Carrer de Santa Eulàlia amb Riera Blanca, anys 50?
Aquesta fotografia la va fer Carlos Perez de Rozas, pot ser als any 50, a l’encreuament entre el carrer de la Riera Blanca i el de Santa Eulàlia. Crec que és fatàstica, podria ser l’inici d’un munt d’històries, per exemple sobre els burots (fielatos) on es cobraven unes taxes per passar mercaderies d’una ciutat a l’altra, o també dels escombraires, una part molt important de la història de la nostra ciutat i que caldria investigar i fer conèixer molt més; d’aquest mur, dins trobariem la torre de can Bitllera, que va ser les antigues oficines de la foneria Escorsa, ara la Casa Galega de la ciutat; de cal Ramonet, l’hostal de la Bordeta, allà al fons a l’esquerra, un lloc de parada i fonda que va anar a terra a finals del 90, va donar igual que fos l’edifici civil més antic del barri, del segle XVII,…
Deixo també una fotografia aèria de l’any 1958 amb cal Ramonet a sota, can Bitllera i el burot.
REFERÈNCIES
- El Hostal de la Bordeta al bloc de l’Arxiu històric de Santa Eulàlia de Provençana
- La Foneria Escorsa al bloc de l’Arxiu històric de Santa Eulàlia de Provençana
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Escrit per la Mireiza Mascarell i editat per l’editorial Efadós a l’any 2003.
- La Fotografia és del llibre “La Florida” escrit per Àngels Marín i publicat per ADIGSA l’any 1995
El passatge Carbonell, inicis dels 30
Tot el que bé a continuació és obra de Jaume Ventura i Costas, ajudat per la seva mare, Carmen, filla de Cal Carlos Guàrdia, que es situava al núm. 11 del passatge Carbonell.
A la següent fotografia, realitzada el 1947, Jaume ens ha assenyalat el desaparegut barri de Can Pi i altres llocs propers també esborrats per sempre. Ara aquí trobareu un polígon industrial, i a la part dreta la plaça Europa, la fira,… encara que a gran part de l’espai on es situava el nucli de Can Pi podem trobar un solar.
Jaume Ventura també ens ha realitzat un plànol del passatge Carbonell on ha situat els noms de les cases i comerços que hi havia abans de la guerra. Aquesta informació és molt important ja que no sé si es troba escrita a cap lloc, jo al menys no el conec.
Llegint la Vanguardia també he llegit que al bar de la Cisqueta, també li deien “Sisqueta Club Marina”, i es jugava als “peohibits”; també es celebraven actes polítics, i que al barri li deien del “Bé Negre” (amb el Bé amb accent ¿?).
També incorporo cinc fotografies, comentades pel mateix Jaume, que ens permeten situar-nos millor a aquell moment i espai.
Alguns membres de la família de Cal Carlos Guardià. Al fons, Teresa Blanch, la meva àvia materna, qui té un nen a la falda és Isabel Perez, la tia Isabel dona de l’oncle Benet; el nen és el Carlitos, el seu fill, el meu cosí. Al costat de la tia Isabel, la meva mare, Carmen Costas, al darrera el meu pare, Amadeu Ventura, i al costat de ma mare, Montserrat Fuster, la seva cosina.
Els carros de Cal Carlos Guardià al passatge, el que és al devant, és Benet Costas, un dels meus oncles materns.
La matança del porc, el que té el ganivet a la ma, és Enric Costas, un altre dels meus oncles materns, l’altre és un treballador de casa
Dia de Sant Antoni, 17 de gener de 1945. El que es troba a l’esquerra, és l’oncle Enric.
Grup de Guardies Jurats, que vigilaven els camps de conreu. El que es troba a l’esquerra dret, és Carlos Costas, el meu avi matern.
REFERÈNCIES
Grup de Facebook: Records del barri de Can Pi (L’Hospitalet de Llobregat)
L’Hospitalet, 1962
Avui, una entrevista amb el Dr. Ramon Solanich i Riera, alcalde de l’Hospitalet entre 1956 i 1962. En ella s’aborden els principals problemes de la nostra ciutat: l’habitatge, l’educació, el tranport, i les escombreries.
Com llegiu l’any 1962 la població de l’Hospitalet ja era de 130.000 habitants, en 1970, en 8 anys, augmentaria fins 242.000, i els problemes també.
La bolleria-xurreria de la senyora Segunda
Recupero unes imatges de Bellvitge que la Montse Higuera va compartir amb nosaltres fa més d’un any; són com les fotos familiars que tenim qualsevol de nosaltres a casa, surt la nostra família, aquella roba que ens agradava tant, un munt de records… Però bé, encara que no siguin fotografies de la nostra família, en moltes ens veurem identificats, vam viure aquells anys, vam ser nens, i passa això de que de sobte ens envaeix la nostàlgia,…
Les dues primeres són del comerç que tenien a l’avinguda d’Europa núm. 186, al bloc rosa. Era una bolleria-xurreria que tenia per nom Segunda, la dona que portava el negoci, i que veureu a alguna de les fotografies juntament amb la seva família.
Aquesta que segueix està feta des de la xurreria cap a l’avinguda d’Europa, i podem veure aquells cubs de plàstic, que es feien servir abans per ficar les escombraries, quan encara no hi havia contenidors.
A aquesta podem veure la celebració del carnaval a la plaça del Mercat, on encara es celebra any rere any.
Una d’aquelles nòries petites situada al costat del cine Lumiere, al fons es pot veure l’institut de Bellvitge, i crec que encara no s’havia pavimentat el que més tard van dir el passeig de la Rajola.
A aquesta fotografia es pot veure el que és l’actual plaça de la Cultura, a l’avinguda d’Amèrica. Abans era el camp de futbol del barri, i posteriorment l’aparcament que sols es buidava per posar l’estand socio-cultural a la festa major. Des d’aquí també es llançaven els focs d’artifici, que alguna vegada van entrar als balcons.
Forats a la part baixa de Collblanc
John Ruskin va escriure al 1849: “La major gloria d’un edifici no depen ni de les seves pedres ni del seu or. La seva gloria és troba en la seva edat, en aquesta sensació profunda d’expressió, de vigilància greu, de simpatia misteriosa, d’aprovació o de crítica que per a nosaltres es desprèn dels seus murs llargament banyats per onades d’humanitat”
Una casa antiga és una entorn càlid, ric, ple de referències i significats, i ple de memòries, sentiments que no ens aportarà una casa nova. Amb això no vull dir que tot l’antic s’hagi de conservar,… sols el “que valgui la pena”, sinó al final ens cauria tot a sobre!. On vull anar a parar és a que les cases velles que ens envolten en el nostre dia a dia formen part del nostre paisatge i per tant de les nostres vides, i no passa res si quan desapareixen sentim una mica de nostàlgia, un petit sentiment de pèrdua,… per definir-lo d’alguna manera.
L’altre dia vaig passar després de molt temps pel carrer Vallparda, a Collblanc, i vaig trobar-me un munt de forats taronges. Molts edificis havien estat enderrocats i les parets que havien deixat al descobert havien estat tractades amb aquell material que posen per evitar filtracions. Mirant les parets amb aquest taronja tan intens, provava de recordar els edificis ja fets runa, però ja els havia esborrat de la meva memòria, llavors vaig recordar del que deia Ruskin,… i vaig tenir l’idea de fer aquest text,… fer una mica d’homenatge als antics paisatges desapareguts d’aquests carrers,…
A la primera fotografia aèria teniu tots els edificis que han estat enderrocats a aquest sector del barri. Com veieu són molts, formen part d’un pla urbanístic que pretén eixamplar vies de comunicació, crear noves zones verdes i pisos de protecció oficial. Sobre si ho estan fent bé o malament no dic res, això és una guerra dels veïns i veïnes, i per ara no he trobat queixes, així que entenc que s’està fent bé,…
A aquesta segona fotografia aèria trobem la majoria dels antics edificis dempeus.
Ara paso a agafar el Google street view (GSV) i a portar-me cap aquí els vells edificis desapareguts i la glòria que els dona l’edat de les seves pedres,…
Pels edificis que es situaven als punts 1 i 2 del carrer de Vallparda no va passar el cotxe del GSV així que no tinc imatges properes, encara que des d’aquesta fotografia de l’edifici que existia al punt 3 es veuen una mica al fons.
L’edifici del punt 3 des del carrer de Martorell.
L’edifici del punt 3 de de l’edifici del punt 4 al carrer de Vallparda.
Ara, des del passatge d’Oliveras, els edificis dels punt 3, a l’esquerra, i del punt 4, a la dreta.
A sota, la façana de l’edifici del punt 4 des de l’edifici del punt 5. Continuem a Vallparda, no us perdeu, eh? 🙂
Tot seguit l’edifici industrial del punt 5.
A sota, la façana de l’edifici industrial del punt 5, amb les onades d’humanitat i natura que deia Ruskin,…
La cantonada de l’edifici del punt 5 entre el carrer de Vallparda i el carrer de Torns.
Les següents tres imatges són dels edificis que es trobaven al punt 6, entre els carrers de Vinyeta i de Mistral,…
A les dos següents veiem els edificis del punt 7, entre els carrers de Vinyeta i Torrent Gornal,…
i per últim els edificis del punt 8, al carrer de Vinyeta.
Ara sols falta explicar una mica d’història de la zona. Diguem que tot va començar a l’agost de 1906, quan des de Barcelona es va decidir expulsar a tots els escombraires del barri d’Hostafrancs; quatre mesos més tard Joan Torns i Munné demanava llicència per urbanitzar els seus terrenys, denominats “les feixes”, en aquell moment aïllats segons la legislació que manava per dedicar-se a la gestió de les escombraries. La llicència la va aconseguir després de moltes impugnacions dels veïns i amb el consistori dividit,… però els veïns no van quedar contents i van pujar les queixes fins el Govern Civil i al 1920 aquest es posava de costat dels veïns, encara això l’ajuntament va continuar donant llicències als carrers que heu vist fins 1924.
L’aprofitament de les escombraries es combinava amb la criança de porcs de manera que al carrer de Vallparda li deien el carrer de la pudor i al lloc el barri del “Bon Aire”. Les condicions de salubritat de la zona eren insostenibles, l’aigua dels pous estava contaminada i a l’any 1931 la pesta bobònica s’havia cobrat tres víctimes. Van existir molts projectes i intents de concentrar els escombraires cap a un sector de Granvia Sud, però tot va continuar igual fins 1961, quan finalment van marxar de la zona, i també de Santa Eulàlia. Un any enrere la pesta porcina va obligar a sacrificar 40.000 porcs a l’Hospitalet, aquest fet va provocar la caiguda del sector.
També volia posar fotos dels forats però crec que ja teniu bastant, i sinó podeu passar per allà… en tot cas publico una del forat del punt 4 per que veieu aquest color taronja tan maco,… i aquestes finestres tan desiguals,…
REFERÈNCIES
- Reflexions de Ruskin,… a partir del llibre El patrimonio histórico y arqueológico: valor y uso (2002) de Josep Ballart Publicat a l’editorial Ariel SA. (pàg. 49)
- Històries de Collblanc la Torrassa, d’Inocencio Salmerón Vargas. Publicat per l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.
- Notícia a Digital-h “Nou eixampament del districte de Collblanc- la Torrassa (26.01.2011)
Gestió de residus a l’Hospitalet, 1983
La gestió dels residus és un negoci molt antic a l’Hospitalet, pot ser va començar a finals del segle XIX al barri de Santa Eulàlia i a principis del segle XX a Collblanc-La Torrassa.
Sobre aquest tema, he volgut mostrar un article de 1983 que he trobat mentre buscava informació sobre el barri de Can Pi. El considero interessant ja que actualment ens trobem a la mateixa situació econòmica i social.
Mentres que a l’article, al 1983, podem llegir “Hago una media de 10 horas diarias y me vengo a sacar unas 1500 pesetas diarias” ara, al 2011, 28 anys després, les persones que ens trobem cada dia regirant als contenidors ens dirien: “Hago una media de 10 horas diarias y me vengo a sacar uns 15-20 euros diarios“,… aneu a l’enllaç inferior per veure el que passa actualment.
REFERÈNCIES
L'Hospitalet de Llobregat 
