Imatges retrospectives d'una ciutat

Posts tagged “Sants

La mitja galta

Hi ha una dita hospitalenca, “semblar el carrer de Mitja Galta“, que segons Ramon Morales  ve del nom que a l’època de la Segona República (1931-1939) li van posar al carrer de Santa Eulàlia, encara que també diu que mitges galtes també existeixen a d’altres pobles, normalment quan els carrers sols tenen o tenien cases a un costat. Entre els hospitalencs aquesta dita era sinònim de quelcom desballestat o incomplet, i tant podia referir-se a una feina inacabada, a una festa deslluïda o a una família on cadascú tombava pel seu costat.

Ramon Breu al seu llibre sobre Santa Eulàlia ens diu que a principis dels anys 20 del segle XX  el carrer de Santa Eulàlia ja rebia popularment aquest nom, ja que la majoria d’edificacions es situava a la banda muntanya, mentre que a la banda mar es podien veure extensions importants de camps de cultiu.

Joan Casas dona una versió una mica diferent sobre l’origen del nom i que ens porta a mitjans del segle XIX, quan els límits entre la Bordeta i l’Hospitalet eren una mica diferents,… per explicar-lo os poso un mapa molt simple del municipi de Sants a l’any 1838. L’Hospitalet el trobem a l’esquerra, el mar el tenim a la cantonada inferior dreta i just a sobre, Montjuïc, on es troba la rosa dels vents.

La via amb més edificis (línies més gruixudes) seria la carretera de Sants i a sota, on també tenim dues línies, es situaria la Bordeta, on la banda superior del carrer (de la Bordeta) es trobaria a Sants i l’altra a l’Hospitalet. Joan Casas diu que aquesta era la raó, es va dir Mitja Galta pel fet de que cada banda del carrer era d’un municipi diferent.

Però estirem una mica del fil, ja que, com deia, els límits actuals no són aquests, si ens anem a un plànol de 1891 veurem que els límits entre els dos municipis ja han canviat, i com ara ens separa la Riera Blanca. Aquella banda del carrer de la Bordeta que formava part de l’Hospitalet, ara pertany també a Sants.

És un polígon de unes 16 Ha encara en aquell moment cultivat, mentre que la part superior ja es comença a urbanitzar (el que és contradiu amb el mapa superior on, sembla ser, ja existien cases,… o pot ser ho he fet malament i és més tros!,…). No he trobat la data concreta en que es va produir aquesta modificació, però segons el llibre de Joan Casas seria cap al 1875

El que també es pot observar al mapa inferior és que el sector d’Hostafrancs ja és de Barcelona, cap a l’any 1839 Sants se’l va canviar per una part de la Marina. Set anys després d’aprovar-se aquest plànol, al 1897, Sants s’integraria dins de Barcelona, juntament amb d’altres municipis, seguint el Decret de Cánovas del Castillo.

Si anem a una imatge actual, què va passar amb la galta on sols hi havia camps?,… doncs mireu, mireu, quina gentada hi ha ara damunt!

Cal dir que és possible que hagi agafat més tros cap a Barcelona, és complicat traslladar la superfície de 1838 a l’actualitat amb aquestes dades, de totes maneres com aquests de Sants ja no ens la retornaran,…

REFERÈNCIES

Anuncis

Carrer de la Riera Blanca a la Bordeta, 1933 i anys 70

Avui ens trobem a altre límit de la ciutat, aquesta vegada al barri de la Bordeta (Sants-Montjuïc) de Barcelona, a l’antiga Riera Blanca, i la podem veure a tres imatges que abracen uns 80 anys: 1933, 1980 i una més o menys actual.

L’autor del llibre d’on les he tret diu que les imatges són del mateix lloc, el que no sé si es refereix al mateix lloc de la Riera Blanca o que totes dues són del tram de la Riera Blanca que es troba a la Bordeta. És tot tan diferent,… El que es segur és que a l’any 1933 a aquesta zona pràcticament tot eren camps

A aquesta primera imatge es veu un desnivell al carrer, el que ens podria indicar que esta feta de muntanya a mar, també al fons pot ser s’endevina el contorn de Montjuïc, però no sé si m’ho estic imaginant. El que no sé que és aquest forat envoltat de tanques i colmatat de terra, pot ser era per canalitzar l’aigua de la riera?

La imatge inferior està feta de mar a muntanya, a la banda esquerra es pot veure la església de Sant Isidre Llaurador, que es va inaugurar al 1951 (encara que la primera pedra es va col·locar el 9 de novembre de 1947) . A banda dreta veiem el Garaje Estruch, que como es veu a la imatge actual ja no existeix, es situava al núm 233; per la mateixa banda veiem l’alt edifici que fa la cantonada arrodonida del carrer Quetzal de la Bordeta i que també es veu a la imatge actual, es va construir a l’any 1956. Com es veu també el carrer no es que estigués molt urbanitzat als 70, sembla pitjor que als anys 30.

A la imatge actual, ja veiem l’edifici de la Ciutat de la Justicia on es troba el Registre Civil de l’Hospitalet de Llobregat, i a ma dreta una altra obra, que suposo que ja està finalitzada,…

REFERÈNCIES

Dues primeres imatges del llibre de Carles Carreras i Verdaguer “Sants. Anàlisi del procés de producció de l’espai urbà de Barcelona” (1980). Ed. Serpa.


El Cementiri de Sants es troba a l’Hospitalet

Avui escriuré sobre el cementiri de Sants i de per què es situa dins del nostre municipi.

He trobat dues referències, una és al llibre del 1996 “Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat” de Josep M. Jordà i Capdevila, i que ja la va transcriure a internet en Daniel Garcia Peris dins del seu bloc; per no fer llanguíssim aquest text us invito a llegir-lo i a seguir els seus enllaços.

L’altra referència és a un fantàstic llibre editat l’any passat que es diu “Històries de Collblanc – La Torrassa” de l’Inocencio Salmerón Vargas, i que transcriuré sencera:

“El cementiri de Sants és a uns 60 metres de la carretera de Collblanc, dins del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat. S’hi accedeix pel carrer de la Terra Alta, una petita via arbrada amb xiprers, que comença a la carretera de Collblanc i a l’oest amb l’escola pública Pere Lliscart.

Però, què ho fa que el cementiri de Sants sigui a l’Hospitalet? La resposta podem trobar-la en una excessiva tolerància d’un ajuntament vuitcentista, i en el desenvolupament demogràfic i urbanístic del poble de Sants. Aquest creixement serà la causa que el nucli demogràfic i urbanístic del poble de Sants s’anés estenent i s’acostés al seu antic cementiri. Aquest es trobava al costat de l’església parroquial, entre l’orfeó de Sants i el Centre Cívic. Aquesta proximitat va motivar que les autoritats governatives n’exigissin el trasllat per raons sanitàries. La falta d’un espai adequat dintre del terme municipal de Sants per aixecar la nova necròpoli va obligar al poble veí de l’Hospitalet, que era dintre de la seva jurisdicció parroquial.

L’any 1865, una comissió santsenca va fer les primeres gestions per localitzar la zona idònia, i van fer atenció a unes vinyes situades en terrenys de la Torrassa, els propietaris de les quals, Josep Colom i Pere Espanyol, molestos per la idea d’una servitud d’aquella mena, van buscar el suport de veïns i autoritats per rebutjar el projecte. L’alcalde de l’Hospitalet, a l’octubre de 1870, es va oposar que el cementiri s’edifiqués “en el poblat i amè terreny de la Torrassa”

A la Comissió Gestora se li va proposar un paratge apartat, situat al costat de la carretera de Collblanc. Les autoritats de Sants no van quedar pas gaire convençudes, i van optar per parlar amb la Societat Agrícola, radicada a Can Tunis, a la recerca d’un nou emplaçament, però sense arribar a cap acord.

Després d’un llarg procés farcit de tensions i de localitzacions possibles, l’agost de 1878 l’alcalde hospitalenc Fortunat Prats va tractar de convèncer les autoritats de Sants que acceptessin la primera proposta que els fessin. Va ser necessària la intervenció del diputat a Corts pel districte, Antoni Sedó, perquè ambdues parts arribessin a un acord. Es tractava de la finca coneguda com “La Cova” propietat de Salvador Nonell, que va accedir a vendre-la per 17.575 ptes. Era en un despoblat, lluny d’alquería i molt ventilada”, i el lloc més apropiat per establir-hi el cementiri de Sants, segons el concloent informe de la Junta Local de Sanitat, signat el 21 d’octubre de 1878. És clar que, en aquesta operació l’ajuntament de l’Hospitalet obtindria un benefici d’entre 5 i 6 mil pessetes per concedir el permís d’edificació. Dos dies després, el Ple Municipal va acordar, per unanimitat, autoritzar la construcció del cementiri, renunciant a perpetuïtat al dret d’imposar cap arbitri sobre els enterraments. El 17 de desembre de 1878, Francesc de Paula, rector de Santa Maria dels Sants, beneïa les noves instal·lacions. L’exregidor de Sants Francesc Carné i Font va ser el primer difunt que va ocupar una sepultura.

Amb la inauguració del cementiri es tancava una pàgina fosca de la nostra història local. Com havia de pensar l’ajuntament que, poques dècades més enllà, el lloc no estaria ni tan allunyat, ni tan despoblat?

A la dècada de 1890, davant el progressiu creixement de la població de Sants, les autoritats es van veure en la necessitat de disposar d’un cementiri de majors proporcions. Sense consultar-ho amb les de l’Hospitalet i sense sol·licitar permís d’obres van emprendre l’ampliació. Aquesta irregularitat va ser denunciada per la Junta Local de Cementiris el 22 de febrer de 1892. Va caldre recórrer a la força municipal perquè s’aturessin les obres.

El que més molestava a l’alcalde era que el seu homòleg de Sants no hagués abonat les 1.750 ptes en concepte de drets d’edificació. Un cop solucionat aquest requisit, no solament va aprovar la represa dels treballs, sinó que va permetre que el cementiri s’ampliés per l’est amb la parcel·la d’una mujada d’extensió, propietat de Joana Marquès.

Al febrer de 1912 va ser l’ajuntament de Barcelona que va presentar un projecte d’ampliació de la necròpoli, ja que Sants havia deixat de ser poble independent en ser agregat a Barcelona el 20 d’abril de 1897.

L’any 1910 Barcelona havia convocat, sense resultat, un concurs amb la finalitat d’aconseguir terrenys per a un nou cementiri. Acollint-se a la circular de la Direcció de Sanitat de 13 de desembre de 1884, creia que tenia dret a una ampliació del cementiri de Sants si el declarava d’utilitat pública. No li va importar utilitzar l’expropiació forçosa recorrent a tot tipus d’arguments. L’alcalde de l’Hospitalet, Francesc Marcé i Codina, que havia examinat curosament la memòria presentada per les autoritats barcelonines va reconèixer que Barcelona necessitava una gran necròpoli, però els va recordar que la nova reglamentació en matèria de cementiris exigia que l’última casa del poble estigués a dos quilòmetres de distància, i per això s’oposava enèrgicament, en nom de Collblanc -la Torrassa, que prosperés el projecte.

Barcelona va recórrer al Govern civil i l’alcalde de l’Hospitalet al ministre de la governació: l’ampliació no va prosperar.

al març de 1925, Barcelona va tornar a sol·licitar l’ampliació del cementiri de Sants. En aquesta ocasió, els alcaldes de diversos municipis del Baix Llobregat van donar suport a l’acció del consistori hospitalenc amb la redacció d’un escrit col·lectiu adreçat al governador civil de Barcelona. Li recordaven que la Llei de 29 d’agost de 1882 obligava els governadors provincials a exigir el compliment de les lleis sanitàries, adoptant mesures per preservar la salut pública d’epidèmies. Hi afegien que, en virtut d’aquesta disposició, el Govern civil de Badajoz va ordenar a l’ajuntament de Fregenal de la Sierra el tancament del cementiri per estar situat a menys de 2 quilòmetres d’un lloc habitat. El de Sants sempre ha estat a una distància menor”.

Però es que això d’ampliar el cementiri continua fins els nostres dies. Segons una noticia del 2007 l’ajuntament de l’Hospitalet enderrocava 200 nínxols que havien estat construïts sense permís i havien estat denunciats per l’impacte visual que causava als veïns de Collblanc i en una escola pròxima.

ALTRES REFERÈNCIES:

Imatge: Bing maps + Gaspar Coll i Rosell (09/1985), aquesta última dins de patrimoni.gencat


Passadís del Carrer Mas, 108

La fotografia d’avui és d’un tipus d’habitatge típic del districte Collblanc-La Torrassa als anys 20, els passadissos. Aquest que veiem no és dels típics, ja que sols té habitatges a un costat del passadís, encara així l’he seleccionat ja que no fa gaire temps que el van tirar a terra, estava al carrer Mas, 108. 

Els passadissos van tenir el seu boom a l’any 1922, quan es van construir un total de 316. Es van començar a construir a l’any 1906, i es van deixar d’edificar a l’any 1926, aquest any inclús van començar a demolir-se, ja que ja no complien les ordenances municipals. Actualment queden pocs, però hi ha uns al final del carrer Progrés que es troben en molt bon estat.

Els anys 20 eren moments en que la demanda de treballadors per part de les indústries del proper Sants i de les obres que es feien a tota Barcelona van fer que el districte de Collblanc-La Torrassa passés espectacularment de 3.810 habitants a l’any 1920 a 21.185 a l’any 1930, una gran part vinguts de Murcia, però també d’Osca, de Terol, de Castelló,… . Els habitatges dels passadissos eren de lloguer, i els seus propietaris normalment eren comerciants de Barcelona, concretament de Sants, que buscaven una rendibilitat ràpida pels seus terrenys. En fi, jo crec que es millor que us llegiu el text que us deixo a les referències

Però abans una reflexió: avui llegint un diari m’he trobat un article que parlava,… millor que el llegiu també. Pot ser les coses no han canviat tant en quasi 100 anys

REFERÈNCIES

Fotografia i dades del treball “Els Passadissos de Collblanc-La Torrasa 1900-29. L’essència d’un barri dormitori” de Juan Fernández de Retana Lobo (1992)

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. Susana López el camí que feia sempre de casa meva a casa dels meus tiets passava per aquí i de petita sempre estaven oberts i em colava a dintre.
  2. Montse Baylach Piñol Jo també els conec!!!
  3. Teresa Gares Ortega la meva avia va viure en un passsadis d’aquest quan va venir a viure a catalunya
  4. David Mojedano yo trabajava en una lampisteria que teniamos en la calle llança esquina mas y e trabajado mucho por estos pasillos

Editat 24/02/2011 – Situació actual