Afeccions de la riuada del 20-21 de setembre de 1971
Avui es compleixen 40 anys de l’última riuada del Llobregat, que va afectar a molts municipis de la comarca veïna, dintre d’un context de destructives inundacions a gran part de Catalunya. A Cornellà no es van produir víctimes mortals, però els desperfectes van ser molt quantiosos, sobre tot al barri Centre, Riera i Almeda; això va fer que aquelles dates encara no s’hagin esborrat de la memòria de molts cornellanencs, i a partir d’avui es commemoren aquests fets amb una exposició de la que deixo enllaços a sota.
Nosaltres no ens vam lliurar de les aigües enfurismades del Llobregat, també van penetrar dins de la nostra ciutat, principalment al barri de Bellvitge, un barri en construcció frenètica, pràcticament sense urbanitzar, on la riada va afectar a moltes famílies que vivien a les plantes més baixes.
Miguel Sanz i Parera ens descriu la riada així: “Les fortes pluges concentrades a la Serralada Pre-litoral motivaren la inundació més gran que es coneix del Llobregat en els darrers temps, possiblement semblant a la de 1617 (Any del Diluvi). Tot el delta quedà inundat. Les aigües penetraren per la part baixa de Cornellà fins a l’entrada de l’Hospitalet, i en alguns punts arribaren a una aLçada de 3 metres. La zona coberta per les aigües queda delimitada pel camí del Mig, el carrer de la Marina, la cruïlla de la Gran Via amb el pont del tren i el barri de Carbonell fins a la Zona Franca. A Bellvitge el nivell de l’aigua arribà fins el segon pis d’alguns blocs i es van omplir d’aigua 45 habitatges, cosa que obliga a evacuar 96 families. Els col·legis del carrer d’Europa és negaren d’aigua entre 60 i 100 cm d’alçada. S’inundà tota la zona agrícola de la Marina, una trentena de naus industrials i Mercabarna. La zona afectada fou d’unes 200 Ha entre àrees industrials i agrícoles.
Amb el text anterior he fet aquest mapa sobre les dimensions de la zona inundada, on també indico la situació de les quatre fotografies següents. D’altra banda, al text anterior diu que va afectar als col·legis del carrer [avinguda] d’Europa, però aquest carrer queda a la zona no afectada, en altres llocs també he llegit que va afectar al Gornal, on encara no havia començat la construcció dels blocs, però existien els habitatges dels carrers de Campoamor i de Finestrelles,…
A continuació també deixo tres articles del diari La Vanguardia sobre les inundacions a Bellvitge.
Cal dir que el bloc de l’avinguda de Amèrica a que es refereix l’article del 10.10.1971 des de llavors es coneix com el bloc de la riada, i no és altre que el de les escales 71 a 81, el que es troba entre el passeig de la Rajola i la plaça de la Cultura. El tema dels baixos inundats portaria cua, i crec que encara avui no es poden fer servir com habitatges.
REFERÈNCIES
L’HOSPITALET
- Pluges i inundacions a l’Hospitalet de Miguel Sanz i Parera dins de Quaderns d’Estudi núm. 7 publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’any 1989
- Article sobre les inundacions al bloc de l’AV de Bellvitge (font principal)
- Mediterráneo: Prensa y Radio del Movimiento Año XXXIV Número 10222 – 23.09.1971 pàg. 6 (referència al Gornal)
- Imatge 1 – Recopilació de fotografies de l’AV de Bellvitge.
- Imatge 2 – Revista Destino núm. 1774 de data 02.10.1971
- Imatge 3 – Dossier Bellvitge – junio 1978 (imatge del 21.09.1971)
- Imatge 4 – Del llibre L’Hospital de Bellvitge 25 anys (1972-1997) editat pel mateix hospital a l’any 1997
- Hemeroteca de la Vanguardia
CORNELLÀ
La plaça dels veïns, 1975
Primer de tot donar-li les gràcies a Manuel Domínguez, del Centre d’Estudis de l’Hospitalet per enviar-me la primera imatge que trec d’aquesta zona de l’Hospitalet, i el mateix agraïment per Bartomeu Fité, de l’Associació de Veïns “Ildefons Cerdà” de Granvia Sud, que m’ha explicat algunes cosetes.
A sota us deixo la situació d’aquest barri, just al límit (en verd) amb Barcelona, fent una bossa sota la Granvia. Aquesta situació va fer que durant molt de temps hi haguessin molts problemes al barri, sobre tot derivats de la dificultat dels habitants de comunicar-se amb la resta de la ciutat. Tant era així que moltes persones es sentien més de Barcelona que de la nostra ciutat, i utilitzaven els serveis de la Zona Franca, molt més propers.
El que veiem és la plaça dels veïns a l’any 1975, un solar de terra que servia d’aparcament i poc més. A la imatge superior ja la podeu veure pavimentada, amb un escenari i amb un edifici allargat on es troben les entitats, com per exemple l’Associació de Veïns citada.
Del mateix any també us mostro la imatge inferior on els veïns planten arbres reivindicant aquest espai com a públic, en comptes d’utilitzar-se per fer més edificis com estava previst.
També es pot observar el rudimentari pont que es feia servir per creuar la Granvia i que van construir els sapadors de la caserna de Lepanto. No sé quan de temps va durar però a l’any 1980 ja s’havia realitzat un més “decent”.
Ca la Pepa
Com ja sabeu el que ara és el gran polígon industrial de la Zona Franca abans era una constel·lació de masies envoltada de camps que arribaven fins a la platja on encara continua el far del llobregat, la farola. D’aquest paisatge sols queden com a testimonis la citada farola, entre grans dipòsits de combustibles, i una masia, Ca la Pepa, protegida dins de la Nissan, que va optar per ampliar-la i adaptar-la per fer-la servi com a oficines i sala de convencions.
Ca la Pepa, també dita al llarg dels anys Cal Mariano Font i també Can Estrada, i…, es trobava a l’est del encreuament de la carretera de Cal Pau Radó amb la del Campàs. Allà a prop hi havien tres cases més, que es deien Cal Saio (o Sayo), Cal Ramon Saio (o del Sayo, o Cal Salvador Salvadó) i Cal Peret Isleny (o Can Papel Sayo, o Cal Manel Nolla). Com veieu això dels motius (o sobrenoms) és un embolic, i sobre tot si el que compares son 5 mapes amb uns quants anys de diferència.
D’aquest motiu en trobem dos origens: la Matilde Marcé ens diu que es deia així, per la Pepa, que era una dona de forta personalitat, i la Montserrat Cornelles, ens diu que a la gent d’aquesta casa els agradava “figurar” molt i les noies es pintaven molt, com a nines, i es veu que de les nines abans es deien pepes.
Anem a veure una imatge actual dins de la Nissan:
i ara una imatge més antiga, posterior a 1920, ja que a la façana mig esborrada encara es conserva la pintada “Propiedad del Consorcio del Puerto Franco”.
REFERÈNCIES
- “Cop d’ull als motius de L’Hospitalet” (1991) de Matilde Marcé i Piera, editat per l’Ateneu de Cultura Popular
- “Els motius de les antigues cases de pagès de l’Hospitalet” (1990) de Montserrat Cornelles i Pujol, editat per l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat
- “Imatges retrospectives de la Marina” (1997) de Julio Baños i Soria, editat per la Diputació de Barcelona.
- La primera imatge aèria és de la web motor360.es
- Els mapes utilitzats són els de sempre, els podeu trobar enllaçats aquí. Les dates són (1) anys 20, (2) 1914, (3) desconeguda, (4) desconeguda, (5) anys 40, (6) 1947, imatge de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.
- La imatge antiga és del llibre citat de la Matilde Marcé, encara que també la podeu trobar al de Julio Baños.
El tio Nel·lo va néixer a la platja de l’Hospitalet
Josep Martí i Susany, més conegut pel tio Nel·lo, es considera l’últim pescador de la platja de Casa Antúnez (Can Tunis), que segons algunes fonts anava des de Montjuïc fins al Llobregat.
Va protagonitzar a l’any 1949 un episodi de resistència contra la construcció de la Zona Franca a la Marina, que encara ara es recorda, lamentablement no he trobat molta informació escrita. No sé quants pescadors vivien a la platja aquell any, però 3 anys abans havitaven 113 persones al voltant de la Farola i unes 50 families al sector de Can Tunis, quantitats en retrocés, ja que mica en mica les obres del port anaven alterant l’estructura del paisatge i els recursos que es podien explotar.
La lluita del tío Nel·lo té el seu punt àlgid quan el Consorci de la Zona Franca exigeix que abandoni la seva casa i ell es nega:
“Puesto en manos del juez, cuando llegó por parte judicial la orden traída por el oficial del juzgado acompañado de la guardia civil y un camión para hacer el traslado de muebles, ya había pasado por el barrio el rumor de que aquel día se presentarían.
Las mujeres del barrio y los párrocos se situaron todos delante de la caseta de Nel·lo. (Hay que entender la época: represión feroz por parte de la dictadura, la guardia civil tenía el derecho de matar sin dar explicaciones a nadie, si hubieran disparado, nadie les hubiera dicho nada, y seguramente el hecho hubiera intentado silenciarse y ya está).
La guardia civil ordenó que se fueran. La gente se negó. Amenazaron de empezar a disparar contra la gente. Los párrocos se arrodillaron, y empezaron a rezar, todas las mujeres muertas de miedo se arrodillaron también y se pusieron a rezar. Mientras tanto, Mossén Josep Ricard se movió haciendo gestiones para ganar tiempo. Hay una ley que dice que no se puede desahuciar a nadie de noche así llegó la noche y el desahucio no fue consumado”
El tio Nel·lo va néixer a la platja de l’Hospitalet (la part més propera al Llobregat de la platja de Casa Antúnez) a l’any 1892. La seva mare va néixer a Castelldefels i el seu pare a Fuentespalda, un petit poble de Teruel a prop del delta del Ebre. Es van establir a la platja aproximadaments a l’any 1875.
REFERÈNCIES
- Imatge d’un article de la Yaiza García a la revista La Marina de febrer de 2010. pàgina 3
- Imatge del grup de facebook Postals i Fotografies antigues de Catalunya
- Text de barna21.com i de “Una història de la Marina de Sants. Vides Paral·leles” (2007) de Jordi Ortega Robert
L'Hospitalet de Llobregat 
