Faema i els seus voltants, 1968
Faema va ser una de les primeres grans empreses que es va instal·lar al carrer dels Motors, quasi en el límit actual amb Barcelona. Va arribar als anys 60, com a filial de la mateixa marca italiana, que ja havia desembarcat a Barcelona l’any 1954. A aquesta fàbrica es feien màquines de cafè per l’hostaleria, i a pesar dels molts canvis, encara hi fan, però sota el nom de Quality Espresso, que crec que manté Faema com a marca.
La fotografia segurament és de l’any 1968, ja que és la mateixa que surt en un anunci de El Mundo Deportivo d’aquell any, el deixo a les referències. A part de que a aquells anys la fàbrica es trobava pràcticament envoltada de camps, veureu també que pel seu costat passava un canal, era la pluvial de la Farola, que baixava des del cementiri, recollia l’aigua del sector de Bellvitge, i posteriorment passava a tocar de Can Pi; aigües avall d’aquesta fotografia seguia en línia recta cap el far. La pista que la segueix de forma paral·lela era la carretera del far, que ara es diu carrer de Miguel Hernández
Aquí sota deixo una foto de 1967, on incorporo el recorregut de la carretera i pluvial de la Farola, també he posat algunes referències més per que us situeu, ja que aquesta zona ha canviat moltíssim. Camps com aquests sols en queden uns quants a cal Trabal, i pel que va dir ahir l’alcaldessa, em sembla que per molt poc temps,…
La fàbrica actualment és així, té el mateix aspecte però amb plaques solars.
REFERÈNCIES
Els cromos de Chocolates Guillén (192?-195?)
Fa uns dies que a la pàgina de facebook vaig presentant fotografies d’objectes que han sortit de les fàbriques o obradors d’aquesta ciutat; des de ulleres de la Indo, fins a ampolles de lleixiu Alfonso,… és molt fàcil, vas als llocs web de subhastes o d’anuncis, poses al recercador “l’Hospitalet” i surten un munt d’objectes relacionats amb la nostra ciutat. Uns més macos, que ens porten molts i bonics records; d’altres més lletjos, que pot ser penseu que no són més que escombraries,… però tots amb una història, que és el que jo busco. A veure si recordeu aquests cromos.
No he trobat quan va començar a fer xocolata Chocolates Guillen, però aquest és un dels primers cromos que he trobat, sé això per que el telèfon té tans sols quatre dígits (i una lletra). En aquell moment tenien el despatx al carrer Robador, 31 de Barcelona i el cromo era de la gran Katherine MacDonald, la primera dona productora de cinematogràfica de Hollywood (1919-1921) i una de les actrius millor pagades de l’època, va finalitzar la seva carrera l’any 1926,… es a dir que probablement aquest cromo és dels anys 20.
Al següent cromo, veiem que han canviat de direcció, al menys del despatx (pot ser la fàbrica ja era a l’Hospitalet?), es troba al carrer de l’Hospital, 91 de Barcelona. També han canviat de telèfon i a més ja té cinc dígits (això no ens diu res ja que he trobat cromos del carrer Robador amb el telèfon 24526). El cromo és de la proclamació de la República, per tant, hem canviat de dècada i ens situem als anys 30.
Tornem a canviar de direcció, ja hi som a l’Hospitalet, a Collblanc, al carrer Martí i Julià, 54; també canviem de telèfon, però mantenim les cinc xifres. Abans del 7 de maig de 1931 el carrer Martí i Julià és deia Romanins i no va ser fins el final de la Guerra Civil (les tropes franquistes entraven per la Diagonal el 26 de gener de 1939) que es va convertir en carrer del General Sanjurjo.
Als pròxims cromos, que crec que són els més comuns, ja tenim el carrer canviat de nom i un telèfon amb sis xifres, crec que això es va produir l’any 1950; el podem comprovar també amb l’inici de les carreres de les actrius que surten, aquí no l’he posat però hi ha un de la Parice Wymore, que va començar a fer pel·lícules aquell any.
He trobat altres col·leccions de cromos més infantils (fàbulas, Bella Lisela, zoología de peces) amb la direcció al coronel Sanjurjo, però cap amb el telèfon de cinc xifres, el que si és així, ens diria que als anys 40 no es van regalar cromos amb les xocolatines, o pot ser la fàbrica va plegar temporalment.
Per últim els de la lliga de fútbol de 1953-54. Els he posat de l’Espanyol ja que l’Ireneu sempre diu que sols poso jugadors del Barça,… encara que no he pogut resistir-me i també he ficat a Manchon,… és que era hospitalenc. Ah! aquests cromos són d’alumini, crec que són els únics que van sortir amb aquest material, i…
…i pot ser els últims, ja que el febrer de 1954 la fàbrica i el magatzem van patir un incendi considerable
Inauguració del pas inferior de la carretera de Santa Eulàlia, 1961
He trobat a l’arxiu del NO-DO una petita gravació de 25 segons del moment de la inauguració del pas inferior del carrer de Santa Eulàlia. M’he portat cap aquí tan sols 5 fotogrames; com que hi ha més imatges, us recomano que visiteu l’enllaç que deixaré a les referències.
A aquesta primera imatge podeu veure una multitud al carrer de Santa Eulàlia, a prop de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. Els edificis del fons són els del barri de la Torrassa, i l’edifici industrial més proper, darrera de la tanca, és una bòbila que es deia Ceràmica Cusó (antiga Casa Abadal).
Tot això que veieu al cel son coloms, per les caixes que es veuen, centenars!. La xemeneia és la de la mateixa bòbila que comentava.
A la següent es veuen les caixes dels coloms i darrere la desapareguda masia de ca n’Alós, una de les masies més antigues de l’Hospitalet i que segons diuen va ser enderrocada pels amos de la Vanguard; una vegada l’edifici d’aquesta empresa ja s’havia construït. Si us fixeu una mica, darrere, al costat de la masia, també veureu l’edifici del molí i la xemeneia de la Tecla Sala.
El descobriment de la placa commemorativa, ja desapareguda, que actualment es pot trobar, molt deteriorada i sense els escuts, a la paret del pas inferior, costat muntanya. L’home que hi ha a a la dreta de tot és Ramon Solanich i Riera, l’alcalde en aquells anys.
I per finalitzar les autoritats i mitja ciutat fent una passejada pel pas.
Us poso l’article corresponent de La Vanguardia, on podreu trobar més informació
També podeu trobar molta informació i fotografies tant de com era abans, com de la construcció, o de la mateixa inauguració al lloc web de l’Arxiu de Santa Eulàlia de Provençana. Us deixo els enllaços aquí sota,…
REFERÈNCIES
- NO-DO núm. 944B – 06.02.1961 (00:38-01:03)
- La Vanguardia, 31.01.1961
- Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana, sobre el pas inferior de la carretera de Santa Eulàlia (1), (2) , (3) i (4)
Revista E.C.O., núm. 3, desembre/1934
Aquest és el tercer número de la revista ECO que Manuel Fernández Casado comparteix amb nosaltres. Fa més de 80 anys la seva família el va treure al carrer amb l’objectiu de “batallar, recreando al lector, por los intereses de los habitantes de L’Hospitalet, dejando constancia de todo cuanto ocurriera y fuera beneficioso para la ciudad”
Com als números anteriors trobem un munt d’anuncis de comerços de Collblanc-La Torrassa, que ja m’han dit des d’aquest barri que estan portant molts records d’aquells anys, per exemple a la filla de Joan Alañà, la Núria, l’ha fet molta il·lusió trobar l’anunci de la tenda de comestibles del seu pare, això és fantàstic!
Bé, no sols tenim anuncis, també tenim la continuació de les seccions fixes, com recomanacions a les dones sobre roba d’abric a la secció Femenina; Receptes, com per exemple el bacallà a l’estil de Veracruz; també com interpretar els somnis, relats, poemes, reflexions, activitats infantils, acudits,…
Però anem a les pàgines que parlen de la nostra ciutat: A. Caixal es queixa del mal estat de la ciutat, de la manca d’espais pels infants, i la falta d’atenció capa ells, i demana a la ciutat que treballi unida. Ens ofereixen les notícies de sis equips de futbol: El Coll-blanch, el C.D. Florida, el R.C. Germanor, el C.D. Tapiolas, també del A.D Tranvías, del Peña Verdi i del C.D. Uruguay, no m’ha donat temps d’investigar si eren tots de la nostra ciutat. També ens anuncien la pròxima celebració d’una carrera ciclista i la formació d’un nou equip de futbol.
A la portada tenim a l’Orquestina Alma Porteña, una de les millors del moment, segons diuen, i que a més ha adquirit nova instrumentació i ha modernitzat el seu repertori.
Ens diuen que el constructors del pessebre dels Obradors Lluch estan treballant de valent i comenten algunes obres exposades al Recó d’Art del citat obrador. Ens anuncien que les noies de la Juventud Católica Femenina, han pujat a l’avinguda del Tibidabo per tal de visitar l’Amparo de Santa Lucía; s’ha inaugurat el curs 1934-35 de l’escola d’infermeres al dispensari de la Creu Roja, a Collblanc; s’ha començat a tirar a terra una part de la fàbrica Viuda e Hijos de Jaime Trias, ja que han de prolongar la Gran Via; els alumnes de les escoles nacionals, amb els professors Coma i Carrió van fer una excursió per diferents municipis propers, pujant fins a Sant Pere Màrtir; ens parlen de la inauguració del grup escolar Francesc Macià amb el llistat de les autoritats assistents.
També recullen queixes, com que el mal estat de les voreres dels carrers de la Torrassa estan causant accidents; també demanen una estructura que cobreixi de la pluja la parada d’autobús entre Torrent Gornal i la carretera de la Bordeta.
REFERÈNCIES
Revista E.C.O., núm. 2, novembre/1934
Fa uns dies Manuel Fernández Casado va compartir amb nosaltres la història de la Impremta Eco, que havia estat de la seva família en el passat, i també el primer número de la revista ECO, que aquella impremta va editar durant un curt període de temps, cinc números.
Aquest que tenim aquí és el segon (piqueu a sobre de la imatge per descarregar-lo) i ja comença amb una sorpresa, ens presenta a Angelita Ros, una artista de l’Hospitalet completament desconeguda per mi. No és difícil trobar referències del seu treball als diaris, aproximadament des de 1928 fins a 1936, on es refereixen a ella com “Gentil canzonetista frívola” , “estrella de la canción” als anuncis de les seves actuacions per exemple al Principal Palace, al Goya, al Coliseo Pompeya, Sala Caspir, teatre Catalan Romea, teatre Circo Barcelonés,… Normalment anava acompanyada d’altres artistes formant part d’espectacles de “varietés” i inclús circ. L’última notícia que he trobat d’ella és que formava part de la caravana artística que va sortir cap el front d’Aragó, el 3 de setembre de 1936; aquesta caravana va ser organitzada pel diari “Las Noticias” i va recórrer Barcelona abans de partir, inclús Companys va fer un discurs ,… bé, podeu trobar més informació a sota,…
A més de la gran quantitat d’anuncis d’establiments comercials de la ciutat, principalment de La Torrassa i Collblanc, també trobareu espais de bellesa femenina, receptes de cuina, interpretació dels somnis, poemes,… pot ser el més interessant són les petites notícies, també del mon de l’esport i de l’art a la nostra ciutat. En aquells moments era notícia la inauguració del grup escolar Salvador Gil i Gil del carrer de Campoamor; el bon ritme de la construcció el pont d’en Jordà; la bona qualitat de les pel·lícules del cinema Alhambra; la pròxima inauguració del camp de futbol de l’entitat “el Universo”; cometaris sobre el C.D Torrasense, el Florida, la Peña Oriente; també que Obradors Lluch te previst instal·lar per nadal un “Racó d’Art” per que els artistes hospitalencs exposin les seves obres, i menciona a Margaix (decorador), Revollo, Manau i Solà, aquest últim fotògraf,…
La carta del director també ens avisa de que una nova publicació està a punt de sortir a l’Hospitalet,seria l’Espill, que després de 36 números tancaria a l’inici de la guerra civil.
REFERÈNCIES
Una fassina al carrer d’Enric Prat de la Riba
Avui no tinc foto antiga, tan sols tinc aquest simple anunci que he trobat a una Guia de Barcelona de 1925:
L’he trobat i m’ha donat per mirar que hi havia ara a aquesta direcció, al 148 d’Enric Prat de la Riba, i sí, resulta que he trobat un edifici antic, segurament el mateix on era la fàbrica. Ara allà tenim la botiga Decoració Sant Josep i el Celler d’en Pep.
També he recordat que Josep Perelló i Masllorens va escriure un llibre indispensable pels que viviu a aquest carrer, i m’he posat a buscar entre tots els seus records a veure si trobava els d’aquest edifici, i sí, aquí els teniu:
El local acostat al carrer de l’Estrella que acull la botiga Decoració Sant Josep és antic però espaiós i plaent De nit una lluminària generosa s’emmiralla amb els teixits que seran cortines o cobertors, i l’establiment adquireix un matís refulgent. Per accedir-hi cal superar un esglaó d’una alçada un xic superior a la normal, de segur que els constructors no es fiaven ni un pèl de les avingudes de la riera dels Frares, aleshores a cel descobert. Quan la riera es desbordava i ajuntava el seu cabal al de les aigües que, enfurismades, baixaven pel carrer de l’Estrella , la zona es convertia en un llac. Cal deduir, doncs, que el mestre d’obres coneixia l’alçada dels negaments i , previsor, no escatimà l’alçada de la planta de l’edifici.
En aquest punt no sempre s’han confeccionat cortines. Jo, d’infant, abans de la guerra, recordo dues fileres de bótes, una a cada costat de les parets, pintades totes del mateix to marró, proveïdes d’unes aixetes lluentíssimes, a sota cada aixeta un gobelet de fusta disposat per recollir un possible degoteig de líquid.
Aquest celler era conegut amb el nom de la fassina, atès que , en un annex del local, s’hi destil·lava vi per obtenir aiguardent. Quan l’alambic funcionava, el carrer s’omplia d’una flaire intensa de matafaluga [anís]. La meva mare, que era abstèmia total, passava una mala estona. Després de la guerra, celler i fassina foren regentats per la societat Coromines i Tort; aquesta societat contractaria un aprenent joveníssim quasi un nen, el meu gran amic Jacint Castells i Tarragó, – els temps eren prou durs-; en aquells dies també formava part de la plantilla que tenia cura del celler i la fassina, un hospitalenc prou conegut, el compositor Jaume Ventura i Tort.
El celler canviaria de mans dues vegades – la fassina ja no tornaria a funcionar-, l’última el 1950 quan el matrimoni format per Pere Ribas i Encarnació Piñol es disposaren a perseverar en la venda de vins i licors. Tenien tres fills: Josep, el gran, i duies nens bessones extraordinàriament semblants, costa distingir quina era l’Anna Maria i quina la Maria Teresa. En arribar 1970 -ja mort Pere Ribas-, l’espai fou sotmès a una profunda transformació. Josep Ribas continuarà l’activitat vinatera i licorera a l’espai posterior de la finca i, a l’antic celler, la vídua Ribas i les seves filles endegaren quelcom tan diferent de vendre vi com pot ésser la confecció de cortinatges. I fins ara.
Deixeu-me dir que l’atractiu aparador que en Josep Ribas, amb tanta atenció, té obert a la façana de l’edifici era, fa seixanta anys, la porta d’entrada a la destil·leria.
Alambí de la Fassina Balanyà de l’Espluga de Francolí
En Joan Casas i Fuster, a un llibre seu sobre la indústria de la ciutat al segle XIX, ens situa aquesta fassina com un lloc de referència als seus records infantils, ens diu que va tardar molt temps en assabentar-se de que allà es feien begudes alcoholiques i en aquell moment és va produïr quelcom interessant:
Aleshores vaig saber que aquella fassina em lligava amb les vinyes que ja gairebé havien desaparegut quan jo vaig néixer [1950], que era el meu fràgil pont amb la tradició rural mediterrània del meu poble que, a la meva infantesa, era ja un paisatge tan arqueològic com les piràmides d’Egipte.
REFERÈNCIES
- Passejant pel carrer Enric Prat de la Riba. Escrit per Joan Perelló i Masllorens i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular l’any 2004
- La formació de la indústria a l’Hospitalet del s. XIX . Escrit per Joan Casas i Fuster i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’any 1985
- Fassina Balanyà de l’Espluga de Francolí
El tancament d’Alpur SA
Induatrias Alpur SA era una industria que es situava a la barriada de Gran Via Sud, a la carretera del Prat, a tocar de Barcelona. Es dedicava a la fosa i l’estampació de metalls. He trobat a internet olles i altres útils d’aquesta marca, també he llegit que feien culleres, ganivets,…
Sé que ja existia l’any 1947 amb una sola nau, que el 1958 ja tenia les dues, però no sé concretament quan es va fundar. Va tancar l’any 1975, quan va fer suspensió de pagaments.
A continuació he posat la situació d’on crec que es situava l’empresa, el primer és un plànol realitzat segons un vol de 1974 i he senyalat on posa Ind. Alport, que suposo que és una errada i és Alpur. A la fotografia aèria actual he traslladat més o menys la posició on era l’empresa.
A la següent fotografia, fantàstica, és una llàstima que no tingui millor, també la podeu veure. Crec que és de principis dels 60, es pot veure la caserna de Lepanto, el barri de Santa Eulàlia, un munt de coses,…
A la següent fotografia, cedida per Bartolome Fite, podeu veure com era una de les naus d’Alpur, en el moment que sofria un incendi l’any 1975. Si no m’equivoco els edificis de darrere són els de la “Ciudad Residencial Gran Via”
L’incendi de la nau, suposo que va causar la suspensió de pagaments de l’empresa, i l’abandonament de l’edifici, i els posteriors incendis i enfonsaments, i l’alarma dels veïns que podeu llegir a continuació.
Bé, com veieu a la fotografia aèria anterior, finalment es va fer un parc.
REFERÈNCIES
Grup de treballadores de Can Trinxet
A aquesta fotografia, que podria ser dels anys 60, veiem un grup de treballadores de la fàbrica tèxtil Can Trinxet, que es situava al barri de Santa Eulàlia fins el 1981.
A veure si em podeu ajudar a identificar les dues dones que es troben a dalt a l’esquerra. La Pepi Villar Villar, pensa que poden ser la seva mare i la seva tieta, però no està segura.
El piló del carrer de Vinaròs, 60’S
Aquestes dues fotografies ens las va deixar fa uns mesos en Jose Antonio López Tirado, i les identifica com del del carrer Vinaròs amb l’avinguda de Severo Ochoa (abans del Torrent), però hi ha alguna cosa que no em quadra,…
Crec que es podrien datar a partir de l’any 1966, ja que es quan el model de la Citroën 2CV AZU que veieu a la foto canvia l’apertura de les portes a un lògic contravent, apertura que continuaria en la resta de models.
A aquesta primera es veu el seu pare a un carrer, i darrere el piló, en mig del carrer, i que segons Jose Antonio correspondria a un pou. Al fons trobem una zona boscosa que segurament es el parc de Can Vidalet, i davant el que semblen els coberts de la bòbila on ara es troba la plaça de la Bòbila. He buscat amb el google street view i no cabo de veure l’edifici amb balcons de l’esquerra de la fotografia, no sé si encara existeix,…
A la següent foto trobem el mateix piló, amb el germà d’en José Antonio i uns veïns un diumenge de rams. El que no em quadra és el número 1 de la porta, ja que actualment aquest carrer funciona a l’inrevés, es a dir, el carrer Vinaròs acaba amb el número 38 quan arriba a l’avinguda de Severo Ochoa , i a més el número és par,…
Les ombres de les dues fotografies indiquen que el sud es troba a l’esquerra, no sé si van canviar les numeracions, ja que Jose Antonio també ens diu que abans el carrer Vinaròs formava part del carrer Masnou, que actualment comença a la plaça d’Eivissa, o be les fotografies són de dos pilons diferents,… a veure si els oriünds del barri podeu resoldre l’enigma,…
Aquí sota deixo unes fotografies aèries on he marcat en verd el lloc on es situaria el piló que cita Jose Antonio. Per cert, es veu la bòbila, i també es veu que l’any 1947 sols tenia la nau de fabricació, encara no s’havien construït els coberts.
Restaurants, bars, pubs, discoteques,… del 1983
El que tenim a continuació es la sel·lecció de bars, pubs discoteques, restaurants,… que es publicava a El Periódico del Llobregat el maig de 1983. N’hi havia més, l’Hospitalet sempre ha tingut i té molts locals d’aquests tipus, però segur que vau pisar algun dels que surten,….
Per cert, sabeu quina és l’entrada més vista en aquest bloc?? la de la discoteca Dragón Rojo, que també trobareu a la llista.
REFERÈNCIES
La impremta ECO i la seva revista
Avui comparteixo una recerca interessantíssima que m’ha enviat Manuel Hernández Cansado sobre la impremta ECO, que es situava a la Torrassa i segons en Manuel va ser la primera de l’Hospitalet. També ens ha enviat escanejat el primer número de la revista ECO,…
Rebuscando en la historia de nuestra ciudad nos plantamos en el año 1937, concretamente en el mes de enero, fecha en la que D. Eugenio Cansado González, natural de La Bañeza (León), en fecha 3 de mayo de 1890 instala en la calle Romanins, número 88, bajos (calle que a través de los años se denominó: Doctor Martí Julià, General Sanjurjo y actualmente otra ves Doctor Martí Julià) la primera imprenta de nuestra ciudad.
En un principio la imprenta se instaló en sociedad con D. Alfredo Parés y con un capital líquido de 10.209,60 pesetas aportado mitad y mitad por cada uno de los socios. Tal sociedad duraría hasta el 30 de septiembre de 1933, fecha en la que D. Eugenio Cansado, al retirarse su socio continuó por si solo con la imprenta. En esta segunda etapa el capital invertido ascendió a 12.000,00 pesetas y contaba la industria con: Una Minerva tipo Kanle de 35 x 25 cm. Una boston tipo Kanle de 23 x 16 cm, accionada a brazo. Una perforadora, una máquina de coser y un motor eléctrico de 1 CV. Como dato curioso diremos que el alquiler del local en que estaba instalada ascendía a 65,00 pesetas, y el importe de la instalación eléctrica hecha por la industria de D. José Torrents ascendió a 667,45 pesetas.
Si bien en un principio la Minerva tipo Kanle estaba accionada a pedal con fecha 25 de junio de 1931 el entonces Alcalde de L’Hospitalet, D. José Muntané Almirall, a través del Edicto número 8458 publicado en el Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona, número 158 de fecha viernes 3 de julio de 1931 concedió la autorización pertinente para instalar en la misma un motor de 1 CV.
Hasta octubre de 1934 la imprenta se dedicó única y exclusivamente a los típicos trabajos del ramo: tarjetas, facturas, recibos, sobres, bolsas, etiquetas, etc. A partir de esta fecha las inquietudes sociales de su fundador lo llevaron a poner en marcha un proyecto largamente soñado, posiblemente nacido de su trabajo como regente de talleres de “El Noticiero Universal” (periódico de la tarde de Barcelona) y el “gusanillo” literario que todos los impresores llevan en su espíritu, la edición de una revista dedicada a la ciudad de L’Hospitalet.
La revista de denominó ECO, dado que la razón social de la empresa era “Gráficas Eco”. Su redacción y administración estaba en la calle Martí Julià, 88 (La Torrassa), su aparición era mensual y su dedicación cultural artística y recreativa.
En la salutación de su primer número, el primero de octubre de 1934, se expresaba que el objeto de tal revista era el batallar, recreando al lector, por los intereses de los habitantes de L’Hospitalet, dejando constancia de todo cuanto ocurriera y fuera beneficioso para la ciudad.
Si piqueu podeu veure el contingut sencer d’aquest primer número!
Junto a su fundador colaboraron en la redacción de la Revista su hija Carmen Cansado, Serafín de Blas, A. Caixal, J. Moreno, Juan Flores, Antonio Bernal, Juan Aleñá y los dibujos del propio fundador, también gran aficionado tanto al dibujo como a la pintura, lo que le llevó a dedicar una página de la revista al concurso infantil de dibujo en el que hizo sus primeros “pinitos” Antonio Bernal, que más tarde se convertiría en un excelente profesional del dibujo.
Hay que destacar también la publicidad aportada por los comerciantes de aquella época,algunos de los cuales todavía existen: Relojería-joyería Lleonsí, Ferretería Tormo, Marchador hermanos (pintores), Camisería Alfredo Zahonero, Ciclos Gendre, Obradors Lluch, Juan Gassó (carnicerías) , Orquestina “Alma Porteña”, Muebles Lara, Almacenes La Farola, Rosendo Sans, Joan Aleñá (comestibles), Bar La Pansa, Pastelería La Lyonesa, Sastrería Clotet, Bar Ramón, etcétera.
La revista en así, aparte de la típica Salutación, trataba temas como: deporte, poesía, arte, cocina, infantil, “chismorreo”, femenina, concurso infantil de dibujo y literatura, correspondencia, letras, etc.
Desgraciadamente, pese a contar con apoyos por parte de determinados sectores de la ciudad no eran tiempos aquellos apropiados para una revista de este tipo y sólo llegaron a editarse 5 números, hasta febrero de 1935, sin embargo, fue el primero de los muchos intentos que se han hecho en la ciudad para editar una revista por y para L’Hospitalet. Después de esta aventura la imprenta prosiguió desarrollando sus típicos y característicos trabajos hasta finales de 1936 fecha en que la Guerra Civil Española impidió que continuara con su trabajo; sin embargo, terminada ésta prosiguió su labor. Otra vez, el espíritu literario de su fundador se manifestó ahora en forma de libro. Su puesto en “El Noticiero Universal” le permitió hacer acopio de información sobre la marcha de la Guerra Civil y con este material escribió “El Diario de la Guerra”, prorrogado por el Director de “El Noticiero Universal” D. Enrique de Angulo y con Epílogo de D. J. Palou Garí, también de “El Noticiero Universal”. Libro eminentemente periodístico en el que se da constancia de los hechos y fechas de la Guerra Civil, en realidad un libro de consulta.
En el año 1946 el fundador de la misma incorporó a la dirección de la misma a su hijo Guillermo Cansado Flores, quien se hizo cargo de la gerencia, dirección administrativa y comercial del negocio continuando su propietario en la dirección industrial o de taller. En esta fecha la producción máxima de la industria a plena marcha ascendía anualmente a 2.400.000 impresos. El consumo en materias primas era de diversas calidades de papel, tinta, y otros productos auxiliares. Daba ocupación a un técnico (el propio empresario), un oficial minervista, un encuadernador y un administrativo (el hijo del propietario). La marcha de la industria era buena pese a la escasez de materia prima y elevado coste de la misma.
En octubre de 1939 se añadió a la imprenta una sección de venta al público de papelería, la cual se mantuvo hasta enero de 1956, dado que no se podía atender a la imprenta y a la papelería. Dicha sección fue llevada por su hija Carmen.
Tras la jubilación del fundador de la imprenta se hizo cargo de la misma su hijo Guillermo con la ayuda de su hermano político Manuel Hernández y del hijo de éste último. Posteriormente al fallecer Guillermo Cansado en 1962 la imprenta continuó hasta diciembre de 1969 en que el trabajo del hijo político y del nieto no les permitía dedicar a la empresa toda la atención necesaria su fundador decidió cerrarla.
Sin embargo, a pesar de estar retirado las inquietudes de su fundador lo llevaron a dedicar su tranquila vejez al dibujo y la pintura y hasta su fallecimiento en 1972 pudieron verse en gran número de escaparates de Barcelona y Hospitalet unos chistes dibujados y pintados por él, con la firma de ECO.
La papereria Ibáñez de l’avinguda de Ponent
Per un moment aneu cap endarrere i recordeu on anàveu a comprar les llaminadures, els cromos, les bales de jugar al chiva, pie, tute i gua; les baldufes, els mortadelos… sí, sí, avui visitarem una papereria.No sé si era la vostra papereria particular però aquesta és tan important que fins i tot té un grup al facebook! La papereria Ibáñez de l’avinguda de Ponent, al barri de la Florida.
La Carmelilla Solsona, la neta dels fundadors, la va viure durant molts anys en primera persona, y crec que el millor és que us deixi amb els seus bonics records trets del grup de facebook:
Bueno, hoy le ha tocado a la papelería de la avenida Poniente, a la que fue la papelería Ibáñez de l’Hospitalet,… Que empezó la calle llamandose avenida Poniente, tras el asesinato de Carrero Blanco pasó a llamarse Almirante Carrero Blanco y después le dejaron lo de avinguda de Ponent….. Que junto con el bar Los Maños , la ferretería Ibáñez, la tienda de carnes de la Rosa y el Juanito, la casa de comestibles, la pollería Pepita, la zapatería del señor José y familia, la tienda del señor Ángel, etc, etc; éramos todos una gran familia. Perdonarme a los que me olvido pero es que si no no acabaríamos nunca de enumerar familias con las cuales hoy aún se mantienen lazos de amistad ya cada uno por su lado.
En la papelería se empezó más o menos cuando se finalizó el bloque de pisos. Allí se hizo la papelería en la cual había de todo, desde buen ambiente hasta buenas amistades, y verdaderas, de las cuales puedes y podías decir orgulloso: estos son mis vecinos y amigos. Han quedado muchos amigos allí, y muy buenos vecinos.
La papelería estuvo hasta el año 1989 en manos de mi familia; ¿qué quereis que diga? pues que se vendían novelas y se cambiaban tebeos, golosinas, revistas, polos, juguetes de aquellos que habían de bolsa para chico y para chica, las sorpresas de a céntimo, las bombillas, las pilas, los recuerdos, los libros, los carretes de fotos, el revelado de las mismas (que se hacia en un cuartillo y que como en aquellos tiempos no se podía dar la luz, se le puso el nombre del cuarto oscuro), los juguetes de los reyes, etc, etc.
Les netes del fundador, l’any 1968 (La Carmelilla és la de les ulleres)
Allí era como una obligación el pasar y saludar, aunque sólo fuera para decir buenos días; sí Ramón, recuerdo mucho a tu abuela, la señora Pepita, cuando a las 7 de la mañana le decías: buenos días señora Pepita!, y te contestaba: ¡¡buenos cojones crías!! jajajaja!.
El ir y venir del dueño a comprar a la calle Unión, y el estar allí cuando saliamos del cole para hacer los deberes, y para enterarnos de lo que hablaban los mayores (éramos muy jóvenes).
Abans de la reforma amb la senyora Rosa, fundadora de la papereria
Fueron cambiando las cosas, venían a comprar los niños y los padres de los colegios cercanos. Allí hemos vivido cosas muy bonitas: las reformas que se le fueron haciendo a la papelería; la Alícia y el Alfonso; los novios eternos, como la Pepi y el Emilio (padres); la Mercedes, la Pepi, la señora Dolores o mejor, la familia Hernández Lázaro; la señora Paquita, el señor Eugenio, la señora María, la señora Isabel y el Toni de los Bachero; los Uria, la señora María, su marido y el Paquito, la señora Antonia, el señor Miguel y familia, la señora Pepita, el señor José, el José María, el Jordi (avinguda de Ponent), Uffff!!! …yo sé que me dejo a muchas personas muy queridas, pero sólo he enumerado a los más mayores.
Allí hemos pasado épocas muy bonitas, ya el abuelo Enrique se jubiló y la cogió la hija y siguió. Todo igual la señora Rosita. Con el paso del tiempo la cogí yo, Carmen, y Antonio, y allí hicimos muy buenos amigos a parte de clientes. La familia fue creciendo: que si la familia Yuste, la Gómez, la Lara, etc, etc.
La papereria després de la reforma. Carmen Oliva i Loli en un dia de treball.
Venían los niños a comprar cuando salían del cole, y antes de entrar, a por la golosina de turno; los libros, a forrarlos, etc etc. La noche que había un partido Madrid-Barça venía la señora Ana o Mama Ana, como la llamaban en casa, y se peleaba con Antonio por el fútbol,… pero nada, a los 5 minutos amigos de nuevo,… y tantas cosas: los muchachotes que nos ayudaban, o cuando por la noche había que decirles a los críos: vamos a marcharnos que esta gente quiere irse etc,… la verdad es que a parte de un negocio era como la papelería de la amistad. Cuantas noches al plegar de trabajar cogíamos y nos íbamos todos a casa, y hacíamos una cena de esas rápidas, pero que salian mejor que las muy preparadas: Rocío que si chorizos, el Sergio, Emilio, Manolo, Bartolomé,…la sangria y la María, José, la Marta, la Carmen,… se pasaba muy bien. Las hijas de Juanita, la modista, e incluso parejas salieron de esa papelería como la Ana y Manolo.
Cuantas cosas vividas, y siempre todos juntos allí, y aún sigue siendo la papelería!
Y ya está!,… si teniu fotografies i/o records d’aquesta papereria (o voleu veure més), us deixo a sota la direcció del grup de facebook on amb tota seguretat seran molt bon rebuts.
REFERÈNCIES
Tot del grup de facebook: “Los que comprábamos en la papelería Ibañez de l’Hospitalet de Llobregat
Guia de l’Hospitalet de Llobregat, 1899
Avui la Sílvia Feixas ha arribat al bloc buscant al seu besavi Joan Herp i Badia, l’alcalde de l’Hospitalet entre els anys 1894 i 1901, i aprofitant que ha trobat alguna cosa ha fet alguna pregunta sobre ell; jo no he pogut respondre tot el que demanava, a les hemeroteques no he trobat molta informació, però ha aparegut aquesta guia de 1899, de l’època en que el besavi de la Sílvia governava la nostra ciutat.
Pertany a l’Anuario Riera de Catalunya, que eren uns totxos bastant grans on es repassaven, poble per poble, ja veieu, una mica de geografia, el govern municipal, comerços, fàbriques, associacions, propietaris,… Aquesta i moltes altres les podeu trobar a la hemeroteca de la Biblioteca Nacional de Espanya.
A primera vista el besavi de la Silvia feia la cosa més rara del poble: rasurava “palos tintòreos”, això al 1899, i si ens anem a la guia del 1894 posa que tenia una fàbrica de “palos de campeche”, ni idea. Fent una mica de recerca he trobat que ara aquestes coses normalment no es fan, ja que la majoria dels colorants són sintètics, però abans la gran part eren naturals, i quan eren fustes es deien “palos tintòreos”, un exemple era el campeche, un colorant negre, originari de la bahía de Campeche a Mèxic i molt abundant a Amèrica del Sud; es destinava sobre tot a les fàbriques tèxtils i per qui a prop n’hi havia moltes.
Bé, us deixó amb el poble,…
REFERÈNCIES
La fàbrica de Gabriel Boada i Travessa
L’acta de reconeixement de la linia de terme de l’Hospitalet de Llobregat amb Barcelona de l’any 1917 situava la sèptima i última fita així: “Se reconoció como tal la esquina SE de la base de sustentación de la chimenea de la fábrica, en ruinas, de productos químicos, propiedad de la señora viuda de Boada. Está situada en la orilla del mar Mediterráneo, en la playa del Llobregat”
Segur que si seguiu amb atenció les fotografies que vaig publicant de l’antiga platja heu vist aquesta fàbrica, us posaré un exemple de primera o segona dècada de segle XX:
Des de Montjuïc, aproximadament als anys 20, es veu el far allà al final, com un puntet blanc, i la fàbrica, l’última de totes, ja mig engolida pel mar.
Com llegireu a sota, la fàbrica es dedicava a la fabricació de productes químics per l’agricultura i per la indústria. L’empresa es va fundar l’any 1868 amb el nom de l’enginyer Gabriel Boada i Buigas, l’any 1892 s’inscriu sota el nom del seu fill Gabriel Boada i Travessa, i a partir de la seva mort als 64 anys, l’abril de 1908, es va fer càrrec la seva vídua Lluïsa Saliet/tti Suñer (morta el 1937 als 81 anys) i els seus fills, Gabriel (mort el 1919), Tomàs (mort el 1923 als 42 anys), Lluís (mort el 1924 als 36 anys), i Alfred (l’únic que va sobreviure a la seva mare).
La relació d’expedicions de Port Bou amb destí a Barcelona següent és la referència més antiga que he trobat a les hemeroteques, del 1880; curiosament va a nom del fill del fundador . No es registra als quaderns de la Matrícula Industrial municipal fins el 1888, just l’any en que van exposar els seus productes al palau de les Ciències de l’Exposició Universal de Barcelona. A l’ajuntament hi ha una referència anterior, de l’any 1885 on el propietari denuncia un possible cas de còlera a una de les barraques de la platja, propera a l’establiment. En Joan Casas posa aquesta data com possible inici de construcció de la fàbrica. Això implica que des de 1868, any de fundació fins el 85 l’empresa es trobaria situada en altre lloc.
Un anunci de l’empresa de l’any 1906, a l’almanaque per aquell any del Diario de Barcelona
De l’almanaque del Diario de Barcelona l’any 1909
Un altre del 1910
No sé quan va tancar l’empresa, sé que el 1917 ja estava en ruïnes, i ja heu vist la fotografia superior dels anys 1920, sembla que sols queda una de les dues xemeneies, i es troba dins de la platja. L’any 1922 Josep Roig i Raventós, al seu llibre Flama Vivent, la denominava com el Vidriol i la descrivia com una fàbrica mig enderrocada; L’any 1925 llogaven alguns edificis per ficar vaques:
A finals de 1927 el Consorci del Port Franc aprova els expedients d’expropiació de la finca propietat de Lluïsa Salieti i hereus de Gabriel Boada. L’any 1929 una empresa es dedicava a desballestar-la i posteriorment la venia a trossos, no sé si encara hi havien vaques per allà,…
Per ara l’article més antic que he trobat i on crec que la fàbrica encara funciona és del 1915, el veureu als dos textos següents.
Sobre el topònim Vidriol (o vidriolo), cal dir que com a vidriol es coneixia la sal composta d’un metall i d’àcid sulfúric, i com a oli de vidriol, l’àcid sulfúric; per tant aquest nom venia derivat de la fàbrica, i s’aplicava a ella mateixa, i també el bari que formaven els seus habitatges, i a la seva platja. La platja del Vidriol surt també a diferents mapes dels anys 40, juntament amb el topònim Rancho Grande, segurament aplicat per la visió de les vaques que ocupaven el que quedava de la fàbrica als anys 20 i també per les grans dimensions del lloc.
Si busqueu a les hemeroteques trobareu totes les variacions possibles del nom de la fàbrica,… En alguns mapes la fàbrica figura com Can Boada y Buhigas, he buscat aquest nom a les hemeroteques i he trobat el nom de los Sres. Boada i Buigas a diaris de 1887 i 1891, i com a Buiges el 1892,… també com Can Boada y Bohigas dins del Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración dels anys 1908 i 1911, que situa la fàbrica a 9 km de l’Hospitalet.
A finals de 1910 l’empresa va decidir publicar un llibret d’unes 60 pàgines on explicava l’importància i aplicació dels seus productes il·lustrat amb algunes fotografies de la seva fàbrica a l’Hospitalet. La senyora Lluïsa i els seus fills van contractar a Joaquim Coll i Salieti (segurament de la família), que era pintor i dibuixant, i a més va crear en aquella època un dels millors tallers de producció de tricromies, fototípies i edició de postals, també va il·lustrar col·leccions de corms i llibres infantils.
A aquesta primera fotografia podem veure el cobert on es situen les garrafes de productes químics preparats per la seva expedició
A la següent veiem l’embarcador per on arribaven i sortien productes i matèries primeres mitjançant una grua manual.
Cal destacar que encara que la fàbrica queda elevada respecte al nivell del mar, es situa molt a prop de la platja; els dies de tempesta no seria molt divertit treballar,… pot ser aquesta va ser la causa de que la fàbrica desaparegues,… L’any 1911 a una de les pitjors tempestes que es recorden, els diaris mencionen que la boia del Llobregat va aparèixer a Can Boada, però no diuen si la fàbrica va quedar afectada. A l’esquerra de tot de la fotografia es pot veure el poblat de pescadors, de fet la fotografia que te de capçalera aquest bloc està pressa des d’aquesta fàbrica.
El tema del trànsit de matèries primeres (principalment pirites) i productes finals per mar era una de les màximes preocupacions. L’any 1889 es veu que tenien un port, però no el de la fotografia
No seria fins el 1891 quan ja disposaran de la concessió per la construcció de l’embarcador de l’anterior fotografia:
A les hemeroteques també apareix una altra Real Ordre per habilitar el port de Platja Antúnez per fer-lo servir per la descàrrega de materials per la fàbrica.
Notícia del 1896 per habilitar la platja per embarcar productes finals de la fàbrica
Ara veiem el magatzem de garrafes a l’aire lliure, els treballadors traslladen els productes en carretons des de la zona de producció, això que semblen torres de condensació, situades al costat de la xemeneia. Aquesta seria l’àrea de l’empresa més propera a Montjuïc. També podem veure l’embarcador a l’esquerra, al fons de tot.
A la següent podeu veure el magatzem de matèries primeres, i també que feia molt vent,… el fum de les xemeneies és horitzontal!
Un munt de carretons esperen carregar als magatzems de superfosfat de calç destinat a alimentar els camps. He trobat que la fàbrica feia descomptes als socis de la Cambra Agrícola del Baix Llobregat, al menys durant els anys 1906-1910. A aquesta fotografia es veuen també les grans dimensions de la fàbrica.
Al costat d’aquesta pineda, que es veurà millor a l’última fotografia, veiem més carros esperant a ser carregats als nou magatzem de superfosfat de calç.
Aquestes tres últimes fotografies s’expliquen per si soles, podem veure l’edifici situat just a l’entrada, segurament des d’on es va realitzar la fotografia on podem veure els camps d’experimentació i quasi tota la fàbrica. També podem veure el camí que arribava a la fàbrica, que li deien carrer Boada, que era la carretera de Can Tunis (o “La Agrícola”), una comunicació amb Barcelona, que els propietaris d’aquesta empresa, juntament amb d’altres, reclama millorar, segons escrit del 28 de febrer de 1890, per poder competir amb les empreses d’altres nacions.
Al costat de l’entrada havien construït varies cases pels treballadors, a l’ajuntament podem trobar un expedient administratiu de 1886, relatiu a la sol·licitud per declar la fàbrica com a colònia agrícola-industrial i així obtenir beneficis fiscals. Com arguments a favor van lliurar un informe pericial on diu que la fàbrica en compren “un grupo de viviendas cómodas y ventiladas con destino a los obreros” i “una tienda económica para la expedición de comestibles”. Tamé diu que s’ha millorat el sòl que era un sorral, amb l’aportació de carretades de terra vegetal, pot ser destinada a horts. L’ajuntament s’oposa a la sol·licitud per no perdre el subsidi i finalment no es declara colònia, encara que com diu Joan Casas ho era de facto, ja que es situava a 7 km del nucli de població, i de fet, al cens de 1887 apareix com a secció específica, la núm. 30, amb 6 cases i 24 habitants. Aquests habitatges es veu que van sobreviure a la destrucció de la fàbrica, en aquells temps hi vivien persones amb pocs medis que en ocasions vivien de donatius.
Llegint el llibre d’en Julio Baños i Soria sobre els nens del Can Tunis a la postguerra, he trobat una història dels anys 30 que va succeir a aquelles cases, dites barri del Vidriol:
“Era l’any 1931, al barri del Vidriol, la senyora Consuelo va tenir un nen al que van anomenar també Blai, com el pare, tot i que tothom li deia Blaio. Aquest nen va néixer amb poc pes, els primers mesos no menjava gaire i ni s’engreixava ni creixia, estava com un secall, la qual cosa amoïnava molt els pares. Va quedar com anèmic i semblava que no tenia ganes de viure. El pares, temien el pitjor i de vegades ja el posaven al llit amb les millors robes que tenien, no fos cas que es morís. Pel barri sorgien tota mena d’explicacions: que si la senyora Consuelo estava prenyada una altra vegada i la llet no era bona, que si el nen havia nascut amb alguna cosa a dintre seu que l’impedia créixer, que si això que si allò. Els pares ja s’havien fet a la idea que la criatura se’ls moriria i només esperaven que la vida marxés d’aquell petit cos.
Un dia es va presentar a casa seva una dona i es va estar mirant el nen una estona. Els va dir que si volien salvar el nen calia trobar un gos petit, acabat de néixer, l’havien de sacrificar, pelar-lo i posar-lo al foc a bullir en una olla una bona estona. Va dir que li donessin al nen el brou a petites cullerades, que primer vomitaria i que tindria una mica de diarrea, que no s’espantessin, que després aniria millor i ja s’espavilaria. Van seguir pas per pas les indicacions de la dona i el nen, després de vomitar una cosa negra i també fer una diarrea negra, de mica en mica va començar a menjar i se’n va sortir,…”
Com una altra anècdota afegeixo aquest article que he trobat, on podeu llegir com un operari ataca amb un ganivet al amo de la fàbrica l’any 1904,… i es veu que començava a ser habitual,…
REFERÈNCIES
- Text segons l’estudi de Jordi Ferrer i Pumareta – “Una aproximació a l’estudi de les alteracions territorials 1920 i 1933 del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat” dins del Quadern d’estudi núm. 19 (2005) del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Podeu consultar alguns plànols mitjançant la categoria CARTOTECA
- Què es veia des de la teulada de la fàbrica?
- La formació e la indústria a l’Hospitalet del s. XIX. escrit per Joan Casas i Fuster, i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet el 1985
Memmortigo? (1934)
Doncs l’Ines del fòrum de l’associació GEFREMA (Grup de Estudios del Frente de Madrid) m’ha tornat a mostrar unes imatges que no coneixia del pont de les Voltes, el que entre 193o i 1939 era utilitzat per creuar el Llobregat a l’alçada de l’actual pont de la Granvia.
Es tracta del film amateur Memmortigo?, dirigit l’any 1934 per Delmir de Caralt i Puig (1901-1990), que crec que era net de Delmir de Caralt i Matheu que el 1873 va instal·lar a Santa Eulàlia l’empresa Marquès, Caralt i Cia., i que es dedicava a filar cànem i lli,… Delmir estudià Peritatge Mercantil i Direcció d’Indústries Tèxtils i Tintòries i treballà en la indústria tèxtil per tradició familiar des dels 20 anys, però el que realment l’apassionava era el cinema amateur, de manera que es va convertir en un dels directors més avantguardistes de l’època.
Memmortigo? dura quasi 16 minuts, és muda, surrealista, plena de metàfores, amb humor… El seu títol significa “em suïcido?” en esperant, i l’argument és això mateix, un home (Ernest Sants) que s’intenta suïcidar de moltes maneres, fins que es troba amb una dona (Rosita García) molt simpàtica que amb el seu somriure el fa canviar d’opinió. El film va tenir molt bona crítica al seu temps, va guanyar molts premis tant nacionals com internacionals i es va considerar des de l’inici una peça de museu.
Com aquest bloc va una mica sobre imatges de l’Hospitalet he intentat esbrinar on es va rodar, però no he trobat pràcticament informació d’on es va rodar concretament la pel·lícula. Les escenes del pont no fa falta situar-les, inclús es veu al fons la desapareguda masia hospitalenca de cal Xic de la Barca.
Aquí podeu situar el pont (erròniament citat com de les Tres Voltes) i la masia a l’any 1933,… pot ser també encara es veuen els “Llachs”, aquells arbres de 1890 que mencionava a la nota de l’altre dia,…
A una de les primeres escenes surt una torre elèctrica i darrere un paisatge muntanyós despoblat d’arbres, aquest també surt més cap endavant del film, i ben bé podria ser el front barceloní e Collcerola, pot ser es podria situar a Esplugues, però no m’atreveixo a afirmar res, ja que sé que ell va néixer a la Bonanova i va viure a Sarrià, així que també podria ser aquella zona.
Als dos minuts de pel·lícula surt una sèquia amb un petit pont i al fons un nucli de cases blanques, amb una masia més propera, podria ser l’Hospitalet però sols veig una xemeneia (m. 2:33), i en aquells anys hi havia moltes més!
Als dos minuts i mig surten imatges d’uns arbres d’aspecte tètric que podrien ser tant del Prat com de la marina hospitalenca.
Una mica més endavant surten dos cotxes a una carretera, al fons sembla endevinar-se el contorn de la muntanya de Montjuïc, però per la distància no sé si ens trobem al Prat o ja a l’Hospitalet, en aquest últim cas podria tractar-se de l’antiga carretera del Prat ¿?
Com sempre no he arribat a moltes conclusions clares. En tot cas aquí teniu la pel·lícula per si voleu donar una ullada i ajudar-me,…
LA PEL·LÍCULA
Memmortigo?
REFERÈNCIES
- El Periódico, 16 de març de 1987
- Viquipèdia: Delmir de Caralt i Puig
- El cinema amateur a l’Hospitalet dins de El cinema a l´Hospitalet : de l´espectacle de fira a la multisala. Quaderns d’Estudi 13-14. Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1996
- El cinema amateur pratenc. Material del Baix Llobregat, 1. 1994, per Margarida Gómez i Inglada
- Cal Xic de la Barca
Indústries San Alberto Magno SA, mitjans dels 60
L’edifici de laboratoris i oficines que va construir ISAMSA es situa, segons direcció dels anys 60 al barri de la Marina, 172, es a dir, ara, a l’avinguda del Carrilet, 257-267, fent cantonada amb Fabregada. Segur que el coneixeu de sobra.
Les fotos són de quan aquest edifici es va construir, com a avançada d’una reestructuració de tots els edificis de l’establiment, tirant a terra i tornant a construir d’una manera més ordenada.
A la imatge inferior el veureu ara des d’un altre angle, i sense jardí,… suposo que quan van soterrar el carrilet van reorganitzar el carrer i van apropar-lo a les façanes dels edificis, a més de pujar-lo de nivell.
A aquesta empresa es feien productes químics de diverses aplicacions; era propietat de la farmacèutica americana Merck des de després de la guerra, ja que abans es deia Germans Busquets i Cia. (Can Busquets o també “El Tint”). Aquesta última va arribar a l’Hospitalet pocs anys després del 1909, que és l’any en que es va constituir la societat a Barcelona. Però aquesta és una altra història,…
REFERÈNCIES
- Cuadernos de arquitectura, núm.59, 1965
- Bloc Germans Busquets,… amb molta informació sobre aquesta família.
- Indústries i Obradors de l’Hospitalet (1a part) de Matilde MArcé i Piera, publicat per l’Ateneu de Cultura Popular l’any 2001.
Explosió al carrer del Progrés, 1925
Com he comentat alguna vegada, quan es repassen les antigues hemeroteques, un acaba tenint la sensació de que abans a la nostra ciutat sols passaven coses dolentes, ja que van farcides de notícies de la crònica negra, d’això que es diuen successos. Avui us presento una d’aquestes notícies, del 1925, sobre un accident laboral que es va produir al carrer del Progrés, a un taller de pirotècnica.
Des de molt petit he escoltat dir a la gent gran del meu entorn: “amb la teva edat jo ja estava treballant!” i sempre era molt per sota dels 16 anys que actualment et demanen per poder treballar. La meva familia va partir cap a l’Hospitalet des d’un entorn rural bastant aïllat, d’un lloc on per sobreviure calia treballar molt, i on un nen podia fer i feia moltes feines, tant fàcils com difícils. Encara així, tenint consciència d’aquest passat, m’ha entristit molt llegir el que li va passar a aquestes adolescents,…
Posteriorment a l’edició d’aquest post vaig trobar un article que complementa l’anterior, aquí el teniu
Hostal de Santa Eulàlia, 1961
Avui escriuré una mica sobre l’Hostal Santa Eulàlia, inaugurat tot corrent per celebrar també la inauguració de l’antic camp de futbol de la ciutat, situat a Sant Josep, el 15 de maig de 1958. Des d’aquell moment quasi tots els dinars-sopars oficials i oficiosos de la ciutat es van fer allà. Tots els equips que venien de lluny a jugar a la nostra ciutat, aquí venien a parar; també personalitats oficials, artistes, i un munt de turistes de totes les nacionalitats, però sobre tot d’Alemania, ja que al costat tenia el garatge d’Autocares Julià, on l’Europabús tenia l’estació terminal. Lògicament també és celebraven batejos, comunions, casaments,… es a dir, que segur que hi ha un munt de fotos a les caixes que teniu a dalt de l’armari,…
L’establiment tenia 4 pisos, i fins a 8 al cos més alt; disposava de 50-60 habitacions, bar restaurant, menjador per 80 comensals, i dos grans salons, un per 100 i un altre per 300 persones.
Aquí teniu la seva situació, al carrer de Santa Eulàlia, a l’alçada del carrer de Martí Codolar.
Des de 1960, l’hostal el portava el senyor Josep Elias i Serra (1909-1991), que també s’encarregava de l’Hotel Colonia Puig, a Montserrat. El secundaven la seva germana Eulàlia i el seu marit Pedro Virgili Fortuny. A la Vanguardia es poden trobar anuncis dels plats de cuina catalana que realitzaven (escudella i carn d’olla, peus de porc, bacallà a la catalana,…) o també de plats més “internacionals” (sopa de formatge, pollastre grillé americana,…) fins al 1967, però segurament van tancar anys més tard, no he trobat quan.
Els preus de principis dels 60 pels banquets era de 120 pessetes per persona, i el dinar,… 50 pessetes! A sota teniu el menjador.
I aquí el bar,…
Aquesta fotografia és de Josep Elias, el més baixet, amb una de tantes personalitats que van passar per l’hostal, el que va ser campió mundial dels pesos pesats (1933-34), Primo Carnera.
Seguidament la pàgina que van pagar a la Vanguardia per fer-se publicitat., juntament amb les empreses que van col·laborar en la construcció.
Seguidament, un parell de dibuixos que he trobat a internet,…
REFERÈNCIES
- Primo Carnera a la wikipédia
- Fotografies i text: Una Ciudad en Marcha: Hospitalet de Llobregat, escrit per Emiliano Villagrasa Lariz (Gràcies a Juan Batalla)
- A aquesta pàgina trobareu el dibuix gran de l’Hotel que he traslladat aquí
- Dibuix vermell a la venda en todocoleccion
- Petit anunci de l’hostal a LA Vanguardia del 19 de març de 1967
Voltants del torrent de can Nyac, anys 80
Aquesta entrada al bloc està més motivada pel text de l’escritor Marcelo Cohen, que per les fotografies, que encara que interessants les he posades per il·lustrar-lo. El text és tot un descobriment; escrit a l’any 1986, ens descriu aquesta àrea del barri de Sanfeliu encara pràcticament sense urbanitzar, on “la ciutat ens concedeix llançar-nos a l’aventura”. Trobareu una errada, la confusió entre la riera del Canyet i el torrent de Can Nyac.
A la fotografia inferior veiem el carrer de l’Estroci sota la petita nevada del 8 de febrer de 1983. La ronda de Dalt sols estava pensada, i la xemeneia de la bòbila del costat de l’aqüeducte encara no s’havia trencat.
A la fotografia superior veiem els centenars i centenars de bidons metàl·lics als que fa referència el text, i també trobem la xemeneia trencada.
REFERÈNCIES
- Fotografia de José Manuel Ramos Santos robada del grup de facebook “Barri de Sanfeliu”
- Imatge del llibre Sanfeliu. Imatges d’un barri a través del temps (2000) FOTO-VIVA grup fotogràfic amateur. HOTEL D’ENTITATS SANFELIU. Pg. dels Cirerers, 56-58. Despatx 11.
- La Vanguardia 04.03.1986
La Industrial Ladrillera SL, 1962
Avui continuem al barri de Sanfeliu, ja que he trobat una nova imatge de la bòbila La Industrial Ladrillera SL, també de 1962, tota plena de neu. Aquesta empresa es situava on ara es troba l’escola Ausiàs March, i la Creu Roja.
No he trobat molta informació, sols anuncis a la Vanguardia dels anys 50-60, i una notícia del 12 de maig de 1953 on es diu que un despreniment de terres a la pedrera va sepultar quatre treballadors.
A sota deixo dues fotografies aèries una de 1967 i una altra més o menys actual, i així podeu comparar,…
REFERÈNCIES
- Imatge del llibre Sanfeliu. Imatges d’un barri a través del temps (2000) FOTO-VIVA grup fotogràfic amateur. HOTEL D’ENTITATS SANFELIU. Pg. dels Cirerers, 56-58. Despatx 11.
- La Vanguardia 12.05.1953
- Article a aquest mateix bloc: Carrer de Miquel Peiró i Victori, 1962, amb més imtges d’aquesta empresa.
Carrer de Miquel Peiró i Victori, 1962
Avui agafo dues fotografies del llibre que el grup fotogràfic amateur Foto-Viva va fer sobre el barri de Sanfeliu, les dues són de l’any 1962 al carrer de Miquel Peiró i Victori (abans riera del Canyet). A la primera es veu una bòbila, no sé si era La Industrial Ladrillera, a la que també deien “Bori”…
de la qual als any 70 encara quedava una xemeneia dempeus, sinó m’equivoco ara allà trobaríem la Creu Roja i l’escola Ausiàs March, construïda l’any 1979. Com a la gran majoria de les fotografies de l’any 1962, tot està ple de neu 🙂
A la següent imatge veiem una familia baixant cap al barri del Centre, el camí com veieu no estava pavimentat, i durant els dies de pluja resultava intransitable.
Als anys 60 tots els refugis antiaeris excavats als talussos durant la Guerra Civil pràcticament ja eren buits. A aquesta fotografia, a la dreta, veiem l’entrada d’un que em sembla que encara existeix darrere del mur que hi ha a la Pujada, s’havia excavat de manera horitzontal, reforçat amb pilars i voltes de maó, i com deia, després de la guerra, es va convertir en un habitatge,… penseu que als anys 50 es calcula que existien uns 147 refugis que oferien sostre a 590 persones censades, emigrants que no trobaven altre lloc.
Com deia, aquest carrer abans es deia de la riera del Canyet, o també La Pujada, que era el nom del paratge ja al 1930. No sé des de quan li van posar el nom del beat Miquel Peiró Victori, però he trobat la seva biografia, i com té relació amb la nostra ciutat, l’incorporo tot seguit:
Miquel Peiró Victori, va néixer a Aiguafreda, el 7 de febrer de 1887; en morir el seu pare el 1894 va ingressar al col·legi d’orfes de Sant Julià de Vilatorta (Barcelona), dirigit pels Pares de la Sagrada Família. Després es va traslladar a residir amb la seva mare a Roda de Ter (Barcelona), on dirigia també un col·legi la seva tia Dominga Victori. Va treballar a la fàbrica de teixits Tecla Sala; el 1913 aquesta mateixa propietària li va confiar un lloc de responsabilitat en una altra fàbrica a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona). Va contreure matrimoni el 30 de gener de 1915 amb Francisca Ribes Roger, natural de Roda de Ter. Va ingressar en l’ordre seglar dominicana i va col·laborar en un cercle d’obrers catòlics vinculat a aquesta; era aficionat al futbol; entre els seus fills estava fra Josep, estudiant dominic mort a conseqüències de la persecució religiosa el 1938.
El 24 de juliol de 1936 es va traslladar a Barcelona a la recerca de notícies sobre el seu germà, l’avui beat màrtir Ramon Peiró, OP (assassinat el 21 d’agost a la carretera del Morrot), en el recorregut va observar incendis i profanacions d’esglésies i cases religioses; va tornar a l’Hospitalet i cap a les 11 de la nit, el van capturar al seu propi habitatge; buscaven també al seu fill fra Josep. Es va acomiadar de la seva esposa amb aquestes paraules: “Fins al cel”. Poc després es van sentir uns trets que li van ocasionar la mort; tenia 49 anys d’edat; la seva dona va exigir que en el taüt es col·loqués el crucifix.
REFERÈNCIES
- Imatge del llibre Sanfeliu. Imatges d’un barri a través del temps (2000) FOTO-VIVA grup fotogràfic amateur. HOTEL D’ENTITATS SANFELIU. Pg. dels Cirerers, 56-58. Despatx 11.
- Aproximació a la historia del barri de Sanfeliu. Quaders d’Estudi núm.3. escrit per Antoni Mataix i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’octubre de 1987
- Bombardeigs i refugis a l’Hospitalet (1937-1939). Quaders d’Estudi núm. 23. escrit per Josep Ribas i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’octubre de 2010
- Accident a al bòbila de Industrial Ladrillera, La Vanguardia 12.05.1953
- Bòbiles de l’Hospitalet dins del bloc proyectos de urbanismo BCN
- Biografia de Miguel Peiró Victori
- Biografia de Ramon Peiró Victori
Les estatues hospitalenques de Cienfuegos, Cuba
Avui marxem cap a Cuba, concretament cap a Cienfuegos, ja que resulta que han tingut l’idea d’iniciar una col·lecció de ceràmica catalana del segle XIX. Es veu que a diferents edificis històrics de la ciutat, que és Patrimoni Mundial des de 2005, existeixen un munt d’escultures d’aquestes característiques, i resulta també que moltes es van fabricar a la nostra ciutat.
Les que teniu aquí sota es troben al Museu Provincial (antic Casino Español) des del 1982; tenen una alçada de metre i mig, i representen el comerç i la industria. Formaven part d’un edifici construït l’any 1893 on existien quatre figures més, dues les va destruir un huracà, i les altres dues encara perduren però en molt mal estat. A la ciutat encara queden per catalogar moltes peces menors també d’origen català.
L’edifici del Museu, construït l’any 1894, també es troba decorat amb un bust hospitalenc representant al pintor flamenc Antón van Dick, que ara estan restaurant; però antigament, quan era el Casino, també exisitien escultures de Cristóbal Colón, Cervantes, Michelangelo i també del general Joan Prim.
A Cienfuegos han reconegut aquestes escultures, excepte la del general Prim, a un catàleg artístic publicat l’any 1863 per la fàbrica can Barella, que es trobava a l’actual barri de Sant Josep, concretament a la carretera Provincial (ara carrer d’Enric Prat de la Riba) núm. 79, on es creua amb el carrer de los Castillejos.
Aquí teniu un vídeo d’un expert de l’Oficina del Conservador de Cienfuegos on explica la història,…
Can Barella és va fundar l’any 1857 per Antonio Antonés, però l’any 1866 la propietat passa al que probablement era el seu soci, Joaquim Barella; l’any 1877 passa al seu fill, l’any 1879, aquest li traspassa la fàbrica al seu germà, i l’any 1915 passa a Antoni Puig. L’empresa a finals dels any 20 va entrar en crisis fins que plega abans d’iniciar-se la Guerra Civil,. Durant aquesta, la fàbrica es va saquejar, i també van empresonar i fer desaparèixer per sempre a Antoni Puig.
Es sap que algunes de les escultures les va dissenyar l’escultor ceramista Francesc Pastor i Borrell, més conegut com Burbena.
Sobre el General Prim es veu que va visitar la fàbrica l’any 1863, i també entre els anys 1869-1870, quan probablement era President del Govern.
REFERÈNCIES
- Notícia a Art Cuba.com
- Can Barella, crónica de una bóbila hospitalense, de Pilar Firmas Muray
- Indústries i obradors a l’Hospitalet (1a. part), escrit per Matilde Marcé i Piera i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular l’any 2001.
- 25 imatges de l’historia de l’Hospitalet, escrit per Francesc Marcé i Sanabra i publicat pel Museu d’Història de la Ciutat l’any 1979
- Biografia de Joan Prim i Prats
- Bloc sobre el patrimoni de Cienfuegos
La bolleria-xurreria de la senyora Segunda
Recupero unes imatges de Bellvitge que la Montse Higuera va compartir amb nosaltres fa més d’un any; són com les fotos familiars que tenim qualsevol de nosaltres a casa, surt la nostra família, aquella roba que ens agradava tant, un munt de records… Però bé, encara que no siguin fotografies de la nostra família, en moltes ens veurem identificats, vam viure aquells anys, vam ser nens, i passa això de que de sobte ens envaeix la nostàlgia,…
Les dues primeres són del comerç que tenien a l’avinguda d’Europa núm. 186, al bloc rosa. Era una bolleria-xurreria que tenia per nom Segunda, la dona que portava el negoci, i que veureu a alguna de les fotografies juntament amb la seva família.
Aquesta que segueix està feta des de la xurreria cap a l’avinguda d’Europa, i podem veure aquells cubs de plàstic, que es feien servir abans per ficar les escombraries, quan encara no hi havia contenidors.
A aquesta podem veure la celebració del carnaval a la plaça del Mercat, on encara es celebra any rere any.
Una d’aquelles nòries petites situada al costat del cine Lumiere, al fons es pot veure l’institut de Bellvitge, i crec que encara no s’havia pavimentat el que més tard van dir el passeig de la Rajola.
A aquesta fotografia es pot veure el que és l’actual plaça de la Cultura, a l’avinguda d’Amèrica. Abans era el camp de futbol del barri, i posteriorment l’aparcament que sols es buidava per posar l’estand socio-cultural a la festa major. Des d’aquí també es llançaven els focs d’artifici, que alguna vegada van entrar als balcons.
L’edifici de Caprabo
Buscant coses varies a internet m’he trobat amb el llibre commemoratiu “Caprabo 1959-2009” on podeu trobar, entre moltes d’altres, una fotografia de l’antiga seu central de Caprabo, que es va inaugurar el 1968, quan l’empresa ja disposava de 7 autoserveis.
A aquest edifici del carrer del Migdia es trobaven les oficines i un gran magatzem de 7000 m². Al llibre trobareu moltes imatges de tot això, i també del seu primer ordinador, al 1970, un IBM serie 3 que funcionava amb fitxes perforades!!
L’any 1980 es traslladen cap el carrer de les Ciències també de l’Hospitalet (també trobareu fotos al llibre). Cap a principis dels anys 90 l’edifici es comença a reestructurar i ara allà troben algunes dependències de l’ajuntament.
REFERÈNCIES
Llibre sobre l’historia de Caprabo
L'Hospitalet de Llobregat 