Imatges retrospectives d'una ciutat

Anys 70

L’edifici de Caprabo

Buscant coses varies a internet m’he trobat amb el llibre commemoratiu “Caprabo 1959-2009” on podeu trobar, entre moltes d’altres, una fotografia de l’antiga seu central de Caprabo, que es va inaugurar el 1968, quan l’empresa ja disposava de 7 autoserveis.

A aquest edifici del carrer del Migdia es trobaven les oficines i un gran magatzem de 7000 m². Al llibre trobareu moltes imatges de tot això, i també del seu primer ordinador, al 1970, un IBM  serie 3 que funcionava amb fitxes perforades!!

L’any 1980 es traslladen cap el carrer de les Ciències també de l’Hospitalet (també trobareu fotos al llibre). Cap a principis dels anys 90 l’edifici es comença a reestructurar i ara allà troben algunes dependències de l’ajuntament.

REFERÈNCIES
Llibre sobre l’historia de Caprabo 

Anuncis

La mitja galta

Hi ha una dita hospitalenca, “semblar el carrer de Mitja Galta“, que segons Ramon Morales  ve del nom que a l’època de la Segona República (1931-1939) li van posar al carrer de Santa Eulàlia, encara que també diu que mitges galtes també existeixen a d’altres pobles, normalment quan els carrers sols tenen o tenien cases a un costat. Entre els hospitalencs aquesta dita era sinònim de quelcom desballestat o incomplet, i tant podia referir-se a una feina inacabada, a una festa deslluïda o a una família on cadascú tombava pel seu costat.

Ramon Breu al seu llibre sobre Santa Eulàlia ens diu que a principis dels anys 20 del segle XX  el carrer de Santa Eulàlia ja rebia popularment aquest nom, ja que la majoria d’edificacions es situava a la banda muntanya, mentre que a la banda mar es podien veure extensions importants de camps de cultiu.

Joan Casas dona una versió una mica diferent sobre l’origen del nom i que ens porta a mitjans del segle XIX, quan els límits entre la Bordeta i l’Hospitalet eren una mica diferents,… per explicar-lo os poso un mapa molt simple del municipi de Sants a l’any 1838. L’Hospitalet el trobem a l’esquerra, el mar el tenim a la cantonada inferior dreta i just a sobre, Montjuïc, on es troba la rosa dels vents.

La via amb més edificis (línies més gruixudes) seria la carretera de Sants i a sota, on també tenim dues línies, es situaria la Bordeta, on la banda superior del carrer (de la Bordeta) es trobaria a Sants i l’altra a l’Hospitalet. Joan Casas diu que aquesta era la raó, es va dir Mitja Galta pel fet de que cada banda del carrer era d’un municipi diferent.

Però estirem una mica del fil, ja que, com deia, els límits actuals no són aquests, si ens anem a un plànol de 1891 veurem que els límits entre els dos municipis ja han canviat, i com ara ens separa la Riera Blanca. Aquella banda del carrer de la Bordeta que formava part de l’Hospitalet, ara pertany també a Sants.

És un polígon de unes 16 Ha encara en aquell moment cultivat, mentre que la part superior ja es comença a urbanitzar (el que és contradiu amb el mapa superior on, sembla ser, ja existien cases,… o pot ser ho he fet malament i és més tros!,…). No he trobat la data concreta en que es va produir aquesta modificació, però segons el llibre de Joan Casas seria cap al 1875

El que també es pot observar al mapa inferior és que el sector d’Hostafrancs ja és de Barcelona, cap a l’any 1839 Sants se’l va canviar per una part de la Marina. Set anys després d’aprovar-se aquest plànol, al 1897, Sants s’integraria dins de Barcelona, juntament amb d’altres municipis, seguint el Decret de Cánovas del Castillo.

Si anem a una imatge actual, què va passar amb la galta on sols hi havia camps?,… doncs mireu, mireu, quina gentada hi ha ara damunt!

Cal dir que és possible que hagi agafat més tros cap a Barcelona, és complicat traslladar la superfície de 1838 a l’actualitat amb aquestes dades, de totes maneres com aquests de Sants ja no ens la retornaran,…

REFERÈNCIES


Uns avets de Das

Avui marxem cap al Pirineu, a un poblet de Girona que es diu Das, i què farem allà? Doncs primer mirar el seu ajuntament, l’edifici de la foto,… maco, eh?

i ara tornem cap a l’Hospitalet per explicar una historieta: Resulta que pel nadal de 1973 el poble de Das ens va regalar un parell d’avets, que es van situar, un a la plaça de l’Ajuntament i l’altre a la de Collblanc, suposo que per cobrir-los d’ornaments i convertir-los en arbres de nadal.

Però què va moure als de Das a portar-nos els arbres des d’allà dalt? La causa va ser Rossend Arús i Arderiu (1847-1891), nom que us sonarà del carrer que es troba al costat del nostre ajuntament. Bé, aquest home va viure a Barcelona, però passava llargues temporades a casa dels avis paterns, a la nostra ciutat. El seu pare, Pere Arús i Cuixart, va nàixer aquí però va marxar a Barcelona on tenia un pròsper negoci d’ultramarins i colonials a l’engròs. Rossend, fill únic, el va heretar juntament amb una gran fortuna, que va deixar sota el control del seu soci i amic Antoni Farnés, mentre ell es va dedicar a la literatura i a la filantropia, les seves dues gran passions.

Moria als 46 anys, deixant com a marmessors als seus amics Valentí Almirall i Antoni Farnés. Abans de morir però va poder veure uns dels seus dos desitjos, l’ajuntament i les escoles de Das, que ell havia financiat i manat construir al poble de la seva mare, Teresa Arderiu i Pons. El segon no el va veure realitzat, però els seus marmessors van seguir les indicacions verbals de Rossend i després de vuit mesos de construcció, el 24 de juny de 1895 inauguraven un altre ajuntament amb les seves escoles al poble del seu pare, l’Hospitalet de Llobregat.

El text de 1975, el que parlava dels avets, diu que els dos ajuntaments tenien una estructura similar, però la veritat és que encara que el nostre ha sofert diverses modificacions, les similituds no són tan grans com las que té, al menys a la façana principal, amb l’antic ajuntament de Sarrià (1896), del mateix arquitecte que va dissenyar el nostre, Francesc Mariné i Martorell (1845-1902).

Ah! un oncle d’en Rossend, Jaume Arús i Cuixart, fou batlle de l’Hospitalet en els anys 1839-40, 1856, 1857-58, 1874 i 1875-76, i va ser fundador del Centro Económico, Agrícola e Industrial, més conegut com el Casino del Centre,…

REFERÈNCIES


L’Hospitalet va ser la gran bòbila de Barcelona

Estava buscant informació sobre la Cosme Toda quan a l’hemeroteca de premsa digitalitzada del Departament de Cultura m’han saltat una sèrie de petits articles escrits als anys 80 sobre la nostra ciutat. L’autor és José Manuel Morales Medina un historiador, escritor, pintor i que inclús va rodar una película sobre el barri de Sant Josep,…

REFERÈNCIES

Buscador de premsa digitalitzada del Departament de Cultura 
El Barri de Sant Josep per José Manuel Morales, dins del núm. 6 (1988) dels Quaderns d’estudi del Centre d’Estudis de l’Hospitalet 


Les xemeneies de les ceràmiques de Sant Josep

El nostre Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) crec que defensa totes les antigues xemeneies de maons que es troben repartides per la ciutat. Avui vull mostrar les que existien al voltant de Cal Cosme, al carrer d’Enric Prat de la Riba, entre el carrer del Canigó i Can Batllori, antigues terres del Baró de Maldà.

Abans a aquesta illa, a més del magatzems d’oli de Can Bau, teniem tres empreses dedicades a la ceràmica, de les quals sols persisteix, Cosme Toda (Cal Cosme); les altres dues, Cal Batllori i Cal Llopis, ja fa temps que van plegar i sols ens queden les casetes i les xemeneies, que juntament amb els dos edificis antics de Cal Cosme estan protegides pel PEPPA. Segons aquest document, Cal Cosme es va fundar al 1883, igual que Can Llopis; Can Batllori va ser la primera i crec que també l’última en produïr, la seva construcció és original de 1874 i segons el PEPPA pot ser encara funcionava al 2001.

Pot ser l’edifici més impressionant és la gran nau de Cal Cosme, obra de Ramón Puig i Gairalt, construida a l’any 1923. Si voleu saber molt més d’aquestes empreses, trobareu molta informació i imatges al llibre de la Matilde Marcé que deixo a les referències, també trobareu algunes contradiccions amb les dates que us dic, però bé, aquestes són les oficials. El PEPPA diu sobre Cal Cosme: “Tiene sótanos de gran belleza que antiguamente se dedicaban a secaderos de lodo, con bóvedas de medio punto y estructura de catacumba; hoy desocupados. Mantiene los railes de las vagonetas y pozos de extracción de tierras, que aún tienen agua,…”

A la següent fotografia, realitzada a l’any 1933, podem veure en primer pla els horts de Cal Calona de la familia Estruch, que ara son l’illa entre el carrer de Batllori i de Ventura Gassol, on es va construir el cinema Sant Josep, que en poc temps es va tranformar en Stadium,… Els primers edificis són els de l’empresa Cal Batllori, de la qual també veiem la xemeneia de la caldera de vapor, amb un aspecte diferent a l’actual, sense els tirants de ferro que ara té.

La següent xemeneia també és conserva, és la de la caldera de vapor de Cal Llopis, que com veiem ja disposa de tirants de ferro i d’una sanefa de maons a l’extrem superior que la fa diferent a la resta. Les quatre xemeneies restants, actualment desaparegudes, són les de Cal Cosme.

A la següent imatge de data desconeguda, que trobareu al lloc web de Cosme Toda, veiem les seves xemeneies i també la de Cal Llopis. Per cert, ahi vaig trucar a l’empresa presentant-me com un aficionat a l’historia de la ciutat i vaig preguntar si fan visites guiades per l’edifici de Ramon Puig i Gairalt, la persona que em va atendre em va comentar que de vegades van col·legis però que parlés amb la responsable de màrqueting, això ho intentaré dilluns, però no sé si algú de vosaltres estaria d’entrada interessat en fer una visita,…

Per cert, com segurament sabreu existeix un projecte per reurbanitzar l’illa on es situen aquests edificis des de fa uns 12 anys (deixo unes referències). El fet és que fa res s’han tirat a terra una sèrie de naus industrials que portaven un temps  desocupades (el Vaya-Vaya també), i això el que ha permès és que Cal Cosme, que quedava ocult darrer d’elles, ara quedi una mica més visible; per exemple, una fotografia d’ahir,…

Es una mica llarg, però no puc acabar aquest article sense reproduir un text del llibre de Joan Perelló, l’antic batlle de la nostra ciutat: “Distingirem fàcilment dos gegants, dos gegants de pedra, dos gegants morts, dos gegants als quals el progrés i les noves tècniques comunicaren una tremenda decissió, un despietat veredicte: 

«A partir d’avui, no sols no podem assegurar-vos la vostra permanència  – tan altiva i desafiant-, sinó que d’ara endavant restareu sense un alè de vida, momificats. Si teniu sort i algún equip d’arquitectes decideix, per melangia o detall ornamental, que resteu dempeus, no ens hi oposarem, però tingueu present que el desenvolupament i tot el que comporta no estan per romanços. Ja no escopireu més fum, els fogars restaran apagats, ja no us caldrà atiar les flames amb els vostres xuclets.

Els homes han aixecat molts obeliscs en commemoració de victòries guerreres i altres tragèdies, també per memorar fets notables. A vosaltres, xemeneies de Cal Cosme, Cal Llopis i Cal Batllori, us alçaren perquè sense vosaltres no hauria estat possible que la terra verge es convertís en terra fossilitzada. La vostra missió ha acabat. Continuareu notant el fred, la calor, la pluja i el vent, però ja mai les vostres entranyes sentirien l’embranzida del fum calent, d’una saba que cerca la fugida per fer que l’argila sofreixi una metamorfosi i es converteixi en rajoles, cairons, teules i estris d’ús diari».

Sou mòmies, mòmies mortes com totes les mòmies, però capaces de guardar el testimoni d’un temps que s’esmunyí, no diré si millor o pitjor, però que fou el vostre temps, un temps que vosaltres, xemeneies apagades, compartíreu amb una gent, una breu mostra de la qual encara restem, gent d’il·lusions, si no apagades del tot, sí ja força amortides”.

REFERÈNCIES


Joan Rabadà i Ballvé a la riera Blanca, 1876

Primer de tot donar les gràcies al senyor José Antonio Ruiz Llop, director del IES Goya de Saragossa que s’ha pres la molèstia de fer fotografies d’aquest quadre i enviar-les per email cap a l’Hospitalet, i també per que en tot moment ha esta molt amable i interessat en aquest tema.

Aquest quadre es diu “La riera Blanca” i el var realitzat Joan Rabadà i Ballvé al 1876. He estat uns dies esperant resposta d’una persona que va fer un estudi sobre aquest autor però no ha estat possible, així que l’únic que us puc oferir és el que diu al lloc web del Museo Nacional del Prado, és a dir:

Rabadá y Ballvé, Juan (Vilabella, Tarragona, 1850-Barcelona, 1899). Pintor español especializado en paisajes. Realizó sus estudios en la Escuela de Bellas Artes de Barcelona y los continuó con Carlos de Haes. Trabajó como dibujante para la empresa textil La España Industrial, de la que fue director antes de consagrarse por entero a la pintura. Participó en numerosas muestras y certámenes artísticos y obtuvo una segunda medalla en la Exposición de Barcelona de 1872, medalla de honor en la del Ateneo barcelonés de 1874 y premio en la Universal de Filadelfia. Asimismo, fue galardonado en la Nacional de Bellas Artes de 1876 con tercera medalla por el lienzo titulado La Riera blanca. Fue condecorado con la cruz de la orden de Carlos III

Com veieu la imatge que representa el quadre és impressionant, al menys per mi, m’esperava una imatge de la part alta de la riera, i tota aquesta vegetació tan exuberant, al costat d’una pacífica riera, sense cap edifici, em va deixar trasbalsat. El primer que vaig fer va ser intentar situar el quadre,… i porto dos dies donant-li voltes, però no hi ha manera,… així que sols diré que com veieu el terreny no té pendent i al fons no es veu cap muntanya, per tant ens situem a la part final de la riera i mirant cap a mar.

Rebuscant entre els planols antics de l’Institut Cartogràfic he trobat aquest de 1888, 12 anys posterior, però encara així crec que està be per situar-nos.

Jo crec que es va pintar en algún punt entre la Granvia (en projecte) i la via del tren que trobem a la part inferior del mapa, però no estic segur d’on concretament, a veure si vosaltres arribeu a alguna conclusió.

Us recordo que podeu participar fent comentaris també al facebook

REFERÈNCIES

Biografia al lloc web del Museo Nacional del Prado


Carlos de Haes a la desembocadura del Llobregat, 1876

Per ara la fotografia més antiga que he vist sobre l’Hospitalet de Llobregat és una de 1879 que surt a la pàgina 189 del llibre Espigolant en el passat de la Matilde Marcé i Piera. És una foto d’estudi amb un fons artificial darrere, es veu el comandant Jaume Mitjavila i Rius, juntament amb Ràfuls de Cal Carreter i amb Pere Norta posant amb el seu millor aspecte.

Així que més cap endarrere en el temps d’aquesta fotografia les úniques imatges que trobarem seran dibuixos o pintures (i també mapes). Avui presento una pintura de 1876 realitzada pel paisatgista Carlos de Haes (Bruselas, 1826-Madrid, 1898) de la desembocadura del Llobregat.

Pel que he llegit aquest pintor va ser molt important, va ser el pioner de la tradició paisatgista d’orientació naturalista a Espanya (deixant fora Catalunya), i també va ser precursor de l’impressionisme. Va ser catedràtic de paisatge a la Escola de Belles Arts de San Fernando, a la qual ensenyava a l’aire lliure fent excursions amb els seus alumnes. He consultat algunes biografies a internet i he trobat que va viatjar pràcticament per tota Espanya i també per molts països de Europa, el que no he trobat són referències o pintures de cap viatge a la nostra ciutat, ni tan sols a Barcelona. Va realitzar milers d’obres i existeixen diversos llibres publicats sobre el seu treball, així que la meva recerca ha estat bastant parcial.

Carlos de Haes normalment finalitzava les seves obres al seu estudi a partir dels apunts que havia agafat a camp, així que pot ser que el paisatge que veiem sigui un temps anterior a 1876

Per descriure una mica la pintura sols dir que en primer pla veiem una barca amarrada a la vora hospitalenca; més lluny a la dreta la vora pratenca, i en mig el Llobregat que presta les seves aigües al Mediterrani.

REFERÈNCIES