Fotografies des d’una casa del carrer de Josep Maria de Segarra
En Ventura Leris m’ha enviat aquestes dues fotografies de les vistes que tenia des de casa dels seus pares l’any 1964. Vivien al carrer de Josep Maria de Sagarra (abans de 1962, Porvenir, i abans, des de febrer del 38 al final de la guerra, Rafael Barradas, i abans encara, a la República, carrer de l’Esdevenidor,… )i des del terrat del seu edifici es divisava gran part de la ciutat.
A aquesta primera es pot veure allà al fons fins l’església de la plaça Espanyola, i ja més a prop un carrer irreconeixible, pràcticament tots els edificis han estat substituïts. El mur que teniu a la dreta és la façana lateral de l’edifici on va viure uns anys en Barradas, i va tenir el seu Ateneillo, al número 17 del carrer.
La següent orientada més cap el nord, podem veure l’edifici de l’ajuntament i el que hi ha just davant, el de la Caixa de Pensions. Davant més edificis desapareguts.
La imatge següent és dels anys 50 i he indicat amb un punt on crec que era la casa d’en Ventura, no sé si em corregirà. Podeu veure on eren concretament les cases que surten a les fotografies anteriors.
La següent és més o menys actual, està una mica girada respecte a l’anterior,…
Aquesta tercera fotografia d’en Ventura és més antiga, de 1950. A l’esquerra d’ell veiem les xemeneies de la CAMPSA, i a la dreta la Miranda de Cornellà.
Els cromos de Chocolates Guillén (192?-195?)
Fa uns dies que a la pàgina de facebook vaig presentant fotografies d’objectes que han sortit de les fàbriques o obradors d’aquesta ciutat; des de ulleres de la Indo, fins a ampolles de lleixiu Alfonso,… és molt fàcil, vas als llocs web de subhastes o d’anuncis, poses al recercador “l’Hospitalet” i surten un munt d’objectes relacionats amb la nostra ciutat. Uns més macos, que ens porten molts i bonics records; d’altres més lletjos, que pot ser penseu que no són més que escombraries,… però tots amb una història, que és el que jo busco. A veure si recordeu aquests cromos.
No he trobat quan va començar a fer xocolata Chocolates Guillen, però aquest és un dels primers cromos que he trobat, sé això per que el telèfon té tans sols quatre dígits (i una lletra). En aquell moment tenien el despatx al carrer Robador, 31 de Barcelona i el cromo era de la gran Katherine MacDonald, la primera dona productora de cinematogràfica de Hollywood (1919-1921) i una de les actrius millor pagades de l’època, va finalitzar la seva carrera l’any 1926,… es a dir que probablement aquest cromo és dels anys 20.
Al següent cromo, veiem que han canviat de direcció, al menys del despatx (pot ser la fàbrica ja era a l’Hospitalet?), es troba al carrer de l’Hospital, 91 de Barcelona. També han canviat de telèfon i a més ja té cinc dígits (això no ens diu res ja que he trobat cromos del carrer Robador amb el telèfon 24526). El cromo és de la proclamació de la República, per tant, hem canviat de dècada i ens situem als anys 30.
Tornem a canviar de direcció, ja hi som a l’Hospitalet, a Collblanc, al carrer Martí i Julià, 54; també canviem de telèfon, però mantenim les cinc xifres. Abans del 7 de maig de 1931 el carrer Martí i Julià és deia Romanins i no va ser fins el final de la Guerra Civil (les tropes franquistes entraven per la Diagonal el 26 de gener de 1939) que es va convertir en carrer del General Sanjurjo.
Als pròxims cromos, que crec que són els més comuns, ja tenim el carrer canviat de nom i un telèfon amb sis xifres, crec que això es va produir l’any 1950; el podem comprovar també amb l’inici de les carreres de les actrius que surten, aquí no l’he posat però hi ha un de la Parice Wymore, que va començar a fer pel·lícules aquell any.
He trobat altres col·leccions de cromos més infantils (fàbulas, Bella Lisela, zoología de peces) amb la direcció al coronel Sanjurjo, però cap amb el telèfon de cinc xifres, el que si és així, ens diria que als anys 40 no es van regalar cromos amb les xocolatines, o pot ser la fàbrica va plegar temporalment.
Per últim els de la lliga de fútbol de 1953-54. Els he posat de l’Espanyol ja que l’Ireneu sempre diu que sols poso jugadors del Barça,… encara que no he pogut resistir-me i també he ficat a Manchon,… és que era hospitalenc. Ah! aquests cromos són d’alumini, crec que són els únics que van sortir amb aquest material, i…
…i pot ser els últims, ja que el febrer de 1954 la fàbrica i el magatzem van patir un incendi considerable
Les modificacions del far als anys 50
Juan Miñarro m’ha enviat aquesta fotografia del monumental far de la Torre del riu Llobregat, alies la Farola, ja sabeu, el que abans de 1920 es situava a l’Hospitalet, i que encara als anys 70 molts hospitalencs anàvem a la seva platja com a mínim a prendre el sol, o veure el mar de prop, i encara que l’aigua ja estava contaminada, també a ficar-nos dins.
He intentat datar la foto amb l’ajuda de Jose Antonio Armero Mora, que sap molt de cotxes, com veieu (si piqueu a sobre) hi ha un Renault 4/4, un Renault Gordini (o Dauphine, o Ondini) i un SEAT 600, també hi ha una moto però no es veu molt bé. En fi, que amb els cotxes i els banyadors de les senyores em arribat a la conclusió que podria ser de mitjans dels 60.
Aquesta següent la va compartir fa uns tres anys la Núria Botías Medina al grup de facebook sobre el far. Veureu que hi ha algunes diferències: la base circular (l’habitatge del farer) tenia un pis menys, i la llanterna era diferent. És més antiga, probablement d’inicis dels 50, en aquells anys el mar el feia perillar, i en moments de tempesta havia hagut algun accident com el que veieu a la foto. He observat a una fotografia de 1952 que el mur ja estava trencat, la deixo a les referències,…
Com veieu a sota, a una foto actual, al penell del far posa 1955, però pel que he llegit l’òptica es va substituir l’any 1952 per una de la casa francesa Barbier Bernard & Turenne i es va instal·lar una nova llanterna aeromarítima de la casa la Maquinista Valenciana. Tot es va inaugurar el 5 de setembre de 1956, així que com no he trobat cap més informació no sé què pinta el 1955 del penell,…
La següent fotografia també és de la Núria, i ens mostra la bastida que van instal·lar per tal de canviar la llanterna; com veieu la base circular del far ja s’havia ampliat un pis. No he trobat cap fotografia del far amb la llanterna antiga i la base ampliada, així que segurament les dues obres es van fer amb poc temps de separació.
REFERÈNCIES
Joan Saura recorda els blocs de la Florida
Fa uns dies que vull publicar els records de Joan Saura i Laporta que apareixen al llibre que va fer l’Àngels Marín sobre els blocs de la Florida, he intentat contactar amb ell mitjançant facebook per demanar-li permís per tal de publicar-los aquí, però no he rebut resposta. Com que m’han semblat molt interessants i realment no crec que li sàpiga greu, el faré sense el seu consentiment. Per il·lustrar les seves paraules he posat unes fotografies realitzades l’any passat, ha quedar una mica estrany, m’hauria agradat que fossin de la mateixa època, però per ara no en tinc.
Vaig arribar quan els van inaugurar, l’any 55. Jo tenia quatre anys, gairebé cinc. Venia de Barcelona, del barri d’Hostafrancs. Vivia en un pis amb els meus pares, la meva mare va caure malalta, la van internar i va morir. El meu pare es va instal·lar aquí perquè hi vivien uns oncles meus a on anava a dinar. Va ser una anada motivada per l’absència de la meva mare. Els oncles i nosaltres vivíem en dos pisos diferents, a cent metres. Vam venir a viure aquí perquè el meu pare va tenir l’oportunitat d’adquirir un pis d’aquests i era una forma d’assegurar que durant el dia jo estava amb la meva tia. El meu pare era de Castelló, tot i que estava aquí des del 11 o 12 anys.
La Florida era un barri on no hi havia res. A la via del tren hi havia uns enormes camps de blat i uns quants habitatges al carrer de la Primavera, que eren mot reduïts i uns altres també molt petits a l’avinguda de l’Electricitat. Tot i que era jovenet recordo un canvi brutal, de venir d’una zona que era un barri urbà a trobar-me en un barri absolutament aïllat, envoltat de camps. Tinc presents els camps de blat de moro que veia des de la finestra de casa. Recordo també perfectament que era un lloc on no podia parlar català amb ningú, perquè la gent era immigrada. Tinc a la memòria una figuera que hi havia enmig dels blocs. Hi havia dues o tres figueres, el barracot del capellà i una escola. El capellà repartia llet en pols els diumenges i el meu pare sempre feia tot el possible perquè no anés a veure el capellà ni a l’escola que estava en els barracons.
El que passa és que aquest canvi brutal està unit al xoc que representava la pèrdua de la mare. Per tant, és difícil deslligar-ho. Per mi el lloc físic era agradable perquè havia camps, podies còrrer i hi havia coves que travessaven la via del tren d’un costat a l’altre i també el canal de la Infanta. Des d’aquest punt de vista el lloc em captivava. Però clar, estava sotmès a la pèrdua de la mare i a buscar el que em faltava.
La relació amb els veïns va ser molt bona. Suposo que, d’una banda, la meva situació era propícia al fet que totes les veïnes se sentien mares meves, ‘allà hi ha un nen que no té mare’, deien, i tothom em cuidava. Vaig tenir una excel·lent relació. I d’altra banda, la gent dels blocs organitzaven activitats. Recordo que vaig jugar en un equip de futbol que es deia Los 16 del Redondo, perquè fonamentalment estava integrat per gent del bloc 16, que era on vivia la meva tia. Després es feien les festes majors, els diumenges hi havia uns altaveus des d’on sonava la música i tot se’m feia estrany. El pare era una persona anarquista, antifranquista i en aquells moments en els blocs hi havia una part important de gent que venia del Movimiento. Recordo perfectament les camises blaves de la gent.
Pel pare aquell ambient era una mica hostil, calia anar amb compte, no es podia parlar. Tant l’alcalde de barri com la gent que organitzava això estaven lligats al règim i eren franquistes. Alguns després han anat evolucionant i, fins i tot, algun ha arribat a ser regidor socialista, però no penso dir el nom.
El que tinc present és l’evolució d’un lloc ple de figueres, camps de blat de moro i on el dia de la truita baixàvem a Bellvitge, on només hi havia una ermita. Allà, també, tot era ple de camps i pagesos. Recordo molts xais, molts pastors. Aquest entorn rural em sobtava perquè procedia d’un lloc que no ho era. I, ràpidament, en molt poc temps, va començar un creixement brutal. Recordo que de petitet, devia tenir set o vuit anys, anava a comprar la llet entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. La meva tia des del balcó veia quan la senyora de la llet obria la porta, que era més o menys quan jo tornava de l’escola, i aleshores anava a comprar la llet. Recordo un procés d’urbanització brutal i un canvi molt sobtat, des del punt de vista de nen, perquè fins aleshores teníem camps de futbol, ens construíem porteries amb pals; se’ns escapava la pilota i l’anàvem a buscar on fos. Això fins l’any 64 o 65.
Després, fonamentalment ja em ve el record del meu comprimís social i polític a través del Centre Social la Florida, que era de Càritas. Hi vaig començar a anar als 14 anys per jugar a ping-pong. El meu pare em deia que no hi anés, creia que era dels capellans, però a mi el ping-pong m’agradava més que res. I a partir d’aquí es va iniciar una etapa d’inquietud i de reflexió en relació als problemes del barri. Vam organitzar una gran campanya de mobilització per reclamar escoles públiques, vam convertir el Centre social de la Florida en un gran centre d’agitació antifranquista. Vam iniciar, en definitiva, la lluita per la millora dels blocs de la Florida i dels blocs Onésimo Redondo a causa d’uns impostos nous que l’Ajuntament havia implantat.
I a partir d’aquí, amb dues persones més, la Clara Perramon i un xicot que es deia Antonio, vam convocar una assemblea en una escola amb els veïns. Va venir molta gent dels blocs. Alguns pensaven que érem d’ETA, i altres que érem capellans, ningú sabia qui érem. a partir d’aquests moment va començar la lluita per la millora dels blocs i es va constituir l’AV de la Florida, que es va instal·lar inicialment entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. Bé, es van aconseguir millores importants i, de fet, des d’aleshores el barri ha millorat.
REFERÈNCIES
- La Florida. L’Hospitalet de Llobregat. Escrit per Àngels Marín i publicat per la Generalitat de Catalunya l’any 1995, com a número 45 dins de la col·lecció Els barris d’Adigsa
- Aquí teniu una imatge dels barracots i també una fotografia aèria de 1958
L’antiga estació de RENFE de l’Hospitalet
Fa uns dies l’Ireneu Castillo em va enviar un parell de fotografies de l’antiga estació de l’Hospitalet, les dues que trobeu primer. Fent una mica de recerca a internet, he trobat dues més i una foto aèria,… així que tenim un post la mar de complert.
No he trobat la data concreta en que van enderrocar aquesta estació per construir la que tenim ara, sols una referència del 12 d’abril de 1974, que diu que les obres de la nova estació provoquen retards al trens,… Aquesta primera foto és d’aquells anys, dels 70 i podem veure la façana que donava a les vies.
La següent és de l’any 1952, segurament feta des del pont mirant cap a Barcelona, a l’esquerra podem veure can Cluset. També podeu veure que les vies encara no s’han electrificat, el primer tren elèctric circularia l’any 1956.
També poso una foto aèria del 1947, on trobareu l’edifici de l’estació, els camp del samontà, amb can clotet i can Serra, i també la Rambla i altres carrers del barri del Centre.
La següent és de principis del segle XX.. Aquesta primera edificació de la dreta eren els serveis públics, i darrere de l’estació també teniem un altre molt més gran, que servia de magatzem, amb unes vies de servei associades, que pot ser veureu millor a la foto anterior.
La següent fotografia està feta mirant cap a Cornellà i també és de principis del segle XX.
Per fer una mica d’història,… L’any 1848 es va inaugurar la primera línia Barcelona-Mataró i dos anys després es van iniciar els projectes per construir el tram entre Barcelona, Molins de Rei i Martorell. Tot i que aquesta obra va topar amb moltes dificultats, finalment va entrar en funcionament el 8 de novembre de 1854, amb parades a les estacions de Barcelona, Sans, Bordeta, Hospitalet, Cornellà, Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei.
REFERÈNCIES
- “El carril de Barcelona a Molins de Rei i Martorell” escrit per Carles Urkiola i Cases, i editat pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat l’any 2004.
- La Vanguardia 12.04.1974
- Penúltima imatge del lloc web Las mentiras … que son muchas en la vida,…
- Última imtge del lloc web de la Federació Catalana d’Amics del Ferrocarril
Fotografies dels gegants Romans, anys 50-60
Aquestes fotos són de Richard Zeta, bé, del seu pare, el que apareix com a timbaler, i que va acompanyar als gegants des de després de la guerra, al principi forçat, obligat pel règim; suposo que després, ja no. En Richard també anava forçat, ja que de petit els gegants li feien molta por, però clar, s’havia d’anar a veure el pare,…
Els gegants Romans des dels seus inicis, el 1928, han anat canviant de vestuari, aquest és el segon, que van fer servir des de l’any 1949, fins el 1962, el mateix any que van vidre els nous, els Grecs.
A la segona fotografia veiem els tercers vestits, que com deia són de l’any 1962, i no es substituirien fins l’any 1979. Sobre aquesta fotografia en Richard comenta “A la foto, al darrere hi ha un segell, que diu: Foto estudio BERNAL – Torrente Gornal, 96 esquina Pujós – La Florida, etc… (…) el senyor que està darrere del cap del xinès, mostra una bossa i també el que està dempeus al costat del timbaler. Aquesta bossa la portaven el capgrossos i recollien monedes. Després, una part hi anava a parar a l’Ajuntament, una altra era per obres benèfiques i una altra part per l’equip. Normalment eren de 10 cèntims. M’en recordo al meu pare abocant la bossa a la taula del menjador, la omplia de monedes”.
L’any 2003, pel 75e aniversari dels gegants, la colla de Geganters de Sant Josep va publicar un llibret d’unes 50 pàgines on trobareu la seva historia, i moltes imatges, d’entre d’elles aquestes dues, que van estar cedides per la Carme López. No hi ha molta informació més sobre les fotos, no sabem on es van fer, tan sols que aquesta última és d’aproximadament 1964.
Carrer de Santa Eulàlia amb Riera Blanca, anys 50?
Aquesta fotografia la va fer Carlos Perez de Rozas, pot ser als any 50, a l’encreuament entre el carrer de la Riera Blanca i el de Santa Eulàlia. Crec que és fatàstica, podria ser l’inici d’un munt d’històries, per exemple sobre els burots (fielatos) on es cobraven unes taxes per passar mercaderies d’una ciutat a l’altra, o també dels escombraires, una part molt important de la història de la nostra ciutat i que caldria investigar i fer conèixer molt més; d’aquest mur, dins trobariem la torre de can Bitllera, que va ser les antigues oficines de la foneria Escorsa, ara la Casa Galega de la ciutat; de cal Ramonet, l’hostal de la Bordeta, allà al fons a l’esquerra, un lloc de parada i fonda que va anar a terra a finals del 90, va donar igual que fos l’edifici civil més antic del barri, del segle XVII,…
Deixo també una fotografia aèria de l’any 1958 amb cal Ramonet a sota, can Bitllera i el burot.
REFERÈNCIES
- El Hostal de la Bordeta al bloc de l’Arxiu històric de Santa Eulàlia de Provençana
- La Foneria Escorsa al bloc de l’Arxiu històric de Santa Eulàlia de Provençana
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Escrit per la Mireiza Mascarell i editat per l’editorial Efadós a l’any 2003.
- La Fotografia és del llibre “La Florida” escrit per Àngels Marín i publicat per ADIGSA l’any 1995
La Teulada Verda
Llàstima que no tinguem fotografies en color d’aquesta masia, per tal de ratificar que realment la seva teulada era verda, com la de la casa de Pippi Långstrump!!
No hi ha pràcticament informació sobre aquesta casa, i la que tinc acompanya a la fotografia inferior, incorporada al “Museo Virtual de Viejas Fotos” del diari 20 minutos per Jaume Almirall, i ens explica que l’any 1958, quan va fer la foto, allà vivia la familia Subirachs-Almirall.
A l’imatge inferior he marcat on es situaria la Teulada Verda, i algunes més properes, veieu que el terra on es va construir cal Tano, ara és aigua! També he situat les mateixes masies a una fotografia aèria de 1947. La nostra masia es situava propera a la carretera que anava a la Farola, que trobareu a la cantonada inferior dreta.
La següent fotografia ens mostra la Teulada Verda envoltada de camps en data indeterminada
A continuació veiem el carro de la casa partint cap al Born i un dels conductors fent el pi a sobre. És interessant la pintada de la façana, “Propiedad del Consorcio del Puerto Franco”, que no surt a les altres dues fotografies. No sé quan el Consorci es va dedicar a pintar les cases amb el cartellet, segur que després de 1920, quan van expropiar tot això a l’Hospitalet, el que veiem és que el 1958, els habitants ja havien repintat més o menys la façana.
REFERÈNCIES
- Museo Virtual de Viejas Fotos del diari 20 minutos
- Les dues últimes fotos del llibre Imatges retrospectives de la Marina (1997) de Julio Baños i Soria, editat per la Diputació de Barcelona.
Les barraques de la Riera Blanca (2), anys 30 i 50
Fa un parell de mesos vaig publicar una foto de Nicanor Molina on sortien tres nens provinents de les barraques de la Riera Blanca, la fotografia és molt bona, un testimoni molt valuós d’aquell espai i moment. Doncs bé, avui ens ha escrit el germà d’un d’aquells nens, Manuel Escobar Cárdenas, i ens ha fet un resum dels seus records.
Fa temps que tenia previst pujar aquestes fotos, però com sempre el temps no em dona per fer tot el que voldria i s’ha anat endarrerint el moment de compartir-les. D’avui no passa, m’he dit, i aquí les teniu.
La primera és de l’Arxiu de Sants i està datada com de l’any 1932. La casa que es veu a l’esquerra és cal Taner, de la que també vaig fer un recull d’informació, el teniu a les referències.
Les següents provenen de l’Arxiu Vilamitjana i són els anys 50. Segons Josep M. Jordà, ens mostren aspectes de les barraques, de quan el jovent de la Parròquia de Sant Ramon Nonat feien labor social
Us poso també la situació de les barraques l’any 1958,…
REFERÈNCIES
- Fotografies del llibre Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat (1996) de Josep M. Jordà i Capdevila.
- Barraques de la Riera Blanca (aquí podeu llegir el comentari de Manuel Escobar Cárdenas)
- Nens de les barraques de la Riera Blanca, 1956?
- Can Taner (o Tané), una masia propera a Collblanc
Avinguda del Torrent (ara de Severo Ochoa), 1958
A aquesta fotografia es veu a Roser Gonell Gual jugant amb altres nens l’any 1958-1959 a prop del torrent que separava Can Vidalet del barri veí Pubilla Cases, es a dir l’antiga avinguda del Torrent, ara l’avinguda de Severo Ochoa.
A sota us deixo on crec que es situa l’edifici de les quatre finestres iguals per planta que veieu a dalt, es a dir, al número 67-69 de l’avinguda del Bosc.
Per sort, tenim imatges aèries del mateix any, he marcat en verd l’edifici anterior, i m’he arriscat també a marcar el lloc des d’on es va fer la fotografia,… què penseu?
REFERÈNCIES
Podeu trobar més imatges de Can Vidalet a l’àlbum de Picasa Can Vidalet. Un temps i la seva gent (I), Catàleg de fotografies publicat per l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat fruit de la 1a Campanya de recollida de fotografies de Can Vidalet 2001 – 2002 i de la posterior selecció d’imatges per l’exposició Can Vidalet: un temps i la seva gent (2002)
Festa de l’arbre, 50-60
L’altre dia en Manuel Izquierdo em va passar aquesta fotografia realitzada a finals del 50, o pot ser principis dels 60, on podem veure un munt de nens participant a la plantació d’arbres a la riba pratenca del Llobregat, sota el pont de l’autovia de Castelldefels, encara sense ampliar. Es tracta de la celebració de la Festa de l’Arbre a on participaven nens i nenes tant de l’Hospitalet, com del Prat de Llobregat.
Aquesta fotografia em dona peu per avisar a tots aquells creatius que ronden per la ciutat de que Foment de les Arts i del Disseny (FAD) convoca un concurs d’idees per aquest espai,… està obert a tothom, a començat avui i acaba el dia trenta, i té premi,…
Aquí més informació
Quan l’Hospitalet tenia platja
Us deixo l’article de la Rosa Maria Bravo sobre la platja, aquella que fa ja quasi un segle va formar part del municipi de l’Hospitalet de Llobregat; es va publicar diumenge passat a la revista Presència, i crec que ha quedat molt bé, m’ha agradat molt l’introducció històrica i també la informació subministrada per la Mercedes Medina sobre la vida al far. Segur que us resultarà interessant,…
Us deixo també el decret que el 11 de maig de 1920 va declarar d’utilitat pública els terrenys destinats a la construcció del Depósito Franco; els que es situaven a l’Hospitalet s’agregarien a Barcelona, i posteriorment serien expropiats als seus propietaris:
Cabres creuant la Granvia, 50-60
Aquesta mateixa imatge ja la vaig compartir fa uns mesos, aquella la vaig treure de l’exposició sobre els 160 anys de la Guàrdia Urbana a l’Hospitalet, feta fa un parell d’anys. Ara m’he retrobat amb ella una altra vegada gràcies a Nicanor Molina, el seu fotògraf. M’ha dit que la fotografia és de finals dels 50, principis dels 60, i que l’acció no es situa al carrer de Collblanc, com es descrivia a l’exposició, sinó a la Gran Via, just a l’encreuament amb l’antic carrer del 26 de gener, ara carrer de Castelao.
Nicanor recorda que l’edifici que dona a la banda mar de la Granvia podia ser un taller mecànic que quedava just en front del carrer del 26 de gener, molt a prop de la barriada de la Bomba. Les cabres creuaven la Granvia de mar a montaña,… he fet un petit croquis a sobre d’una fotografia aèria de 1958,…
Carrer d’Enric Prat de la Riba, 1957
L’Albert Graells m’ha enviat una nova fotografia de 1957, que situa al carrer d’Enric Prat de la Riba (en aquell moment del Generalísimo Franco), cantonada amb el carrer de Fabregada.
Veiem també un Citroën traction avant i un autobús que segurament ve de Santa Eulàlia, pot ser fa la línia H. Al bloc ja vaig compartir imatges d’alguns Pegasos de la mateixa línia, però d’aquest autobús no sé ni la marca,…
Per la meva part he agafat una foto aèria del 1958 i he assenyalat des d’on crec que es va realitzar la fotografia, es a dir, una mica després de passar el carrer de Vilumara
M’he anat allà amb el google street view i aquest seria el lloc l’any 2008. La Farmàcia espero que sigui al mateix lloc (encara que sigui a un edifici nou), per que l’he utilitzada per situar-me. Tinc una guia de comerços de 1951 i a aquest carrer sols em surten dues farmàcies, la de M. Raventós, al núm. 196, i la de Juan Riera Tortosa, al núm. ?61 (aquesta encara existeix al mateix número, i pel que he trobat també la van portar els hereus de Juan Riera Tortosa); cap coincideix amb l’actual, ni amb la numeració, núm. 212, ni amb el nom, Farmacia Soucheiron Almela. Pot ser en al algun moment van canviar la numeració?
REFERÈNCIES
Discussió a la platja, 1952
Ja sabeu que tinc una espècie de fixació col·leccionista amb la figura del far del Llobregat, cada vegada que trobo una imatge d’ell, és com si em trobés una moneda d’un euro pel carrer, o pot ser un bitllet de cinc, o de deu,… trobo que és difícil mesurar la meva alegria en euros,…
Avui he trobat aquestes tres de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, realitzades el 17 de maig de 1952 per Josep Maria Có de Triola (1884-1965). He fet una petita recerca a internet i va ser fotoperiodista esportiu i redactor i fotògraf de La Veu de Catalunya (com Passavolant), i D’Ací i d’Allà. Va destacar en esports tan variats com el motociclisme, l’hípica, el tenis, l’espeleologia, l’esquí i, sobretot, en els tres esports més populars a Catalunya a principis de segle XX: el ciclisme, la boxa i el futbol. Va ser promotor del Xalet de la Molina, dels Minyons de Muntanya i de l’Aeroclub de Catalunya. El primer a Catalunya que introdueix una càmera fotogràfica dins d’un avenc, va publicar un llibre sobre excursionisme,…
Cal dir que aquell any ja feia molt que la platja no es trobava dins del l’Hospitalet, s’havia expropiat per fer un Port Franc el 1920, però en tot cas, com és difícil trobar imatges d’aquest lloc tan antigues, crec que són interessants.
Dos homes grans amb corbata i dos guàrdies civils armats, un amb una manta, capa,… van des del far, on han deixat el cotxe, cap a la desembocadura del Llobregat caminant per la platja. El far encara no s’havia ampliat en un pis la seva part cilíndrica, i ja s’havia fet l’escullera per protegir-lo de les tempestes. Al fons es veu una quinta persona que no sé identificar a les següents fotografies.
A prop de la desembocadura es troben amb altres cinc homes que per l’instrument estaven pescant angules al riu. Trobem unes canyes amarrades que pot ser formen part d’una barraca. Podem veure el far al fons, i unes roques? a la dreta; entre el far i l’escena sembla que tenim aigua, pot ser ens trobem a l’altra banda del riu, o pot ser és un estany?
Els homes amb corbata discuteixen amb els pescadors descalços, mentre els guàrdies civils s’ho miren, un pescador es fuma una cigarreta i un gos mira en quina cama pixar-se,… Aquí veiem la desembocadura del Llobregat darrere, i també un braç de sorra
REFERÈNCIES
Fotografies de l’acadèmia Almi, 1957-65
Fa unes setmanes en Ventura Leris va compartir aquestes fotografies dels nois i noies de l’Academia Almi, un centre educatiu que estava ubicat al carrer del Príncep de Bergara, davant de la joieria Sureda, es veu que l’edifici el van fotre a terra i hi van construir un altre. Incorporo també els molt interessants comentaris d’en Ventura, a veure si vosaltres també en teniu,…
Al pati de dalt, any: 1960, es a dir teníem 13 i 14 anys. D’aquest grup encara volten pel barri, el Salvador Rosás, el Ferris i el Juán Sacramento (sa germana, Doris, era una de les noies mes boniques de L’H), l’Agustin Aragonés (el dels transports) y L’Agustí, el carnisser (ja se’l veu “llustrós”). Assegut, al centre hi és l’Antonio Castejón, (ACS) el famós, en el seu temps, “Maregassa”, l’home del Temps de TV3 que malauradament ens va deixar ja fa temps. En aquest temps l’Acadèmia ja l’havia deixat L’Ambrós i la portava el nou director, l’Angel Navalpotro, de Soria. La línia de batxillerat la portava en Pedro Cañadas, un mestre de Cuenca, sembla esser que molt bo” (…) “Fa un parell de dies el vaig tornar a veure en Rosás pel carrer major. El Ferris, que es assegut i a la dreta de tot, fins no fa gaires anys tenia el kiosk de la Placeta del Bacallá, vull dir a la Plaça Ntra Sra de Montserrat y el Sacramento encara viu al carrer Princep de Bergara i está fet un pinxo…
Any 1957. Excursió a l’ermita de sant Ramon, a Sant Boi. La foto original la conservo, està molt malmesa. Aquesta és retocada. Els noms que recordo: 1. Sisó, 2.Rosás 8. Moyá 11. Joan Deu 14. Vinyals (de cal Pepet) 14. Olucha? 15. Aragonés 16. Sacramento 29. Tutusaus (de la granja) 20.Jo mateix 21.Paco 23.Rubio (vivía al costat de l’Espiga) 25. Toscano 27. Serrano 28 Facundo 31 el Pintor 32 Bordas petit (el metge) 34.Sans 35. Antoni Castejón 37 Josep Picart y 40 el Pere Picart, del Bar Estació, (que ens va deixar fa poc i que encara me dol). Podríeu afegir/corregir noms?
Any 1965 – Foto de la excursió a Tarragona. El noi de l’extrem esquerra (collons, ma sortit una frase o bé de futbol o bé de “tirada política”..), al fons, és el García, bastant conegut a l’Ajuntament…
Any 1965 – Una altra foto de l’excursió a Tarragona. L’ultim director del Col.legi: l’Angel Navalpotro Rangil, acompanyat del braç per la Prims (la nena de la vaqueria de la Pça de la Constitució, la Vaqueria Suiza (??)) amb una bossa (bastant queca) d’esports, al fons, es veu el Josep Picart (que encara viu al carrer JM de Sagarra). En aquesta excursió me varen vindre a veure a la Universidad Laboral, on jo estudiava (i el Chesa, el del kiosk de la Rambla y el gran dels Tres, del passatge Blanxart, i el Pedro Verano, l’advocat del Ajuntament…n’erem uns quants..)
Cal Cabo / Cal Miquel del Ros, 1952
L’Albert Graells m’ha tornat a enviar una altra fotografia de la ciutat, en aquesta ocasió d’un lloc on encara no havia posat cap imatge. Es situa a la carretera del Mig, concretament a l’encreuament dels carrers de la rambla de la Marina(a Cornellà)/Femades(a l’Hospitalet), just a tocar de Cornellà. Si avui anem allà ens trobaríem envoltats de naus industrials però quan es va fer la fotografia, l’any 1952, allà sols teniem caps i cases a ambdós costats de la carretera sense asfaltar, i com veieu bastant estreta i en mal estat.
Aquesta casa es deia segons el plànol de la ciutat de 1951 cal Miquel de Cos, però sembla una errada ja que al plànol de la ciutat de 1963 li diuen cal Miquel del Ros; un altre nom per aquest conjunt d’edificis el trobem al plànol del Francesc Marcé i Sanabra que l’anomena cal Cabo.
La Matilde Marcé i Piera al seu llibre sobre els motius de la ciutat recull els dos noms, però sols en comenta cal Miquel del Ros i no es tracta d’aquesta casa, sinó d’una altra que es situava a tocar de la Gran Via i de la que ja vaig publicar algunes imatges. Al comentari inferior de francesc Vinyals es desvela el misteri,…
A les fotografies següents, de 1958 i 2012, trobareu la carretera del Mig des de ca l’Esquerrer fins el carrer de Campoamor; cal Cabo en color verd.
REFERÈNCIES
- Planol de la ciutat de 1951
- Plànol de Francesc Marcè i Sanabra
- Cal Miquel del Ros (de la Gran Via)
- Llibre Cop d’ulls als motius de l’Hospitalet escrit per la Matilde Marcé i Piera, i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat l’any 1991
Nens de les barraques de la Riera Blanca, 1955-56
Aquesta fotografia va ser presa fa seixanta anys per Nicanor Molina, en aquells anys membre de la Guàrdia Urbana de l’Hospitalet, i a més periodista, es dedicava a fer articles i fotografies per diferents diaris, com la Vanguardia, El Correo Catalan, Hospitalet Deportivo,… i també per algun llibre com “Una ciudad en marcha. Hospitalet de Llobregat, escrit per Emiliano Vilagrasa l’any 1961.
Fa un temps vaig topar-me amb Nicanor a partir d’aquesta fotografia trobada a internet, i avui he tingut el plaer de parlar una estona amb ell sobre molts temes de la ciutat. M’ha donat permís per publicar aquesta fotografia i m’ha enviat algunes més que aniré publicant mica en mica. Juntament amb la imatge afegeixo els sus comentaris, que he tret del lloc web Mispueblos.es, on ha publicat algunes fotografies més.
“La presente fotografía la saqué sobre el año 1.952 aproximadamente en la parada del final y principio del tranvía 57 en Collblanch. En la acera aparecen estos tres alegres y risueños mozalbetes los cuales provistos de un cesto y de tirachinas están dispuetos a afrontar la vida mendigando algo que ponerse a la boca con sus padres que habitan las barracas ubicadas en la riera cercana a la parada de los tranvías en cuestión.
El vetuario haraposo y harapiento con que visten estos infortunados niños, contrasta enormemente con sus rostros alegres e inteligentes con que se enfrentan a la vida, niños que a poco que les hagas alguna caranoña, te intereses o hagas alguna fotogafía es lo suficiente para atraer su atención. Es una utopía pero me gustaría poder saludar a alguno de estos tres simpáticos mozalbetes que indudablemente serán ya mayorcitos.“
Posteriors informacions ens diuen que el nen ros va arribar a les barraques l’any 1954, quan tenia 5 anys, per tant,… la foto seria aproximadament de 1955-56 (informació de Manuel Escobar Cardenas, el seu germà)
REFERÈNCIES
l’Acadèmia Comercial de Manel Foguet
L’Albert Graells m’ha enviat aquesta fotografia del 1950 on podem veure el professor Manel Foguet, envoltat dels seus alumnes de l’Acadèmia Comercial.
Al llibre l’Abans de la Mireia Mascarell he trobat més fotografies dels alumnes d’aquesta escola i també un munt d’informació de la qual faré un petit resum, al que afegiré altres dades trobades a internet; però com sempre, si teniu més informació, records o més imatges no dubteu en compartir-les.
Bé, l’Academia Comercial, que es situava als números 8 i 10 del carrer de l’Esglèsia, havia estat anteriorment, des de 1919 fins a 1936, l’Escola Romeu. Acabada la guerra civil, el seu director, en Miquel Romeu i Munmany va tenir que exiliar-se degut a que havia estat regidor d’esquerres. El nou director, en Joan Escarrà li va canviar el nom l’escola per Acadèmia Comercial, i als anys quaranta la va traspassar a un professor que ja treballava allà des d’abans de la guerra, al Sr Foguet, que passaria a ser el nou director.
Manel Foguet i Mateu va neixer el 20 de gener de 1908 a Barcelona, fill d’uns carboners de Vinaròs. Als nou anys es van tornar cap el seu poble, i allà s’està fins els dinou, edat en la que deixa el seminari i es posa a treballar i a estudiar Magisteri, passant una temporada a Tortosa. Quan acaba la carrera torna cap a Barcelona i com deia entra a treballar de professor a l’escola Romeu.
Durant els anys que va ser professor s’impartien classes de primaria i de comerç, que poc a poc se’n va anar convertint en l’especialitat del centre. Després de la guerra el alumnes més joves els portava la Pepita Pros i els més grans els senyors Foguet i Domènech. Quan va ser director, va anar conformant una biblioteca escolar gràcies als llibres que portaven els alumnes i als que ell mateix adquiria amb aquella finalitat. Quan als anys cinquanta va decidir retornar cap a Vinaròs, els alumnes de l’escola li van fer lliurament de la biblioteca com a acte de reconeixement. Però no s’oblidarien d’ell, el 1965 li reteren un caloròs homenatge a Vinaròs.
Allà va fundar i dirigir l’escola Cervantes; va formar part de l’ajuntament com a regidor l’any 1957; des de 1965 fins al 1981, quan va morir, es va encarregar de la biblioteca Municipal; va ser el màxim redactor del setmanari Vinarós i corresponsal del diari Mediterráneo; va escriure diversos llibres de poemes i obres de teatre, … i tota aquesta activitat sense pausa va tenir com a recompensa l’atorgament de la medalla d’Alfons X el Savi el dia 16 d’abril de 1975, moment en que a una acte multitudinari al pavelló esportiu, van estar presents, a més del ministre d’educació, en aquell moment l’hospitalenc Cruz Martínez Esteruelas, també l’alcalde de l’Hospitalet, Vicenç Capdevila i Cardona, tots dos antics alumnes.
A la primera imatge de sota podem veure a l’alcalde assegut a l’esquerra, al costat de Manel Faguet, escoltant com parla el ministre.
REFERÈNCIES
- Biografia de Manuel Foguet Mateu a la Vinapèdia
- Atorgament de la medalla d’Alfons X el Sabi segons la publicació Mediterráneo- 18.02.1975
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Escrit per la Mireia Mascarell i editat per Efadós el 2003.
Les síndries de l’Hospitalet
Resulta que m’he trobat aquest escrit de Rafael Manzano publicat l’any 1952 a una revista (que es diu Revista) on ovaciona les sindries del Prat, Sants i l’Hospitalet. Crec que és una lectura divertida,…
En els anys 50 el 80% de la producció de l’horta hospitalenca marxava de nit cap als mercats de Barcelona en llargues fileres de carros, portaven cada jornada de l’entorn de 30 t de verdures. Les especialitats més importants eren les carxofes, les bledes, però també ho eren les faves i mongetes tendres, la patata primerenca, les cols, col-i-flors, espinacs, pebrots, tomàquets, enciams, escaroles, melons, moniatos i cebes. Es veu que les síndries no eren tan importants, però segons en Rafael Manzano eren una meravella!
Si voleu saber més sobre el passat agrari de l’Hospitalet us recomano el treball de Manuel Domínguez, que deixo a les referències,…
REFERÈNCIES
Les barraques de la Riera Blanca
El que veieu allà darrere és el Camp Nou, inaugurat el dia de la Mercè de l’any 1957. El rierol que baixa és la Riera Blanca, i ja sé que no es veu molt bé, però allà sota, una al costat de l’altra, un munt de barraques que conformaven el nucli barraquista de la Riera Blanca. Com veieu les condicions eren molt dolentes, per creuar la riera feien servir troncs o teules, que desapareixien a les crescudes, quan plovia. Però la riera no sols portava aigua de pluja, sinó que també aigües residuals, imagineu-vos el panorama,…
Aquí, la Riera Blanca separa l’Hospitalet de Barcelona, a l’esquerra teniu l’un, i a la dreta l’altre, i les barraques en mig. Fa un temps vaig escriure sobre cal Taner, una masia que aquí es veu molt malament, però es veu, és un edifici de color blanc just darrere de la nau indústria de color gris, entre aquests dos edificis, passa la travessera de les Corts, en aquells moments sense pavimentar.
Aquest nucli ja existia als anys 20, a la revista Catalunya Social de febrer de 1924, definit com a “Collblanch, Riera Blanca i voltants” comptava amb 600 barraques, de les 9.100 registrades a tota Barcelona. Segons el diari ABC, la mitjana de persones que vivien a cadascuna era de cinc.
Aquell lloc era terra de ningú, era un gran espai on no hi havia pràcticament res, fins que van començar a construir el Camp Nou l’any 1954, i com deia inaugurat a l’any 1957. No sé si l’edificació de l’estadi va modificar l’hidrologia de la zona, però a l’any 1959 als diaris surt un episodi important de riades, i la tarda del 31 de maig de 1960 un altre: va ploure molt a Barcelona i la riera, que recollia tota l’aigua dels voltants, va augmentar molt de cabal, les persones que malvivien a les barraques van desallotjar-les, però una veïna veient que l’aigua se’n podia emportar no la barraca, quelcom més important, el seu futur, el rebut de 15.000 pessetes, que havia pagat d’entrada, segons deien, per una de les cases de la barriada d’Onésimo Redondo (els blocs de La Florida), va baixar com va poder, però amb tan mala sort que va relliscar i va caure a l’aigua, encara que un home ho va intentar va ser impossible salvar-la. Al dia següent va aparèixer flotant a la platja de Casa Antúnez.
L’any 1956 es van concedir 103 habitatges a persones d’aquesta i d’altres barriades, però va ser al desembre de l’any 1960 quan es va acabar definitivament amb aquest nucli; Barcelona i l’Hospitalet van construir 98 habitatges subvenionats, on a més dels barraquistes de la Riera Blanca, també van a anar a viure els habitants d’unes barraques properes al cementiri, al carrer de Sant Francesc Xavier.
Van assistir a l’acte de lliurament l’alcalde i altres autoritats de la ciutat, el Reverend Mossèn Josep Gil·li, de la parròquia de la mare de Déu de la Llum va beneir els habitatges i posteriorment es va descobrir una placa que deia “Viviendas de la Inmaculada Concepción”. Inmediatament totes les barraques van ser demolides.
He llegit que las “Viviendas de la Inmaculada Concepción” es troben molt a prop dels blocs de la Florida, però sabeu concretament on?
REFERÈNCIES
- Catalunya Social, 146, 16 de febrer de 1924
- ABC, 22.06.1928 (estadístiques de barraquisme- cases barates)
- La Vanguardia 01.01.1957 (Es concedeixen una sèrie d’habitatges)
- ABC, 31.01.1957 (dos nenes apareixen morts a les baraques)
- La Vanguardia, 01.10.1959 (Afectacions per les pluges)
- Solidaridad, 12.12.1959 (construcció dels habitatges)
- Alba, 01.12.1960 (benedicció dels habitatges)
- La Vanguardia, 02.08.1960 (Una riada s’emporta una dona)
- Una Ciudad en Marcha: Hospitalet de Llobregat, escrit per Emiliano Villagrasa Lariz
- Can Taner (o Tané), una masia propera a Collblanc, a aquest mateix bloc
- “La Mil·lenaria Riera Blanca” de Regina Granel dins de la Revista els Nostres barris, num.1
- Construcció del Camp Nou a TV3
Les barraques de Sant Josep, anys 50
Aquesta primera fotografia la va cedir el Sr. Enric Pino Jansà al Centre d’Estudis de l’Hospitalet i aquest la va publicar al 16 de novembre de 2011 al seu grup de facebook; es va realitzar a l’any 1957 des de la desapareguda Torre Ubach, al barri de Sant Josep.
Veiem un munt d’elements que encara es conserven: Cosme Toda, Tecla Sala, l’església de Santa Eulàlia de Provençana, el transformador de la Torrassa,… i d’altres que ja han desaparegut com el canal de la Infanta, just al mig; els seus horts, a banda i banda del canal; la casa que tenim més a prop, que es deia Can Manet, o les casetes de l’esquerra. Aquestes últimes eren el que es coneix com barrraques, es a dir, construïdes sense autorització administrativa, sense la propietat del terreny i amb materials barats.
Aquest, situat molt a prop del pont de Matacavalls, era un dels molts nuclis de barraques que existien al nostre municipi, com el de La Bomba, el de la Riera Blanca, el de Collblanc, Sanfeliu,… i que encara no s’han estudiat amb la deguda profunditat, tot al contrari del que està succeint a la ciutat veïna, Barcelona, on existeix una Comissió Ciutadana per a la Recuperació de la Memòria dels Barris de Barraques formada per 81 entitats i més de 800 persones que ha aconseguit que tant l’ajuntament anterior, com l’actual, facin seus un projecte d’homenatge i recuperació de la memòria d’aquests espais.
En el següent article de Esteve Busquets i Molas a El Correo Catalan del 20 de desembre de 1952, que fa un temps que em van deixar fotocopiar a l’Arxiu Municipal, podem veure les mateixes barraques, i si l’amplieu i el llegiu segur que us sorprendrà el nivell d’organització que tenien,…
REFERÈNCIES
La llet en pols de les escoles dels 50-60
El diumenge la Maria Dolors Pérez va compartir aquesta fotografia de la seva primera comunió al grup de facebook de l’Agrupació Escolar Calvo Sotelo, que es trobava on ara és el CEIP Prat de la Manta.
El dia 15 de maig de 1955 ella i les seves companyes es van reunir amb els seus vestits de comunió per esmorzar al col·legi, molt serioses, i nervioses, suposo.
La meva germana va néixer a l’any 1952, i no més veure la fotografia anterior m’ha vingut al cap una vegada que em va contar que odiava la llet des de que al col·legi li donaven una que era en pols. Ella anava a un col·legi públic que hi havia al carrer de Campoamor, que per cert es va construir al mateix any que el de la Maria Dolors, al 1934, i tots dos eren obra de l’arquitecte hospitalenc Ramon Puig i Gairalt.
Li he comentat a la Maria Dolors, i sí, sí, tots els dies prenien aquesta llet, que les alumnes mesclaven amb aigua en un gibrell, i que sempre sortia plena de grumolls, i encara que el pas del temps edulcora quasi tots els records, el sabor d’aquesta llet no ha tingut sort, per totes dues dones era senzillament repugnant! Es veu que el dia de la primera comunió la llet era de veritat!
Fent una mica de recerca he trobat un envàs d’aquesta llet de l’any 1961, encara que he llegit, als molts articles sobre el tema que corren per internet, que també la portaven en sacs o llaunes. Aquesta llet venia dels Estats Units (i també he llegit que de l’Argentina). Als anys 40 la mortalitat infantil a Espanya era de 142 nens morts de cada 1000 nascuts (per que es feu una idea ara la nostra és de 4, i a Etiòpia tenen 95/1000) fruit de tot tipus de malalties; el que va provocar que als anys 50 es sol·licités ajuda a UNICEF, concretant-se a l’any 1954 amb el pla ASA (Ajuda Social Americana), que continuaria fins 1968.
Els americans no sols ens portaven llet, també ens van ajudar amb mantega i formatge, diuen que aquest era groguenc o rosat, amb un sabor com el de bola, i que venia en llaunes de 5 kg que obrien a l’hora de berenar i repartien en petites porcions. Del formatge no he trobat imatges, però sí de la llauna de mantega, a veure si la recordeu,…
REFERÈNCIES
Cal Garsa i el seu univers de papers
La setmana passada em vaig trobar amb Josep Bartra Agüero i el seu pare, uns pratencs amb arrels hospitalenques i més cap enrrere de la marina de Sants i més enrera dels emigrants gascons que van vidre de França fa molts i molts anys. La seva família va creuar el riu deixant la masia i els seus camps l’any 1954 i a principis dels anys 70 tot va desaparèixer sota Mercabarna. De totes maneres abans de deixar la nostra ciutat, segons em comenten, feien més vida al Prat que a l’Hospitalet, per un tema de distància, per exemple, els bateigs, comunions, casaments,… es feien tots al municipi veí, creuant el riu en moltes ocasions pel pont del ferrocarril.
La seva masia, que veieu a sota als anys 40, és deia ca l’Enric, però a partir de la pèrdua de la cama de l’Enric es va començar a conèixer com a cal Coix i amb la mort de l’Enric Bartra li van dir cal Garsa perquè la vídua hi procedia d’allà i tambe pel caracter esquerp de la dona. Apart d’això a un mapa dels anys 20 també he trobat que li deien casa Lagran, però es desconeix l’origen d’aquest motiu.
Una curiositat que ens va comentar Josep a la pàgina del Centre d’Estudis va ser la funció de les dues rajoles que veieu a la cantonada de la casa, era per evitar que les rates pugessin fins a la teulada, com no sabien baixar, morien i sovint embossaven les canonades. També que els pous els feien servir de fresquera, i així la carn o el peix es baixaven dins d’una espècie de gàbia a fi de conservar-los frescs.
Per situar-la he fet servir el següent mapa de principis dels anys 30, quan la masia es deia ca l’Enric. He assenyalat també l’ermita de Bellvitge, que és dels pocs elements de referència que queden propers, a més del riu i les vies, ja que com veureu no estava feta ni la Gran Via.
Localitzar aquestes cases aillades devia ser una mica complicat ja que, com heu llegit al segon paràgraf, les cases canviaven de nom o motiu constantment, i no sols això, segons comenta Josep, també les canviaven de direcció sobint: al 1862, “Marina en despoblado”; a l’any 1865, “Marina de Santa Eulalia” sense més; al 1868, “Marina”; al 1878, “de la Marina, 43”; al 1905, “Bº Marina, 40”; i al 1910, “Bº Marina, 57”, al 1954, “Parcerisas, 57 -Marina-“,…
El motiu concret de la trobada amb Josep Bartra i el seu pare va ser mostrar-me un munt de documents que havien guardat d’aquella casa, un univers de rebuts de tot el que es pagava en aquella àpoca, als anys 50-70, i que aquí tractaré d’explicar com pugui, ja que vam estar una estona parlant però la meva memòria no em dona per enrecordar-me de tot i bé.
Com la casa es situava on ara trobaríem Mercabarna, va formar part dels terrenys, més de 900 hectàrees, que van expropiar al nostre municipi a l’any 1920, per tal de construir un port franc. Aquest port mai es va arribar a fer, però els terrenys igualment van quedar en mans del Consorci de la Zona Franca, que una vegada seus cobrava per ells en concepte d’arrendament i també per l’aigua, suposo que dels pous, ja que aquella casa en tenia dos, pel que recordo del que em va comentar el pare del Josep, un de l’aqüífer profund, i l’altre del més superficial.
Un altre pagament que feien ells i tots els agricultors era la contribució a l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos que s’ocupava de moltes coses: de la guarderia rural, de la gestió de les bàscules de pesos, de preparar les cartilles del agricutor, de celebrar la contractació d’assegurances col·lectives contra fenòmens meteorològics o incendis; de preparar la festa de sant Isidre el Llaurador, que és el patró,…
l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos també pagava als seus socis per les collites, ja que també funcionava com a cooperativa agrícola.
Aquí tenim el rebut de la Guarderia Rural que eren una mena d’agents rurals que s’ocupaven d’evitar els robatoris. Es pagava a raó de la superfície de terreny de la que era propietari cada soci, i depenent també de si era de secà, regadiu o vinya.
El següent document també es de la guarderia rural, i és molt interessant ja que mostra que els seus associats també podien pagar amb el fruit dels seu treball.
El pagament pel carro i la seva matrícula a Barcelona, que cobrava la Diputació.
i del mateix any el mateix impost però pagat a l’Hospitalet. No sé si en aquest cas es pagava als dos municipis per que la masia es trobava a territori Barceloní, però lligada a l’Hospitalet,…
El següent és del registre d’un cavall capó i d’un carro a l’Hospitalet.
L’impost per a la defensa de les plagues del camp.
També es pagava el servei de neteja de les sèquies.
i per l’aigua que portaven les sèquies que venien del Canal de la Infanta
També tenim el que es pagava per les ferradures del cavall a aquest establiment del barri de Can Pi.
Com a la riada de l’any 1962 va afectar als camps de la masia, es va demanar un prestam de 50.000 pessetes al 3,75% .
També es pagava l’assegurança social que anava destinada a cobrir els subsidis familiars i de la vellesa a l’agricultura.
El següent document és un rebut del propietari d’un camp a Ramón Bartrá, que plantarà melons durant l’any 1968, i que prèviament ha pagat 20.000 pessetes.
I ja està, espero que us hagi agradat veure tant de paper antic, pot ser als més gran us han portat records. Si en teniu qualsevol comentari que pugui enriquir o corregir el que he posat, endavant,… és gratis.
REFERÈNCIES
L'Hospitalet de Llobregat 
