Imatges retrospectives d'una ciutat

Les Planes

Joan Saura recorda els blocs de la Florida

Fa uns dies que vull publicar els records de Joan Saura i Laporta que apareixen al llibre que va fer l’Àngels Marín sobre els blocs de la Florida, he intentat contactar amb ell mitjançant facebook per demanar-li permís per tal de publicar-los aquí, però no he rebut resposta. Com que m’han semblat molt interessants i realment no crec que li sàpiga greu, el faré sense el seu consentiment. Per il·lustrar les seves paraules he posat unes fotografies realitzades l’any passat, ha quedar una mica estrany, m’hauria agradat que fossin de la mateixa època, però per ara no en tinc.

Vaig arribar quan els van inaugurar, l’any 55. Jo tenia quatre anys, gairebé cinc. Venia de Barcelona, del barri d’Hostafrancs. Vivia en un pis amb els meus pares, la meva mare va caure malalta, la van internar i va morir. El meu pare es va instal·lar aquí perquè hi vivien uns oncles meus a on anava a dinar. Va ser una anada motivada per l’absència de la meva mare. Els oncles i nosaltres vivíem en dos pisos diferents, a cent metres. Vam venir a viure aquí perquè el meu pare va tenir l’oportunitat d’adquirir un pis d’aquests i era una forma d’assegurar que durant el dia jo estava amb la meva tia. El meu pare era de Castelló, tot i que estava aquí des del 11 o 12 anys.

_DSC0010

La Florida era un barri on no hi havia res. A la via del tren hi havia uns enormes camps de blat i uns quants habitatges al carrer de la Primavera, que eren mot reduïts i uns altres també molt petits a l’avinguda de l’Electricitat. Tot i que era jovenet recordo un canvi brutal, de venir d’una zona que era un barri urbà a trobar-me en un barri absolutament aïllat, envoltat de camps. Tinc presents els camps de blat de moro que veia des de la finestra de casa. Recordo també perfectament que era un lloc on no podia parlar català amb ningú, perquè la gent era immigrada. Tinc a la memòria una figuera que hi havia enmig dels blocs. Hi havia dues o tres figueres, el barracot del capellà i una escola. El capellà repartia llet en pols els diumenges i el meu pare sempre feia tot el possible perquè no anés a veure el capellà ni a l’escola que estava en els barracons.

El que passa és que aquest canvi brutal està unit al xoc que representava la pèrdua de la mare. Per tant, és difícil deslligar-ho. Per mi el lloc físic era agradable perquè havia camps, podies còrrer i hi havia coves que travessaven la via del tren d’un costat a l’altre i també el canal de la Infanta. Des d’aquest punt de vista el lloc em captivava. Però clar, estava sotmès a la pèrdua de la mare i a buscar el que em faltava.

_DSC0009

La relació amb els veïns va ser molt bona. Suposo que, d’una banda, la meva situació era propícia al fet que totes les veïnes se sentien mares meves, ‘allà hi ha un nen que no té mare’, deien, i tothom em cuidava. Vaig tenir una excel·lent relació. I d’altra banda, la gent dels blocs organitzaven activitats. Recordo que vaig jugar en un equip de futbol que es deia Los 16 del Redondo, perquè fonamentalment estava integrat per gent del bloc 16, que era on vivia la meva tia. Després es feien les festes majors, els diumenges hi havia uns altaveus des d’on sonava la música i tot se’m feia estrany. El pare era una persona anarquista, antifranquista i en aquells moments en els blocs hi havia una part important de gent que venia del Movimiento. Recordo perfectament les camises blaves de la gent.

Pel pare aquell ambient era una mica hostil, calia anar amb compte, no es podia parlar. Tant l’alcalde de barri com la gent que organitzava això estaven lligats al règim i eren franquistes. Alguns després han anat evolucionant i, fins i tot, algun ha arribat a ser regidor socialista, però no penso dir el nom.

_DSC0011

El que tinc present és l’evolució d’un lloc ple de figueres, camps de blat de moro i on el dia de la truita baixàvem a Bellvitge, on només hi havia una ermita. Allà, també, tot era ple de camps i pagesos. Recordo molts xais, molts pastors. Aquest entorn rural em sobtava perquè procedia d’un lloc que no ho era. I, ràpidament, en molt poc temps, va començar un creixement brutal. Recordo que de petitet, devia tenir set o vuit anys, anava a comprar la llet entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. La meva tia des del balcó veia quan la senyora de la llet obria la porta, que era més o menys quan jo tornava de l’escola, i aleshores anava a comprar la llet. Recordo un procés d’urbanització brutal i un canvi molt sobtat, des del punt de vista de nen, perquè fins aleshores teníem camps de futbol, ens construíem porteries amb pals; se’ns escapava la pilota i l’anàvem a buscar on fos. Això fins l’any 64 o 65.

_DSC0013
Després, fonamentalment ja em ve el record del meu comprimís social i polític a través del Centre Social la Florida, que era de Càritas. Hi vaig començar a anar als 14 anys per jugar a ping-pong. El meu pare em deia que no hi anés, creia que era dels capellans, però a mi el ping-pong m’agradava més que res. I a partir d’aquí es va iniciar una etapa d’inquietud i de reflexió en relació als problemes del barri. Vam organitzar una gran campanya de mobilització per reclamar escoles públiques, vam convertir el Centre social de la Florida en un gran centre d’agitació antifranquista. Vam iniciar, en definitiva, la lluita per la millora dels blocs de la Florida i dels blocs Onésimo Redondo a causa d’uns impostos nous que l’Ajuntament havia implantat.

_DSC0016

I a partir d’aquí, amb dues persones més, la Clara Perramon i un xicot que es deia Antonio, vam convocar una assemblea en una escola amb els veïns. Va venir molta gent dels blocs. Alguns pensaven que érem d’ETA, i altres que érem capellans, ningú sabia qui érem. a partir d’aquests moment va començar la lluita per la millora dels blocs i es va constituir l’AV de la Florida, que es va instal·lar inicialment entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. Bé, es van aconseguir millores importants i, de fet, des d’aleshores el barri ha millorat. 

_DSC0017

REFERÈNCIES 


Els barracots dels blocs d’Onésimo Redondo, anys 70

Aquesta fotografia forma part d’un llibre que va escriure l’Àngels Martín l’any 1995 sobre el barri de la Florida, enfocant principalment els blocs d’Onèsimo Redondo (o de la Florida). Ens mostra els antics barracots, que des de 1956 van funcionar com església i a partir de finals de 1957 també com a escola provisional amb tres aules. Provisional, ja que des de finals de 1955, quan arriben els primers veïns al barri, estava previst edificar una escola amb 12 classes, vuit per nens, i altres tantes per nenes, però es veu que no va poder ser fins el 10 de juliol de 1964, en que s’inaugura el Grup Escolar Onésimo Redondo (avui Pau Vila).

No sé quan van deixar de funcionar com a església, en teoria fins el juny de 1960, quan s’inaugura l’església parroquial Nostra Senyora de la Llum, però no ho sé segur.

Aquests edificis també van servir als veïns per fer les seves reunions i assemblees, fins l’any 1979, en que es van enderrocar, encara que prèviament havien funcionat com a col·legi electroral.

A sota us deixo una fotografia amb la situació del barracot l’any 1958.


REFERÈNCIES 


Parc de Bombers, 1975

Joaquim Pol és un fotògraf relacionat amb els serveis d’emergència, i té a flickr una extensa col·lecció de imatges relacionada amb aquests temes. L’any 1975, poc després de la inauguració (el 8 de març) del Parc de Bombers del Servei Provincial de la Diputació de Barcelona, va realitzar aquestes fotografies on podreu veure les instal·lacions, els vehicles i també el personal del parc.

Dona la casualitat de que quan el cotxe del google street view va passar pel parc fa quatre anys tenien tots els vehicles fora, ja podeu comparar,…

REFERÈNCIES


Albert Germans, 1935

Aquesta fotografia feia temps que la volia treure al bloc, i avui, veient que a la plataforma en defensa del canal de la Infanta estan preparant una sortida guiada pel barri de Sant Josep, m’he decidit a fer les gestions oportunes.

La fàbrica que veiem a l’esquerra, al carrer de Rodés, és Albert Germans, projectada per Antoni Puig i Gairalt l’any 1926, encara que atribuida al seu germà Ramon. Era una fàbrica tèxtil amb molta trajectòria que fa pocs anys lamentablement va plegar, al 2007 des de ICV es va proposar fer un hotel d’entitats, al 2009 va ser un dels quatre edificis candidats per convertir-se en la seu del museu del còmic de Catalunya, que finalment es va guanyar des de Badalona, i ara no sé si hi ha cap projecte, en tot cas forma part del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat i podeu consultar les seves característiques a fitxa que he deixat a les referències.

A la dreta de la fàbrica tenim la riera dels Frares, que encara existeix travessant el barri, enllaçant passatges, fins a l’avinguda del Carrilet. Pujant per la riera arribaríem al túnel per sota les vies que veieu a la dreta de la fotografia, que és l’entrada a l’actual parc de les Planes, al cementiri. Abans per allà baixava el torrent del Capó, del que ja he escrit alguna cosa.

Veiem per sota el nivell de les vies el famós canal de la Infanta, que salta per damunt de la riera dels Frares mitjançant un aqüeducte actualment desaparegut, i continua el seu camí fins al mar a Montjuïc.

A l’esquerra, al costat d’aquells dos dipòsits (suposo que d’aigua per les locomotores del tren), veiem el talús on es construiria el barri de Can Serra i damunt unes cases, que suposo que són les d’Esplugues.

Just a l’esquerra dels dipòsits baixaria l’actual avinguda de Isabel la Catòlica, i a la dreta tenim les diferents bòbiles que feien maons a partir de les argiles de l’actual parc de les Planes. El bosc que es veu al final, sota sant Pere Màrtir, és can Vidalet, que abans estava ocupat per finques d’estiueig de la burgesia barcelonina, amb les seves torres i jardins. A la dreta, l’edifici blanc del fons podria ser la Pubilla Casas, però no estic segur,…

Deixo aquest esquema, espero no haver-me equivocat en res,… Com hi ha 12 anys entre les dues fotografies hi ha coses que no trobareu.

REFERÈNCIES


El torrent Capó

A veure,… aquest text és una espècie de collage de imatges i informació de diferents èpoques però del mateix lloc, del torrent Capó (o riera de Pubilla Cases). Aquest torrent és un de tants topònims de la nostra ciutat que ja no s’escolten, sobretot per que del torrent no queda ni el nom del carrer per on abans baixava, es a dir, l’avinguda del Torrent, que ara es diu de Severo Ochoa.

Sobre d’on ve el nom d’aquest torrent no tinc cap informació,… bé, sols sé el que ja sabeu, que els capons són els galls que es castren per que tinguin una carn més tendra i millor sabor,…

Miquel Sanz i Parera descrivia el torrent Capó així: Aigües avall es transforma en la riera del Cementiri o dels Frares. El seu camí es fa difícil d’establir a conseqüència de la intensa urbanització del llit de la riera. S’origina entorn del carrer de Sant Mateu d’Esplugues i segueix la direcció del carrer de Severo Ochoa, popularment anomenat carrer del Torrent. Gira en la confluencia amb l’avinguda d’Isabel la catòlica segueix en direcció sud pel parc de les Planes, passa per davant del cementiri pel carrer de Menéndez Pidal i continua pel carrer de la Riera dels Frares. Té una longitud d’ 1,8 km i una superfície de conca de 0,835 km². El seu pendent mitjà és del 3,8%, encara que fins al canal de la Infanta és del 5,3%

A sota he traslladat a una fotografia aèria actual el contorn de les trinxeres que formava el torrent a l’erosionar les argiles del samontà, quan no hi havia pràcticament res a aquesta zona, concretament als anys 30. Per sobre de la carretera de Collblanc també he dibuixat el torrent de ca l’Oliveres, amb el que es connectava el Capó. El de ca l’Oliveres després d’aquesta connexió, juntament amb els del Neguit-Estela i Busquets, que baixaven de Sant Pere Màrtir, formaven el torrent Gornal.

Als plànols de la ciutat de 1927,a la zona propera al cementiri, on el torrent feia una espècie de plaça, ja es veuen edificis industrials, sota el nom, sinó llegeixo malament, d’Ernesto Mayoral?

A aquest article de 1935, que va sortir a molts diaris, on es relata un incident greu entre la policia i uns atracadors, trobem el nom d’aquest torrent, que es veu que també donava nom al pont que travessava la via fèrria i el canal de la Infanta.

Bé, el parc de les Planes es va començar a crear a l’any 1986 a uns terrenys on havia existit fins 1980 un polígon industrial amb dues bòbiles: Cerámica Barcelonesa para la Construcción SA (CEBACSA), i Goyta y Oliveros (“Guita”, a l’article anterior); i també la industria química Cardoner, també dita de “la peste”,  que també es menciona a l’article i veieu a sota. El torrent Capó el podeu veure entre el cementiri i les fàbriques.

També he trobat aquesta imatge dels 60 de l’extracció d’argiles  de CEBACSA, a dalt del parc, on ara es troba el poliesportiu; antigament el torrent baixava per aquest lloc procedent de l’avinguda del Torrent, just on estan aquests blocs, coneguts com del Nebot.

i per ara és el que hi ha,…

REFERÈNCIES

Evolució de la barriada de Ceravalls

Com que no he trobat cap fotografia, diguem que feta des de terra, avui pujarem a un globus i mirarem una part de la nostra ciutat des de dalt, i com que veurem diferents moments haureu d’estar una mica atents per no despistar-vos,… Bon viatge!

No he trobat fotografies aèries més antigues que les del 1947, així que comencem amb un plànol de 1927, uns anys posterior a la formació de la barriada, al 1921-22, quan els expedients es tramitàvem com de la Urbanització Ceravalls, encara que la primera sol·licitud per urbanitzar és de 1921, a la zona dita Les Planes del Vidrier. També he vist escrit el nom de Carraballs per aquesta barriada, però segurament seria fruit d’un malentès. No he trobat al tal Ceravalls, però segurament era l’amo dels terrenys.

Cometo una mica el plànol, a sota tenim la via del ferrocarril de Vilafranca que travessa el canal de la Infanta a l’alçada d’un petit cementiri. A on ara trobariem el parc de les Planes, trobem petites construccions segurament de caràcter industrial. A la part dretana del mapa, a l’alçada de les línies elèctriques, tres casetes, i una mica més amunt un edifici allargat, justament aquests edificis són l’embrió de la barriada de Ceravalls,… i del barri de La Florida; situats en el camí que portava des del pont de Matacaballs, a la via, fins al barri de Collblanc, a l’altra banda del torrent Gornal, ja que a aquest costat sols teniem bòbiles.

Han passat 20 anys, una república i una guerra civil, la població de la ciutat s’ha multiplicat per dos amb gent vinguda de tota arreu, ja som més de 60.000 … el nostre cementeri ha crescut molt, les indústries del parc de les Planes s’han ampliat, el canal de la Infanta s’ha desviat, i de les quatre cases de Ceravalls ja és pot dir una barriada.

A la fotografia inferior trobem les casetes aïllades que ja vam veure al 1927, i descobrim que l’edifici allargat que vèiem al mapa anterior és un conjunt de petits habitatges adossats, d’una planta d’alçada, amb pati i hort, pot ser fossin habitatges per obrers de les indústries properes. Just davant un parell d’illes de petites cases.

Aquest nucli també va rebre el nom de barriada dels boters (o del boter), ja que allà feien bótes de pell per veure vi, inclús a sobre de cada porta de les 10-12 cases de l’edifici allargat hi havia una bota en relleu que cridava l’atenció. Envoltaven la barriada els camps de blat, anys abans plens de vinyes i garrofers.

La barriada segueix comunicada amb el pont de Matacavalls, que ara veiem més clar, pel que ara seria el carrer de les Illes Canàries; però el camí més ample, l’actual carrer de la Florida, és una pista que ens porta cap a les bòbiles i els habitatges que han cobert aquesta banda del torrent Gornal.

Avancem fins al 1958, en 11 anys la població de l’Hospitalet prácticament s’ha tornat a multiplicar per dos i ja ens apropem als 120.000 ciutadans, aquesta zona rebria molts dels nouvinguts.

Trobem una nova fàbrica a l’actual parc de les Planes, un nou barri s’està construint, els blocs d’Onèsimo Redondo o de la Florida, i al mercat de la Florida li queda un any per inaugurar-se. Ja queda poc pels camps de blat que havia entre Collblanc i aquest nucli, en poc temps desapareixeran, la població de la ciutat encara s’ha de tornar a duplicar,…

Ja hem arribat a pràcticament avui, he delimitat l’espai que ocupava la barriada de Ceravalls, ja envoltada d’alts edificis, indistinguible de la resta. He marcat amb una fletxa la cantonada antiga del cementiri per que la feu servir de guia.

No he trobat cap edifici dels anys 40, però pot ser al carrer de Subur amb el carrer del Teide i d’Esmeralda trobariem l’aspecte de les baixes i senzilles construccions d’aquells anys, de l’inici de la barriada.

REFERÈNCIES


Un elefant a l’Hospitalet

Ja veieu que no parlo d’un elefant actual, parlo d’un fòssil batejat inicialment com a Elephas meridionalis, i que ara es diu, Mammuthus meridionalis. Aquest animalot caminava pel territori que avui ocupa la nostra ciutat fa quantre dies, geològicament parlant, es a dir, fa d’entre  800.000 i 1.000.000 d’anys, a l’era geològica que es coneix com a Quaternari.

Feia d’alçada uns 4,5 m i els mascles podien superar les 10 tones de pes. Vivia a zones de bosc obert i de clima benigne, i s’alimentava d’ herbes i fulles.

No sé quan el Dr. Josep Fernàndez de Villalta i Cornellà va trobar un molar i una defensa fragmentada  als llims de la bòbila Marquet, que es trobava a prop del cementiri, al carrer de Menéndez Pidal . Sé que als anys 80 l’original del molar es trobava al Museu Arqueològic de Barcelona, i l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet tenia una còpia en poliester que el mateix Villata va donar a Jordi de la Pinta, col·laborador de l’Ateneu.

Ara la veritat és que no sé on es troba, buscant al lloc web de Museus en Línia he trobat aquest molar que no sé si és el mateix, segons es descriu procedeix de la nostra ciutat, encara que actualment es troba al Museu de Torre Balldovina, a Santa Coloma de Gramenet.

Aquestes troballes a la nostra ciutat es podrien qualificar com inaudites, ja que tothom sap el que es feia a les obres quan es trobava alguna cosa,…

REFERÈNCIES