Imatges retrospectives d'una ciutat

Posts tagged “torrent Gornal

Algunes dades sobre la Desamortització a l’Hospitalet de Llobregat

No tinc espai, ni és el lloc per explicar què va ser la Desamortització a Espanya entre 1766 i 1924, així que us convido a buscar informació a d’altres llocs web. Sols us diré que va tenir diferents fases i va afectar principalment a les ordres religioses i a l’església catòlica, obligades a vendre el seu patrimoni (terres, edificis, llibres ,art,…), provinent de donacions i testaments, molt d’ell sense ús, a l’Estat, per que aquest les subhastés públicament.

Encara que moltes terres es van dividir per ser més atractives, eren massa grans i cares, així que tan sols van poder accedir a les subhastes un grup molt reduït de rics, principalment de Barcelona, deixant als camperols locals sense possibilitats. El que es pretenia principalment era que l’Estat ingressés molts diners i així cobrir l’alt dèficit que havia acumulat, ho van aconseguir, però els efectes van moure l’Estat a tos els nivells

No sé si hi ha cap estudi sobre els efectes d’aquest procés al nostre municipi, tan sols he trobat que va ser un dels pobles més afectats de la província, que es van desamortitzar 14 finques, i que aquestes suposaven un 4% del valor dels terrenys de tota Barcelona. Tinc constància de que existeixen diferents treballs sobre la desamortització de Mendizábal a les comarques del pla de Barcelona i el Baix LLobregat, realitzats per Elisa Badosa Coll, però encara no els he pogut consultar,…

Revisant les hemeroteques digitals he trobat això:

La primera desamortització de terres que he trobat era propietat del Col·legi dels Franciscans de Barcelona, i es va produir l’any 1822, a l’època del Trienni Liberal (1820-1823). En aquella fase les terres que es desamortitzaven eren les ermes i els realengs (baldíos).


Les següents dues es troben dins de la fase de la desamortització de Mendizábal, que l’any 1836 decreta la dissolució de les ordres religioses  (amb l’excepció d’algunes beneficències com les dedicades a l’ensenyament i a l’assistència hospitalària) i la confiscació del seu patrimoni i les seves rendes. Calia pagar la primera guerra Carlina i tots els deutes generats a l’Estat.

Aquesta primera, es composa d’10 peces de l’ordre religiosa dels Carmelites Calçats

Crec que un dels aspectes interessants és trobar-nos amb topònims totalment desapareguts, com les terres dites el pont del Escarrà o Regalicia; la del Polit o la de Safont; Hospur o Pedrogà,… i am alguns coneguts com el Torrens Gornal. L’última, la del carrer de la Sitgas, crec que és de la ciutat de Barcelona.

El següent grup, format per 10 peces, era patrimoni de la suprimida Comunitat de la casa Missió de Barcelona. A sota trobareu el resultat de les subhastes dels anteriors lots.

Els topònims que troben són  la Torre Gran (no sé si es la mateixa Torre Gran que miraculosament encara existeix sota la Granvia, al costat del Llobregat), que es va dividir en cinc propietats, la pròpia torre, els camps Palmé, els camps de la Feixeta, el camp Gran i el camp Gelabert; el camp Saguer; la Torre Chica;  dues finques al paratge anomenat la Torrassa (que suposo que es situaven al barri del mateix nom, aquest ja es va intentar subhastar l’any 1839, però es va retirar per dubtes sobre les seves càrregues), i per últim una heretat dita Riu Mort, que era on es situava l’oratori de Sant Felip Neri.

Del 30 d’abril de 1841, també he trobat una subhasta d’arrendaments de dues propietats dels Carmelites Calçats, una sense nom i una altra denominada heretat Campa o de la Panadella; i també algunes de la casa Missió de Barcelona, concretament  la del Campo Segués, la de la Torre Gran i la de la Torre Petita (segurament la mateixa casa que la Torre Chica de la relació anterior)

També he trobat aquesta, que correspondria a la fase de la desamortització de Madoz, iniciada l’any 1855, la que va mobilitzar més bens,, i que també va afectar a les propietats comunals dels pobles:


Bé, ara seria interessant trobar on eren totes aquestes propietats i saber que va passar amb elles després de que canviessin de mans,…

REFERÈNCIES

Anuncis

El torrent Capó

A veure,… aquest text és una espècie de collage de imatges i informació de diferents èpoques però del mateix lloc, del torrent Capó (o riera de Pubilla Cases). Aquest torrent és un de tants topònims de la nostra ciutat que ja no s’escolten, sobretot per que del torrent no queda ni el nom del carrer per on abans baixava, es a dir, l’avinguda del Torrent, que ara es diu de Severo Ochoa.

Sobre d’on ve el nom d’aquest torrent no tinc cap informació,… bé, sols sé el que ja sabeu, que els capons són els galls que es castren per que tinguin una carn més tendra i millor sabor,…

Miquel Sanz i Parera descrivia el torrent Capó així: Aigües avall es transforma en la riera del Cementiri o dels Frares. El seu camí es fa difícil d’establir a conseqüència de la intensa urbanització del llit de la riera. S’origina entorn del carrer de Sant Mateu d’Esplugues i segueix la direcció del carrer de Severo Ochoa, popularment anomenat carrer del Torrent. Gira en la confluencia amb l’avinguda d’Isabel la catòlica segueix en direcció sud pel parc de les Planes, passa per davant del cementiri pel carrer de Menéndez Pidal i continua pel carrer de la Riera dels Frares. Té una longitud d’ 1,8 km i una superfície de conca de 0,835 km². El seu pendent mitjà és del 3,8%, encara que fins al canal de la Infanta és del 5,3%

A sota he traslladat a una fotografia aèria actual el contorn de les trinxeres que formava el torrent a l’erosionar les argiles del samontà, quan no hi havia pràcticament res a aquesta zona, concretament als anys 30. Per sobre de la carretera de Collblanc també he dibuixat el torrent de ca l’Oliveres, amb el que es connectava el Capó. El de ca l’Oliveres després d’aquesta connexió, juntament amb els del Neguit-Estela i Busquets, que baixaven de Sant Pere Màrtir, formaven el torrent Gornal.

Als plànols de la ciutat de 1927,a la zona propera al cementiri, on el torrent feia una espècie de plaça, ja es veuen edificis industrials, sota el nom, sinó llegeixo malament, d’Ernesto Mayoral?

A aquest article de 1935, que va sortir a molts diaris, on es relata un incident greu entre la policia i uns atracadors, trobem el nom d’aquest torrent, que es veu que també donava nom al pont que travessava la via fèrria i el canal de la Infanta.

Bé, el parc de les Planes es va començar a crear a l’any 1986 a uns terrenys on havia existit fins 1980 un polígon industrial amb dues bòbiles: Cerámica Barcelonesa para la Construcción SA (CEBACSA), i Goyta y Oliveros (“Guita”, a l’article anterior); i també la industria química Cardoner, també dita de “la peste”,  que també es menciona a l’article i veieu a sota. El torrent Capó el podeu veure entre el cementiri i les fàbriques.

També he trobat aquesta imatge dels 60 de l’extracció d’argiles  de CEBACSA, a dalt del parc, on ara es troba el poliesportiu; antigament el torrent baixava per aquest lloc procedent de l’avinguda del Torrent, just on estan aquests blocs, coneguts com del Nebot.

i per ara és el que hi ha,…

REFERÈNCIES

La SEAT i les masies de l’antiga Marina de l’Hospitalet (1955-59)

No sé ben bé en quin any és va fer la següent fotografia, però gràcies a una extensa recopilació realitzada per José Sanz Neira sé que és posterior a l’any 1955, ja que a la part esquerra es veuen els menjadors, i darrere d’aquests, encara no havien ampliat la fàbrica amb 12.ooo m² més, fet que va succeir a l’any 1959.

La SEAT, Sociedad Española de Automóviles de Turismo SA, es va constituir el 9 de maig de 1950 com a part de l’INI (Instituto Nacional de Industria). El 27 de Juny del mateix any arrendava al Consorci de la Zona Franca 220.000 m² i a finals d’aquell any l’empresa arrencava la seva construcció amb 12 empleats, quasi tots militars. El 13 de novembre de 1953 surt el primer cotxe, un 1400; l’any 1955 ja es produïen 7.000 unitats, i al 1959, 28.000 dels que s’encarregaven uns 6000 treballadors.

Com veieu l’entorn de la fàbrica era idílic, a prop del mar, envoltada d’un paisatge de camps de conreu, sèquies que portaven l’aigua neta del canal de la infanta i masies disseminades. Però els pagesos ja sabien que la seva marina, tal com la coneixien no duraria molt, a mesura que la fàbrica anés creixent o vinguessin d’altres, ells haurien de marxar,  ja que tot havia estat expropiat al 1920 i sols quedava esperar.

Aquesta imatge ens deixa veure algunes de les masies i camins antigament situats a l’Hospitalet, sobre tot si piqueu damunt d’ella. La masia que veiem més propera és cal Joanet del Marc, una mica més cap a Montjuïc creua la carretera de la farola, que baixava des de la barriada de Can Pi fins, com diu el seu nom, la Farola. Cal Xerricó (Charicó segons alguns plànols) és la següent casa que veiem, un petit edifici situat molt a prop de la SEAT, separat d’ella pel torrent Gornal.

Com em perdia una mica darrere de la SEAT he superposat el seu contorn al plànol següent. Com veieu es situava totalment als antics terrenys de l’Hospitalet i quan la van construir van tenir que tirar a terra les masies de cal Sebastià d’en Gotlla, cal Anton “Nas” i cal Guixo, aquesta última no surt en alguns plànols, però surt una altra una mica més cap a mar que es deia cal Madrona.

Com veieu cal Munné (Magné en segons quins plànols) encara continuava al costat de la carretera que serpentejava en direcció Montjuïc i que feia d’accés principal a la SEAT, a pocs metres, a l’esquerra d’aquesta encara es conservava l’antiga carretera de can Navarro, que passada la riera Blanca ens portava a cal Felip o cal Güell, a un extrem de la colonia Canti, ja a Barcelona.

Podem veure l’alineació d’arbres de la sèquia pluvial del Canyet, interrompuda per la fàbrica i també que de l’hipòdrom ja no queda res, sols veiem cal Sangoneres a un extrem,… i no sé que més dir,…


Deixo també unes imatges de pitjor qualitat, a la primera podem veure l’entrada principal de la SEAT i darrere, al costat de la planta de generació d’energia, cal Xerricó.

A la següent la fletxa blava és la llera del Llobregat. En aquesta també podem Cal Munné, davant de l’entrada. Els menjadors sembla que estan en construcció, així que la fotografia seria aproximadament de l’any 1955.

Cal Xerricó, Cal Joanet del Marc crec que perdurarien fins mitjans dels 60; ja no les trobem a la següent fotografia, en principi de 1966, quan van construir el taller de planxisteria (4), destinat llavors al SEAT 850, el (5) que es destinaria al SEAT 124,  el (3) destinat a premses, i el (6) denominat “La Ponderosa” i que es destinaria a expedicions. El (7) en aquell moment estava en construcció i també s’utilitzaria pel 850.


I aquesta és l’història de David contra Goliat, de cal Xerricó i la resta de masies contra la SEAT; de l’agricultura contra l’industria als voltants de Barcelona. Sols ens queda la zona agrícola de Cal Trabal.

REFERÈNCIES


Evolució de la barriada de Ceravalls

Com que no he trobat cap fotografia, diguem que feta des de terra, avui pujarem a un globus i mirarem una part de la nostra ciutat des de dalt, i com que veurem diferents moments haureu d’estar una mica atents per no despistar-vos,… Bon viatge!

No he trobat fotografies aèries més antigues que les del 1947, així que comencem amb un plànol de 1927, uns anys posterior a la formació de la barriada, al 1921-22, quan els expedients es tramitàvem com de la Urbanització Ceravalls, encara que la primera sol·licitud per urbanitzar és de 1921, a la zona dita Les Planes del Vidrier. També he vist escrit el nom de Carraballs per aquesta barriada, però segurament seria fruit d’un malentès. No he trobat al tal Ceravalls, però segurament era l’amo dels terrenys.

Cometo una mica el plànol, a sota tenim la via del ferrocarril de Vilafranca que travessa el canal de la Infanta a l’alçada d’un petit cementiri. A on ara trobariem el parc de les Planes, trobem petites construccions segurament de caràcter industrial. A la part dretana del mapa, a l’alçada de les línies elèctriques, tres casetes, i una mica més amunt un edifici allargat, justament aquests edificis són l’embrió de la barriada de Ceravalls,… i del barri de La Florida; situats en el camí que portava des del pont de Matacaballs, a la via, fins al barri de Collblanc, a l’altra banda del torrent Gornal, ja que a aquest costat sols teniem bòbiles.

Han passat 20 anys, una república i una guerra civil, la població de la ciutat s’ha multiplicat per dos amb gent vinguda de tota arreu, ja som més de 60.000 … el nostre cementeri ha crescut molt, les indústries del parc de les Planes s’han ampliat, el canal de la Infanta s’ha desviat, i de les quatre cases de Ceravalls ja és pot dir una barriada.

A la fotografia inferior trobem les casetes aïllades que ja vam veure al 1927, i descobrim que l’edifici allargat que vèiem al mapa anterior és un conjunt de petits habitatges adossats, d’una planta d’alçada, amb pati i hort, pot ser fossin habitatges per obrers de les indústries properes. Just davant un parell d’illes de petites cases.

Aquest nucli també va rebre el nom de barriada dels boters (o del boter), ja que allà feien bótes de pell per veure vi, inclús a sobre de cada porta de les 10-12 cases de l’edifici allargat hi havia una bota en relleu que cridava l’atenció. Envoltaven la barriada els camps de blat, anys abans plens de vinyes i garrofers.

La barriada segueix comunicada amb el pont de Matacavalls, que ara veiem més clar, pel que ara seria el carrer de les Illes Canàries; però el camí més ample, l’actual carrer de la Florida, és una pista que ens porta cap a les bòbiles i els habitatges que han cobert aquesta banda del torrent Gornal.

Avancem fins al 1958, en 11 anys la població de l’Hospitalet prácticament s’ha tornat a multiplicar per dos i ja ens apropem als 120.000 ciutadans, aquesta zona rebria molts dels nouvinguts.

Trobem una nova fàbrica a l’actual parc de les Planes, un nou barri s’està construint, els blocs d’Onèsimo Redondo o de la Florida, i al mercat de la Florida li queda un any per inaugurar-se. Ja queda poc pels camps de blat que havia entre Collblanc i aquest nucli, en poc temps desapareixeran, la població de la ciutat encara s’ha de tornar a duplicar,…

Ja hem arribat a pràcticament avui, he delimitat l’espai que ocupava la barriada de Ceravalls, ja envoltada d’alts edificis, indistinguible de la resta. He marcat amb una fletxa la cantonada antiga del cementiri per que la feu servir de guia.

No he trobat cap edifici dels anys 40, però pot ser al carrer de Subur amb el carrer del Teide i d’Esmeralda trobariem l’aspecte de les baixes i senzilles construccions d’aquells anys, de l’inici de la barriada.

REFERÈNCIES