Imatges retrospectives d'una ciutat

Guerra Civil

El final de la “bola del mundo”

L’any passat per aquestes dates vaig publicar aquestes fotografies d’en Santos Vallespín, són d’una cúpula de formigó, ara desapareguda, i que es situava al barri del Centre, entre l’avinguda de Josep Tarradellas i les vies. Els nens que fa anys jugaven a aquest espai, davant de la singularitat d’aquest objecte, van inventar alguna que altra llegenda, alguns pensaven que a sota s’havia enterrat a persones, altres que era un dipòsit d’armes,… alguns li deien la bola del mundo, d’altres l’anomenaven les tortugues,…
cupulassantos

L’Artur García ens va oferir el testimoni del seu pare, que las havia vist construir, tan sols eren dipòsits de combustible de la CAMPSA, que es situava a Cornellà. Ens comentava que els havien situat allà, lluny de la fàbrica, clar objectiu de guerra, per tal de salvaguardar-les en cas d’atac aeri, de fet aquestes cúpules eren una mena d’armadura en contra de les bombes.

Bé, a aquesta zona toca fer pisos, i ja han arribat les excavadores, ja han obert el terra i ja sabem que no hi havien ni armes, ni morts,… el pare de l’Artur tenia raó, eren dipòsits. La següent fotografia també és de Santos Vallespín, veiem la paret dels dipòsits.

dipositsvallespin

Aquest matí m’he escrit amb en Josep Maria Solias, el director del museu, per tal de saber si s’estava documentant la troballa, m’ha comentat que s’estan prenent fotografies. No s’han trobat altres objectes, ni tan sols conductes; es veu una obertura a la paret del dipòsit, orientada cap a la línia de ferrocarril, però no s’observa cap altre objecte que relacioni ambdós elements. També m’ha comentat que no queda cap rastre de líquid, el fons està ple d’argila, no sé si és que el van netejar quan van quedar en desús, o bé l’han ficada al realitzar l’excavació actual. Sobre la data de construcció, no està clara, encara no es sap si és anterior o posterior a la Guerra Civil.

També a aquest mateix bloc hem rebut un missatge anònim amb una descripció del que s’ha trobat: “Puedo comunicar que las estructuras de hormigón no se hicieron con varillas metálicas típicas del hormigón armado, sino que se hicieron con hormigón directamente sin arena, con piedra de río. La verdad es que las máquinas percutoras están encontrándose con mucha dificultad para echar abajo las estructuras. Teniendo una visión general de la calle donde están haciendo la obra, concretamente desde la acera de enfrente pueden apreciarse un total de tres grandes estructuras cilíndricas con un diámetro considerable, al menos de diez o doce metros y una profundidad de unos seis o siete metros. Las paredes son de medio metro por lo menos de grosor. Es lo que se puede ver desde la calle. Al final tenía razón el comentario del texto:  las “tres cúpules que l’Artur de petit i el seu grup d’amics anomenaven les tortugues”, las referidas tres cúpulas por lo visto se corresponderían con las partes superiores de las estructuras citadas.”

Bé, aquest és el fi de la bola del mundo, de les tortugues, adéu a la cúpula, les cúpules misterioses,…

REFERÈNCIES

Post “la cúpula misteriosa” a aquest mateix bloc.


Un torpede arriba a la platja, 1936

Bé, el que relata aquest article va passar l’any 1936, la platja i 900 hectàrees més ja ens havien estat expropiades, però els pagesos es continuaven sentint hospitalencs; de fet, aquell mateix any la CNT va col·lectivitzar totes els camps de l’Hospitalet sota el nom de l’Agrícola Col.lectiva, i tots els camps era des del cap del Riu fins a la carretera de Collblanc, sense distincions, ignorant les fites que partien el terme. Així que podríem dir que mentre va durar la guerra civil d’alguna manera aquell espai van tornar a ser hospitalenc.

Aquest mateix article va ser publicat a l’hora, amb les mateixes lletres a quatre diaris de Madrid (La Voz, La Libertad, El Sol, i ABC), però en canvi no he trobat cap referència ni a La Vanguardia, ni a les diferents hemeroteques catalanes on he consultat; el que com a mínim és estrany.

De casualitat, revisant les fotografies que hi ha al lloc web de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, m’he trobat amb una imatge d’aquell torpede pujat a un vaixell, sense més informació que la data i el lloc on es va trobar, que coincideix amb les de la notícia.

Hi ha infinitat de pàgines que parlen sobre aquests submarins italians, denominats legionaris, amb informacions sovint contradictòries,… després de molt llegir finalment he trobat moltes respostes, i també he descobert el valor propagandístic d’aquest torpede,…

“Infine lo Jalea (capitano di corvetta Silvio Garino), nello spazio di poche ore, tra la notte del 25 e il mattino del 26 dicembre, trovandosi in agguato presso Barcellona, lanciò a vuoto tre siluri contro due navi mercantili. Uno dei siluri, che al secondo attacco aveva fallito la motonave spagnola “Villa de Madrid”, finì sulla spiaggia senza esplodere. Rintracciato, recuperato ed esaminarono a bordo dell’incrociatore Mendez Nuñez, fornì ai repubblicani la prova che si trattava di un arma italiana, un siluro Whitehead costruito a Fiume, ed essi ne sfruttarono il grande valore propagandistico per dimostrare all’opinione pubblica internazionale che i sommergibili della Regia Marina operavano in appoggio alle forze navali di Franco”

Una cosa que no menciona el text, és que al dia següent, abans de les 7 del matí, suposadament el mateix submarí tornava a disparar dos torpedes contra un vaixell al port de Tarragona, i tornaven a anar a parar a la platja,… deixo a sota la referència.

REFERÈNCIES


Alumnes de les Escoles del Sagrat Cor, 1946-47

Una altra imatge de l’Albert Graells, en aquest cas, és d’un grup d’alumnes del curs 1946-47 de les Escoles Parroquials del Sagrat Cor. L’Albert, a més del seu, ens ha posat el cognom de quasi tots els nens, pot ser reconeixeu als que ell no recorda, si és així, o per qualsevol altra qüestió, no dubteu en escriure!

Aquesta escola es va fundar pel Centre Católic, poc després de la seva creació, l’any 1904, al carrer de l’Església. L’any 1926 tot el conjunt es va traslladar on es ara, a la Rambla de Just Oliveras. Fins 1950 era exclusivament per nens, encara que posteriorment van poder entrar les noies, però en aules separades. Abans de 1950 el col·legi de les monges franciscanes era l’únic que oferia educació religiosa per noies al barri del Centre.

A l’època de la fotografia la escola era dirigida per Francesc Batallé i Aragonés, un mestre molt recordat a la ciutat, que com sabeu té un monument a la rambla de la Marina, just a l’altra banda de l’escola que porta el seu nom. Francesc va començar la seva tasca a aquesta escola a principis dels anys 30, provinent de les escoles Pies de Terrassa. L’any 1936 l’inici de la guerra el va fer fugir; el Centre Catòlic va ser saquejat i es va transformar en seu de la CNT-FAI, transformant el baixos de l’escola en un menjador públic.

Una vegada finalitzada la guerra, després de passar per camps de concentració, el sr. Batallé va tornar i va continuar de nou la seva tasca docent fins l’any 1952, quan per divergències amb Mn. Homar va marxar per crear l’acadèmia Sant Jordi. L’escola va continuar amb el senyor Amat fins l’any 1974.

REFERÈNCIES



La Brigada de la Mort de Pascual Fresquet Llopis

Dijous passat al curset d’història de l’Hospitalet tocaven els anys 30, i qui millor per explicar aquells anys que en Joan Camós i Cabecerán, l’autor del llibre L’Hospitalet, la història de tots nosaltres 1930-1936, indispensable si voleu conèixer el que va passar a la nostra ciutat en aquells anys previs a la Guerra Civil.

Com m’he llegit el seu llibre un parell de vegades i l’he consultat moltes més, diguem que anava amb la lliçó apressa, encara que va comentar moltes coses de les que no en tenia ni idea. Una d’elles és la que es descriu en aquest llibre, publicat fa uns quatre anys i que espero llegir-me aquest estiu (o abans).

El llibre té el seu origen en els fets del dia 14 de setembre de 1936 a Falset, quan van afusellar 27 veïns en nom de la revolució. Van morir a mans d’una brigada de la mort composada per una quarantena d’homes de la FAI, que viatjava en un òmnibus negre amb calaveres pintades a la carrosseria.

Segons he llegit a comentaris sobre el llibre aquest grup va actuar entre finals de juliol i finals d’octubre d’aquell any assassinant a 247 persones de diversos municipis de la rereguarda, al Priorat i el Baix Aragó. Les seves accions van finalitzar quan la CNT va parar-lo per que estavea desacreditant el nom de l’organització.

D’aquella brigada es conserva la següent fotografia on es pot veure el seu líder, en Pascual Fresquet Llopis, l’home amb bigoti que subjecta amb les dues mans el cap d’una estàtua religiosa.

En fi, sols dir que Pascual Fresquet, va vindre quan era un nen a La Torrassa des d’Alcalà de Chivert, on va neixer el 1907. Tenia un caràcter agresiu, amant de la beguda i la boxa, amb un comportament vexatori cap a les dones, era temut per sindicalistes i anarquistes. Abans de la guerra ja havia estat detingut i torturat per la policia imputat per pistolerisme i atracaments,… En fi, no investigo més que al final quan em llegeixi el llibre no em dirà res de nou, però si vosaltres voleu continuar, internet està ple d’informació, i el llibre el trobareu a la biblioteca Tecla Sala,…

REFERÈNCIES


La Causa General a l’Hospitalet de Llobregat

La Causa General fou un extens procés d’investigació impulsat pel ministre de Justícia franquista, Eduard Aunós Pérez, després de la Guerra Civil, amb l’objecte, segons el seu preàmbul, d’instruir «els fets delictius comeses en tot el territori nacional durant la dominació roja».

Va recopilar informació sobre les circumstàncies i detalls no solament d’abusos i crims contra persones i béns comesos durant la contesa a la zona republicana, sinó tot tipus d’accions empreses per les autoritats, forces armades i de seguretat i partidaris dels governs republicans i d’esquerres des de la instauració de la Segona República en 1931. La informació registrada per la Causa General, la recopilació de la qual va durar pràcticament fins als anys seixanta, va portar a l’obertura de nombroses processos judicials posteriors en contra dels quals es consideraven responsables dels mateixos, fins a la promulgació pel govern de Francisco Franco en 1969 d’una llei per a la prescripció dels «delictes comesos amb anterioritat a l’1 d’abril de 1939».

El que teniu aquí sota és la portada dels 271 fulls de la Causa General a l’Hospitalet instruïda per Luis Mazo Mendo.

Què podem trobar a la Causa General?

  • La relació de les 60 persones residents en el terme municipal, que durant la Guerra Civil van ser mortes violentament o van desaparèixer i es creu van ser assassinades. (1) i (2) 
  • La relació de 19 cadàvers recollits en el terme municipal, de persones no reconegudes com a residents en ell, que van patir mort violenta durant la Guerra Civil. (1) i (2)
  • La relació de turments, tortures, incendis d’edificis, saquejos, destruccions d’església i objectes de culte, profanacions i altres fets delictius que per les seves circumstàncies, per l’alarma o el terror que van produir s’hagin de considerar greus, amb exclusió dels assassinats, que van ser comesos en el terme municipal durant la Guerra Civil. (1) i (2)
  • Diligències, Certificacions, Providències del fiscal i del jutge, Informes de la Guàrdia Civil i la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, Declaracions de testimonis, Relacions, Citacions, Certificats de defunció,… (Entre les pàgines 132 i 145 també trobareu un informe sobre l’estat de l’ordre públic en els mesos precedents a l’inici de la guerra)

De l’últim paquet, el més voluminós, he decidit incorporar aquí, per la seva rellevància, el testimoni d’Àngela Casas Sabaté sobre la mort de Just Oliveras i Prats (industrial, i tres vegades alcalde la de la nostra ciutat entre 1916 i 1931) i la seva cunyada Antònia Durban Casas.

REFERÈNCIES

Una presó i una capella a ca la Pubilla Casas, 1939

Començo per la noticia de la Vanguardia,…

Per ara l’única referència sobre aquesta presó l’he trobada a un llibre de Josep M. Jordà i Capdevila que diu que durant la Guerra Civil, ca la Pubilla Casas va ser ocupada per un comitè i en els soterranis, on hi havia hagut el celler de la casa, s’hi van fer alguns assesinats. Després de la guerra es va cedir als pares Passionistes, els quals a la planta baixa van obrir al culte una capella pública. L’any 1943 la comunitat es va traslladar a una torre de la travessera de les Corts.

Al mateix llibre, l’autor fa una llista incompleta de les persones de la parròquia que van morir durant la guerra, cita com assassinats a ca la Pubilla Casas, el 25 d’agost de 1936, Joan Bibet i Marquina i els seus dos fills, Ramon i Fèlix Bibet i Trabal, els dos primers eren contractistes d’obres i l’últim era pare salesià.

A la fotografia següent veiem el pati frontal de ca la Pubilla Casas amb les personalitats que van acudir a la inauguració.

A la imatge inferior, veiem a l’esquerra al tinent general Luis Orgaz Yoldi, cap de la Capitania General de IV Regió Militar (Catalunya). L’home de blanc va ser el primer alcalde de la dictadura, José Wenceslao Marín López, que va durar nou mesos fins que va ser empresonat; poc després va morir.

A sota veiem la capella, bastant buida de mobiliari ¿?

REFERÈNCIES

Luis Orgaz


Carrer de Miquel Peiró i Victori, 1962

Avui agafo dues fotografies del llibre que el grup fotogràfic amateur Foto-Viva va fer sobre el barri de Sanfeliu, les dues són de l’any 1962 al carrer de Miquel Peiró i Victori (abans riera del Canyet). A la primera es veu una bòbila, no sé si era La Industrial Ladrillera, a la que també deien “Bori”…

de la qual als any 70 encara quedava una xemeneia dempeus, sinó m’equivoco ara allà trobaríem la Creu Roja i l’escola Ausiàs March, construïda l’any 1979. Com a la gran majoria de les fotografies de l’any 1962, tot està ple de neu 🙂

A la següent imatge veiem una familia baixant cap al barri del Centre, el camí com veieu no estava pavimentat, i durant els dies de pluja resultava intransitable.

Als anys 60 tots els refugis antiaeris excavats als talussos durant la Guerra Civil pràcticament ja eren buits. A aquesta fotografia, a la dreta, veiem l’entrada d’un que em sembla que encara existeix darrere del mur que hi ha a la Pujada, s’havia excavat de manera horitzontal, reforçat amb pilars i voltes de maó, i com deia, després de la guerra, es va convertir en un habitatge,… penseu que als anys 50 es calcula que existien uns 147 refugis que oferien sostre a 590 persones censades, emigrants que no trobaven altre lloc.

Com deia, aquest carrer abans es deia de la riera del Canyet, o també La Pujada, que era el nom del paratge ja al 1930. No sé des de quan li van posar el nom del beat Miquel Peiró Victori, però he trobat la seva biografia, i com té relació amb la nostra ciutat, l’incorporo tot seguit:

Miquel Peiró Victori, va néixer a Aiguafreda, el 7 de febrer de 1887; en morir el seu pare el 1894 va ingressar al col·legi d’orfes de Sant Julià de Vilatorta (Barcelona), dirigit pels Pares de la Sagrada Família. Després es va traslladar a residir amb la seva mare a Roda de Ter (Barcelona), on dirigia també un col·legi la seva tia Dominga Victori. Va treballar a la fàbrica de teixits Tecla Sala; el 1913 aquesta mateixa propietària li va confiar un lloc de responsabilitat en una altra fàbrica a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona). Va contreure matrimoni el 30 de gener de 1915 amb Francisca Ribes Roger, natural de Roda de Ter. Va ingressar en l’ordre seglar dominicana i va col·laborar en un cercle d’obrers catòlics vinculat a aquesta; era aficionat al futbol; entre els seus fills estava fra Josep, estudiant dominic mort a conseqüències de la persecució religiosa el 1938.

El 24 de juliol de 1936 es va traslladar a Barcelona a la recerca de notícies sobre el seu germà, l’avui beat màrtir Ramon Peiró, OP (assassinat el 21 d’agost a la carretera del Morrot), en el recorregut va observar incendis i profanacions d’esglésies i cases religioses; va tornar a l’Hospitalet i cap a les 11 de la nit, el van capturar al seu propi habitatge; buscaven també al seu fill fra Josep. Es va acomiadar de la seva esposa amb aquestes paraules: “Fins al cel”. Poc després es van sentir uns trets que li van ocasionar la mort;  tenia 49 anys d’edat; la seva dona va exigir que en el taüt es col·loqués el crucifix.

REFERÈNCIES