Imatges retrospectives d'una ciutat

Anys 70

L’edifici de Caprabo

Buscant coses varies a internet m’he trobat amb el llibre commemoratiu “Caprabo 1959-2009” on podeu trobar, entre moltes d’altres, una fotografia de l’antiga seu central de Caprabo, que es va inaugurar el 1968, quan l’empresa ja disposava de 7 autoserveis.

A aquest edifici del carrer del Migdia es trobaven les oficines i un gran magatzem de 7000 m². Al llibre trobareu moltes imatges de tot això, i també del seu primer ordinador, al 1970, un IBM  serie 3 que funcionava amb fitxes perforades!!

L’any 1980 es traslladen cap el carrer de les Ciències també de l’Hospitalet (també trobareu fotos al llibre). Cap a principis dels anys 90 l’edifici es comença a reestructurar i ara allà troben algunes dependències de l’ajuntament.

REFERÈNCIES
Llibre sobre l’historia de Caprabo 

2 febrer 2012 | Categories: Ajuntament, Anys 70, Carrer del Migdia, Comerç, Sant Josep | Tags: , | Deixa un comentari

La mitja galta

Hi ha una dita hospitalenca, “semblar el carrer de Mitja Galta“, que segons Ramon Morales  ve del nom que a l’època de la Segona República (1931-1939) li van posar al carrer de Santa Eulàlia, encara que també diu que mitges galtes també existeixen a d’altres pobles, normalment quan els carrers sols tenen o tenien cases a un costat. Entre els hospitalencs aquesta dita era sinònim de quelcom desballestat o incomplet, i tant podia referir-se a una feina inacabada, a una festa deslluïda o a una família on cadascú tombava pel seu costat.

Ramon Breu al seu llibre sobre Santa Eulàlia ens diu que a principis dels anys 20 del segle XX  el carrer de Santa Eulàlia ja rebia popularment aquest nom, ja que la majoria d’edificacions es situava a la banda muntanya, mentre que a la banda mar es podien veure extensions importants de camps de cultiu.

Joan Casas dona una versió una mica diferent sobre l’origen del nom i que ens porta a mitjans del segle XIX, quan els límits entre la Bordeta i l’Hospitalet eren una mica diferents,… per explicar-lo os poso un mapa molt simple del municipi de Sants a l’any 1838. L’Hospitalet el trobem a l’esquerra, el mar el tenim a la cantonada inferior dreta i just a sobre, Montjuïc, on es troba la rosa dels vents.

La via amb més edificis (línies més gruixudes) seria la carretera de Sants i a sota, on també tenim dues línies, es situaria la Bordeta, on la banda superior del carrer (de la Bordeta) es trobaria a Sants i l’altra a l’Hospitalet. Joan Casas diu que aquesta era la raó, es va dir Mitja Galta pel fet de que cada banda del carrer era d’un municipi diferent.

Però estirem una mica del fil, ja que, com deia, els límits actuals no són aquests, si ens anem a un plànol de 1891 veurem que els límits entre els dos municipis ja han canviat, i com ara ens separa la Riera Blanca. Aquella banda del carrer de la Bordeta que formava part de l’Hospitalet, ara pertany també a Sants.

És un polígon de unes 16 Ha encara en aquell moment cultivat, mentre que la part superior ja es comença a urbanitzar (el que és contradiu amb el mapa superior on, sembla ser, ja existien cases,… o pot ser ho he fet malament i és més tros!,…). No he trobat la data concreta en que es va produir aquesta modificació, però segons el llibre de Joan Casas seria cap al 1875

El que també es pot observar al mapa inferior és que el sector d’Hostafrancs ja és de Barcelona, cap a l’any 1839 Sants se’l va canviar per una part de la Marina. Set anys després d’aprovar-se aquest plànol, al 1897, Sants s’integraria dins de Barcelona, juntament amb d’altres municipis, seguint el Decret de Cánovas del Castillo.

Si anem a una imatge actual, què va passar amb la galta on sols hi havia camps?,… doncs mireu, mireu, quina gentada hi ha ara damunt!

Cal dir que és possible que hagi agafat més tros cap a Barcelona, és complicat traslladar la superfície de 1838 a l’actualitat amb aquestes dades, de totes maneres com aquests de Sants ja no ens la retornaran,…

REFERÈNCIES

4 Agost 2011 | Categories: >Barcelona, 4. CARTOTECA, Anys 20, Anys 30, Anys 30, Anys 70, Anys 90, Carrer de la Riera Blanca, Carrer de Santa Eulàlia, II República, Santa Eulàlia | Tags: , , , , , , , , | Deixa un comentari

Uns avets de Das

Avui marxem cap al Pirineu, a un poblet de Girona que es diu Das, i què farem allà? Doncs primer mirar el seu ajuntament, l’edifici de la foto,… maco, eh?

i ara tornem cap a l’Hospitalet per explicar una historieta: Resulta que pel nadal de 1973 el poble de Das ens va regalar un parell d’avets, que es van situar, un a la plaça de l’Ajuntament i l’altre a la de Collblanc, suposo que per cobrir-los d’ornaments i convertir-los en arbres de nadal.

Però què va moure als de Das a portar-nos els arbres des d’allà dalt? La causa va ser Rossend Arús i Arderiu (1847-1891), nom que us sonarà del carrer que es troba al costat del nostre ajuntament. Bé, aquest home va viure a Barcelona, però passava llargues temporades a casa dels avis paterns, a la nostra ciutat. El seu pare, Pere Arús i Cuixart, va nàixer aquí però va marxar a Barcelona on tenia un pròsper negoci d’ultramarins i colonials a l’engròs. Rossend, fill únic, el va heretar juntament amb una gran fortuna, que va deixar sota el control del seu soci i amic Antoni Farnés, mentre ell es va dedicar a la literatura i a la filantropia, les seves dues gran passions.

Moria als 46 anys, deixant com a marmessors als seus amics Valentí Almirall i Antoni Farnés. Abans de morir però va poder veure uns dels seus dos desitjos, l’ajuntament i les escoles de Das, que ell havia financiat i manat construir al poble de la seva mare, Teresa Arderiu i Pons. El segon no el va veure realitzat, però els seus marmessors van seguir les indicacions verbals de Rossend i després de vuit mesos de construcció, el 24 de juny de 1895 inauguraven un altre ajuntament amb les seves escoles al poble del seu pare, l’Hospitalet de Llobregat.

El text de 1975, el que parlava dels avets, diu que els dos ajuntaments tenien una estructura similar, però la veritat és que encara que el nostre ha sofert diverses modificacions, les similituds no són tan grans com las que té, al menys a la façana principal, amb l’antic ajuntament de Sarrià (1896), del mateix arquitecte que va dissenyar el nostre, Francesc Mariné i Martorell (1845-1902).

Ah! un oncle d’en Rossend, Jaume Arús i Cuixart, fou batlle de l’Hospitalet en els anys 1839-40, 1856, 1857-58, 1874 i 1875-76, i va ser fundador del Centro Económico, Agrícola e Industrial, més conegut com el Casino del Centre,…

REFERÈNCIES

25 Juliol 2011 | Categories: >Barcelona, Agrícola e Industrial, Ajuntament, Anys 70, Anys 90, Carrer de Rossend Arús, Casino del Centre, Centre, Centro Económico, Membres de l'ajuntament, PATRIMONI ARQUITECTÒNIC, Plaça de l'Ajuntament | Tags: , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

L’Hospitalet va ser la gran bòbila de Barcelona

Estava buscant informació sobre la Cosme Toda quan a l’hemeroteca de premsa digitalitzada del Departament de Cultura m’han saltat una sèrie de petits articles escrits als anys 80 sobre la nostra ciutat. L’autor és José Manuel Morales Medina un historiador, escritor, pintor i que inclús va rodar una película sobre el barri de Sant Josep,…

REFERÈNCIES

Buscador de premsa digitalitzada del Departament de Cultura 
El Barri de Sant Josep per José Manuel Morales, dins del núm. 6 (1988) dels Quaderns d’estudi del Centre d’Estudis de l’Hospitalet 

3 Juliol 2011 | Categories: Anys 70, Carrer d'Enric Prat de la Riba, Construcció, Sant Josep | Tags: , , , , , , , , , , , | 5 comentaris

Les xemeneies de les ceràmiques de Sant Josep

El nostre Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) crec que defensa totes les antigues xemeneies de maons que es troben repartides per la ciutat. Avui vull mostrar les que existien al voltant de Cal Cosme, al carrer d’Enric Prat de la Riba, entre el carrer del Canigó i Can Batllori, antigues terres del Baró de Maldà.

Abans a aquesta illa, a més del magatzems d’oli de Can Bau, teniem tres empreses dedicades a la ceràmica, de les quals sols persisteix, Cosme Toda (Cal Cosme); les altres dues, Cal Batllori i Cal Llopis, ja fa temps que van plegar i sols ens queden les casetes i les xemeneies, que juntament amb els dos edificis antics de Cal Cosme estan protegides pel PEPPA. Segons aquest document, Cal Cosme es va fundar al 1883, igual que Can Llopis; Can Batllori va ser la primera i crec que també l’última en produïr, la seva construcció és original de 1874 i segons el PEPPA pot ser encara funcionava al 2001.

Pot ser l’edifici més impressionant és la gran nau de Cal Cosme, obra de Ramón Puig i Gairalt, construida a l’any 1923. Si voleu saber molt més d’aquestes empreses, trobareu molta informació i imatges al llibre de la Matilde Marcé que deixo a les referències, també trobareu algunes contradiccions amb les dates que us dic, però bé, aquestes són les oficials. El PEPPA diu sobre Cal Cosme: “Tiene sótanos de gran belleza que antiguamente se dedicaban a secaderos de lodo, con bóvedas de medio punto y estructura de catacumba; hoy desocupados. Mantiene los railes de las vagonetas y pozos de extracción de tierras, que aún tienen agua,…”

A la següent fotografia, realitzada a l’any 1933, podem veure en primer pla els horts de Cal Calona de la familia Estruch, que ara son l’illa entre el carrer de Batllori i de Ventura Gassol, on es va construir el cinema Sant Josep, que en poc temps es va tranformar en Stadium,… Els primers edificis són els de l’empresa Cal Batllori, de la qual també veiem la xemeneia de la caldera de vapor, amb un aspecte diferent a l’actual, sense els tirants de ferro que ara té.

La següent xemeneia també és conserva, és la de la caldera de vapor de Cal Llopis, que com veiem ja disposa de tirants de ferro i d’una sanefa de maons a l’extrem superior que la fa diferent a la resta. Les quatre xemeneies restants, actualment desaparegudes, són les de Cal Cosme.

A la següent imatge de data desconeguda, que trobareu al lloc web de Cosme Toda, veiem les seves xemeneies i també la de Cal Llopis. Per cert, ahi vaig trucar a l’empresa presentant-me com un aficionat a l’historia de la ciutat i vaig preguntar si fan visites guiades per l’edifici de Ramon Puig i Gairalt, la persona que em va atendre em va comentar que de vegades van col·legis però que parlés amb la responsable de màrqueting, això ho intentaré dilluns, però no sé si algú de vosaltres estaria d’entrada interessat en fer una visita,…

Per cert, com segurament sabreu existeix un projecte per reurbanitzar l’illa on es situen aquests edificis des de fa uns 12 anys (deixo unes referències). El fet és que fa res s’han tirat a terra una sèrie de naus industrials que portaven un temps  desocupades (el Vaya-Vaya també), i això el que ha permès és que Cal Cosme, que quedava ocult darrer d’elles, ara quedi una mica més visible; per exemple, una fotografia d’ahir,…

Es una mica llarg, però no puc acabar aquest article sense reproduir un text del llibre de Joan Perelló, l’antic batlle de la nostra ciutat: “Distingirem fàcilment dos gegants, dos gegants de pedra, dos gegants morts, dos gegants als quals el progrés i les noves tècniques comunicaren una tremenda decissió, un despietat veredicte: 

«A partir d’avui, no sols no podem assegurar-vos la vostra permanència  – tan altiva i desafiant-, sinó que d’ara endavant restareu sense un alè de vida, momificats. Si teniu sort i algún equip d’arquitectes decideix, per melangia o detall ornamental, que resteu dempeus, no ens hi oposarem, però tingueu present que el desenvolupament i tot el que comporta no estan per romanços. Ja no escopireu més fum, els fogars restaran apagats, ja no us caldrà atiar les flames amb els vostres xuclets.

Els homes han aixecat molts obeliscs en commemoració de victòries guerreres i altres tragèdies, també per memorar fets notables. A vosaltres, xemeneies de Cal Cosme, Cal Llopis i Cal Batllori, us alçaren perquè sense vosaltres no hauria estat possible que la terra verge es convertís en terra fossilitzada. La vostra missió ha acabat. Continuareu notant el fred, la calor, la pluja i el vent, però ja mai les vostres entranyes sentirien l’embranzida del fum calent, d’una saba que cerca la fugida per fer que l’argila sofreixi una metamorfosi i es converteixi en rajoles, cairons, teules i estris d’ús diari».

Sou mòmies, mòmies mortes com totes les mòmies, però capaces de guardar el testimoni d’un temps que s’esmunyí, no diré si millor o pitjor, però que fou el vostre temps, un temps que vosaltres, xemeneies apagades, compartíreu amb una gent, una breu mostra de la qual encara restem, gent d’il·lusions, si no apagades del tot, sí ja força amortides”.

REFERÈNCIES

2 Juliol 2011 | Categories: Anys 30, Anys 70, Anys 80, Cal Batllori, Cal Cosme (Cosme Toda), Cal Llopis, Carrer d'Enric Prat de la Riba, Carrer de Batllori, Carrer del Canigó, Construcció, PATRIMONI ARQUITECTÒNIC, Sant Josep | Tags: , , , , , , , , , , | 3 comentaris

Joan Rabadà i Ballvé a la riera Blanca, 1876

Primer de tot donar les gràcies al senyor José Antonio Ruiz Llop, director del IES Goya de Saragossa que s’ha pres la molèstia de fer fotografies d’aquest quadre i enviar-les per email cap a l’Hospitalet, i també per que en tot moment ha esta molt amable i interessat en aquest tema.

Aquest quadre es diu “La riera Blanca” i el var realitzat Joan Rabadà i Ballvé al 1876. He estat uns dies esperant resposta d’una persona que va fer un estudi sobre aquest autor però no ha estat possible, així que l’únic que us puc oferir és el que diu al lloc web del Museo Nacional del Prado, és a dir:

“Rabadá y Ballvé, Juan (Vilabella, Tarragona, 1850-Barcelona, 1899). Pintor español especializado en paisajes. Realizó sus estudios en la Escuela de Bellas Artes de Barcelona y los continuó con Carlos de Haes. Trabajó como dibujante para la empresa textil La España Industrial, de la que fue director antes de consagrarse por entero a la pintura. Participó en numerosas muestras y certámenes artísticos y obtuvo una segunda medalla en la Exposición de Barcelona de 1872, medalla de honor en la del Ateneo barcelonés de 1874 y premio en la Universal de Filadelfia. Asimismo, fue galardonado en la Nacional de Bellas Artes de 1876 con tercera medalla por el lienzo titulado La Riera blanca. Fue condecorado con la cruz de la orden de Carlos III“

Com veieu la imatge que representa el quadre és impressionant, al menys per mi, m’esperava una imatge de la part alta de la riera, i tota aquesta vegetació tan exuberant, al costat d’una pacífica riera, sense cap edifici, em va deixar trasbalsat. El primer que vaig fer va ser intentar situar el quadre,… i porto dos dies donant-li voltes, però no hi ha manera,… així que sols diré que com veieu el terreny no té pendent i al fons no es veu cap muntanya, per tant ens situem a la part final de la riera i mirant cap a mar.

Rebuscant entre els planols antics de l’Institut Cartogràfic he trobat aquest de 1888, 12 anys posterior, però encara així crec que està be per situar-nos.

Jo crec que es va pintar en algún punt entre la Granvia (en projecte) i la via del tren que trobem a la part inferior del mapa, però no estic segur d’on concretament, a veure si vosaltres arribeu a alguna conclusió.

Us recordo que podeu participar fent comentaris també al facebook

REFERÈNCIES

Biografia al lloc web del Museo Nacional del Prado

16 Juny 2011 | Categories: 6. ART, Anys 70, Carrer de la Riera Blanca | 4 comentaris

Carlos de Haes a la desembocadura del Llobregat, 1876

Per ara la fotografia més antiga que he vist sobre l’Hospitalet de Llobregat és una de 1879 que surt a la pàgina 189 del llibre Espigolant en el passat de la Matilde Marcé i Piera. És una foto d’estudi amb un fons artificial darrere, es veu el comandant Jaume Mitjavila i Rius, juntament amb Ràfuls de Cal Carreter i amb Pere Norta posant amb el seu millor aspecte.

Així que més cap endarrere en el temps d’aquesta fotografia les úniques imatges que trobarem seran dibuixos o pintures (i també mapes). Avui presento una pintura de 1876 realitzada pel paisatgista Carlos de Haes (Bruselas, 1826-Madrid, 1898) de la desembocadura del Llobregat.

Pel que he llegit aquest pintor va ser molt important, va ser el pioner de la tradició paisatgista d’orientació naturalista a Espanya (deixant fora Catalunya), i també va ser precursor de l’impressionisme. Va ser catedràtic de paisatge a la Escola de Belles Arts de San Fernando, a la qual ensenyava a l’aire lliure fent excursions amb els seus alumnes. He consultat algunes biografies a internet i he trobat que va viatjar pràcticament per tota Espanya i també per molts països de Europa, el que no he trobat són referències o pintures de cap viatge a la nostra ciutat, ni tan sols a Barcelona. Va realitzar milers d’obres i existeixen diversos llibres publicats sobre el seu treball, així que la meva recerca ha estat bastant parcial.

Carlos de Haes normalment finalitzava les seves obres al seu estudi a partir dels apunts que havia agafat a camp, així que pot ser que el paisatge que veiem sigui un temps anterior a 1876

Per descriure una mica la pintura sols dir que en primer pla veiem una barca amarrada a la vora hospitalenca; més lluny a la dreta la vora pratenca, i en mig el Llobregat que presta les seves aigües al Mediterrani.

REFERÈNCIES

4 Juny 2011 | Categories: >El Prat, 6. ART, Anys 70, La Marina Perduda, Riu Llobregat | Tags: , , | Deixa un comentari

Cal Xic de la Barca,… i la barca

És estrany però de Cal Xic de la Barca no he vist moltes imatges, pot ser a l’arxiu en tenen però als llibres que he consultat fins ara no surt cap, per tant aquesta és l’única que conec, i ha vingut del Prat de Llobregat, me l’ha facilitat en Pedro Garcia Vela, el creador del grup de facebook “Postales y Fotos Antiguas de Gente del Prat de Llobregat” i que ja s’apropa a les 1000 imatges!!

Aquesta masia es trobava fent cantonada entre l’autovia de Castelldefels i la carretera de la Vora del Riu, que baixava paral·lela al Llobregat. La imatge segur que és posterior a 1971, ja que surt l’hospital de Bellvitge acabat de construir aquell any. La masia va ser enderrocada per les obres de la ronda Litoral, segurament a la primera meitat dels anys 80. Com veieu l’abandonament era total, a veure si un dia surt alguna imatge de quan feia de masia,…

He reutilitzat la imatge inferior de l’article sobre la masia de Cal Miquel del Ros, masia que va tenir la mateixa sort, per que veieu on es situaria ara Cal Xic de la Barca si existís.

En taronja: Cal Trabal, Cal Masover Nou i la Torre Gran, encara més o menys dempeus. En verd Cal Miquel del Ros, desapareguda; i en vermell, Cal Xic de la Barca.

Matilde Marcé i Piera escriu que segons la tradició oral: “fa moltíssims anys, no hi havia cap pont per passar d’una riba a l’altra del riu. Es feia servir una barca per a transportar persones bèsties i carruatges. A tocar de la masia, hi havia un canal que duia fins al riu i on es resguardava la barca quan el Llobregat sortia de mare“

Joan Lluís Ferret fa poc va poder autopublicarse un llibre on podreu trobar molta informació sobre les barques del Prat, així que faré un petit resum del que ens toca sobre aquest tema.

Primer dir que la barca era indispensable pel Prat ja que gràcies a ella podia treure els seus productes cap a Barcelona i a més  introduir adobs pels seus conreus. El camí cap a Barcelona que existia més a prop de la costa i que passava per la Marina de l’Hospitalet es trobava normalment en mal estat, ja que el pagesos del nostre municipi no el feien servir, les relacions comercials amb el Prat eren petites, i pot ser també d’alguna manera feien més difícil que arribessin els productes pratencs a un mercat on competien els dos municipis.

La barca existia des de l’any 1327 fins 1873 quan Ferran Puig va construir el primer pont a aquesta zona i per tant la barca ja no tenia sentit.

Xic de la Barca, el barquer, es deia realment Francesc Pau i Bruguera, i va ser l’arrendatari de la barca que creuava el Llobregat des de 1862 a 1873 (a excepció de 1867).La propietat fins 1867 va ser del Real Patrimoni de S.M., i fins 1873 de Pablo Cerdà.

La barca tenia tres punts per passar el riu segons la quantitat d’aigua que baixava: el que queda en front del camí de Cal Mosso, un altre més ample, riu amunt, a prop de Cal Manso (Cornellà), que es feia servir quan baixava molta aigua, i un tercer que no és coneix però que es situava a prop d’aquests dos. Al de Cal Mosso, el més utilitzat, l’embarcador era un terraplè sostingut amb fustes. Sobre la construcció de l’embarcador el Xic de la Barca va tenir alguna denúncia, ja que es ficava en terreny d’altres propietaris i feia de les seves sense permís.

Es diu que si la riuada era molt forta treien la barca, però no s’especifica on, ni com,… la imatge inferior és de 1933, i és pot veure on es situava el pas més utilitzat per creuar amb la barca, el camí de Cal Mosso. També veiem la posició de la masia de Cal Xic de la Barca, però clar, 60 anys després de que la barca ja no es fes servir no veurem cap canal, ni cap resta d’ell,…

Imatge de 1933 on es veu el cami de Cal Mosso, on normalment es situava la barca.

REFERÈNCIES

1 Mai 2011 | Categories: >El Prat, Anys 30, Anys 60, Anys 70, Anys 80, Bellvitge, Cal Xic de la Barca, Ponts del Llobregat, Riu Llobregat | Tags: , , , , , | Deixa un comentari

Les peripècies del retaule de Sant Roc

Com ja sabeu a l’inici de la guerra civil es van destruir la pràctica totalitat dels edificis religiosos de la ciutat;  pot ser el més important d’ells, l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, construida en 1492,  va ser cremada i enderrocada per evitar que el foc afectés a d’altres edificis. Alguns particulars van poder salvar algunes restes de l’edifici amagant-les a casa seva (l’altre dia les vam veure alguns darrera del museu),  i encara que l’arxiu parroquial no es va salvar, persones de l’Ateneu de Cultura del Centre Catòlic i de l’ajuntament van poder salvar els retaules guardant-los en secret.

Mentre es construïa l’església actual es va adaptar el Centre Catòlic per realitzar els actes religiosos, i els retaules es van fer servir per cobrir les parets. Al 1953 l’Agrupació d’Amics de la Música i la Junta Parroquial del Temple van exposar, per primera vegada, les 39 taules i un llenç del segle XVIII.

No he trobat com els retaules van sortir de l’església i van anar a parar a un mercat de segona ma, segons m’han comentat a Sants, allà els utilitzaven com a taules, sense cap tipus de cura,… fins que a l’any 1967 gràcies a Francesc Marcé i Sanabra, Vicente Capdevila (regidor de cultura) i Matias de España (alcalde) , s’aconsegueixen recuperar i tornen a la ciutat, però molt malmesos. S’emmagatzemen al segon pis de la casa rectoral fins 1971, any en que es presenta el futur museu, que s’inauguraria a l’any següent.

El museu sols duraria sis mesos obert, tancaria a causa d’unes goteres que van fer necessari cobrir les obres amb plàstics i no tornaria a obrir fins l’any 1979,… vaja que ara els podem veure de pur miracle,… i ho podeu fer, si voleu, a una sala de l’Harmonia.

Aquest text és un petit resum d’un treball de la Puri Loscos Solé, que es diu El Retaule de sant Roc de L’Hospitalet, patrimoni de la ciutat, que trobareu als enllaços del final.

Si voleu llegir més,…

10 Març 2011 | Categories: Anys 50, Anys 60, Anys 70, Casa Espanya, Centre, Centre Catòlic, Església de Santa Eulàlia de Mèrida (antiga), Museu d'Història | Tags: , , , , , , , | 1 comentari

El nom de l’Hospitalet de Llobregat


Al llibre 25 imatges de la història de l’Hospitalet (1979), de lectura indispensable, Francesc Marcé i Sanabra ens diu:

El topònim oficial i correcte de la nostra població avui és L’HOSPITALET DE LLOBREGAT. Així fou aprovat pel Consell de Ministres el 23 de juliol de 1977.

L’anteposició de l’article, a vegades el, a vegades lo, el trobem normalment a partir de l’aparició del nom Hospital, qualsevol que sia la seva grafia. I fins ben avançat el segle passat es manté tant en català com en castellà. La seva desaparició no és provocada perquè la gent del veïnat hagi volgut fer un canvi en la denominació, sinó perquè les formes castellanitzades l’han adulterat artificialment. El nom “Llobregat” que li fou adjuntat per distinguir-lo d’altres Hospitalets el comencem a trobar en els llibre municipals a partir de 1873. La preposició de (no del), que uneix els dons noms, és la que hi correspon d’acord amb l’Institut d’Estudis Catalans, perquè el segon és el nom d’un riu, com s’esdevé per exemple amn Mora d’Ebre, Artesa de Segre i l’Espluga de Francolí.

El nom tal com és avui ja l’havia aprovat l’Ajuntament l’any 1933 i s’ajustava al nomenclàtor establert per la Generalitat de Catalunya. L’any 1939 això no fou respectat i l’article en tornà a despareixer.

Deixo un parell d’exemples que he trobat a l’ARCA

El primer fragment és del diari La Federación (Órgano de la Federación Barcelonesa de la Asociación Internacional de los Trabajadores) del 11 d’octubre de 1873; el segon correspon al calendari català de l’any 1877

28 febrer 2011 | Categories: Anys 30, Anys 70, Anys 70, SENSE CATEGORIA, Tot l'Hospitalet | Tags: , , | 9 comentaris

Les palmeres de Can Bori

Ahir vaig acudir per primera vegada al Consell de la Sostenibilitat de l’Hospitalet de Llobregat, una comissió ciutadana que intenta millorar el medi ambient de la ciutat,  i on a la sessió d’ahir es presentava el projecte d’accés al riu Llobregat, que es portarà a terme en pocs mesos, i del qual portaven darrere ciutadans i entitats molts i molts anys.

Era a les sis de la tarda, i vaig estar una horeta voltant i fent fotos a allò que hem semblava interessant, mentre mentalment repassava in situ el que havia aprés a les últimes lectures sobre la ciutat. Fent de turista i a vegades de Labordeta pels carrers de la meva ciutat vaig arribar fins al carrer de Sant Joan (del que tinc una foto antiga pendent per penjar… ho sé, ho sé) i fins arribar a Can Bori, allà em vaig trobar amb les seves palmeres.

Can Bori, no sempre ha estat un centre educatiu, i molt menys ha tingut sempre aquest aspecte. Es va construir al 1878 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas. La finca arribava fins al ferrocarril i el travessava el canal de la Infanta que creuaven mitjançant un pontet. Tenien un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters, però el que més destacava era les seves enormes palmeres. Un altre dia continuaré parlant de Can Bori, ara li toca a les palmeres,… que al 1947 eren les mateixes, tres, com veieu a la fotografia aèria en blanc i negre.

Aquestes palmeres, les de les foto, són les originals (encara que sembla que entre 1947 i avui dues van ser transportades uns metres, espero,…), es a dir, que són més que centenàries; formen part de la història de la ciutat i del seu patrimoni natural.

Molts nens han crescut als seus peus, han fet rotllanes, ballant i cantant, encerclant-las a l’hora del pati. Fa poc alguns de vosaltres mencionàveu que fins als anys 80, hi havia un quiosc o una papereria que es deia “La Palmera”, es trobava a prop i segur que l’amo ja va pensar que aquestes palmeres eren molt imponents.

Quan va acabar la reunió del Consell de Sostenibilitat ens van preguntar si teniem alguna proposta a fer de tipus mediambiental per a la pròxima legislatura. No m’esperava cap pregunta, jo anava a mirar i escoltar, però les palmeres telepàticament van conectar amb mi des de Can Bori i hipnotitzat crec que vaig dir, com un autòmat: “per què no feu un catàleg d’arbres monumentals, d’aquells arbres que per la seva història, espècie, dimensions, edat,.. puguin ésser considerats valuósos, especials, susceptibles de ser protegits?”.

Quan vaig despertar de la petita intromissió mental tot el Consell estava parlant d’això, inclús circulaven telèfons de persones involucrades en aquests temes  altres ciutats,… així que crec que la idea va agradar, va ser acollida inclús amb entusiasme des de la representant de l’ajuntament,…

i ara ve la pregunta,… Coneixeu cap arbre que considereu que s’hauria de protegir?,… i,… no mireu mai una palmera als ulls,… 🙂

REFERÈNCIES

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. Susana López M’encanta la proposta!! Aniré pensant… Que em vinguin al cap: 1. L’olivera de davant de la parròquia de la Llum, al c. Primavera. Ara té el mercat de la Florida allà. Fa poc hi vaig passar i em vaig alegrar pq no l’han tret! Les moreres que hi ha per allà tb em porten molts records pq tots els nens agafàvem fulles allà pels cucs de seda 🙂
  2. 2. Les palmeres de l’avda. Masnou!!! (el meu antic carrer). Quan la van reformar les van treure i els veïns ens vam empipar. També van tallar altres arbres… Després van ficarne a la rotonda davant els bombers. No sé si seran les mateixes………. 3. L’alzina de la pl. de l’Alzina! A Pubilla Cases.
  3. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Han ficat palmeres a la rotonda de la plaça de l’alzina? no havia caigut,…
  4. Susana López No no a la rotonda de lavda Masnou 🙂
  5. Ireneu Castillo Les palmeres van ser mogudes del seu emplaçament durant el final dels 70, quan el vell mas va ser enderrocat per aixecar l’actual edifici. El moviment veinal del carrer Bellavista va fer una petita manifestació per a salvar les palmeres com a patrimoni històric i van conseguir que fossin traslladades al racó on es troben ara.
  6. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Gràcies Irineu!!! són patrimoni històric!! a veure si puc informar-me dels fets,..
  7. Manuel Domínguez López Jo vaig anar a l’edifici antic a fer el primer trimestre de 1r de BUP, fins que inauguraven el Mercè Rodoreda. No, jo no vaig anar al Mercè Rodoreda, vaig anar als barracons que els que anaren al Mercè Rodoreda deixaren buits. Érem el INB Mixto nº 5. Total, que això va ser a finals del 1979. Imagino que l’enderrocament va ser immediatament despré
  8. Manuel Domínguez López I pel que fa als arbres, a la plaça Blas Infante van posar un arbre molt estrany, un baobab
  9. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Jo crec que és un arbre de la llana, a Bellvitge també n’hi ha però més petits http://avbellvitge.wordpress.com/2009/05/21/arbre-de-la-llana-que-nes-destrany/ ; http://www.naciodigital.cat/blocdefotos/index.php?seccio=noticies&accio=veure&id=58469
  10. Ireneu Castillo Ep! no se exactament l’estatus de protecció que tenen, però se que algun en tenen. De fet, has de comptar que les de Can Bori no estan en el seu posicionament original, però la de la foto si, i va ser mantinguda in situ quan van aixecar l’edifici del carrer de Sant Joan. De fet està agafada amb la biga de ferro perquè tantes arrels i tanta terra li van treure per a fer el pàrquing que per si sola hagués caigut.
  11. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Figura no hi ha cap, el que suposo que hi ha algú conscient del seu valor i s’ha preocupat,… i més si tenia als veïns damunt. Ahir vaig estar mirant la palmera aquesta i sí, no la van tocar, està damunt de la plaça però el tronc arriba al nivell de la carretera, hi ha un forat amb una estructura metàl·lica per suportar la barra que subjecta la part inferior del tronc,… i després el cable de dalt, tot un muntatge!
  12. Albert Orejas León Et segueixo sovint i penso que aquest és l’escrit més bonic que has compartit fins ara… Gràcies per aquest espai! Albert
  13. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Gràcies Abert, és una mica experimental 🙂 m’agrada que t’agradi!
  14. Isabel Vargas López si, yo conozco un arbol que me trae muchos recuerdos de mi niñez y sigue estando hay pero algun dia por desgracia se que lo sacaran para ensanchar la calle josep tarradellas. es el que tenemos en la entrada del colegio hoy en dia san sosep d’el pi
  15. Julia Costa Vaig treballar al Can Boiri quan era escola i recordo la palmera i aquesta bonica història, una gran iniciativa. També s’han de conservar les de Can Serra, que havien estat de la masia. En els materials de L’Hospitalet a l’Escola que es van fer, el conte, del qual sóc autora -del text-, està situat a Can Bori i en els magnífics dibuixos es veu la palmera. Si mai voleu acompanyar les imatges d’aquests arbres amb poemes adients, m’ofereixo voluntària sense ànim de lucre. En tinc alguns dedicats a arbres, per cert, desapareguts, un pi del carrer Llevant i un garrofer de Can Serra
  16. Joan Trias la propietària de la papereria Palmera, curiosament, es diu Palmira. I abans de l’urbanització del tram de Josep Tarradellas que va de la cantonada del Busquets i Punset fins a la rotonda del carrer Álvarez de Castro també hi havia unes moreres inmenses. A la sortida sempre hi anavem a enfilar-nos per agafar fulles de morera per alimentar cucs de seda.
  17. Euia de L’h Doncs, la bellaombra del Parc de la Marquesa ben bé podria ser catalogat com a arbre monumental i històric.
  18. Ana Villaescusa L’arbre que hi ha pujant l’avinguda d’esplugues a la dreta, justament davant del Can Boixeres i a poc de travessar el pont petit del tren. Sabeu el q us dic? un que és molt gruixut i les arrels son molt grans. No sé el tipus..
  19. Joan Trias Podeu explicar algun detall del projecte d’accés al riu que us van presentar a la reunió de sostenibilitat d’ahir? per on passarà? per sota la ronda? S’han estipul.lat terminis? Ho finança el ministeri
  20. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Joan crec que aquest no es el lloc, t’escric,…
  21. Javi García Els dos arbres que hi ha davant de l’actual escola Josep el Pi (abans Pau Esteve), a l’avinguda Josep Tarradellas. Són impresionants!
  22. Julia Costa Les bellaombres, sí.
  23. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) La palmera de la plaça del rector mossèn Homar! http://maps.google.es/maps?q=hospitalet&ie=UTF8&hl=es&hq&hnear=L%27Hospitalet+de+Llobregat%2C+Barcelona%2C+Catalu%C3%B1a&ll=41.359546%2C2.099301&spn=0%2C0.006732&t=h&z=18&layer=c&cbll=41.359556%2C2.099428&panoid=8QBjeX5Y0JetPDZTpuDnIw&cbp=12%2C197.1%2C%2C0%2C-8.2
  24. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) La de Can Sumarro no sé de quan és,… http://maps.google.es/maps?q=hospitalet&ie=UTF8&hl=es&hq&hnear=L%27Hospitalet+de+Llobregat%2C+Barcelona%2C+Catalu%C3%B1a&ll=41.359139%2C2.106103&spn=0.001389%2C0.006732&t=h&z=18&layer=c&cbll=41.359136%2C2.106103&panoid=HiD5G6rc3SESyUVQupqFig&cbp=11%2C297.75%2C%2C0%2C-11.64
  25. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Més palmeres altes a l’interior del cementiri de Sants http://maps.google.es/maps?q=hospitalet&ie=UTF8&hl=es&hq&hnear=L%27Hospitalet+de+Llobregat%2C+Barcelona%2C+Catalu%C3%B1a&t=h&layer=c&cbll=41.37534%2C2.111694&panoid=OXO5uB-ugkbtOZCyV-JcSQ&cbp=12%2C219.56%2C%2C0%2C-20.67&ll=41.375339%2C2.111692&spn=0.000694%2C0.003366&z=19
  26. Miguel Angel Valero yo voto por el olivo de la carretera de Collblanc con la calle Gravina, preguntad a los de la SEAT que viven en Pubilla por “el Olivo”, vereis como saben donde está, no es muy grande pero haberlo haylo.
  27. Maria Eugenia Sanchez Ruiz Paso muchas veces delante de las palmeras de Can Bori y no sabía su historia, gracias sois fantásticos…
  28. Manuel Domínguez López Per què algú no recull tot això i fa unes fitxes…? Ja mirariem de fer una edició electrònica o tradicional de la informació.
  29. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) En principi l’alcaldessa i l’àrea de medi ambient tenen coneixement d’aquest fil, suposo que faran alguna cosa. De totes maneres, en quant tingui una estona tots quests comentaris aniran al bloc i segurament faré un google maps amb ells,…
  30. Cristina Martín Campos Las palmeras de can serra también se podrían incluir en el catalogo … Y en frente del parque de can buxeres hay un arbol muy grande, no sé que especie és … Tiene un tronco enorme y de niños jugabamos en el arbol …

23 febrer 2011 | Categories: Anys 70, Can Bori, Carrer de Bellavista, Carrer de Sant Joan, Centre, Centre escolar Can Bori | Tags: , , , | 5 comentaris

Ponts del Llobregat, finals anys 40

Avui una altra fotografia dels ponts del Llobregat cedida per Pedro García Vela, creador del grup Postales y fotos antiguas de gente del Prat de Llobregat.

El pont més llunyà és el del ferrocarril, i el més proper és el pont de Ferran Puig, també anomenat el pont dels carros, ja veieu la causa. Aquest últim es va inaugurar al 1873, abans que el del ferrocarril que data de l’any 1881.

L’any 1919 es decideix construir un altre pont, el de les Tres Voltes (que vam veure a l’anterior article), però no es va inaugurar fins a l’any 1930, a partir d’aquest moment el pont de Ferran Puig es deixa d’utilitzar, ja que estava molt deteriorat, però al 1939, les tropes republicanes volen el pont de les Tres Voltes i no hi ha altra opció que tornar a utilitzar el de Ferran Puig fins al 1950 quan es construeix part del pont actual de la Gran Via.

El que veiem a la imatge és aquest moment, el pont de la Gran Via s’està construint (encara que no el veiem) i el pont de Ferran Puig encara s’utilitza. Fins quan? No ho sabem, però segur que no va arribar fins els anys 60, ja que existeix una imatge aèria de l’any 1958 on pràcticament sols queden els suports.

REFERÈNCIES

21 Desembre 2010 | Categories: >El Prat, Anys 30, Anys 40, Anys 50, Anys 70, Bellvitge, Gran Via de les Corts Catalanes, Ponts del Llobregat, Riu Llobregat | Tags: , , , | Deixa un comentari

El Cementiri de Sants es troba a l’Hospitalet

Avui escriuré sobre el cementiri de Sants i de per què es situa dins del nostre municipi.

He trobat dues referències, una és al llibre del 1996 “Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat” de Josep M. Jordà i Capdevila, i que ja la va transcriure a internet en Daniel Garcia Peris dins del seu bloc; per no fer llanguíssim aquest text us invito a llegir-lo i a seguir els seus enllaços.

L’altra referència és a un fantàstic llibre editat l’any passat que es diu “Històries de Collblanc – La Torrassa” de l’Inocencio Salmerón Vargas, i que transcriuré sencera:

“El cementiri de Sants és a uns 60 metres de la carretera de Collblanc, dins del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat. S’hi accedeix pel carrer de la Terra Alta, una petita via arbrada amb xiprers, que comença a la carretera de Collblanc i a l’oest amb l’escola pública Pere Lliscart.

Però, què ho fa que el cementiri de Sants sigui a l’Hospitalet? La resposta podem trobar-la en una excessiva tolerància d’un ajuntament vuitcentista, i en el desenvolupament demogràfic i urbanístic del poble de Sants. Aquest creixement serà la causa que el nucli demogràfic i urbanístic del poble de Sants s’anés estenent i s’acostés al seu antic cementiri. Aquest es trobava al costat de l’església parroquial, entre l’orfeó de Sants i el Centre Cívic. Aquesta proximitat va motivar que les autoritats governatives n’exigissin el trasllat per raons sanitàries. La falta d’un espai adequat dintre del terme municipal de Sants per aixecar la nova necròpoli va obligar al poble veí de l’Hospitalet, que era dintre de la seva jurisdicció parroquial.

L’any 1865, una comissió santsenca va fer les primeres gestions per localitzar la zona idònia, i van fer atenció a unes vinyes situades en terrenys de la Torrassa, els propietaris de les quals, Josep Colom i Pere Espanyol, molestos per la idea d’una servitud d’aquella mena, van buscar el suport de veïns i autoritats per rebutjar el projecte. L’alcalde de l’Hospitalet, a l’octubre de 1870, es va oposar que el cementiri s’edifiqués “en el poblat i amè terreny de la Torrassa”

A la Comissió Gestora se li va proposar un paratge apartat, situat al costat de la carretera de Collblanc. Les autoritats de Sants no van quedar pas gaire convençudes, i van optar per parlar amb la Societat Agrícola, radicada a Can Tunis, a la recerca d’un nou emplaçament, però sense arribar a cap acord.

Després d’un llarg procés farcit de tensions i de localitzacions possibles, l’agost de 1878 l’alcalde hospitalenc Fortunat Prats va tractar de convèncer les autoritats de Sants que acceptessin la primera proposta que els fessin. Va ser necessària la intervenció del diputat a Corts pel districte, Antoni Sedó, perquè ambdues parts arribessin a un acord. Es tractava de la finca coneguda com “La Cova” propietat de Salvador Nonell, que va accedir a vendre-la per 17.575 ptes. Era en un despoblat, lluny d’alquería i molt ventilada”, i el lloc més apropiat per establir-hi el cementiri de Sants, segons el concloent informe de la Junta Local de Sanitat, signat el 21 d’octubre de 1878. És clar que, en aquesta operació l’ajuntament de l’Hospitalet obtindria un benefici d’entre 5 i 6 mil pessetes per concedir el permís d’edificació. Dos dies després, el Ple Municipal va acordar, per unanimitat, autoritzar la construcció del cementiri, renunciant a perpetuïtat al dret d’imposar cap arbitri sobre els enterraments. El 17 de desembre de 1878, Francesc de Paula, rector de Santa Maria dels Sants, beneïa les noves instal·lacions. L’exregidor de Sants Francesc Carné i Font va ser el primer difunt que va ocupar una sepultura.

Amb la inauguració del cementiri es tancava una pàgina fosca de la nostra història local. Com havia de pensar l’ajuntament que, poques dècades més enllà, el lloc no estaria ni tan allunyat, ni tan despoblat?

A la dècada de 1890, davant el progressiu creixement de la població de Sants, les autoritats es van veure en la necessitat de disposar d’un cementiri de majors proporcions. Sense consultar-ho amb les de l’Hospitalet i sense sol·licitar permís d’obres van emprendre l’ampliació. Aquesta irregularitat va ser denunciada per la Junta Local de Cementiris el 22 de febrer de 1892. Va caldre recórrer a la força municipal perquè s’aturessin les obres.

El que més molestava a l’alcalde era que el seu homòleg de Sants no hagués abonat les 1.750 ptes en concepte de drets d’edificació. Un cop solucionat aquest requisit, no solament va aprovar la represa dels treballs, sinó que va permetre que el cementiri s’ampliés per l’est amb la parcel·la d’una mujada d’extensió, propietat de Joana Marquès.

Al febrer de 1912 va ser l’ajuntament de Barcelona que va presentar un projecte d’ampliació de la necròpoli, ja que Sants havia deixat de ser poble independent en ser agregat a Barcelona el 20 d’abril de 1897.

L’any 1910 Barcelona havia convocat, sense resultat, un concurs amb la finalitat d’aconseguir terrenys per a un nou cementiri. Acollint-se a la circular de la Direcció de Sanitat de 13 de desembre de 1884, creia que tenia dret a una ampliació del cementiri de Sants si el declarava d’utilitat pública. No li va importar utilitzar l’expropiació forçosa recorrent a tot tipus d’arguments. L’alcalde de l’Hospitalet, Francesc Marcé i Codina, que havia examinat curosament la memòria presentada per les autoritats barcelonines va reconèixer que Barcelona necessitava una gran necròpoli, però els va recordar que la nova reglamentació en matèria de cementiris exigia que l’última casa del poble estigués a dos quilòmetres de distància, i per això s’oposava enèrgicament, en nom de Collblanc -la Torrassa, que prosperés el projecte.

Barcelona va recórrer al Govern civil i l’alcalde de l’Hospitalet al ministre de la governació: l’ampliació no va prosperar.

al març de 1925, Barcelona va tornar a sol·licitar l’ampliació del cementiri de Sants. En aquesta ocasió, els alcaldes de diversos municipis del Baix Llobregat van donar suport a l’acció del consistori hospitalenc amb la redacció d’un escrit col·lectiu adreçat al governador civil de Barcelona. Li recordaven que la Llei de 29 d’agost de 1882 obligava els governadors provincials a exigir el compliment de les lleis sanitàries, adoptant mesures per preservar la salut pública d’epidèmies. Hi afegien que, en virtut d’aquesta disposició, el Govern civil de Badajoz va ordenar a l’ajuntament de Fregenal de la Sierra el tancament del cementiri per estar situat a menys de 2 quilòmetres d’un lloc habitat. El de Sants sempre ha estat a una distància menor”.

Però es que això d’ampliar el cementiri continua fins els nostres dies. Segons una noticia del 2007 l’ajuntament de l’Hospitalet enderrocava 200 nínxols que havien estat construïts sense permís i havien estat denunciats per l’impacte visual que causava als veïns de Collblanc i en una escola pròxima.

ALTRES REFERÈNCIES:

Imatge: Bing maps + Gaspar Coll i Rosell (09/1985), aquesta última dins de patrimoni.gencat

30 Octubre 2010 | Categories: >Barcelona, Anys 10, Anys 20, Anys 60, Anys 70, Anys 90, Cementiri de Sants, Collblanc, La Torrassa, PATRIMONI ARQUITECTÒNIC, Segle 19 (XIX), Segle 21 (Actualitat) | Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

El tio Nel·lo va néixer a la platja de l’Hospitalet

Josep Martí i Susany, més conegut pel tio Nel·lo, es considera l’últim pescador de la platja de Casa Antúnez (Can Tunis), que segons algunes fonts anava des de Montjuïc fins al Llobregat.

Va protagonitzar a l’any 1949 un episodi de resistència contra la construcció de la Zona Franca a la Marina, que encara ara es recorda, lamentablement no he trobat molta informació escrita. No sé quants pescadors vivien a la platja aquell any, però 3 anys abans havitaven 113 persones al voltant de la Farola i unes 50 families al sector de Can Tunis, quantitats en retrocés, ja que mica en mica les obres del port anaven alterant l’estructura del paisatge i els recursos que es podien explotar.

La lluita del tío Nel·lo té el seu punt àlgid quan el Consorci de la Zona Franca exigeix que abandoni la seva casa i ell es nega:

“Puesto en manos del juez, cuando llegó por parte judicial la orden traída por el oficial del juzgado acompañado de la guardia civil y un camión para hacer el traslado de muebles, ya había pasado por el barrio el rumor de que aquel día se presentarían.

Las mujeres del barrio y los párrocos se situaron todos delante de la caseta de Nel·lo. (Hay que entender la época: represión feroz por parte de la dictadura, la guardia civil tenía el derecho de matar sin dar explicaciones a nadie, si hubieran disparado, nadie les hubiera dicho nada, y seguramente el hecho hubiera intentado silenciarse y ya está).

La guardia civil ordenó que se fueran. La gente se negó. Amenazaron de empezar a disparar contra la gente. Los párrocos se arrodillaron, y empezaron a rezar, todas las mujeres muertas de miedo se arrodillaron también y se pusieron a rezar. Mientras tanto, Mossén Josep Ricard se movió haciendo gestiones para ganar tiempo. Hay una ley que dice que no se puede desahuciar a nadie de noche así llegó la noche y el desahucio no fue consumado”

El tio Nel·lo va néixer a la platja de l’Hospitalet (la part més propera al Llobregat de la platja de Casa Antúnez) a l’any 1892. La seva mare va néixer a Castelldefels i el seu pare a Fuentespalda, un petit poble de Teruel a prop del delta del Ebre. Es van establir a la platja aproximadaments a l’any 1875.

REFERÈNCIES

23 Setembre 2010 | Categories: Anys 40, Anys 70, Anys 90, La Marina Perduda, Pescadors, Platja de l'Hospitalet | Tags: , , , , , , , | Deixa un comentari

La Casa Alta (Can Buxeres) a finals del s XIX

La casa que es veu a la fotografia és de l’edifici de Can Buxeres abans de rebre aquest nom, ja que la propietat, de la familia Alemany, era coneguda com “Casa Alta” des del segle XVIII. 

A l’any 1875 fou adquirida per Joaquima Casanovas, que hi féu construir una torre d’estil neomudejar, que en realitat era un molí de vent destinat a extreure aigua d’un pou.

A partir de l’any 1877 és quan rep el nom de Can Buxeres, ja que fou adquirida per Lluís Buxeras Abat, advocat originari de Martorell que feia poc que s’havia traslladat a Barcelona. Ell la remodelaria per convertir-la en una residència d’estiueig.

REFERÈNCIES

Font de la imatge: Arxiu Municipal de L’Hospitalet – Arxiu Històric. Vía: Centre d’Estudis Joan XXIII
Text: Web del CEIP Ausias March i del llibre” L’Abans. L’Hospitalet de Llobregat 1890-1965″, 2003, de Mireia Mascarell.

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. Francisco Javier Galván Siles JAJA! i pensar que jo em vaig casar en aquesta finca!
  2. Mari Llum Arrufat Catalan Venia a estiuejar aquí??? I jo que sempre me’n vaig!!! Jajaja


23 Setembre 2010 | Categories: Anys 70, Anys 90, Can Buxeres, Sanfeliu, Segle 18 (XVIII), Segle 19 (XIX) | Tags: , , , , , , , | Deixa un comentari

Els ponts del Llobregat, 1929-1939 (1)

Aquesta fotografia es va fer des d’una avioneta pel pratenc Josep Monès i Amat, i pertany a la web d’un dels seus nets, l’Àlex, on es poden trobar fotografies interessantísimes que formen part de la història del municipi veí, i a vegades també del nostre. 

A l’esquerra es trobaria l’Hospitalet de Llobregat, i a la dreta el Prat. A dalt veiem el pont de Ferran Puig, i a sota, el pont de les Voltes.

El de les voltes es va construir al 1929 i pretenia substituir al de Ferran Puig, que era de 1873 i havia quedat una mica estret; però no va durar molt, ja que la nit del 24 al 25 de gener de 1939 l’exercit republicà en retirada el va fer saltar pels aires, juntament amb el de la línia Barcelona-Vilanova del ferrocarril, inaugurada al 1881

En lloc d’aquest ara tenim el de l’autovia de Castelldefels, construït al 1950, i ampliat als 70’s. Què vam utilitzar per comunicar-nos amb el Prat des de 1939 fins al 1950?

La veritat que no ho he trobat, però segurament es va continuar utilitzat el de Ferran Puig,… o pot ser fèiem el que es feia abans de 1873, es a dir, creuar el Llobregat en barca fins el Prat,…

REFERÈNCIES

15 Setembre 2010 | Categories: >El Prat, Anys 20, Anys 30, Anys 40, Anys 50, Anys 70, Bellvitge, Ponts del Llobregat, Riu Llobregat | Tags: , , | Deixa un comentari

Vistes des de la casa de La Torrassa, 1891

Avui toca una mica de lectura, és un text aparegut a la pàgina 7 del núm 241 de la revista La Ilustració Catalana del 15 de desembre de 1891.

El text és fantàstic ja que descriu tot el que es podia observar des del turó de la Torrassa en aquell moment, quan tot eren camps.

Espero que us agradi.

 

COMENTARIS AL FACEBOOK

Manuel Domínguez López Extraordinari aquest text. Les històries dels llops i les guineus són increibles, sobretot si et passeges ara pel carrer Llobregat Una font històrica molt valuosa. Com sabeu, la Torrassa era un castell medieval (Bellvis) que han començat a excavar. Algun dia, quan passi la crisi, s’acabaran les obres.

11 Setembre 2010 | Categories: Anys 70, Ca n'Alós, Carrer de Santa Eulàlia, Collblanc, Ermita de Santa Eulàlia de Provençana, Ferrocarril, La Torrassa, La Torrassa | Tags: , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

El col·lectiu Video-Nou a Can Serra, 1977-78

Aquesta fotografia és del col·lectiu Vídeo-Nou filmant el documental “Intervenció vídeo a Can Serra” del que he trobat uns 5 minuts al You Tube

En aquest vídeo podem veure el barri de Can Serra als anys 1977-1978. Són unes imatges de mala qualitat, sense so, i a més en format .mov, el que vol dir que fins que no es descarregui tot el video no el podreu veure, però no patiu que són pocs minuts d’espera.

Ja comentareu,…

_____________________
Video-Nou, va ser un un col·lectiu de persones amb diversa formació que van explorar l’aplicació del vídeo en diferents camps,… podeu llegir més als links de sota.
http://www.hamacaonline.net/autor.php?id=156
http://www.dailymotion.com/video/x8rkw_video-nou-carles-ameller_news
http://www.blogsandocs.com/?p=76

“en el caso de Can Serra se hizo lo siguiente:

Primero, nosotros hicimos un documental con tono periodístico sobre el estado sociourbanístico del barrio en el que se entrevistaron a todas las partes implicadas.

Segundo, a partir del debate en sesión abierta con motivo de la presentación de ese documental, en un proceso de feed-back con los participantes y personas del barrio, surgían los temas que producían más fricción de intereses.

Tercero, se organizaba un taller de vídeo en el que participaban personas, generalmente jóvenes, del lugar.

Cuarto, se producían los reportajes de vídeo sobre los temas que más destacaron en el debate para así ser tratados monográficamente, realizados por los participantes del taller y asesorados por algunos de los componentes de Video-Nou.

Luego, éstos reportajes tienen que difundirse entre los diversos colectivos o grupos sociales que están de alguna forma afectados por la temática que se desarrolla en cada reportaje; y la idea era hacer esta difusión tanto en ese barrio como en otros barrios con situaciones similares, cosa que muy pocas veces se logró.

Tenemos pues, un ejemplo de que este tipo de procesos de comunicación no terminan realmente. A nosotros nos hubiera gustado que continuara, que a iniciativa de las asociaciones o grupos sociales de barrio se siguieran este tipo de acciones. Pero entonces la cuestión que aparece es quién financia el trabajo -a no ser que se asuma como trabajo voluntario. El proyecto de intervención en Can Serra fue financiado por la Fundació Serveis de Cultura Popular (donde estaban trabajando Olaguer Sarsanedas y Jordi Font), que consideraron su interés como experiencia piloto, por tanto, sin asegurar su continuidad.

 

REFERÈNCIES

Zemos98: “Por una comunicación contextual. La experiencia de video-nou / servei de video comunitari”

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. Helena Martinez Nuñez Mi querido barrio,viví muchos años allí ,de pequeña jugaba en el descampado de la carpa, cuantos años y cuantos recuerdos.
  2. MuNh Radeac Entrevistan a mi profe Francesc Batallé (Pare), por aquella época había una escuela de adults en la que él daba clases de forma voluntaria. La escuela la dirigía el profesor Botey.

5 Setembre 2010 | Categories: Anys 70, Can Serra, SENSE CATEGORIA | Tags: , , , , | Deixa un comentari

Can Buxeres als anys 20

La propietat es coneguda des del segle XVIII, quan es deia “Casa Alta” i era de la familia Alemany.

A l’any 1875 fou adquirida per Joaquima Casanovas, que hi féu construir una torre d’estil neomudejar, que en realitat era un molí de vent destinat a extreure aigua d’un pou (aquest molí es pot observar a la fotografia)

A partir de l’any 1877 és quan rep el nom de Can Buxeres, ja que fou adquirida per Lluís Buxeres Abat, advocat originari de Martorell que feia poc que s’havia traslladat a Barcelona.

Can Buxeres no era més que una masia rural que després de moltes remodelacions realitzades des de principis del segle XX la van convertir en una residència d’estiueig elegantisima amb 15 habitacions i sumptuosos salons. Es van afegir unes cotxeres, el templet modernista, una casa pels masovers, es van tancar els jardins amb un mur, van fer unes pistes de tennis,…

Els Buxeres es dedicaven al comerç de productes de la Guinea Espanyola, on tenien terres destinades al cacau i el café. Formaven part de la burgesia catalana i eren tan importants que al 1927 van rebre a la reina Victòria Eugènia i les seves filles a la visita que va realitzar per inaugurar la nova seu de Correus a la plaça del Repartidor.

Durant la Guerra Civil, van assassinar al propietari, Enric Buxeres i van requisar la finca que farien servir com a escola fins l’any 1939 que es va retornar a la família, que no va tornar a residir.

A l’any 1969 fou adquirida per l’ajuntament i al 1972 es va inaugurar el parc

REFERÈNCIES
Font de la imatge: Arxiu Municipal de L’Hospitalet – Arxiu Històric. Vía: http://www.aprenentdelanostrahistoria.org/
Text: http://www.xtec.es/centres/a8034862/veu/30.htm i Del llibre” L’Abans. L’Hospitalet de Llobregat 1890-1965″, 2003, de Mireia Mascarell

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. Trujillo Fernández Me acuerdo ahora de mi padre que casi cada domingo nos llevaba al parque y despues subiamos por él hasta el campo de futbol que habia mas arriba. ¿Por cierto hace años que no lo visito y no se si el campo de futbol existe aún?
  2. Antonio Vargas si te refieres al campo de fútbol de la Can Cervera,k apra ir a los vestuarios tenías k cruzar la carretera,me parece k ya no está
  3. Ana Villaescusa tenéis más fotos??
  4. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) No,… quiero más fotos, sobre todo del barrio de Sanfeliu,… ¿tienes?
  5. Ana Villaescusa nops 😦
  6. Alicia Verós Alegre ¿SE SABE QUIÉN ASESINÓ A BUXERES? ¿Y QUÉ FUE DEL RESTO DE LA FAMILIA?
  7. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Pues por ahora no se sabe,… justamente ayer devolví libros a la biblioteca donde es posible que lo mencionase.
  8. Rosa M Fernandez R Yo soy de este barrio!!! A ver si encuentro alguna foto en casa de mis padres y la cuelgo 🙂
  9. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Vale!
  10. Miguel Beltrán Vidal ‎…a mí cualquier ubicación me inspiraba….me convertí en un asíduo…T´estimo Can Buxeres….
  11. M Carmen Izquierdo Alcaide La primera vez que fui a un concierto siendo una adolescete, fue a Can Buixeres. ¿ SABEIS QUIEN ACTUABA? pue unos ovencimos LLuis LLach i M del Mar Bonet, aquel concierto en una época de reivindicaciiones marco mi juventud.
  12. Miguel Beltrán Vidal ¿¿No hay fotos del interior del parque?????
  13. Esther Cabello Es curiosa la transformación del nombre, de Can Buxeres a Can Boixeres…  Alguien mencionó Can Cervera… no sabéis nada de su historia? Ahora está totalmente en ruinas…
  14. Juan Rodrigues Ciutad Estais equivocados. El campo de futbol que hay justo encima, es el del antiguo Can Serra, ahora llamado Can Boixeres FC. Es el campo donde se rodo la serie de Pelotas, en TVE1 de Jose Corbacho. Can Cervera esta aun mas para arriba, o estaba, ya que no existe y ahora es aparcamiento para camiones. Saludos.

19 Mai 2010 | Categories: Anys 30, Anys 60, Anys 70, Anys 70, Arxiu Municipal, Can Buxeres, Sanfeliu, Segle 18 (XVIII) | Tags: , , , , , , , | 11 comentaris

Josep Maties de España i Muntadas

Josep Maties de España i Muntadas (1929-2005), alcalde de l’Hospitalet de Llobregat des de 1962 a 1973. 

Amb l’excusa de donar habitatge a tots els nouvinguts, va convertir la ciutat en l’actual caos urbanístic. Deixava construir a qualsevol lloc sense demanar res a canvi a les constructores. No calien equipaments, ni zones verdes, ni qualitat als habitatges,… únicament calia construir i construir, sense importar les lleis, el patrimoni o el medi ambient. Fins i tot l’arquitecte municipal treballava a sou de les constructores.

Falangista del Movimiento, fill d’un dels propietaris de La España Industrial, Marqués de Monsarra, Procurador a Corts, amic de l’oligarquia local,…. Era considerat com a intransigent amb les demandes dels veïns i un megalòman (ho era tant que a l’avinguda Carrilet li va posar el seu nom)

REFERÈNCIES

Imatge capturada del video: L’Hospitalet dels anys 70.

Informació de:

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. Imma Jodar no hace falta decir nada más!
  2. Marga Canals Em sembla que això passava a tot arreu!!!
  3. Francisco Burrueco Huarte LO QUE SE DICE UNA JOYA,VAMOS.
  4. Trujillo Fernández Realmente todo un compendio de virtudes este buen señor asi esta L´Hospitalet como está fué nuestro Porcioles particular.
  5. Aurora Gómez Miralles Además, era antipático. Cuando yo lo conocí llevaba el pelo cortado al cepillo. En aquella esa había un cantante que se llamaba Ennio Sangusto, que cantaba aquello de “Speddy Gonzalez”. Yo le llamaba así en plán de burla
  6. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Sí, que le da un aire, sí,… 🙂 http://www.stars-on-7-inch.com/Listen/D/Metronome/M-0000/metr_361.jpg
  7. Tito Perez Orcos vaya perla y asi seguimos hoy en dia, mas manifestaciones y menos futbol, gran hermanos y memeces es lo que le hace falta a nuestra sociedad; debate plural y democratico.
  8. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Un pròxim protagonista d’una entrada, en Paco Candel, regidor de Cultura a l’Hospitalet al 79, deia en el llibre “La Nova Pobresa” (1988): “Vaig néixer pobre, he estat sempre pobre, continuaré essent pobre i pobre moriré. A aquestes hores, no espero que canviï la meva sort. Diguem que la corba o la sinuositat de la meva pobresa m’ha fet conèixer, d’alguna manera, totes les oscil·lacions d’un estat de vida comú a una gran majoria de gent. De mancar absolutament de tot, he passat a ser propietari d’un pis i titular d’una llibreta en una Caixa d’Estalvis; en sortir de la misèria del subdesenvolupament no he estat capaç més que d’aconseguir la misèria de l’electrodomèstic”
  9. Ireneu Castillo Serà casualitat que s’assembli al “Dioni”??? Jo em crec que no…
  10. Ana Villaescusa Sí q s’assembla jaja…Quin personatge…buff
  11. Jordi Piera Solo falta decir que dono al “Opus Dei” los terrenos del Municipio para construir “Xaloc y Pineda”.Ni olvido ni perdon.

23 Abril 2010 | Categories: Anys 60, Anys 70, Avinguda del Carrilet, Especulació, Franquisme, Immigració, Membres de l'ajuntament, Tot l'Hospitalet | Tags: , , , , , , , , , , | 4 comentaris