Imatges retrospectives d'una ciutat

>Cornellà

L’embolic de les gasoses Montserrat

Un altre objecte que molts col·leccionistes busquen reunir són les ampolles de gasosa, a l’Hospitalet he trobat tres marques, una d’elles era Montserrat, que com veieu al cartell de sota era de la mateixa empresa que feia el refresc Danzon, allà als anys 40-50 (pot ser 60?) i del que ja he escrit alguna cosa. El fabricant era Enrique Ribas, i al menys als anys 50 era al carrer de Barcelona, 94 de la nostra ciutat.

danzonmontserrat2

Si busquem a internet trobem dues ampolles de gasosa més amb el mateix nom, i també amb un disseny molt similar a la primera, em refereixo a les bombolles del vidre. Després de donar-li voltes, no sé si són una evolució de l’ampolla de Danzón o bé són d’empreses totalment diferents i que per casualitat han coincidit en disseny i marca. Ara us poso el que he trobat,..

ampollasifomontserrat2

De la primera ampolla no he trobat res més, a més sols he trobat aquesta i no es veu molt bé. De la segona he trobat dos envasos més amb el mateix dibuix del santuari: una ampolla de 20-25 cm amb tap de corona, i també un sifó.

ampollasifomontserrat

Si anem al google a buscar “gaseosa Montserrat”  trobem que és una marca registrada de l’empresa Carbónicas Montserrat SL (la mateixa del sifó) i que es situa a Cornellà (també he trobat una direcció a Esplugues), i que també té altra marca registrada: “GASEOSA MONTSERRAT PTE RIBAS IGLESIA 7 HOSPITALET”,… Una marca una mica llarga, però surt el nom de Ribas, que pot ser es refereix a l’Enrique Ribas que fabricava Danzón, i també surt el nom de l’Hospitalet, i una direcció del carrer de l’Església, diferent a la que tenia de Danzón.  Pot ser l’empresa de Cornellà va comprar la marca a Enrique Ribas?. No ho sé.

També he trobat la següent tarja amb l’ampolla petita que hem vist abans amb la direcció del carrer de Girona de l’Hospitalet, es a dir, diferent a les dues anteriors. El no poder datar quasi tot, complica bastant fer una història de tot això, o com a mínim aclarir-se.

montserrattarja

Al facebook l’Olga Gómez Miralles ens ha aportat uns records: Yo recuerdo la botella grande en envase serigrafiado. Igual estoy equivocada, pero yo vivía en la Av. Masnou, encima de los autobuses Florida. Tanto éstos, como los edificios, eran propiedad de los Arús. Jaume Arús, puso una tienda de comestibles en el nº.7 que la llevaba Montserrat, su novia, y siempre había oído decir que las gaseosas, también eran de ellos.

En Josep Calvís Calpe també ens diu: Jo recordo que les prenia al bar del Centre Catòlic, el tap era de corona; a casa les compraven de 1 l i crec que portaven tap de rosca.

En fi, si podeu aclarir alguna cosa ja sabeu,…

REFERÈNCIES 


El final de la “bola del mundo”

L’any passat per aquestes dates vaig publicar aquestes fotografies d’en Santos Vallespín, són d’una cúpula de formigó, ara desapareguda, i que es situava al barri del Centre, entre l’avinguda de Josep Tarradellas i les vies. Els nens que fa anys jugaven a aquest espai, davant de la singularitat d’aquest objecte, van inventar alguna que altra llegenda, alguns pensaven que a sota s’havia enterrat a persones, altres que era un dipòsit d’armes,… alguns li deien la bola del mundo, d’altres l’anomenaven les tortugues,…
cupulassantos

L’Artur García ens va oferir el testimoni del seu pare, que las havia vist construir, tan sols eren dipòsits de combustible de la CAMPSA, que es situava a Cornellà. Ens comentava que els havien situat allà, lluny de la fàbrica, clar objectiu de guerra, per tal de salvaguardar-les en cas d’atac aeri, de fet aquestes cúpules eren una mena d’armadura en contra de les bombes.

Bé, a aquesta zona toca fer pisos, i ja han arribat les excavadores, ja han obert el terra i ja sabem que no hi havien ni armes, ni morts,… el pare de l’Artur tenia raó, eren dipòsits. La següent fotografia també és de Santos Vallespín, veiem la paret dels dipòsits.

dipositsvallespin

Aquest matí m’he escrit amb en Josep Maria Solias, el director del museu, per tal de saber si s’estava documentant la troballa, m’ha comentat que s’estan prenent fotografies. No s’han trobat altres objectes, ni tan sols conductes; es veu una obertura a la paret del dipòsit, orientada cap a la línia de ferrocarril, però no s’observa cap altre objecte que relacioni ambdós elements. També m’ha comentat que no queda cap rastre de líquid, el fons està ple d’argila, no sé si és que el van netejar quan van quedar en desús, o bé l’han ficada al realitzar l’excavació actual. Sobre la data de construcció, no està clara, encara no es sap si és anterior o posterior a la Guerra Civil.

També a aquest mateix bloc hem rebut un missatge anònim amb una descripció del que s’ha trobat: “Puedo comunicar que las estructuras de hormigón no se hicieron con varillas metálicas típicas del hormigón armado, sino que se hicieron con hormigón directamente sin arena, con piedra de río. La verdad es que las máquinas percutoras están encontrándose con mucha dificultad para echar abajo las estructuras. Teniendo una visión general de la calle donde están haciendo la obra, concretamente desde la acera de enfrente pueden apreciarse un total de tres grandes estructuras cilíndricas con un diámetro considerable, al menos de diez o doce metros y una profundidad de unos seis o siete metros. Las paredes son de medio metro por lo menos de grosor. Es lo que se puede ver desde la calle. Al final tenía razón el comentario del texto:  las “tres cúpules que l’Artur de petit i el seu grup d’amics anomenaven les tortugues”, las referidas tres cúpulas por lo visto se corresponderían con las partes superiores de las estructuras citadas.”

Bé, aquest és el fi de la bola del mundo, de les tortugues, adéu a la cúpula, les cúpules misterioses,…

REFERÈNCIES

Post “la cúpula misteriosa” a aquest mateix bloc.


Cal Cabo / Cal Miquel del Ros, 1952

L’Albert Graells m’ha tornat a enviar una altra fotografia de la ciutat, en aquesta ocasió d’un lloc on encara no havia posat cap imatge. Es situa a la carretera del Mig, concretament a l’encreuament dels carrers de la rambla de la Marina(a Cornellà)/Femades(a l’Hospitalet), just a tocar de Cornellà. Si avui anem allà ens trobaríem envoltats de naus industrials però quan es va fer la fotografia, l’any 1952, allà sols teniem caps i cases a ambdós costats de la carretera sense asfaltar, i com veieu bastant estreta i en mal estat.

Aquesta casa es deia segons el plànol de la ciutat de 1951 cal Miquel de Cos, però sembla una errada ja que al plànol de la ciutat de 1963 li diuen cal Miquel del Ros; un altre nom per aquest conjunt d’edificis el trobem al plànol del Francesc Marcé i Sanabra que l’anomena cal Cabo.

La Matilde Marcé i Piera al seu llibre sobre els motius de la ciutat recull els dos noms, però sols en comenta cal Miquel del Ros i no es tracta d’aquesta casa, sinó d’una altra que es situava a tocar de la Gran Via i de la que ja vaig publicar algunes imatges. Al comentari inferior de francesc Vinyals es desvela el misteri,…

A les fotografies següents, de 1958 i 2012, trobareu la carretera del Mig des de ca l’Esquerrer fins el carrer de Campoamor; cal Cabo en color verd.

REFERÈNCIES


A la recerca de la cúpula misteriosa

Tot va començar quan en Munh Radeac va preguntar al grup de facebook “Protegim el Canal de la Infanta!” que què era el cercle que es veu a les fotografies. Va afegir que quan era petit, crec que als anys 60 (no?), tot era un camp d’ametllers, i en mig es trobava aquesta gran cúpula de formigó, els nens li deien la bola del mundo i comentaven que dintre hi havien huesos de muertos,…

Ens trobem al sector elevat que queda entre les vies i  el carrer de Josep Tarradellas, i entre les rampes del carrer Miquel Peiró Victori i del Carrer Álvarez de Castro.

L’evidència documental més antiga de l’existència de la cúpula per ara la trobem a la fotografia de 1947. L’edifici més proper es can Bori, una antiga torre residencial construïda a l’any 1878, els seus terrenys eren travessats pel canal de la Infanta, i a l’altra banda d’aquest, just al costat de la nostra cúpula, tenien l’hort i molts arbres fruiters. L’any 1928 va canviar de mans i es va convertir en una escola tècnica que mai va funcionar; amb l’arribada de la República es va transformar en escola per nens, a la Guerra Civil va continuar com a escola, encara que els dies en que es van incrementar els bombardejos no van fer classe.

A la dreta d’aquest hort tenim la riera del Canyet que baixava des de l’actual barri de Sanfeliu per un canal obert a uns 3-4 m de profunditat respecte el terra. A la banda esquerra, com veieu hi havia camps, fins les propietats de la caserna de la Remunta, on els soldats feien maniobres.

La cúpula encara existeix a l’actualitat, la podeu veure des de diversos angles a la fotografia inferior:

També, gràcies a Santos Vallespín tenim fotografies molt més properes. Com veieu és molt gran, la part que es veu a la superfície al menys té 10 metres de diàmetre.

Ràpidament al grup van sortir diverses hipòtesis inicials: un forn de bòbila, un bunker de la guerra civil, un pou artesià,… i un altra, molt més elaborada que ens va aportar Artur Garcia, bé, el seu pare a través d’ell. Segons ells existien tres cúpules que l’Artur de petit i el seu grup d’amics anomenaven les tortugues. Les altres dues no es veuen a cap fotografia, i pot ser van desaparèixer quan van obrir el carrer, ell recorda una força més petita cap al sud-sudest de l’encara exisitent.

Segons el seu pare, que va ser testimoni de la seva construcció quan era petit, aquestes estructures eren les defenses anti-bomba d’uns dipòsits subterranis que mai es van arribar a construir. Artur ens diu “sembla ser que això era la part de sobre, llavors s’havia de buidar de baix…, imagino que utilitzant la terra com a motlle i no haver d’encofrar“. Els dipòsits els pretenia construir la CAMPSA, que tenia una refineria a Cornellà, a 400 metres, per protegir els olis que produïa d’un possible atac aeri del bandol nacional a la Guerra Civil. L’Artur ens ha fet aquest esquema per tal d’orientar-nos:

També he trobat una fotografia al grup del Centre d’Estudis de l’Hospitalet feta als 80, quan van obrir el carrer Alpes, ara avinguda Josep Tarradellas i Joan; on l’estructura no està tan soterrada i es troba envoltada d’horts, desapareguts no fa molts anys. Si sabem que l’edifici que té davant, el centre municipal d’emergències Els Alps, té una longitud de 28 m, pot ser la cúpula fa al menys uns 12 m de diàmetre, per tant pot ser en profunditat encara és més gran.

A una altra foto, també de Santos Vallespín, i més antiga que l’anterior, de quan el carrer Alpes encara no s’havia obert, podem veure una espècie d’elevació, però crec que és més llunyana i no té res a veure amb les cúpules. En tot cas podem veure com era abans aquesta zona.


A la fotografia següent podeu veure el talús que es va produir quan van obrir el carrer. Són materials molt tous, argiles, i encara que no veig cap canvi de nivell estratigràfic, semblen dipositades naturalment, es a dir, crec que no té aspecte de que sigui cap replè artificial.

A veure si podeu distribuir aquest resum entre els vostres coneguts, pot ser algú té més records o informació i ens soluciona aquest misteri!

UNA ANY DESPRÉS, EL MISTERI S’HA RESOLT, SEGUIU AQUEST ENLLAÇ,…

 

REFERÈNCIES


Mural a l’estació de l’Almeda

L’altra dia vaig agafar el carrilet a l’estació de l’Almeda i em vaig trobar amb dos murals molt interessants, en ells es tracten imatges històriques de forma artística. L’obra és de 2005 i es diu “Les petjades de la història”, de Francesc Abad.

Llegint sobre el tema he trobat que el responsable va ser el Departament de Política Territorial i Obres Públiques; es veu que l’obra forma part del programa Art públic al Metro i hi ha moltes més estacions implicades, al 2006 teniem les estacions de l’L-11 Casa de l’Aigua, Torre del Baró, Ciutat Meridiana i Can Cuiàs, l’estació de l’L-4 Maresme-Fòrum i les de l’L-3 de Mundet, Valldaura i Canyelles, i també he trobat que al 2007 també la parada de Pallejà dels FGC.

Concretament les imatges són de les lluites obreres i veïnals dels anys 70 a aquest barri, els denominats a l’obra “temps de lluita i progrés”. Encara que les fotografies i texts es troben desorganitzats hi ha una frase que travessa un dels morals que sense dubte es pot utilitzar com a recepta per qualsevol lluita: “Tot el que es va aconseguir va ser fruit d’un treball constant, i sobre tot col·lectiu”

No sé si al munt d’estacions que tenim a l’Hospitalet hi ha alguna cosa que s’assembli, no he passat per totes,… crec podria ser interessant fer exposicions per recordar d’on venim, els origens, tant de les persones com del territori, ja sabeu, per tal de no perdre la identitat, si no l’hem perduda ja.

Em venen al cap un munt d’imatges dels 70 i d’altres èpoques anteriors que es podrien exposar a l’estació de Santa Eulàlia, o a la de Can Serra, a la de La Florida, a la d’av Carrilet… o a la de Bellvitge, que d’aquí uns anys acomplirà 50 anys, en fi, a totes. Que costa fer un panell com aquest?,… encara que fos un a l’any,…

Sols és una idea (copiada del poble del costat),…

 

REFERÈNCIES


El tinent Josep Manso a Bellvitge, 1809

Aquest home amb el semblant entre Félix Rodríguez de la Fuente i Adolfo Suárez era Josep Manso i Solà, nomenat comte del Llobregat i vescomte de Montserrat per les seves gestes als voltants del riu que compartim amb la comarca veïna.

Josep Manso i Solà va neixer a Borredà el 26 de setembre de 1785, i als 12 anys va començar a treballar al moli fariner del seu oncle, va anar canviant de molí fins que als 19 anys arribà a un de Barcelona. Pocs anys després es diu que té un enfrontament amb un soldat francés, resultant aquest últim mort, i clar, ha de fotre el camp,… decideix passar a formar part de les guerrilles que intentaven evitar la invasió de Catalunya pels francesos.L’any 1808 entra a formar part d’una companyia de miquelets com a tinent; el seu baptisme de sang es produeix a la defensa de Roses on moren alguns dels seus subordinats.

El 6 de maig de 1809 es troba junt a un grup de quaranta sometents a un l’Hospitalet sota control francés, diuen que als voltants de l’ermita de Bellvitge; volen fer una emboscada als francesos, ja que sabien que vindrien al poble a requisar palla i queviures. “Cap a les set de la matinada albiraren cinquanta genets i cinguanta infants que donaven escorta a una lluïda galera que resultà qui era del qui fou el primer ocupant francés de Barcelona i que ara n’era el general governador, Guillem Filibert, comte de Duhesme, el nom del qual és gravat entre d’altres herois napoleònics en l’Arc de Triomf de la Place de l’Ètoile de Paris.

El vehicle del general, d’un model desconegut a Catalunya, era molt superior als habituals del pais i els avantajava en suspensió, comoditat i estètica. El grup emboscat, com és natural, no va entretenir-se a contamplar les gràcies de l’ultim model de galera i en un atac fulminant va descncertar els soldats francesos, que després d’un intent de resistència van emprendre la fuga; se’n rendiren més de trenta. També el vehicle quedà en poder de Manso, en el qual carregà – en un acte de generositat- els ferits que els fugitius abandonaren.

(…) el pas dels sometents i dels presoners, de camí cap a Martorell, fou saludat amb joia pels hospitalencs, que , mentre vitorejaven als vencedors, quedaven bocabadats admirant la galera francesa”

Pocs dies després Manso fou ascendit a capità, però en aquesta guerra, la del Francès (o de la Independència), arribaria fins a general. Posteriorment s’incorporaria a l’exèrcit reial en els regnats de Ferran VII i Isabel II. Va combatre els Malcontents a la Guerra dels Malcontents (1827) i durant la Guerra dels Set Anys (1833-1840) va lluitar a les files isabelines del bàndol moderat ocupant diferents capitanies generals del país. La seva biografia dona per escriure un llibre, de fet ja els té,…

Va morir el 22 de març de 1863 a Madrid, però l’any 1847, ja amb 62 anys va decidir retirar-se i va trobar una casa a Cornellà, a la carretera del Mig, a quasi dos quilòmetres d’on va succeir l’escaramussa que transcrivia anteriorment; aquesta casa és cal Manso, ara restaurada i patrimoni de Cornellà, però tristament ofegada dins d’un polígon industrial que quasi l’oculta.

 REFERÈNCIES


Afeccions de la riuada del 20-21 de setembre de 1971

Avui es compleixen 40 anys de l’última riuada del Llobregat, que va afectar a molts municipis de la comarca veïna, dintre d’un context de destructives inundacions a gran part de Catalunya. A Cornellà no es van produir víctimes mortals, però els desperfectes van ser molt quantiosos, sobre tot al barri Centre, Riera i Almeda; això va fer que aquelles dates encara no s’hagin esborrat de la memòria de molts cornellanencs, i a partir d’avui es commemoren aquests fets amb una exposició de la que deixo enllaços a sota.

Nosaltres no ens vam lliurar de les aigües enfurismades del Llobregat, també van penetrar dins de la nostra ciutat, principalment al barri de Bellvitge, un barri en construcció frenètica, pràcticament sense urbanitzar, on la riada va afectar a moltes famílies que vivien a les plantes més baixes.

Miguel Sanz i Parera ens descriu la riada així: “Les fortes pluges concentrades a la Serralada Pre-litoral motivaren la inundació més gran que es coneix del Llobregat en els darrers temps, possiblement semblant a la de 1617 (Any del Diluvi). Tot el delta quedà inundat. Les aigües penetraren per la part baixa de Cornellà fins a l’entrada de l’Hospitalet, i en alguns punts arribaren a una aLçada de 3 metres. La zona coberta per les aigües queda delimitada pel camí del Mig, el carrer de la Marina, la cruïlla de la Gran Via amb el pont del tren i el barri de Carbonell fins a la Zona Franca. A Bellvitge el nivell de l’aigua arribà fins el segon pis d’alguns blocs i es van omplir d’aigua 45 habitatges, cosa que obliga a evacuar 96 families. Els col·legis del carrer d’Europa és negaren d’aigua entre 60 i 100 cm d’alçada. S’inundà tota la zona agrícola de la Marina, una trentena de naus industrials i Mercabarna. La zona afectada fou d’unes 200 Ha entre àrees industrials i agrícoles.

Amb el text anterior he fet aquest mapa sobre les dimensions de la zona inundada, on també indico la situació de les quatre fotografies següents. D’altra banda, al text anterior diu que va afectar als col·legis del carrer [avinguda] d’Europa, però aquest carrer queda a la zona no afectada, en altres llocs també he llegit que va afectar al Gornal, on encara no havia començat la construcció dels blocs, però existien els habitatges dels carrers de Campoamor i de Finestrelles,…

 

A continuació també deixo tres articles del diari La Vanguardia sobre les inundacions a Bellvitge.

Cal dir que el bloc de l’avinguda de Amèrica a que es refereix l’article del 10.10.1971 des de llavors es coneix com el bloc de la riada, i no és altre que el de les escales 71 a 81, el que es troba entre el passeig de la Rajola i la plaça de la Cultura. El tema dels baixos inundats portaria cua, i crec que encara avui no es poden fer servir com habitatges.

REFERÈNCIES

L’HOSPITALET

CORNELLÀ