L’escola del carrer de Campoamor, 1932
El 21 d’agost del 1932 l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat va acordar la construcció per subhasta de dos edificis escolars en terrenys propietat del municipi situats, un al carrer de Campoamor i l’altre a la prolongació del carrer de les Corts Catalanes. Ambdós col·legis estaven dissenyats per l’arquitecte Municipal de la Ciutat, Ramon Puig i Gairalt. el de Campoamor s’inauguraria el 13 d’octubre de 1934 amb el nom del tinent d’Alcalde Salvador Gil i Gil, que havia estat assassinat feia poc temps.
A la foto inferior podeu veure el col·legi l’any 1968. Ara és un jardí, ja que crec que el vantirar a terra als anys 90. Podeu veure unes quantes fotos més d’aquesta escola al grup de facebook que deixo a les referències.
Avui he anat a l’arxiu i m’he trobat amb el butlletí municipal de 1932, deixo uns plànols que he trobat:
i també un text molt interessant sobre la construcció de l’escola, on no entenc per què menciona el carrer de Felip Pedrell, molt allunyat, entre el torrent Gornal i el carrer del Pedraforca, segurament es tracta d’una errada, segurament es refereix al carrer de Miquel Romeu.
RFERÈNCIES
Els cromos de Chocolates Guillén (192?-195?)
Fa uns dies que a la pàgina de facebook vaig presentant fotografies d’objectes que han sortit de les fàbriques o obradors d’aquesta ciutat; des de ulleres de la Indo, fins a ampolles de lleixiu Alfonso,… és molt fàcil, vas als llocs web de subhastes o d’anuncis, poses al recercador “l’Hospitalet” i surten un munt d’objectes relacionats amb la nostra ciutat. Uns més macos, que ens porten molts i bonics records; d’altres més lletjos, que pot ser penseu que no són més que escombraries,… però tots amb una història, que és el que jo busco. A veure si recordeu aquests cromos.
No he trobat quan va començar a fer xocolata Chocolates Guillen, però aquest és un dels primers cromos que he trobat, sé això per que el telèfon té tans sols quatre dígits (i una lletra). En aquell moment tenien el despatx al carrer Robador, 31 de Barcelona i el cromo era de la gran Katherine MacDonald, la primera dona productora de cinematogràfica de Hollywood (1919-1921) i una de les actrius millor pagades de l’època, va finalitzar la seva carrera l’any 1926,… es a dir que probablement aquest cromo és dels anys 20.
Al següent cromo, veiem que han canviat de direcció, al menys del despatx (pot ser la fàbrica ja era a l’Hospitalet?), es troba al carrer de l’Hospital, 91 de Barcelona. També han canviat de telèfon i a més ja té cinc dígits (això no ens diu res ja que he trobat cromos del carrer Robador amb el telèfon 24526). El cromo és de la proclamació de la República, per tant, hem canviat de dècada i ens situem als anys 30.
Tornem a canviar de direcció, ja hi som a l’Hospitalet, a Collblanc, al carrer Martí i Julià, 54; també canviem de telèfon, però mantenim les cinc xifres. Abans del 7 de maig de 1931 el carrer Martí i Julià és deia Romanins i no va ser fins el final de la Guerra Civil (les tropes franquistes entraven per la Diagonal el 26 de gener de 1939) que es va convertir en carrer del General Sanjurjo.
Als pròxims cromos, que crec que són els més comuns, ja tenim el carrer canviat de nom i un telèfon amb sis xifres, crec que això es va produir l’any 1950; el podem comprovar també amb l’inici de les carreres de les actrius que surten, aquí no l’he posat però hi ha un de la Parice Wymore, que va començar a fer pel·lícules aquell any.
He trobat altres col·leccions de cromos més infantils (fàbulas, Bella Lisela, zoología de peces) amb la direcció al coronel Sanjurjo, però cap amb el telèfon de cinc xifres, el que si és així, ens diria que als anys 40 no es van regalar cromos amb les xocolatines, o pot ser la fàbrica va plegar temporalment.
Per últim els de la lliga de fútbol de 1953-54. Els he posat de l’Espanyol ja que l’Ireneu sempre diu que sols poso jugadors del Barça,… encara que no he pogut resistir-me i també he ficat a Manchon,… és que era hospitalenc. Ah! aquests cromos són d’alumini, crec que són els únics que van sortir amb aquest material, i…
…i pot ser els últims, ja que el febrer de 1954 la fàbrica i el magatzem van patir un incendi considerable
El final de la “bola del mundo”
L’any passat per aquestes dates vaig publicar aquestes fotografies d’en Santos Vallespín, són d’una cúpula de formigó, ara desapareguda, i que es situava al barri del Centre, entre l’avinguda de Josep Tarradellas i les vies. Els nens que fa anys jugaven a aquest espai, davant de la singularitat d’aquest objecte, van inventar alguna que altra llegenda, alguns pensaven que a sota s’havia enterrat a persones, altres que era un dipòsit d’armes,… alguns li deien la bola del mundo, d’altres l’anomenaven les tortugues,…
L’Artur García ens va oferir el testimoni del seu pare, que las havia vist construir, tan sols eren dipòsits de combustible de la CAMPSA, que es situava a Cornellà. Ens comentava que els havien situat allà, lluny de la fàbrica, clar objectiu de guerra, per tal de salvaguardar-les en cas d’atac aeri, de fet aquestes cúpules eren una mena d’armadura en contra de les bombes.
Bé, a aquesta zona toca fer pisos, i ja han arribat les excavadores, ja han obert el terra i ja sabem que no hi havien ni armes, ni morts,… el pare de l’Artur tenia raó, eren dipòsits. La següent fotografia també és de Santos Vallespín, veiem la paret dels dipòsits.
Aquest matí m’he escrit amb en Josep Maria Solias, el director del museu, per tal de saber si s’estava documentant la troballa, m’ha comentat que s’estan prenent fotografies. No s’han trobat altres objectes, ni tan sols conductes; es veu una obertura a la paret del dipòsit, orientada cap a la línia de ferrocarril, però no s’observa cap altre objecte que relacioni ambdós elements. També m’ha comentat que no queda cap rastre de líquid, el fons està ple d’argila, no sé si és que el van netejar quan van quedar en desús, o bé l’han ficada al realitzar l’excavació actual. Sobre la data de construcció, no està clara, encara no es sap si és anterior o posterior a la Guerra Civil.
També a aquest mateix bloc hem rebut un missatge anònim amb una descripció del que s’ha trobat: “Puedo comunicar que las estructuras de hormigón no se hicieron con varillas metálicas típicas del hormigón armado, sino que se hicieron con hormigón directamente sin arena, con piedra de río. La verdad es que las máquinas percutoras están encontrándose con mucha dificultad para echar abajo las estructuras. Teniendo una visión general de la calle donde están haciendo la obra, concretamente desde la acera de enfrente pueden apreciarse un total de tres grandes estructuras cilíndricas con un diámetro considerable, al menos de diez o doce metros y una profundidad de unos seis o siete metros. Las paredes son de medio metro por lo menos de grosor. Es lo que se puede ver desde la calle. Al final tenía razón el comentario del texto: las “tres cúpules que l’Artur de petit i el seu grup d’amics anomenaven les tortugues”, las referidas tres cúpulas por lo visto se corresponderían con las partes superiores de las estructuras citadas.”
Bé, aquest és el fi de la bola del mundo, de les tortugues, adéu a la cúpula, les cúpules misterioses,…
REFERÈNCIES
Un parell de fotografies de la riera de la Creu, 1928-31
Aquesta fotografia surt a la memòria del exercici de l’any 1928 de l’Ajuntament de l’Hospitalet. Són les obres del col·lector de la Riera de la Creu, que en aquesta secció de 600 metres tenia 1,75 m d’alçada i 3,5 d’ample. Una obra que segons diu a la memòria era molt necessària“no sólo por los inconvenientes que llevaba, como son: el que una riera atravesara el casco de la población, con el peligro constante de su desbordamiento y consiguiente peligro de inundación de las casas bajas de las calles de Laureano Miró, Perutxo, Xipreret y San Roque, sinó que también para poder hacer despaarecer la pendiente desproporcionada de la carretera en el borde con la misma riera que tan grandes dificultades y aún perjuicios ocasionaba al tránsito rodado, en particular al de tracción de sangre”
Al fons de la imatges veu una casa de pagès, que seria cal Peret Massagué (aquest motiu l’he tret d’una guia de 1963, suposo que en tindrà d’altres). Crec que el que tenim a l’esquerra és el pati de ca l’Esquena Cremat i el proper edifici a la dreta és ca l’Arús. Ara sabeu per què els patis d’aquests dos edificis es troben per sota del nivell del carrer.
He situat la imatge anterior a la següents fotografies aèries de 1947 i 1950 amb el número 1; són uns vint anys més modernes però els edificis eren els mateixos, crec que no m’he equivocat.
HE asenyalat amb el número 2 la posició de la següent fotografia del 1931, feta passades les vies del Carrilet i mirant cap a muntanya. No és molt bona, però també podem veure ca n’Arús a l’esquerra i ca l’Esquena Cremat a ma dreta. A la part dreta de l’edifici de ca n’Arús es pot observar que encara no havien fet les finestres que podem trobar actualment, suposo que les farien anys després, ja que a la fotografia aèria de 1950 es veuen perfectament.
Com veieu el Carrilet passava mitjançant un petit pont elevat per evitar que s’inundés. El col·lector finalitzava una mica més amunt i desaiguava just aquí.
REFERÈNCIES
L’última fotografia en blanc i negre és de la revista Nuevo Mundo (Madrid). 16/1/1931, página 27. (és un article sobre l’assesinat de l’estanquera Montserrat Vergés, va causar molta consternació)
Revista E.C.O., núm. 3, desembre/1934
Aquest és el tercer número de la revista ECO que Manuel Fernández Casado comparteix amb nosaltres. Fa més de 80 anys la seva família el va treure al carrer amb l’objectiu de “batallar, recreando al lector, por los intereses de los habitantes de L’Hospitalet, dejando constancia de todo cuanto ocurriera y fuera beneficioso para la ciudad”
Com als números anteriors trobem un munt d’anuncis de comerços de Collblanc-La Torrassa, que ja m’han dit des d’aquest barri que estan portant molts records d’aquells anys, per exemple a la filla de Joan Alañà, la Núria, l’ha fet molta il·lusió trobar l’anunci de la tenda de comestibles del seu pare, això és fantàstic!
Bé, no sols tenim anuncis, també tenim la continuació de les seccions fixes, com recomanacions a les dones sobre roba d’abric a la secció Femenina; Receptes, com per exemple el bacallà a l’estil de Veracruz; també com interpretar els somnis, relats, poemes, reflexions, activitats infantils, acudits,…
Però anem a les pàgines que parlen de la nostra ciutat: A. Caixal es queixa del mal estat de la ciutat, de la manca d’espais pels infants, i la falta d’atenció capa ells, i demana a la ciutat que treballi unida. Ens ofereixen les notícies de sis equips de futbol: El Coll-blanch, el C.D. Florida, el R.C. Germanor, el C.D. Tapiolas, també del A.D Tranvías, del Peña Verdi i del C.D. Uruguay, no m’ha donat temps d’investigar si eren tots de la nostra ciutat. També ens anuncien la pròxima celebració d’una carrera ciclista i la formació d’un nou equip de futbol.
A la portada tenim a l’Orquestina Alma Porteña, una de les millors del moment, segons diuen, i que a més ha adquirit nova instrumentació i ha modernitzat el seu repertori.
Ens diuen que el constructors del pessebre dels Obradors Lluch estan treballant de valent i comenten algunes obres exposades al Recó d’Art del citat obrador. Ens anuncien que les noies de la Juventud Católica Femenina, han pujat a l’avinguda del Tibidabo per tal de visitar l’Amparo de Santa Lucía; s’ha inaugurat el curs 1934-35 de l’escola d’infermeres al dispensari de la Creu Roja, a Collblanc; s’ha començat a tirar a terra una part de la fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, ja que han de prolongar la Gran Via; els alumnes de les escoles nacionals, amb els professors Coma i Carrió van fer una excursió per diferents municipis propers, pujant fins a Sant Pere Màrtir; ens parlen de la inauguració del grup escolar Francesc Macià amb el llistat de les autoritats assistents.
També recullen queixes, com que el mal estat de les voreres dels carrers de la Torrassa estan causant accidents; també demanen una estructura que cobreixi de la pluja la parada d’autobús entre Torrent Gornal i la carretera de la Bordeta.
REFERÈNCIES
Revista E.C.O., núm. 2, novembre/1934
Fa uns dies Manuel Fernández Casado va compartir amb nosaltres la història de la Impremta Eco, que havia estat de la seva família en el passat, i també el primer número de la revista ECO, que aquella impremta va editar durant un curt període de temps, cinc números.
Aquest que tenim aquí és el segon (piqueu a sobre de la imatge per descarregar-lo) i ja comença amb una sorpresa, ens presenta a Angelita Ros, una artista de l’Hospitalet completament desconeguda per mi. No és difícil trobar referències del seu treball als diaris, aproximadament des de 1928 fins a 1936, on es refereixen a ella com “Gentil canzonetista frívola” , “estrella de la canción” als anuncis de les seves actuacions per exemple al Principal Palace, al Goya, al Coliseo Pompeya, Sala Caspir, teatre Catalan Romea, teatre Circo Barcelonés,… Normalment anava acompanyada d’altres artistes formant part d’espectacles de “varietés” i inclús circ. L’última notícia que he trobat d’ella és que formava part de la caravana artística que va sortir cap el front d’Aragó, el 3 de setembre de 1936; aquesta caravana va ser organitzada pel diari “Las Noticias” i va recórrer Barcelona abans de partir, inclús Companys va fer un discurs ,… bé, podeu trobar més informació a sota,…
A més de la gran quantitat d’anuncis d’establiments comercials de la ciutat, principalment de La Torrassa i Collblanc, també trobareu espais de bellesa femenina, receptes de cuina, interpretació dels somnis, poemes,… pot ser el més interessant són les petites notícies, també del mon de l’esport i de l’art a la nostra ciutat. En aquells moments era notícia la inauguració del grup escolar Salvador Gil i Gil del carrer de Campoamor; el bon ritme de la construcció el pont d’en Jordà; la bona qualitat de les pel·lícules del cinema Alhambra; la pròxima inauguració del camp de futbol de l’entitat “el Universo”; cometaris sobre el C.D Torrasense, el Florida, la Peña Oriente; també que Obradors Lluch te previst instal·lar per nadal un “Racó d’Art” per que els artistes hospitalencs exposin les seves obres, i menciona a Margaix (decorador), Revollo, Manau i Solà, aquest últim fotògraf,…
La carta del director també ens avisa de que una nova publicació està a punt de sortir a l’Hospitalet,seria l’Espill, que després de 36 números tancaria a l’inici de la guerra civil.
REFERÈNCIES
Primeres notícies del carrer de Campoamor
El carrer de Campoamor es situa al barri de Bellvitge, entre la Travessia Industrial i la via, encara que abans era més del doble de gran: començava a la carretera del Mig, travessava la via i es ficava a l¡’actual Gornal fins a la rambla de Carmen Amaya. A sota teniu les dimensions originals:
Aquestes dimensions les podeu retrobar a aquesta fotografia aèria de l’any 1947, on Campoamor era una barriada aïllada de la resta de la ciutat, a dalt veieu el barri de Sant Josep i a la dreta Santa eulàlia, encara més allunyada. La barriada era lineal, amb edificis situats a cada costat d’un carrer principal. Per què es va instal·lar allà tanta gent? la veritat és que no ho sé, normalment aquest creixement es dona a camins on hi ha molt de trànsit, però sembla que acaba en un cul de sac al sector sud, abans de poder arribar a Can Pi, una altra barriada aïllada però amb una configuració totalment diferent, i això que ple costat passava la carretera del Prat, on sí que hi havia trànsit. Tampoc es veu cap gran fàbrica que pogués formar una colònia propera amb els seus obrers.
El mapa següent és de l’any 1926, i com veieu existeix el camí però sembla ser que no hi ha cap edifici, sols algunes masies properes a la carretera del Mig. En aquell moment la barriada de Can Pi eren quatre cases al costat de la carretera del Prat.
Entre totes dues imatges encara no tinc cap altra per cobrir els més de 20 anys que les separen, però segurament tots dos nuclis citats es van formar i van créixer simultàniament, alimentats per la primera onada immigratòria del segle XX.
A aquest nucli van arribar a existir quatre carrers més, tres perpendiculars anomenats Colón, Tito Livio i Bizet, el primer a la banda Bellvitge, i el altres dos a la banda Gornal; el quart era el carrer de Finestrelles que es situava paral·lel a Campoamor a la banda Gornal. Pel que he vist a la guia oficial de la ciutat de 1951, estava previst que cap el sud, Finestrelles s’obrís formant una plaça que van anomenar de Manelich (suposo que en homenatge al protagonista de la Terra Baixa d’Àngel Guimerà), a aquesta plaça arribaria un carrer perpendicular anomenat de Roengent (suposo que en homenatge al físic), paral·lel a la Gran Via i on també finalitzaria el carrer de Campoamor; crec que mai es van portar a terme.
El carrer de Campoamor l’he trobat per primera vegada escrit a la guia de conductores d’auto-taxis de 1930-1931, no així els altres carrers que he anomenat abans, segurament es formarien anys després . A les hemeroteques la notícia més antiga que he trobat és del 21 d’agost de 1932 on l’Ajuntament decideix construir l’escola Unitària de Campoamor sota projecte de l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt, que s’inauguraria el 13 d’octubre de 1934 amb el nom del tinent d’Alcalde Salvador Gil i Gil, que havia estat assassinat feia poc temps.
Mayte P Vill va compartir al facebook una fotografia d’un grup de nens de Campoamor, realitzada als anys 40 a l’entrada del carrer.
Aquesta fotografia també és de la Mayte P Vill,, segurament també es dels anys 40-50. Veiem pràcticament el carrer de Campoamor des de l’inici cap el sud.
REFERÈNCIES
La impremta ECO i la seva revista
Avui comparteixo una recerca interessantíssima que m’ha enviat Manuel Hernández Cansado sobre la impremta ECO, que es situava a la Torrassa i segons en Manuel va ser la primera de l’Hospitalet. També ens ha enviat escanejat el primer número de la revista ECO,…
Rebuscando en la historia de nuestra ciudad nos plantamos en el año 1937, concretamente en el mes de enero, fecha en la que D. Eugenio Cansado González, natural de La Bañeza (León), en fecha 3 de mayo de 1890 instala en la calle Romanins, número 88, bajos (calle que a través de los años se denominó: Doctor Martí Julià, General Sanjurjo y actualmente otra ves Doctor Martí Julià) la primera imprenta de nuestra ciudad.
En un principio la imprenta se instaló en sociedad con D. Alfredo Parés y con un capital líquido de 10.209,60 pesetas aportado mitad y mitad por cada uno de los socios. Tal sociedad duraría hasta el 30 de septiembre de 1933, fecha en la que D. Eugenio Cansado, al retirarse su socio continuó por si solo con la imprenta. En esta segunda etapa el capital invertido ascendió a 12.000,00 pesetas y contaba la industria con: Una Minerva tipo Kanle de 35 x 25 cm. Una boston tipo Kanle de 23 x 16 cm, accionada a brazo. Una perforadora, una máquina de coser y un motor eléctrico de 1 CV. Como dato curioso diremos que el alquiler del local en que estaba instalada ascendía a 65,00 pesetas, y el importe de la instalación eléctrica hecha por la industria de D. José Torrents ascendió a 667,45 pesetas.
Si bien en un principio la Minerva tipo Kanle estaba accionada a pedal con fecha 25 de junio de 1931 el entonces Alcalde de L’Hospitalet, D. José Muntané Almirall, a través del Edicto número 8458 publicado en el Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona, número 158 de fecha viernes 3 de julio de 1931 concedió la autorización pertinente para instalar en la misma un motor de 1 CV.
Hasta octubre de 1934 la imprenta se dedicó única y exclusivamente a los típicos trabajos del ramo: tarjetas, facturas, recibos, sobres, bolsas, etiquetas, etc. A partir de esta fecha las inquietudes sociales de su fundador lo llevaron a poner en marcha un proyecto largamente soñado, posiblemente nacido de su trabajo como regente de talleres de “El Noticiero Universal” (periódico de la tarde de Barcelona) y el “gusanillo” literario que todos los impresores llevan en su espíritu, la edición de una revista dedicada a la ciudad de L’Hospitalet.
La revista de denominó ECO, dado que la razón social de la empresa era “Gráficas Eco”. Su redacción y administración estaba en la calle Martí Julià, 88 (La Torrassa), su aparición era mensual y su dedicación cultural artística y recreativa.
En la salutación de su primer número, el primero de octubre de 1934, se expresaba que el objeto de tal revista era el batallar, recreando al lector, por los intereses de los habitantes de L’Hospitalet, dejando constancia de todo cuanto ocurriera y fuera beneficioso para la ciudad.
Si piqueu podeu veure el contingut sencer d’aquest primer número!
Junto a su fundador colaboraron en la redacción de la Revista su hija Carmen Cansado, Serafín de Blas, A. Caixal, J. Moreno, Juan Flores, Antonio Bernal, Juan Aleñá y los dibujos del propio fundador, también gran aficionado tanto al dibujo como a la pintura, lo que le llevó a dedicar una página de la revista al concurso infantil de dibujo en el que hizo sus primeros “pinitos” Antonio Bernal, que más tarde se convertiría en un excelente profesional del dibujo.
Hay que destacar también la publicidad aportada por los comerciantes de aquella época,algunos de los cuales todavía existen: Relojería-joyería Lleonsí, Ferretería Tormo, Marchador hermanos (pintores), Camisería Alfredo Zahonero, Ciclos Gendre, Obradors Lluch, Juan Gassó (carnicerías) , Orquestina “Alma Porteña”, Muebles Lara, Almacenes La Farola, Rosendo Sans, Joan Aleñá (comestibles), Bar La Pansa, Pastelería La Lyonesa, Sastrería Clotet, Bar Ramón, etcétera.
La revista en así, aparte de la típica Salutación, trataba temas como: deporte, poesía, arte, cocina, infantil, “chismorreo”, femenina, concurso infantil de dibujo y literatura, correspondencia, letras, etc.
Desgraciadamente, pese a contar con apoyos por parte de determinados sectores de la ciudad no eran tiempos aquellos apropiados para una revista de este tipo y sólo llegaron a editarse 5 números, hasta febrero de 1935, sin embargo, fue el primero de los muchos intentos que se han hecho en la ciudad para editar una revista por y para L’Hospitalet. Después de esta aventura la imprenta prosiguió desarrollando sus típicos y característicos trabajos hasta finales de 1936 fecha en que la Guerra Civil Española impidió que continuara con su trabajo; sin embargo, terminada ésta prosiguió su labor. Otra vez, el espíritu literario de su fundador se manifestó ahora en forma de libro. Su puesto en “El Noticiero Universal” le permitió hacer acopio de información sobre la marcha de la Guerra Civil y con este material escribió “El Diario de la Guerra”, prorrogado por el Director de “El Noticiero Universal” D. Enrique de Angulo y con Epílogo de D. J. Palou Garí, también de “El Noticiero Universal”. Libro eminentemente periodístico en el que se da constancia de los hechos y fechas de la Guerra Civil, en realidad un libro de consulta.
En el año 1946 el fundador de la misma incorporó a la dirección de la misma a su hijo Guillermo Cansado Flores, quien se hizo cargo de la gerencia, dirección administrativa y comercial del negocio continuando su propietario en la dirección industrial o de taller. En esta fecha la producción máxima de la industria a plena marcha ascendía anualmente a 2.400.000 impresos. El consumo en materias primas era de diversas calidades de papel, tinta, y otros productos auxiliares. Daba ocupación a un técnico (el propio empresario), un oficial minervista, un encuadernador y un administrativo (el hijo del propietario). La marcha de la industria era buena pese a la escasez de materia prima y elevado coste de la misma.
En octubre de 1939 se añadió a la imprenta una sección de venta al público de papelería, la cual se mantuvo hasta enero de 1956, dado que no se podía atender a la imprenta y a la papelería. Dicha sección fue llevada por su hija Carmen.
Tras la jubilación del fundador de la imprenta se hizo cargo de la misma su hijo Guillermo con la ayuda de su hermano político Manuel Hernández y del hijo de éste último. Posteriormente al fallecer Guillermo Cansado en 1962 la imprenta continuó hasta diciembre de 1969 en que el trabajo del hijo político y del nieto no les permitía dedicar a la empresa toda la atención necesaria su fundador decidió cerrarla.
Sin embargo, a pesar de estar retirado las inquietudes de su fundador lo llevaron a dedicar su tranquila vejez al dibujo y la pintura y hasta su fallecimiento en 1972 pudieron verse en gran número de escaparates de Barcelona y Hospitalet unos chistes dibujados y pintados por él, con la firma de ECO.
Un torpede arriba a la platja, 1936
Bé, el que relata aquest article va passar l’any 1936, la platja i 900 hectàrees més ja ens havien estat expropiades, però els pagesos es continuaven sentint hospitalencs; de fet, aquell mateix any la CNT va col·lectivitzar totes els camps de l’Hospitalet sota el nom de l’Agrícola Col.lectiva, i tots els camps era des del cap del Riu fins a la carretera de Collblanc, sense distincions, ignorant les fites que partien el terme. Així que podríem dir que mentre va durar la guerra civil d’alguna manera aquell espai van tornar a ser hospitalenc.
Aquest mateix article va ser publicat a l’hora, amb les mateixes lletres a quatre diaris de Madrid (La Voz, La Libertad, El Sol, i ABC), però en canvi no he trobat cap referència ni a La Vanguardia, ni a les diferents hemeroteques catalanes on he consultat; el que com a mínim és estrany.
De casualitat, revisant les fotografies que hi ha al lloc web de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, m’he trobat amb una imatge d’aquell torpede pujat a un vaixell, sense més informació que la data i el lloc on es va trobar, que coincideix amb les de la notícia.
Hi ha infinitat de pàgines que parlen sobre aquests submarins italians, denominats legionaris, amb informacions sovint contradictòries,… després de molt llegir finalment he trobat moltes respostes, i també he descobert el valor propagandístic d’aquest torpede,…
“Infine lo Jalea (capitano di corvetta Silvio Garino), nello spazio di poche ore, tra la notte del 25 e il mattino del 26 dicembre, trovandosi in agguato presso Barcellona, lanciò a vuoto tre siluri contro due navi mercantili. Uno dei siluri, che al secondo attacco aveva fallito la motonave spagnola “Villa de Madrid”, finì sulla spiaggia senza esplodere. Rintracciato, recuperato ed esaminarono a bordo dell’incrociatore Mendez Nuñez, fornì ai repubblicani la prova che si trattava di un arma italiana, un siluro Whitehead costruito a Fiume, ed essi ne sfruttarono il grande valore propagandistico per dimostrare all’opinione pubblica internazionale che i sommergibili della Regia Marina operavano in appoggio alle forze navali di Franco”
Una cosa que no menciona el text, és que al dia següent, abans de les 7 del matí, suposadament el mateix submarí tornava a disparar dos torpedes contra un vaixell al port de Tarragona, i tornaven a anar a parar a la platja,… deixo a sota la referència.
REFERÈNCIES
- Una aproximació a l’estudi de les alteracions territorials del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat, 1920 1 1933. Escrit per Jordi Ferrer i Pumareta i publicat als Quaderns d’Estudi 19 del Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’any 2005
- Lloc web de l’Ateneu Enciclopèdic Popular
- ABC, 27.12.1936, Torpedes a Tarragona.
- Francesco Mattesini – activitat del submarins italians i alemanys a la tardor – hivern de 1936-1937
- Fotografies del Jalea del fòrum Betasom i també del grupsom
S’enderroca part de l’antiga barriada de la Granota
Segons he llegit fa uns dies que ha començat l’enderrocament de l’illa delimitada pels carrer de Llevant, Felip Pedrell,Pedraforca i Torrent Gornal. Ara han començat a tirar algunes finques en concret (Torrent Gornal, 83; plaça del Cadi, 6-7; Pedraforca, 2-4 i Felip Pedrell, 16 ) i el setembre es completarà amb les restants.
Molts d’aquests edificis es van construir als anys 30 i formaven part de l’antiga barriada de la Granota, un petit nucli que va anar creixent al costat de bòbiles com la Redentora, on treballaven gran part dels veïns. L’any 1947 la barriada ja era formada per unes 7 illes de cases, en la seva majoria baixes. Les cases, mica en mica, s’han anat substituint per d’altres més altes, així que les de plata baixa i pis, o les de sols planta baixa, fora d’aquesta illa es poden contar amb els dits d’una ma.
No tinc imatges pròpies actuals d’aquests carrers, així que he traslladat aquí algunes que he agafat del google street view, per si també desapareixen.
L’ajuntament ha decidit tirar l’illa a terra per tal de construir nous habitatges destinats a lloguer per a joves. Segons les notícies, els propietaris i llogaters actuals han estat indemnitzats o reallotjats en altres habitatges; no he escoltat que hi hagi hagut cap problema.
Eren cases humils, segurament amb molt poca qualitat arquitectònica, fetes amb materials barats, però a més de ser habitatge o lloc de treball, també han format part del paisatge de molts veïns durant més de 7o anys,… pot ser teniu algun record que volgueu comentar,…
REFERÈNCIES
La Brigada de la Mort de Pascual Fresquet Llopis
Dijous passat al curset d’història de l’Hospitalet tocaven els anys 30, i qui millor per explicar aquells anys que en Joan Camós i Cabecerán, l’autor del llibre L’Hospitalet, la història de tots nosaltres 1930-1936, indispensable si voleu conèixer el que va passar a la nostra ciutat en aquells anys previs a la Guerra Civil.
Com m’he llegit el seu llibre un parell de vegades i l’he consultat moltes més, diguem que anava amb la lliçó apressa, encara que va comentar moltes coses de les que no en tenia ni idea. Una d’elles és la que es descriu en aquest llibre, publicat fa uns quatre anys i que espero llegir-me aquest estiu (o abans).
El llibre té el seu origen en els fets del dia 14 de setembre de 1936 a Falset, quan van afusellar 27 veïns en nom de la revolució. Van morir a mans d’una brigada de la mort composada per una quarantena d’homes de la FAI, que viatjava en un òmnibus negre amb calaveres pintades a la carrosseria.
Segons he llegit a comentaris sobre el llibre aquest grup va actuar entre finals de juliol i finals d’octubre d’aquell any assassinant a 247 persones de diversos municipis de la rereguarda, al Priorat i el Baix Aragó. Les seves accions van finalitzar quan la CNT va parar-lo per que estavea desacreditant el nom de l’organització.
D’aquella brigada es conserva la següent fotografia on es pot veure el seu líder, en Pascual Fresquet Llopis, l’home amb bigoti que subjecta amb les dues mans el cap d’una estàtua religiosa.
En fi, sols dir que Pascual Fresquet, va vindre quan era un nen a La Torrassa des d’Alcalà de Chivert, on va neixer el 1907. Tenia un caràcter agresiu, amant de la beguda i la boxa, amb un comportament vexatori cap a les dones, era temut per sindicalistes i anarquistes. Abans de la guerra ja havia estat detingut i torturat per la policia imputat per pistolerisme i atracaments,… En fi, no investigo més que al final quan em llegeixi el llibre no em dirà res de nou, però si vosaltres voleu continuar, internet està ple d’informació, i el llibre el trobareu a la biblioteca Tecla Sala,…
REFERÈNCIES
Eugènia Casanovas i Amat, la Marquesa
Pel nom de Eugènia Casanovas i Amat pot ser no us sona ningú, però si us dic que el parc de la Marquesa de Collblanc es diu així en el seu honor, segur que us situeu una mica més.
Pel que he llegit no era marquesa, diuen que li deien així pels aires que es donava, però el cert és que tenia molts bons contactes, i relacions a nivell de reialesa, tenia el títol honorífic de cambrera de la reina, es a dir era una dona del que es diu de l’alta societat.
Va estar casada amb el barceloní Josep Farnés i Flaquer, que regentava la joieria “La Universal” de la plaça Reial, 11 de Barcelona, de la qual es poden trobar alguns anuncis a les hemeroteques, relacionats amb la venda de terrenys als voltants de la Torre Barrina, al menys entre 1922 i 1930.
Josep Farnés era propietari dels terrenys a dreta i esquerra de la Travessera de Collblanc, des de la carretera de Collblanc fins al torrent Gornal, lloc, on va presentar dos projectes per construir bòbiles entre 1891 i 1892.
Van tenir dos fills, als qui van posar uns noms una mica raros per ser de l’alta societat, Juanito i Juanita, així mateix, amb els diminutius inclosos. Juanito va morir el 1878, quan encara era un nen, i a la Juanita la he pogut trobar a les hemeroteques fins que va morir la seva mare, el 1944. Josep Farnés i Flaquer no sé quan va morir, el que sé es que segons Inocencio Salmerón va ser abans de 1907. L’any 1917 es va projectar el carrer que portaria el seu cognom, el carrer Farnés, situat al costat de la finca de la torre Barrina.
Mare i filla vivien a la torre Barrina, un edifici més gran i segurament ostentós que l’actual, ja que aquell el van cremar a la guerra (20 de juliol de 1936) i després el van tornar reconstruir d’una forma més senzilla. Eren aficionades a la música, la mare tocava el piano, i la filla el violí i el violoncel, de fet van donar classes a algunes noies de la barriada. Feien festes i convidaven a gent de categoria, com per exemple, al financer i polític Francesc Cambó. Deien que a Barcelona sols existien dos Rolls Royce, el de Cambó, i el de la Marquesa, que conduïa un xofer de raça negra.
Es veu que el 31 d’agost de 1907, a pocs metres de la torre Barrina, un cavall desbocat i el seu carruatge van atropellar greument a un veí de Collblanc, que van tenir que portar a Sants. l’Eugènia quedà molt afectada, i va parlar amb les seves amistats i contactes, decidint crear un consultori mèdic de tipus benèfic al barri, el 1909 es forma l’Assemblea Local de la Creu Roja i el gener de 1910 es crea el consultori a la carretera de Collblanc, sense cap ajuda municipal. El 1917 es quedà petit i lloguen el del carrer del Progrés; el 1918 inauguren dos més a Santa Eulàlia i al barri del Centre, que serien substituïts el 1927 per dispensaris municipals; en aquells temps s’ampliava el de Collblanc i el 1948, posteriorment a la mort de l’Eugènia, es converteix en hospital amb 30 llits,…
A la fotografia inferior teniu l’equip mèdic del dispensari de Collblanc l’any 1930, a una visita de la reina Victoria Eugènia de Battenberg i les infantes infantes Beatriu i Maria Cristina. També surt l’Eugènia Casanovas, que suposo que es la dona que situa a l’esquerra. L’Eugènia va ser presidenta de l’assemblea Local de la Creu Roja fins la seva mort; i la filla, la Juanita, va ser la vicepresidenta; que podria ser l’altra dona que surt sense uniforme, encara que ella també era dama infermera de primera classe des de 1927 i pot ser va d’uniforme.
A l’Arxiu Nacional de Catalunya he trobat tres fotografies més d’aquest moment, una molt similar a l’anterior i d’altres dues de l’arribada dels vehicles reials al dispensari.
També deixo la seva esquela,…
REFERÈNCIES
- Collblanc i la parròquia de Sant Ramon Nonat escrit per Josep M. Jordà i Capdevila i publicat per la mateixa parròquia l’any 1996 (origen també de la fotografia de grup, segons el llibre cedida per la vídua del Doctor Aubert)
- Històries de Collblanc -La Torrassa, escrit per Inocencio Salmerón Vargas (indispensable)
- La Imprenta, 28.08.1878 pàg. 5766 (Mor el seu fill, Juanito Farnés i Casanovas)
- La Vanguardia, 29.04.1911 (Estadístiques del primer any de dispensari amb 1082 intervencions)
- ABC, 15.05.1918 (Rebuda per la reina Victoria en audiència)
- La Acción, 13.05.1918 (Rebuda per la reina Victoria en audiència)
- La Vanguardia, 10.06.1924 (Inauguració del carrer de la Creu Roja i “lunch” en la Torre Barrina fins ben entrada la nit)
- La Vanguardia, 02.01.1925 ( es realitza el sorteig d’un solar ¿?)
- La Vanguardia, 04.06.1925 (La reina Victoria ve a l’Hospitalet per visitar els dispensaris de la Creu Roja a Santa Eulàlia i al barri del Centre)
- ABC, 04.06.1925 (Visita de la Reina)
- La Vanguardia, 19.05.1927 (Rebuda per la reina Victoria en audiència)
- La Vanguardia, 26.10.1927 (Juanita Farnés Casanovas és infermera de primera classe)
- La Vanguardia, 28.05.1930 (Rebuda per la reina Victoria en audiència)
- La Vanguardia, 30.05.1930 (El 29 la reina Victoria ve a l’Hospitalet per visitar el dispensari de la Creu Roja a Collblanc)
- La Vanguardia, 29.07.1936 (Cremen la finca Torre Barrina)
- La Vanguardia, 20.08.1944 (Esquela)
- La Vanguardia, 08.11.1944 (Esquela)
- Pla especial per a la concreció d’equipament i definició de paràmetres edificatoris en la “Torre Barrina”, edificació del parc de la Marquesa en l’àmbit delimitat per la carretera de Collblanc, el carrer Llobregat, el passatge Amat i el carrer de Farnés.
Una fotografia de Cal Capella
En Xavier Roca m’acaba d’enviar una fotografia de cal Capella, ja sabeu, que estava a la carretera de Collblanc, a prop de ca la Pubilla Casas, i de la qual vaig compartir unes fotografies del Centre Excursionista fa uns mesos, deixo l’enllaça a sota.
A diferència d’aquelles imatges aquí trobem a persones, que en Xavier identifica com a Mateu, el masover, que es l’home que es situa més a la dreta, amb algun dels seus familiars, d’entre ells, la seva filla, la situada més a l’esquerra. Xavier, ens diu que la seva filla tindria a la fotografia uns 20 anys i per tant calcula que es va fer abans de la Guerra.
Aquesta fotografia també ens permet identificar l’any en que es va construir la casa. Si amplieu la imatge, a l’entrada, veureu que hi ha un forjat amb una data; crec que diu 1846,…. a veure si no m’he equivocat.
En Xavier també ens va comentar fa una temps que en mig de la casa tenien un pou que arribava fins el segon pis, per no haver de baixar, i que era la mina d’aigua de les monges de ca la Pubilla Casas, i es veu que un ramal desembocava a casa seva. De tant en tant la mina d’aigua s’embussava i les monges demanaven ajuda al oncle del sogre del Xavi, per tal de que tornes a correr l’aigua, ja que aquesta mina d’aigua era la que omplia els dos bassals o dipossits que tenien davant de la casa de la pubilla, i on es veu que més d’una persona s’havia ofegat.
REFERÈNCIES
La Causa General a l’Hospitalet de Llobregat
La Causa General fou un extens procés d’investigació impulsat pel ministre de Justícia franquista, Eduard Aunós Pérez, després de la Guerra Civil, amb l’objecte, segons el seu preàmbul, d’instruir «els fets delictius comeses en tot el territori nacional durant la dominació roja».
Va recopilar informació sobre les circumstàncies i detalls no solament d’abusos i crims contra persones i béns comesos durant la contesa a la zona republicana, sinó tot tipus d’accions empreses per les autoritats, forces armades i de seguretat i partidaris dels governs republicans i d’esquerres des de la instauració de la Segona República en 1931. La informació registrada per la Causa General, la recopilació de la qual va durar pràcticament fins als anys seixanta, va portar a l’obertura de nombroses processos judicials posteriors en contra dels quals es consideraven responsables dels mateixos, fins a la promulgació pel govern de Francisco Franco en 1969 d’una llei per a la prescripció dels «delictes comesos amb anterioritat a l’1 d’abril de 1939».
El que teniu aquí sota és la portada dels 271 fulls de la Causa General a l’Hospitalet instruïda per Luis Mazo Mendo.
Què podem trobar a la Causa General?
- La relació de les 60 persones residents en el terme municipal, que durant la Guerra Civil van ser mortes violentament o van desaparèixer i es creu van ser assassinades. (1) i (2)
- La relació de 19 cadàvers recollits en el terme municipal, de persones no reconegudes com a residents en ell, que van patir mort violenta durant la Guerra Civil. (1) i (2)
- La relació de turments, tortures, incendis d’edificis, saquejos, destruccions d’església i objectes de culte, profanacions i altres fets delictius que per les seves circumstàncies, per l’alarma o el terror que van produir s’hagin de considerar greus, amb exclusió dels assassinats, que van ser comesos en el terme municipal durant la Guerra Civil. (1) i (2)
- Diligències, Certificacions, Providències del fiscal i del jutge, Informes de la Guàrdia Civil i la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, Declaracions de testimonis, Relacions, Citacions, Certificats de defunció,… (Entre les pàgines 132 i 145 també trobareu un informe sobre l’estat de l’ordre públic en els mesos precedents a l’inici de la guerra)
De l’últim paquet, el més voluminós, he decidit incorporar aquí, per la seva rellevància, el testimoni d’Àngela Casas Sabaté sobre la mort de Just Oliveras i Prats (industrial, i tres vegades alcalde la de la nostra ciutat entre 1916 i 1931) i la seva cunyada Antònia Durban Casas.
REFERÈNCIES
Una presó i una capella a ca la Pubilla Casas, 1939
Començo per la noticia de la Vanguardia,…
Per ara l’única referència sobre aquesta presó l’he trobada a un llibre de Josep M. Jordà i Capdevila que diu que durant la Guerra Civil, ca la Pubilla Casas va ser ocupada per un comitè i en els soterranis, on hi havia hagut el celler de la casa, s’hi van fer alguns assesinats. Després de la guerra es va cedir als pares Passionistes, els quals a la planta baixa van obrir al culte una capella pública. L’any 1943 la comunitat es va traslladar a una torre de la travessera de les Corts.
Al mateix llibre, l’autor fa una llista incompleta de les persones de la parròquia que van morir durant la guerra, cita com assassinats a ca la Pubilla Casas, el 25 d’agost de 1936, Joan Bibet i Marquina i els seus dos fills, Ramon i Fèlix Bibet i Trabal, els dos primers eren contractistes d’obres i l’últim era pare salesià.
A la fotografia següent veiem el pati frontal de ca la Pubilla Casas amb les personalitats que van acudir a la inauguració.
A la imatge inferior, veiem a l’esquerra al tinent general Luis Orgaz Yoldi, cap de la Capitania General de IV Regió Militar (Catalunya). L’home de blanc va ser el primer alcalde de la dictadura, José Wenceslao Marín López, que va durar nou mesos fins que va ser empresonat; poc després va morir.
A sota veiem la capella, bastant buida de mobiliari ¿?
REFERÈNCIES
- La Vanguardia, 09.09.1939
- Arxiu Nacional de Catalunya – FONS ANC1-42 / BRANGULÍ
- Collblanc i la parròquia de Sant Ramon Nonat, escrit per Josep M. Jordà i Capdevila i publicat per la citada parròquia l’any 1996
- Minibiografia de José Wenceslao Marín López
- Minibiografia de Luis Orgaz Yoldi
Luis Orgaz
El passatge Carbonell, inicis dels 30
Tot el que bé a continuació és obra de Jaume Ventura i Costas, ajudat per la seva mare, Carmen, filla de Cal Carlos Guàrdia, que es situava al núm. 11 del passatge Carbonell.
A la següent fotografia, realitzada el 1947, Jaume ens ha assenyalat el desaparegut barri de Can Pi i altres llocs propers també esborrats per sempre. Ara aquí trobareu un polígon industrial, i a la part dreta la plaça Europa, la fira,… encara que a gran part de l’espai on es situava el nucli de Can Pi podem trobar un solar.
Jaume Ventura també ens ha realitzat un plànol del passatge Carbonell on ha situat els noms de les cases i comerços que hi havia abans de la guerra. Aquesta informació és molt important ja que no sé si es troba escrita a cap lloc, jo al menys no el conec.
Llegint la Vanguardia també he llegit que al bar de la Cisqueta, també li deien “Sisqueta Club Marina”, i es jugava als “peohibits”; també es celebraven actes polítics, i que al barri li deien del “Bé Negre” (amb el Bé amb accent ¿?).
També incorporo cinc fotografies, comentades pel mateix Jaume, que ens permeten situar-nos millor a aquell moment i espai.
Alguns membres de la família de Cal Carlos Guardià. Al fons, Teresa Blanch, la meva àvia materna, qui té un nen a la falda és Isabel Perez, la tia Isabel dona de l’oncle Benet; el nen és el Carlitos, el seu fill, el meu cosí. Al costat de la tia Isabel, la meva mare, Carmen Costas, al darrera el meu pare, Amadeu Ventura, i al costat de ma mare, Montserrat Fuster, la seva cosina.
Els carros de Cal Carlos Guardià al passatge, el que és al devant, és Benet Costas, un dels meus oncles materns.
La matança del porc, el que té el ganivet a la ma, és Enric Costas, un altre dels meus oncles materns, l’altre és un treballador de casa
Dia de Sant Antoni, 17 de gener de 1945. El que es troba a l’esquerra, és l’oncle Enric.
Grup de Guardies Jurats, que vigilaven els camps de conreu. El que es troba a l’esquerra dret, és Carlos Costas, el meu avi matern.
REFERÈNCIES
Grup de Facebook: Records del barri de Can Pi (L’Hospitalet de Llobregat)
Memmortigo? (1934)
Doncs l’Ines del fòrum de l’associació GEFREMA (Grup de Estudios del Frente de Madrid) m’ha tornat a mostrar unes imatges que no coneixia del pont de les Voltes, el que entre 193o i 1939 era utilitzat per creuar el Llobregat a l’alçada de l’actual pont de la Granvia.
Es tracta del film amateur Memmortigo?, dirigit l’any 1934 per Delmir de Caralt i Puig (1901-1990), que crec que era net de Delmir de Caralt i Matheu que el 1873 va instal·lar a Santa Eulàlia l’empresa Marquès, Caralt i Cia., i que es dedicava a filar cànem i lli,… Delmir estudià Peritatge Mercantil i Direcció d’Indústries Tèxtils i Tintòries i treballà en la indústria tèxtil per tradició familiar des dels 20 anys, però el que realment l’apassionava era el cinema amateur, de manera que es va convertir en un dels directors més avantguardistes de l’època.
Memmortigo? dura quasi 16 minuts, és muda, surrealista, plena de metàfores, amb humor… El seu títol significa “em suïcido?” en esperant, i l’argument és això mateix, un home (Ernest Sants) que s’intenta suïcidar de moltes maneres, fins que es troba amb una dona (Rosita García) molt simpàtica que amb el seu somriure el fa canviar d’opinió. El film va tenir molt bona crítica al seu temps, va guanyar molts premis tant nacionals com internacionals i es va considerar des de l’inici una peça de museu.
Com aquest bloc va una mica sobre imatges de l’Hospitalet he intentat esbrinar on es va rodar, però no he trobat pràcticament informació d’on es va rodar concretament la pel·lícula. Les escenes del pont no fa falta situar-les, inclús es veu al fons la desapareguda masia hospitalenca de cal Xic de la Barca.
Aquí podeu situar el pont (erròniament citat com de les Tres Voltes) i la masia a l’any 1933,… pot ser també encara es veuen els “Llachs”, aquells arbres de 1890 que mencionava a la nota de l’altre dia,…
A una de les primeres escenes surt una torre elèctrica i darrere un paisatge muntanyós despoblat d’arbres, aquest també surt més cap endavant del film, i ben bé podria ser el front barceloní e Collcerola, pot ser es podria situar a Esplugues, però no m’atreveixo a afirmar res, ja que sé que ell va néixer a la Bonanova i va viure a Sarrià, així que també podria ser aquella zona.
Als dos minuts de pel·lícula surt una sèquia amb un petit pont i al fons un nucli de cases blanques, amb una masia més propera, podria ser l’Hospitalet però sols veig una xemeneia (m. 2:33), i en aquells anys hi havia moltes més!
Als dos minuts i mig surten imatges d’uns arbres d’aspecte tètric que podrien ser tant del Prat com de la marina hospitalenca.
Una mica més endavant surten dos cotxes a una carretera, al fons sembla endevinar-se el contorn de la muntanya de Montjuïc, però per la distància no sé si ens trobem al Prat o ja a l’Hospitalet, en aquest últim cas podria tractar-se de l’antiga carretera del Prat ¿?
Com sempre no he arribat a moltes conclusions clares. En tot cas aquí teniu la pel·lícula per si voleu donar una ullada i ajudar-me,…
LA PEL·LÍCULA
Memmortigo?
REFERÈNCIES
- El Periódico, 16 de març de 1987
- Viquipèdia: Delmir de Caralt i Puig
- El cinema amateur a l’Hospitalet dins de El cinema a l´Hospitalet : de l´espectacle de fira a la multisala. Quaderns d’Estudi 13-14. Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1996
- El cinema amateur pratenc. Material del Baix Llobregat, 1. 1994, per Margarida Gómez i Inglada
- Cal Xic de la Barca
Milicians al pont de les Voltes, agost de 1936
Torno a posar la fotografia del pont de les Voltes i el de Ferran Puig per situar-nos. El riu és el Llobregat i ens trobem a l’alçada de per on creua l’actual autovia de Castelldefels. El pont de les voltes es va construir l’any 1930 i va ser dinamitat el 25 de gener de 1939 a les 12 de la nit, pels republicans quan escapaven de les tropes franquistes.
Ja situats, ara os presento unes fotografies realitzades per Robert Capa pròximes al 5 d’agost de 1936 (segons Ernest Alòs, un expert en Capa). Les dues es van publicar a The Weekly Illustrated el 5 de setembre de 1936, i posteriorment, aquesta primera, a la revista Life del 6 de gener de 1941. Tota aquesta recerca la ha fet “Ines” als fòrums de l’Asociació GEFREMA (Grup de Estudios del Frente de Madrid) i jo m’he assabentat de casualitat. A les referències deixo l’enllaç que us portarà a altres llocs web tant o més interessants sobre aquest tema.
El que veiem és un control de milicians armats situats a l’extrem del pont que es trobava al Prat de Llobregat; dos pujats a la part superior i dos a peu de terra que controlen tant les entrades com les sortides de vehicles.
REFERÈNCIES
Nova fotografia de la inauguració del pont d’en Jordà, 1935
Incorporo la fotografia i el seu peu ja que ens diu un munt d’informació,…
“El pont d’enllaç de les barriades de Santa Eulàlia i La Torrassa de L’Hospitalet. —
El dia 7 s’efectuà la inauguració oficial d’aquesta important millora urbana. Amida uns 45 metres de llarg. Passa sobre les línies deis ferrocarrils de M. S. A. i té una molt bella perspectiva. La construcció de l’encavallada de ferro ha estat f eta als tallers de La Maquinista Terrestre i Marítima, segons projecte elaborat per l’arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt, havent contribuït a aquesta important millora, a l’estació final de la qual, Bordeta-Cotxeres (situada dintre el terme de L’Hospitalet) dóna accés aquest pont, la Companyia de M. S. A., que ha construït unes parets de contenció per a la sortida al carrer de Salvador Seguí, de La Torrassa. Aquesta obra s’ha portat a cap en menys d’un any, ja que el 14 d’abril de l’any passat es posà la primera pedra.
A l’hora assenyalada arribà el president interí de la Generalitat, Sr. Pich i Pon, acompanyat del sots-cap de cerimonial Sr. Puigdomènech, el qual fou rebut amb aplaudiments pel públic i saludat per l’alcalde de L’Hospitalet, el qual va presentar els altres invitats.
Seguidament la comitiva ocupà l’entarimat que s’havia aixecat a l’avinguda del Metro i l’alcalde gestor llegí el discurs en qué es feia història dels treballs realiizats per aconseguir aquesta important millora, des de l’any 1907, en qué es llança la idea, fins al moment actual, que era una realitat la unió de les dues barriades, de Santa Eulalia, amb els seus 7.000 habitants, i Coll-Blanc-La Torrassa, que en té prop de 21.000.”
REFERÈNCIES
Santa Eulàlia de Mèrida, 1936
Dilluns passat vaig quedar amb en Juan Batalla ja que feia pot ser més d’un any que m’havia ofert prestar-me un llibre, i com el temps, a més d’inexorablement, passa volant, doncs això, un any!. El llibre en qüestió feia temps que el buscava, ja que és dels primers llibres que parlen exclusivament sobre la nostra ciutat; és obra d’Emiliano Vilagrasa Lariz i es diu Una Ciudad en Marcha: Hospitalet de Llobregat. Segons el que diu a la introducció, Emiliano tenia un programa de radio que es deia “Hospitalet”, es suposa que a la radio de la nostra ciutat, i a l’any 1961, es va decidir a escriure un llibre com el seu programa, ple d’entrevistes a hospitalencs del mon de la cultura, esports, política, indústria,…; però també amb moltes imatges (moltes dolentes) i passatges del passat i en aquells moments present.
Ja dic que les imatges no són molt bones, però crec que algunes es poden mostrar. Aquesta d’avui és de l’antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida. Molts pot ser no sabeu això, però abans de la Guerra Civil, a la plaça de l’Ajuntament exisitia una altra esglèsia diferent a l’actual, beneïda l’any 1600 (prèviament va existir una altra construida l’any 1492, i que també va ser destruida). Aquesta església, i lamentablement també el seu arxiu, va ser cremada i destruïda als inicis de la citada guerra, el 19 de juliol de 1936.
Alguns elements de l’església sobre tot de la porta principal, així com moltes fotografies, i els retaules els podeu trobar al museu, com he comentat en diverses ocasions.
REFERÈNCIES
Més fotografies i informació sobre l’església a aquest bloc
L’homenatge a la vellesa de 1931
Aquesta fotografia la va realitzar Alessando Merletti i es va publicar a la revista Mundo Gráfico el 17 de juny de 1931. Era la celebració de la festa en homenatge a la vellesa (diada dels vells), que es feia a la nostra ciutat des de l’any 1916 fins crec el 1974, que és l’última referència que he trobat.
Es van iniciar a nivell de Catalunya i Balears com a iniciativa de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Barcelona, que va fundar l’Obra de la Vellesa amb el propòsit de provocar la formació de patronats locals encarregats d’organitzar cada any aquestes diades.
L’edició de 1931 va tenir lloc al cinema Oliveras, suposo que el que es veu a la fotografia és l’entrada. Encara que no va venir, s’esperava la presència del president Macià, el que va causar una gran afluència de ciutadans. Sí que es va presentar el capità general de la regió, López Ochoa, que veiem a la fotografia, amb el seu ajudant, el capità Fajardo. També podem veure darrere de la nena que porta les flors a Francesc Moragas i Barret, fundador i director de “La Caixa”; l’alcalde de l’Hospitalet, Josep Muntané i Almirall, seria l’home calb i amb bigoti blanc que es trobaria darrere de la tercera nena sentada començant per la dreta, i suposo que les persones que es troben a la mateixa filera són el munt d’autoritats que van acudir, però jo no les sé reconèixer.
Pot ser els que sou de l’Hospitalet de fa molts anys podeu reconèixer els vostres avantpassats. Quantes penúries ens podrien contar aquests homes i dones, nascudes moltes a mitjans del segle XIX!!
També deixo el relat d’aquesta diada contada per La Vanguardia:
Albert Germans, 1935
Aquesta fotografia feia temps que la volia treure al bloc, i avui, veient que a la plataforma en defensa del canal de la Infanta estan preparant una sortida guiada pel barri de Sant Josep, m’he decidit a fer les gestions oportunes.
La fàbrica que veiem a l’esquerra, al carrer de Rodés, és Albert Germans, projectada per Antoni Puig i Gairalt l’any 1926, encara que atribuida al seu germà Ramon. Era una fàbrica tèxtil amb molta trajectòria que fa pocs anys lamentablement va plegar, al 2007 des de ICV es va proposar fer un hotel d’entitats, al 2009 va ser un dels quatre edificis candidats per convertir-se en la seu del museu del còmic de Catalunya, que finalment es va guanyar des de Badalona, i ara no sé si hi ha cap projecte, en tot cas forma part del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat i podeu consultar les seves característiques a fitxa que he deixat a les referències.
A la dreta de la fàbrica tenim la riera dels Frares, que encara existeix travessant el barri, enllaçant passatges, fins a l’avinguda del Carrilet. Pujant per la riera arribaríem al túnel per sota les vies que veieu a la dreta de la fotografia, que és l’entrada a l’actual parc de les Planes, al cementiri. Abans per allà baixava el torrent del Capó, del que ja he escrit alguna cosa.
Veiem per sota el nivell de les vies el famós canal de la Infanta, que salta per damunt de la riera dels Frares mitjançant un aqüeducte actualment desaparegut, i continua el seu camí fins al mar a Montjuïc.
A l’esquerra, al costat d’aquells dos dipòsits (suposo que d’aigua per les locomotores del tren), veiem el talús on es construiria el barri de Can Serra i damunt unes cases, que suposo que són les d’Esplugues.
Just a l’esquerra dels dipòsits baixaria l’actual avinguda de Isabel la Catòlica, i a la dreta tenim les diferents bòbiles que feien maons a partir de les argiles de l’actual parc de les Planes. El bosc que es veu al final, sota sant Pere Màrtir, és can Vidalet, que abans estava ocupat per finques d’estiueig de la burgesia barcelonina, amb les seves torres i jardins. A la dreta, l’edifici blanc del fons podria ser la Pubilla Casas, però no estic segur,…
Deixo aquest esquema, espero no haver-me equivocat en res,… Com hi ha 12 anys entre les dues fotografies hi ha coses que no trobareu.
REFERÈNCIES
- Article al bloc: El torrent Capó
- Guia de can Vidalet
- Fitxa d’Albert Germans al PEPPA (núm. 80)
- Indústries i obradors a l’Hospitalet (1a. part) escrit per la Matilde Marcé i Piera i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat l’any 1997
- Grup de facebook “Protegim el canal de la Infanta!” i l’esdeveniment de la sortida guiada pel barri de Sant Josep
A la recerca de la cúpula misteriosa
Tot va començar quan en Munh Radeac va preguntar al grup de facebook “Protegim el Canal de la Infanta!” que què era el cercle que es veu a les fotografies. Va afegir que quan era petit, crec que als anys 60 (no?), tot era un camp d’ametllers, i en mig es trobava aquesta gran cúpula de formigó, els nens li deien la bola del mundo i comentaven que dintre hi havien huesos de muertos,…
Ens trobem al sector elevat que queda entre les vies i el carrer de Josep Tarradellas, i entre les rampes del carrer Miquel Peiró Victori i del Carrer Álvarez de Castro.
L’evidència documental més antiga de l’existència de la cúpula per ara la trobem a la fotografia de 1947. L’edifici més proper es can Bori, una antiga torre residencial construïda a l’any 1878, els seus terrenys eren travessats pel canal de la Infanta, i a l’altra banda d’aquest, just al costat de la nostra cúpula, tenien l’hort i molts arbres fruiters. L’any 1928 va canviar de mans i es va convertir en una escola tècnica que mai va funcionar; amb l’arribada de la República es va transformar en escola per nens, a la Guerra Civil va continuar com a escola, encara que els dies en que es van incrementar els bombardejos no van fer classe.
A la dreta d’aquest hort tenim la riera del Canyet que baixava des de l’actual barri de Sanfeliu per un canal obert a uns 3-4 m de profunditat respecte el terra. A la banda esquerra, com veieu hi havia camps, fins les propietats de la caserna de la Remunta, on els soldats feien maniobres.
La cúpula encara existeix a l’actualitat, la podeu veure des de diversos angles a la fotografia inferior:
També, gràcies a Santos Vallespín tenim fotografies molt més properes. Com veieu és molt gran, la part que es veu a la superfície al menys té 10 metres de diàmetre.
Ràpidament al grup van sortir diverses hipòtesis inicials: un forn de bòbila, un bunker de la guerra civil, un pou artesià,… i un altra, molt més elaborada que ens va aportar Artur Garcia, bé, el seu pare a través d’ell. Segons ells existien tres cúpules que l’Artur de petit i el seu grup d’amics anomenaven les tortugues. Les altres dues no es veuen a cap fotografia, i pot ser van desaparèixer quan van obrir el carrer, ell recorda una força més petita cap al sud-sudest de l’encara exisitent.
Segons el seu pare, que va ser testimoni de la seva construcció quan era petit, aquestes estructures eren les defenses anti-bomba d’uns dipòsits subterranis que mai es van arribar a construir. Artur ens diu “sembla ser que això era la part de sobre, llavors s’havia de buidar de baix…, imagino que utilitzant la terra com a motlle i no haver d’encofrar“. Els dipòsits els pretenia construir la CAMPSA, que tenia una refineria a Cornellà, a 400 metres, per protegir els olis que produïa d’un possible atac aeri del bandol nacional a la Guerra Civil. L’Artur ens ha fet aquest esquema per tal d’orientar-nos:
També he trobat una fotografia al grup del Centre d’Estudis de l’Hospitalet feta als 80, quan van obrir el carrer Alpes, ara avinguda Josep Tarradellas i Joan; on l’estructura no està tan soterrada i es troba envoltada d’horts, desapareguts no fa molts anys. Si sabem que l’edifici que té davant, el centre municipal d’emergències Els Alps, té una longitud de 28 m, pot ser la cúpula fa al menys uns 12 m de diàmetre, per tant pot ser en profunditat encara és més gran.
A una altra foto, també de Santos Vallespín, i més antiga que l’anterior, de quan el carrer Alpes encara no s’havia obert, podem veure una espècie d’elevació, però crec que és més llunyana i no té res a veure amb les cúpules. En tot cas podem veure com era abans aquesta zona.
A la fotografia següent podeu veure el talús que es va produir quan van obrir el carrer. Són materials molt tous, argiles, i encara que no veig cap canvi de nivell estratigràfic, semblen dipositades naturalment, es a dir, crec que no té aspecte de que sigui cap replè artificial.
A veure si podeu distribuir aquest resum entre els vostres coneguts, pot ser algú té més records o informació i ens soluciona aquest misteri!
UNA ANY DESPRÉS, EL MISTERI S’HA RESOLT, SEGUIU AQUEST ENLLAÇ,…
REFERÈNCIES
- Grup de facebook Protegim el Canal de la Infanta!
- L’abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Escrit per la Mireia Mascarell i editat per l’Editorial Efadós l’any 2003.
L’edifici de “El Coro”
El juliol passat Santos Vallespín preguntava quin era l’origen d’aquest edifici situat al núm. 24 del carrer Baró de Maldà. MuNh Radeac va respondre que era la fàbrica SAPLAS (Sociedad Anónima de Plásticos) vam anar a les hemeroteques i van trobar que al 1947 alguns dels treballadors s’organitzaven en un equip de futbol i també que al 1954 l’empresa posava un anunci al diari per vendre un alternador de 20 K.W.A. Ireneu Castillo també recordava els sacs de pellets de plàstic a léntrada, serien els anys 70-80, o pot ser abans,… 🙂 Jo no soc del barri, però sempre que passo el trobo tancat, pot ser és així.
Angelina Vilella ens resoldrà el misteri, ja que li va dedicar un capítol de tres pàgines al seu llibre “Jo… també recordo”, i que encara que no la conec, espero que no li molesti que el copií aquí. Diu així:
“Els mots que identificaven les cases i els seus hostes o families han anat desapareixent, potser als pobles petits encara hi perduren, però als llocs grans com el nostre Hospitalet ja en queden pocs i també hi dominen els cognoms.
Jo, quan era petita, era coneguda com l’Angelina del Coro, en les dependències interiors del qual hi havien viscut els que portaven la cafeteria del teatre. Jo vaig començar a ser hospitalenca l’any 1941.
Molts us preguntareu què és el Coro, on és?. La llàstima és que no s’ho hagin preguntat a l’Ajuntament. Molts edificis públics han desaparegut del poble, l’han deixat empobrir; la Sala Mercuri, a Sant Josep, les Canyes o Ateneu, al carrer Rossend Arús, Cal Carreter al carrer Major i també el Coro.
Ha estat una llàstima la desaparició d’aquest últim, o a mi m’ho sembla per ser-ne part interessada, hi vaig viure els primers anys de la meva vida. Fins fa sis anys, o sigui el 1994, s’hauria pogut recuperar, però, per interessos creats, els que ho van intentar ho deurien veure impossible.
Aquest local va ser edificat particularment, i fet voluntariament pels paletes del poble, hi anaven desinteressadament a fer-hi hores fins que va quedar construït . El motiu d’aquest fet és que, a Cal Carreter, per cert, local on s’hi va fer cinema per primera vegada a l’Hospitalet, hi havia un “coro”, una entitat coral, i pels motius que siguin, no els sé, els van separar els seus components, i els uns es van quedar al carrer Major i els altres van construir l’edifici del “Coro”. La Campestre, era el nom d’uns del coros, no sé quins dels dos, no ho he pogut esbrinar. L’escut que es troba damunt de l’escenari del “Coro”, segurament és de La Campestre. Doncs, com dic, allà hi anaven els del “coro” a assajar, d’aquí que li quedés el nom, i avui ningú es recorda de la seva existència.
En ser el Catòlic, un cert temps, parròquia, els components de l’esbart dansaire de ballets “Centre Catòlic” ho van aprofitar per anar-hi a assajar. En Joan Ribes portava la canalla i en Joan Casas els grans. També s’hi feia teatre, però la guerra ho devora quasi tot i aquest local en nom del “Generalísimo” va ser requisat als sus propietaris, de fet el poble, i venut a una empresa particular perquè hi construís una fàbrica.
El meu pare va ser la persona contractada per uns senyors de Barcelona per muntar-hi una empresa de baquelita; ell sempre deia que havia conservat l’estructura del local per si alguna vegada el volguessin recuperar els de l’ajuntament, per desgràcia no ha estat així, no hi ha hagut aquesta voluntat…
El local constava, bé constava, encara existeix, d’un gran teatre amb un escenari modernista que, encara avui, si no l’han destruït, es pot contemplar, amb un gran escut dalt al centre. El darrere de l’escenari és altíssim, per poder pujar i abaixar els decorats. Des de la Riera de la Creu, se’n pot apreciar l’altura, l’edifici encara està dret.
Al davant, pel carrer Baró de Maldà, número 24, es pot veure la façana del local, el màstil de la bandera està resistint tots els embats del temps, esperant en va poder onejar altra vegada la senyera.
Un cop traspassada la porta principal, el local que es troba era la cafeteria, molt àmplia per a aquest ús, i a la vegada confortable i bonica per la decoració. Del centre del sostre, al voltant d’un cercle d’uns tres metres de diàmetre, hi penjaven unes garlandes de flors, fetes de guix blanc, començaven petites i al centre eren tres vegades més grosses i, als quatre cantons del sostre, unes rodones fetes a joc de les mateixes flors que les garlandes, però aquestes sense penjar. Entre la sala del teatre i la cafeteria hi havia les dependències on vivien els cafeters, i aquest va ser el lloc on vaig viure uns anys.
Fotografia més o menys actual. "El Coro" en color groc; a dalt, la plaça del Repartidor
Fotografia de 1947. En aquest cas no he identificat l'edifici però crec que comparant-la amb la fotografia anterior es pot localitzar fàcilment.
Al costat de l’edifici hi havia un gran pati, la meitat de l’Ajuntament, l’altra meitat del Coro. Es donava el cas que, a la part de l’ajuntament, s’hi trobaven molts trastos, segurament requisats: mobles, gerros, paraigüers, calaixeres, fins i tot una banyera, aquesta era la nostra temptació, dic nostra perquè moltes nenes de la barriada venien a jugar, aquests estris de l’altra banda ens captivaven, i això que teníem prohibit traspassar el terreny. L’Isidre de l’Ajuntament, que era l’encarregat de vigilar-ho, ens renyava sempre que li escampàven els trastos, perquè recordo que, d’escampall sé que en fèiem, però com que també venia a jugar la seva parenta l’Eulàlia Piguillem, a vegades feia els ulls grossos. Moltes nenes del poble ho han de recordar també, perquè eren unes quantes, fins i tot em fa gràcia anomenar-les: de l’edifici del costat començant per baix hi venien: el Josep M. i la Joana Parera, l’Angelina Carreras, la Rosa Lluch, la Rosita Manzanares, la Teresita Josep, el Mario Molina, la Nuri Peña, filla del carboner Domingo, carboneria coneguda per tot el poble, la Mercé Mesa, la Montserrat Cuyàs, la Montserrar Tarragó, l’Amparito i la Joana Riera, cosines elles i a la vegada nebodes del barber que hi havia al número 16 del mateix carrer, on avui hi ha una dependència de la Caixa. Tota aquesta canallada jugàvem al pati, dia darrere dia, any rere any, d’aquí em vé la nostàlgia quan el veig abandonat, mort i obligat a fer de garatge d’una entitat. Aquetes coses només interessen als hospitalencs de cor, no asl que hi vénen a guanyar-s’hi la vida, ens ho estan demostrant (…)“
Si voleu veure a l’Angelina Vilella comentant records com aquest, a les referències trobareu uns vídeos gravats per ella,….
Cal dir també que he trobat referències de que a aquest edifici tenien la seva seu les Joventuts Libertàries de la CNT-FAI. També he trobat a la Vanguardia del 6 de juny de 1934 un article sobre un registre a l’Ateneu Libertari Racionalista “Francisco Ferrer Guardia” del carrer Francesc Macià (nom que rebia el carrer Baró de Maldà en aquells temps), segurament estem parlant del mateix lloc.
A veure si teniu més informació,…
REFERÈNCIES
- Mundo Deportivo (27.03.1947)
- Text: “Jo… també recordo” de l’Angelina Vilella i Rafel Garrich (dibuixos). Editat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat al’any 2000
- Memoro – Angelina Vilella Ros
- Quico Sabaté: l’enemic nº 1 del règim. Setge al Mas Clarà de la Mota (27.05.2010) dins del bloc Girobolc d’opinió, de Josep Terrades
- La Vanguardia 06.06.1934
L'Hospitalet de Llobregat 