Imatges retrospectives d'una ciutat

Anys 40

La Puda, ja tenim imatges!

Mireu,… la Marina de l’Hospitalet, sí…, el territori que va des de la línia del Carrilet fins al mar, és gairebé un desert documental,… i també pràcticament natural, ja ens queda molt poc per destruir. A mesura que la terra de cultiu anava desapareixent sota el formigó, pocs es van ocupar de recuperar aquelles antigues fotografies que guardaven els avis o bé que van fer els viatgers quan en algun moment ens van visitar.

Si aquest espai fos un puzle, tindríem moltes peces perdudes, masses, i és una llàstima, ja que tot això, ara tan abstracte, no deixa de ser un reconeixement a la nostra identitat, que un poble que tan ràpidament s’ha transformat en ciutat, amb tot el que això ha suposat, no deuria de perdre mai; l’hauria de conservar com un tresor… si aquest poble tingués una mica de autoestima. Tota aquesta “queixa” no és d’ara, no sóc el primer que la fa, ni seré l’últim; ha estat repetida a cada dècada, i lamentablement algú d’aquí uns anys, tornarà a escriure en algun lloc el mateix,… en aquest sentit, els de dalt sembla que sempre són els mateixos.

En fi,… fa uns dies van arribar al meu mur de facebook un parell d’aquestes peces de puzle introbables, imatges que buscava feia molt de temps. Són d’una casa que es trobava al costat de la desapareguda platja de l’Hospitalet, propera a la Farola. Aquesta casa es deia la Puda, i es veu que des de 1878, fins als anys 30 del segle passat, allà va existir una font d’aigües curatives molt visitada, on la gent dels voltants feia cua per banyar-se i guarir-se de diverses malalties.

En Pere Cases Sancho, qui ha compartit aquests fotografies amb nosaltres, va néixer allà l’any 1943 i ha conservat aquestes fotografies de data encara indeterminada.

Aquesta primera sembla de principis de segle, i encara que no es veu molt bé, ens mostra una cua de gent que hauria arribat a la casa per tal de provar les aigües curatives de la font. No es veuen cables, ni llums a les façanes, segurament encara no havia arribat la llum elèctrica; crec que aquesta fotografia es va fer quan aquesta casa era encara a territori hospitalenc.

la puda2

La segona sembla dels mateixos anys, es veu una mica millor. Sembla que a la part de la dreta és on era la font, pot ser es situaria darrere d’aquesta petita torre. Sobten aquestes ¿puntes de biga? de la façana de la casa, i que són més nombroses que a la fotografia anterior. No entenc que són, o si podrien simbolitzar alguna cosa.

la puda1

Bé, ara falta saber com era la font i ja sabeu,… no deixeu les fotos als calaixos, teniu un grup de facebook molt actiu per fer-lo. Moltes gràcies a Pere Cases Sancho, i si voleu saber més coses d’aquesta font podeu picar aquí!

Anuncis

Els cromos de Chocolates Guillén (192?-195?)

Fa uns dies que a la pàgina de facebook vaig presentant fotografies d’objectes que han sortit de les fàbriques o obradors d’aquesta ciutat; des de ulleres de la Indo, fins a ampolles de lleixiu Alfonso,… és molt fàcil, vas als llocs web de subhastes o d’anuncis, poses al recercador “l’Hospitalet” i surten un munt d’objectes relacionats amb la nostra ciutat. Uns més macos, que ens porten molts i bonics records; d’altres més lletjos, que pot ser penseu que no són més que escombraries,… però tots amb una història, que és el que jo busco. A veure si recordeu aquests cromos.

No he trobat quan va començar a fer xocolata Chocolates Guillen, però aquest és un dels primers cromos que he trobat, sé això per que el telèfon té tans sols quatre dígits (i una lletra). En aquell moment tenien el despatx al carrer Robador, 31 de Barcelona i el cromo era de la gran Katherine MacDonald, la primera dona productora de cinematogràfica de Hollywood (1919-1921) i una de les actrius millor pagades de l’època, va finalitzar la seva carrera l’any 1926,… es a dir que probablement aquest cromo és dels anys 20.

chcolates guillen

Al següent cromo, veiem que han canviat de direcció, al menys del despatx (pot ser la fàbrica ja era a l’Hospitalet?), es troba al carrer de l’Hospital, 91 de Barcelona. També han canviat de telèfon i a més ja té cinc dígits (això no ens diu res ja que he trobat cromos del carrer Robador amb el telèfon 24526). El cromo és de la proclamació de la República, per tant, hem canviat de dècada i ens situem als anys 30.

chcolates guillenrepublica

Tornem a canviar de direcció, ja hi som a l’Hospitalet, a Collblanc, al carrer Martí i Julià, 54; també canviem de telèfon, però mantenim les cinc xifres. Abans del 7 de maig de 1931 el carrer Martí i Julià és deia Romanins i no va ser fins el final de la Guerra Civil (les tropes franquistes entraven per la Diagonal el 26 de gener de 1939) que es va convertir en carrer del General Sanjurjo.

chcolates guillenrepublica2

Als pròxims cromos, que crec que són els més comuns, ja tenim el carrer canviat de nom i un telèfon amb sis xifres, crec que això es va produir l’any 1950; el podem comprovar també amb l’inici de les carreres de les actrius que surten, aquí no l’he posat però hi ha un de la Parice Wymore, que va començar a fer pel·lícules aquell any.

chcolates guillencine

He trobat altres col·leccions de cromos més infantils (fàbulas, Bella Lisela, zoología de peces) amb la direcció al coronel Sanjurjo, però cap amb el telèfon de cinc xifres, el que si és així, ens diria que als anys 40 no es van regalar cromos amb les xocolatines, o pot ser la fàbrica va plegar temporalment.

Per últim els de la lliga de fútbol de 1953-54. Els he posat de l’Espanyol ja que l’Ireneu sempre diu que sols poso jugadors del Barça,… encara que no he pogut resistir-me i també he ficat a Manchon,… és que era hospitalenc. Ah! aquests cromos són d’alumini, crec que són els únics que van sortir amb aquest material, i…

chcolates guillenfutbol

…i pot ser els últims, ja que el febrer de 1954 la fàbrica i el magatzem van patir un incendi considerable

chcolates guillennoticia


L’antiga estació de RENFE de l’Hospitalet

Fa uns dies l’Ireneu Castillo em va enviar un parell de fotografies de l’antiga estació de l’Hospitalet, les dues que trobeu primer. Fent una mica de recerca a internet, he trobat dues més i una foto aèria,… així que tenim un post la mar de complert.

No he trobat la data concreta en que van enderrocar aquesta estació per construir la que tenim ara, sols una referència del 12 d’abril de 1974, que diu que les obres de la nova estació provoquen retards al trens,… Aquesta primera foto és d’aquells anys, dels 70 i podem veure la façana que donava a les vies.

estaciohospitalet3

La següent és de l’any 1952, segurament feta des del pont mirant cap a Barcelona, a l’esquerra podem veure can Cluset. També podeu veure que les vies encara no s’han electrificat, el primer tren elèctric circularia l’any 1956.

estaciohospitalet2

També poso una foto aèria del 1947, on trobareu l’edifici de l’estació, els camp del samontà, amb can clotet i can Serra, i també la Rambla i altres carrers del barri del Centre.

estaciohospitaletmapa

La següent és de principis del segle XX.. Aquesta primera edificació de la dreta eren els serveis públics, i darrere de l’estació també teniem un altre molt més gran, que servia de magatzem, amb unes vies de servei associades, que pot ser veureu millor a la foto anterior.

estaciohospitalet

La següent fotografia està feta mirant cap a Cornellà i també és de principis del segle XX.

estaciohospitalet4

Per fer una mica d’història,… L’any 1848 es va inaugurar la primera línia Barcelona-Mataró i dos anys després es van iniciar els projectes per construir el tram entre Barcelona, Molins de Rei i Martorell. Tot i que aquesta obra va topar amb moltes dificultats, finalment va entrar en funcionament el 8 de novembre de 1854, amb parades a les estacions de Barcelona, Sans, Bordeta, Hospitalet, Cornellà, Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei.

REFERÈNCIES


Sobre les cèdules personals,…

En Ventura Leris ens ha deixat aquests cèdules personals dels seus pares abans de casar-se, ell de Cornellà, i ella de l’Hospitalet, i com que no tenia ni idea del que eren m’he posat a buscar, us explico el que he trobat,…

Les cèdules personals eren emeses per les diputacions provincials i eren obligatòries des dels 14 anys, per disposar d’ella sols calia estar empadronat. A la vegada eren el DNI  i l’impost de la renda, servien per relacionar-se amb les administracions i identificar-se si t’ho demanaven; s’havien de renovar anualment, moment en que pagaves d’una sola vegada una quantitat, depenent de la teva tarifa i classe.

Les cèdules personals van aparèixer com a tals l’any 1874, a la I Repùblica, encara que des de 1854 ja existien unes d’ús similar, dites cèdules de veïnatge, i abans d’aquestes les cartes de seguretat, els passaports i d’altres documents identificatius. Els pobres de solemnitat, les religioses de clausura, els reclusos a presons i manicomis, i els membres de l’exercit i de l’armada en actiu, estaven exempts.

He llegit que es podia falsificar molt fàcilment, ja que quan t’ho donaven no feia falta signar-lo davant del funcionari, i com veieu, encara que hi havia un espai per la fotografia, moltes vegades tampoc es posava, es a dir, que l’ús era principalment recaptatori. Efectivament, després de la Guerra Civil el règim franquista va veure que aquests documents no controlaven res i l’any 1944 va aparèixer el DNI, de fet els primers que van obligar a disposar d’ell van ser els presos i qui estava en llibertat vigilada.

Des de que es van inventar aquestes cèdules el funcionament es va anar modificant moltes vegades; a partir de l’any 1925, quan la recaptació va passar a mans de les diputacions provincials, existien tres tarifes diferenciades:

  • La primera gravava les rendes del treball, amb 16 classes
  • La segona gravava les contribucions directes, amb 13 classes
  • La tercera gravava els lloguers de finques no destinades a l’indústria fabril o comercial, amb 13 classes

Si no et podien gravar ni rendes, ni contribucions, ni lloguers et classificaven a la classe 13 de la tarifa 3ª,  i pagaves molt poc, sols 1,5 pessetes, com per exemple la mare del Ventura,

A sota, veureu que el pare del Ventura pagava molt més, 16,25 pessetes, ja que a més de tenir la tarifa primera per ser crec que forner, també tenia una recàrrec per solteria, vigent des de 1925 si tenies més de 25 anys (també aplicava als vidus sense fills), i que podia augmentar fins al 50% del que havies de pagar. Es a dir, que valia més estar casat,…

Ah! totes aquestes dates segellades de darrera de la cèdula, en Ventura ens diu que eren del racionament del tabac, es veu que al febrer de 1943 va deixar de fumar,… i va tornar al juny?

Cal dir que aquests impostos no eren relativament alts, encara que en aquells dies posteriors a la guerra hi havia més fam que diners, i gran part de la població s’abastia amb cupons de racionament. A la Vanguardia d’aquells anys he trobat aquesta llista de preus de fruites i verdures al districte VIII de Barcelona (Nou Barris?), que eren equivalents als de l’Hospitalet.

REFERÈNCIES

D’aquí i d’allà, però recomano aquesta: Martí Martín Corbera, La gestación del Documento Nacional de Identidad: un proyecto de control totalitario para la España Franquista (2010)


Programa de les activitats de la Festa Major de 1945 al Casino Nacional

J Albert Graells també comparteix amb nosaltres aquest programa de les activitats de la Festa Major del 1945 al Casino Nacional, on podeu trobar les diferents actuacions previstes a l’envelat per aquells dies, amb fotografies dels artistes. També un munt d’anuncis d’alguns dels comerciants i fàbriques de la ciutat.

Si piqueu a sobre el podreu consultar sencer,…


Els refugis de can Rigalt, 1945

Aquestes fotografies les he tret d’un reportatge de la revista Destino de l’any 1945; que encara que és molt interessant, també ho és d’extens, i a més té molta literatura, així que he preferit enllaçar-lo a sota, a les referències, i fer-vos un resum. Els habitatges de que parla no es situaven a l’Hospitalet però es troben tan a prop que crec que val la pena citar-los a aquest bloc.

L’autor comença el relat a un bar anomenat “El Palacio de la Paz” que per les explicacions que es donen no sé si es situava a l’Hospitalet o Barcelona, sol que es trobava en front de l’entrada del cementiri de Sants. Des d’allà surten i passen al sector barceloní de can Rigalt, busquen els antics refugis de la Guerra Civil que ara s’utilitzen com a habitatges, i per arribar agafen el que es coneix com “la carretera Negra” (es veu que era el color de la terra d’aquell camí); aquesta carretera els porta a un talús ple d’entrades a les coves, que tenen en front, com un balcó, marges i desmunts que baixen fins arribar a un barranc pudent.

Menciona l’autor que normalment no va cap foraster per la zona, a vegades el metge o el cura; algun diumenge venen uns joves d’una entitat parroquial per ensenyar la catequesis als nens; el carter ni va, deixa les cartes a el Palacio de la Paz. També escriu que molts dels habitants d’aquestes coves tenien el seu treball més o menys legal i un sou regular;  que les coves es trobaven netes i polides, emblanquinades i inclús enrajolades; però el problema era la humitat, que en hivern podria tot i feia de mal estar, i el fred, i la pluja, que obligava a cuinar dins menjant-se tot el fum,… per no parlar dels corriments de terra, que alguna vegada havien ensorrat coves amb els sus habitants dins.

Allà vivia alguna família catalana, i també ens parla de que uns quants  habitants eren d’un poble anomenat Berja, un municipi d’Almeria que entre 1940 i 1950 va perdre uns 1.500 habitants dels 12.600 que tenia; la guerra va interrompre l’exportació del raïm de la zona i moltes families es van quedar sense feina.

Aquesta seria la carretera negra, i a ma dreta podeu veure les entrades a les coves, que originalment van ser construïts com a refugis.

Els nens aprenen el catecisme de la ma de joves membres d’entitats religioses

Barberia en ple carrer, al costat de la porta d’una de les coves

Interior d’una de les coves

He trobat una fotografia aèria del 1947, dos anys posterior al reportatge, l’he mirada i remirada amb l’esperança de trobar la carretera negra i les coves, però no ho veig del tot clar. He indicat més o menys el límit entre l’Hospitalet i Barcelona, el cementiri de Sants i també can Rigalt per tal de situar-me. Posteriorment amb altres indicacions del reportatge, com per exemple que es situava a prop d’un barranc, he marcat en groc la possible carretera i on crec que podria existir el talús on es podrien haver excavat les coves. Si discrepeu, aquí em teniu!

 

REFERÈNCIES

Revista Destino núm. 433 (1945) pàgina 12 i pàgina 13


Alumnes de les Escoles del Sagrat Cor de Sant Josep, 1941-42

Ahir a la tarda l’Angelina Vilella em va enviar aquesta fotografia “dels alumnes del col.legi del Sagrado Corazón del barri de Sant Josep, el señor Josa, és  un mestre molt conegut, va deixar molta empremta al poble,  jo la tinc perquè el del davant del señor Josa és el meu marit, Esteve Cintero i el del costat, el del llacet és el Jaume Oliva, pare del de la cafetería Porto Rico de la Plaça de l’Ajuntament”

Sobre aquesta escola en Jaume Centelles va fer un treball pels Quaderns d’Estudi que està molt bé, el deixo a les referències. Ens explica que aquesta escola va ser una mena d’ampliació al barri de Sant Josep de l’escola del mateix nom que existia al Centre Catòlic. Es va iniciar a l’antiga sala d’espectacles Mercuri, al carrer de Rodés, els nois on era el café, les noies on era la sala de billars. Disciplina, ordre, control, silenci. Els nois els portaria Jaume Josa, un mestre republicà reciclat,… en fi, si esteu interessats piqueu l’enllaç inferior,…

REFERÈNCIES

Sant Josep-el Pi, un compromís educatiu polifònic, escrit per Jaume Centelles Pastor i publicat al Quaderns d’Estudi núm. 24 del Centre d’Estudis de l’Hospitalet de Llobregat