Imatges retrospectives d'una ciutat

Canal de la Infanta

Al pati del col·legi Busquets i Punset

Aquests és un post una mica estrany, ja que he agafat fotos de diferents persones realitzades amb molt temps de diferència a pràcticament el mateix lloc, parlo del que seria ara el pati del Col·legi Busquets i Punset.

Aquesta primera fotografia la va compartir Santos Vallespín Gavilán fa la tira al grup de facebook i ell mateix ens explicava que tot això era un hort en que hi havia plantades cols, bledes i enciams, a més d’un munt d’arbres fruiters. El amo de la finca era un tal Segura, amo dels Magatzems Segura que es situaven al carrer de Pelai, a Barcelona, i es veu que li va comprar, juntament amb una masia a una marquesa. El senyor de la foto, el tiet d’en Santos, cuidava la finca, i a més treballava als magatzems citats. Santos calcula que la fotografia és de l’any 1962-63, i com veieu els edificis del barri de Can Serra no s’han començat a construir. El canal de la Infanta passava a la dreta, a sota del talús, i una altra infraestructura que veiem és el pont de ferro que creuava les vies cap a la torre Serra, darrere de les palmeres. A dalt de la muntanya es veuen uns xiprers,…

La següent fotografia també és d’en Santos i és uns anys posterior. Està orientada cap el sud, es a dir entre el camp i la casa passaria l’actual avinguda de Josep Tarradellas i Joan, i també el canal de la Infanta. Santos ens diu que la casa era d’un veí que era taxista.

La següent és de l’Angel Margenet Díaz, està pressa al mateix lloc però el paisatge ha canviat, els blocs de Can Serra ja han aparegut. Em manca tenir una cronologia de l’edificació del barri, segurament amb ella podria datar la fotografia, ara mateix sols puc dir que segurament és de principis dels 70.

La següent és robada d’un grup de facebook del cole, és de Vanesa Gual Gallego i segurament de finals dels 80, està feta al pati, just al salt entre pistes.


A continuació us situo més o menys on es situarien les fotografies anteriors, segons complicadíssims càlculs geomètrics,…

i una fotografia actual, també robada, en aquest cas del lloc web del cole,…


REFERÈNCIES


Les barraques de Sant Josep, anys 50

Aquesta primera fotografia la va cedir el Sr. Enric Pino Jansà al Centre d’Estudis de l’Hospitalet i aquest la va publicar al 16 de novembre de 2011 al seu grup de facebook; es va realitzar a l’any 1957 des de la desapareguda Torre Ubach, al barri de Sant Josep.

Veiem un munt d’elements que encara es conserven: Cosme Toda, Tecla Sala, l’església de Santa Eulàlia de Provençana, el transformador de la Torrassa,… i d’altres que ja han desaparegut com el canal de la Infanta, just al mig; els seus horts, a banda i banda del canal; la casa que tenim més a prop, que es deia Can Manet, o les casetes de l’esquerra. Aquestes últimes eren el que es coneix com barrraques, es a dir, construïdes sense autorització administrativa, sense la propietat del terreny i amb materials barats.

Aquest, situat molt a prop del pont de Matacavalls, era un dels molts nuclis de barraques que existien al nostre municipi, com el de La Bomba, el de la Riera Blanca, el de Collblanc, Sanfeliu,…  i que encara no s’han estudiat amb la deguda profunditat, tot al contrari del que està succeint a la ciutat veïna, Barcelona, on existeix una Comissió Ciutadana per a la Recuperació de la Memòria dels Barris de Barraques formada per 81 entitats i més de 800 persones que ha aconseguit que tant l’ajuntament anterior, com l’actual, facin seus un projecte d’homenatge i recuperació de la memòria d’aquests espais.

En el següent article de Esteve Busquets i Molas a El Correo Catalan del 20 de desembre de 1952, que fa un temps que em van deixar fotocopiar a l’Arxiu Municipal, podem veure les mateixes barraques, i si l’amplieu i el llegiu segur que us sorprendrà el nivell d’organització que tenien,…

REFERÈNCIES

Barcelona retoma el plan para rescatar la memoria histórica de las barracas. ElPeriódico, 10 de març de 2012.


Albert Germans, 1935

Aquesta fotografia feia temps que la volia treure al bloc, i avui, veient que a la plataforma en defensa del canal de la Infanta estan preparant una sortida guiada pel barri de Sant Josep, m’he decidit a fer les gestions oportunes.

La fàbrica que veiem a l’esquerra, al carrer de Rodés, és Albert Germans, projectada per Antoni Puig i Gairalt l’any 1926, encara que atribuida al seu germà Ramon. Era una fàbrica tèxtil amb molta trajectòria que fa pocs anys lamentablement va plegar, al 2007 des de ICV es va proposar fer un hotel d’entitats, al 2009 va ser un dels quatre edificis candidats per convertir-se en la seu del museu del còmic de Catalunya, que finalment es va guanyar des de Badalona, i ara no sé si hi ha cap projecte, en tot cas forma part del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat i podeu consultar les seves característiques a fitxa que he deixat a les referències.

A la dreta de la fàbrica tenim la riera dels Frares, que encara existeix travessant el barri, enllaçant passatges, fins a l’avinguda del Carrilet. Pujant per la riera arribaríem al túnel per sota les vies que veieu a la dreta de la fotografia, que és l’entrada a l’actual parc de les Planes, al cementiri. Abans per allà baixava el torrent del Capó, del que ja he escrit alguna cosa.

Veiem per sota el nivell de les vies el famós canal de la Infanta, que salta per damunt de la riera dels Frares mitjançant un aqüeducte actualment desaparegut, i continua el seu camí fins al mar a Montjuïc.

A l’esquerra, al costat d’aquells dos dipòsits (suposo que d’aigua per les locomotores del tren), veiem el talús on es construiria el barri de Can Serra i damunt unes cases, que suposo que són les d’Esplugues.

Just a l’esquerra dels dipòsits baixaria l’actual avinguda de Isabel la Catòlica, i a la dreta tenim les diferents bòbiles que feien maons a partir de les argiles de l’actual parc de les Planes. El bosc que es veu al final, sota sant Pere Màrtir, és can Vidalet, que abans estava ocupat per finques d’estiueig de la burgesia barcelonina, amb les seves torres i jardins. A la dreta, l’edifici blanc del fons podria ser la Pubilla Casas, però no estic segur,…

Deixo aquest esquema, espero no haver-me equivocat en res,… Com hi ha 12 anys entre les dues fotografies hi ha coses que no trobareu.

REFERÈNCIES


El torrent Capó

A veure,… aquest text és una espècie de collage de imatges i informació de diferents èpoques però del mateix lloc, del torrent Capó (o riera de Pubilla Cases). Aquest torrent és un de tants topònims de la nostra ciutat que ja no s’escolten, sobretot per que del torrent no queda ni el nom del carrer per on abans baixava, es a dir, l’avinguda del Torrent, que ara es diu de Severo Ochoa.

Sobre d’on ve el nom d’aquest torrent no tinc cap informació,… bé, sols sé el que ja sabeu, que els capons són els galls que es castren per que tinguin una carn més tendra i millor sabor,…

Miquel Sanz i Parera descrivia el torrent Capó així: Aigües avall es transforma en la riera del Cementiri o dels Frares. El seu camí es fa difícil d’establir a conseqüència de la intensa urbanització del llit de la riera. S’origina entorn del carrer de Sant Mateu d’Esplugues i segueix la direcció del carrer de Severo Ochoa, popularment anomenat carrer del Torrent. Gira en la confluencia amb l’avinguda d’Isabel la catòlica segueix en direcció sud pel parc de les Planes, passa per davant del cementiri pel carrer de Menéndez Pidal i continua pel carrer de la Riera dels Frares. Té una longitud d’ 1,8 km i una superfície de conca de 0,835 km². El seu pendent mitjà és del 3,8%, encara que fins al canal de la Infanta és del 5,3%

A sota he traslladat a una fotografia aèria actual el contorn de les trinxeres que formava el torrent a l’erosionar les argiles del samontà, quan no hi havia pràcticament res a aquesta zona, concretament als anys 30. Per sobre de la carretera de Collblanc també he dibuixat el torrent de ca l’Oliveres, amb el que es connectava el Capó. El de ca l’Oliveres després d’aquesta connexió, juntament amb els del Neguit-Estela i Busquets, que baixaven de Sant Pere Màrtir, formaven el torrent Gornal.

Als plànols de la ciutat de 1927,a la zona propera al cementiri, on el torrent feia una espècie de plaça, ja es veuen edificis industrials, sota el nom, sinó llegeixo malament, d’Ernesto Mayoral?

A aquest article de 1935, que va sortir a molts diaris, on es relata un incident greu entre la policia i uns atracadors, trobem el nom d’aquest torrent, que es veu que també donava nom al pont que travessava la via fèrria i el canal de la Infanta.

Bé, el parc de les Planes es va començar a crear a l’any 1986 a uns terrenys on havia existit fins 1980 un polígon industrial amb dues bòbiles: Cerámica Barcelonesa para la Construcción SA (CEBACSA), i Goyta y Oliveros (“Guita”, a l’article anterior); i també la industria química Cardoner, també dita de “la peste”,  que també es menciona a l’article i veieu a sota. El torrent Capó el podeu veure entre el cementiri i les fàbriques.

També he trobat aquesta imatge dels 60 de l’extracció d’argiles  de CEBACSA, a dalt del parc, on ara es troba el poliesportiu; antigament el torrent baixava per aquest lloc procedent de l’avinguda del Torrent, just on estan aquests blocs, coneguts com del Nebot.

i per ara és el que hi ha,…

REFERÈNCIES

Records de l’Angelina Vilella sobre el canal de la Infanta

Ahir vaig llegir d’una tirada el llibre de records hospitalencs de l’Angelina Vilella i he aprés moltes i moltes coses que no sabia de la nostra ciutat, us el recomano!. Ara que molts hospitalencs i hospitalenques estem al tant del que passarà amb el poc que queda del, en un temps importantíssim, canal de la Infanta, he volgut traslladar uns records de l’Angelina sobre quan ella era una adolescent, poc després d’acabar la guerra:

A darrere dels quarters de la Remunta, hi passava, descobert, el Canal de la Infanta. En un temps en què anar a la platja era un privilegi només d’uns quants, poder banyar-se en grup en aquell rec que sempre baixava ple, era una temptació per als adolescents. Per sobre l’aigua, a vegades, s’hi veien passar gats i rates mortes, o bé alguna rierada hi afegia totes les pomes o peres que es trobaven per terra als camps. Res no era problema per ficar-se dins de l’aigua, la fascinació, la seducció i el repte del fet eren molt forts, era prohibit pels pares. L’única dificultat es trobava en qui vigilaria la roba. S’acostumava a fer a sorts i, aquell a qui tocava mirar no es banyava. Algun cop, però, l’atracció havia estat tan forta que es banyaven tots. Era aleshores quan algun soldat, de tant en tant, per vèncer segurament la monotonia sortia i els amagava la roba. L’esglai era sonat; nus, no podien tornar a casa ja que, a més de l’inconvenient d’anar despullats, tots, com dic abans, tenien prohibit banyar-se al canal pel perill que representava i que ells no veien: no gaire lluny d’aquell indret, s’hi trobava un sifó amb un desnivell de l’aigua, que provocava uns remolins que xuclaven tot el que es trobava al seu abast. Ja hi havia precedents de persones ofegades. A més, en plena postguerra, un vestit per senzill que fos era tot un valor. Els soldats, quan els veien prou desesperats, sortien  dels amagatalls, ja s’havien distret una estona, els tornaven la roba i… fins a un altre cop“.

Com a imatge, d’aquest sector no tinc altres que aquestes fetes el mes passat, on tornem a veure el canal redescobert després de les labors arqueològiques,…

 

REFERÈNCIES


La lluita per la conservació del canal de la Infanta arriba a TV3

Quan vaig descobrir que Alonso Carnicer era darrere de la cobertura per TV3 del moviment en defensa del canal de la Infanta ho vaig celebrar. No és que jo vagi perseguint noms de periodistes als telenotícies, però es que d’aquest ja tenia algunes referències, va fer al seu dia el seguiment de la manifestació en defensa de la zona agrícola de cal Trabal, i en la meva opinió ho va fer amb rigor, amb imparcialitat, que menys!; també va ser el responsable de treure l’antic barraquisme de Barcelona a la llum pública amb els seus documentals, conferències i demés,… cosa que aquí encara no hem tingut la mica de sensibilitat de fer, una llàstima.

En fi, crec que el fantàstic treball que ha fet la plataforma en defensa del canal als últims mesos s’ha vist recompensat pel rigor i la professionalitat d’Alonso Carnicer, un periodista amb majúscules dels que queden pocs.

Us deixo amb tres microminuts i mig dels que no es perd ni un microsegon,…

REFERÈNCIES


Un retall de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat, 1850

A la memòria del primer pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic de la nostra ciutat tenim unes molt interessants Notes sobre la història de les transformacions urbanes a l’Hospitalet de Llobregat escrites per Joan Casas a l’any 1983. Aquest text també el va editar la Ponència d’Ensenyament Dinàmica Educativa dins dels Quaderns Urbans núm. 3 sota el títol De pagesos a aturats, que és d’on he tret aquests plànols, de baixa qualitat, però que encara així ens donen molta informació sobre aquesta part de la ciutat a l’any 1850.

“Plano geométrico de la porción detallada en el estado de este mnm. regable con las aguas procedentes del Río Llobregat por medio del canal titulado Serma Sra Infanta Dª Luisa Carlota de Borbón construido a espensas de los terratenientes de su comprencion” (entre 1817 i 1819), per tant queda clar que el que tenim és un plànol de part del canal de la Infanta, que és la línia que ens limita el plànol pel nord. Com veieu el ferrocarril encara no surt, tan sols falten quatre anys per que el construeixin paral·lelament al canal.

Al sud tenim la carretera antiga del Prat, que anava per sota de l’actual carrer de les Ciències; a llevant es dibuixa l’antiga frontera amb el municipi de Santa Maria de Sans, i cap a ponent, de dalt a baix, sinó erro, els següents carrers: el de l’Estrella, fins al carrer d’Enric Prat de la Riba, després l’avinguda de la Fabregada, fins la carretera del Mig (o de la barca del Prat), i més cap al sud la carretera de l’Hospici, esborrada totalment i que passaria per Bellvitge, concretament pel carrer de França i després creuant els blocs que hi ha entre el passeig de Bellvitge i l’avinguda de Europa; just a on gira el camí ara passa l’AVE soterrat i un munt de vies en superfície que encara no existien, com tampoc l’avinguda de la Gran Via.

Aquest mapa també ens permet observar, a la dreta, el sector que va passar a mans Sants anys després i que ja vaig comentar al post sobre la Mitja Galta (teniu un enllaç a les referències).

He senyalat amb rectangles verds tot el que crec que són edificis, crec que em deixo uns quants per prudència fins que obrin l’arxiu municipal. Els dos punts taronges són els molins fariners de Lleonart i el de la Bordeta, moguts per les aigües del canal.

Què queda d’aquests rectangles verds? De torrent Gornal cap a ponent no en queda cap, fa res l’ajuntament seguint les queixes dels veïns per problemes de salubritat, va tirar a terra l’últim, l’edifici del carrer Juan de Toledo, de l’any 1765, i que encara així no estava dins del patrimoni arquitectònic de la ciutat (també deixo un enllaça a sota).

Per sota de la carretera de la barca del Prat he buscat Cal Gotlla, l’edifici més antic que ens queda a aquesta part de la ciutat, però no l’he trobat, ja que en principi és 10 anys posterior al mapa.

Amb el mapa següent, que he agafat del lloc web de l’Arxiu Històric Santa Eulàlia de Provençana, podrem veure molt millor la part de llevant. Tan sols he pogut localitzar tres edificis actualment dempeus: l’ermita, Can Colom i pot ser, encara que no queda molt clar el moment del seu origen, Cal Bitllera, també anomenada l’Escorça. A sobre del canal també podem trobar l’edifici de la Torrassa,… per tant ens queda ben poca cosa.

Un tema també interessant és que molts dels carrers i illes actuals conserven les línies de les antigues propietats agrícoles, i aquestes del sistema de regatge que es va crear amb el canal de la Infanta, però això ja el deixo per vosaltres,…

REFERÈNCIES