Imatges retrospectives d'una ciutat

Carrer de l’Església

L’embolic de les gasoses Montserrat

Un altre objecte que molts col·leccionistes busquen reunir són les ampolles de gasosa, a l’Hospitalet he trobat tres marques, una d’elles era Montserrat, que com veieu al cartell de sota era de la mateixa empresa que feia el refresc Danzon, allà als anys 40-50 (pot ser 60?) i del que ja he escrit alguna cosa. El fabricant era Enrique Ribas, i al menys als anys 50 era al carrer de Barcelona, 94 de la nostra ciutat.

danzonmontserrat2

Si busquem a internet trobem dues ampolles de gasosa més amb el mateix nom, i també amb un disseny molt similar a la primera, em refereixo a les bombolles del vidre. Després de donar-li voltes, no sé si són una evolució de l’ampolla de Danzón o bé són d’empreses totalment diferents i que per casualitat han coincidit en disseny i marca. Ara us poso el que he trobat,..

ampollasifomontserrat2

De la primera ampolla no he trobat res més, a més sols he trobat aquesta i no es veu molt bé. De la segona he trobat dos envasos més amb el mateix dibuix del santuari: una ampolla de 20-25 cm amb tap de corona, i també un sifó.

ampollasifomontserrat

Si anem al google a buscar “gaseosa Montserrat”  trobem que és una marca registrada de l’empresa Carbónicas Montserrat SL (la mateixa del sifó) i que es situa a Cornellà (també he trobat una direcció a Esplugues), i que també té altra marca registrada: “GASEOSA MONTSERRAT PTE RIBAS IGLESIA 7 HOSPITALET”,… Una marca una mica llarga, però surt el nom de Ribas, que pot ser es refereix a l’Enrique Ribas que fabricava Danzón, i també surt el nom de l’Hospitalet, i una direcció del carrer de l’Església, diferent a la que tenia de Danzón.  Pot ser l’empresa de Cornellà va comprar la marca a Enrique Ribas?. No ho sé.

També he trobat la següent tarja amb l’ampolla petita que hem vist abans amb la direcció del carrer de Girona de l’Hospitalet, es a dir, diferent a les dues anteriors. El no poder datar quasi tot, complica bastant fer una història de tot això, o com a mínim aclarir-se.

montserrattarja

Al facebook l’Olga Gómez Miralles ens ha aportat uns records: Yo recuerdo la botella grande en envase serigrafiado. Igual estoy equivocada, pero yo vivía en la Av. Masnou, encima de los autobuses Florida. Tanto éstos, como los edificios, eran propiedad de los Arús. Jaume Arús, puso una tienda de comestibles en el nº.7 que la llevaba Montserrat, su novia, y siempre había oído decir que las gaseosas, también eran de ellos.

En Josep Calvís Calpe també ens diu: Jo recordo que les prenia al bar del Centre Catòlic, el tap era de corona; a casa les compraven de 1 l i crec que portaven tap de rosca.

En fi, si podeu aclarir alguna cosa ja sabeu,…

REFERÈNCIES 

Anuncis

Alumnes de les Escoles del Sagrat Cor, 1946-47

Una altra imatge de l’Albert Graells, en aquest cas, és d’un grup d’alumnes del curs 1946-47 de les Escoles Parroquials del Sagrat Cor. L’Albert, a més del seu, ens ha posat el cognom de quasi tots els nens, pot ser reconeixeu als que ell no recorda, si és així, o per qualsevol altra qüestió, no dubteu en escriure!

Aquesta escola es va fundar pel Centre Católic, poc després de la seva creació, l’any 1904, al carrer de l’Església. L’any 1926 tot el conjunt es va traslladar on es ara, a la Rambla de Just Oliveras. Fins 1950 era exclusivament per nens, encara que posteriorment van poder entrar les noies, però en aules separades. Abans de 1950 el col·legi de les monges franciscanes era l’únic que oferia educació religiosa per noies al barri del Centre.

A l’època de la fotografia la escola era dirigida per Francesc Batallé i Aragonés, un mestre molt recordat a la ciutat, que com sabeu té un monument a la rambla de la Marina, just a l’altra banda de l’escola que porta el seu nom. Francesc va començar la seva tasca a aquesta escola a principis dels anys 30, provinent de les escoles Pies de Terrassa. L’any 1936 l’inici de la guerra el va fer fugir; el Centre Catòlic va ser saquejat i es va transformar en seu de la CNT-FAI, transformant el baixos de l’escola en un menjador públic.

Una vegada finalitzada la guerra, després de passar per camps de concentració, el sr. Batallé va tornar i va continuar de nou la seva tasca docent fins l’any 1952, quan per divergències amb Mn. Homar va marxar per crear l’acadèmia Sant Jordi. L’escola va continuar amb el senyor Amat fins l’any 1974.

REFERÈNCIES



l’Acadèmia Comercial de Manel Foguet

L’Albert Graells m’ha enviat aquesta fotografia del 1950 on podem veure el professor Manel Foguet, envoltat dels seus alumnes de  l’Acadèmia Comercial.

Al llibre l’Abans de la Mireia Mascarell he trobat més fotografies dels alumnes d’aquesta escola i també un munt d’informació de la qual faré un petit resum, al que afegiré altres dades trobades a internet; però com sempre, si teniu més informació, records o més imatges no dubteu en compartir-les.

Bé, l’Academia Comercial, que es situava als números 8 i 10 del carrer de l’Esglèsia, havia estat anteriorment, des de 1919 fins a 1936, l’Escola Romeu. Acabada la guerra civil, el seu director, en Miquel Romeu i Munmany va tenir que exiliar-se degut a que havia estat regidor d’esquerres. El nou director, en Joan Escarrà li va canviar el nom l’escola per Acadèmia Comercial, i als anys quaranta la va traspassar a un professor que ja treballava allà des d’abans de la guerra, al Sr Foguet, que passaria a ser el nou director.

Manel Foguet i Mateu va neixer el 20 de gener de 1908 a Barcelona, fill d’uns carboners de Vinaròs. Als nou anys es van tornar cap el seu poble, i allà s’està fins els dinou, edat en la que deixa el seminari i es posa a treballar i a estudiar Magisteri, passant una temporada a Tortosa. Quan acaba la carrera torna cap a Barcelona i com deia entra a treballar de professor a l’escola Romeu.

Durant els anys que va ser professor s’impartien classes de primaria i de comerç, que poc a poc se’n va anar convertint en l’especialitat del centre. Després de la guerra el alumnes més joves els portava la Pepita Pros i els més grans els senyors Foguet i Domènech. Quan va ser director, va anar conformant una biblioteca escolar gràcies als llibres que portaven els alumnes i als que ell mateix adquiria amb aquella finalitat. Quan als anys cinquanta va decidir retornar cap a Vinaròs, els alumnes de l’escola li van fer lliurament de la biblioteca com a acte de reconeixement. Però no s’oblidarien d’ell, el 1965  li reteren un caloròs homenatge a Vinaròs.

Allà va fundar i dirigir l’escola Cervantes; va formar part de l’ajuntament com a regidor l’any 1957; des de 1965 fins al 1981, quan va morir, es va encarregar de la biblioteca Municipal; va ser el màxim redactor del setmanari Vinarós i corresponsal del diari Mediterráneo; va escriure diversos llibres de poemes i obres de teatre, … i tota aquesta activitat sense pausa va tenir com a recompensa l’atorgament de la medalla d’Alfons X el Savi el dia 16 d’abril de 1975, moment en que a una acte multitudinari al pavelló esportiu, van estar presents, a més del ministre d’educació, en aquell moment l’hospitalenc Cruz Martínez Esteruelas, també  l’alcalde de l’Hospitalet, Vicenç Capdevila i Cardona, tots dos antics alumnes.

A la primera imatge de sota podem veure a l’alcalde assegut a l’esquerra, al costat de Manel Faguet, escoltant com parla el ministre.

REFERÈNCIES


Les balustres de ceràmica hospitalenca

Avui torno a rememorar un text del Periodico del Llobregat, on a pesar de ser una publicació d’àmbit comarcal i també de la seva curta durada (1982-85), podem trobar molts articles sobre la història i el patrimoni de la nostra ciutat dels quals aprendre.

L’article d’avui és de Francesc Marcè i Sanabra, un hospitalenc que va tenir un paper fonamental en la protecció i difussió d’això que comentava abans, la nostra història i patrimoni, tant amb la seva gran multitud d’escrits, com des de la direcció del des de fa massa anys tristement buit Museu d’Història,…

Ens parla sobre uns elements arquitectònics en que, sincenrament, no m’havia fixat molt, les balustres, i que a partir de la lectura d’aquest text crec que estic agafant una mena de tortículis de tant mirar cap a la part superior dels edificis, sols per tal d’intentar identificar el material de que estan fets, la seva geometria i si estan coberts o no,… però millor us deixo amb l’article del sabi:

No podia deixar l’article sense ilustar-lo amb unes fotografies, i ahir vaig aprofitar que la passejada per defensar el canal de la Infanta era al costat per apropar-me a alguns dels edificis que menciona Francesc Marcè, i fixar-me en aquests elements 25 anys després.

A la primera imatge veiem la balustrada dels edificis dels números 29-31 del carrer (Nou) de l’Esglèsia, on veiem que els colors espuris s’han cansat de cobrir les balustres i cauen deixant veure la ceràmica.

Les del edifici del carrer Major, número 7, ja no són de color verd, i que a pessar de la meva ignorància en aquests temes, gosaria a dir que semblen noves i a més de pedra artificial.

Les del carrer de les Roselles, 31-33, amb aqueta geometria que recorda uns arcs gòtics, continuen pintades del mateix color que tota la façana.

Per tancar una altra fotografia, també del carrer de les Roselles, amb les balustres crec que recobertes, però en tot cas amb un color més proper a l’original.

REFERÈNCIES

Aquesta publicació la podeu trobar al XAC


Evolució dels noms dels carrers al llarg del segle XX

Com  a complement de l’article anterior, on treia la guia de carrers de l’Hospitalet de Llobregat als anys 1930-31, també exposo la variació d’alguns noms de carrer al llarg del segle XX. Aquesta taula la podeu trobar al llibre “L’Hospitalet, la historia de tots nosaltres. 1930-1936” (1986) de Joan Camós i Cabecerán; que teniu a qualsevol biblioteca.


Díptic de les festes nadalenques del 1943 al Centre Catòlic

L’Arxiu Municipal presenta com a document del mes desembre aquest “programa de les festes nadalenques que l’any 1943 va organitzar una de les entitats més antigues de la ciutat: el Centre Catòlic, una de les entitats sempre present en les activitats del barri Centre i de les més arrelades entre el seu veïnat.

A iniciativa de la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida va ser creat a l’any 1904 per contrarestar la influència de l’associacionisme obrer que va caracteritzar aquelles dècades i oferir, en el marc del catalanisme conservador, altres alternatives pel que fa a l’educació de nenes i nens, les activitats culturals i de lleure. Ubicat inicialment al carrer de l’Església, l’any 1926 es va traslladar al nou local de la Rambla Just Oliveras on continua funcionant.

El teatre i el bàsquet, així com la promoció de la llengua i la cultura catalanes, especialment la sardana, han estat activitats centrals al llarg de la seva història”