La Puda, ja tenim imatges!
Mireu,… la Marina de l’Hospitalet, sí…, el territori que va des de la línia del Carrilet fins al mar, és gairebé un desert documental,… i també pràcticament natural, ja ens queda molt poc per destruir. A mesura que la terra de cultiu anava desapareixent sota el formigó, pocs es van ocupar de recuperar aquelles antigues fotografies que guardaven els avis o bé que van fer els viatgers quan en algun moment ens van visitar.
Si aquest espai fos un puzle, tindríem moltes peces perdudes, masses, i és una llàstima, ja que tot això, ara tan abstracte, no deixa de ser un reconeixement a la nostra identitat, que un poble que tan ràpidament s’ha transformat en ciutat, amb tot el que això ha suposat, no deuria de perdre mai; l’hauria de conservar com un tresor… si aquest poble tingués una mica de autoestima. Tota aquesta “queixa” no és d’ara, no sóc el primer que la fa, ni seré l’últim; ha estat repetida a cada dècada, i lamentablement algú d’aquí uns anys, tornarà a escriure en algun lloc el mateix,… en aquest sentit, els de dalt sembla que sempre són els mateixos.
En fi,… fa uns dies van arribar al meu mur de facebook un parell d’aquestes peces de puzle introbables, imatges que buscava feia molt de temps. Són d’una casa que es trobava al costat de la desapareguda platja de l’Hospitalet, propera a la Farola. Aquesta casa es deia la Puda, i es veu que des de 1878, fins als anys 30 del segle passat, allà va existir una font d’aigües curatives molt visitada, on la gent dels voltants feia cua per banyar-se i guarir-se de diverses malalties.
En Pere Cases Sancho, qui ha compartit aquests fotografies amb nosaltres, va néixer allà l’any 1943 i ha conservat aquestes fotografies de data encara indeterminada.
Aquesta primera sembla de principis de segle, i encara que no es veu molt bé, ens mostra una cua de gent que hauria arribat a la casa per tal de provar les aigües curatives de la font. No es veuen cables, ni llums a les façanes, segurament encara no havia arribat la llum elèctrica; crec que aquesta fotografia es va fer quan aquesta casa era encara a territori hospitalenc.
La segona sembla dels mateixos anys, es veu una mica millor. Sembla que a la part de la dreta és on era la font, pot ser es situaria darrere d’aquesta petita torre. Sobten aquestes ¿puntes de biga? de la façana de la casa, i que són més nombroses que a la fotografia anterior. No entenc que són, o si podrien simbolitzar alguna cosa.
Bé, ara falta saber com era la font i ja sabeu,… no deixeu les fotos als calaixos, teniu un grup de facebook molt actiu per fer-lo. Moltes gràcies a Pere Cases Sancho, i si voleu saber més coses d’aquesta font podeu picar aquí!
Els cromos de Chocolates Guillén (192?-195?)
Fa uns dies que a la pàgina de facebook vaig presentant fotografies d’objectes que han sortit de les fàbriques o obradors d’aquesta ciutat; des de ulleres de la Indo, fins a ampolles de lleixiu Alfonso,… és molt fàcil, vas als llocs web de subhastes o d’anuncis, poses al recercador “l’Hospitalet” i surten un munt d’objectes relacionats amb la nostra ciutat. Uns més macos, que ens porten molts i bonics records; d’altres més lletjos, que pot ser penseu que no són més que escombraries,… però tots amb una història, que és el que jo busco. A veure si recordeu aquests cromos.
No he trobat quan va començar a fer xocolata Chocolates Guillen, però aquest és un dels primers cromos que he trobat, sé això per que el telèfon té tans sols quatre dígits (i una lletra). En aquell moment tenien el despatx al carrer Robador, 31 de Barcelona i el cromo era de la gran Katherine MacDonald, la primera dona productora de cinematogràfica de Hollywood (1919-1921) i una de les actrius millor pagades de l’època, va finalitzar la seva carrera l’any 1926,… es a dir que probablement aquest cromo és dels anys 20.
Al següent cromo, veiem que han canviat de direcció, al menys del despatx (pot ser la fàbrica ja era a l’Hospitalet?), es troba al carrer de l’Hospital, 91 de Barcelona. També han canviat de telèfon i a més ja té cinc dígits (això no ens diu res ja que he trobat cromos del carrer Robador amb el telèfon 24526). El cromo és de la proclamació de la República, per tant, hem canviat de dècada i ens situem als anys 30.
Tornem a canviar de direcció, ja hi som a l’Hospitalet, a Collblanc, al carrer Martí i Julià, 54; també canviem de telèfon, però mantenim les cinc xifres. Abans del 7 de maig de 1931 el carrer Martí i Julià és deia Romanins i no va ser fins el final de la Guerra Civil (les tropes franquistes entraven per la Diagonal el 26 de gener de 1939) que es va convertir en carrer del General Sanjurjo.
Als pròxims cromos, que crec que són els més comuns, ja tenim el carrer canviat de nom i un telèfon amb sis xifres, crec que això es va produir l’any 1950; el podem comprovar també amb l’inici de les carreres de les actrius que surten, aquí no l’he posat però hi ha un de la Parice Wymore, que va començar a fer pel·lícules aquell any.
He trobat altres col·leccions de cromos més infantils (fàbulas, Bella Lisela, zoología de peces) amb la direcció al coronel Sanjurjo, però cap amb el telèfon de cinc xifres, el que si és així, ens diria que als anys 40 no es van regalar cromos amb les xocolatines, o pot ser la fàbrica va plegar temporalment.
Per últim els de la lliga de fútbol de 1953-54. Els he posat de l’Espanyol ja que l’Ireneu sempre diu que sols poso jugadors del Barça,… encara que no he pogut resistir-me i també he ficat a Manchon,… és que era hospitalenc. Ah! aquests cromos són d’alumini, crec que són els únics que van sortir amb aquest material, i…
…i pot ser els últims, ja que el febrer de 1954 la fàbrica i el magatzem van patir un incendi considerable
L’antiga estació de RENFE de l’Hospitalet
Fa uns dies l’Ireneu Castillo em va enviar un parell de fotografies de l’antiga estació de l’Hospitalet, les dues que trobeu primer. Fent una mica de recerca a internet, he trobat dues més i una foto aèria,… així que tenim un post la mar de complert.
No he trobat la data concreta en que van enderrocar aquesta estació per construir la que tenim ara, sols una referència del 12 d’abril de 1974, que diu que les obres de la nova estació provoquen retards al trens,… Aquesta primera foto és d’aquells anys, dels 70 i podem veure la façana que donava a les vies.
La següent és de l’any 1952, segurament feta des del pont mirant cap a Barcelona, a l’esquerra podem veure can Cluset. També podeu veure que les vies encara no s’han electrificat, el primer tren elèctric circularia l’any 1956.
També poso una foto aèria del 1947, on trobareu l’edifici de l’estació, els camp del samontà, amb can clotet i can Serra, i també la Rambla i altres carrers del barri del Centre.
La següent és de principis del segle XX.. Aquesta primera edificació de la dreta eren els serveis públics, i darrere de l’estació també teniem un altre molt més gran, que servia de magatzem, amb unes vies de servei associades, que pot ser veureu millor a la foto anterior.
La següent fotografia està feta mirant cap a Cornellà i també és de principis del segle XX.
Per fer una mica d’història,… L’any 1848 es va inaugurar la primera línia Barcelona-Mataró i dos anys després es van iniciar els projectes per construir el tram entre Barcelona, Molins de Rei i Martorell. Tot i que aquesta obra va topar amb moltes dificultats, finalment va entrar en funcionament el 8 de novembre de 1854, amb parades a les estacions de Barcelona, Sans, Bordeta, Hospitalet, Cornellà, Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei.
REFERÈNCIES
- “El carril de Barcelona a Molins de Rei i Martorell” escrit per Carles Urkiola i Cases, i editat pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat l’any 2004.
- La Vanguardia 12.04.1974
- Penúltima imatge del lloc web Las mentiras … que son muchas en la vida,…
- Última imtge del lloc web de la Federació Catalana d’Amics del Ferrocarril
Sobre les cèdules personals,…
En Ventura Leris ens ha deixat aquests cèdules personals dels seus pares abans de casar-se, ell de Cornellà, i ella de l’Hospitalet, i com que no tenia ni idea del que eren m’he posat a buscar, us explico el que he trobat,…
Les cèdules personals eren emeses per les diputacions provincials i eren obligatòries des dels 14 anys, per disposar d’ella sols calia estar empadronat. A la vegada eren el DNI i l’impost de la renda, servien per relacionar-se amb les administracions i identificar-se si t’ho demanaven; s’havien de renovar anualment, moment en que pagaves d’una sola vegada una quantitat, depenent de la teva tarifa i classe.
Les cèdules personals van aparèixer com a tals l’any 1874, a la I Repùblica, encara que des de 1854 ja existien unes d’ús similar, dites cèdules de veïnatge, i abans d’aquestes les cartes de seguretat, els passaports i d’altres documents identificatius. Els pobres de solemnitat, les religioses de clausura, els reclusos a presons i manicomis, i els membres de l’exercit i de l’armada en actiu, estaven exempts.
He llegit que es podia falsificar molt fàcilment, ja que quan t’ho donaven no feia falta signar-lo davant del funcionari, i com veieu, encara que hi havia un espai per la fotografia, moltes vegades tampoc es posava, es a dir, que l’ús era principalment recaptatori. Efectivament, després de la Guerra Civil el règim franquista va veure que aquests documents no controlaven res i l’any 1944 va aparèixer el DNI, de fet els primers que van obligar a disposar d’ell van ser els presos i qui estava en llibertat vigilada.
Des de que es van inventar aquestes cèdules el funcionament es va anar modificant moltes vegades; a partir de l’any 1925, quan la recaptació va passar a mans de les diputacions provincials, existien tres tarifes diferenciades:
- La primera gravava les rendes del treball, amb 16 classes
- La segona gravava les contribucions directes, amb 13 classes
- La tercera gravava els lloguers de finques no destinades a l’indústria fabril o comercial, amb 13 classes
Si no et podien gravar ni rendes, ni contribucions, ni lloguers et classificaven a la classe 13 de la tarifa 3ª, i pagaves molt poc, sols 1,5 pessetes, com per exemple la mare del Ventura,
A sota, veureu que el pare del Ventura pagava molt més, 16,25 pessetes, ja que a més de tenir la tarifa primera per ser crec que forner, també tenia una recàrrec per solteria, vigent des de 1925 si tenies més de 25 anys (també aplicava als vidus sense fills), i que podia augmentar fins al 50% del que havies de pagar. Es a dir, que valia més estar casat,…
Ah! totes aquestes dates segellades de darrera de la cèdula, en Ventura ens diu que eren del racionament del tabac, es veu que al febrer de 1943 va deixar de fumar,… i va tornar al juny?
Cal dir que aquests impostos no eren relativament alts, encara que en aquells dies posteriors a la guerra hi havia més fam que diners, i gran part de la població s’abastia amb cupons de racionament. A la Vanguardia d’aquells anys he trobat aquesta llista de preus de fruites i verdures al districte VIII de Barcelona (Nou Barris?), que eren equivalents als de l’Hospitalet.
REFERÈNCIES
D’aquí i d’allà, però recomano aquesta: Martí Martín Corbera, La gestación del Documento Nacional de Identidad: un proyecto de control totalitario para la España Franquista (2010)
Programa de les activitats de la Festa Major de 1945 al Casino Nacional
J Albert Graells també comparteix amb nosaltres aquest programa de les activitats de la Festa Major del 1945 al Casino Nacional, on podeu trobar les diferents actuacions previstes a l’envelat per aquells dies, amb fotografies dels artistes. També un munt d’anuncis d’alguns dels comerciants i fàbriques de la ciutat.
Si piqueu a sobre el podreu consultar sencer,…
Els refugis de can Rigalt, 1945
Aquestes fotografies les he tret d’un reportatge de la revista Destino de l’any 1945; que encara que és molt interessant, també ho és d’extens, i a més té molta literatura, així que he preferit enllaçar-lo a sota, a les referències, i fer-vos un resum. Els habitatges de que parla no es situaven a l’Hospitalet però es troben tan a prop que crec que val la pena citar-los a aquest bloc.
L’autor comença el relat a un bar anomenat “El Palacio de la Paz” que per les explicacions que es donen no sé si es situava a l’Hospitalet o Barcelona, sol que es trobava en front de l’entrada del cementiri de Sants. Des d’allà surten i passen al sector barceloní de can Rigalt, busquen els antics refugis de la Guerra Civil que ara s’utilitzen com a habitatges, i per arribar agafen el que es coneix com “la carretera Negra” (es veu que era el color de la terra d’aquell camí); aquesta carretera els porta a un talús ple d’entrades a les coves, que tenen en front, com un balcó, marges i desmunts que baixen fins arribar a un barranc pudent.
Menciona l’autor que normalment no va cap foraster per la zona, a vegades el metge o el cura; algun diumenge venen uns joves d’una entitat parroquial per ensenyar la catequesis als nens; el carter ni va, deixa les cartes a el Palacio de la Paz. També escriu que molts dels habitants d’aquestes coves tenien el seu treball més o menys legal i un sou regular; que les coves es trobaven netes i polides, emblanquinades i inclús enrajolades; però el problema era la humitat, que en hivern podria tot i feia de mal estar, i el fred, i la pluja, que obligava a cuinar dins menjant-se tot el fum,… per no parlar dels corriments de terra, que alguna vegada havien ensorrat coves amb els sus habitants dins.
Allà vivia alguna família catalana, i també ens parla de que uns quants habitants eren d’un poble anomenat Berja, un municipi d’Almeria que entre 1940 i 1950 va perdre uns 1.500 habitants dels 12.600 que tenia; la guerra va interrompre l’exportació del raïm de la zona i moltes families es van quedar sense feina.
Aquesta seria la carretera negra, i a ma dreta podeu veure les entrades a les coves, que originalment van ser construïts com a refugis.
Els nens aprenen el catecisme de la ma de joves membres d’entitats religioses
Barberia en ple carrer, al costat de la porta d’una de les coves
Interior d’una de les coves
He trobat una fotografia aèria del 1947, dos anys posterior al reportatge, l’he mirada i remirada amb l’esperança de trobar la carretera negra i les coves, però no ho veig del tot clar. He indicat més o menys el límit entre l’Hospitalet i Barcelona, el cementiri de Sants i també can Rigalt per tal de situar-me. Posteriorment amb altres indicacions del reportatge, com per exemple que es situava a prop d’un barranc, he marcat en groc la possible carretera i on crec que podria existir el talús on es podrien haver excavat les coves. Si discrepeu, aquí em teniu!
REFERÈNCIES
Alumnes de les Escoles del Sagrat Cor de Sant Josep, 1941-42
Ahir a la tarda l’Angelina Vilella em va enviar aquesta fotografia “dels alumnes del col.legi del Sagrado Corazón del barri de Sant Josep, el señor Josa, és un mestre molt conegut, va deixar molta empremta al poble, jo la tinc perquè el del davant del señor Josa és el meu marit, Esteve Cintero i el del costat, el del llacet és el Jaume Oliva, pare del de la cafetería Porto Rico de la Plaça de l’Ajuntament”
Sobre aquesta escola en Jaume Centelles va fer un treball pels Quaderns d’Estudi que està molt bé, el deixo a les referències. Ens explica que aquesta escola va ser una mena d’ampliació al barri de Sant Josep de l’escola del mateix nom que existia al Centre Catòlic. Es va iniciar a l’antiga sala d’espectacles Mercuri, al carrer de Rodés, els nois on era el café, les noies on era la sala de billars. Disciplina, ordre, control, silenci. Els nois els portaria Jaume Josa, un mestre republicà reciclat,… en fi, si esteu interessats piqueu l’enllaç inferior,…
REFERÈNCIES
Alumnes de les Escoles del Sagrat Cor, 1946-47
Una altra imatge de l’Albert Graells, en aquest cas, és d’un grup d’alumnes del curs 1946-47 de les Escoles Parroquials del Sagrat Cor. L’Albert, a més del seu, ens ha posat el cognom de quasi tots els nens, pot ser reconeixeu als que ell no recorda, si és així, o per qualsevol altra qüestió, no dubteu en escriure!
Aquesta escola es va fundar pel Centre Católic, poc després de la seva creació, l’any 1904, al carrer de l’Església. L’any 1926 tot el conjunt es va traslladar on es ara, a la Rambla de Just Oliveras. Fins 1950 era exclusivament per nens, encara que posteriorment van poder entrar les noies, però en aules separades. Abans de 1950 el col·legi de les monges franciscanes era l’únic que oferia educació religiosa per noies al barri del Centre.
A l’època de la fotografia la escola era dirigida per Francesc Batallé i Aragonés, un mestre molt recordat a la ciutat, que com sabeu té un monument a la rambla de la Marina, just a l’altra banda de l’escola que porta el seu nom. Francesc va començar la seva tasca a aquesta escola a principis dels anys 30, provinent de les escoles Pies de Terrassa. L’any 1936 l’inici de la guerra el va fer fugir; el Centre Catòlic va ser saquejat i es va transformar en seu de la CNT-FAI, transformant el baixos de l’escola en un menjador públic.
Una vegada finalitzada la guerra, després de passar per camps de concentració, el sr. Batallé va tornar i va continuar de nou la seva tasca docent fins l’any 1952, quan per divergències amb Mn. Homar va marxar per crear l’acadèmia Sant Jordi. L’escola va continuar amb el senyor Amat fins l’any 1974.
REFERÈNCIES
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Escrit per la Mireia Mascarell i editat per Efadós el 2003.
- El Primer Franquisme a Pineda de Mar (1939 -1953) per Francesc Bonastre i Santolària (explica detalls de la biografia de Francesc Batallé entre 1930 i 1953)
l’Acadèmia Comercial de Manel Foguet
L’Albert Graells m’ha enviat aquesta fotografia del 1950 on podem veure el professor Manel Foguet, envoltat dels seus alumnes de l’Acadèmia Comercial.
Al llibre l’Abans de la Mireia Mascarell he trobat més fotografies dels alumnes d’aquesta escola i també un munt d’informació de la qual faré un petit resum, al que afegiré altres dades trobades a internet; però com sempre, si teniu més informació, records o més imatges no dubteu en compartir-les.
Bé, l’Academia Comercial, que es situava als números 8 i 10 del carrer de l’Esglèsia, havia estat anteriorment, des de 1919 fins a 1936, l’Escola Romeu. Acabada la guerra civil, el seu director, en Miquel Romeu i Munmany va tenir que exiliar-se degut a que havia estat regidor d’esquerres. El nou director, en Joan Escarrà li va canviar el nom l’escola per Acadèmia Comercial, i als anys quaranta la va traspassar a un professor que ja treballava allà des d’abans de la guerra, al Sr Foguet, que passaria a ser el nou director.
Manel Foguet i Mateu va neixer el 20 de gener de 1908 a Barcelona, fill d’uns carboners de Vinaròs. Als nou anys es van tornar cap el seu poble, i allà s’està fins els dinou, edat en la que deixa el seminari i es posa a treballar i a estudiar Magisteri, passant una temporada a Tortosa. Quan acaba la carrera torna cap a Barcelona i com deia entra a treballar de professor a l’escola Romeu.
Durant els anys que va ser professor s’impartien classes de primaria i de comerç, que poc a poc se’n va anar convertint en l’especialitat del centre. Després de la guerra el alumnes més joves els portava la Pepita Pros i els més grans els senyors Foguet i Domènech. Quan va ser director, va anar conformant una biblioteca escolar gràcies als llibres que portaven els alumnes i als que ell mateix adquiria amb aquella finalitat. Quan als anys cinquanta va decidir retornar cap a Vinaròs, els alumnes de l’escola li van fer lliurament de la biblioteca com a acte de reconeixement. Però no s’oblidarien d’ell, el 1965 li reteren un caloròs homenatge a Vinaròs.
Allà va fundar i dirigir l’escola Cervantes; va formar part de l’ajuntament com a regidor l’any 1957; des de 1965 fins al 1981, quan va morir, es va encarregar de la biblioteca Municipal; va ser el màxim redactor del setmanari Vinarós i corresponsal del diari Mediterráneo; va escriure diversos llibres de poemes i obres de teatre, … i tota aquesta activitat sense pausa va tenir com a recompensa l’atorgament de la medalla d’Alfons X el Savi el dia 16 d’abril de 1975, moment en que a una acte multitudinari al pavelló esportiu, van estar presents, a més del ministre d’educació, en aquell moment l’hospitalenc Cruz Martínez Esteruelas, també l’alcalde de l’Hospitalet, Vicenç Capdevila i Cardona, tots dos antics alumnes.
A la primera imatge de sota podem veure a l’alcalde assegut a l’esquerra, al costat de Manel Faguet, escoltant com parla el ministre.
REFERÈNCIES
- Biografia de Manuel Foguet Mateu a la Vinapèdia
- Atorgament de la medalla d’Alfons X el Sabi segons la publicació Mediterráneo- 18.02.1975
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Escrit per la Mireia Mascarell i editat per Efadós el 2003.
Eugènia Casanovas i Amat, la Marquesa
Pel nom de Eugènia Casanovas i Amat pot ser no us sona ningú, però si us dic que el parc de la Marquesa de Collblanc es diu així en el seu honor, segur que us situeu una mica més.
Pel que he llegit no era marquesa, diuen que li deien així pels aires que es donava, però el cert és que tenia molts bons contactes, i relacions a nivell de reialesa, tenia el títol honorífic de cambrera de la reina, es a dir era una dona del que es diu de l’alta societat.
Va estar casada amb el barceloní Josep Farnés i Flaquer, que regentava la joieria “La Universal” de la plaça Reial, 11 de Barcelona, de la qual es poden trobar alguns anuncis a les hemeroteques, relacionats amb la venda de terrenys als voltants de la Torre Barrina, al menys entre 1922 i 1930.
Josep Farnés era propietari dels terrenys a dreta i esquerra de la Travessera de Collblanc, des de la carretera de Collblanc fins al torrent Gornal, lloc, on va presentar dos projectes per construir bòbiles entre 1891 i 1892.
Van tenir dos fills, als qui van posar uns noms una mica raros per ser de l’alta societat, Juanito i Juanita, així mateix, amb els diminutius inclosos. Juanito va morir el 1878, quan encara era un nen, i a la Juanita la he pogut trobar a les hemeroteques fins que va morir la seva mare, el 1944. Josep Farnés i Flaquer no sé quan va morir, el que sé es que segons Inocencio Salmerón va ser abans de 1907. L’any 1917 es va projectar el carrer que portaria el seu cognom, el carrer Farnés, situat al costat de la finca de la torre Barrina.
Mare i filla vivien a la torre Barrina, un edifici més gran i segurament ostentós que l’actual, ja que aquell el van cremar a la guerra (20 de juliol de 1936) i després el van tornar reconstruir d’una forma més senzilla. Eren aficionades a la música, la mare tocava el piano, i la filla el violí i el violoncel, de fet van donar classes a algunes noies de la barriada. Feien festes i convidaven a gent de categoria, com per exemple, al financer i polític Francesc Cambó. Deien que a Barcelona sols existien dos Rolls Royce, el de Cambó, i el de la Marquesa, que conduïa un xofer de raça negra.
Es veu que el 31 d’agost de 1907, a pocs metres de la torre Barrina, un cavall desbocat i el seu carruatge van atropellar greument a un veí de Collblanc, que van tenir que portar a Sants. l’Eugènia quedà molt afectada, i va parlar amb les seves amistats i contactes, decidint crear un consultori mèdic de tipus benèfic al barri, el 1909 es forma l’Assemblea Local de la Creu Roja i el gener de 1910 es crea el consultori a la carretera de Collblanc, sense cap ajuda municipal. El 1917 es quedà petit i lloguen el del carrer del Progrés; el 1918 inauguren dos més a Santa Eulàlia i al barri del Centre, que serien substituïts el 1927 per dispensaris municipals; en aquells temps s’ampliava el de Collblanc i el 1948, posteriorment a la mort de l’Eugènia, es converteix en hospital amb 30 llits,…
A la fotografia inferior teniu l’equip mèdic del dispensari de Collblanc l’any 1930, a una visita de la reina Victoria Eugènia de Battenberg i les infantes infantes Beatriu i Maria Cristina. També surt l’Eugènia Casanovas, que suposo que es la dona que situa a l’esquerra. L’Eugènia va ser presidenta de l’assemblea Local de la Creu Roja fins la seva mort; i la filla, la Juanita, va ser la vicepresidenta; que podria ser l’altra dona que surt sense uniforme, encara que ella també era dama infermera de primera classe des de 1927 i pot ser va d’uniforme.
A l’Arxiu Nacional de Catalunya he trobat tres fotografies més d’aquest moment, una molt similar a l’anterior i d’altres dues de l’arribada dels vehicles reials al dispensari.
També deixo la seva esquela,…
REFERÈNCIES
- Collblanc i la parròquia de Sant Ramon Nonat escrit per Josep M. Jordà i Capdevila i publicat per la mateixa parròquia l’any 1996 (origen també de la fotografia de grup, segons el llibre cedida per la vídua del Doctor Aubert)
- Històries de Collblanc -La Torrassa, escrit per Inocencio Salmerón Vargas (indispensable)
- La Imprenta, 28.08.1878 pàg. 5766 (Mor el seu fill, Juanito Farnés i Casanovas)
- La Vanguardia, 29.04.1911 (Estadístiques del primer any de dispensari amb 1082 intervencions)
- ABC, 15.05.1918 (Rebuda per la reina Victoria en audiència)
- La Acción, 13.05.1918 (Rebuda per la reina Victoria en audiència)
- La Vanguardia, 10.06.1924 (Inauguració del carrer de la Creu Roja i “lunch” en la Torre Barrina fins ben entrada la nit)
- La Vanguardia, 02.01.1925 ( es realitza el sorteig d’un solar ¿?)
- La Vanguardia, 04.06.1925 (La reina Victoria ve a l’Hospitalet per visitar els dispensaris de la Creu Roja a Santa Eulàlia i al barri del Centre)
- ABC, 04.06.1925 (Visita de la Reina)
- La Vanguardia, 19.05.1927 (Rebuda per la reina Victoria en audiència)
- La Vanguardia, 26.10.1927 (Juanita Farnés Casanovas és infermera de primera classe)
- La Vanguardia, 28.05.1930 (Rebuda per la reina Victoria en audiència)
- La Vanguardia, 30.05.1930 (El 29 la reina Victoria ve a l’Hospitalet per visitar el dispensari de la Creu Roja a Collblanc)
- La Vanguardia, 29.07.1936 (Cremen la finca Torre Barrina)
- La Vanguardia, 20.08.1944 (Esquela)
- La Vanguardia, 08.11.1944 (Esquela)
- Pla especial per a la concreció d’equipament i definició de paràmetres edificatoris en la “Torre Barrina”, edificació del parc de la Marquesa en l’àmbit delimitat per la carretera de Collblanc, el carrer Llobregat, el passatge Amat i el carrer de Farnés.
La Causa General a l’Hospitalet de Llobregat
La Causa General fou un extens procés d’investigació impulsat pel ministre de Justícia franquista, Eduard Aunós Pérez, després de la Guerra Civil, amb l’objecte, segons el seu preàmbul, d’instruir «els fets delictius comeses en tot el territori nacional durant la dominació roja».
Va recopilar informació sobre les circumstàncies i detalls no solament d’abusos i crims contra persones i béns comesos durant la contesa a la zona republicana, sinó tot tipus d’accions empreses per les autoritats, forces armades i de seguretat i partidaris dels governs republicans i d’esquerres des de la instauració de la Segona República en 1931. La informació registrada per la Causa General, la recopilació de la qual va durar pràcticament fins als anys seixanta, va portar a l’obertura de nombroses processos judicials posteriors en contra dels quals es consideraven responsables dels mateixos, fins a la promulgació pel govern de Francisco Franco en 1969 d’una llei per a la prescripció dels «delictes comesos amb anterioritat a l’1 d’abril de 1939».
El que teniu aquí sota és la portada dels 271 fulls de la Causa General a l’Hospitalet instruïda per Luis Mazo Mendo.
Què podem trobar a la Causa General?
- La relació de les 60 persones residents en el terme municipal, que durant la Guerra Civil van ser mortes violentament o van desaparèixer i es creu van ser assassinades. (1) i (2)
- La relació de 19 cadàvers recollits en el terme municipal, de persones no reconegudes com a residents en ell, que van patir mort violenta durant la Guerra Civil. (1) i (2)
- La relació de turments, tortures, incendis d’edificis, saquejos, destruccions d’església i objectes de culte, profanacions i altres fets delictius que per les seves circumstàncies, per l’alarma o el terror que van produir s’hagin de considerar greus, amb exclusió dels assassinats, que van ser comesos en el terme municipal durant la Guerra Civil. (1) i (2)
- Diligències, Certificacions, Providències del fiscal i del jutge, Informes de la Guàrdia Civil i la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, Declaracions de testimonis, Relacions, Citacions, Certificats de defunció,… (Entre les pàgines 132 i 145 també trobareu un informe sobre l’estat de l’ordre públic en els mesos precedents a l’inici de la guerra)
De l’últim paquet, el més voluminós, he decidit incorporar aquí, per la seva rellevància, el testimoni d’Àngela Casas Sabaté sobre la mort de Just Oliveras i Prats (industrial, i tres vegades alcalde la de la nostra ciutat entre 1916 i 1931) i la seva cunyada Antònia Durban Casas.
REFERÈNCIES
Alma de Dios (1941)
El que ens toca d’aquesta pel·lícula, Alma de Dios (1941), no és molt, tan sols uns minuts de l’inici, rodats al desaparegut passatge Carbonell, a la també desapareguda barriada de Can Pi. En aquestes escenes una jove Amparo Rivelles decideix abandonar el poble, on malviu amb la seva madrastra (o madrastro) i marxar cap a la capital.
Carme Costas, que en aquells moments era una adolescent, recorda la gravació d’algunes escenes, també que li van donar entrades pel dia de l’estrena i que va anar a veure-la.
Mitjançant l’emule he aconseguit trobar la pel·lícula, he separat l’escena i la he pujat al youtube:
Encara que està tot una mica maquillat, podreu veure com eren els patis d’aquestes cases, sols això, ja que l’interior es va rodar a un altre lloc. Veureu que abastir-se d’aigua consistia en fer servir una bomba de palanca, que en aquells anys era molt comuna. També l’escala de la fotografia anterior, o pot ser una altra molt similar a una casa propera.
Als segons finals es veu el paisatge següent; he preguntat a Carme Costas, mitjançant el seu fill Jaume Ventura, si podia ser dels voltants, pot ser del barri de Can Pi, però clar, fa molt de temps i no m’ho ha sabut dir,…
REFERÈNCIES
Habitatges de Luis Orgaz a Pubilla Cases, 1940
Revisant l’hemeroteca de La Vanguardia m’he trobat una altra notícia sobre ca la Pubilla Casas durant el franquisme, en aquest cas és la benedicció d’una cripta, unes escoles, la imatge del patró de la barriada (Sant Salvador d’Horta) i també de quatre habitatges socials.
Us deixo l’article per que el llegiu,…
A aquest acte va acudir el fotògraf hospitalenc Josep Brangulí i Soler (1879-1945) i just es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya, i setze estan penjades al seu lloc web. Ja que no vull pagar els 3 euros per foto que em demanen per traslladar-les aquí, si us interessa us haureu de traslladar a l’arxiu,… sols és un click a la imatge inferior!
A les fotografies anteriors heu vist algunes imatges dels esdeveniments de la jornada, la inauguració de l’edifici de quatre habitatges pels pobres, on al fons es veu la central elèctrica denominada de Collblanc, i que encara existeix. També veiem les autoritats baixant per crec que l’avinguda de Tomás Giménez (darrere es veu ca la Pubilla Casas), amb totes les cases baixes avui desaparegudes i que volien ser una ciutta jardí. L’alcalde d’aquell moment, l’Enric Jonama i Darnaculleta es veu al balcó, però no amb les autoritats.
Veiem unes pancartes, unes petites, on es saluda a Fraco, i una altra més gran que no acabo de entendre el que diu, i que es refereix a una fundació del aquell moment Tinent General de la IV Regió Militar, Luis Orgaz Yoldi (1881-1946), que es veu que va pagar els pisos. No he trobat res sobre ella.
També es poden observar les autoritats en la benedicció de la cripta de la Pubilla Casas, en l’acte solemne i després crec que prenent una copa de vi, i ja a la sortida.
No surt la imatge de la cripta, sols de les personalitats, i és una pena ja que m’hauria agradat veure com era el patró de Pubilla Cases, no sé si encara és patró, si encara existeix la imatge,… suposo que els Passionistes se l’en van emportar quan van marxar a la travessera de les Corts l’any 1943; no seria estrany ja que es va transformar en una fàbrica: Manufactura General del Caucho SA, i l’any 1947, Joaquim Freixa va instal·lar una fàbrica de filatures, fins que el 1964 se la va vendre a les germanes del Sagrat Cor de Jesús,…
A sota teniu una fotografia de la zona a l’any 1947, he assenyalat alguns edifici i indico amb unes fletxes vermelles la situació dels habitatges que van beneir.
A la fotografia inferior assenyalo amb un cercle vermell on s’hauria de situar l’edifici. A l’avinguda de Josep Molins, a prop de l’encreuament amb el carrer de l’Antiga Travessera.
Però si anem cap allà amb el google street view (2008) veurem que va desaparèixer, i en el seu lloc, hi ha un petit edifici que fa de llar d’infants. ¿?
REFERÈNCIES
- Fotoplano de Barcelona y sus contornos. Zona oeste. Escala 1:2 000, 1947. Institut Cartogràfic de Catalunya.
- La Vanguardia, 23.02.1940
- Col·legi Sant Josep Obrer, un abans i un després, per Jose Antonio Villar Torrano, dins del Quaderns d’Estudi núm. 24, publicat al 2011 pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet
- Collblanc i la parròquia de Sant Ramon Nonat, escrit per Josep M. Jordà i Capdevila i publicat per la citada parròquia l’any 1996
- Nota sobre Enric Jonama i Darnaculleta
Albert Germans, 1935
Aquesta fotografia feia temps que la volia treure al bloc, i avui, veient que a la plataforma en defensa del canal de la Infanta estan preparant una sortida guiada pel barri de Sant Josep, m’he decidit a fer les gestions oportunes.
La fàbrica que veiem a l’esquerra, al carrer de Rodés, és Albert Germans, projectada per Antoni Puig i Gairalt l’any 1926, encara que atribuida al seu germà Ramon. Era una fàbrica tèxtil amb molta trajectòria que fa pocs anys lamentablement va plegar, al 2007 des de ICV es va proposar fer un hotel d’entitats, al 2009 va ser un dels quatre edificis candidats per convertir-se en la seu del museu del còmic de Catalunya, que finalment es va guanyar des de Badalona, i ara no sé si hi ha cap projecte, en tot cas forma part del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat i podeu consultar les seves característiques a fitxa que he deixat a les referències.
A la dreta de la fàbrica tenim la riera dels Frares, que encara existeix travessant el barri, enllaçant passatges, fins a l’avinguda del Carrilet. Pujant per la riera arribaríem al túnel per sota les vies que veieu a la dreta de la fotografia, que és l’entrada a l’actual parc de les Planes, al cementiri. Abans per allà baixava el torrent del Capó, del que ja he escrit alguna cosa.
Veiem per sota el nivell de les vies el famós canal de la Infanta, que salta per damunt de la riera dels Frares mitjançant un aqüeducte actualment desaparegut, i continua el seu camí fins al mar a Montjuïc.
A l’esquerra, al costat d’aquells dos dipòsits (suposo que d’aigua per les locomotores del tren), veiem el talús on es construiria el barri de Can Serra i damunt unes cases, que suposo que són les d’Esplugues.
Just a l’esquerra dels dipòsits baixaria l’actual avinguda de Isabel la Catòlica, i a la dreta tenim les diferents bòbiles que feien maons a partir de les argiles de l’actual parc de les Planes. El bosc que es veu al final, sota sant Pere Màrtir, és can Vidalet, que abans estava ocupat per finques d’estiueig de la burgesia barcelonina, amb les seves torres i jardins. A la dreta, l’edifici blanc del fons podria ser la Pubilla Casas, però no estic segur,…
Deixo aquest esquema, espero no haver-me equivocat en res,… Com hi ha 12 anys entre les dues fotografies hi ha coses que no trobareu.
REFERÈNCIES
- Article al bloc: El torrent Capó
- Guia de can Vidalet
- Fitxa d’Albert Germans al PEPPA (núm. 80)
- Indústries i obradors a l’Hospitalet (1a. part) escrit per la Matilde Marcé i Piera i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat l’any 1997
- Grup de facebook “Protegim el canal de la Infanta!” i l’esdeveniment de la sortida guiada pel barri de Sant Josep
Danzón, una beguda hospitalenca
Des de que vaig a la recerca d’artefactes antics hospitalencs, amb l’objectiu de trobar temes interessants per aquests texts que faig sobre la ciutat, que em trobo a internet, als llocs web de subhastes, amb unes ampolles de vidre bastant rares on es pot llegir “REFRESCO DELICIOSO DANZON”.
També vaig trobant caixes de fusta per 24 ampolles com l’anterior
I algunes cartes de l’empresa que les emplenava dirigides als seus clients, com aquesta d’abril de 1950, on llegim, per exemple, que l’empresa es troba al carrer de Barcelona, 94 i el seu propietari és Enrique Ribas:
o aquesta de febrer de 1952 amb una llista de preus dels extractes de dos sabors,…
Uns altres artefactes que també trobem a aquest jaciment d’objectes per col·leccionistes són els anuncis, com aquest de 1945 on la marca es presenta a la Fira de Mostres d’aquell any amb un stand:
O aquest, on sembla que el fabricant ja no és Enrique Ribas, sinó Agustín Puértolas, i de Refresco exquisito passa a delicioso.
Aquí trobem més anuncis on podem veure els cinc sabors de la beguda: llimona, cirera, taronja, pinya i pressec (a la carta anterior, la de 1952, també es menciona el sabor a menta).
També veiem un canvi de direcció i de telèfon, si als anys 1950-52 l’empresa es situava al carrer de Barcelona, 94 (si no han canviat la numeració es trobava on és ara l’oficina de La Caixa) amb el telèfon 33161, a una data indeterminada l’empresa es situava al número 87 del mateix carrer (a l’edifici que fa cantonada amb Riera de la Creu) i el telèfon era el 233160.
Amb tot aquestes dades he marxat a les hemeroteques a veure si trobava cap detall més sobre l’empresa o la beguda, i bé, poca cosa,…
He trobat que a un anunci de 1946 aquest refresc es defineix com a “fruta champanada”,… així que segurament portaria alcohol, o no,…
També que l’anunci més antic trobat a La Vanguardia és del 7 de juny de 1944. Una publicitat de petit format que deia: “DANZÓN; Pídalo en cafés y establecimientos de bebidas. Es agradable por su aroma y sabroso paladar. DANZÓN, refresco delicioso, animal“. L’última referència de l’empresa a aquest mateix diari és del dia 15 de març de 1953, però no sé si l’empresa va plegar o va continuar més temps
Molt més elaborat és aquest anunci de 1951, on Luis Romero Pérez, el boxejador més popular d’Espanya en aquells anys, aspirant en aquell moment al títol mundial, en explica les virtuts esportives de Danzón:
Teniu més informació d’aquesta beguda hospitalenca?
REFERÈNCIES
Records de l’Angelina Vilella sobre el canal de la Infanta
Ahir vaig llegir d’una tirada el llibre de records hospitalencs de l’Angelina Vilella i he aprés moltes i moltes coses que no sabia de la nostra ciutat, us el recomano!. Ara que molts hospitalencs i hospitalenques estem al tant del que passarà amb el poc que queda del, en un temps importantíssim, canal de la Infanta, he volgut traslladar uns records de l’Angelina sobre quan ella era una adolescent, poc després d’acabar la guerra:
“A darrere dels quarters de la Remunta, hi passava, descobert, el Canal de la Infanta. En un temps en què anar a la platja era un privilegi només d’uns quants, poder banyar-se en grup en aquell rec que sempre baixava ple, era una temptació per als adolescents. Per sobre l’aigua, a vegades, s’hi veien passar gats i rates mortes, o bé alguna rierada hi afegia totes les pomes o peres que es trobaven per terra als camps. Res no era problema per ficar-se dins de l’aigua, la fascinació, la seducció i el repte del fet eren molt forts, era prohibit pels pares. L’única dificultat es trobava en qui vigilaria la roba. S’acostumava a fer a sorts i, aquell a qui tocava mirar no es banyava. Algun cop, però, l’atracció havia estat tan forta que es banyaven tots. Era aleshores quan algun soldat, de tant en tant, per vèncer segurament la monotonia sortia i els amagava la roba. L’esglai era sonat; nus, no podien tornar a casa ja que, a més de l’inconvenient d’anar despullats, tots, com dic abans, tenien prohibit banyar-se al canal pel perill que representava i que ells no veien: no gaire lluny d’aquell indret, s’hi trobava un sifó amb un desnivell de l’aigua, que provocava uns remolins que xuclaven tot el que es trobava al seu abast. Ja hi havia precedents de persones ofegades. A més, en plena postguerra, un vestit per senzill que fos era tot un valor. Els soldats, quan els veien prou desesperats, sortien dels amagatalls, ja s’havien distret una estona, els tornaven la roba i… fins a un altre cop“.
Com a imatge, d’aquest sector no tinc altres que aquestes fetes el mes passat, on tornem a veure el canal redescobert després de les labors arqueològiques,…
REFERÈNCIES
- Imatges de Digital-h
- Text: “Jo… també recordo” de l’Angelina Vilella i Rafel Garrich (dibuixos). Editat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat al’any 2000
- Més sobre el canal de la Infanta
Quatre artistes de les festes de la Torrassa (1942-1963)
Fa uns dies vaig trobar a la biblioteca Tecla Sala un treball que Lluís Abarca i Médico va fer a l’any 1997 sobre la història de la Festa Major del barri de la Torrassa. És un text d’unes 30 pàgines escrit a màquina on s’expliquen com eren les festes, principalment en el període franquista, encara que trobem referències als anys anteriors, des de 1914 que es des de quan es diu que van començar.
L’autor ho descriu des de la Comissió organitzadora de la que havia estat membre preponderant, i també com a regidor de festeigs de l’ajuntament (1961-1966). Trobem molts detalls de les festes, des de com eren els envelants que es situaven any rere any des de 1942 fins el 1969 a la plaça Espanyola, fins per exemple els problemes d’abastiment de cervesa als anys 40, però també el més interessant, podem llegir com va evolucionant socialment el barri a través d’aquells anys,… A sota una imatge del jovent de 1945 a l’envelat,…
D’aquest document podré extreure molta informació per futures entrades d’aquest bloc, però avui m’ha donat per buscar al youtube els noms dels grups i solistes que actuaven en aquelles festes, així que avui faré de disc jockey,…
L’Orquestra Bizarros d’Augusto Algueró van tocar als “balls de deu” (que es feien a quarts d’una del mig dia) del 1942, el primer any que es celebrava la festa de la Torrassa de manera independent de la de Collblanc des del final de la guerra, i que repetiria també als any següents. La gravació és l’única que he trobat al youtube, és de l’època i a més es veu una imatge del conjunt i de l’August Algueró, pare del pianista que esdevindria famós compositor.
El gran Bonet de San Pedro y los 7 de Palma van tocar la nit del dissabte 3 d’agost de 1957 a la plaça Espanyola, sense envelat per problemes d’última hora, i el 1958 ja dins de l’envelat i amb tot més organitzat. He seleccionat la seva popular Rasca Yú , adaptació del You Rascal, you de Sam Theard composada el 1930, i amb part de la lletra del bolero Bodas Negras que es va escriure a partir d’un poema d’autoria disputada entre Julio Flórez i Carlos Borges probablement als anys 1880. La de Bonet es va gravar l’any 1943 i va estar censurada per que es creia que la tornada feia referència al dictador Franco “Rascayú, cuando mueras que harás tú. Tú serás un cadáver nada más,…“
El mateix any 1958 un Josep Guardiola que començava a destacar va cantar a l’envelat, i va tornar l’any 1963, ja famós i en companyia de la seva petita filla; el mateix any representava Espanya al festival de Eurovisión amb el tema Algo Prodigioso.
I acabem ja al mateix 1963 amb el també cantant melòdic Ramon Calduch, que també va tenir molt d’èxit davant del públic de la Torrassa, i que repetiria anys després. He trobat uns dels seus grans èxits, El Viejo Frac, que a més crec que és d’aqustes anys.
En aquests període de 21 anys van actuar molts més grups i solistes,… però és que no he trobat molts més que aquetst quatre al youtube. Aquí teniu una petita llista extreta del llibre: Joan Casa Augé i la seva orquestra Olantación (segona meitat dels 40), orquestres Astoria i Fantasio (1949), Orquestra Inspiració (1951), Pau Pi amb el seu seguici de Radio Barcelona (1955). Fins l’any 1960 van participar Dinàmicos, la Gran Kursaal, la Gran Palace, Florida, Font, Mariland, Montecarlo, Niça, Orleans, Ritmo Azul, Juanito Segarra, Oscar Martín, Los Sirex, Orquestra Ramon Evaristo,…
REFERÈNCIES
La capella de la Mare de Déu de la Mercè i Sant Ramon Nonat
Demà al CaixaForum s’inaugura una exposició sobre l’arquitecte barceloní Enric Sagnier (1858-1931), que pot ser no el coneixeu de res, però com diu la viquipèdia ha estat possiblement l’arquitecte amb major nombre de construccions a Barcelona, prop de 300 edificis documentats, d’entre d’ells el temple expiatori del Sagrat Cor allà dalt al Tibidabo, el palau de Justícia, la Duana situada al port,… una barbaritat.
No he trobat cap obra seva a l’Hospitalet, encara que tenim un edifici a quatre pasos, és el temple parroquial de Sant Ramón Nonat, al barri barceloní de Les Corts.
Des del segle XVII hi havia a la carretera de Collblanc una capella dedicada a la Mare de Déu de la Mercè, que podeu veure a sota a una imatge de 1921. L’any 1888 es concedí el permís per celebrar-hi la missa dominical, però sols tenia una capacitat d’unes 50 persones.
Al 1924 el Dr. Ramon Baucells Serra es va fer càrrec de la nova tinència parroquial dedicada a sant Ramon Nonat i ubicada a l’antiga capella de la Mercè que aleshores depenia de la parròquia de Sant Maria de Sants. La demarcació abastava llavors tot Collblanc i la Torrassa, uns 12.000 habitants.
El 3 de maig del 1925 es posà la primera pedra d’aquesta tinència parroquial a càrrec de l’arquitecte Enric Sagnier, sota la direcció del contractista de Collblanc Francesc Sans; s’inaugura el nadal del mateix any. El 1932 s’inicià la construcció de l’església principal al costat de la primera, que passà a ser la capella del Santíssim. Les fotografies següents són d’aquesta capella, on a l’esquerra veiem que les obres de l’església principal ja s’han iniciat, així que serien aproximadament del 1932.
S’inaugurava el 31 d’agost de 1935 amb una capacitat d’unes 500 persones a l’església gran i 150 a la capella del Santíssim.
Com pràcticament tots els edificis religiosos de la ciutat va cremar el 19 de juliol de 1936, juntament amb l’arxiu, la casa rectoral, el patronat de beneficència i els col·legis parroquials,… Dels col·legis i la rectoria només va quedar en peu l’estructura de les parets mestres, a la nau de l’església i a la de la capella del Santíssim el sostre no va cedir; al cap d’un temps es va refer el més essencial i es va fer servir com a un gran taller de roba per a l’exercit.
La reconstrucció la portaria el fill d’Enric Sagnier, Josep Maria Sagnier i Vidal. El 1941 s’inaugurava la restauració de la capella del Santíssim; el 42 ja s’havia refet la casa rectoral i el centre parroquial; el 43 entraven en funcionament les escoles per nens. El 1945 es començava a revestir la façana i es construïa el campanar; el 1947 s’inaugurava la façana i el rellotge,… fins al 1955 no va finalitzar la reconstrucció, ja amb una parròquia que rondava els 45.000 habitants.
Cal dir també que Josep Maria Sagnier, i el contractista Francesc Sans també es van encarregar del temple de la Mare de Déu dels Desemparats, a la plaça Espanyola de la Torrassa.
REFERÈNCIES
- Enric Sagnier i Villavecchia a la viquipèdia
- La ciutat de Sagnier. Modernista, eclèctica i monumental (exposició al CaixaForum)
- Fitxa de l’edifici al cercador del patrimoni arquitectònic de Barcelona
- Bloc de la parròquia de Sant Ramon Nonat
- Notícia: El cardenal Martínez Sistach visità la parròquia de Sant Ramon Nonat
- Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat (1996) escrit per Josep M. Jordà i Capdevila, editat per la pròpia parròquia (origen de les imatges).
- Històries de Collblanc-La Torrassa escrit per Inocencio Salmerón Vargas, editat per l’ajuntament de l’Hospitalet.
El Deli torna per quedar-se,…
Va haver-hi un temps en que els barris eren plens de descampats de terra, ocupats per manades de nens amb pantalons curts i genolls bruts, que sols paraven a casa per dinar i dormir, i que feien tot tipus d’entremaliadures,… era el temps de les fogueres de Sant Joan, de les boles, churro-media-manga-mangotero, el bote, yoca mingui, el trompo, la lima, mosca,… del DELI!
Es nota que era el meu joc preferit, no?… no recordo si era un bon jugador, però sí de que em divertia molt i molt i que quan es deia això de Deli? deli! tiro? TIRA!, xocaven les dues fustes i amb la boca oberta veies volar lluny la petita fusta, era extasiant.
Quan va sortir això del facebook vaig descobrir un grup d’interessats en aquells jocs, i on gràcies a persones amb molta memòria es van poder recuperar les regles exactes de com es jugava a aquest joc a l’Hospitalet, i allà estan penjades si voleu rememorar bons moments.
Vam decidir investigar els origens d’on procedia el deli i vam descobrir altres jocs d’altres regions amb les mateixes fustes però amb regles diferents. De la paraula deli a internet no existia cap rastre, i mira que ens vam tirar estona amb el google,… fins que un dia llegint un llibre de Julio Baños sobre el barri de Can Tunis (sota Montjuïc) als anys 40, al fi va sorgir el mot “déli”, associat a un joc similar. Parlant amb l’escriptor em va comentar que ell mai l’havia vist escrit i que l’accent era collita pròpia per donar èmfasis a la primera síl·laba, així que per ara el que sabem és que el mot deli al menys té 70 anys!
També de fa 70 anys són els records de Ramon Morales al barri hospitalenc de Sant Josep, però ell no li deia déli,… contradictòriament li deia vèlit! . Pot ser als anys 50, quan molts veïns de Can Tunis van arribar als blocs de la Florida la van portar d’allà i es va estendre entre els barris moderns,… amb tan poca informació podrien sorgir moltes teories,… algú vol investigar? pot ser arribarà fins al Nepal, on amb una fusta similar al deli es juga al Dandi Biyo!
Anem al present, el bèlit, denominació més acceptada, és un joc que té fins i tot campionats del món i que està en plena i ràpida expansió, a cada moment es creen nous grups disposats a recuperar-lo i passar una bona estona,… i ara ens toca a nosaltres, les últimes notícies indiquen que ja hi han cinc persones disposades a formar el primer equip de la ciutat i que les podreu trobar al Casino aquest dissabte,… vine, encara que sigui per tornar a tocar un deli!
REFERÈNCIES
- Grup de Facebook: “YO jugué al DELI, al TROMPO, A LA LIMA, EL BOTE, MOSCA y CANICAS”
- Bloc Mot a mot,… de la paraula bòlit
- Julio Baños i Soria. Infants i Postguerra. Can Tunis (1939-1952). Rúbrica Editorial, 2006 (pàg. 46)
- Ramon Morales. Coses de l’Hospitalet. Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, 1990 (pàg. 143)
- Tot Bèlit. Actualitat belitaire barcelonina
- Va de Bèlit. Des del barri de Sant Narcís de Girona on s’organitzen els campionats del món
- Grup de facebook dels Casus Bèlit de Sants
Les masies de l’Hospitalet de Llobregat
Avui toca emplenar la secció de la cartoteca amb aquest mapa, crec que realitzat per Francesc Marcé i Sanabra, ja que originalment acompanyava un llibret seu que es deia “Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies“. Es va editar al 1980, però 10 anys després es va recuperar el mapa i es va incloure al llibret “Els motius de les antigues cases de pagès de l’Hospitalet” de la Montserrat Cornelles i Pujol, on es recullen 96 motius diferents. Si us interessa coneixer més motius, cal anar al llibre de la Matilde Marcé i Piera: “Cop d’ull als motius de l’Hospitalet” on no trobareu tots, però si fins 450, amb fotografies i algunes explicacions que va poder aconseguir parlant amb la gent de la ciutat de tota la vida. També trobareu informació sobre molts motius al llibre “l’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965” de la Mireia Mascarell i Llosa,…
Sempre que busco el motiu d’alguna masia em passo molt de temps donant voltes a aquest mapa, així que per facilitar una mica les coses l’he dividit en sectors i he fet una llista amb els 180 topònims (menys sèquies, rieres, pluvials,…) que conté. A alguns no acabo de reconèixer el nom ni amb l’ajuda d’una lupa, així que trobareu uns interrogants. Veureu que hi ha noms que surten dues vegades a llocs diferents de l’Hospitalet com Cal Capellà, Cal Creixells, Cal Noiet, Cal Paperines, Cal Tres o Cal Xerricó, i un fins a tres vegades, com Cal Benet, això complica una mica a l’hora de buscar al plànol si sols tenim el nom de la casa.
Ara revisant he vist que m’he deixat a la llista Can Pixa al B2,… ja tornaré a fer-la en un altre moment,…
Tres imatges de Josep Brangulí
Com demà inauguren al CCCB l’exposició sobre el fotògraf hospitalenc Josep Brangulí i Soler (1879-1945) he fet una mica de recerca a veure si trobava alguna fotografia seva relacionada amb l’Hospitalet, i he trobat tres, aquesta de 1941 on “Niños harapientos saludan, brazo en alto, al Gobernador Civil de Barcelona y jefe provincial del Movimiento en la fiesta mayor del barrio de Collblanc”
El moment concret ens el diu l’hemeroteca de La Vanguardia, és el mati del diumenge 31 d’agost de 1941. El senyor de blanc, el Governador Civil, es deia Antonio de Correa y Veglison, i l’home de la dreta és l’alcalde de l’Hospitalet, Enric Jonama Darnaculleta. Desconec la direcció d’aquesta caserna de las Juventudes
A internet també podeu trobar aquesta altra fotografia d’un acte falangista a l’any 1939. No he trobat més dades, però segons l’exposició permanent de Can Riera l’acte es va realitzar a la plaça de l’ajuntament.
Una altra fotografia que he trobat sobre la nostra ciutat és la d’aquest tramvia de la línia 55 que unia Sants Estació amb Collblanc, segons he llegit la imatge és aproximadament de 1920, però el tramvia ja funcionava des del 29 d’abril de 1911.
Santa Eulàlia de Mèrida, inicis dels anys 40
Avui us deixo dues imatges de la construcció de l’actual església de Santa Eulàlia de Mèrida que em va enviar fa uns dies la Yolanda Domènech.
Com sabeu, l’anterior església de l’Hospitalet Centre la van destruir a l’inici de la Guerra Civil i per tant quan va acabar calia construir una nova, la tercera. Mn. Lluís Mas va iniciar les obres sense demora i el mateix 1939, l’arquitecte municipal, Manuel Puig i Janer, presentava un projecte, on com a canvi respecte a l’anterior, el nou temple quedava més endarrerit; aquest fet feia guanyar més espai per la plaça. El projecte va sofrir algunes modificacions com l’alçada del campanar, però es va seguir amb força fidelitat.
La primera pedra es col·loca el 16 de juliol de 1939. El 19 de març de 1942 el temple s’habilitava provisionalment per acollir alguns actes de culte, el 20 de juny de 1943 fou beneït el campanar, i el 26 d’octubre de 1947 es va inaugurar tota l’obra.
No sé si des de que es va posar la primera pedra va donar temps a fer tot el que es veu a la imatge inferior, el que m’he fixat és que tothom va en màniga llarga, es a dir que podria ser de l’hivern de 1940, o pot ser de 1941. Una altra cosa interessant és que a la dreta de la imatge hi ha un edifici de planta baixa i dues plantes en el qual es recolza l’obra, i que més tard haurà de ser enderrocat per tal de finalitzar l’església. No sé si va quedar afectat per l’incendi de l’any 1936 i es trobava deshabitat o bé el van comprar per fer més gran l’església i el van enderrocar amb l’obra ja avançada.
La següent imatge és posterior, no sé si el temple es troba ja habilitat per fer alguns actes ja que encara hi ha bastides als finestralls de la façana principal, encara així suposo que és de 1942. Al campanar, com veieu, encara li queda.
REFERÈNCIES
- L’Abans. L’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965 (2003). Mireia Mascarell i Llosa. Ed. Efados.
- Gran Geografia Comarcal de Catalunya – FUNDACIÓ ENCICLOPÈDIA CATALANA
Apunts sobre la barriada de Can Pelegrí
A partir de la petita biografia que vaig fer sobre Marcel·lí Esquius, en Dídac López em va proposar fer una altra sobre Pere Pelegrí, que també té un carrer; però d’aquest home l’únic que he trobat és que com Marcel·lí, era propietari de terrenys, en aquest cas de una zona que ara es situaria entre l’actual barri de Can Serra i el de Can Vidalet, a Esplugues.
Aquests terrenys es transformarien en la barriada de Can Pelegrí, en honor al seu propietari. Als anys 20 es van formar tant aquesta barriada com la de Can Vidalet, situada més al nord. En un futur s’acabarien ajuntant anomenant-se totes dues com li diem ara: barri de Can Vidalet.
Era un nucli de casetes baixes per obrers envoltat de vinyes, garrofers i hortes, amb un camí principal, el carrer del Molí, que baixava fins a l’Hospitalet. El terreny era barat i les fàbriques hospitalenques eren properes, com les noves que sorgien a la ciutat veïna, es a dir, que era un bon lloc per establir-se, i es van establir cada vegada més persones.
D’aquestes cases encara queden algunes a la part de l’Hospitalet, com al carrer de Sant Carles, on tenim un costat d’aquest carrer sencer o al mateix carrer de Pere Pelegrí.
Un text de 1949 ens diu que la barriada estava formada per 90 edificis senzills en 7 carrers. Bé, a la imatge inferior, que és de dos anys abans, tenim més de 7 carrers, això és per que al costat d’aquesta barriada hi havia una altra que es deia de Faus (el cognom d’un altre propietari, Antonio Faus), aquesta plenament hospitalenca i que es troba, lògicament, al voltant del carrer de Faus, són les 6 illes de la dreta. La línia rosa és la divisió entre Esplugues i l’Hospitalet
A la revista Crònica de la Vida d’Esplugues es pot trobar algun article dels anys 50 on es queixen de l’estat de les “barriades extremes”, per exemple de Can Pelegrí diu al 1954: “anchuroso barrio que pertenece la mitad a Esplugas y la mitad a Hospitalet en una delimitación harto deficiente, complicada y desafortunada”, ens parla de que el carrer del Molí es intransitable, no hi ha clavegueram ni pous negres i així les aigües residuals van directament al carrer, comencen a proliferar les barraques, no hi ha cap font pública, la il·luminació és insuficient, no hi ha voreres… En fi,…
REFERÈNCIES
- La Vanguardia 22.06.1922 (pàg. 5)
- Guia de recerca i lectura núm 1 de l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet – Ramon Puig i Gairalt (pàg 2)
- La Vanguardia, 15.05.1934 (pàg 25)
- Crònica de la vida d’Esplugues 01.12.1954 (pàg. 8 )
- Crònica de la vida d’Esplugues 01.04.1959 (pàg. 3)
- Crònica de la vida d’Esplugues 01.01.1975 (pàg. 33 i 47)
- Catàleg i Pla Especial de Protecció i Rehabilitació del Patrimoni Arquitectònic d’Esplugues (memòria històrica)
- Podeu trobar imatges de Can Vidalet a l’àlbum de Picasa Can Vidalet. Un temps i la seva gent (I), Catàleg de fotografies publicat per l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat fruit de la 1a Campanya de recollida de Fotografies de Can Vidalet 2001 – 2002 i de la posterior selecció d’imatges per l’exposició Can Vidalet: un temps i la seva gent (2002)
Marcel·lí Esquius García (1897-1970)
Doncs ahir no tenia ni idea de qui era Marcel·lí Esquius García, tot ha començat amb el missatge que va deixar ahir l’Olga Abenia al mur de la pàgina de facebook, on demana imatges d’una pista de patinatge al carrer que porta el nom d’aquest home, a Pubilla Cases, on sembla que també tenia una casa (a Mina amb Hierbabuena).
M’he posat a googlejar per si per casualitat sortia alguna imatge de la pista i de cop m’he trobat que en Marcel·lí va ser el “director-propietari” de Miami Platja, ja sabeu, un barri de Mont-Roig del Camp, i una vegada més la meva curiositat m’ha ficat en una espiral de recerques que m’ha fet perdre el sentit del temps i de l’espai,… en fi, faré una petita biografia, una mica Frankenstein, perque aquest home va fer de moltes coses i no sé si les exposaré amb l’ordre cronològic correcte,…
Va neixer l’any 1897 al carrer dels Comtes de Bell-lloch de Barcelona, va començar a treballar als 11 anys a una fàbrica de maons i després va aprendre l’ofici de fuster.
Es veu que quan tenia més o menys 20 anys era un gran aficionat al ciclisme i a una carrera del Campeonat del barri de Sants va quedar segon darrera del millor del moment, un tal Magdalena. Després, als anys 40, va fer de pianista en diversos cinemes (com el Liceo) i cafés de Barcelona, li deien el “music”, més tard va fer de “danzarin”, després es va fer viatjant comercial.
Una vegada que es va casar amb Hortènsia Lifano van marxar cap a Perpinyà, on van montar una ebanisteria. Temps després van tornar cap a Barcelona i van crear un magatzem de fusta. Es van instal·lar a l’Hospitalet de Llobregat i van tenir cinc fills. La ciutat està per comprovar ja que a un article de la revista “Crònica de la Vida d’Esplugues” diuen que era d’allà,… ens trobem a una zona de frontera on inclús ara la gent va una mica perduda,…
Es veu que el negoci de la fusta no anava del tot bé i es va decidir dedicar a la promoció immobiliària amb terrenys de la nostra ciutat i dels municipis dels voltants. I venent i comprant es va convertir en un dels principals propietaris de la zona de Pubilla Cases. L’any 1948 va construir el mercadillo de Can Vidalet format per 43 botigues que van esdevenir el nucli del barri. També va construir la pista de patinatge que ens comentava l’Olga i que tindria un equip d’hoquei que ell mateix presisiria. El seu fill Jaume a una entrevista també comenta que la primera festa major la va organitzar ell.
A la inauguració de l'esglèsia de Miami Platja. Es veu que el barret i un pur sempre li acompanyaven
A les 12 del diumenge 22 de juliol de 1953, dins dels actes de la festa major d’aquell any, “Tuvo efecto en la barriada de Vidalet el acto de homenaje al gran animador y propulsor de dicha barriada de la vecina ciudad, don Marcelino Esquiu, uno de cuyos actos consistió en el descubrimiento de una lápida que daba el nombre del citado mecenas a la calle Mayor, de la barriada de Vidalet. En dicho acto hablaron, haciendo grandes elogios del señor Esquius, el señor Cansado, el teniente de alcalde señor Colillas, y el agasajado, el cual, emocionadísimo, dio las gracias. Con tal motivo se celebró un partido de hockey sobre patines, disputándose una magnífica copa cedida por el Ayuntamiento, ganada por el Vidalet, del cual es presidente el señor Esquius. Finalmente las autoridades e invitado fueron obsequiados con una copa de vino español”
Aquell any ja havia começat la seva aventura de Miami Platja, a l’any 1955 es va traslladar allà amb la seva família i el seu nebot Joaquim González Esquius. Tenia tant de poder que a un article de 1969 tenia prevista audiencia amb el Papa,… cal dir també que segons un altre article de 1966 no tot li va anar tant bé, havia perdut a tres dels seus cinc fills, dels dos que li quedaven, Marcel, havia aconseguit una gran reputació com a metge, i Jaume, crec que el petit, ajudava al seu pare en els negocis. Aquest últim, l’únic viu, va morir al gener d’aquest any.
Marcel·li Esquius va morir l’any 1970, l’any 2009 l’ajuntament de Mont-roig del Camp li va posar el seu nom a una escola.
REFERÈNCIES
- Entrevista al seu fill dins del bloc miamimemata
- Biografia al bloc miamimemata
- Vídeo de la història de Miami platja
- l’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965 (2003). Mireia Mascarell. Ed. Efadós SL. (pàg. 570)
- La Vanguardia 23.07.1953
- ABC 14.08.1960
- La Vanguardia 26.07.1960
- Crònica de la Vida d’Esplugues – 01.12.1961
- El Mundo Deportivo 05.06.1966
- El Mundo Deportivo 14.09.1969
- El Mundo Deportivo 30.07.1970
L'Hospitalet de Llobregat 