretera de Collblanc, dins del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat. S’hi accedeix pel carrer de la Terra Alta, una petita via arbrada amb xiprers, que comença a la carretera de Collblanc i a l’oest amb l’escola pública Pere Lliscart.
Però, què ho fa que el cementiri de Sants sigui a l’Hospitalet? La resposta podem trobar-la en una excessiva tolerància d’un ajuntament vuitcentista, i en el desenvolupament demogràfic i urbanístic del poble de Sants. Aquest creixement serà la causa que el nucli demogràfic i urbanístic del poble de Sants s’anés estenent i s’acostés al seu antic cementiri. Aquest es trobava al costat de l’església parroquial, entre l’orfeó de Sants i el Centre Cívic. Aquesta proximitat va motivar que les autoritats governatives n’exigissin el trasllat per raons sanitàries. La falta d’un espai adequat dintre del terme municipal de Sants per aixecar la nova necròpoli va obligar al poble veí de l’Hospitalet, que era dintre de la seva jurisdicció parroquial.
L’any 1865, una comissió santsenca va fer les primeres gestions per localitzar la zona idònia, i van fer atenció a unes vinyes situades en terrenys de la Torrassa, els propietaris de les quals, Josep Colom i Pere Espanyol, molestos per la idea d’una servitud d’aquella mena, van buscar el suport de veïns i autoritats per rebutjar el projecte. L’alcalde de l’Hospitalet, a l’octubre de 1870, es va oposar que el cementiri s’edifiqués “en el poblat i amè terreny de la Torrassa”
A la Comissió Gestora se li va proposar un paratge apartat, situat al costat de la carretera de Collblanc. Les autoritats de Sants no van quedar pas gaire convençudes, i van optar per parlar amb la Societat Agrícola, radicada a Can Tunis, a la recerca d’un nou emplaçament, però sense arribar a cap acord.
Després d’un llarg procés farcit de tensions i de localitzacions possibles, l’agost de 1878 l’alcalde hospitalenc Fortunat Prats va tractar de convèncer les autoritats de Sants que acceptessin la primera proposta que els fessin. Va ser necessària la intervenció del diputat a Corts pel districte, Antoni Sedó, perquè ambdues parts arribessin a un acord. Es tractava de la finca coneguda com “La Cova” propietat de Salvador Nonell, que va accedir a vendre-la per 17.575 ptes. Era en un despoblat, lluny d’alquería i molt ventilada”, i el lloc més apropiat per establir-hi el cementiri de Sants, segons el concloent informe de la Junta Local de Sanitat, signat el 21 d’octubre de 1878. És clar que, en aquesta operació l’ajuntament de l’Hospitalet obtindria un benefici d’entre 5 i 6 mil pessetes per concedir el permís d’edificació. Dos dies després, el Ple Municipal va acordar, per unanimitat, autoritzar la construcció del cementiri, renunciant a perpetuïtat al dret d’imposar cap arbitri sobre els enterraments. El 17 de desembre de 1878, Francesc de Paula, rector de Santa Maria dels Sants, beneïa les noves instal·lacions. L’exregidor de Sants Francesc Carné i Font va ser el primer difunt que va ocupar una sepultura.
Amb la inauguració del cementiri es tancava una pàgina fosca de la nostra història local. Com havia de pensar l’ajuntament que, poques dècades més enllà, el lloc no estaria ni tan allunyat, ni tan despoblat?
A la dècada de 1890, davant el progressiu creixement de la població de Sants, les autoritats es van veure en la necessitat de disposar d’un cementiri de majors proporcions. Sense consultar-ho amb les de l’Hospitalet i sense sol·licitar permís d’obres van emprendre l’ampliació. Aquesta irregularitat va ser denunciada per la Junta Local de Cementiris el 22 de febrer de 1892. Va caldre recórrer a la força municipal perquè s’aturessin les obres.
El que més molestava a l’alcalde era que el seu homòleg de Sants no hagués abonat les 1.750 ptes en concepte de drets d’edificació. Un cop solucionat aquest requisit, no solament va aprovar la represa dels treballs, sinó que va permetre que el cementiri s’ampliés per l’est amb la parcel·la d’una mujada d’extensió, propietat de Joana Marquès.
Al febrer de 1912 va ser l’ajuntament de Barcelona que va presentar un projecte d’ampliació de la necròpoli, ja que Sants havia deixat de ser poble independent en ser agregat a Barcelona el 20 d’abril de 1897.
L’any 1910 Barcelona havia convocat, sense resultat, un concurs amb la finalitat d’aconseguir terrenys per a un nou cementiri. Acollint-se a la circular de la Direcció de Sanitat de 13 de desembre de 1884, creia que tenia dret a una ampliació del cementiri de Sants si el declarava d’utilitat pública. No li va importar utilitzar l’expropiació forçosa recorrent a tot tipus d’arguments. L’alcalde de l’Hospitalet, Francesc Marcé i Codina, que havia examinat curosament la memòria presentada per les autoritats barcelonines va reconèixer que Barcelona necessitava una gran necròpoli, però els va recordar que la nova reglamentació en matèria de cementiris exigia que l’última casa del poble estigués a dos quilòmetres de distància, i per això s’oposava enèrgicament, en nom de Collblanc -la Torrassa, que prosperés el projecte.
Barcelona va recórrer al Govern civil i l’alcalde de l’Hospitalet al ministre de la governació: l’ampliació no va prosperar.
al març de 1925, Barcelona va tornar a sol·licitar l’ampliació del cementiri de Sants. En aquesta ocasió, els alcaldes de diversos municipis del Baix Llobregat van donar suport a l’acció del consistori hospitalenc amb la redacció d’un escrit col·lectiu adreçat al governador civil de Barcelona. Li recordaven que la Llei de 29 d’agost de 1882 obligava els governadors provincials a exigir el compliment de les lleis sanitàries, adoptant mesures per preservar la salut pública d’epidèmies. Hi afegien que, en virtut d’aquesta disposició, el Govern civil de Badajoz va ordenar a l’ajuntament de Fregenal de la Sierra el tancament del cementiri per estar situat a menys de 2 quilòmetres d’un lloc habitat. El de Sants sempre ha estat a una distància menor”.
Però es que això d’ampliar el cementiri continua fins els nostres dies. Segons una noticia del 2007 l’ajuntament de l’Hospitalet enderrocava 200 nínxols que havien estat construïts sense permís i havien estat denunciats per l’impacte visual que causava als veïns de Collblanc i en una escola pròxima.
ALTRES REFERÈNCIES:
Imatge: Bing maps + Gaspar Coll i Rosell (09/1985), aquesta última dins de patrimoni.gencat
La font-rellotge de Can Rigalt, 1916
Avui he estat regirant a la Memòria Digital de Catalunya a veure que trobava sobre l’Hospitalet i hi han veritables sorpreses. Aquesta és una fotografia de Josep Salvany i Blanch presa al 1916 on podeu veure al fons Can Rigalt i davant una font.
Sobre aquesta font trobem una referència al llibre “Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat” (1996) de Josep M. Jordà i Capdevila.
“Una peculiaritat d’aquesta propietat (Can Rigalt) era una antiga font – en el nostre record ja no hi brollava aigua – que amb l’obertura de la carretera va quedar a l’altre costat, la qual era coronada per una bola d’un bon diàmetre; quan hi batia el sol, la part que quedava a l’ombra senyalava les hores; en fi, era un rellotge de sol esfèric. Hi havia una placa que recordava que era propietat dels Girona i els seus drets. Prop de la font, hi havia una bassa destinada a regar els camps; a les nits d’estiu les granotes amb el seu rau característic, que sona a ric-rac, acompanyaven el caminant”
No sé on he llegit o qui m’ha dit que aquesta font/rellotge abans estava al pati del museu i que ara es troba al seus magatzems.
Ah! i al fons podeu veure la muntanya de Sant Pere Martir, lògicament encara no estava l’antena de comunicacions,… l’edifici que es veu era una ermita de la que encara queden unes ruïnes
COMETARIS AL FACEBOOK
- Valentín Roa Es una lástima el ver en que estado se encuentra Can Rigalt…
- Helena Martinez Nuñez si, yo vivo muy cerquita y cada año que pasa esta peor, cuendo vivia en Collblanc pasaron de la asociacion de vecinos de las corts a recoger firmas en contra del proyecto que tenia el Barça de hacer instalaciones ,unos campos de entrenamiento y unas oficinas en la casa , yo no firme ,hubiera estado mejor con ellos pero se cansaron del toma y daca con la asociacion ,el ayuntamiento y demas y se llevaron las instalaciones afuera ,una lastima .
- Manuel Domínguez López El rellotge esfèric fou “rescatat” in extremis pel director del Museu d’història que el va recollir del terra i se’l va emportar. Jo el recordo fins, aproximadament, el 1971. Després, van ampliar la carretera i adèu font, bassa i rellotge. Can Rigalt és un edifici d’un altíssim valor artístic, és una vil·la neopalladiana força de moda durant la segona meitat del XVIII. Pel darrera tenia un jardí preciòs que només conec de les fotos antigues, ja no el vaig veure. Fa temps que alguna institució l’hauria d’haver comprat. L’alcalde Celestino Corbacho va dir davant meu vers el 1995 que no destinaria 200 milions de pessetes en comprar-lo. Descomptant la inflació, a hores d’ara equivaldria a tres pisos de 100 m2. Era el que demanava l’AV. Mentrestant, la balaustrada s’ha trencat, i serveix de refugi per nois/es que volen amagar-se una mica. El patrimoni no està en la llista de les coses importants.
- David Mojedano yo me acuerdo que iva con mi abuela a comprar huevos y leche a una señora que vivia ahi
L'Hospitalet de Llobregat 