Imatges retrospectives d'una ciutat

Posts tagged “Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectónic

La cara oculta de ca n’Arús

Fa uns mesos vaig mostrar aquesta imatge de 1933 sense saber la seva ubicació, però gràcies al grup de facebook la resposta no va tardar,… Santos Vallespín ens va treure de dubtes ràpidament, era ca n’Arús. Més tard vaig descobrir que la imatge ens mostra la façana que es va ocultar fa uns anys, es va permetre construir un edifici adossat que la tapiava, i això que ca n’Arús està protegit,…  aquesta desprotecció per part de l’ajuntament va crear cert rebombori patrimonial a la ciutat, i això no passa moltes vegades,…

A continuació una fotografia de 1994 de la façana de ponent des del carrer de la Provença.


Per situar-nos us poso un parell d’imatges generals de l’edifici, la primera de fa uns anys, on es veu ca n’Arús i els seus jardins a l’esquerra; darrere d’ells veureu una nau industrial que es fa servir com a taller mecànic. Aquest taller està comunicat amb el carrer de Provença amb un carreró, que es el que veieu a la fotografia superior.

A la imatge inferior, més moderna i girada uns 45º respecte a l’anterior, podeu veure ca n’Arús ja restaurat i el nou edifici pintat en verd, construït a sobre del carreró que dona al taller i adossat a la façana lateral de ca n’Arús.

Ca n’Arús es va construir a l’any 1851 per iniciativa de Jaume Arús i Cuixart, antic alcalde de l’Hospitalet i soci fundador del Casino del Centre. Era una casa pairal aïllada que destacava molt ja que estava envoltada de camps i cases baixes; però amb el temps els edificis van anar creixent al seu voltant deixant-la petita, malgrat tot es van conservar els seus jardins, ara oberts a la ciutat, ja que tot el conjunt va passar a ser propietat de l’ajuntament via expropiació als anys 80.

Us aporto uns fragments de les notícies que enllaço a les referències:

A l’estiu del 2004 la notícia salta al diari municipal, Meritxell Borràs de CIU: “Ens preocupa saber si la llicència d’obres que s’ha donat contempla l’edifici tal i com s’està fent. Si és que sí, volem saber qui, del departament de Patrimoni Arquitectònic, ha autoritza l’obra. En cas que no hi hagi cap informe de patrimoni, volem saber qui, del departament d’Urbanisme, ha donat el consentiment perquè es faci aquesta actuació“, a finals de juliol es demana un informe jurídic intern des del govern municipal, però les obres de l’edifici continuen i la façana s’acaba tapiant.

Dos anys més tard CIU presentava un informe de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA), de l’òrbita del Col·legi d’Arquitectes on deia: “un cop analitzada tota la documentació consultada sobre Can Arús i la nova edificació, l‘argumentació de l’Ajuntament apareix com a incorrecta en algun dels seus aspectes. Tota la problemàtica començà però per la concepció de la façana de ponent com una paret mitgera, amb les finestres tapiades i per tant segons ells sense dret a vistes, que permet la construcció en solar contigu de qualificació 13b, d’una nova edificació (…)

Una masia acostuma a ser una edificació aïllada ja sigui formada per una única construcció o bé per la suma de diferents cossos. A causa d’aquest fet, tota la seva pell serà considerada com a façana pel seu caràcter d’edifici ‘a quatre vents (…)

Si s’hagués seguit la normativa del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de la nostra ciutat (PEPPA), s’hauria hagut de fer un informe previ a l’atorgament de la llicència d’obres per part del Departament de Patrimoni de l’Ajuntament, on s’hagués detectat la impossibilitat de construir el nou edifici tot tapiant la façana de ponent de Can Arús”.

Des del departament d’Urbanisme municipal, Àlex Mora va dir que el consistori va actuar amb total legalitat en permetre que s’aixequés un edifici aparellat a aquella façana,  ja que es va fer amb tots els informes necessaris, on s’especificava que si la parcel·la del costat tenia potestat d’edificabilitat, la paret que la separa de Can n’Arús era mitjanera, i  si els redactors del PEPPA havien considerat que la construcció del nou edifici era correcta, el seu paper com a responsable del servei era concedir la llicència.

I així va acabar tot,… d’aquí podem extreure que si un edifici té al costat un terreny edificable, es construirà allà, independentment de que la façana de l’edifici existent sigui protegida, i inclús de que sigui propietat de l’ajuntament. L’ajuntament no te cap eina urbanística per evitar-lo, i a més, encara que parlem de la façana original d’una casa pairal construïda al 1851, diran que és una parets mitgera. I aquest ajuntament com a última mesura tampoc adquirirà els terrenys edificables o donarà una compensació als propietaris per evitar la construcció del nou edifici i protegir la façana catalogada de l’antic. Es a dir que el PEPPA no serveix per molt,…

Un altra cosa que encara no sé és si finalment es va demanar un informe al departament de Patrimoni municipal previ a la construcció, i tampoc sé què pinten aquí els redactors del PEPPA, també havien fet un informe sobre aquest edifici? en tot cas m’he llegit la fitxa del PEPPA i a l’única façana que resta importància és a la del carrer de la Provença i a la meitat de la que es motiu d’aquest text, ja que les consideren part d’un cos afegit segurament a finals del segle XIX, però no es diu que tinguin cap rang inferior de protecció. També era un afegit la part de l’edifici que dona a la rambla de la Marina i com veieu a les imatges generals, trenca la simetria.

També tinc un dubte històric, quin va ser el motiu pel qual les finestres de la façana de ponent van ser tancades?, com veiem a la primera imatge, ja als anys 30. Pot ser realment el van considerar una futura paret mitgera?,… pot ser tenien pensat en un futur fer créixer l’edifici tal com havien fet a la banda de llevant per donar-li la simetria perduda,… pot ser estaven esperant a comprar els terrenys,…

No sé si algú recorda el cas o té més informació,…

REFERÈNCIES

Anuncis

Les xemeneies de les ceràmiques de Sant Josep

El nostre Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) crec que defensa totes les antigues xemeneies de maons que es troben repartides per la ciutat. Avui vull mostrar les que existien al voltant de Cal Cosme, al carrer d’Enric Prat de la Riba, entre el carrer del Canigó i Can Batllori, antigues terres del Baró de Maldà.

Abans a aquesta illa, a més del magatzems d’oli de Can Bau, teniem tres empreses dedicades a la ceràmica, de les quals sols persisteix, Cosme Toda (Cal Cosme); les altres dues, Cal Batllori i Cal Llopis, ja fa temps que van plegar i sols ens queden les casetes i les xemeneies, que juntament amb els dos edificis antics de Cal Cosme estan protegides pel PEPPA. Segons aquest document, Cal Cosme es va fundar al 1883, igual que Can Llopis; Can Batllori va ser la primera i crec que també l’última en produïr, la seva construcció és original de 1874 i segons el PEPPA pot ser encara funcionava al 2001.

Pot ser l’edifici més impressionant és la gran nau de Cal Cosme, obra de Ramón Puig i Gairalt, construida a l’any 1923. Si voleu saber molt més d’aquestes empreses, trobareu molta informació i imatges al llibre de la Matilde Marcé que deixo a les referències, també trobareu algunes contradiccions amb les dates que us dic, però bé, aquestes són les oficials. El PEPPA diu sobre Cal Cosme: “Tiene sótanos de gran belleza que antiguamente se dedicaban a secaderos de lodo, con bóvedas de medio punto y estructura de catacumba; hoy desocupados. Mantiene los railes de las vagonetas y pozos de extracción de tierras, que aún tienen agua,…”

A la següent fotografia, realitzada a l’any 1933, podem veure en primer pla els horts de Cal Calona de la familia Estruch, que ara son l’illa entre el carrer de Batllori i de Ventura Gassol, on es va construir el cinema Sant Josep, que en poc temps es va tranformar en Stadium,… Els primers edificis són els de l’empresa Cal Batllori, de la qual també veiem la xemeneia de la caldera de vapor, amb un aspecte diferent a l’actual, sense els tirants de ferro que ara té.

La següent xemeneia també és conserva, és la de la caldera de vapor de Cal Llopis, que com veiem ja disposa de tirants de ferro i d’una sanefa de maons a l’extrem superior que la fa diferent a la resta. Les quatre xemeneies restants, actualment desaparegudes, són les de Cal Cosme.

A la següent imatge de data desconeguda, que trobareu al lloc web de Cosme Toda, veiem les seves xemeneies i també la de Cal Llopis. Per cert, ahi vaig trucar a l’empresa presentant-me com un aficionat a l’historia de la ciutat i vaig preguntar si fan visites guiades per l’edifici de Ramon Puig i Gairalt, la persona que em va atendre em va comentar que de vegades van col·legis però que parlés amb la responsable de màrqueting, això ho intentaré dilluns, però no sé si algú de vosaltres estaria d’entrada interessat en fer una visita,…

Per cert, com segurament sabreu existeix un projecte per reurbanitzar l’illa on es situen aquests edificis des de fa uns 12 anys (deixo unes referències). El fet és que fa res s’han tirat a terra una sèrie de naus industrials que portaven un temps  desocupades (el Vaya-Vaya també), i això el que ha permès és que Cal Cosme, que quedava ocult darrer d’elles, ara quedi una mica més visible; per exemple, una fotografia d’ahir,…

Es una mica llarg, però no puc acabar aquest article sense reproduir un text del llibre de Joan Perelló, l’antic batlle de la nostra ciutat: “Distingirem fàcilment dos gegants, dos gegants de pedra, dos gegants morts, dos gegants als quals el progrés i les noves tècniques comunicaren una tremenda decissió, un despietat veredicte: 

«A partir d’avui, no sols no podem assegurar-vos la vostra permanència  – tan altiva i desafiant-, sinó que d’ara endavant restareu sense un alè de vida, momificats. Si teniu sort i algún equip d’arquitectes decideix, per melangia o detall ornamental, que resteu dempeus, no ens hi oposarem, però tingueu present que el desenvolupament i tot el que comporta no estan per romanços. Ja no escopireu més fum, els fogars restaran apagats, ja no us caldrà atiar les flames amb els vostres xuclets.

Els homes han aixecat molts obeliscs en commemoració de victòries guerreres i altres tragèdies, també per memorar fets notables. A vosaltres, xemeneies de Cal Cosme, Cal Llopis i Cal Batllori, us alçaren perquè sense vosaltres no hauria estat possible que la terra verge es convertís en terra fossilitzada. La vostra missió ha acabat. Continuareu notant el fred, la calor, la pluja i el vent, però ja mai les vostres entranyes sentirien l’embranzida del fum calent, d’una saba que cerca la fugida per fer que l’argila sofreixi una metamorfosi i es converteixi en rajoles, cairons, teules i estris d’ús diari».

Sou mòmies, mòmies mortes com totes les mòmies, però capaces de guardar el testimoni d’un temps que s’esmunyí, no diré si millor o pitjor, però que fou el vostre temps, un temps que vosaltres, xemeneies apagades, compartíreu amb una gent, una breu mostra de la qual encara restem, gent d’il·lusions, si no apagades del tot, sí ja força amortides”.

REFERÈNCIES


Carrer del Progrés, 70

Avui que fa bon dia farem una petita visita al nostre patrimoni arquitectònic, concretament a un dels edificis amb la façana més maca de la nostra ciutat; es troba al número 70 del carrer del Progrés, al barri de Collblanc, i com veieu és un edifici amb planta baixa dedicada al comerç i dues plantes dedicades a habitatges.

Segons la seva fitxa (72) al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic es desconeix l’autor i tampoc s’han trobat els plànols a l’arxiu, el que sí es sap és que l’edifici es va registrar al cadastre cap a l’any 1915.

Si amplieu la imatge veureu els elements florals esculpits i de pedra artificial de la part superior de l’edifici.

Les dues imatges anteriors són de la planta baixa, amb les llindes de les portes carregadíssimes de flors. Com veieu quan vaig fer les fotos era ja una mica tard i m’han quedat algunes zones obscures.

Es una llàstima que el comerç no aprofiti la magnífica decoració de la façana i que sols es preocupi d’il·luminar els seus rètols amb aquesta llum tan potent. Pot ser una adequació del rètol als motius i colors de la façana, i una il·luminació de tot el conjunt li donaria més bellesa a les entrades i atrauria a més clients.

Aquesta imatge preten mostrar que sobre tot al voltant de la porta d’entrada als habitatges existeixen alguns problemes de deteriorament del recobriment que segurament caldria restaurar per tal de que no arribi a majors.

Per últim aquest es l’aspecte que mostrava l’edifici al gener de 1995,  la decoració floral a la planta baixa estava pintada de negre i la resta era blanca, no sé,…

D’altra banda aquesta imatge ens permet veure una part de la casa que jo no he pogut captar degut als arbres, són els arcs que es poden observar a la paret mitgera, la paret que dona a l’edifici del costat, el de color vermell. Aquests arquets són cecs, i segons la seva fitxa imiten les arqueacions lombardes de les esglèsies romàniques, també destaca la barana simulant merlets (viquipèdia)

REFERÈNCIES

Fitxa 72 del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet de Llobregat


Can Gajo, anys 90

L’altre dia vaig trobar a la Biblioteca de Bellvitge el llibre “Descobrir l’Hospitalet de Llobregat”. Un llibre del 1992 on es fa un recorregut pel patrimoni cultural de la ciutat des de finals del segle XVIII fins el primer terç del segle passat. El llibre és com una mena de registre on tenim imatges, descripcions i historia de més de 100 edificis de tot tipus.

Abans d’entrar a escriure sobre  la foto m’agradaria copiar un fragment de la presentació del llibre: “Durant molt de temps el patrimoni cultural ha estat sinónim de patrimoni artístic: interesava destacar aquelles peces singulars, diferents de les altres pel seu valor estètic o monumental. Actualment aquesta concepció restringida ha evolucionat en constatar la importància d’aquells edificis o elements representatius d’una època determinada, documents reals de com vivien, es relacionaven i treballaven els nostres avantpassats. Així, afegim al valor artístic, el valor documental del patrimoni

Ara sí, l’edifici de la foto és un cas atípic a la nostra ciutat. Va ser el segon edifici que es va construir a la rambla Just Oliveras, finalitzat a l’any 1910, a la cantonada del carrer de Lleida. El va construir l’arquitecte Mariano Tomás i Barba a petició de Ramón Puig Campreciós, es deia la Torre Puig,  i sense dubte era un dels edificis amb més valor estètic dels que s’han construït a la nostra ciutat [el podeu veure a aquesta imatge]. Lamentablement l’any 1925 es va transformar en una clínica i l’any 1951, per tal d’ampliar espai van transformar l’edifici modernista, segons plànols de Manuel Puig Janer, en un edifici, pel meu gust, amb menys valor estètic, encara que aquest últim arquitecte va ser el que també va projectar l’església de Santa Eulàlia de Mèrida o l’edifici de la Caixa de Pensions a la plaça de l’Ajuntament.

Sobre el valor documental, una vegada modificat l’edifici, crec que tenia el mateix. Aquest valor ve donat per exemple, per que la primera intervenció quirúrgica que es va fer va ser d’àpendix, amb unes condicions tan precàries que el malalt va tenir que portar-se el llit de casa seva. Que durant la guerra civil va ser expropiada  i va servir per atendre ferits de guerra d’ambdós bàndols, succesivament, i la més gran, que a aquesta clínica van donar a llum milers d’hospitalenques.

Aquesta es la història de la seva desaparició:

  • 1982.- Tanca la clínica i l’edifici queda abandonat.

  • 1983.- L’edifici entra dins del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectónic de la ciutat

  • 1984.- Es qualifica el solar per construir equipaments dins del “Pla Especial de Reequipament de Can Gajo”

  • 1994.- Es treu l’edifici del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectónic de la ciutat ja que van demostrar que existien errades en els paràmetres de selecció, com per exemple una errada que encara es continua fent, sense anar més lluny per l’Arxiu Municipal a la fitxa del mes de maig de 2010, que és atribuir el projecte de la Torre Puig a Ramon Puig i Gairalt, com escric al principi va ser de Mariano Tomás i Barba, autor de per exemple la “Casa dels Cargols” a la confluència dels carrers del Llobregat i del Montseny de la nostra ciutat

  • 1996.- Es modifica el Pla Especial per poder construir un equipament sanitari d’iniciativa privada.

  • 1997.- L’Ajuntament arriba a un acord amb l’AV del barri del Centre “Según este compromiso, el Consistorio determinará, conjuntamente con los vecinos, el uso de la planta baja del equipamiento sanitario que se construya en este solar privado y que será cedida por la empresa Cofor Construcciones Fornells S.L., promotora del proyecto. El futuro uso de esta superficie,de 200 metros cuadrados de extensión, debe ser compatible con la actividad del consultorio médico que se prevé construir en Can Gajo”

  • 2005.- Podem trobar el següent comentari de la portaveu de Convergència i Unió a l’Ajuntament, Meritxell Borràs: “…té la circumstància agreujant que l’edifici de davant, l’antiga clínica Gajo, que havia estat inclòs en els plans de protecció del patrimoni arquitectònic de l’Ajuntament, es va enderrocar fa uns anys amb la condició de dedicar-ho a equipaments sanitaris privats. Ara ens hauria anat molt bé per les urgències i només s’hauria de creuar el carrer. D’altre banda també els compromisos adquirits en el moment de l’enderroc han variat i Can Gajo ha acabat sent coses tan diferents com ara un bar públic. No podem per menys que denunciar que l’Ajuntament hagi estat tan permissiu amb Can Gajo”.

Doncs aquesta ha estat la trista historia de la Torre Puig/Can Gajo, ja sense valor artístic, ni documental.

REFERÈNCIES