Imatges retrospectives d'una ciutat

La Florida

Joan Saura recorda els blocs de la Florida

Fa uns dies que vull publicar els records de Joan Saura i Laporta que apareixen al llibre que va fer l’Àngels Marín sobre els blocs de la Florida, he intentat contactar amb ell mitjançant facebook per demanar-li permís per tal de publicar-los aquí, però no he rebut resposta. Com que m’han semblat molt interessants i realment no crec que li sàpiga greu, el faré sense el seu consentiment. Per il·lustrar les seves paraules he posat unes fotografies realitzades l’any passat, ha quedar una mica estrany, m’hauria agradat que fossin de la mateixa època, però per ara no en tinc.

Vaig arribar quan els van inaugurar, l’any 55. Jo tenia quatre anys, gairebé cinc. Venia de Barcelona, del barri d’Hostafrancs. Vivia en un pis amb els meus pares, la meva mare va caure malalta, la van internar i va morir. El meu pare es va instal·lar aquí perquè hi vivien uns oncles meus a on anava a dinar. Va ser una anada motivada per l’absència de la meva mare. Els oncles i nosaltres vivíem en dos pisos diferents, a cent metres. Vam venir a viure aquí perquè el meu pare va tenir l’oportunitat d’adquirir un pis d’aquests i era una forma d’assegurar que durant el dia jo estava amb la meva tia. El meu pare era de Castelló, tot i que estava aquí des del 11 o 12 anys.

_DSC0010

La Florida era un barri on no hi havia res. A la via del tren hi havia uns enormes camps de blat i uns quants habitatges al carrer de la Primavera, que eren mot reduïts i uns altres també molt petits a l’avinguda de l’Electricitat. Tot i que era jovenet recordo un canvi brutal, de venir d’una zona que era un barri urbà a trobar-me en un barri absolutament aïllat, envoltat de camps. Tinc presents els camps de blat de moro que veia des de la finestra de casa. Recordo també perfectament que era un lloc on no podia parlar català amb ningú, perquè la gent era immigrada. Tinc a la memòria una figuera que hi havia enmig dels blocs. Hi havia dues o tres figueres, el barracot del capellà i una escola. El capellà repartia llet en pols els diumenges i el meu pare sempre feia tot el possible perquè no anés a veure el capellà ni a l’escola que estava en els barracons.

El que passa és que aquest canvi brutal està unit al xoc que representava la pèrdua de la mare. Per tant, és difícil deslligar-ho. Per mi el lloc físic era agradable perquè havia camps, podies còrrer i hi havia coves que travessaven la via del tren d’un costat a l’altre i també el canal de la Infanta. Des d’aquest punt de vista el lloc em captivava. Però clar, estava sotmès a la pèrdua de la mare i a buscar el que em faltava.

_DSC0009

La relació amb els veïns va ser molt bona. Suposo que, d’una banda, la meva situació era propícia al fet que totes les veïnes se sentien mares meves, ‘allà hi ha un nen que no té mare’, deien, i tothom em cuidava. Vaig tenir una excel·lent relació. I d’altra banda, la gent dels blocs organitzaven activitats. Recordo que vaig jugar en un equip de futbol que es deia Los 16 del Redondo, perquè fonamentalment estava integrat per gent del bloc 16, que era on vivia la meva tia. Després es feien les festes majors, els diumenges hi havia uns altaveus des d’on sonava la música i tot se’m feia estrany. El pare era una persona anarquista, antifranquista i en aquells moments en els blocs hi havia una part important de gent que venia del Movimiento. Recordo perfectament les camises blaves de la gent.

Pel pare aquell ambient era una mica hostil, calia anar amb compte, no es podia parlar. Tant l’alcalde de barri com la gent que organitzava això estaven lligats al règim i eren franquistes. Alguns després han anat evolucionant i, fins i tot, algun ha arribat a ser regidor socialista, però no penso dir el nom.

_DSC0011

El que tinc present és l’evolució d’un lloc ple de figueres, camps de blat de moro i on el dia de la truita baixàvem a Bellvitge, on només hi havia una ermita. Allà, també, tot era ple de camps i pagesos. Recordo molts xais, molts pastors. Aquest entorn rural em sobtava perquè procedia d’un lloc que no ho era. I, ràpidament, en molt poc temps, va començar un creixement brutal. Recordo que de petitet, devia tenir set o vuit anys, anava a comprar la llet entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. La meva tia des del balcó veia quan la senyora de la llet obria la porta, que era més o menys quan jo tornava de l’escola, i aleshores anava a comprar la llet. Recordo un procés d’urbanització brutal i un canvi molt sobtat, des del punt de vista de nen, perquè fins aleshores teníem camps de futbol, ens construíem porteries amb pals; se’ns escapava la pilota i l’anàvem a buscar on fos. Això fins l’any 64 o 65.

_DSC0013
Després, fonamentalment ja em ve el record del meu comprimís social i polític a través del Centre Social la Florida, que era de Càritas. Hi vaig començar a anar als 14 anys per jugar a ping-pong. El meu pare em deia que no hi anés, creia que era dels capellans, però a mi el ping-pong m’agradava més que res. I a partir d’aquí es va iniciar una etapa d’inquietud i de reflexió en relació als problemes del barri. Vam organitzar una gran campanya de mobilització per reclamar escoles públiques, vam convertir el Centre social de la Florida en un gran centre d’agitació antifranquista. Vam iniciar, en definitiva, la lluita per la millora dels blocs de la Florida i dels blocs Onésimo Redondo a causa d’uns impostos nous que l’Ajuntament havia implantat.

_DSC0016

I a partir d’aquí, amb dues persones més, la Clara Perramon i un xicot que es deia Antonio, vam convocar una assemblea en una escola amb els veïns. Va venir molta gent dels blocs. Alguns pensaven que érem d’ETA, i altres que érem capellans, ningú sabia qui érem. a partir d’aquests moment va començar la lluita per la millora dels blocs i es va constituir l’AV de la Florida, que es va instal·lar inicialment entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. Bé, es van aconseguir millores importants i, de fet, des d’aleshores el barri ha millorat. 

_DSC0017

REFERÈNCIES 


Els barracots dels blocs d’Onésimo Redondo, anys 70

Aquesta fotografia forma part d’un llibre que va escriure l’Àngels Martín l’any 1995 sobre el barri de la Florida, enfocant principalment els blocs d’Onèsimo Redondo (o de la Florida). Ens mostra els antics barracots, que des de 1956 van funcionar com església i a partir de finals de 1957 també com a escola provisional amb tres aules. Provisional, ja que des de finals de 1955, quan arriben els primers veïns al barri, estava previst edificar una escola amb 12 classes, vuit per nens, i altres tantes per nenes, però es veu que no va poder ser fins el 10 de juliol de 1964, en que s’inaugura el Grup Escolar Onésimo Redondo (avui Pau Vila).

No sé quan van deixar de funcionar com a església, en teoria fins el juny de 1960, quan s’inaugura l’església parroquial Nostra Senyora de la Llum, però no ho sé segur.

Aquests edificis també van servir als veïns per fer les seves reunions i assemblees, fins l’any 1979, en que es van enderrocar, encara que prèviament havien funcionat com a col·legi electroral.

A sota us deixo una fotografia amb la situació del barracot l’any 1958.


REFERÈNCIES 


Solar a l’avinguda de Miraflores, 1967

Les tres fotografies de 1967 que trobareu aquí venen recollides a l’expedient d’ordenació de l’illa definida per l’avinguda de Miraflores, el carrer de Llevant, el carrer del Pedraforca i el passatge de Nostra Senyora de la Llum (ara carrer de la Mare de Déu del Carme) que es pot consultar al registre del Planejament Urbanístic de Catalunya. Els que demanaven l’ordenació eren Fernando Lambarri Yanguas i altres. He posat a Fernando en el google i m’ha donat que, si no hi havia un altre que es digués igual, aquest home va ser un condecorat comandant d’intendència de l’exercit,  i també veig que l’any 1963 signava, com a coronel en cap de la Jefatura de Propiedades y Alquileres Militares de Barcelona, subhastes d’immobles.

A la primera fotografia veiem l’espai entre el carrer de la Mare de Déu del Carme i el carrer de Miraflores, des de el carrer de Llevant

Aquí deixo una fotografia del carrer Pedraforca amb Miraflores, com veieu els edificis són els mateixos.


Les següents es van fer des de l’altre costat, des del carrer de Pedraforca; podeu veure els blocs de la Llum, construïts pels treballadors de la FECSA a mitjans dels anys 50, com pràcticament tots els edificis que veieu.

Volia també incloure una imatge actual del google street view per que veiéssiu com són ara aquests espais, però l’angle no em dona, el que puc dir és que es veuen els mateixos edificis, i altres que van completar les illes.


A aquesta foto de 1958 podem veure el solar a la part esquerra, també es pot observar que es trobava al costat d’una bòbila, que es deia “dels Valencians”, de la qual sols es veu una tanca a la primera fotografia. Per la posició ja veieu que l’espai on era la bòbila es va convertir en la plaça de la Llibertat, que veureu a l’última fotografia


Deixo una foto del 1947, on veureu la bòbila  el solar en verd, i algunes cases, crec que baixes, anteriors als edificis de quatre o cinc plantes que es veuen a les fotos vint anys posteriors.

L’ordenació que es projectava no era altra que transformar el solar en dos edificis d’onze pisos amb comerços a la planta baixa, aprofitant absolutament tota la superfície del solar.

REFERÈNCIES


La papereria Ibáñez de l’avinguda de Ponent

Per un moment aneu cap endarrere i recordeu on anàveu a comprar les llaminadures, els cromos, les bales de jugar al chiva, pie, tute i gua; les baldufes, els mortadelos… sí, sí, avui visitarem una papereria.No sé si era la vostra papereria particular però aquesta és tan important que fins i tot té un grup al facebook! La papereria Ibáñez de l’avinguda de Ponent, al barri de la Florida.

La Carmelilla Solsona, la neta dels fundadors, la va viure durant molts anys en primera persona, y crec que el millor és que us deixi amb els seus bonics records trets del grup de facebook:

Bueno, hoy le ha tocado a la papelería de la avenida Poniente, a la que fue la papelería Ibáñez de l’Hospitalet,…  Que empezó la calle llamandose avenida Poniente,  tras el asesinato de Carrero Blanco pasó a llamarse Almirante Carrero Blanco y después le dejaron lo de avinguda de Ponent….. Que junto con el bar Los Maños , la ferretería Ibáñez, la tienda de carnes de la Rosa y el Juanito, la casa de comestibles, la pollería Pepita, la zapatería del señor José y familia, la tienda del señor Ángel, etc, etc; éramos todos una gran familia. Perdonarme a los que me olvido pero es que si no no acabaríamos nunca de enumerar familias con las cuales hoy aún se mantienen lazos de amistad ya cada uno por su lado.

En la papelería se empezó más o menos  cuando se finalizó el bloque de pisos. Allí se hizo la papelería en la cual había de todo, desde buen ambiente hasta buenas amistades, y verdaderas, de las cuales puedes y podías decir orgulloso: estos son mis vecinos y amigos. Han quedado muchos amigos allí, y muy buenos vecinos.

La papelería estuvo hasta el año 1989 en manos de mi familia; ¿qué quereis que diga? pues que se vendían novelas y se cambiaban tebeos, golosinas, revistas, polos, juguetes de aquellos que habían de bolsa para chico y para chica, las sorpresas de a céntimo, las bombillas, las pilas, los recuerdos, los libros, los carretes de fotos, el revelado de las mismas (que se hacia en un cuartillo y que como en aquellos tiempos no se podía dar la luz, se le puso el nombre del cuarto oscuro), los juguetes de los reyes, etc, etc.

Les netes del fundador, l’any 1968 (La Carmelilla és la de les ulleres)

Allí era como una obligación el pasar y saludar, aunque sólo fuera para decir buenos días; sí Ramón, recuerdo mucho a tu abuela, la señora Pepita, cuando a las 7 de la mañana le decías: buenos días señora Pepita!, y te contestaba: ¡¡buenos cojones crías!! jajajaja!.

El ir y venir del dueño a comprar a la calle Unión, y el estar allí cuando saliamos del cole para hacer los deberes, y para enterarnos de lo que hablaban los mayores (éramos muy jóvenes).

Abans de la reforma amb la senyora Rosa, fundadora de la papereria

Fueron cambiando las cosas, venían a comprar los niños y los padres de los colegios cercanos. Allí hemos vivido cosas muy bonitas: las reformas que se le fueron haciendo a la papelería; la Alícia y el Alfonso; los novios eternos, como la Pepi y el Emilio (padres); la Mercedes, la Pepi, la señora Dolores o mejor, la familia Hernández Lázaro; la señora Paquita, el señor Eugenio, la señora María, la señora Isabel y el Toni de los Bachero; los Uria, la señora María, su marido y el Paquito, la señora Antonia, el señor Miguel y familia, la señora Pepita, el señor José, el José María, el Jordi (avinguda de Ponent), Uffff!!! …yo sé que me dejo a muchas personas muy queridas, pero sólo he enumerado a los más mayores.

Allí hemos pasado épocas muy bonitas, ya el abuelo Enrique se jubiló y la cogió la hija y siguió. Todo igual la señora Rosita. Con el paso del tiempo la cogí yo, Carmen, y Antonio,  y allí hicimos muy buenos amigos a parte de clientes. La familia fue creciendo: que si la familia Yuste, la Gómez, la Lara, etc, etc.  

La papereria després de la reforma. Carmen Oliva i Loli en un dia de treball.

Venían los niños a comprar cuando salían del cole, y antes de entrar, a por la golosina de turno; los libros, a forrarlos, etc etc. La noche que había un partido Madrid-Barça venía la señora Ana o Mama Ana, como la llamaban en casa, y se peleaba con Antonio por el fútbol,…  pero nada, a los 5 minutos amigos de nuevo,…  y tantas cosas: los muchachotes que nos ayudaban, o cuando por la noche había que decirles a los críos: vamos a marcharnos que esta gente quiere irse etc,… la verdad es que a parte de un negocio era como la papelería de la amistad. Cuantas noches al plegar de trabajar cogíamos y nos íbamos todos a casa, y hacíamos una cena de esas rápidas, pero que salian mejor que las muy preparadas:  Rocío que si chorizos, el Sergio, Emilio, Manolo, Bartolomé,…la sangria y la María, José, la Marta, la Carmen,… se pasaba muy bien. Las hijas de Juanita, la modista, e incluso parejas salieron de esa papelería como la Ana y Manolo.

Cuantas cosas vividas, y siempre todos juntos allí, y aún sigue siendo la papelería! 

Y ya está!,… si teniu fotografies i/o records d’aquesta papereria (o voleu veure més), us deixo a sota la direcció del grup de facebook on amb tota seguretat seran molt bon rebuts.

REFERÈNCIES

Tot del grup de facebook: “Los que comprábamos en la papelería Ibañez de l’Hospitalet de Llobregat


S’enderroca part de l’antiga barriada de la Granota

Segons he llegit fa uns dies que ha començat l’enderrocament de l’illa delimitada pels carrer de Llevant, Felip Pedrell,Pedraforca i Torrent Gornal. Ara han començat a tirar algunes finques en concret (Torrent Gornal, 83; plaça del Cadi, 6-7; Pedraforca, 2-4 i Felip Pedrell, 16 ) i el setembre es completarà amb les restants.

Molts d’aquests edificis es van construir als anys 30 i formaven part de l’antiga barriada de la Granota, un petit nucli que va anar creixent al costat de bòbiles com la Redentora, on treballaven gran part dels veïns. L’any 1947 la barriada ja era formada per unes 7 illes de cases, en la seva majoria baixes. Les cases, mica en mica, s’han anat substituint per d’altres més altes, així que les de plata baixa i pis, o les de sols planta baixa, fora d’aquesta illa es poden contar amb els dits d’una ma.

No tinc imatges pròpies actuals d’aquests carrers, així que he traslladat aquí algunes que he agafat del google street view, per si també desapareixen.

L’ajuntament ha decidit tirar l’illa a terra per tal de construir nous habitatges destinats a lloguer per a joves. Segons les notícies, els propietaris i llogaters actuals han estat indemnitzats o reallotjats en altres habitatges; no he escoltat que hi hagi hagut cap problema.

 

Eren cases humils, segurament amb molt poca qualitat arquitectònica, fetes amb materials barats, però a més de ser habitatge o lloc de treball, també han format part del paisatge de molts veïns durant més de 7o anys,… pot ser teniu algun record que volgueu comentar,…

REFERÈNCIES


Grupo Escolar Onésimo Redondo / Pau Vila

Avui una altra imatge del llibre que m’ha prestat en Juan Batalla; en aquesta ocasió és el dibuix del projecte del Grup Escolar Onésimo Redondo, des de 1983 conegut sota el nom del geògraf  Pau Vila.

En el moment en que es va projectar, inicis dels 60, existia un dèficit de 5.000 llocs d’ensenyament, d’un total de 16.000 nens en edat d’escolarització que teniem a l’Hospitalet. Per resoldre aquest dèficit i d’altres temes de la ciutat, l’any 1962 l’ajuntament va demanar un crèdit de 32 milions al Banco de Crédito Local de España i va aprovar un pressupost extraordinari de 90 milions.

Aquesta escola, amb un cost de quatre milions de pessetes,  tindria 16 aules i atendria a 800 estudiants (50 alumnes per aula?). Es va beneir i inaugurar el 10 de juliol de 1964; podeu llegir com va anar a les referències,…

REFERÈNCIES


Avinguda del Masnou, 1970

Avui, una postal de l’avinguda Masnou a l’any 1970, on a més de dos SEAT 124 familiars, que devien ser nous de trinca, trobem el encara existent bar Buenavista,… i com sé que de la Florida sou molts i amb molta memòria, espero els vostres comentaris,…