Imatges retrospectives d'una ciutat

Medicina – Sanitat

El quiosc del carrer de l’Albareda, 196?

Aquest estiu en Manuel Domínguez em facilitava aquesta fotografia de l’Ernest Sánchez, nebot de l’home que veieu assegut al costat d’una taula a la part dreta de la imatge. El motiu de la fotografia és l’oncle de l’Ernest, i la seva taula, que en realitat és un quiosc dels d’abans, on es venien diaris, revistes i segurament tot el que podia desitjar la canalla, ja que com veieu estava situat estratègicament a la sortida d’un col·legi.

El lloc és el carrer de l’Albareda quan canvia a ronda de la Torrassa, i per tant el col·legi que veieu és el Santiago Ramón y Cajal, fa pocs anys ampliat.

El que ens permet datar la imatge, més o menys, és l’obra del costat, on es construïa l’actual ambulatori, que es va inaugurar al gener de 1968, així que com a màxim podria afirmar que la fotografia és de mitjans dels anys 60.

També tinc una fotografia de la setmana passada on es veu el nou aspecte del col·legi i l’edifici de l’ambulatori, que sempre queda bé per comparar,…


REFERÈNCIES


Un 131 Supermirafiori a Pubilla Cases

Aquesta imatge del carrer del doctor Solanic i Riera segurament és de 1987, i la veritat és que les coses no es veuen molt diferents, a part de l’ampliació de l’hospital de la Creu Roja i alguns edificis que s’han construït per allà al fons. Al metro han canviat els cartells i no molta cosa mes,…

Ah! amb un cotxe com aquest però dièsel em vaig treure el carnet de conduir fa molts i molts anys,… no et donaves compte quan pujaves la vorada,… i el soroll de tractor que feia: tocotocotocotoco,… era un supermiraflori, amb elacom es podia dir així aquesta bèstia, aquest tanc, semblava un nom irònic,…

REFERÈNCIES

Imatge de l’Hospitalet d’avui a demà. Una proposta per ordenar i millorar la ciutat (1987). Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat


Per la sanitat, l’Hospitalet en lluita.

“Per la sanitat, l’Hospitalet en lluita” és el títol de la tercera guia de recerca i lectura realitzada per  l’Arxiu Municipal l’any 2006. És un document de 49 pàgines carregat de dades i imatges de la nostra història des del punt de vista de la sanitat i que va acompanyar a una exposició que es va moure per la ciutat aquell any.

Podem trobar dades sobre la primera farmàcia, sobre els problemes sanitaris que donava el cementiri, sobre les epidèmies, els assentaments d’escombraires, el barraquisme, els cupons de racionament, els problemes sanitaris als anys 60-70, la mobilització de la ciutat per aconseguir millores sanitàries,… molts temes, com dic, carregats de imatges,… clar això fa que el document sigui molt gran, així que una mica de paciència,…

D’entre el munt d’imatges que trobareu he sel·leccionat aquestes dues vinyetes “humorístiques” de fa 40 anys, suposo que no cal explicar per què ho he fet.

REFERÈNCIES

“Per la sanitat, l’Hospitalet en lluita”



Joan Perelló i Masllorens (1929-2011)

Ahir va morir als 82 anys Joan Perelló i Masllorens, va ser director d’una empresa química, regidor del nostre ajuntament al 1974 i alcalde accidental de l’Hospitalet quan va substituir a Vicente Capdevila Cardona, el 25 d’abril de 1977, ja que es presentava com a diputat a Las Cortes. Va precedir a Juan Ignacio Pujana Fernández, que va ocupar el càrrec després de les primeres eleccions municipals democràtiques, el 3 d’abril de 1979. Posteriorment, 1980-86, va presidir la Junta de Govern de l’Hospital de la Creu Roja i de la seva assemblea local. També era membre del Consell de Síndics de la ciutat; sinó erro, l’únic membre predemocràtic.

L’actual alcaldesa, Nuria Marín ahir va dedicar unes paralues: “un alcalde que va viure una de les etapes més interessants política i socialment a la ciutat, amb l’arribada de la democràcia i la legalització dels partits polítics”“era una persona molt dialogant i oberta a participar en actes importants, com la commemoració dels actes dels 75 anys de la concessió del títol de ciutat de L’Hospitalet o els actes de celebració dels ajuntaments democràtics”

Al llibre Història de l’Hospitalet podem llegir: “Persona de tarannà dialogant, acusat per l’oposició d’esquerres de ser l’home de palla del dimitit Capdevila, es manifestà impotent per a donar solucions, ni que fossin transitòries, al desgavell de la ciutat en tots els ordres. El mateix alcalde manifestà públicament la vigília de la fi del seu mandat que els problemes plantejats al Consistori hospitalenc no tenien solució sense una nova Llei de règim local, l’Estatut d’Autonomia i l’autonomia municipal. A la impotència política, s’hi afegir la seva solitud. Progressivament, i per causes diferents, van dimitir els regidors [Ramiro] Gallego Pinilla, Francesc Codina, Miró i Gomar. D’altres es mantingueren en una posició passiva i sembla que uns quants, entre ells Celestí Nolla, Mulet, Fossa i Vilaplana seguiren actius a l’equip municipal”. Cal dir que ens trobem dins de la transició democràtica espanyola, un moment molt complicat de governar, quan l’oposició d’esquerres, que tenia com a fita arribar al poder local, i juntament amb els sindicats i les associacions de veïns, porten a terme un allau d’accions reivindicatives sense precedents.

Buscant a Hemeroteques he trobat molts articles on es fa palès l’ambient d’aquells moments; per la quantitat d’informació trobada, recomano els articles de J. Macià i Macià a la publicació Setmanari del Baix Llobregat, que podeu trobar  a la secció de Premsa digitalitzada del Departament de Cultura

No vull acabar sense tornar a recomanar el seu llibre Passejant pel carrer d’Enric Prat de la Riba (2005), que vaig utilitzar a una article per extreure molts noms de lloc del barri de Sant Josep, d’on ell era. Va escriure més llibres: Un bocí de l’Hospitalet, una gent (1993) i va participar al llibre de la Matilde Marcé i Piera, Tres hospitalencs s’expliquen (1998), però aquests últims no els coneixia fins ara, així que no els puc recomanar,… Tots tres van ser publicats a la col·lecció Medusa de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat, que Joan Perelló va ajudar a renàixer.

Descansi en pau.

REFERÉNCIES


Voltants de l’hospital de Bellvitge, anys 70-80

L’altra dia una amiga meva, l’Ana Herraiz, m’enviava aquesta imatge de quan era petita, de finals dels 70, feta com es pot veure pels voltants de l’hospital de Bellvitge, crec que des dels camps on ara es troba l’Estadi Municipal de Futbol. Es poden veure també els dipòsits ¿d’aigua? a l’àrea de la bugaderia de l’hospital.

Al Bloc de la biblioteca del Campus de Bellvitge he trobat aquesta altra fotografia feta més o menys en la mateixa direcció, es a dir, cap al sud. És d’uns anys abans, ja que els arbres són més petits. Es poden veure els camps des del carrer de la Feixa Llarga fins al Llobregat, abans de la construcció del nus viari B-10/C-31/B-18/A-2. Es veu la desapareguda masia de Cal Miquel del Ros, al costat esquerre del mòdul més alt de l’hospital, i Cal Xic de la Barca al mateix costat de la Gran Via cap al Prat.

Actualment sols queden sense construir els de la zona de la dreta; encara amb ús agrícola, és el que es coneix com a zona de reordenació de Cal Trabal/Cal Masover Nou, i això de reordenació ja sabem el que significa,…

No he trobat cap imatge dels 70 del lloc on es va fer la primera fotografia,  però sí aquesta de finals 80-inicis 90, on es veu l’espai entre els carrers de la Feixa Llarga, Residència, Travessia Industrial i avinguda de la Mare de Déu de Bellvitge.

Aquest és l’aspecte que tenia abans de la transformació originada per les olimpíades del 1992. Horts i camps de cultiu. En aquest moment ja existeix el camp de rugby, que es va inagurar al 1983, i la residència Feixa Llarga- Laia González, inagurada al setembre de 1989. Ja no veiem els gran dipòsits que hem vist a les imatges superiors; a l’historia de l’hospital de Bellvitge es diu que als anys 80 van reformar la bugaderia, pot ser va ser l’època en que els van retirar.


Can Gajo, anys 90

L’altre dia vaig trobar a la Biblioteca de Bellvitge el llibre “Descobrir l’Hospitalet de Llobregat”. Un llibre del 1992 on es fa un recorregut pel patrimoni cultural de la ciutat des de finals del segle XVIII fins el primer terç del segle passat. El llibre és com una mena de registre on tenim imatges, descripcions i historia de més de 100 edificis de tot tipus.

Abans d’entrar a escriure sobre  la foto m’agradaria copiar un fragment de la presentació del llibre: “Durant molt de temps el patrimoni cultural ha estat sinónim de patrimoni artístic: interesava destacar aquelles peces singulars, diferents de les altres pel seu valor estètic o monumental. Actualment aquesta concepció restringida ha evolucionat en constatar la importància d’aquells edificis o elements representatius d’una època determinada, documents reals de com vivien, es relacionaven i treballaven els nostres avantpassats. Així, afegim al valor artístic, el valor documental del patrimoni

Ara sí, l’edifici de la foto és un cas atípic a la nostra ciutat. Va ser el segon edifici que es va construir a la rambla Just Oliveras, finalitzat a l’any 1910, a la cantonada del carrer de Lleida. El va construir l’arquitecte Mariano Tomás i Barba a petició de Ramón Puig Campreciós, es deia la Torre Puig,  i sense dubte era un dels edificis amb més valor estètic dels que s’han construït a la nostra ciutat [el podeu veure a aquesta imatge]. Lamentablement l’any 1925 es va transformar en una clínica i l’any 1951, per tal d’ampliar espai van transformar l’edifici modernista, segons plànols de Manuel Puig Janer, en un edifici, pel meu gust, amb menys valor estètic, encara que aquest últim arquitecte va ser el que també va projectar l’església de Santa Eulàlia de Mèrida o l’edifici de la Caixa de Pensions a la plaça de l’Ajuntament.

Sobre el valor documental, una vegada modificat l’edifici, crec que tenia el mateix. Aquest valor ve donat per exemple, per que la primera intervenció quirúrgica que es va fer va ser d’àpendix, amb unes condicions tan precàries que el malalt va tenir que portar-se el llit de casa seva. Que durant la guerra civil va ser expropiada  i va servir per atendre ferits de guerra d’ambdós bàndols, succesivament, i la més gran, que a aquesta clínica van donar a llum milers d’hospitalenques.

Aquesta es la història de la seva desaparició:

  • 1982.- Tanca la clínica i l’edifici queda abandonat.

  • 1983.- L’edifici entra dins del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectónic de la ciutat

  • 1984.- Es qualifica el solar per construir equipaments dins del “Pla Especial de Reequipament de Can Gajo”

  • 1994.- Es treu l’edifici del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectónic de la ciutat ja que van demostrar que existien errades en els paràmetres de selecció, com per exemple una errada que encara es continua fent, sense anar més lluny per l’Arxiu Municipal a la fitxa del mes de maig de 2010, que és atribuir el projecte de la Torre Puig a Ramon Puig i Gairalt, com escric al principi va ser de Mariano Tomás i Barba, autor de per exemple la “Casa dels Cargols” a la confluència dels carrers del Llobregat i del Montseny de la nostra ciutat

  • 1996.- Es modifica el Pla Especial per poder construir un equipament sanitari d’iniciativa privada.

  • 1997.- L’Ajuntament arriba a un acord amb l’AV del barri del Centre “Según este compromiso, el Consistorio determinará, conjuntamente con los vecinos, el uso de la planta baja del equipamiento sanitario que se construya en este solar privado y que será cedida por la empresa Cofor Construcciones Fornells S.L., promotora del proyecto. El futuro uso de esta superficie,de 200 metros cuadrados de extensión, debe ser compatible con la actividad del consultorio médico que se prevé construir en Can Gajo”

  • 2005.- Podem trobar el següent comentari de la portaveu de Convergència i Unió a l’Ajuntament, Meritxell Borràs: “…té la circumstància agreujant que l’edifici de davant, l’antiga clínica Gajo, que havia estat inclòs en els plans de protecció del patrimoni arquitectònic de l’Ajuntament, es va enderrocar fa uns anys amb la condició de dedicar-ho a equipaments sanitaris privats. Ara ens hauria anat molt bé per les urgències i només s’hauria de creuar el carrer. D’altre banda també els compromisos adquirits en el moment de l’enderroc han variat i Can Gajo ha acabat sent coses tan diferents com ara un bar públic. No podem per menys que denunciar que l’Ajuntament hagi estat tan permissiu amb Can Gajo”.

Doncs aquesta ha estat la trista historia de la Torre Puig/Can Gajo, ja sense valor artístic, ni documental.

REFERÈNCIES


Hospital de Bellvitge, 1970

“La construcció de l’Hospital, encarregada a l’empresa Dragados y Construcciones, es va iniciar a mitjans de l’any 1970 i va ser una de les grans obres d’aquells moments, juntament amb la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra. 

Hi treballava una plantilla de 700 persones, 500 de les quals eren obrers i 200, tècnics. La jornada de feina dels obrers era de més de 10 hores diàries, pagades a 40 pessetes l’hora, en unes condicions de treball difícils que van provocar alguns accidents importants. Les pressions perquè es finalitzés l’Hospital al més aviat possible van comportar un enduriment de les condicions de treball, fet que va motivar demandes de millores laborals dels treballadors, que van acabar en vagues, i que van tenir com a resposta la intervenció de la policia i els primers acomiadaments.

Les pressions de l’Administració a la constructora perquè l’obra no es parés van concloure en unes negociacions en què els treballadors van obtenir una millora salarial, la possibilitat de tenir una representació sindical per tractar els acomiadaments indiscriminats, un plus per treballar en alçada, i la construcció de banys, dutxes i un menjador semisubvencionat. En canvi, no es va aconseguir el dret a fer vacances ni el pagament dels dies de vaga.

Aquests fets van servir d’estímul a la solidaritat entre els treballadors de l’obra i també per als treballadors d’altres empreses”

REFERÈNCIES

Imatge de Javier Otega Figueiral a Flickr
Text de la web de l’Hospital de Bellvitge

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. Alkezar Kelevra ‎40 años después, la zona sigue en obras.
  2. Jorge Gomez OOOoooooohhh!!! Que buena la foto!!!.
  3. Juanjo Serrano Lopez Parece que son las estructuras de los ascensores, y al pié de las mismas, la rotonda de la entrada.
  4. Jose Manuel Muñoz Quiñones A la derecha Urgencias, detrás los quirófanos, las torres altas son los ascensores y las dos cosas de debajo redondas a ambos lados de la estructura de los ascensores, son el hospital todavía sin levantar….
  5. Esther Cabello Que foto mas buena!! 🙂
  6. Max Plaza Todos esos campos que hay detrás del Hospital se convirtieron en huertos de particulares durante bastantes años. Actualmente está la ‘ciudad deportiva’ con el campo de futbol, de rugby, polideportivo, beisbol,etc,…
  7. Carme Ruiz Alcalá La lucha obrera SIEMPRE ha de existir!!!!