Una fassina al carrer d’Enric Prat de la Riba
Avui no tinc foto antiga, tan sols tinc aquest simple anunci que he trobat a una Guia de Barcelona de 1925:
L’he trobat i m’ha donat per mirar que hi havia ara a aquesta direcció, al 148 d’Enric Prat de la Riba, i sí, resulta que he trobat un edifici antic, segurament el mateix on era la fàbrica. Ara allà tenim la botiga Decoració Sant Josep i el Celler d’en Pep.
També he recordat que Josep Perelló i Masllorens va escriure un llibre indispensable pels que viviu a aquest carrer, i m’he posat a buscar entre tots els seus records a veure si trobava els d’aquest edifici, i sí, aquí els teniu:
El local acostat al carrer de l’Estrella que acull la botiga Decoració Sant Josep és antic però espaiós i plaent De nit una lluminària generosa s’emmiralla amb els teixits que seran cortines o cobertors, i l’establiment adquireix un matís refulgent. Per accedir-hi cal superar un esglaó d’una alçada un xic superior a la normal, de segur que els constructors no es fiaven ni un pèl de les avingudes de la riera dels Frares, aleshores a cel descobert. Quan la riera es desbordava i ajuntava el seu cabal al de les aigües que, enfurismades, baixaven pel carrer de l’Estrella , la zona es convertia en un llac. Cal deduir, doncs, que el mestre d’obres coneixia l’alçada dels negaments i , previsor, no escatimà l’alçada de la planta de l’edifici.
En aquest punt no sempre s’han confeccionat cortines. Jo, d’infant, abans de la guerra, recordo dues fileres de bótes, una a cada costat de les parets, pintades totes del mateix to marró, proveïdes d’unes aixetes lluentíssimes, a sota cada aixeta un gobelet de fusta disposat per recollir un possible degoteig de líquid.
Aquest celler era conegut amb el nom de la fassina, atès que , en un annex del local, s’hi destil·lava vi per obtenir aiguardent. Quan l’alambic funcionava, el carrer s’omplia d’una flaire intensa de matafaluga [anís]. La meva mare, que era abstèmia total, passava una mala estona. Després de la guerra, celler i fassina foren regentats per la societat Coromines i Tort; aquesta societat contractaria un aprenent joveníssim quasi un nen, el meu gran amic Jacint Castells i Tarragó, – els temps eren prou durs-; en aquells dies també formava part de la plantilla que tenia cura del celler i la fassina, un hospitalenc prou conegut, el compositor Jaume Ventura i Tort.
El celler canviaria de mans dues vegades – la fassina ja no tornaria a funcionar-, l’última el 1950 quan el matrimoni format per Pere Ribas i Encarnació Piñol es disposaren a perseverar en la venda de vins i licors. Tenien tres fills: Josep, el gran, i duies nens bessones extraordinàriament semblants, costa distingir quina era l’Anna Maria i quina la Maria Teresa. En arribar 1970 -ja mort Pere Ribas-, l’espai fou sotmès a una profunda transformació. Josep Ribas continuarà l’activitat vinatera i licorera a l’espai posterior de la finca i, a l’antic celler, la vídua Ribas i les seves filles endegaren quelcom tan diferent de vendre vi com pot ésser la confecció de cortinatges. I fins ara.
Deixeu-me dir que l’atractiu aparador que en Josep Ribas, amb tanta atenció, té obert a la façana de l’edifici era, fa seixanta anys, la porta d’entrada a la destil·leria.
Alambí de la Fassina Balanyà de l’Espluga de Francolí
En Joan Casas i Fuster, a un llibre seu sobre la indústria de la ciutat al segle XIX, ens situa aquesta fassina com un lloc de referència als seus records infantils, ens diu que va tardar molt temps en assabentar-se de que allà es feien begudes alcoholiques i en aquell moment és va produïr quelcom interessant:
Aleshores vaig saber que aquella fassina em lligava amb les vinyes que ja gairebé havien desaparegut quan jo vaig néixer [1950], que era el meu fràgil pont amb la tradició rural mediterrània del meu poble que, a la meva infantesa, era ja un paisatge tan arqueològic com les piràmides d’Egipte.
REFERÈNCIES
- Passejant pel carrer Enric Prat de la Riba. Escrit per Joan Perelló i Masllorens i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular l’any 2004
- La formació de la indústria a l’Hospitalet del s. XIX . Escrit per Joan Casas i Fuster i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’any 1985
- Fassina Balanyà de l’Espluga de Francolí
Carrer d’Enric Prat de la Riba, 1957
L’Albert Graells m’ha enviat una nova fotografia de 1957, que situa al carrer d’Enric Prat de la Riba (en aquell moment del Generalísimo Franco), cantonada amb el carrer de Fabregada.
Veiem també un Citroën traction avant i un autobús que segurament ve de Santa Eulàlia, pot ser fa la línia H. Al bloc ja vaig compartir imatges d’alguns Pegasos de la mateixa línia, però d’aquest autobús no sé ni la marca,…
Per la meva part he agafat una foto aèria del 1958 i he assenyalat des d’on crec que es va realitzar la fotografia, es a dir, una mica després de passar el carrer de Vilumara
M’he anat allà amb el google street view i aquest seria el lloc l’any 2008. La Farmàcia espero que sigui al mateix lloc (encara que sigui a un edifici nou), per que l’he utilitzada per situar-me. Tinc una guia de comerços de 1951 i a aquest carrer sols em surten dues farmàcies, la de M. Raventós, al núm. 196, i la de Juan Riera Tortosa, al núm. ?61 (aquesta encara existeix al mateix número, i pel que he trobat també la van portar els hereus de Juan Riera Tortosa); cap coincideix amb l’actual, ni amb la numeració, núm. 212, ni amb el nom, Farmacia Soucheiron Almela. Pot ser en al algun moment van canviar la numeració?
REFERÈNCIES
Fotografies d’accidents, 1965
Durant el temps que Nicanor Molina va estar treballant de guàrdia urbà una de les seves funcions era fer fotografies i apuntar les dades dels vehicles involucrats als accidents que ocorrien a la ciutat. Ahir li vaig demanar que m’enviés algunes amb l’objectiu de, més que veure els vehicles sinistrats, veure els carrers de la ciutat de mitjans dels anys 60. Espero que no molestin o portin mals records a ningú.
Aquesta primera és del 5 d’octubre de 1965 i Nicanor la situa al carrer del Generalísimo amb el del Crucero Baleares, es a dir, Enric Prat de la Riba amb Ventura Gassol, més o menys on era el Cine Stadium (1958-1984). Es veu que el Land Rover no va cedir el pas a la Vespa i es van estabellar davant se la xurreria G. Rodrigo?
El següent accident es va produir a la Gran Via, a l’alçada de Feixa Llarga. El camió va donar per darrere a l’autobús.
El 29 de juliol de 1965 a la Gran Via, entre el carrer de l’Alhambra i la caserna de Lepanto quatre cotxes van xocar.
Una altra col·lisió amb una Vespa, en aquest cas va ser amb un taxi, el 17 de juliol de 1965 al carrer Miquel Romeu, entre Cobalt i Carretera del Mig, pot ser a l’alçada del número 118.
En aquest cas és un camió que es va incendiar de manera fortuïta, va pujar dalt de la vorera i es va portar un arbre per davant. Va ser el 8 de juliol de 1965 a l’avinguda d’Isabel la Catòlica.
Les dues següents són del mateix accident, el 12 d’agost de 1965, al costat de la caserna de la Remunta. A ma dreta es veu l’entrada a la CAMPSA i en sentit a Cornellà un restaurant que es veu que era molt famós, m’ha comentat en Nicanor que allà s’havia fet algun acte de la Guàrdia Urbana. Es curiós què bé es veu el campanar de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, que baixes eren les cases del carrer Major.
Les estatues hospitalenques de Cienfuegos, Cuba
Avui marxem cap a Cuba, concretament cap a Cienfuegos, ja que resulta que han tingut l’idea d’iniciar una col·lecció de ceràmica catalana del segle XIX. Es veu que a diferents edificis històrics de la ciutat, que és Patrimoni Mundial des de 2005, existeixen un munt d’escultures d’aquestes característiques, i resulta també que moltes es van fabricar a la nostra ciutat.
Les que teniu aquí sota es troben al Museu Provincial (antic Casino Español) des del 1982; tenen una alçada de metre i mig, i representen el comerç i la industria. Formaven part d’un edifici construït l’any 1893 on existien quatre figures més, dues les va destruir un huracà, i les altres dues encara perduren però en molt mal estat. A la ciutat encara queden per catalogar moltes peces menors també d’origen català.
L’edifici del Museu, construït l’any 1894, també es troba decorat amb un bust hospitalenc representant al pintor flamenc Antón van Dick, que ara estan restaurant; però antigament, quan era el Casino, també exisitien escultures de Cristóbal Colón, Cervantes, Michelangelo i també del general Joan Prim.
A Cienfuegos han reconegut aquestes escultures, excepte la del general Prim, a un catàleg artístic publicat l’any 1863 per la fàbrica can Barella, que es trobava a l’actual barri de Sant Josep, concretament a la carretera Provincial (ara carrer d’Enric Prat de la Riba) núm. 79, on es creua amb el carrer de los Castillejos.
Aquí teniu un vídeo d’un expert de l’Oficina del Conservador de Cienfuegos on explica la història,…
Can Barella és va fundar l’any 1857 per Antonio Antonés, però l’any 1866 la propietat passa al que probablement era el seu soci, Joaquim Barella; l’any 1877 passa al seu fill, l’any 1879, aquest li traspassa la fàbrica al seu germà, i l’any 1915 passa a Antoni Puig. L’empresa a finals dels any 20 va entrar en crisis fins que plega abans d’iniciar-se la Guerra Civil,. Durant aquesta, la fàbrica es va saquejar, i també van empresonar i fer desaparèixer per sempre a Antoni Puig.
Es sap que algunes de les escultures les va dissenyar l’escultor ceramista Francesc Pastor i Borrell, més conegut com Burbena.
Sobre el General Prim es veu que va visitar la fàbrica l’any 1863, i també entre els anys 1869-1870, quan probablement era President del Govern.
REFERÈNCIES
- Notícia a Art Cuba.com
- Can Barella, crónica de una bóbila hospitalense, de Pilar Firmas Muray
- Indústries i obradors a l’Hospitalet (1a. part), escrit per Matilde Marcé i Piera i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular l’any 2001.
- 25 imatges de l’historia de l’Hospitalet, escrit per Francesc Marcé i Sanabra i publicat pel Museu d’Història de la Ciutat l’any 1979
- Biografia de Joan Prim i Prats
- Bloc sobre el patrimoni de Cienfuegos
Barri de Santa Eulàlia, 1963
A aquesta fotografia de 1963 podem veure parcialment tres barris, encara que del que més es veu és del de Santa Eulàlia, intentaré descriure una mica el que reconec dels altres dos també. Segur que em deixo moltes coses, així que si teniu qualsevol record,… podeu enriquir tranquil·lament aquest text:
A la part inferior trobem el barri de Sant Josep amb l’antic camp de futbol en primer terme; també on ara trobaríem les piscines municipals, aquí veiem camps de conreu, amb una casa que es deia Ca l’Alemany. Entre el carrer del Torrent Gornal (ara de Rosalia de Castro) i les vies del ferrrocarril trobem una alineació de cases, de la qual sols queden vuit-nou cases baixes a l’alçada del carrer de Josep Tarradellas i Joan. Al costat dret del túnel que enllaça el carrer d’Enric Prat de la Riba amb el de Santa Eulalia trobem Marbres Rodón i a l’altre costat veiem l’entrada del garatge Artigas.
De la Torrassa veiem el seu “skyline” a sobre del talús despoblat que separa el sector de la Marina del Samontà i on ara trobem el parc.Veiem l’estació reguladora de Sants i a dalt, encara no s’ha construït l’ambulatori. Al fons podem veure el pont d’en Jordà que ens porta a Santa Eulàlia, i a l’estació del metro.
Darrere d’on ara s’alça l’edifici de l’antiga Vanguard existia i podem veure una masia que es deia ca n’Alós, de les més antigues de la ciutat, com a mínim del 1732. Aquesta masia li va donar nom a un carrer proper del barri de Sant Josep, a l’altre costat de la via, creuant el pont que es veu (i que ara li diem pont de la Vanguard, no sé com es deia abans). La primera xemeneia que veiem és la d’una bòbila que es deia Ceràmica Cusó (antiga Casa Abadal) i que es situava al núm 218 del carrer de Santa Eulàlia. A l’altre costat del carrer, com en una illa, l’esglèsia i l’ermita, una mica oculta, de Santa Eulàlia de Provençana. Les dues següents xemeneies cap a Sants, són de la fàbrica tèxtil Can Trinxet, de la qual sols queda una nau i la xemeneia més propera, la resta són pisos. A la part dreta de la fotografia viem els rails del carrilet encara sense soterrar, i fins al carrer de Jansana, camps de conreu, on ara trobem alts edificis,…
Bé, segur que vosaltres trobareu moltes més coses que jo, us deixo, que és tard,…
REFERÈNCIES
L’autobús de la línia “H” (L’Hospitalet – Santa Eulàlia)
Fa una setmana Miguel Medina m’enviava entre d’altres fotografies, aquesta de 1956, on surt el seu yaye José López Ruiz junt a l’autobús que conduïa fent la línia de l’Hospitalet fins a Santa Eulàlia a la companyia Oliveras SA.
Segons l’imprescindible lloc web de José Mora el recorregut era plaça de l’Ajuntament, carrer de Calvo Sotelo (actual carrer Major), carrer del Generalísimo Franco (actual d’Enric Prat de la Riba) fins el metro de Santa Eulàlia. També diu que en alguns moments de la seva història va ser coneguda amb l’indicatiu “H” i actuava com a servei complementari i limitat a la línia “HB” entre l’ajuntament de l’Hospitalet i la plaça d’Espanya de Barcelona.
En novembre de 1972 les línies “H” i la “HB”, per tal de descongestionar la plaça de l’Ajuntament, canvien la seva terminal de la plaça anterior al carrer de la Tecla Sala.
El que no sé veure és on es va realitzar la fotografia,… algú recorda el cartell de Norit que hi ha a la tenda del costat??
A la web citada també surten aquests dos altres Pegasos de la mateixa companyia i línia. Les imatges en blanc i negre són també de 1956 i del fotògraf hospitalenc Brangulí; la que té un color més salmó és de data indeterminada, però com veieu la matrícula segurament és del mateix any,…
REFERÈNCIES
Un retall de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat, 1850
A la memòria del primer pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic de la nostra ciutat tenim unes molt interessants Notes sobre la història de les transformacions urbanes a l’Hospitalet de Llobregat escrites per Joan Casas a l’any 1983. Aquest text també el va editar la Ponència d’Ensenyament Dinàmica Educativa dins dels Quaderns Urbans núm. 3 sota el títol De pagesos a aturats, que és d’on he tret aquests plànols, de baixa qualitat, però que encara així ens donen molta informació sobre aquesta part de la ciutat a l’any 1850.
“Plano geométrico de la porción detallada en el estado de este mnm. regable con las aguas procedentes del Río Llobregat por medio del canal titulado Serma Sra Infanta Dª Luisa Carlota de Borbón construido a espensas de los terratenientes de su comprencion” (entre 1817 i 1819), per tant queda clar que el que tenim és un plànol de part del canal de la Infanta, que és la línia que ens limita el plànol pel nord. Com veieu el ferrocarril encara no surt, tan sols falten quatre anys per que el construeixin paral·lelament al canal.
Al sud tenim la carretera antiga del Prat, que anava per sota de l’actual carrer de les Ciències; a llevant es dibuixa l’antiga frontera amb el municipi de Santa Maria de Sans, i cap a ponent, de dalt a baix, sinó erro, els següents carrers: el de l’Estrella, fins al carrer d’Enric Prat de la Riba, després l’avinguda de la Fabregada, fins la carretera del Mig (o de la barca del Prat), i més cap al sud la carretera de l’Hospici, esborrada totalment i que passaria per Bellvitge, concretament pel carrer de França i després creuant els blocs que hi ha entre el passeig de Bellvitge i l’avinguda de Europa; just a on gira el camí ara passa l’AVE soterrat i un munt de vies en superfície que encara no existien, com tampoc l’avinguda de la Gran Via.
Aquest mapa també ens permet observar, a la dreta, el sector que va passar a mans Sants anys després i que ja vaig comentar al post sobre la Mitja Galta (teniu un enllaç a les referències).
He senyalat amb rectangles verds tot el que crec que són edificis, crec que em deixo uns quants per prudència fins que obrin l’arxiu municipal. Els dos punts taronges són els molins fariners de Lleonart i el de la Bordeta, moguts per les aigües del canal.
Què queda d’aquests rectangles verds? De torrent Gornal cap a ponent no en queda cap, fa res l’ajuntament seguint les queixes dels veïns per problemes de salubritat, va tirar a terra l’últim, l’edifici del carrer Juan de Toledo, de l’any 1765, i que encara així no estava dins del patrimoni arquitectònic de la ciutat (també deixo un enllaça a sota).
Per sota de la carretera de la barca del Prat he buscat Cal Gotlla, l’edifici més antic que ens queda a aquesta part de la ciutat, però no l’he trobat, ja que en principi és 10 anys posterior al mapa.
Amb el mapa següent, que he agafat del lloc web de l’Arxiu Històric Santa Eulàlia de Provençana, podrem veure molt millor la part de llevant. Tan sols he pogut localitzar tres edificis actualment dempeus: l’ermita, Can Colom i pot ser, encara que no queda molt clar el moment del seu origen, Cal Bitllera, també anomenada l’Escorça. A sobre del canal també podem trobar l’edifici de la Torrassa,… per tant ens queda ben poca cosa.
Un tema també interessant és que molts dels carrers i illes actuals conserven les línies de les antigues propietats agrícoles, i aquestes del sistema de regatge que es va crear amb el canal de la Infanta, però això ja el deixo per vosaltres,…
REFERÈNCIES
- P.E.P. Protecció Patrimoni Arquitectònic 1985 /000162/B (Notes sobre la història de les transformacions urbanes a l’Hospitalet de Llobregat de Joan Casas i Fuster, 1983)
- La Mitja Galta
- Edificis del carrer de Juan de Toledo
- Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana
Impressions de l’Hospitalet de 1928
Aquest article escrit a l’any 1928 ens presenta els projectes previstos per la nova ciutat durant l’alcaldia de Tomàs Giménez Bernabé (Dictadura de Primo de Rivera) i també el ja fet des de que va entrar a l’alcaldia a l’any 1923. Es mencionen les obres de sanejament (483.000 pts), la pavimentació dels carrers (700.000 pts.), i aquestes quantitats em recorden que a l’any 1922-23 l’ajuntament va ingressar 83.980 pessetes en concepte d’indemnització per compensar l’agregació per part de Barcelona de les més de 900 hectàrees de la nostra marina, podeu jutjar si la quantitat era justa,…
L’article també ens parla de la construcció de l’edifici de correus, la prolongació de la Granvia, ja que allà pensaven construir l’aeroport, un hipòdrom i camps d’esports. També ens parla de construir unes escoles d’avicultura i sericicultura, i de les escoles primàries municipals ja construïdes, així com una altra d’Arts i Oficis i una altra de “Corte y Confección”. A cada districte existia un patronat que s’ocupaven de les necessitats de les persones sense recursos, i a més subvencionava als obrers (dels dos sexes) la meitat de les aportacions al Retiro Obrero Obligatorio.
Trobareu també una petita biografia de Ramon Puig i Gairalt, autor de molt edificis i dels plànols de l’eixample i reforma de la ciutat.
REFERÈNCIES
Apunts sobre els fets de la nit del 17 de novembre de 1938
Hoja Oficial del Lunes. Any II, núm. 91, 21.11.1938
Ja fa temps que llegeixo versions sobre els fets de la nit del 17 de novembre de 1938 a les ceràmiques del barri de Sant Josep i avui al menys volia indicar totes les que he trobat.
El document anterior procedeix d’un diari gallec del bàndol rebel i és la versió més catastrofista que he trobat dels successos. Podem posar a l’altre extrem el que van dir des de més a prop, des de La Vanguardia a l’altra bàndol de la guerra, on no es menciona cap mort i tot va estar controlat. Ja veieu que intentar fer quelcom objectiu a partir de les hemeroteques d’aquest període és impossible.
La Vanguardia, 20.11.1938
També afegeixo el següent, escrit des de Paris, on confonen el lloc de l’accident.
Labor - Any V, núm. 414, 01.12.1938
Jose Manuel Morales en el següent article de l’any 1983 ens contextualitza els fets i a més ens posa sobre la taula els misteris a resoldre: En quina fàbrica va passar i l’origen de l’accident. Sembla que els morts no van ser 470 com deien a Galícia sinó 4 i 19 ferits
Com ja sabeu més o menys el que va passar a través dels retalls anteriors, ara faré un resum del que he trobat a alguns llibres:
Ramon Morales explica el seu testimoni i ofereix els rumors de que havia estat un espia infiltrat o bé un bombardeig molt ben calculat. Ens relata que es van refugiar a l’estació del carrilet de l’Hospitalet i que al dia següent van trobar troços de metralla fins a un quilòmetre de distància del lloc de les explosions.
Carles Santacana ens indica que l’organització causant podria ser Socors Blanc. Aquesta organització, pel que he trobat, era pronacional, clandestina i s’estenia per totes les zones republicanes (també s’anomenava Auxílio Azul); desenvolupava tasques d’informació i sabotatge, s’ocupava dels presos dels seu bàndol,… era la “quinta columna” que es menciona més endavant.
Matilde Marcé apunta també a 4 morts, però que els ferits van ser 18, a l’igual que a l’article de José Manuel Morales, no menciona l’origen d’aquestes dades. També diu que segurament l’accident es va originar a Cal Llopis.
Joan Perelló ens diu que Cal Llopis i Cal Cosme estaven comunicats, i era a la primera on es montaven i carregaven els projectils que es fabricaven, i que això ho feien noies desconegudes a la ciutat. Després es traslladaven cap a Cal Cosme. El foc es va veure des de Sant Vicenç dels Horts, on ell estava en aquell moment. Comenta que no es sap quantes noies van morir, i que després de l’accident les autoritats van retirar les víctimes amb celeritat i discreció. I parla de que el que va quedar dels edificis estaven plens de restes humanes, i que tot el conjunt va ser traslladat a un solar, continua descrivint que els gossos i les rates van anar allà atrets per la ferum de carn cremada,…
Inocencio Salmerón ens proporciona els testimonis d’Elena i Elisa Álvarez, veïnes del carrer Paris, que treballaven a la secció de pesatge de pólvora. Es veu que el encarregat, encara que havia estat advertit en repetides ocasions, tancava les caixes on s’embalaven els obusos amb un martell de ferro en comptes de fer-ho amb un de fusta. Quan es va produir l’incendi les empleades més pròximes van senyalar-li com a inductor. Les germanes no es recorden ni com ni per on van sortir, ja que les flames tancaven l’entrada principal.
Josep Ribas aporta declaracions de testimonis, i fins i tot un informe dels bombers. No cita el número de morts, ni concreta el lloc concret de l’accident, però apunta a que segons testimonis la causa probablement va ser un sabotatge de la “quinta columna”, que segons la viquipèdia seria una part de la població d’una ciutat o país que conspira en la clandestinitat contra el govern vigent. L’informe dels bombers descriu que els primers en arribar no es van poder apropar fins a 200 m de la via del tren degut a la metralla que queia. Van entrar al magatzem on estaven els projectils carregats i van tallar l’incendi per defensar el dipòsit de trilita. L’informe dels bombers comença a les 19:20, i a les 24:00 es considera que el dipòsit de trilita ja no corre perill, a les tres de la matinada acaben les explosions. Durant dies no van parar de les labors de prevenció i vigilància.
Us deixo les conclusions a vosaltres, i si en teniu més informació, ja sabeu!
REFERÈNCIES
- Coses de l’Hospitalet de Ramón Morales, editat per l’Ateneu de Cultura Popular dins de la col·leció Medusa, 4 (1990) – pàg. 58-60
- Victoriosos i derrotats al franquisme a l’Hospitalet (1939-1951) de Carles Santacana i Torres, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat a l’any 1994 – pàg 266
- Indústries i obradors a l’Hospitalet (1a part) de Matilde Marcé i Piera, editat per l’Ateneu de Cultura Popular dins de la col·leció Medusa, 15 (2001) – pàg. 42
- Passejant pel carrer d’Enric Prat de la Riba, de Joan Perelló i Masllorens, editat per l’Ateneu de Cultura Popular dins de la col·leció Medusa, 18 (2004) – pàg. 51-53
- Històries de Collblanc – La Torrassa, de Inocencio Salmerón Vargas, editat per l’ajuntament de l’Hospitalet – pàg. 266-267
- Bombardeigs i refugis a l’Hospitalet (1937-1939) de Josep Ribas Vinyals, editat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet, dins de la col·lecció Quaderns d’estudi, 23 (octubre 2010) – pàg. 71-73
L’Hospitalet va ser la gran bòbila de Barcelona
Estava buscant informació sobre la Cosme Toda quan a l’hemeroteca de premsa digitalitzada del Departament de Cultura m’han saltat una sèrie de petits articles escrits als anys 80 sobre la nostra ciutat. L’autor és José Manuel Morales Medina un historiador, escritor, pintor i que inclús va rodar una película sobre el barri de Sant Josep,…
REFERÈNCIES
Buscador de premsa digitalitzada del Departament de Cultura
El Barri de Sant Josep per José Manuel Morales, dins del núm. 6 (1988) dels Quaderns d’estudi del Centre d’Estudis de l’Hospitalet
Les xemeneies de les ceràmiques de Sant Josep
El nostre Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) crec que defensa totes les antigues xemeneies de maons que es troben repartides per la ciutat. Avui vull mostrar les que existien al voltant de Cal Cosme, al carrer d’Enric Prat de la Riba, entre el carrer del Canigó i Can Batllori, antigues terres del Baró de Maldà.
Abans a aquesta illa, a més del magatzems d’oli de Can Bau, teniem tres empreses dedicades a la ceràmica, de les quals sols persisteix, Cosme Toda (Cal Cosme); les altres dues, Cal Batllori i Cal Llopis, ja fa temps que van plegar i sols ens queden les casetes i les xemeneies, que juntament amb els dos edificis antics de Cal Cosme estan protegides pel PEPPA. Segons aquest document, Cal Cosme es va fundar al 1883, igual que Can Llopis; Can Batllori va ser la primera i crec que també l’última en produïr, la seva construcció és original de 1874 i segons el PEPPA pot ser encara funcionava al 2001.
Pot ser l’edifici més impressionant és la gran nau de Cal Cosme, obra de Ramón Puig i Gairalt, construida a l’any 1923. Si voleu saber molt més d’aquestes empreses, trobareu molta informació i imatges al llibre de la Matilde Marcé que deixo a les referències, també trobareu algunes contradiccions amb les dates que us dic, però bé, aquestes són les oficials. El PEPPA diu sobre Cal Cosme: “Tiene sótanos de gran belleza que antiguamente se dedicaban a secaderos de lodo, con bóvedas de medio punto y estructura de catacumba; hoy desocupados. Mantiene los railes de las vagonetas y pozos de extracción de tierras, que aún tienen agua,…”
A la següent fotografia, realitzada a l’any 1933, podem veure en primer pla els horts de Cal Calona de la familia Estruch, que ara son l’illa entre el carrer de Batllori i de Ventura Gassol, on es va construir el cinema Sant Josep, que en poc temps es va tranformar en Stadium,… Els primers edificis són els de l’empresa Cal Batllori, de la qual també veiem la xemeneia de la caldera de vapor, amb un aspecte diferent a l’actual, sense els tirants de ferro que ara té.
La següent xemeneia també és conserva, és la de la caldera de vapor de Cal Llopis, que com veiem ja disposa de tirants de ferro i d’una sanefa de maons a l’extrem superior que la fa diferent a la resta. Les quatre xemeneies restants, actualment desaparegudes, són les de Cal Cosme.
A la següent imatge de data desconeguda, que trobareu al lloc web de Cosme Toda, veiem les seves xemeneies i també la de Cal Llopis. Per cert, ahi vaig trucar a l’empresa presentant-me com un aficionat a l’historia de la ciutat i vaig preguntar si fan visites guiades per l’edifici de Ramon Puig i Gairalt, la persona que em va atendre em va comentar que de vegades van col·legis però que parlés amb la responsable de màrqueting, això ho intentaré dilluns, però no sé si algú de vosaltres estaria d’entrada interessat en fer una visita,…
Per cert, com segurament sabreu existeix un projecte per reurbanitzar l’illa on es situen aquests edificis des de fa uns 12 anys (deixo unes referències). El fet és que fa res s’han tirat a terra una sèrie de naus industrials que portaven un temps desocupades (el Vaya-Vaya també), i això el que ha permès és que Cal Cosme, que quedava ocult darrer d’elles, ara quedi una mica més visible; per exemple, una fotografia d’ahir,…
Es una mica llarg, però no puc acabar aquest article sense reproduir un text del llibre de Joan Perelló, l’antic batlle de la nostra ciutat: “Distingirem fàcilment dos gegants, dos gegants de pedra, dos gegants morts, dos gegants als quals el progrés i les noves tècniques comunicaren una tremenda decissió, un despietat veredicte:
«A partir d’avui, no sols no podem assegurar-vos la vostra permanència – tan altiva i desafiant-, sinó que d’ara endavant restareu sense un alè de vida, momificats. Si teniu sort i algún equip d’arquitectes decideix, per melangia o detall ornamental, que resteu dempeus, no ens hi oposarem, però tingueu present que el desenvolupament i tot el que comporta no estan per romanços. Ja no escopireu més fum, els fogars restaran apagats, ja no us caldrà atiar les flames amb els vostres xuclets.
Els homes han aixecat molts obeliscs en commemoració de victòries guerreres i altres tragèdies, també per memorar fets notables. A vosaltres, xemeneies de Cal Cosme, Cal Llopis i Cal Batllori, us alçaren perquè sense vosaltres no hauria estat possible que la terra verge es convertís en terra fossilitzada. La vostra missió ha acabat. Continuareu notant el fred, la calor, la pluja i el vent, però ja mai les vostres entranyes sentirien l’embranzida del fum calent, d’una saba que cerca la fugida per fer que l’argila sofreixi una metamorfosi i es converteixi en rajoles, cairons, teules i estris d’ús diari».
Sou mòmies, mòmies mortes com totes les mòmies, però capaces de guardar el testimoni d’un temps que s’esmunyí, no diré si millor o pitjor, però que fou el vostre temps, un temps que vosaltres, xemeneies apagades, compartíreu amb una gent, una breu mostra de la qual encara restem, gent d’il·lusions, si no apagades del tot, sí ja força amortides”.
REFERÈNCIES
- “Diari de l’Aeroport’ (1933) escrit pel Sr. Ventalló i que es pot trobar a l’Arxiu Gràfic de la Biblioteca de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC)
- “Indústries i Obradors a l’Hospitalet (1a part)” escrit per la Matilde Marcé i Piera a l’any 2001 i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet.
- “Passejant pel carrer d’Enric Prat de la Riba” escrit per Joan Perelló i Masllorens a l’any 2005 i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet.
- Barri de Sant Josep, 1947 (a aquest mateix bloc)
- Historia de Cosme Toda segons el seu lloc web (d’on he tret una de les imatges)
- Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA). Fitxes núm. 16, 17 i 18 (2001)
- Arquitectura ‘made in USA’ (per David Miquel a La Vanguardia, 23.02.1999)
- Graves diseña la ciudad del futuro en Cosme Toda (per Cristina Sánchez a L’Hospitalet, 08.03.1999)
- Primer paso para reconvertir Cosme Toda en una manzana urbana (L’Hospitalet, 30.04.2007)
- Treball de l’ETSAB Curs 2010-2011
Ca l’Arrufí
Avui reprenc aquella llista sobre els establiments comercials més antics de la ciutat, que com sabeu està basada en uns premis que concedeix anualment l’ajuntament des de fa uns 10 anys. Com ja deia, em sonava que hi havia un establiment que encara no havia rebut aquest homenatge, i em basava en que Ca l’Arrufí es citava al 2004 a un llibre de l’antic alcalde de l’Hospitalet, Joan Perelló i Masllorens, com un establiment quasi centenari, i que “de segur era l’establiment més antic del barri de Sant Josep”
Ca l’Arrufí és un comerç de materials de construcció que es troba al carrer d’Enric Prat de la Riba, 158. No en té un cartell que cridi l’atenció ni una decoració llampant, ja que tothom el coneix i suposo que té clients de tota la vida. El fet és que m’he ficat a molestar una estona i m’he trobat a Enric Arrufí, el net del fundador, Baptista Arrufí, que amb 65 anys encara està allà, al peu del canó, després de que també ho fes el seu pare, també Enric Arrufí.
M’ha rebut al túnel que fa d’entrada al pati on tenen emmagatzemats tot de materials de construcció, i res,… l’he explicat que sóc una aficionat a la historia local, que havia llegit sobre l’antiguitat de l’establiment i també que m’havia sorprès que encara no hagi rebut cap homenatge. Ell m’ha respost que sí, que tothom li pregunta el mateix, però que no sabia quina era la causa,… que pot ser – rient fent broma- no queia molt bé als de l’ajuntament,…
Allà mateix té una petita oficina i m’ha ensenyat el rebut més antic que conserva amb la capçalera de l’empresa, i és de 1940, una proba documental de fa 71 anys. No sé si és això el que busquen a l’hora de decidir a qui li fan els homenatges; però que si no és suficient crec que els veïns poden donar testimoni de la seva antiguitat, tal com ho va fer Joan Perelló.
Dins del pati m’ha comentat com era abans l’establiment: molt més gran, l’edifici que converteix l’entrada en un túnel encara no existia, i tampoc el adjacent que dona cap a Santa Eulàlia. Tot era un gran solar on es confeccionaven enllosats, panots per a voreres, tubs, safareigs i tot el que artesanalment podia fer-se amb aigua i ciment, de fet Martí m’ha comentat que desviaven la riera per tal d’aprofitar l’aigua en aquests processos.
M’ha ensenyat un dels antics coberts “fossilitzats” dins de les parets de suports dels actuals, i una porta tapiada. També m’ha dit que abans tenien una sortida que donava cap a muntanya i sortien per un passadís que encara existeix i te sortida cap al carrer de Rodés.
Joan Perelló diu al seu llibre: “Com a curiositat recordo que, després de la guerra – l’obrador era perfectament visible des del carrer- la gent de Ca l’Arrufí omplia de ciment pastat unes motlles voluminosos, quan el ciment quallava i els motlles eren retirats, apareixia, ni més ni menys, que una reproducció de la famosa escultura de Miquel Àngel, la Pietat” i amb una foto menciona que es pot trobar al fons del magatzem, on encara continua. Una Pietat sense la ma esquerra, ja que segons l’Enric li va trencar fa molt de temps un dona molt beata de tant fer-la servir per agafar-se quan s’aixecava després de resar-li.
REFERÈNCIES
Joan Perelló i Masllorens “Passejant pel carrer d’Enric Prat de la Riba” (2004) Publicat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet (Al carrer Santa Anna)
Evolució dels noms dels carrers al llarg del segle XX
Com a complement de l’article anterior, on treia la guia de carrers de l’Hospitalet de Llobregat als anys 1930-31, també exposo la variació d’alguns noms de carrer al llarg del segle XX. Aquesta taula la podeu trobar al llibre “L’Hospitalet, la historia de tots nosaltres. 1930-1936” (1986) de Joan Camós i Cabecerán; que teniu a qualsevol biblioteca.
Casetes del carrer d’Enric Prat de la Riba, 1974
Avui us deixo una sèrie de fotografies del carrer d’Enric Prat de la Riba (abans del Generalísimo Franco), entre l’actual Rambla de la Marina i l’avinguda de Pau Casals (abans avinguda de Jose Antonio Primo de Rivera), fetes a l’any 1974, o al menys això posa a la seva fitxa.
Com veieu les úniques casetes que van resistir és on ara es troba el forn de pa de La Espiga, les de la dreta es van tirar a terra per obrir el carrer de Vigo, que veieu a la imatge actual.
REFERÈNCIES
Barri de Sant Josep, 1947
Això és el barri de Sant Josep al 1947 (teniu que fer click a sobre per fer-la més gran),… no hi ha camp de fútbol (1948), no hi ha cinema Stadium, no hi ha moltes coses però està ple d’horts. Veureu que el barri arriba per sota fins la carretara del Mig, ja que no va ser fins al 1960 quan el van retallar fins a l’avinguda del Carrilet.
Gran part dels noms els he tret del llibre de Joan Perelló i Masllorens “Pasejant pel carrer d’Enric Prat de la Riba” (2005), que si sou d’allà, ja podeu anar ràpid a comprar-lo a l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, que encara tenen, i llegir-lo caminant pel carrer és tota una experiència!. L’altra part dels noms els he tret de l’article de Josep Maria Morales “El Barri de Sant Josep” (1988) que va sortir al cinquè Quadern d’estudi del Centre d’Estudis de l’Hospitalet; d’aquest ja no hi queda cap volum però el podeu trobar a internet. També he incorporat els edificis catalogats actualment i alguns més que figuraven al llibre “Descobrir l’Hospitalet de Llobregat. Patrimoni Contemporani” (1992) de diversos autors.
Del segon llibre he trobat que les cases del carrer Juan de Toledo, que en poc temps tiraran a terra per problemes de salubritat, són les més antigues del barri!, i del primer llibre he trobat que el comerç més antic és Ca l’Arrufí, al mateix carrer Prat de la Riba. Si voleu saber coses d’aquest barri aquests dos documents són imprescindibles.
Com veieu aquesta és la primera revisió del mapa, ja que espero que mica en mica aniran sortint nous noms per incorporar a aquesta imatge.
El metro a l’Hospitalet, 1974
He trobat una web sobre ferrocarrils de Catalunya amb moltes imatges antigues, una d’elles és aquest plànol de la xarxa de metro al 1974 (si piqueu a sobre es fa més gran). La web també ens diu que la inestabilitat política que va comportar la mort de Franco a l’any següent, juntament amb una decidida política en favor de l’automòbil privat, no solament va fer que no es portes a termini sinó que es paralitzessin les obres de prolongació iniciades. Quan la Generalitat va obtenir la responsabilitat de construir les noves línies, les ampliacions es van reactivar tímidament, però degut als canvis que havia sofert aquest projecte ja no era viable.
En tot cas podem veure diferències amb l’actualitat. La línia 1 en aquell moment arribava fins a Santa Eulàlia (encara que l’estació sembla desplaçada cap a l’est) i estaven previstes 5 estacions més. Seguint la situació dels punts, la següent seria l’estació de la Torrassa, més o menys on es troba ara; la següent parada anava a l’encreuament entre el carrer d’Enric Prat de la Riba i l’avinguda de Ventura Gassol, davant d’on estava el cinema Stadium; la següent es va pensar entre el carrer de Miquel Romeu i el de Campoamor, a la carretera del Mig. La penúltima es situava ja a Bellvitge, una mica desplaçada de la situació actual, i l’última a la “Casa Sanatorial”, l’Hospital de Bellvitge, però que realment es volia situar a prop de l’ermita.
La línia 5 a partir de Collblanc també anava per un camí diferent: La parada de Pubilla Cases ja no es situava al carrer del doctor Solanic Riera sinó a l’avinguda de Josep Molins, entre l’antic hospital de la Creu Roja i el CEIP Puig i Gairalt. La següent parada no anava cap a Can Vidalet, sinó que baixava a Can Serra, just al encreuament entre l’avinguda de l’Electricitat i la d’Isabel la Catòlica; ja fora del nostre terme la següent estació anava a parar a l’encreuament entre la carretera d’Esplugues i el camí de Can Boixeres, i ja l’última estació projectada era a Sant Ildefons.
Trobem també el projecte sencer de la línia 6 però passava tota per Barcelona, encara que l’estació que es situa a la Gran Via de les Corts Catalanes s’hauria trobat molt a prop de la barriada de Gran Via Sud.
Deixo a sota una superposició amb la xarxa actual i futura. M’ha quedat bastant cutre però crec que així s’entén una mica millor. Les línies projectades al 1974 són les dels punts negres.
REFERÈNCIES
Parc de la Serp, finals anys 70
Avui toca una fotografia de la mítica serp del parc de la serp. La fotografia és de la Laura Roca, surt ella i la seva germana i calcula que era a l’any 1978 o 79.
També ens comenta que hi havia un supertobogan tot fet de fusta i que una cosina va caure i es va “trencar el cap”.
M’ha fet gràcia la foto ja que jo de petit també havia m’havia ficat dins de la serp i encara que sembli mentida encara ho recordo molt vivament.
Suposo que la van fer els veïns i que últimament ja no acomplia les normatives de seguretat. Pot ser algú de vosaltres pot donar més dades,…
- Javi García Del tema de la seguridad no sé, pero dentro de esa serpiente, los últimos años, se metían drogadictos a pincharse y dejaban las jeringuillas. Aparte de gente que entraba a orinar.
- Juan Casellas Jo recordo quan el van inaugurar. Apart de la serp, hi havien d’altres “novedosos” aparells de jocs en els que tornan de col·legi no dubtavem a parar-nos. Això sí, sempre mirant qu hi havia a prop… Qui no ho ha tingut que fer a la nostra estimada LH?
- Andrea García Ruiz Sí, yo me acuerdo de haber entrado de pequeña y que eso oliera a meado puro
- Miriam Rucandio Jo jugué muchas veces allí cuando ya estaba pintada de colores. Sí que a veces olía mal, pero tengo muy buenos recuerdos de correr por sul lomo y de aquellos agujeros des de los que se veía el exterior como si fuera otro mundo.
- Amparo Corchero Yo también la recuerdo muy claramente la serpiente y entrar dentro y verla llena de basuras varias… Muy buena foto!
- Ana Villaescusa Yo la recuerdo tb pintada!! y con olor a pis… pero no siempre olía mal, me encantaba la serpiente!
- Isabel Salvador A mi em sembla que va ser l’any 78 perquè hi tinc una fotografia amb la meva filla que va neixer a l’agost del 79
- Conchi Martin González Mi hijo se hizo una brecha enorme cruzando por dentro la serpiente, estaba destartalda y algún que otro hierro fuera del hormigón y en la Mutua que hay en la Av.Carrilet le hicieron la primera cura, Mi hijo nació en Mayo del 79 y cuando le ocurrió eso tendría unos 4 añitos.
- Jordi Morales Perez esta es la serpiente original!!! detras se ve la parte trasera de la parroquia sant josep… es donde ahora se encuentra la pista de “futbol”. yo recuerdo mas las replicas ke se hicieron despues,mas al centro del parke.tb recuerdo cuando la pintaron,hicimos vocetos en todos los colegios como propuesta. creo ke ha habido tres replicas de serpientes,¿alguien sabe si son tres o cuatro? lo mejor, la peste a orines
- Adam LilLoks López ahora lo cambian cada 2×3 y a mi gusto para peor…
- Marcel Albarracín Gonzàlez Jo recordo la original darrera la parròquia. Després quan van remodelar el parc que van treure les linies de palmeres i van fer el pàrking la van posar on ara hi ha aquella trista serp de fusta. Lo de l’olor a pixats es un record dificil d’oblidar…
- Conchi Martin González Este es el original parque de la serpiente, yo vivia entonces en Miguel Romeu.
L'Hospitalet de Llobregat 
