Imatges retrospectives d'una ciutat

Construcció

Inauguració del pas inferior de la carretera de Santa Eulàlia, 1961

He trobat a l’arxiu del NO-DO una petita gravació de 25 segons del moment de la inauguració del pas inferior del carrer de Santa Eulàlia. M’he portat cap aquí tan sols 5 fotogrames; com que hi ha més imatges, us recomano que visiteu l’enllaç que deixaré a les referències.

A aquesta primera imatge podeu veure una multitud al carrer de Santa Eulàlia, a prop de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. Els edificis del fons són els del barri de la Torrassa, i l’edifici industrial més proper, darrera de la tanca, és una bòbila que es deia Ceràmica Cusó (antiga Casa Abadal).

nodo06021961-3

Tot això que veieu al cel son coloms, per les caixes que es veuen, centenars!. La xemeneia és la de la mateixa bòbila que comentava.

nodo06021961-2
A la següent es veuen les caixes dels coloms i darrere la desapareguda masia de ca n’Alós, una de les masies més antigues de l’Hospitalet i que segons diuen va ser enderrocada pels amos de la Vanguard; una vegada l’edifici d’aquesta empresa ja s’havia construït. Si us fixeu una mica, darrere, al costat de la masia, també veureu l’edifici del molí i la xemeneia de la Tecla Sala.

nodo06021961-1

El descobriment de la placa commemorativa, ja desapareguda, que actualment es pot trobar, molt deteriorada i sense els escuts, a la paret del pas inferior, costat muntanya. L’home que hi ha a a la dreta de tot és Ramon Solanich i Riera, l’alcalde en aquells anys.

nodo06021961-4

I per finalitzar les autoritats i mitja ciutat fent una passejada pel pas.

nodo06021961-5

Us poso l’article corresponent de La Vanguardia, on podreu trobar més informació

noticiavanguardia

També podeu trobar molta informació i fotografies tant de com era abans, com de la construcció, o de la mateixa inauguració al lloc web de  l’Arxiu de Santa Eulàlia de Provençana. Us deixo els enllaços aquí sota,…

REFERÈNCIES

25 Desembre 2012 | Categories: Anys 60, Ca n'Alós, Carrer de Santa Eulàlia, Construcció, Franquisme, Ponts varis, Santa Eulàlia | Tags: , , , , , , , , | 11 comentaris

El piló del carrer de Vinaròs, 60’S

Aquestes dues fotografies ens las va deixar fa uns mesos en Jose Antonio López Tirado, i les identifica com del del carrer Vinaròs amb l’avinguda de Severo Ochoa (abans del Torrent), però hi ha alguna cosa que no em quadra,…

Crec que es podrien datar a partir de l’any 1966, ja que es quan el model de la Citroën 2CV AZU que veieu a la foto canvia l’apertura de les portes a un lògic contravent, apertura que continuaria en la resta de models.

A aquesta primera es veu el seu pare a un carrer, i darrere el piló, en mig del carrer, i que segons Jose Antonio correspondria a un pou.  Al fons trobem una zona boscosa que segurament es el parc de Can Vidalet, i davant el que semblen els coberts de la bòbila on ara es troba la plaça de la Bòbila.  He buscat amb el google street view i no cabo de veure l’edifici amb balcons de l’esquerra de la fotografia, no sé si encara existeix,…

 

A la següent foto trobem el mateix piló, amb el germà d’en José Antonio i uns veïns un diumenge de rams.  El que no em quadra és el número 1 de la porta, ja que actualment aquest carrer funciona a l’inrevés, es a dir, el carrer Vinaròs acaba amb el número 38 quan arriba a l’avinguda de Severo Ochoa , i a més el número és par,…

Les ombres de les dues fotografies indiquen que el sud es troba a l’esquerra, no sé si van canviar les numeracions, ja que Jose Antonio també ens diu que abans el carrer Vinaròs formava part del carrer Masnou, que actualment comença a la plaça d’Eivissa, o be les fotografies són de dos pilons diferents,… a veure si els oriünds del barri podeu resoldre l’enigma,…


Aquí sota deixo unes fotografies aèries on he marcat en verd el lloc on es situaria el piló que cita Jose Antonio. Per cert, es veu la bòbila, i també es veu que l’any 1947 sols tenia la nau de fabricació, encara no s’havien construït els coberts.

14 Octubre 2012 | Categories: Anys 50, Anys 60, Avinguda de Severo Ochoa, Avinguda del Masnou, Carrer de Vinaròs, Construcció, Pubilla Cases | Tags: , , | 1 comentari

Voltants del torrent de can Nyac, anys 80

Aquesta entrada al bloc està més motivada pel text de l’escritor Marcelo Cohen, que per les fotografies, que encara que interessants les he posades per il·lustrar-lo. El text és tot un descobriment; escrit a l’any 1986, ens descriu aquesta àrea del barri de Sanfeliu encara pràcticament sense urbanitzar, on “la ciutat ens concedeix llançar-nos a l’aventura”. Trobareu una errada, la confusió entre la riera del Canyet i el torrent de Can Nyac.

A la fotografia inferior veiem el carrer de l’Estroci sota la petita nevada del 8 de febrer de 1983. La ronda de Dalt sols estava pensada, i la xemeneia de la bòbila del costat de l’aqüeducte encara no s’havia trencat.

A la fotografia superior veiem els centenars i centenars de bidons metàl·lics als que fa referència el text, i també trobem la xemeneia trencada.

REFERÈNCIES

24 febrer 2012 | Categories: Anys 80, Aqüeductes, Carrer de l'Estronci, Construcció, Gestors de residus, Ronda de Dalt, Sanfeliu, Torrent de Can Nyac | Tags: | Deixa un comentari

La Industrial Ladrillera SL, 1962

Avui continuem al barri de Sanfeliu, ja que he trobat una nova imatge de la bòbila La Industrial Ladrillera SL, també de 1962, tota plena de neu. Aquesta empresa es situava on ara es troba l’escola Ausiàs March, i la Creu Roja.

No he trobat molta informació, sols anuncis a la Vanguardia dels anys 50-60, i una notícia del 12 de maig de 1953 on es diu que un despreniment de terres a la pedrera va sepultar quatre treballadors.

A sota deixo dues fotografies aèries una de 1967 i una altra més o menys actual, i així podeu comparar,…

REFERÈNCIES

20 febrer 2012 | Categories: Anys 60, Carrer de Miquel Peirò, Construcció, Riera del Canyet, Sanfeliu | 2 comentaris

Carrer de Miquel Peiró i Victori, 1962

Avui agafo dues fotografies del llibre que el grup fotogràfic amateur Foto-Viva va fer sobre el barri de Sanfeliu, les dues són de l’any 1962 al carrer de Miquel Peiró i Victori (abans riera del Canyet). A la primera es veu una bòbila, no sé si era La Industrial Ladrillera, a la que també deien “Bori”…

de la qual als any 70 encara quedava una xemeneia dempeus, sinó m’equivoco ara allà trobaríem la Creu Roja i l’escola Ausiàs March, construïda l’any 1979. Com a la gran majoria de les fotografies de l’any 1962, tot està ple de neu 🙂

A la següent imatge veiem una familia baixant cap al barri del Centre, el camí com veieu no estava pavimentat, i durant els dies de pluja resultava intransitable.

Als anys 60 tots els refugis antiaeris excavats als talussos durant la Guerra Civil pràcticament ja eren buits. A aquesta fotografia, a la dreta, veiem l’entrada d’un que em sembla que encara existeix darrere del mur que hi ha a la Pujada, s’havia excavat de manera horitzontal, reforçat amb pilars i voltes de maó, i com deia, després de la guerra, es va convertir en un habitatge,… penseu que als anys 50 es calcula que existien uns 147 refugis que oferien sostre a 590 persones censades, emigrants que no trobaven altre lloc.

Com deia, aquest carrer abans es deia de la riera del Canyet, o també La Pujada, que era el nom del paratge ja al 1930. No sé des de quan li van posar el nom del beat Miquel Peiró Victori, però he trobat la seva biografia, i com té relació amb la nostra ciutat, l’incorporo tot seguit:

Miquel Peiró Victori, va néixer a Aiguafreda, el 7 de febrer de 1887; en morir el seu pare el 1894 va ingressar al col·legi d’orfes de Sant Julià de Vilatorta (Barcelona), dirigit pels Pares de la Sagrada Família. Després es va traslladar a residir amb la seva mare a Roda de Ter (Barcelona), on dirigia també un col·legi la seva tia Dominga Victori. Va treballar a la fàbrica de teixits Tecla Sala; el 1913 aquesta mateixa propietària li va confiar un lloc de responsabilitat en una altra fàbrica a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona). Va contreure matrimoni el 30 de gener de 1915 amb Francisca Ribes Roger, natural de Roda de Ter. Va ingressar en l’ordre seglar dominicana i va col·laborar en un cercle d’obrers catòlics vinculat a aquesta; era aficionat al futbol; entre els seus fills estava fra Josep, estudiant dominic mort a conseqüències de la persecució religiosa el 1938.

El 24 de juliol de 1936 es va traslladar a Barcelona a la recerca de notícies sobre el seu germà, l’avui beat màrtir Ramon Peiró, OP (assassinat el 21 d’agost a la carretera del Morrot), en el recorregut va observar incendis i profanacions d’esglésies i cases religioses; va tornar a l’Hospitalet i cap a les 11 de la nit, el van capturar al seu propi habitatge; buscaven també al seu fill fra Josep. Es va acomiadar de la seva esposa amb aquestes paraules: “Fins al cel”. Poc després es van sentir uns trets que li van ocasionar la mort;  tenia 49 anys d’edat; la seva dona va exigir que en el taüt es col·loqués el crucifix.

REFERÈNCIES

19 febrer 2012 | Categories: Anys 60, Barraquisme, Carrer de Miquel Peirò, Construcció, Foto-Viva. Grup fotogràfic amateur, Guerra Civil, Immigració, Riera del Canyet, Sanfeliu | Tags: , , , , , , , , , , , | 4 comentaris

Les estatues hospitalenques de Cienfuegos, Cuba

Avui marxem cap a Cuba, concretament cap a Cienfuegos, ja que resulta que han tingut l’idea d’iniciar una col·lecció de ceràmica catalana del segle XIX. Es veu que a diferents edificis històrics de la ciutat, que és Patrimoni Mundial des de 2005, existeixen un munt d’escultures d’aquestes característiques, i resulta també que moltes es van fabricar a la nostra ciutat.

Les que teniu aquí sota es troben al Museu Provincial (antic Casino Español) des del 1982; tenen una alçada de metre i mig, i representen el comerç i la industria. Formaven part d’un edifici construït l’any 1893 on existien quatre figures més, dues les va destruir un huracà, i les altres dues encara perduren però en molt mal estat. A la ciutat encara queden per  catalogar moltes peces menors també d’origen català.

L’edifici del Museu, construït l’any 1894, també es troba decorat amb un bust hospitalenc representant al pintor flamenc Antón van Dick, que ara estan restaurant; però antigament, quan era el Casino, també exisitien escultures de Cristóbal Colón, Cervantes, Michelangelo i també del general Joan Prim.

A Cienfuegos han reconegut aquestes escultures, excepte la del general Prim, a un catàleg artístic publicat l’any 1863 per la fàbrica can Barella, que es trobava a l’actual barri de Sant Josep, concretament a la carretera Provincial (ara carrer d’Enric Prat de la Riba) núm. 79, on es creua amb el carrer de los Castillejos.

Aquí teniu un vídeo d’un expert de l’Oficina del Conservador de Cienfuegos on explica la història,…

Can Barella és va fundar l’any 1857 per Antonio Antonés, però l’any 1866 la propietat passa al que probablement era el seu soci, Joaquim Barella; l’any 1877 passa al seu fill, l’any 1879, aquest li traspassa la fàbrica al seu germà, i l’any 1915 passa a Antoni Puig. L’empresa a finals dels any 20 va entrar en crisis fins que plega abans d’iniciar-se la Guerra Civil,. Durant aquesta, la fàbrica es va saquejar, i també van empresonar i fer desaparèixer per sempre a Antoni Puig.

Es sap que algunes de les escultures les va dissenyar l’escultor ceramista Francesc Pastor i Borrell, més conegut com Burbena.

Sobre el General Prim es veu que va visitar la fàbrica l’any 1863, i també entre els anys 1869-1870, quan probablement era President del Govern.

REFERÈNCIES

16 febrer 2012 | Categories: 6. ART, Anys 60, Carrer d'Enric Prat de la Riba, Carrer de los Castillejos, Construcció, Sant Josep | Tags: , , , , , , , , , , , , | 6 comentaris

Albert Germans, 1935

Aquesta fotografia feia temps que la volia treure al bloc, i avui, veient que a la plataforma en defensa del canal de la Infanta estan preparant una sortida guiada pel barri de Sant Josep, m’he decidit a fer les gestions oportunes.

La fàbrica que veiem a l’esquerra, al carrer de Rodés, és Albert Germans, projectada per Antoni Puig i Gairalt l’any 1926, encara que atribuida al seu germà Ramon. Era una fàbrica tèxtil amb molta trajectòria que fa pocs anys lamentablement va plegar, al 2007 des de ICV es va proposar fer un hotel d’entitats, al 2009 va ser un dels quatre edificis candidats per convertir-se en la seu del museu del còmic de Catalunya, que finalment es va guanyar des de Badalona, i ara no sé si hi ha cap projecte, en tot cas forma part del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat i podeu consultar les seves característiques a fitxa que he deixat a les referències.

A la dreta de la fàbrica tenim la riera dels Frares, que encara existeix travessant el barri, enllaçant passatges, fins a l’avinguda del Carrilet. Pujant per la riera arribaríem al túnel per sota les vies que veieu a la dreta de la fotografia, que és l’entrada a l’actual parc de les Planes, al cementiri. Abans per allà baixava el torrent del Capó, del que ja he escrit alguna cosa.

Veiem per sota el nivell de les vies el famós canal de la Infanta, que salta per damunt de la riera dels Frares mitjançant un aqüeducte actualment desaparegut, i continua el seu camí fins al mar a Montjuïc.

A l’esquerra, al costat d’aquells dos dipòsits (suposo que d’aigua per les locomotores del tren), veiem el talús on es construiria el barri de Can Serra i damunt unes cases, que suposo que són les d’Esplugues.

Just a l’esquerra dels dipòsits baixaria l’actual avinguda de Isabel la Catòlica, i a la dreta tenim les diferents bòbiles que feien maons a partir de les argiles de l’actual parc de les Planes. El bosc que es veu al final, sota sant Pere Màrtir, és can Vidalet, que abans estava ocupat per finques d’estiueig de la burgesia barcelonina, amb les seves torres i jardins. A la dreta, l’edifici blanc del fons podria ser la Pubilla Casas, però no estic segur,…

Deixo aquest esquema, espero no haver-me equivocat en res,… Com hi ha 12 anys entre les dues fotografies hi ha coses que no trobareu.

REFERÈNCIES

30 gener 2012 | Categories: >Esplugues, 5. IMATGES AÈRIES, Anys 30, Anys 40, Aqüeductes, Can Serra, Canal de la Infanta, Carrer de Rodés, Construcció, Ferrocarril, Les Planes, Parc de les Planes, Ponts varis, Pubilla Cases, Sant Josep, Tèxtil | Tags: , , , , , , , , | 2 comentaris

El torrent Capó

A veure,… aquest text és una espècie de collage de imatges i informació de diferents èpoques però del mateix lloc, del torrent Capó (o riera de Pubilla Cases). Aquest torrent és un de tants topònims de la nostra ciutat que ja no s’escolten, sobretot per que del torrent no queda ni el nom del carrer per on abans baixava, es a dir, l’avinguda del Torrent, que ara es diu de Severo Ochoa.

Sobre d’on ve el nom d’aquest torrent no tinc cap informació,… bé, sols sé el que ja sabeu, que els capons són els galls que es castren per que tinguin una carn més tendra i millor sabor,…

Miquel Sanz i Parera descrivia el torrent Capó així: Aigües avall es transforma en la riera del Cementiri o dels Frares. El seu camí es fa difícil d’establir a conseqüència de la intensa urbanització del llit de la riera. S’origina entorn del carrer de Sant Mateu d’Esplugues i segueix la direcció del carrer de Severo Ochoa, popularment anomenat carrer del Torrent. Gira en la confluencia amb l’avinguda d’Isabel la catòlica segueix en direcció sud pel parc de les Planes, passa per davant del cementiri pel carrer de Menéndez Pidal i continua pel carrer de la Riera dels Frares. Té una longitud d’ 1,8 km i una superfície de conca de 0,835 km². El seu pendent mitjà és del 3,8%, encara que fins al canal de la Infanta és del 5,3%

A sota he traslladat a una fotografia aèria actual el contorn de les trinxeres que formava el torrent a l’erosionar les argiles del samontà, quan no hi havia pràcticament res a aquesta zona, concretament als anys 30. Per sobre de la carretera de Collblanc també he dibuixat el torrent de ca l’Oliveres, amb el que es connectava el Capó. El de ca l’Oliveres després d’aquesta connexió, juntament amb els del Neguit-Estela i Busquets, que baixaven de Sant Pere Màrtir, formaven el torrent Gornal.

Als plànols de la ciutat de 1927,a la zona propera al cementiri, on el torrent feia una espècie de plaça, ja es veuen edificis industrials, sota el nom, sinó llegeixo malament, d’Ernesto Mayoral?

A aquest article de 1935, que va sortir a molts diaris, on es relata un incident greu entre la policia i uns atracadors, trobem el nom d’aquest torrent, que es veu que també donava nom al pont que travessava la via fèrria i el canal de la Infanta.

Bé, el parc de les Planes es va començar a crear a l’any 1986 a uns terrenys on havia existit fins 1980 un polígon industrial amb dues bòbiles: Cerámica Barcelonesa para la Construcción SA (CEBACSA), i Goyta y Oliveros (“Guita”, a l’article anterior); i també la industria química Cardoner, també dita de “la peste”,  que també es menciona a l’article i veieu a sota. El torrent Capó el podeu veure entre el cementiri i les fàbriques.

També he trobat aquesta imatge dels 60 de l’extracció d’argiles  de CEBACSA, a dalt del parc, on ara es troba el poliesportiu; antigament el torrent baixava per aquest lloc procedent de l’avinguda del Torrent, just on estan aquests blocs, coneguts com del Nebot.

i per ara és el que hi ha,…

REFERÈNCIES

11 Desembre 2011 | Categories: >Esplugues, Avinguda de Severo Ochoa, Canal de la Infanta, Carrer de la Riera dels Frares, Carrer de Menéndez Pidal, Construcció, Les Planes, Parc de les Planes, Pubilla Cases, Quimica, Segle 20 (XX) | Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | 7 comentaris

Barri de Santa Eulàlia, 1963

A aquesta fotografia de 1963 podem veure parcialment tres barris, encara que del que més es veu és del de Santa Eulàlia, intentaré descriure una mica el que reconec dels altres dos també. Segur que em deixo moltes coses, així que si teniu qualsevol record,… podeu enriquir tranquil·lament aquest text:

A la part inferior trobem el barri de Sant Josep amb l’antic camp de futbol en primer terme; també on ara trobaríem les piscines municipals, aquí veiem camps de conreu, amb una casa que es deia Ca l’Alemany. Entre el carrer del Torrent Gornal (ara de Rosalia de Castro) i les vies del ferrrocarril trobem una alineació de cases, de la qual sols queden vuit-nou cases baixes a l’alçada del carrer de Josep Tarradellas i Joan. Al costat dret del túnel que enllaça el carrer d’Enric Prat de la Riba amb el de Santa Eulalia trobem Marbres Rodón i a l’altre costat veiem l’entrada del garatge Artigas.

De la Torrassa veiem el seu “skyline” a sobre del talús despoblat que separa el sector de la Marina del Samontà i on ara trobem el parc.Veiem l’estació reguladora de Sants i a dalt, encara no s’ha construït l’ambulatori. Al fons podem veure el pont d’en Jordà que ens porta a Santa Eulàlia, i a l’estació del metro.

Darrere d’on ara s’alça l’edifici de l’antiga Vanguard existia i podem veure una masia que es deia ca n’Alós, de les més antigues de la ciutat, com a mínim del 1732. Aquesta masia li va donar nom a un carrer proper del barri de Sant Josep, a l’altre costat de la via, creuant el pont que es veu (i que ara li diem pont de la Vanguard, no sé com es deia abans). La primera xemeneia que veiem és la d’una bòbila que es deia Ceràmica Cusó (antiga Casa Abadal) i que es situava al núm 218 del carrer de Santa Eulàlia. A l’altre costat del carrer, com en una illa, l’esglèsia i l’ermita, una mica oculta, de Santa Eulàlia de Provençana. Les dues següents xemeneies cap a Sants, són de la fàbrica tèxtil Can Trinxet, de la qual sols queda una nau i la xemeneia més propera, la resta són pisos. A la part dreta de la fotografia viem els rails del carrilet encara sense soterrar, i fins al carrer de Jansana, camps de conreu, on ara trobem alts edificis,…

Bé, segur que vosaltres trobareu moltes més coses que jo, us deixo, que és tard,…

REFERÈNCIES

9 Novembre 2011 | Categories: 5. IMATGES AÈRIES, Anys 60, Ca n'Alós, Carrer d'Enric Prat de la Riba, Carrer de Jansana, Carrer de Rosalía de Castro, Carrer de Santa Eulàlia, Carrilet, Construcció, Ermita de Santa Eulàlia de Provençana, Església de Santa Eulàlia de Provençana, Ferrocarril, Futbol, La Torrassa, Sant Josep, Santa Eulàlia, Torrent Gornal | Tags: , , , , , , , | 2 comentaris

Apunts sobre els fets de la nit del 17 de novembre de 1938

Hoja Oficial del Lunes. Any II, núm. 91, 21.11.1938

Ja fa temps que llegeixo versions sobre els fets de la nit del 17 de novembre de 1938  a les ceràmiques del barri de Sant Josep i avui al menys volia indicar totes les que he trobat.

El document anterior procedeix d’un diari gallec del bàndol rebel i és la versió més catastrofista que he trobat dels successos. Podem posar a l’altre extrem el que van dir des de més a prop, des de La Vanguardia a l’altra bàndol de la guerra, on no es menciona cap mort i tot va estar controlat. Ja veieu que intentar fer quelcom objectiu a partir de les hemeroteques d’aquest període és impossible.

La Vanguardia, 20.11.1938

També afegeixo el següent, escrit des de Paris, on confonen el lloc de l’accident.

Labor - Any V, núm. 414, 01.12.1938

Jose Manuel Morales en el següent article de l’any 1983 ens contextualitza els fets i a més ens posa sobre la taula els misteris a resoldre: En quina fàbrica va passar i l’origen de l’accident. Sembla que els morts no van ser 470 com deien a Galícia sinó 4 i 19 ferits

Com ja sabeu més o menys el que va passar a través dels retalls anteriors,  ara faré un resum del que he trobat a alguns llibres:

Ramon Morales explica el seu testimoni i ofereix els rumors de que havia estat un espia infiltrat o bé un bombardeig molt ben calculat. Ens relata que es van refugiar a l’estació del carrilet de l’Hospitalet i que al dia següent van trobar troços de metralla fins a un quilòmetre de distància del lloc de les explosions.

Carles Santacana ens indica que l’organització causant podria ser Socors Blanc. Aquesta organització, pel que he trobat, era pronacional, clandestina i s’estenia per totes les zones republicanes (també s’anomenava Auxílio Azul);  desenvolupava tasques d’informació i sabotatge, s’ocupava dels presos dels seu bàndol,… era la “quinta columna”     que es menciona més endavant.

Matilde Marcé apunta també a 4 morts, però que els ferits van ser 18, a l’igual que a l’article de José Manuel Morales, no menciona l’origen d’aquestes dades. També diu que segurament l’accident es va originar a Cal Llopis.

Joan Perelló ens diu que Cal Llopis i Cal Cosme estaven comunicats, i era a la primera on es montaven i carregaven els projectils que es fabricaven, i que això ho feien noies desconegudes a la ciutat. Després es traslladaven cap a Cal Cosme. El foc es va veure des de Sant Vicenç dels Horts, on ell estava en aquell moment. Comenta que no es sap quantes noies van morir, i que després de l’accident les autoritats van retirar les víctimes amb celeritat i discreció. I parla de que el que va quedar dels edificis estaven plens de restes humanes, i que tot el conjunt va ser traslladat a un solar, continua descrivint que els gossos i les rates van anar allà atrets per la ferum de carn cremada,…

Inocencio Salmerón ens proporciona els testimonis d’Elena i Elisa Álvarez, veïnes del carrer Paris, que treballaven a la secció de pesatge de pólvora. Es veu que el encarregat, encara que havia estat advertit en repetides ocasions, tancava les caixes on s’embalaven els obusos amb un martell de ferro en comptes de fer-ho amb un de fusta. Quan es va produir l’incendi les empleades més pròximes van senyalar-li com a inductor. Les germanes no es recorden ni com ni per on van sortir, ja que les flames tancaven l’entrada principal.

Josep Ribas aporta declaracions de testimonis, i fins i tot un informe dels bombers.  No cita el número de morts, ni concreta el lloc concret de l’accident, però apunta a que segons testimonis  la causa probablement va ser un sabotatge de la “quinta columna”, que segons la viquipèdia seria una part de la població d’una ciutat o país que conspira en la clandestinitat contra el govern vigent. L’informe dels bombers descriu que els primers en arribar no es van poder apropar fins a 200 m de la via del tren degut a la metralla que queia. Van entrar al magatzem on estaven els projectils carregats i van tallar l’incendi per defensar el dipòsit de trilita. L’informe dels bombers comença a les 19:20, i a les 24:00 es considera que el dipòsit de trilita ja no corre perill, a les tres de la matinada acaben les explosions. Durant dies no van parar de les labors de prevenció i vigilància.

Us deixo les conclusions a vosaltres, i si en teniu més informació, ja sabeu!

REFERÈNCIES

29 Juliol 2011 | Categories: Anys 30, Cal Batllori, Cal Cosme (Cosme Toda), Cal Llopis, Carrer d'Enric Prat de la Riba, Construcció, Guerra Civil, Sant Josep | Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | 1 comentari

L’Hospitalet va ser la gran bòbila de Barcelona

Estava buscant informació sobre la Cosme Toda quan a l’hemeroteca de premsa digitalitzada del Departament de Cultura m’han saltat una sèrie de petits articles escrits als anys 80 sobre la nostra ciutat. L’autor és José Manuel Morales Medina un historiador, escritor, pintor i que inclús va rodar una película sobre el barri de Sant Josep,…

REFERÈNCIES

Buscador de premsa digitalitzada del Departament de Cultura 
El Barri de Sant Josep per José Manuel Morales, dins del núm. 6 (1988) dels Quaderns d’estudi del Centre d’Estudis de l’Hospitalet 

3 Juliol 2011 | Categories: Anys 70, Carrer d'Enric Prat de la Riba, Construcció, Sant Josep | Tags: , , , , , , , , , , , | 5 comentaris

Les xemeneies de les ceràmiques de Sant Josep

El nostre Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) crec que defensa totes les antigues xemeneies de maons que es troben repartides per la ciutat. Avui vull mostrar les que existien al voltant de Cal Cosme, al carrer d’Enric Prat de la Riba, entre el carrer del Canigó i Can Batllori, antigues terres del Baró de Maldà.

Abans a aquesta illa, a més del magatzems d’oli de Can Bau, teniem tres empreses dedicades a la ceràmica, de les quals sols persisteix, Cosme Toda (Cal Cosme); les altres dues, Cal Batllori i Cal Llopis, ja fa temps que van plegar i sols ens queden les casetes i les xemeneies, que juntament amb els dos edificis antics de Cal Cosme estan protegides pel PEPPA. Segons aquest document, Cal Cosme es va fundar al 1883, igual que Can Llopis; Can Batllori va ser la primera i crec que també l’última en produïr, la seva construcció és original de 1874 i segons el PEPPA pot ser encara funcionava al 2001.

Pot ser l’edifici més impressionant és la gran nau de Cal Cosme, obra de Ramón Puig i Gairalt, construida a l’any 1923. Si voleu saber molt més d’aquestes empreses, trobareu molta informació i imatges al llibre de la Matilde Marcé que deixo a les referències, també trobareu algunes contradiccions amb les dates que us dic, però bé, aquestes són les oficials. El PEPPA diu sobre Cal Cosme: “Tiene sótanos de gran belleza que antiguamente se dedicaban a secaderos de lodo, con bóvedas de medio punto y estructura de catacumba; hoy desocupados. Mantiene los railes de las vagonetas y pozos de extracción de tierras, que aún tienen agua,…”

A la següent fotografia, realitzada a l’any 1933, podem veure en primer pla els horts de Cal Calona de la familia Estruch, que ara son l’illa entre el carrer de Batllori i de Ventura Gassol, on es va construir el cinema Sant Josep, que en poc temps es va tranformar en Stadium,… Els primers edificis són els de l’empresa Cal Batllori, de la qual també veiem la xemeneia de la caldera de vapor, amb un aspecte diferent a l’actual, sense els tirants de ferro que ara té.

La següent xemeneia també és conserva, és la de la caldera de vapor de Cal Llopis, que com veiem ja disposa de tirants de ferro i d’una sanefa de maons a l’extrem superior que la fa diferent a la resta. Les quatre xemeneies restants, actualment desaparegudes, són les de Cal Cosme.

A la següent imatge de data desconeguda, que trobareu al lloc web de Cosme Toda, veiem les seves xemeneies i també la de Cal Llopis. Per cert, ahi vaig trucar a l’empresa presentant-me com un aficionat a l’historia de la ciutat i vaig preguntar si fan visites guiades per l’edifici de Ramon Puig i Gairalt, la persona que em va atendre em va comentar que de vegades van col·legis però que parlés amb la responsable de màrqueting, això ho intentaré dilluns, però no sé si algú de vosaltres estaria d’entrada interessat en fer una visita,…

Per cert, com segurament sabreu existeix un projecte per reurbanitzar l’illa on es situen aquests edificis des de fa uns 12 anys (deixo unes referències). El fet és que fa res s’han tirat a terra una sèrie de naus industrials que portaven un temps  desocupades (el Vaya-Vaya també), i això el que ha permès és que Cal Cosme, que quedava ocult darrer d’elles, ara quedi una mica més visible; per exemple, una fotografia d’ahir,…

Es una mica llarg, però no puc acabar aquest article sense reproduir un text del llibre de Joan Perelló, l’antic batlle de la nostra ciutat: “Distingirem fàcilment dos gegants, dos gegants de pedra, dos gegants morts, dos gegants als quals el progrés i les noves tècniques comunicaren una tremenda decissió, un despietat veredicte: 

«A partir d’avui, no sols no podem assegurar-vos la vostra permanència  – tan altiva i desafiant-, sinó que d’ara endavant restareu sense un alè de vida, momificats. Si teniu sort i algún equip d’arquitectes decideix, per melangia o detall ornamental, que resteu dempeus, no ens hi oposarem, però tingueu present que el desenvolupament i tot el que comporta no estan per romanços. Ja no escopireu més fum, els fogars restaran apagats, ja no us caldrà atiar les flames amb els vostres xuclets.

Els homes han aixecat molts obeliscs en commemoració de victòries guerreres i altres tragèdies, també per memorar fets notables. A vosaltres, xemeneies de Cal Cosme, Cal Llopis i Cal Batllori, us alçaren perquè sense vosaltres no hauria estat possible que la terra verge es convertís en terra fossilitzada. La vostra missió ha acabat. Continuareu notant el fred, la calor, la pluja i el vent, però ja mai les vostres entranyes sentirien l’embranzida del fum calent, d’una saba que cerca la fugida per fer que l’argila sofreixi una metamorfosi i es converteixi en rajoles, cairons, teules i estris d’ús diari».

Sou mòmies, mòmies mortes com totes les mòmies, però capaces de guardar el testimoni d’un temps que s’esmunyí, no diré si millor o pitjor, però que fou el vostre temps, un temps que vosaltres, xemeneies apagades, compartíreu amb una gent, una breu mostra de la qual encara restem, gent d’il·lusions, si no apagades del tot, sí ja força amortides”.

REFERÈNCIES

2 Juliol 2011 | Categories: Anys 30, Anys 70, Anys 80, Cal Batllori, Cal Cosme (Cosme Toda), Cal Llopis, Carrer d'Enric Prat de la Riba, Carrer de Batllori, Carrer del Canigó, Construcció, PATRIMONI ARQUITECTÒNIC, Sant Josep | Tags: , , , , , , , , , , | 3 comentaris

Fent geologia sota la Ronda de Dalt

L’altre dia vaig trobar a la biblioteca un llibre sobre el medi físic del nostre municipi i m’ha semblat tant interessant que traslladaré part d’un capítol. Avui toca una mica de Geologia (perduda)!

Parla sobre un jaciment del Pliocé que existia al torrent de Can Nyat (o Nyac, encara no sé com es diu) i que va “quedar ocult” quan van fer la ronda de Dalt; al croquis inferior la veureu al costat del número 1. No feu cas a la reconstrucció actual que he pegat al costat, la he fet a “boleo” amb una intenció sols indicativa.

A la imatge inferior veiem el talús del torrent de Can Nyac a l’alçada del pati de la Bòbila ja desapareguda; segons diu el text (1986) era l’única que encara funcionava a l’Hospitalet i es situava just al límit amb Esplugues; per situar-nos més, la ronda ara passa just per aquí i l’aqüeducte quedaria a ma esquerra.

A la paret em sembla veure un parell de forats que podrien ser les entrades d’aquells refugis antiaeris que posteriorment es van fer servir com habitatges després de la guerra, i del que queda un sense cap tipus de protecció més avall del torrent.

La imatge següent, es correspon amb el rectangle més gran de la fotografia anterior, i en ella podem observar la geologia del Samontà del nostre municipi: A (sorres grogues del Pliocè), B (graves fluvials), C (Argiles vermelles amb localment capes de graves) i D (Llims groguencs amb molt nòduls calcaris).

A les sorres del Pliocè es podien observar petits mol·luscs, foraminífers, restes d’eriçons,…. el que indicava que es van generar en un ambient de platja, de quan el mar cobria el Barcelonès i la vall baixa del Llobregat, i estava directament en contacte amb la serra de Collserola. Els materials C i D es corresponen amb el Quaternari, del que també escriuré,…

La següent imatge es correspon amb el rectangle més petit i les lletres es corresponen amb les mateixos materials, la A amb les sorres de platja, i la B amb graves de riu (ben rodades i englobades amb una matriu sorrenca). Com es veu, el contacte entre els dos materials és molt clar i ens defineix que en aquell moment geològic la platja va ser coberta pels materials del riu.

Com deia a l’anterior article sobre el Pliocé de l’Hospitalet, el que tenim aquí són les sorres del Plasencià,(3,4-1,64 milions d’anys). Existien diversos jaciments al nostre municipi amb molts fòssils, sobre tot mol·luscs i fulles d’arbres, però em temo que ja sols els trobareu a col·leccions particulars o al fons del museu d’història de la nostra ciutat.

REFERÈNCIES

  • L’Hospitalet. El medi físic. (1986) realitzat per Antoni Domínguez Ximénez i Ramon Julià Brugués.  Núm 4 dins de la col.lecció Quaderns Urbans. Editat per l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, l’Àrea de Cultura, Ensenyament i Esports i el Departament de Dinàmica Educativa.
  • Troballes sobre el Pliocè de l’Hospitalet de Llobregat (dins d’aquest bloc)

26 Juny 2011 | Categories: Anys 80, Construcció, Edats geològiques, Sanfeliu, Torrent de Can Nyac | Tags: , , , , , , , , | 2 comentaris

Ca l’Arrufí

Avui reprenc aquella llista sobre els establiments comercials més antics de la ciutat, que com sabeu està basada en uns premis que concedeix anualment l’ajuntament des de fa uns 10 anys. Com ja deia, em sonava que hi havia un establiment que encara no havia rebut aquest homenatge, i em basava en que Ca l’Arrufí es citava al 2004 a un llibre de l’antic alcalde de l’Hospitalet, Joan Perelló i Masllorens, com un establiment quasi centenari, i que “de segur era l’establiment més antic del barri de Sant Josep”

Ca l’Arrufí és un comerç de materials de construcció que es troba al carrer d’Enric Prat de la Riba, 158. No en té un cartell que cridi l’atenció ni una decoració llampant, ja que tothom el coneix i suposo que té clients de tota la vida. El fet és que m’he ficat a molestar una estona i m’he trobat a Enric Arrufí, el net del fundador, Baptista Arrufí, que amb 65 anys encara està allà, al peu del canó, després de que també ho fes el seu pare, també Enric Arrufí.

M’ha rebut al túnel que fa d’entrada al pati on tenen emmagatzemats tot de materials de construcció, i res,… l’he explicat que sóc una aficionat a la historia local, que havia llegit sobre l’antiguitat de l’establiment i també que m’havia sorprès que encara no hagi rebut cap homenatge. Ell m’ha respost que sí, que tothom li pregunta el mateix, però que no sabia quina era la causa,… que pot ser – rient fent broma-  no queia molt bé als de l’ajuntament,…

Allà mateix té una petita oficina i m’ha ensenyat el rebut més antic que conserva amb la capçalera de l’empresa, i és de 1940, una proba documental de fa 71 anys. No sé si és això el que busquen a l’hora de decidir a qui li fan els homenatges; però que si no és suficient crec que els veïns poden donar testimoni de la seva antiguitat, tal com ho va fer Joan Perelló.

Dins del pati m’ha comentat com era abans l’establiment: molt més gran, l’edifici que converteix l’entrada en un túnel encara no existia, i tampoc el adjacent que dona cap a Santa Eulàlia. Tot era un gran solar on es confeccionaven enllosats, panots per a voreres, tubs, safareigs i tot el que artesanalment podia fer-se amb aigua i ciment, de fet Martí m’ha comentat que desviaven la riera per tal d’aprofitar l’aigua en aquests processos.

M’ha ensenyat un dels antics coberts “fossilitzats” dins de les parets de suports dels actuals, i una porta tapiada. També m’ha dit que abans tenien una sortida que donava cap a muntanya i sortien per un passadís que encara existeix i te sortida cap al carrer de Rodés.

Joan Perelló diu al seu llibre: “Com a curiositat recordo que, després de la guerra – l’obrador era perfectament visible des del carrer- la gent de Ca l’Arrufí omplia de ciment pastat unes motlles voluminosos, quan el ciment quallava i els motlles eren retirats, apareixia, ni més ni menys, que una reproducció de la famosa escultura de Miquel Àngel, la Pietat”  i amb una foto menciona que es pot trobar al fons del magatzem, on encara continua. Una Pietat sense la ma esquerra, ja que segons l’Enric li va trencar fa molt de temps un dona molt beata de tant fer-la servir per agafar-se quan s’aixecava després de resar-li.


REFERÈNCIES

Joan Perelló i Masllorens “Passejant pel carrer d’Enric Prat de la Riba” (2004) Publicat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet (Al carrer Santa Anna)

20 Abril 2011 | Categories: Carrer d'Enric Prat de la Riba, Comerç, Construcció, Sant Josep, Segle 19 (XIX) | Tags: , , , , | 6 comentaris

Barriada de la Granota, 1947

Un dels primers barris o barriades de la Florida va ser la de la Granota, que es trobava no molt lluny del cementiri de Sants, a tocar de l’antiga bòvila de la Florida. En aquell moment el formaven els carrers paral·lels de Martí Blasi (ara Finestrelles), de la Verge de Núria (ara Collserola), de Felip Pedrell, creuant-los pel mig el carrer de Llevant i per sota el carrer del Pedraforca, encara que no sé si aquests noms són els mateixos d’abans.

El barri era de cases baixes, pot ser de principis del segle XX, de quan la primera onada immigratòria que va atreure a tantes persones del sud d’Espanya. He llegit que el nom del barri procedeix de que havia existit una casa de mala fama, pot ser de dones de mala vida, que li deien la Granota, això diu a aquest document sobre la recuperació de la memòria oral del barri de la Florida.

També diu que caminar pels carrers era tota una aventura, ja que estava tot ple de fang quan plovia, no hi havia clavegueram i tampoc quasi enllumenat públic. Els veïns d’aquest barri solien dependre per tot del barri de Collblanc, ja que era el més accessible, encara que s’havia de travessar el Torrent Gornal. A Collblanc es trobaven els tranvies, i era el camí més ràpid per arribar al metro de Santa Eulàlia.

També he pogut llegir a aquest document que parla sobre els bombardeigs a la ciutat que a la guerra civil, entre el 27 d’abril de 1937 i el 19 de gener de 1939 es te constància de que van caure tres bombes.

i poca cosa més,… i vosaltres, sabeu alguna cosa més?

REFERÈNCIES

Les imatgés són de l’Institut Cartogràfic de Catalunya

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. Alberto Rebaque Rivas Alguna vez jugué de pequeño en el parque de la Granota, y siempre me extrañó ese nombre.
  2. Manuel Domínguez López On ara hi ha el Pere Lliscart, en la primera meitat dels 70’s hi havia una mena de granja on la meva mare anava a comprar conills vius.
  3. Álvaro Fernández Lago Yo también recuerdo esa granja, al pasar por delante, si te asomabas por las rendijas, podias ver las jaulas con las gallinas, todas alineadas.

23 Novembre 2010 | Categories: Anys 20, Anys 30, Anys 40, Avinguda del Torrent Gornal, Barriada de la Granota, Carrer de Collserola, Carrer de Felip Pedrell, Carrer de Finestrelles, Carrer de la Verge de Núria, Carrer de Llevant, Carrer de Marti Blasi, Carrer del Pedraforca, Construcció, EMPRESES - INDÚSTRIA, Guerra Civil, La Florida | Tags: , , , , , , , , , | 2 comentaris