Imatges retrospectives d'una ciutat

Segle 10 (X)

Recull sobre l’ermita de Sant Pere Màrtir

Abans, quan no teniem el radar del meteocat, els pagesos i no pagesos se’n refiaven de l’experiència, i segons d’on venien els trons, o a on es trobaven els núvols, ja sabien el que acabaria passant, i de tant dir, i de tant encertar, s’acabava certificant el fet amb la creació d’una dita,… ara tot això s’ha perdut, però no fa res recordar-lo, i més quan aquests fenomens encara passen. Pot ser ja no veiem els núvols amb aquests edificis tan alts que ens fan, però si els busqueu, segur que els trobareu.

Fa uns dies vaig descobrir un lloc web fantàstic a on es recopilen dites del Prat de Llobregat, com per exemple: “Trons a Barcelona, no passen el riu“, “Trons a Morro del Gos [a Castelldefels], pluja segura“, “Trons a remolar [i ara venen tres dites seguides] aviat plourà, o pluja al pla, o pops a la plaça“, i “Trons a Sant Ramon [a Sant Boi], pluja a tot el món“.  Us deixo l’enllaç a sota, dins en veureu les explicacions.

A casa nostra en Ramon Morales també va fer una petita recopilació de nou dites, i sí, en tenim una d’aquestes meteodites: “Si Sant Pere Màrtir porta barret, pluja segura”. Com diu Ramon, el pagès llobregatà s’ha guiat moltes vegades per l’antic mont d’Orsa des de l’antigor, i fins i tot, hi alçà una ermita a honor del seu patró, Sant Pere Màrtir.

I  ja que estem aquí dalt, primer de tot, dir que Sant Pere Màrtir és el nom més “modern”, abans li havien dit d’altres noms, com serra d’Orsa, mont d’Orsa, monte Ursa; el més antic, puig d’Ossa, documentat al 986,… i sembla que significa terres on es cultiva l’ordi, encara que hi ha d’altres autors que relacionen el nom amb la presència d’óssos a la zona. No sé si havien óssos o no, pero al 1789 corrien senglars i dainas (cèrvol mediterrani) i a una referència de 1891 he trobat que exisitien llops i guineus que baixaven inclús al pla, com ara fan els senglars.

L’ermita ja no existeix i sols queden quatre pedres i una placa que van instal·lar al 2005 el Grup d’Estudis d’Esplugues i el Centre Excursionista Espluga Viva amb la intenció de reivindicar la dignificació del cim.

Es va construir al segle XVII pels pares dominics del convent de Santa Caterina, però la seva situació estratègica va provocar que fos ocupada militarment als anys 1652, 1697, 1706 i 1714, no sense sofrir danys; finalment es va abandonar al 1792. La primitiva imatge del sant es va traslladar a Esplugues. Durant la guerra de la Independència  (1808-1814) els francesos van convertir la capella en caserna i van vendre la segona imatge del sant. A les guerres civils de 1834 i 1857 l’ermita era utilitzada com a telègraf òptic de Barcelona a Martorell. Després de tant anar i venir de soldats, l’ermita va quedar pràcticament destruida.

A l’any 1918 existeix un projecte per fer un funicular i a sobre de la cima una torre amb un restaurant. L’any 1926 l’ajuntament d’Esplugues, propietaris i els pares dominics decideixen reconstruir l’ermita sota projecte de Nicolau Rubió, i amb una romeria es posa la primera pedra al juny d’aquell mateix any. A l’any 1936 es converteix en estació radio telefònica,… i ara ja heu vist el que queda.

He trobat molt poques imatges de l’antiga ermita i totes a una pàgina de subhastes online, així que si les voleu, ja sabeu,… Aquesta primera és del 28 de maig de 1900,  l’ermita està envoltada de persones mirant un eclipsi. Es veu que hi ha una torre de base quadrada i una nau sense sostre.

Aquestes quatre també semblen també de principis del s. XX i es veu l’estat lamentable en que es trobava l’edifici, ja en aquella època es feien grafits als murs,…


Aquesta és del 19 de novembre de 1939, i és el que va quedar de la reconstrucció de 1926 després de la guerra.

Per finalitzar, apuntar que entre els anys 1787 i 1815 el Baró de Maldà, al seu Calaix de Sastre, ens descriu els aplecs que es realitzaven a l’ermita cada 29 d’abril, indicant que els pagesos de l’Hospitalet, juntament amb milers de persones d’altres pobles, pujaven per tal d’anar a beneir els rams de romaní, farigola, espígol, fonoll,… i que posteriorment es posaven darrere de les portes per tal de guardar les cases dels mals esperits. Però també pujaven per divertir-se, ja que es feien balls i es menjava,…  A continuació, la descripció d’un d’aquests aplecs:

«La Gran Concurrència Popular, à fer bon dia, es la de Barcelona cap a Sarrià, amunt à la Torre dels Frares de Santa Catharina, y desde allí dalt à la hermita de Sant Pere Màrtir, sobre só montanya; à la part de llevant, y à la part de Ponent, y mitjorn del Poble de Esplugas, que hi puja en lo mati, sa Professo, y cantàr en aquella Capella de Sant Pere Màrtir un ofici, visitada que es la dita Hermita, y en especial Sant Pere Màrtir en tota aquella marina, y dels Pobles de Hospitalet, y Cornellà; de una part, y altre del riu Llobregat; de Santboy; Sant Feliu; Sant Joan de Espí; Molins de rey; Sant Just de Esvern etc, ab divertiment de balladas en la tarde alli dalt à la Montanya de Sant Pere Màrtir, y desde alli vaxant tothom homens. y donas; Jovens, y minyonas; Grans, y xichs, una estona antes de narsen à retiro en la Plasa del Poble de Esplugas ab molta alegria, y satisfacció, despues de haverse tots de alló ben atipat de Custellas, y de vi. y de ballàr alli dalt devant de la Hermita de Sant Pere màrtir, solent haverhi alguna taula de rusquillas, y mustatxonis; marchandisa de paquet de semblants duendes, que no dexan de acudir en semblants aplechs a fora».

REFERÈNCIES


La Casa de la Torrassa (i 2)

La imatge inferior, de 1928, ens mostra en primer terme l’estació reguladora de Sants (dins de l’Hospitalet), i ja que estem en faré cinc cèntims, es va construir al 1914 i en aquell moment rebia les línies de 110.000 volts que venien de les estacions hidroelèctriques de Seròs i Camarasa, posteriorment els transformava en 25.000 i 8.000 volts i els enviava a la xarxa secundaria d’alta tensió,…  també dir que durant un temps va formar part del patrimoni arquitectònic de la ciutat.

Aquesta imatge també ens permet veure com era aquesta part de la Torrassa, amb casetes baixes i amb grans arees encara sense urbanitzar. Veiem al fons una altre element del patrimoni arquitectònic, l’illa de les Casetes Borràs, habitatges obrers del tipus passadís construïts al carrer del Progrés tan sols feia 5 anys.

Deixo a sota una imatge aèria amb un angle una mica diferent on es pot observar la mateixa àrea.

La primera imatge el que ens permet també és apreciar l’antiga orografia de la zona i la situació privelegiada de la casa com a punt d’observació. Us recomano en aquest sentit que llegiu una descripció del paisatge que es veia des d’aquest edifici a l’any 1891, us sorprendrà, deixò l’enllaç a les referències.

I ara passem al Castell de Bellvei. Com us comentava ahir no he trobat molta informació a internet. El més interessant és el resum d’una comunicació al IV Congrés d’arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya, al juny del 2010, per part d’Adriana Geladó Prat i d’Ivan Salvadó Jambrina, de l’empresa d’arqueologia Strats SL, que porta/ava a terme les excavacions. Reprodueixo el text sencer i també incorporo un parell de imatges de la mateixa Adriana on podem veure les espitlleres. La primera imatge seria de l’interior de l’antiga fortificació, i la segona de l’exterior.

“Les tasques realitzades a la masia de la Torrassa, situada al ben mig de l’entramat urbà de la ciutat de l’Hospitalet, responen a la intenció de recuperar l’edifici pel barri, donant-li un ús públic. Els treballs s’iniciaren l’any 2006 amb la realització d’un estudi de les fonts documentals i bibliogràfiques, combinat amb un registre fotogràfic de l’estat de la finca en aquell moment. Durant els anys 2007 i 2008 es dugueren a terme dues campanyes arqueològiques, reforçades per un estudi arqueoconstructiu de determinats paraments de l’edifici. L’objectiu consistia en la identificació i documentació de totes aquelles estructures i elements destacats, susceptibles de formar part del nou ús que se li donarà a l’edificació.

Els resultats obtinguts ens han permès documentar l’evolució arquitectònica de l’edifici des de finals del segle XII fins a l’actualitat, destacant la documentació de la muralla nord d’un possible recinte fortificat el qual, segons la documentació escrita consultada, podria tenir el seu origen en un petit castell o torre bastit durant la segona meitat del segle X, i identificat amb el castell de Bellvís. Aquest element es caracteritza per tenir un alçat de dues plantes, fortificat mitjançant una línia de defensa horitzontal formada per sageteres, de les que se’n van poder documentar sis, tot i que molt probablement ocupin tot el seu perímetre.

Mitjançant els sondejos excavats a l’exterior de l’edifici, es van poder documentar dos trams del fossat que envoltava la construcció, amortitzat a finals del XII, i part de la distribució murària interior de l’edifici medieval, d’època més tardana que la muralla i la vall. Les espitlleres encara estaven en funcionament entre els segles XVI-XVII, quan l’edifici ja s’havia transformat en masia, tot i que foren adaptades als canvis en els sistemes defensius medievals, duts a terme a partir dels segles XIV i XV. La construcció continuà evolucionant en època moderna, en gran part pels nous usos relacionats amb les tasques de producció dutes a terme al mas. En  relació a això es van documentar dos cups per la producció de vi o d’oli, així com la cubeta de decantació d’un d’ells. Finalment, entre els segles XIX i XX, es dugué a terme la reforma més important, construint dos cossos de nova planta i compartimentant l’espai interior en diferents vivendes”

I per ara és el que he trobat,…

REFERÈNCIES