Imatges retrospectives d'una ciutat

Ateneu de Cultura Popular

Hospitalencs d’ahir

Hospitalencs d’ahir és el títol d’un llibre de Francesc Marcé i Sanabra publicat per l’Ateneu de Cultura Popular l’any 1994, com a recull de 79 biografies que ja havien format part del seus Xiprerets des de 1988.

He tingut accés a ell fa relativament poc, ja que es troba esgotat a l’Ateneu, i a tota la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona sols existeix un únic volum al menys de préstec, i a més bastant atrotinat, amb algun full desaparegut, i molts desenganxats, tants que fa por obrir-lo ja que es trenca!, sembla que en qualsevol moment tots els fulls s’alliberaran del llom,… i després com retorno això a la biblioteca??

Són quasi 600 pàgines on s’aprofiten tots els racons per ficar molt de text, fotografies, mapes, partitures,… de tot el que es pot ficar dins d’un llibre; tot per definir les persones d’aquesta llista:

És probable que no conegueu a la majoria, sols Francesc Sabaté surt a la llista de personatges relacionats amb la nostra ciutat que hi ha a l’article de la Wikipedia sobre l’Hospitalet de Llobregat. Pot ser el més mediàtic és Antoni Castejón que va ser meteoròleg a TV3, també hi ha escultors, pintors, polítics, religiosos, pilots d’aviació, poetes, empresaris,… tots van deixar una empremta gran o petita a la ciutat. Segurament faltaran persones, però ja diu l’autor que és una llista personal, i per ell també incompleta per la manera en que es va realitzar.

També diu a la justificació de l’obra“Si els que som autòctons no recordem els origens, quins vincles podem oferir als vinguts de fora? Si com a poble perdem la identitat – i l’estem perdent- què resultarà de l’aiguabarreig? Jo intento, modestament, – i no és la primera vegada- posar el meu gra d’arena per estintolar la nostra personalitat i establir un pont entre el passat i el futur que anem fent dia a dia. Perquè no resulti que som un poble que eternament comença a partir de zero”

REFERÈNCIES

Anuncis

Un elefant a l’Hospitalet

Ja veieu que no parlo d’un elefant actual, parlo d’un fòssil batejat inicialment com a Elephas meridionalis, i que ara es diu, Mammuthus meridionalis. Aquest animalot caminava pel territori que avui ocupa la nostra ciutat fa quantre dies, geològicament parlant, es a dir, fa d’entre  800.000 i 1.000.000 d’anys, a l’era geològica que es coneix com a Quaternari.

Feia d’alçada uns 4,5 m i els mascles podien superar les 10 tones de pes. Vivia a zones de bosc obert i de clima benigne, i s’alimentava d’ herbes i fulles.

No sé quan el Dr. Josep Fernàndez de Villalta i Cornellà va trobar un molar i una defensa fragmentada  als llims de la bòbila Marquet, que es trobava a prop del cementiri, al carrer de Menéndez Pidal . Sé que als anys 80 l’original del molar es trobava al Museu Arqueològic de Barcelona, i l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet tenia una còpia en poliester que el mateix Villata va donar a Jordi de la Pinta, col·laborador de l’Ateneu.

Ara la veritat és que no sé on es troba, buscant al lloc web de Museus en Línia he trobat aquest molar que no sé si és el mateix, segons es descriu procedeix de la nostra ciutat, encara que actualment es troba al Museu de Torre Balldovina, a Santa Coloma de Gramenet.

Aquestes troballes a la nostra ciutat es podrien qualificar com inaudites, ja que tothom sap el que es feia a les obres quan es trobava alguna cosa,…

REFERÈNCIES 


Rafel Garrich i Masip (1930-1994) – Primera part

Li dic primera part a aquest article per que sóc conscient de que existeixen altres referències escrites sobre Rafel Garrich que encara no he consultat i sobre tot per que el dos quadres que avui comparteixo no representen la totalitat de la seva obra ni molt menys, sols és part del que he trobat des d’aquí, des del meu seient,…

Rafel Garrich i Masip va neixer a la nostra ciutat a l’any 1930, fill d’una família humil, el seu pare era carreter. De petit destacava per la seva facilitat pel dibuix, i el seu mestre, el senyor Lladós de l’escola Rossend Arús, va aconseguir-li una beca, però lamentablement un canvi a l’ajuntament ho va truncar tot, el pare de Rafel era de la Col·lectivitat de Pagesos i de la CNT, així que de beca,res; va entrar a treballar com a estampador a l’industria tèxtil, però sense deixar el dibuix, es va convertir en un autodidacta.

Entre els anys 1952 i 1958 també es va dedicar a dibuixar còmics per la Hispano Americana de Ediciones, de la que he trobat aquestes dues portades. També treballar per l’editorial Germán Plaza però no he trobat cap dibuix. He trobat a més que entre 1951 i 1961 va participar a les exposicions col·lectives que es realitzaven per l’entitat Amics de la Música.

A l’any 1980 fa la seva primera exposició al Museu d’Història de la nostra ciutat i des de llavors li van ploure els encàrrecs i va fer moltíssimes exposicions. Va viatjar a Rússia i a Paris, i quasi es queda allà permanentment pintant, s’ho van oferir, però va decidir que millor es tornava. Des de 1978 va ensenyar al taller de pintura de l’Ateneu de Cultura Popular, que des de que va morir, porta el seu nom.

Diu Rosa Salguero al seu article de la publicació l’Hospitalet: Rafael Garrich va treballar totes les tècniques del dibuix i la pintura, des del carbó a la tinta xinesa, la aquarel·la i l’oli. La seva obra és bàsicament costumista amb personatges marginats, obrers i especialment carreters, la feina del seu pare. Garrich sempre va sentir especial predilecció pels paisatges hospitalencs de la seva joventut com la zona rural de la Marina, on ara hi ha el barri de Bellvitge.

Les dues obres que he trobat mostren aquests dues aspectes, la primera mostra un el espantaocells a un terreny àrid, darrere un edifici que es sembla molt a l’ermita de Bellvitge,…

La segona imatge és la d’un carreter, l’ofici del seu pare.


Finalitzo, per ara, amb la descripció que feia Paco Candel de la seva obra a l’any 1981 “ .., Dueño ya de la habilidad, facilidad y perfección aludidas, Garrich se ha lanzado a captar en sus papeles el mundo que le rodea, y ese mundo que le ro dea ha sido y es el del trabajo, el de la vida cotidiana, el de los barrios y amb ientes humildes. Garrich hace un dibujo testimonial además de desenvuelto: testimonial y de denuncia además de lleno de arte y calidad. Garrich trabaja de estampador en Can Vilumara. Con sus dibujos no se aparta ni un ápice de esa clase social a la que por su oficio pertenece. Es más, parece como que este mundo de pequeñeces, dramas y detalles de cada día es el que le enamora y le emociona como ahora nos está enamorando y emocionando a nosotros. Gracias Garrich.

REFERÈNCIES


L’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat

Ahir Roger Bastida amb tota la raó em va proposar fer referència a la inauguració de la nova seu de l’Ateneu de Cultura Popular, així que ho intentaré.

Primer dir que jo no conec molt l’Ateneu, he anat en alguna ocasió buscant dades sobre algun tema concret de la història de la ciutat, o també per comprar llibres, ja que si teniu interès en l’historia de la ciutat, una de les entitats on teniu que acudir obligatòriament és aquesta, primer per que ja porta 23 llibres escrits sobre la nostra ciutat i els seus ciutadans a la seva col·lecció Medusa; segon per que Xipreret, la seva publicació mensual, a més de ser un dietari de les activitats que es realitzen a l’entitat, també és una mostra de l’Hospitalet dels últims 30 anys, on es recullen una gran quantitat de textos sobre el nostre passat, crec que ja van pel número 346!, i tercer per que dins de l’entitat trobareu un munt de persones que son enormes fonts de cultura.

La història de l’Ateneu, molt i molt resumida, comença a l’any 1932 quan un grup d’amics del barri del Centre, que com a molt ratllaven els 30 anys, decideixen formar una entitat no política, cultural i d’abast popular. El primer local van ser uns baixos del carrer del Baró de Maldà, però a finals de 1934 la manca d’espai els fa fer traslladar-se a l’Harmonia, com veieu a la foto inferior de 1935.

Fins l’arribada de la fi de la Guerra Civil van crear una biblioteca, un laboratori fotogràfic, un petit museu de ciències naturals, un camp de tennis, de bàsquet, van transformar una bassa en la primera piscina del barri, van organitzar classes nocturnes,… multitud d’activitats.

Però un vespre del febrer de 1939, un mes després de l’ocupació franquista de la ciutat, un militar va entrar i va treure fora els pocs socis que quedaven; hores més tard una foguera consumia anys de feina feta davant l’edifici. La Falange i el Frente de Juventudes ocupava l’edifici.

El retorn de l’entitat arribaria 40 anys més tard, l’estiu de 1978, i a mes de nou a l’Harmonia, gràcies a l’alcalde del moment, Joan Perelló Masllorens, que la va cedir per 10 anys. Des de llavors han fet multitud i multitud d’activitats. L’any 2002 l’entitat es veu obligada a traslladar-se a un espai molt més petit dins del hotel d’entitats del carrer de Digoine. En aquell moment es va dir que seria una localització provisional mentre es rehabilitava l’Harmonia i no sé com ha anat tot plegat, però 9 anys més tard, cal dir que sense descans, els trobareu al carrer de Santa Anna 1-7.

Arribo una mica tard ja que la inauguració d’aquesta nova seu de l’Ateneu va ser ahir, però encara queden moltes activitats a la celebració:

  • 29.04.2011 – Inauguració de la 56èna exposició de pintura “Venècia amor meu” a les 19 hores, i presentació del llibre de Matilde Marcé “Aquell Hospitalet“, a les 20 hores.

  • 30.04.2011 – Jornada de portes obertes des de les 11 a les 14 i de les 16 a les 18 hores amb la representació de l’obra “Dakota” de Jordi Galcerán a les 19 hores.

  • 01.05.2011 – Jornada de portes obertes des de les 11 a les 14 i de les 16 a les 18 hores amb la lectura dramatitzada de “Gente Bien” de Santiago Rusiñol a les 19 hores.

  • 07.05.2011 – “Bon Profit“, poesies de Miquel Martí i Pol pels infants del Grup Margarida Xirgu a les 18.30 hores.

  • 08.05.2011 – Segona interpretació de l’obra “Dakota” de Jordi Galcerán a les 19 hores.

(Els Preus de les entrades a les obres de teatre serà de 3 € pels socis i de 5 € pels que no ho són. La recollida de les entrades es podrà fer els dies 28 i 29 d’Abril al nou local. Tfno 93 337 05 78; ateneu@ateneulh.cat)

REFERÈNCIES

Historia de l’Ateneu dins del lloc web de l’Ateneu


Joan Perelló i Masllorens (1929-2011)

Ahir va morir als 82 anys Joan Perelló i Masllorens, va ser director d’una empresa química, regidor del nostre ajuntament al 1974 i alcalde accidental de l’Hospitalet quan va substituir a Vicente Capdevila Cardona, el 25 d’abril de 1977, ja que es presentava com a diputat a Las Cortes. Va precedir a Juan Ignacio Pujana Fernández, que va ocupar el càrrec després de les primeres eleccions municipals democràtiques, el 3 d’abril de 1979. Posteriorment, 1980-86, va presidir la Junta de Govern de l’Hospital de la Creu Roja i de la seva assemblea local. També era membre del Consell de Síndics de la ciutat; sinó erro, l’únic membre predemocràtic.

L’actual alcaldesa, Nuria Marín ahir va dedicar unes paralues: “un alcalde que va viure una de les etapes més interessants política i socialment a la ciutat, amb l’arribada de la democràcia i la legalització dels partits polítics”“era una persona molt dialogant i oberta a participar en actes importants, com la commemoració dels actes dels 75 anys de la concessió del títol de ciutat de L’Hospitalet o els actes de celebració dels ajuntaments democràtics”

Al llibre Història de l’Hospitalet podem llegir: “Persona de tarannà dialogant, acusat per l’oposició d’esquerres de ser l’home de palla del dimitit Capdevila, es manifestà impotent per a donar solucions, ni que fossin transitòries, al desgavell de la ciutat en tots els ordres. El mateix alcalde manifestà públicament la vigília de la fi del seu mandat que els problemes plantejats al Consistori hospitalenc no tenien solució sense una nova Llei de règim local, l’Estatut d’Autonomia i l’autonomia municipal. A la impotència política, s’hi afegir la seva solitud. Progressivament, i per causes diferents, van dimitir els regidors [Ramiro] Gallego Pinilla, Francesc Codina, Miró i Gomar. D’altres es mantingueren en una posició passiva i sembla que uns quants, entre ells Celestí Nolla, Mulet, Fossa i Vilaplana seguiren actius a l’equip municipal”. Cal dir que ens trobem dins de la transició democràtica espanyola, un moment molt complicat de governar, quan l’oposició d’esquerres, que tenia com a fita arribar al poder local, i juntament amb els sindicats i les associacions de veïns, porten a terme un allau d’accions reivindicatives sense precedents.

Buscant a Hemeroteques he trobat molts articles on es fa palès l’ambient d’aquells moments; per la quantitat d’informació trobada, recomano els articles de J. Macià i Macià a la publicació Setmanari del Baix Llobregat, que podeu trobar  a la secció de Premsa digitalitzada del Departament de Cultura

No vull acabar sense tornar a recomanar el seu llibre Passejant pel carrer d’Enric Prat de la Riba (2005), que vaig utilitzar a una article per extreure molts noms de lloc del barri de Sant Josep, d’on ell era. Va escriure més llibres: Un bocí de l’Hospitalet, una gent (1993) i va participar al llibre de la Matilde Marcé i Piera, Tres hospitalencs s’expliquen (1998), però aquests últims no els coneixia fins ara, així que no els puc recomanar,… Tots tres van ser publicats a la col·lecció Medusa de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat, que Joan Perelló va ajudar a renàixer.

Descansi en pau.

REFERÉNCIES


Francesc Candel Tortajada

Francesc Candel Tortajada  (Casas Altas, Racó d’Ademús, 31 de maig de 1925 – Barcelona, 23 de novembre de 2007)

Aquest mes el butlletí Xipreret de l’Ateneu de Cultura Popular publica a la seva secció “Hospitalencs Singulars” un text sobre Francesc Candel, i com jo també volia parlar d’ell, aprofito la coincidència.

Va ser regidor de Cultura a la nostra ciutat en representació del PSUC des de 1979 al 1983. He intentat trobar una fotografia d’aquella època però al final no ha estat possible i m’he trobat aquesta que va sortir a una entrevista feta per Manuel Anibal Álvarez dins de la Voz del Llobregat del 26 d’abril de 1974, on per exemple deia:

— Hospitalet es un gran centro receptor de inmigrantes. ¿A qué lo atribuyes?
— A que es una zona obrera. El inmigrante no puede ir a parar a las zonas ricas ni aristocráticas. Va a buscar a los suyos. Hospitalet cobijó en su barrio de La Torrassa a los inmigrantes de los años veinte. El fenómeno social de “La llamada” — esto es: llamar a los tuyos— se ha producido constantemente.

L’any 2000 va rebre el Premi d’Honor Ciutat de l’Hospitalet i l’any 2005 el Centre Cultural Barradas va acollir una exposició realitzada pel Col·legi de Periodistes, sobre la seva trajectòria professional.

Quan va morir des del nostre ajuntament es va dir que s’estudiaria la possibilitat de dedicar a Paco Candel algun equipament cultural,…

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. Montse Baylach Piñol No fa anys, encara m ‘enrecordo de les eleccions al senat, per part del PSUC, Candel, Cirici i un altre k no m’enrecordo !!!!!
  2. Francisco Diaz La candidatura de Entesa dels Catalans era, Paco Candel, Alexandre Cirici y Josep Benet. Benet y Candel con el PSUC y Cirici con el PSC-PSOE muchos guardamos gratos recuerdos de esa campaña y de los mitines en Can Boixeres, en el campo del Hospi o en el Instituto de Can Serra, con Lopez Raimundo y el Guti.  ¡¡Cuantos años!!
  3. Francisco Diaz Por cierto he aqui los carteles de aquella campaña:
    http://cartelestransicion.blogspot.com/2008/09/elecciones-al-senado-en-barcelona-15-6.html

Carrer Major, 1910

Pot ser ja coneixeu aquesta postal ja que com a mínim surt a dos llibres sobre l’Hospitalet. Tal com diu el llibre “l’Abans…” de la Mireia Mascarell, la seva data podria rondar 1910; a la banda dreta podem veure la cistelleria de Mariagneta Farrés i la casa de la família Parera, dedicada al comerç del vi. Al final de tot l’església vella.

Al 1980 en Francesc Marcé i Sanabra escrivia quatre textos sobre aquest carrer a la revista de l’Ateneu de Cultura Popular, Xipreret. Avui, encara que és una mica llarg, transcriuré part del primer,…

“Una de les obsessions dels hospitalencs durant molts anys – jo diria que fou una constant de la nostra història- va ésser l’endreçament del sòl d’aquest carrer Major, que amb molta freqüència, cada vegada que plovia, es transformava en un veritable torrent en recollir les aigües provinents d’Esplugues i del Samontà. L’any 1806, per exemple, trobem els nostres convilatans treballant de ferm amb pics i pales al carrer esmentat o rascant-e la butxaca perquè d’altres els facin la feina. Només els dies de festa, durant aquell any, es transportaren 161 carretades de pedra de la pedrera del Port i 9 d’una pedrera dita d’en Torras. En dies feiners es mogueren 92 carretades d’arena i 88 més de pedra. Quan el dia 25 de febrer de 1808 entraven els francesos a l’Hospitalet, trobaren encara els hospitalencs eliminant roderes i tapant sots.

Aproximadament cent anys després, el problema no s’havia pas resolt. El 24 de maig de 1907, el Consistori prengué l’acord de dirigir-se al diputat a Corts pel Districte, Laureà Miró i Trepat, per pregar-li que intercedís davant del Ministeri d’Obres Públiques a fi i efecte d’assolir l’arranjament de tota la carretera des de la Riera Blanca fins al límit amb Cornellà. Dos mesos després el diputat enviava, per demostrar el seu interès, un exemplar del Diari de Sessions del Congrés on constaven les peticions que sobre el particular dirigí al ministre de Foment.

Cinc anys després es fa una petició similar també a Miró i Trepat, el qual contesta que la reparació sol·licitada s’inclou en el Pla de Carreteres de l’any.

El 1915, essent batlle el meu avi, Francesc Marcé i Codina (de sobrenom “el polític”, gràcies a les gestions del mateix diputat s’aconseguí que l’Estat invertís 25.000 pessetes en l’empedrat del carrer Major, sempre que el municipi n’aportés un 50% més, o sigui 12.500. El segon dia de la Festa Major d’aquell any, diada de Sant Roc, es procedí a la col·locació solemne de la primera pedra amb tots els ets i uts del cerimonial a l’ús. Em consta que la continuació no fou tan senzilla, ja que a l’Estat sempre li ha costat desprendre’s de diners  i a l’Ajuntament mai no li ha estat fàcil obtenir-ne dels veïns.

Finalment, però, tot s’acabà feliçment. Per aquest motiu, segons sembla, el poble agraït batejà el carrer amb el nom de Laureà Miró, nom que durà una mica més que aquell empedrat, però que també, com ell mateix, a la llarga desaparegué del mapa i de la memòria dels hospitalencs. Ambdós avui constitueixen un record desdibuixat de la nostra història i el carrer Major, ben pavimentat, torna a ser de nom i de fets només el carrer Major”.

REFERÈNCIES
Ateneu de Cultura Popular de L’Hospitalet. També podeu trobar aquest text al llibre “Visions de la Història de l’Hospitalet” (2005) que recull textos del Xipreret des de 1980 al 1985.