Imatges retrospectives d'una ciutat

Ajuntament

Prohibit blasfemar a l’Hospitalet, 1929

No fa falta explicar molt: Tomás Giménez Bernabé, que portava com alcalde des de l’any 1923, i deixaria el càrrec el 1930, coincidint aproximadament amb la duració de la dictadura de Primo de Rivera, fa un bàndol per reprimir la blasfèmia,…

Anuncis

L’edifici de Caprabo

Buscant coses varies a internet m’he trobat amb el llibre commemoratiu “Caprabo 1959-2009” on podeu trobar, entre moltes d’altres, una fotografia de l’antiga seu central de Caprabo, que es va inaugurar el 1968, quan l’empresa ja disposava de 7 autoserveis.

A aquest edifici del carrer del Migdia es trobaven les oficines i un gran magatzem de 7000 m². Al llibre trobareu moltes imatges de tot això, i també del seu primer ordinador, al 1970, un IBM  serie 3 que funcionava amb fitxes perforades!!

L’any 1980 es traslladen cap el carrer de les Ciències també de l’Hospitalet (també trobareu fotos al llibre). Cap a principis dels anys 90 l’edifici es comença a reestructurar i ara allà troben algunes dependències de l’ajuntament.

REFERÈNCIES
Llibre sobre l’historia de Caprabo 


Miguel Primo de Rivera oficialment no és fill adoptiu de l’Hospitalet de Llobregat

A l’agost preguntava a aquest bloc si Miguel Primo de Rivera encara era fill adoptiu de la ciutat, ja que la Vanguardia del 19 d’octubre de 1926 deia que havia rebut aquest honor. Com soc una mica pesat vaig deixar també un missatge al facebook de la Núria Marín, i ella es va interessar i va traslladar al seu equip la pregunta. Avui mateix he rebut resposta:

Hem estat investigant i no s’ha pogut comprovar que hagués cap acord ni de Ple ni de Comissió Permanent, ni cap expedient administratiu, en la que es fes fill adoptiu al general Primo de Rivera. Sí que hi ha constància d’algun telegrama de felicitació (1926), adhesió a un homenatge (1926) i plànols d’un projecte per fer-li una plaça. [crec que vol dir placa, que va projectar Ramon Puig i Gairalt]

També hi ha constància de que el regidor Sr. Castelló va parlar al Ple dient «Sobre todos pesa el deber de la renovación, por el Ilustre General… desde que nuestra ciudad se honra contándoles entre sus hijos adoptivos. Desde aquel momento en que el Ilustre hombre público vino a nuestra queridísima ciudad, para recibir el homenaje merecidísimo, homenaje que recuerda con sus letras esculpidas, la placa existente en la fachada denuestra Casa Consistorial…» però no hi ha cap document oficial que constati que fos nomenat fill predilecte oficialment, encara que s’intueix que aquesta era la intenció del consistori d’aquella època.

Pel que a mi respecte, el General Primo de Rivera no és fill predilecte de la nostra ciutat, perquè així ho acrediten els nostres arxius. L’Hospitalet és una ciutat que creu fermament en els valors de la democràcia i per tant no escau donar cap distintiu a un colpista.

Avui mateix també he estat a l’arxiu (que per cert estava ple com mai) i he pogut llegir en paper l’informe a que es refereix l’alcaldessa, realitzat per la Pepa Prieto després de consultar un munt de documents ja detallats. La Pepa també ha trobat un article a l’ABC amb una fotografia realitzada per Josep Brangulí, al veure-la he revisat la fototeca de l’arxiu per si un cas trobava alguna més, però no, per ara aquesta és l’única de la seva visita.


Sobre per què no figura cap referència als registres de l’ajuntament?, ni idea, pot ser va ser decisió unilateral del propi alcalde, en Tomàs Giménez, i no va deixar cap registre escrit, deien que era una mica egòlatra,… això ja és labor d’historiadors. On és la placa? tampoc ho sé, suposo que quan va arribar la segona república no van tardar molt en treure-la i segurament en destruir-la. On podem trobar més fotos? suposo que al fons de Josep Brangulí, propietat de la Generalitat de Catalunya,…

REFERÈNCIES


Uns avets de Das

Avui marxem cap al Pirineu, a un poblet de Girona que es diu Das, i què farem allà? Doncs primer mirar el seu ajuntament, l’edifici de la foto,… maco, eh?

i ara tornem cap a l’Hospitalet per explicar una historieta: Resulta que pel nadal de 1973 el poble de Das ens va regalar un parell d’avets, que es van situar, un a la plaça de l’Ajuntament i l’altre a la de Collblanc, suposo que per cobrir-los d’ornaments i convertir-los en arbres de nadal.

Però què va moure als de Das a portar-nos els arbres des d’allà dalt? La causa va ser Rossend Arús i Arderiu (1847-1891), nom que us sonarà del carrer que es troba al costat del nostre ajuntament. Bé, aquest home va viure a Barcelona, però passava llargues temporades a casa dels avis paterns, a la nostra ciutat. El seu pare, Pere Arús i Cuixart, va nàixer aquí però va marxar a Barcelona on tenia un pròsper negoci d’ultramarins i colonials a l’engròs. Rossend, fill únic, el va heretar juntament amb una gran fortuna, que va deixar sota el control del seu soci i amic Antoni Farnés, mentre ell es va dedicar a la literatura i a la filantropia, les seves dues gran passions.

Moria als 46 anys, deixant com a marmessors als seus amics Valentí Almirall i Antoni Farnés. Abans de morir però va poder veure uns dels seus dos desitjos, l’ajuntament i les escoles de Das, que ell havia financiat i manat construir al poble de la seva mare, Teresa Arderiu i Pons. El segon no el va veure realitzat, però els seus marmessors van seguir les indicacions verbals de Rossend i després de vuit mesos de construcció, el 24 de juny de 1895 inauguraven un altre ajuntament amb les seves escoles al poble del seu pare, l’Hospitalet de Llobregat.

El text de 1975, el que parlava dels avets, diu que els dos ajuntaments tenien una estructura similar, però la veritat és que encara que el nostre ha sofert diverses modificacions, les similituds no són tan grans com las que té, al menys a la façana principal, amb l’antic ajuntament de Sarrià (1896), del mateix arquitecte que va dissenyar el nostre, Francesc Mariné i Martorell (1845-1902).

Ah! un oncle d’en Rossend, Jaume Arús i Cuixart, fou batlle de l’Hospitalet en els anys 1839-40, 1856, 1857-58, 1874 i 1875-76, i va ser fundador del Centro Económico, Agrícola e Industrial, més conegut com el Casino del Centre,…

REFERÈNCIES


Records de Santa Eulàlia

El Grup de Dones de Santa Eulàlia, la Agrupació Veïnal 5 Carrers i el Centre d’Estudis de l’Hospitalet, juntament amb la Biblioteca de la plaça Europa i la col·laboració i suport de l’Ajuntament, la Diputació, la Generalitat, La Caixa,… han organitzat una xerrada sobre la història del barri de Santa Eulàlia, el primer barri de l’Hospitalet de Llobregat.

Si sou d’aquest barri o de la resta de la ciutat, segur que està millor que el que donen a la tele. Estem d’acord, no?


Plaça de l’Ajuntament – de Mossèn Homar, 1966

Avui, una altra postal, en aquest cas és una imatge de la plaça de l’Ajuntament al 1966, on es pot veure tot l’edifici “Caixa de Pensions” construït entre 1947-1950 a l’espai que va deixar l’enderrocament al 1937 d’un rengle de cases setcentistes. 

L’arquitecte va ser el municipal, en Manuel Puig Janer, el mateix que va projectar l’església, i que va aprofitar per reorganitzar i ampliar la plaça.

Amb aquest edifici, que tingué la promoció de la “Caja de Pensiones para la Vejez i el Ahorro”, va aconseguir donar-li a la plaça un caràcter més homogeni, aprofitant les seves dimensions i la seva horitzontalitat, així com mitjançant l’ús dels models renaixentistes, li van donar un caràcter monumental.

Aquest edifici forma part del patrimoni arquitectònic de la ciutat.

i ja no sé més!

 

REFERÈNCIES

Informació de la fitxa núm. 4 del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (2001)

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. MuNh Radeac i jugabem a la plaça a “churro”
  2. Raúl Alvarín Álvarez Us felicito per la tasca informativa i de recerca que feu. Molt bé els apunts d’urbanisme i  arquitectura. Gràcies
  3. Feli Granado Me gustaba mas que ahora!! Al menos tenia encanto …
  4. Rosa Deu Ramos Que tiemposssss
  5. Francisco Villaescusa Estoy con Feli, se ha ganado espacio útil pero es una plaza taaaaan fría, sobretodo de noche en fin de semana… Yo viví una temporada en el edificio “Caixa de pensions” y al asomarme al balcón me daba la sensación de vivir en un decorado. Suerte que la gente al usarla le da un poco de vida.