Imatges retrospectives d'una ciutat

Posts tagged “Ramon Morales

Inauguració del monument a Anselm Clavé, 1954

La Teresa Arnal m’ha enviat una fotografia del seu avi, Francisco Arnal Arnal (amb corbata obscura i ulleres), a la inauguració del monument d’Anselm Clavé, a l’antiga plaça del Molí, ara plaça del Mestre Clavé, ja sabeu,… per sota de la Farga.

Josep Anselm Clavé i Camps és recordat per ser el fundador del moviment coral a Catalunya i l’impulsor del moviment associatiu, la seva obra és massa amplia com per tractar-la aquí, així que si teniu interès us recomano que seguiu buscant a internet que trobareu molta informació,…

Fent recerca a l’hemeroteca de la Vanguardia m’he trobat la noticia de la inauguració

A més de la ressenya anterior he pogut trobar els records d’aquests moments escrits per Ramon Morales, on crec que el protagonista és el senyor que parla a la foto, molt indignat, per cert,… Després de llegir-los torneu a la foto i segur que la veureu d’una manera diferent,…

“També em ve a la memòria la inauguració del monòlit a Josep Anselm Clavé, a la plaça del seu nom, justament al lloc on fa cinquanta anys l’empresa del Ferrocarril Metropolità de Barcelona féu un sondeig del subsòl,  ja que pensava establir una estació de la seva ja aleshores prevista estesa. Hi participaren tots els cors de la ciutat, molts d’altres de forans, i es notà la presència d’alguns estandards històrics. Abans de la cantada amb què es clausurà l’acte hi hagué una llarga corrua de parlaments.

Com que aleshores estava molt més estès l’homenatge a la vellesa que patrocinava una coneguda Caixa d’Estalvis, fou convidat a parlar, en nom dels cantaires veterans, un home de cabells blancs i veu tímida i tremolosa. La mesa de l’acte l’acollí amb somriures i aplaudiments d’amor filial. I l’home va parlar. Fou un discurs improvisat, i aquell vell cantaire, que estava cremat i no podia dissimular-ho, es va desfogar. Ens va dir com lamentava que aquell acte fos la flor d’un dia. Que ni la Federació, ni la Casa de la Vila, ni els organismes oficial que haurien de protegir el nostre migrat patrimoni cultural, feien res de bo i de valent per promoure la cançócatalana, tot i que, seguint les directrius del seu creador, els cors eren un reducte que redimien l’obrer del taulell de la taverna, de la taula de joc, de les discussions que acabaven a bufetades o a cops de navalla, i de molts altres vicis con la insolidaritat, la manca de convivència, etc.

El president de la Federació de Cors de Clavé, el batlle de la ciutat i els presidents dels cors locals, guaitaven enlaire un xic tibats. Semblaven atrets per uns petits núvols que la marinada empenyia cap el Poble Sec (vet aquí un altre dels topònims perduts en els darrers anys, I en van,…) En aquells minuts, llargs, inacabables per a ells, es feien algun comentari a cau d’orella, sense deixar de guaitar els núvols.

Quan aquell arriscat cantaire va treure tot el que portava al pap, el batlle, que aleshores era un carnisser de la plaça més important de la meva ciutat [Josep Tayà Solanes], va acostar-se al micròfon per dir-nos, en un horrible castellà carregat d’accent casolà, – el seu càrrec l’obligava a emprar aquesta llengua – que es felicitava d’un acte que “feia realitat la diversitat i fraternitat entre els homes i les terres d’Espanya”. Reconec que en el passatge transcrit sóc més fidel a l’esperit que a la lletra, perquè cito de memòria i han passat molts anys, però recordo que aquelles paraules, escrites moltes hores abans per un fosc funcionari, foren la confirmació de l’encert d’aquell vell cantor que havia fet d’un recitatiu, un planyívol memorial de greuges.

Ara em penedeixo d’haver estat testimoni mut de la conversa a la farmàcia, i si pogués els diria que quan vulguin fer una manifestació per restaurar el monument d’en Just Oliveras, que m’avisin, que jo també hi seré. Tenim tan poques coses veritablement nostres, els hospitalencs…!

XIPRERET núm. 78.XI-1986″

REFERÈNCIES

Anuncis

El Deli torna per quedar-se,…

Va haver-hi un temps en que els barris eren plens de descampats de terra, ocupats per manades de nens amb pantalons curts i genolls bruts, que sols paraven a casa per dinar i dormir, i que feien tot tipus d’entremaliadures,…  era el temps de les fogueres de Sant Joan, de les boles, churro-media-manga-mangotero, el bote, yoca mingui, el trompo, la lima, mosca,… del DELI!

Es nota que era el meu joc preferit, no?… no recordo si era un bon jugador, però sí de que em divertia molt i molt i que quan es deia això de Deli? deli! tiro? TIRA!, xocaven les dues fustes i amb la boca oberta veies volar lluny la petita fusta, era extasiant.

Quan va sortir això del facebook vaig descobrir un grup d’interessats en aquells jocs, i on gràcies a persones amb molta memòria es van poder recuperar les regles exactes de com es jugava a aquest joc a l’Hospitalet, i allà estan penjades si voleu rememorar bons moments.

Vam decidir investigar els origens d’on procedia el deli i vam descobrir altres jocs d’altres regions amb les mateixes fustes però amb regles diferents. De la paraula deli a internet no existia cap rastre, i mira que ens vam tirar estona amb el google,… fins que un dia llegint un llibre de Julio Baños sobre el barri de Can Tunis (sota Montjuïc) als anys 40, al fi va sorgir el mot “déli”, associat a un joc similar. Parlant amb l’escriptor em va comentar que ell mai l’havia vist escrit i que l’accent era collita pròpia per donar èmfasis a la primera síl·laba, així que per ara el que sabem és que el mot deli al menys té 70 anys!

També de fa 70 anys són els records de Ramon Morales al barri hospitalenc de Sant Josep, però ell no li deia déli,… contradictòriament li deia vèlit! . Pot ser als anys 50, quan molts veïns de Can Tunis van arribar als blocs de la Florida la van portar d’allà i es va estendre entre els barris moderns,… amb tan poca informació podrien sorgir moltes teories,… algú vol investigar? pot ser arribarà fins al Nepal, on amb una fusta similar al deli es juga al Dandi Biyo!

Anem al present, el bèlit, denominació més acceptada, és un joc que té fins i tot campionats del món i que està en plena i ràpida expansió, a cada moment es creen nous grups disposats a recuperar-lo i passar una bona estona,… i ara ens toca a nosaltres, les últimes notícies indiquen que ja hi han cinc persones disposades a formar el primer equip de la ciutat i que les podreu trobar al Casino aquest dissabte,… vine, encara que sigui per tornar a tocar un deli!

REFERÈNCIES


Recull sobre l’ermita de Sant Pere Màrtir

Abans, quan no teniem el radar del meteocat, els pagesos i no pagesos se’n refiaven de l’experiència, i segons d’on venien els trons, o a on es trobaven els núvols, ja sabien el que acabaria passant, i de tant dir, i de tant encertar, s’acabava certificant el fet amb la creació d’una dita,… ara tot això s’ha perdut, però no fa res recordar-lo, i més quan aquests fenomens encara passen. Pot ser ja no veiem els núvols amb aquests edificis tan alts que ens fan, però si els busqueu, segur que els trobareu.

Fa uns dies vaig descobrir un lloc web fantàstic a on es recopilen dites del Prat de Llobregat, com per exemple: “Trons a Barcelona, no passen el riu“, “Trons a Morro del Gos [a Castelldefels], pluja segura“, “Trons a remolar [i ara venen tres dites seguides] aviat plourà, o pluja al pla, o pops a la plaça“, i “Trons a Sant Ramon [a Sant Boi], pluja a tot el món“.  Us deixo l’enllaç a sota, dins en veureu les explicacions.

A casa nostra en Ramon Morales també va fer una petita recopilació de nou dites, i sí, en tenim una d’aquestes meteodites: “Si Sant Pere Màrtir porta barret, pluja segura”. Com diu Ramon, el pagès llobregatà s’ha guiat moltes vegades per l’antic mont d’Orsa des de l’antigor, i fins i tot, hi alçà una ermita a honor del seu patró, Sant Pere Màrtir.

I  ja que estem aquí dalt, primer de tot, dir que Sant Pere Màrtir és el nom més “modern”, abans li havien dit d’altres noms, com serra d’Orsa, mont d’Orsa, monte Ursa; el més antic, puig d’Ossa, documentat al 986,… i sembla que significa terres on es cultiva l’ordi, encara que hi ha d’altres autors que relacionen el nom amb la presència d’óssos a la zona. No sé si havien óssos o no, pero al 1789 corrien senglars i dainas (cèrvol mediterrani) i a una referència de 1891 he trobat que exisitien llops i guineus que baixaven inclús al pla, com ara fan els senglars.

L’ermita ja no existeix i sols queden quatre pedres i una placa que van instal·lar al 2005 el Grup d’Estudis d’Esplugues i el Centre Excursionista Espluga Viva amb la intenció de reivindicar la dignificació del cim.

Es va construir al segle XVII pels pares dominics del convent de Santa Caterina, però la seva situació estratègica va provocar que fos ocupada militarment als anys 1652, 1697, 1706 i 1714, no sense sofrir danys; finalment es va abandonar al 1792. La primitiva imatge del sant es va traslladar a Esplugues. Durant la guerra de la Independència  (1808-1814) els francesos van convertir la capella en caserna i van vendre la segona imatge del sant. A les guerres civils de 1834 i 1857 l’ermita era utilitzada com a telègraf òptic de Barcelona a Martorell. Després de tant anar i venir de soldats, l’ermita va quedar pràcticament destruida.

A l’any 1918 existeix un projecte per fer un funicular i a sobre de la cima una torre amb un restaurant. L’any 1926 l’ajuntament d’Esplugues, propietaris i els pares dominics decideixen reconstruir l’ermita sota projecte de Nicolau Rubió, i amb una romeria es posa la primera pedra al juny d’aquell mateix any. A l’any 1936 es converteix en estació radio telefònica,… i ara ja heu vist el que queda.

He trobat molt poques imatges de l’antiga ermita i totes a una pàgina de subhastes online, així que si les voleu, ja sabeu,… Aquesta primera és del 28 de maig de 1900,  l’ermita està envoltada de persones mirant un eclipsi. Es veu que hi ha una torre de base quadrada i una nau sense sostre.

Aquestes quatre també semblen també de principis del s. XX i es veu l’estat lamentable en que es trobava l’edifici, ja en aquella època es feien grafits als murs,…


Aquesta és del 19 de novembre de 1939, i és el que va quedar de la reconstrucció de 1926 després de la guerra.

Per finalitzar, apuntar que entre els anys 1787 i 1815 el Baró de Maldà, al seu Calaix de Sastre, ens descriu els aplecs que es realitzaven a l’ermita cada 29 d’abril, indicant que els pagesos de l’Hospitalet, juntament amb milers de persones d’altres pobles, pujaven per tal d’anar a beneir els rams de romaní, farigola, espígol, fonoll,… i que posteriorment es posaven darrere de les portes per tal de guardar les cases dels mals esperits. Però també pujaven per divertir-se, ja que es feien balls i es menjava,…  A continuació, la descripció d’un d’aquests aplecs:

«La Gran Concurrència Popular, à fer bon dia, es la de Barcelona cap a Sarrià, amunt à la Torre dels Frares de Santa Catharina, y desde allí dalt à la hermita de Sant Pere Màrtir, sobre só montanya; à la part de llevant, y à la part de Ponent, y mitjorn del Poble de Esplugas, que hi puja en lo mati, sa Professo, y cantàr en aquella Capella de Sant Pere Màrtir un ofici, visitada que es la dita Hermita, y en especial Sant Pere Màrtir en tota aquella marina, y dels Pobles de Hospitalet, y Cornellà; de una part, y altre del riu Llobregat; de Santboy; Sant Feliu; Sant Joan de Espí; Molins de rey; Sant Just de Esvern etc, ab divertiment de balladas en la tarde alli dalt à la Montanya de Sant Pere Màrtir, y desde alli vaxant tothom homens. y donas; Jovens, y minyonas; Grans, y xichs, una estona antes de narsen à retiro en la Plasa del Poble de Esplugas ab molta alegria, y satisfacció, despues de haverse tots de alló ben atipat de Custellas, y de vi. y de ballàr alli dalt devant de la Hermita de Sant Pere màrtir, solent haverhi alguna taula de rusquillas, y mustatxonis; marchandisa de paquet de semblants duendes, que no dexan de acudir en semblants aplechs a fora».

REFERÈNCIES


La mitja galta

Hi ha una dita hospitalenca, “semblar el carrer de Mitja Galta“, que segons Ramon Morales  ve del nom que a l’època de la Segona República (1931-1939) li van posar al carrer de Santa Eulàlia, encara que també diu que mitges galtes també existeixen a d’altres pobles, normalment quan els carrers sols tenen o tenien cases a un costat. Entre els hospitalencs aquesta dita era sinònim de quelcom desballestat o incomplet, i tant podia referir-se a una feina inacabada, a una festa deslluïda o a una família on cadascú tombava pel seu costat.

Ramon Breu al seu llibre sobre Santa Eulàlia ens diu que a principis dels anys 20 del segle XX  el carrer de Santa Eulàlia ja rebia popularment aquest nom, ja que la majoria d’edificacions es situava a la banda muntanya, mentre que a la banda mar es podien veure extensions importants de camps de cultiu.

Joan Casas dona una versió una mica diferent sobre l’origen del nom i que ens porta a mitjans del segle XIX, quan els límits entre la Bordeta i l’Hospitalet eren una mica diferents,… per explicar-lo os poso un mapa molt simple del municipi de Sants a l’any 1838. L’Hospitalet el trobem a l’esquerra, el mar el tenim a la cantonada inferior dreta i just a sobre, Montjuïc, on es troba la rosa dels vents.

La via amb més edificis (línies més gruixudes) seria la carretera de Sants i a sota, on també tenim dues línies, es situaria la Bordeta, on la banda superior del carrer (de la Bordeta) es trobaria a Sants i l’altra a l’Hospitalet. Joan Casas diu que aquesta era la raó, es va dir Mitja Galta pel fet de que cada banda del carrer era d’un municipi diferent.

Però estirem una mica del fil, ja que, com deia, els límits actuals no són aquests, si ens anem a un plànol de 1891 veurem que els límits entre els dos municipis ja han canviat, i com ara ens separa la Riera Blanca. Aquella banda del carrer de la Bordeta que formava part de l’Hospitalet, ara pertany també a Sants.

És un polígon de unes 16 Ha encara en aquell moment cultivat, mentre que la part superior ja es comença a urbanitzar (el que és contradiu amb el mapa superior on, sembla ser, ja existien cases,… o pot ser ho he fet malament i és més tros!,…). No he trobat la data concreta en que es va produir aquesta modificació, però segons el llibre de Joan Casas seria cap al 1875

El que també es pot observar al mapa inferior és que el sector d’Hostafrancs ja és de Barcelona, cap a l’any 1839 Sants se’l va canviar per una part de la Marina. Set anys després d’aprovar-se aquest plànol, al 1897, Sants s’integraria dins de Barcelona, juntament amb d’altres municipis, seguint el Decret de Cánovas del Castillo.

Si anem a una imatge actual, què va passar amb la galta on sols hi havia camps?,… doncs mireu, mireu, quina gentada hi ha ara damunt!

Cal dir que és possible que hagi agafat més tros cap a Barcelona, és complicat traslladar la superfície de 1838 a l’actualitat amb aquestes dades, de totes maneres com aquests de Sants ja no ens la retornaran,…

REFERÈNCIES


Apunts sobre els fets de la nit del 17 de novembre de 1938

Hoja Oficial del Lunes. Any II, núm. 91, 21.11.1938

Ja fa temps que llegeixo versions sobre els fets de la nit del 17 de novembre de 1938  a les ceràmiques del barri de Sant Josep i avui al menys volia indicar totes les que he trobat.

El document anterior procedeix d’un diari gallec del bàndol rebel i és la versió més catastrofista que he trobat dels successos. Podem posar a l’altre extrem el que van dir des de més a prop, des de La Vanguardia a l’altra bàndol de la guerra, on no es menciona cap mort i tot va estar controlat. Ja veieu que intentar fer quelcom objectiu a partir de les hemeroteques d’aquest període és impossible.

La Vanguardia, 20.11.1938

També afegeixo el següent, escrit des de Paris, on confonen el lloc de l’accident.

Labor - Any V, núm. 414, 01.12.1938

Jose Manuel Morales en el següent article de l’any 1983 ens contextualitza els fets i a més ens posa sobre la taula els misteris a resoldre: En quina fàbrica va passar i l’origen de l’accident. Sembla que els morts no van ser 470 com deien a Galícia sinó 4 i 19 ferits

Com ja sabeu més o menys el que va passar a través dels retalls anteriors,  ara faré un resum del que he trobat a alguns llibres:

Ramon Morales explica el seu testimoni i ofereix els rumors de que havia estat un espia infiltrat o bé un bombardeig molt ben calculat. Ens relata que es van refugiar a l’estació del carrilet de l’Hospitalet i que al dia següent van trobar troços de metralla fins a un quilòmetre de distància del lloc de les explosions.

Carles Santacana ens indica que l’organització causant podria ser Socors Blanc. Aquesta organització, pel que he trobat, era pronacional, clandestina i s’estenia per totes les zones republicanes (també s’anomenava Auxílio Azul);  desenvolupava tasques d’informació i sabotatge, s’ocupava dels presos dels seu bàndol,… era la “quinta columna”     que es menciona més endavant.

Matilde Marcé apunta també a 4 morts, però que els ferits van ser 18, a l’igual que a l’article de José Manuel Morales, no menciona l’origen d’aquestes dades. També diu que segurament l’accident es va originar a Cal Llopis.

Joan Perelló ens diu que Cal Llopis i Cal Cosme estaven comunicats, i era a la primera on es montaven i carregaven els projectils que es fabricaven, i que això ho feien noies desconegudes a la ciutat. Després es traslladaven cap a Cal Cosme. El foc es va veure des de Sant Vicenç dels Horts, on ell estava en aquell moment. Comenta que no es sap quantes noies van morir, i que després de l’accident les autoritats van retirar les víctimes amb celeritat i discreció. I parla de que el que va quedar dels edificis estaven plens de restes humanes, i que tot el conjunt va ser traslladat a un solar, continua descrivint que els gossos i les rates van anar allà atrets per la ferum de carn cremada,…

Inocencio Salmerón ens proporciona els testimonis d’Elena i Elisa Álvarez, veïnes del carrer Paris, que treballaven a la secció de pesatge de pólvora. Es veu que el encarregat, encara que havia estat advertit en repetides ocasions, tancava les caixes on s’embalaven els obusos amb un martell de ferro en comptes de fer-ho amb un de fusta. Quan es va produir l’incendi les empleades més pròximes van senyalar-li com a inductor. Les germanes no es recorden ni com ni per on van sortir, ja que les flames tancaven l’entrada principal.

Josep Ribas aporta declaracions de testimonis, i fins i tot un informe dels bombers.  No cita el número de morts, ni concreta el lloc concret de l’accident, però apunta a que segons testimonis  la causa probablement va ser un sabotatge de la “quinta columna”, que segons la viquipèdia seria una part de la població d’una ciutat o país que conspira en la clandestinitat contra el govern vigent. L’informe dels bombers descriu que els primers en arribar no es van poder apropar fins a 200 m de la via del tren degut a la metralla que queia. Van entrar al magatzem on estaven els projectils carregats i van tallar l’incendi per defensar el dipòsit de trilita. L’informe dels bombers comença a les 19:20, i a les 24:00 es considera que el dipòsit de trilita ja no corre perill, a les tres de la matinada acaben les explosions. Durant dies no van parar de les labors de prevenció i vigilància.

Us deixo les conclusions a vosaltres, i si en teniu més informació, ja sabeu!

REFERÈNCIES