L’embolic de les gasoses Montserrat
Un altre objecte que molts col·leccionistes busquen reunir són les ampolles de gasosa, a l’Hospitalet he trobat tres marques, una d’elles era Montserrat, que com veieu al cartell de sota era de la mateixa empresa que feia el refresc Danzon, allà als anys 40-50 (pot ser 60?) i del que ja he escrit alguna cosa. El fabricant era Enrique Ribas, i al menys als anys 50 era al carrer de Barcelona, 94 de la nostra ciutat.
Si busquem a internet trobem dues ampolles de gasosa més amb el mateix nom, i també amb un disseny molt similar a la primera, em refereixo a les bombolles del vidre. Després de donar-li voltes, no sé si són una evolució de l’ampolla de Danzón o bé són d’empreses totalment diferents i que per casualitat han coincidit en disseny i marca. Ara us poso el que he trobat,..
De la primera ampolla no he trobat res més, a més sols he trobat aquesta i no es veu molt bé. De la segona he trobat dos envasos més amb el mateix dibuix del santuari: una ampolla de 20-25 cm amb tap de corona, i també un sifó.
Si anem al google a buscar “gaseosa Montserrat” trobem que és una marca registrada de l’empresa Carbónicas Montserrat SL (la mateixa del sifó) i que es situa a Cornellà (també he trobat una direcció a Esplugues), i que també té altra marca registrada: “GASEOSA MONTSERRAT PTE RIBAS IGLESIA 7 HOSPITALET”,… Una marca una mica llarga, però surt el nom de Ribas, que pot ser es refereix a l’Enrique Ribas que fabricava Danzón, i també surt el nom de l’Hospitalet, i una direcció del carrer de l’Església, diferent a la que tenia de Danzón. Pot ser l’empresa de Cornellà va comprar la marca a Enrique Ribas?. No ho sé.
També he trobat la següent tarja amb l’ampolla petita que hem vist abans amb la direcció del carrer de Girona de l’Hospitalet, es a dir, diferent a les dues anteriors. El no poder datar quasi tot, complica bastant fer una història de tot això, o com a mínim aclarir-se.
Al facebook l’Olga Gómez Miralles ens ha aportat uns records: Yo recuerdo la botella grande en envase serigrafiado. Igual estoy equivocada, pero yo vivía en la Av. Masnou, encima de los autobuses Florida. Tanto éstos, como los edificios, eran propiedad de los Arús. Jaume Arús, puso una tienda de comestibles en el nº.7 que la llevaba Montserrat, su novia, y siempre había oído decir que las gaseosas, también eran de ellos.
En Josep Calvís Calpe també ens diu: Jo recordo que les prenia al bar del Centre Catòlic, el tap era de corona; a casa les compraven de 1 l i crec que portaven tap de rosca.
En fi, si podeu aclarir alguna cosa ja sabeu,…
REFERÈNCIES
El final de la “bola del mundo”
L’any passat per aquestes dates vaig publicar aquestes fotografies d’en Santos Vallespín, són d’una cúpula de formigó, ara desapareguda, i que es situava al barri del Centre, entre l’avinguda de Josep Tarradellas i les vies. Els nens que fa anys jugaven a aquest espai, davant de la singularitat d’aquest objecte, van inventar alguna que altra llegenda, alguns pensaven que a sota s’havia enterrat a persones, altres que era un dipòsit d’armes,… alguns li deien la bola del mundo, d’altres l’anomenaven les tortugues,…
L’Artur García ens va oferir el testimoni del seu pare, que las havia vist construir, tan sols eren dipòsits de combustible de la CAMPSA, que es situava a Cornellà. Ens comentava que els havien situat allà, lluny de la fàbrica, clar objectiu de guerra, per tal de salvaguardar-les en cas d’atac aeri, de fet aquestes cúpules eren una mena d’armadura en contra de les bombes.
Bé, a aquesta zona toca fer pisos, i ja han arribat les excavadores, ja han obert el terra i ja sabem que no hi havien ni armes, ni morts,… el pare de l’Artur tenia raó, eren dipòsits. La següent fotografia també és de Santos Vallespín, veiem la paret dels dipòsits.
Aquest matí m’he escrit amb en Josep Maria Solias, el director del museu, per tal de saber si s’estava documentant la troballa, m’ha comentat que s’estan prenent fotografies. No s’han trobat altres objectes, ni tan sols conductes; es veu una obertura a la paret del dipòsit, orientada cap a la línia de ferrocarril, però no s’observa cap altre objecte que relacioni ambdós elements. També m’ha comentat que no queda cap rastre de líquid, el fons està ple d’argila, no sé si és que el van netejar quan van quedar en desús, o bé l’han ficada al realitzar l’excavació actual. Sobre la data de construcció, no està clara, encara no es sap si és anterior o posterior a la Guerra Civil.
També a aquest mateix bloc hem rebut un missatge anònim amb una descripció del que s’ha trobat: “Puedo comunicar que las estructuras de hormigón no se hicieron con varillas metálicas típicas del hormigón armado, sino que se hicieron con hormigón directamente sin arena, con piedra de río. La verdad es que las máquinas percutoras están encontrándose con mucha dificultad para echar abajo las estructuras. Teniendo una visión general de la calle donde están haciendo la obra, concretamente desde la acera de enfrente pueden apreciarse un total de tres grandes estructuras cilíndricas con un diámetro considerable, al menos de diez o doce metros y una profundidad de unos seis o siete metros. Las paredes son de medio metro por lo menos de grosor. Es lo que se puede ver desde la calle. Al final tenía razón el comentario del texto: las “tres cúpules que l’Artur de petit i el seu grup d’amics anomenaven les tortugues”, las referidas tres cúpulas por lo visto se corresponderían con las partes superiores de las estructuras citadas.”
Bé, aquest és el fi de la bola del mundo, de les tortugues, adéu a la cúpula, les cúpules misterioses,…
REFERÈNCIES
Cal Cabo / Cal Miquel del Ros, 1952
L’Albert Graells m’ha tornat a enviar una altra fotografia de la ciutat, en aquesta ocasió d’un lloc on encara no havia posat cap imatge. Es situa a la carretera del Mig, concretament a l’encreuament dels carrers de la rambla de la Marina(a Cornellà)/Femades(a l’Hospitalet), just a tocar de Cornellà. Si avui anem allà ens trobaríem envoltats de naus industrials però quan es va fer la fotografia, l’any 1952, allà sols teniem caps i cases a ambdós costats de la carretera sense asfaltar, i com veieu bastant estreta i en mal estat.
Aquesta casa es deia segons el plànol de la ciutat de 1951 cal Miquel de Cos, però sembla una errada ja que al plànol de la ciutat de 1963 li diuen cal Miquel del Ros; un altre nom per aquest conjunt d’edificis el trobem al plànol del Francesc Marcé i Sanabra que l’anomena cal Cabo.
La Matilde Marcé i Piera al seu llibre sobre els motius de la ciutat recull els dos noms, però sols en comenta cal Miquel del Ros i no es tracta d’aquesta casa, sinó d’una altra que es situava a tocar de la Gran Via i de la que ja vaig publicar algunes imatges. Al comentari inferior de francesc Vinyals es desvela el misteri,…
A les fotografies següents, de 1958 i 2012, trobareu la carretera del Mig des de ca l’Esquerrer fins el carrer de Campoamor; cal Cabo en color verd.
REFERÈNCIES
- Planol de la ciutat de 1951
- Plànol de Francesc Marcè i Sanabra
- Cal Miquel del Ros (de la Gran Via)
- Llibre Cop d’ulls als motius de l’Hospitalet escrit per la Matilde Marcé i Piera, i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat l’any 1991
A la recerca de la cúpula misteriosa
Tot va començar quan en Munh Radeac va preguntar al grup de facebook “Protegim el Canal de la Infanta!” que què era el cercle que es veu a les fotografies. Va afegir que quan era petit, crec que als anys 60 (no?), tot era un camp d’ametllers, i en mig es trobava aquesta gran cúpula de formigó, els nens li deien la bola del mundo i comentaven que dintre hi havien huesos de muertos,…
Ens trobem al sector elevat que queda entre les vies i el carrer de Josep Tarradellas, i entre les rampes del carrer Miquel Peiró Victori i del Carrer Álvarez de Castro.
L’evidència documental més antiga de l’existència de la cúpula per ara la trobem a la fotografia de 1947. L’edifici més proper es can Bori, una antiga torre residencial construïda a l’any 1878, els seus terrenys eren travessats pel canal de la Infanta, i a l’altra banda d’aquest, just al costat de la nostra cúpula, tenien l’hort i molts arbres fruiters. L’any 1928 va canviar de mans i es va convertir en una escola tècnica que mai va funcionar; amb l’arribada de la República es va transformar en escola per nens, a la Guerra Civil va continuar com a escola, encara que els dies en que es van incrementar els bombardejos no van fer classe.
A la dreta d’aquest hort tenim la riera del Canyet que baixava des de l’actual barri de Sanfeliu per un canal obert a uns 3-4 m de profunditat respecte el terra. A la banda esquerra, com veieu hi havia camps, fins les propietats de la caserna de la Remunta, on els soldats feien maniobres.
La cúpula encara existeix a l’actualitat, la podeu veure des de diversos angles a la fotografia inferior:
També, gràcies a Santos Vallespín tenim fotografies molt més properes. Com veieu és molt gran, la part que es veu a la superfície al menys té 10 metres de diàmetre.
Ràpidament al grup van sortir diverses hipòtesis inicials: un forn de bòbila, un bunker de la guerra civil, un pou artesià,… i un altra, molt més elaborada que ens va aportar Artur Garcia, bé, el seu pare a través d’ell. Segons ells existien tres cúpules que l’Artur de petit i el seu grup d’amics anomenaven les tortugues. Les altres dues no es veuen a cap fotografia, i pot ser van desaparèixer quan van obrir el carrer, ell recorda una força més petita cap al sud-sudest de l’encara exisitent.
Segons el seu pare, que va ser testimoni de la seva construcció quan era petit, aquestes estructures eren les defenses anti-bomba d’uns dipòsits subterranis que mai es van arribar a construir. Artur ens diu “sembla ser que això era la part de sobre, llavors s’havia de buidar de baix…, imagino que utilitzant la terra com a motlle i no haver d’encofrar“. Els dipòsits els pretenia construir la CAMPSA, que tenia una refineria a Cornellà, a 400 metres, per protegir els olis que produïa d’un possible atac aeri del bandol nacional a la Guerra Civil. L’Artur ens ha fet aquest esquema per tal d’orientar-nos:
També he trobat una fotografia al grup del Centre d’Estudis de l’Hospitalet feta als 80, quan van obrir el carrer Alpes, ara avinguda Josep Tarradellas i Joan; on l’estructura no està tan soterrada i es troba envoltada d’horts, desapareguts no fa molts anys. Si sabem que l’edifici que té davant, el centre municipal d’emergències Els Alps, té una longitud de 28 m, pot ser la cúpula fa al menys uns 12 m de diàmetre, per tant pot ser en profunditat encara és més gran.
A una altra foto, també de Santos Vallespín, i més antiga que l’anterior, de quan el carrer Alpes encara no s’havia obert, podem veure una espècie d’elevació, però crec que és més llunyana i no té res a veure amb les cúpules. En tot cas podem veure com era abans aquesta zona.
A la fotografia següent podeu veure el talús que es va produir quan van obrir el carrer. Són materials molt tous, argiles, i encara que no veig cap canvi de nivell estratigràfic, semblen dipositades naturalment, es a dir, crec que no té aspecte de que sigui cap replè artificial.
A veure si podeu distribuir aquest resum entre els vostres coneguts, pot ser algú té més records o informació i ens soluciona aquest misteri!
UNA ANY DESPRÉS, EL MISTERI S’HA RESOLT, SEGUIU AQUEST ENLLAÇ,…
REFERÈNCIES
- Grup de facebook Protegim el Canal de la Infanta!
- L’abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Escrit per la Mireia Mascarell i editat per l’Editorial Efadós l’any 2003.
Mural a l’estació de l’Almeda
L’altra dia vaig agafar el carrilet a l’estació de l’Almeda i em vaig trobar amb dos murals molt interessants, en ells es tracten imatges històriques de forma artística. L’obra és de 2005 i es diu “Les petjades de la història”, de Francesc Abad.
Llegint sobre el tema he trobat que el responsable va ser el Departament de Política Territorial i Obres Públiques; es veu que l’obra forma part del programa Art públic al Metro i hi ha moltes més estacions implicades, al 2006 teniem les estacions de l’L-11 Casa de l’Aigua, Torre del Baró, Ciutat Meridiana i Can Cuiàs, l’estació de l’L-4 Maresme-Fòrum i les de l’L-3 de Mundet, Valldaura i Canyelles, i també he trobat que al 2007 també la parada de Pallejà dels FGC.
Concretament les imatges són de les lluites obreres i veïnals dels anys 70 a aquest barri, els denominats a l’obra “temps de lluita i progrés”. Encara que les fotografies i texts es troben desorganitzats hi ha una frase que travessa un dels morals que sense dubte es pot utilitzar com a recepta per qualsevol lluita: “Tot el que es va aconseguir va ser fruit d’un treball constant, i sobre tot col·lectiu”
No sé si al munt d’estacions que tenim a l’Hospitalet hi ha alguna cosa que s’assembli, no he passat per totes,… crec podria ser interessant fer exposicions per recordar d’on venim, els origens, tant de les persones com del territori, ja sabeu, per tal de no perdre la identitat, si no l’hem perduda ja.
Em venen al cap un munt d’imatges dels 70 i d’altres èpoques anteriors que es podrien exposar a l’estació de Santa Eulàlia, o a la de Can Serra, a la de La Florida, a la d’av Carrilet… o a la de Bellvitge, que d’aquí uns anys acomplirà 50 anys, en fi, a totes. Que costa fer un panell com aquest?,… encara que fos un a l’any,…
Sols és una idea (copiada del poble del costat),…
REFERÈNCIES
- Les petjades de la història. Francesc Abad.
- Recull de notícies sobre la inauguració de laparada per Nestor Cabañas.
- Transformación de barrio Almeda de Cornellà: de la autoconstrucción de viviendas a las grandes promociones inmobiliarias (2003) Albert Vilallonga Ortiz en Scripta Nova.
- @lmeda,… memoria de un barrio obrero.
El tinent Josep Manso a Bellvitge, 1809
Aquest home amb el semblant entre Félix Rodríguez de la Fuente i Adolfo Suárez era Josep Manso i Solà, nomenat comte del Llobregat i vescomte de Montserrat per les seves gestes als voltants del riu que compartim amb la comarca veïna.
Josep Manso i Solà va neixer a Borredà el 26 de setembre de 1785, i als 12 anys va començar a treballar al moli fariner del seu oncle, va anar canviant de molí fins que als 19 anys arribà a un de Barcelona. Pocs anys després es diu que té un enfrontament amb un soldat francés, resultant aquest últim mort, i clar, ha de fotre el camp,… decideix passar a formar part de les guerrilles que intentaven evitar la invasió de Catalunya pels francesos.L’any 1808 entra a formar part d’una companyia de miquelets com a tinent; el seu baptisme de sang es produeix a la defensa de Roses on moren alguns dels seus subordinats.
El 6 de maig de 1809 es troba junt a un grup de quaranta sometents a un l’Hospitalet sota control francés, diuen que als voltants de l’ermita de Bellvitge; volen fer una emboscada als francesos, ja que sabien que vindrien al poble a requisar palla i queviures. “Cap a les set de la matinada albiraren cinquanta genets i cinguanta infants que donaven escorta a una lluïda galera que resultà qui era del qui fou el primer ocupant francés de Barcelona i que ara n’era el general governador, Guillem Filibert, comte de Duhesme, el nom del qual és gravat entre d’altres herois napoleònics en l’Arc de Triomf de la Place de l’Ètoile de Paris.
El vehicle del general, d’un model desconegut a Catalunya, era molt superior als habituals del pais i els avantajava en suspensió, comoditat i estètica. El grup emboscat, com és natural, no va entretenir-se a contamplar les gràcies de l’ultim model de galera i en un atac fulminant va descncertar els soldats francesos, que després d’un intent de resistència van emprendre la fuga; se’n rendiren més de trenta. També el vehicle quedà en poder de Manso, en el qual carregà – en un acte de generositat- els ferits que els fugitius abandonaren.
(…) el pas dels sometents i dels presoners, de camí cap a Martorell, fou saludat amb joia pels hospitalencs, que , mentre vitorejaven als vencedors, quedaven bocabadats admirant la galera francesa”
Pocs dies després Manso fou ascendit a capità, però en aquesta guerra, la del Francès (o de la Independència), arribaria fins a general. Posteriorment s’incorporaria a l’exèrcit reial en els regnats de Ferran VII i Isabel II. Va combatre els Malcontents a la Guerra dels Malcontents (1827) i durant la Guerra dels Set Anys (1833-1840) va lluitar a les files isabelines del bàndol moderat ocupant diferents capitanies generals del país. La seva biografia dona per escriure un llibre, de fet ja els té,…
Va morir el 22 de març de 1863 a Madrid, però l’any 1847, ja amb 62 anys va decidir retirar-se i va trobar una casa a Cornellà, a la carretera del Mig, a quasi dos quilòmetres d’on va succeir l’escaramussa que transcrivia anteriorment; aquesta casa és cal Manso, ara restaurada i patrimoni de Cornellà, però tristament ofegada dins d’un polígon industrial que quasi l’oculta.
REFERÈNCIES
- Imatge de Josep Manso de l’Almanach de La Esquella de la Torratxa. Any XXIX – 1917 (pàg. 54)
- Imatge de cal Manso de Andrés Sánchez Vega al lloc web Almeda… memòria d’un barri obrer.
- Text de l’atac a Bellvitge del llibre de Francesc Marcé i Sanabra “25 imatges de la història de l’Hospitalet” (1979) (pàg 59-60),… podeu ampliar els detalls sobre aquests fets al llibre del mateix autor “Hospitalencs d’ahir” (1994)
- Viquipèdia
- Primers i últims anys a partir d’una biografia trobada al fòrum loquo
- Josep Manso y la guerra del Francés (1808-1814) en el Baix
Afeccions de la riuada del 20-21 de setembre de 1971
Avui es compleixen 40 anys de l’última riuada del Llobregat, que va afectar a molts municipis de la comarca veïna, dintre d’un context de destructives inundacions a gran part de Catalunya. A Cornellà no es van produir víctimes mortals, però els desperfectes van ser molt quantiosos, sobre tot al barri Centre, Riera i Almeda; això va fer que aquelles dates encara no s’hagin esborrat de la memòria de molts cornellanencs, i a partir d’avui es commemoren aquests fets amb una exposició de la que deixo enllaços a sota.
Nosaltres no ens vam lliurar de les aigües enfurismades del Llobregat, també van penetrar dins de la nostra ciutat, principalment al barri de Bellvitge, un barri en construcció frenètica, pràcticament sense urbanitzar, on la riada va afectar a moltes famílies que vivien a les plantes més baixes.
Miguel Sanz i Parera ens descriu la riada així: “Les fortes pluges concentrades a la Serralada Pre-litoral motivaren la inundació més gran que es coneix del Llobregat en els darrers temps, possiblement semblant a la de 1617 (Any del Diluvi). Tot el delta quedà inundat. Les aigües penetraren per la part baixa de Cornellà fins a l’entrada de l’Hospitalet, i en alguns punts arribaren a una aLçada de 3 metres. La zona coberta per les aigües queda delimitada pel camí del Mig, el carrer de la Marina, la cruïlla de la Gran Via amb el pont del tren i el barri de Carbonell fins a la Zona Franca. A Bellvitge el nivell de l’aigua arribà fins el segon pis d’alguns blocs i es van omplir d’aigua 45 habitatges, cosa que obliga a evacuar 96 families. Els col·legis del carrer d’Europa és negaren d’aigua entre 60 i 100 cm d’alçada. S’inundà tota la zona agrícola de la Marina, una trentena de naus industrials i Mercabarna. La zona afectada fou d’unes 200 Ha entre àrees industrials i agrícoles.
Amb el text anterior he fet aquest mapa sobre les dimensions de la zona inundada, on també indico la situació de les quatre fotografies següents. D’altra banda, al text anterior diu que va afectar als col·legis del carrer [avinguda] d’Europa, però aquest carrer queda a la zona no afectada, en altres llocs també he llegit que va afectar al Gornal, on encara no havia començat la construcció dels blocs, però existien els habitatges dels carrers de Campoamor i de Finestrelles,…
A continuació també deixo tres articles del diari La Vanguardia sobre les inundacions a Bellvitge.
Cal dir que el bloc de l’avinguda de Amèrica a que es refereix l’article del 10.10.1971 des de llavors es coneix com el bloc de la riada, i no és altre que el de les escales 71 a 81, el que es troba entre el passeig de la Rajola i la plaça de la Cultura. El tema dels baixos inundats portaria cua, i crec que encara avui no es poden fer servir com habitatges.
REFERÈNCIES
L’HOSPITALET
- Pluges i inundacions a l’Hospitalet de Miguel Sanz i Parera dins de Quaderns d’Estudi núm. 7 publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’any 1989
- Article sobre les inundacions al bloc de l’AV de Bellvitge (font principal)
- Mediterráneo: Prensa y Radio del Movimiento Año XXXIV Número 10222 – 23.09.1971 pàg. 6 (referència al Gornal)
- Imatge 1 – Recopilació de fotografies de l’AV de Bellvitge.
- Imatge 2 – Revista Destino núm. 1774 de data 02.10.1971
- Imatge 3 – Dossier Bellvitge – junio 1978 (imatge del 21.09.1971)
- Imatge 4 – Del llibre L’Hospital de Bellvitge 25 anys (1972-1997) editat pel mateix hospital a l’any 1997
- Hemeroteca de la Vanguardia
CORNELLÀ
La torre de la Miranda
Avui sortim de l’Hospitalet i ens anem cap a Cornellà de Llobregat, a fer cinc cèntims de potser l’element més conegut dels que formen part del patrimoni arquitectònic d’aquesta ciutat. Segur que la torre de la Miranda la teniu més que vista, però pot ser no sabeu moltes coses d’ella.
Es troba al barri de Sant Ildefons, a l’avinguda de Salvador Allende, just a sobre del talús que separa la Marina del Samontà, a sobre del Parc de Can Mercader.
He trobat fins a quatre dates de construcció més o menys creïbles:
- Segons el lloc web municipal, l’enciclopèdia.cat i molts llocs més la torre és de finals del segle XIX
- Segons la revisió del catàleg de protecció del patrimoni arquitectònic de Cornellà de Llobregat (1996) és de 1920
- Segons la guia de l’Àrea Metropolitana de Barcelona sobre el parc de Can Mercader es va construir l’any 1929, coincidint amb la segona exposició universal de Barcelona.
- Segons la llegenda del Mag Maginet fa 300 anys que viu a la torre,… però això és una llegenda amb paraules màgiques i tot: “El vol del mussol, la cua del gat del Baix Llobregat“.
És d’estil neomudejar combinat amb medieval (eclèctic), té forma hexagonal de 3 m de costat i uns 27 m d’alçada, dividits en quatre cosos separats per cornises. El cos principal te quatre pisos amb finestres. El cos superior, és el destinat a mirador, i disposa de grans finestrals. Una miranda descoberta amb marlets corona la torre.
La va construir Arnau de Mercader i Zufía, compte de Bell·lloc (1852-1932), molt a prop del seu palau, com a mirador del Delta del Llobregat, amb l’objectiu d’observar les aus que paraven als aiguamolls i també com a observatori astronòmic.
Aquesta primera imatge és de la nevada de 1962, segurament realitzada des del campanar de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida a la nostra ciutat, i es pot observar perfectament com la torre no tenia res que entorpís la vista al seu voltant.
La següent fotografia, de Prudencia Carrasco, està datada com de 1925 i és d’una casa del carrer Dolores Almeda de Cornellà; al final de tot es veu la torre, per tant, si el que diuen a la pàgina “@lmeda… memoria de un barrio obrero” és cert, no s’hauria construït a l’any 1929 com diu la guia de l’Àrea Metropolitana de Barcelona sobre el parc de Can Mercader.
D’aquesta segona imatge no he trobat la data, però pel que sembla Sant Ildefons encara eren camps de blat i garrofers.
La següent fotografia és de 1986, on trobem que ja no està tan sola,…
REFERÈNCIES
- Pàgina de patrimoni del lloc web de l’Ajuntament de Cornellà
- Guia del parc de Can Mercader
- Revisió del Pla especial de protecció del patrimoni històric, artístic i arquitectònic i el catàleg corresponent (1996)
- Pàgina @lmeda… memoria de un barrio obrero
- Article sobre el parc de Can Mercadera la revista Barcelona verda núm. 21 (12/2003)
- Llegenda del Mag Maginet
- La imatge antiga de la torre és del treball Els Avis de Cornellà de Llobregat (2006-2007) de Henrik Larsson, un treball molt interessant.
- El Far de Llobregat 01.02.1986, pàg. 15 (utilitzar el buscador)
Soterrament del carrilet (Sant Josep – Magòria), 1987
L’any 1976 l’administració central tira endavant el projecte de soterrar els Ferrocarrils de la Generalitat entre Cornellà i la plaça d’Espanya. L’any 1977 inicia les obres fins l’estació de l’Hospitalet i des d’aquí el soterrament es dividiria en tres fases. La primera fins a Sant Josep, la segona des d’allà fins a Magòria, i la tercera ja fins a la plaça d’Espanya
La segona fase del soterrament del “carrilet”, la més complexa, consistia en realitzar un nou traçat del tram (Sant Josep- Magòria) i deixar de banda el anterior que discorria per Santa Eulàlia. No es va soterrar per l’antic recorregut degut a la manca d’espai, i per evitar trastorns importants a altres serveis públics i a particulars, a més de al propi funcionament del “carrilet”.
La nova estació de Sant Josep es va posar en servei el 8 de juliol de 1985 i substituia l’antiga en superficie inaugurada el 29 de desembre de 1912. L’estació del Gornal es va inaugurar el 2 de març de 1987, al mateix any que la d’Ildefons Cerdà. La de Magòria va tardar 10 anys més, donant-se la curiositat de que aquesta estació va ser l’origen d’aquesta mateixa línia al 1912. Posteriorment, el 13 de maig de 2007, es posa en funcionament l’estació Europa-Fira, entre les de Gornal i Ildefons Cerdà.
A sota un mapa on es veu el traçat actual i una mica de l’antic.
Una imatge de l’obra a prop del barri del Gornal. Jo mateix recordo haver-me ficat dins, molt a dins, d’un d’aquests túnels quan estava en construcció a Bellvitge, una mica per sota de on al mapa superior posa “via Renfe”, els caps de setmana no hi havia molta vigilància,…
A sota deixo un enllaç a La Vanguardia sobre la inauguració de l’estació del Gornal per Jordi Pujol i Joan Ignasi Pujana, entre d’altres. A la mateixa pàgina hi ha un altre article on es dona la cifra de que des de 1974 (fins a 1987) 13 persones s’havien deixat la vida als 3 passos a nivell del barri de Santa Eulàlia (Amadeo Torner, Castelao i Comerç), també s’explica una mica la lluita veïnal per tal d’aconseguir el soterrament.
REFERÈNCIES
- La Vanguardia – 03.03.1987, pàg. 23
- “El carrilet desapareixerà del nucli urbà de l’Hospitalet de Llobregat: modernització dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya” de Manel Camps a la revista Espais núm.1 (1986)
- Sobre records del Carrilet al grup de facebook de Santa Eulàlia
- Made in L’H – 09.06.2010 – Entrevista a Joan Torres i Carol, expresident de FGC (amb moltes fotos!!)
Les masies de l’Hospitalet de Llobregat el 1863
Francesc Marcé i Sanabra, al seu petit llibre sobre les masies de l’Hospitalet transcriu els noms i la situació (en orientació i minuts) de les 123 masies que l’ajuntament havia registrat el 14 de març de 1863. He fet aquesta taula ordenant-les per la distància a la que es situaven de suposo l’ajuntament.
Va traslladar els noms tal com estaven escrits, alguns es van perdre, ja que van ser substituits pels dels posteriors propietaris o habitants de les cases, altres encara existeixen però s’escriuen d’un altra manera, per exemple, l’antiga “Casa l’Masubé Nou” ara és la semiderruida Cal Masover Nou, que podeu veure a l’entrada anterior.
Can Pebrot era la masia més llunyana cap a Orient, es trobava molt a prop de la Farola, al costat del mar, es a dir que des de l’ajuntament es tardaven 90 minuts en arribar fins la platja! Cap a migdia, també a 90 minuts, estava Casa n’Bou, però aquesta no l’ha pogut localitzar als plànols que he pogut trobar ja del segle XX, com tampoc Can Angulo, a Ponent o Casa Camorra, al Nord; el que és segur és que aquesta última es trobava més al nord dels límits actuals del l’Hospitalet de Ll., ja que calia caminar 10 minuts més des de Can Rigalt per arribar fins ella, pot ser estava a la zona del torrent de Finestrelles, encara que pel que sé allà no hi havia veïns de manera estable.
Casa Manso, a 12 minuts cap el Migdia, també hi figura; actualment li diem Cal Manso i es troba al territori de Cornellà de Llobregat. Al 1924-1926 es van regularitzar els límits entre aquest municipi i el nostre en el tram d’aquesta casa. El nou límit va ser traçat pels camins existents (carretera del Mig i actual camí del Val) sense travessar els camps de conreu com fins al moment passava. La superficie dels municipis no va variar ja que les parts agregades compensaven les segregades, el que no sé si aquesta casa (la de la foto) va passar llavors a Cornellà.
REFERÈNCIES
- Jordi Ferrer i Pumareta, “Una aproximació a l’estudi de les alteracions territorials del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat, 1920 i 1933” , dins dels Quaderns d’Estudi, 19 (maig 2005) del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Francesc Marcé i Sanabra “Una mirada a la marina d’ahir. Les nostres masies” (1980), editat pel Museu d’Història de la Ciutat.
Límits geogràfics actuals de l’Hospitalet de Llobregat
Avui toca una mica de geografia local,… No és més que un mapa actual (si piqueu es fa molt gran!) de l’Hospitalet de Llobregat on figuren els seus límits. Com veieu el nostre municipi limita amb altres quatre. El contacte més gran el tenim amb Barcelona que es troba al nord, a l’est i al sud, i a l’oest tenim el Baix Llobregat amb Cornellà, Esplugues i el Prat, tots amb el mateix cognom que el nostre municipi, “de Llobregat”.
Els límits en ocasions segueixen carrers, com la Riera Blanca, en altres segueixen elements geomorfològics, com el riu Llobregat; en altres es van fer amb un regle, com el límit sud amb Barcelona al 1920, i d’altres no sé que segueixen, com a la zona sud, on segurament tallen edificis per la meitat,… pot ser trobaríem històries interessants buscant com es van crear aquestes fronteres entre pobles,…
En fi, espero que amb aquest plànol quedin solucionats alguns dubtes,…
REFERÈNCIES
Obres de la Ronda de Dalt des del barri de l’Almeda, inicis anys 90
Les imatges d’avui són dels inicis dels anys 90 i van ser realitzades des del carrer Teododo Lacalle, al barri de l’Almeda de Cornellà, abans de que es fes el Corte Inglés i tots els edificis nous. Podem veure les obres de la Ronda de Dalt envoltades de camps i horts.
Al fons Bellvitge, es veu l’hospital i sembla que davant ja està fet l’estadi olímpic de Beisbol, al costat l’última zona agrícola del l’Hospitalet de Llobregat, que encara no estava en perill de desaparició.
REFERÈNCIES
Fotografies de María José Ortega, dins del grup de facebook “Dolores Almeda, barriada auténtica”
- Rosamari Cabrera Gómez y quien a bisto bellvitge y quien lo be haora ,pues mis padres estan hace 43 años, en bellvitge ,hay que ber lo que era antes y es haora ,,es una de las mejores barrios de hospitalet ..y tiene de todo…no tiene nada que envidiar a otros barrios.
- Mari Llum Arrufat Catalan Bueno, hoy en día ya todos los barrios tienen de todo, gracias a dios.
- Rosa Deu Ramos El mejor? bueno todos decimos lo mismo .
Disputes amb Cornellà, segle XIX
Avui he fet trampa i la foto que veieu és de fa res, però tot té explicació: és d’una d’aquestes discoteques que es troben al polígon Femades de Cornellà, relativament a prop dels veïns del barri del Centre del nostre municipi. Es a dir, Cornellà rep els impostos però són els veïns de l’Hospitalet els que han de suportar els problemes que generen; encara que han tingut sort i sembla que això quedarà pel record, ja que una decisió judicial els ha retirat les llicències per incompliment de la normativa urbanística.
No és un fet aïllat, també hi ha exemples amb indústries. L’única indústria de nivell alt en quant a risc químic que es troba a Cornellà, també al polígon Famades, està a un carrer de distància de l’Hospitalet, i un problema similar tenim també amb Barcelona, cinc de les seves indústries de més risc es troben a prop del límit amb el nostre municipi, no molt lluny d’on inconscientment algú va decidir construir dos hospitals ben grans.
Llegint un número de la revista Xipreret, vaig trobar referències a disputes similars, també amb Cornellà però aquesta vegada al segle XIX
En Francesc Marcé i Sanabra escriu: “Un dels ingressos més sanejats del nostre menut municipi eren els arrendaments dels hostals, fleques, tavernes i carnisseria entre d’altres (…) No cal dir que d’aquests establiments els que rendien més calerons eren els del carrer Major, perquè arreplegaven una clientela molt més nudrida. Cada tres anys, mitjançant pública subhasta, es renovava i una de les missions de l’ajuntament era protegir de possibles competidors deslleials l’arrendatari, que així venia a tenir una espècie de monopoli.
De cop i volta, però, algú que ocupava alguna d’aquelles cinc cases fora de terme [al carrer Major], de nom Antoni Saura, somnià fer-se ric amb poques despeses. Se n’anà a trobar els edils de Cornellà i sol·licità l’obertura d’una taverna, cosa que aconseguí pràcticament de franc, perquè els beneficis no pensava pas obtenir-los dels cornellanencs.
Fou com posar un llumí encès en una reguera de pólvora. Això passava el 1816. L’ajuntament nostre es mobilitzà immediatament i aconseguí de la Comptaduria de Propis del Corregiment, l’ordre de tancament d’aquella botiga amb l’amenaça, si no ho feia,de multar-la amb 25 lliures cada vegada que l’enxampessin venent vi.
El 1824 la cosa es repetí. Josep Norta, el nostre batlle junt amb la plana major dels regidors, el 28 de setembre s’adreçava a la Superioritat enfadadissim, i deia <<Las últimas cinco casas de la calle Mayor de este lugar, por desgracia son del término municipal de Cornellà, parage en donde ha pretendido siempre aquel Ayuntamiento planificar hornos, carnicerías, tabernas, etc a pesar de las varias y Reales órdenes que hay en contra de dichos abusos; pués es evidente que son en perjuicio de los Arrendatarios de este Lugar y fondos del Común; porqué extren el dinero de este Pueblo en beneficio del suyo>>.
I en un altre lloc afegien que no hi ha motiu més clar per a castigar que quan qui desobeeix les ordres <<es una Autoridad que valiéndose del poder que tiene, trata de usurpar los derechos de otro>>
Des de Barcelona es reprengué el consistori veí, amb ordre de tancar l’establiment conflictiu i ben aviat les aigües retornaren qal seu origen, tranquilitzades del tot”.
REFERÈNCIES
Text: Xipreret, març de 1983, també al llibre “Visions de la Història de L’Hospitalet (2005), Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet
COMENTARIS AL FACEBOOK
- Ivan Gonzalez Bolaño Como os lo trabajais!! Felicidades! y felicidades a todos los hospitalenses que hemos sufrido de alguna u otra manera a estas discotecas!( Yo incluido. Muchas veces en ruidos por la noche y algunas en mi propio coche, por desperfectos en espejos, lunetas, golpes, etc, por graciosillos que salen de las discotecas de Cornella y se dirigen al metro de Hospitalet)
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Pues sí, sobre todo enhorabuena a los vecinos y vecinas que han sabido unir fuerzas ante y contra la pasividad de los gobernantes, y que con su tenacidad han conseguido demostrar que unidos se pueden conseguir muchas cosas. Lástima del tiempo que se tarda en hacer entrar en razón,…
- Ivan Romero Varo Precisamente yo me crié ahí. He visto como de la Campsa han hecho un pseudoparque y todo el polígono industrial. Eran campos de alcachofas, masías, higueras y alfalfa hasta llegar a Almeda (barriada de gitanos) y ahora un Corte Inglés. La casa de la taverna puede ser una grandota que hay en la esquina de la calle mayor con calle ángulo (prolongacion de famadas)? Justo frente a la Remunta. Gracias.
- Maria Garcia Cazorla YO VIVI EN EL BLOQUE DE LA AVENIDA CARRILET JUNTO A LA DISCOTECA ME ACUERDO CUANDO ESTABA LA CAMPSA, PORQUE AHI TRABAJABA MI PADRE, Y DE LA ACEQUIA QUE HABIA !!!!!!COMO HA CAMBIADO TODO!!!!!!!!!!!!AHORA LOS VECINOS NO PUEDEN NI DORMIR !!!!!!!!!!!!!!!!QUE HORROR!!!!!!!!!!!!!
L'Hospitalet de Llobregat 
