Imatges retrospectives d'una ciutat

Darrera

La Puda, ja tenim imatges!

Mireu,… la Marina de l’Hospitalet, sí…, el territori que va des de la línia del Carrilet fins al mar, és gairebé un desert documental,… i també pràcticament natural, ja ens queda molt poc per destruir. A mesura que la terra de cultiu anava desapareixent sota el formigó, pocs es van ocupar de recuperar aquelles antigues fotografies que guardaven els avis o bé que van fer els viatgers quan en algun moment ens van visitar.

Si aquest espai fos un puzle, tindríem moltes peces perdudes, masses, i és una llàstima, ja que tot això, ara tan abstracte, no deixa de ser un reconeixement a la nostra identitat, que un poble que tan ràpidament s’ha transformat en ciutat, amb tot el que això ha suposat, no deuria de perdre mai; l’hauria de conservar com un tresor… si aquest poble tingués una mica de autoestima. Tota aquesta “queixa” no és d’ara, no sóc el primer que la fa, ni seré l’últim; ha estat repetida a cada dècada, i lamentablement algú d’aquí uns anys, tornarà a escriure en algun lloc el mateix,… en aquest sentit, els de dalt sembla que sempre són els mateixos.

En fi,… fa uns dies van arribar al meu mur de facebook un parell d’aquestes peces de puzle introbables, imatges que buscava feia molt de temps. Són d’una casa que es trobava al costat de la desapareguda platja de l’Hospitalet, propera a la Farola. Aquesta casa es deia la Puda, i es veu que des de 1878, fins als anys 30 del segle passat, allà va existir una font d’aigües curatives molt visitada, on la gent dels voltants feia cua per banyar-se i guarir-se de diverses malalties.

En Pere Cases Sancho, qui ha compartit aquests fotografies amb nosaltres, va néixer allà l’any 1943 i ha conservat aquestes fotografies de data encara indeterminada.

Aquesta primera sembla de principis de segle, i encara que no es veu molt bé, ens mostra una cua de gent que hauria arribat a la casa per tal de provar les aigües curatives de la font. No es veuen cables, ni llums a les façanes, segurament encara no havia arribat la llum elèctrica; crec que aquesta fotografia es va fer quan aquesta casa era encara a territori hospitalenc.

la puda2

La segona sembla dels mateixos anys, es veu una mica millor. Sembla que a la part de la dreta és on era la font, pot ser es situaria darrere d’aquesta petita torre. Sobten aquestes ¿puntes de biga? de la façana de la casa, i que són més nombroses que a la fotografia anterior. No entenc que són, o si podrien simbolitzar alguna cosa.

la puda1

Bé, ara falta saber com era la font i ja sabeu,… no deixeu les fotos als calaixos, teniu un grup de facebook molt actiu per fer-lo. Moltes gràcies a Pere Cases Sancho, i si voleu saber més coses d’aquesta font podeu picar aquí!

Fotografies des d’una casa del carrer de Josep Maria de Segarra

En Ventura Leris m’ha enviat aquestes dues fotografies de les vistes que tenia des de casa dels seus pares l’any 1964. Vivien al carrer de Josep Maria de Sagarra (abans de 1962, Porvenir, i abans, des de febrer del 38 al final de la guerra, Rafael Barradas, i abans encara, a la República, carrer de l’Esdevenidor,… )i des del terrat del seu edifici es divisava gran part de la ciutat.

A aquesta primera es pot veure allà al fons fins l’església de la plaça Espanyola, i ja més a prop un carrer irreconeixible, pràcticament tots els edificis han estat substituïts. El mur que teniu a la dreta és la façana lateral de l’edifici on va viure uns anys en Barradas, i va tenir el seu Ateneillo, al número 17 del carrer.

LH_Vers Nord_Des de JM Sagarra_1964_23

La següent orientada més cap el nord, podem veure l’edifici de l’ajuntament i el que hi ha just davant, el de la Caixa de Pensions. Davant més edificis desapareguts.

LH_VersTibidabo_Des de JM Sagarra_19643

La imatge següent és dels anys 50 i he indicat amb un punt on crec que era la casa d’en Ventura, no sé si em corregirà. Podeu veure on eren concretament les cases que surten a les fotografies anteriors.

centre50s

La següent és més o menys actual, està una mica girada respecte a l’anterior,…

centre2010s

Aquesta tercera fotografia d’en Ventura és més antiga, de 1950. A l’esquerra d’ell veiem les xemeneies de la CAMPSA, i a la dreta la Miranda de Cornellà.

LH_Vers Ponent_Des de JM Sagarra_19503

L’embolic de les gasoses Montserrat

Un altre objecte que molts col·leccionistes busquen reunir són les ampolles de gasosa, a l’Hospitalet he trobat tres marques, una d’elles era Montserrat, que com veieu al cartell de sota era de la mateixa empresa que feia el refresc Danzon, allà als anys 40-50 (pot ser 60?) i del que ja he escrit alguna cosa. El fabricant era Enrique Ribas, i al menys als anys 50 era al carrer de Barcelona, 94 de la nostra ciutat.

danzonmontserrat2

Si busquem a internet trobem dues ampolles de gasosa més amb el mateix nom, i també amb un disseny molt similar a la primera, em refereixo a les bombolles del vidre. Després de donar-li voltes, no sé si són una evolució de l’ampolla de Danzón o bé són d’empreses totalment diferents i que per casualitat han coincidit en disseny i marca. Ara us poso el que he trobat,..

ampollasifomontserrat2

De la primera ampolla no he trobat res més, a més sols he trobat aquesta i no es veu molt bé. De la segona he trobat dos envasos més amb el mateix dibuix del santuari: una ampolla de 20-25 cm amb tap de corona, i també un sifó.

ampollasifomontserrat

Si anem al google a buscar “gaseosa Montserrat”  trobem que és una marca registrada de l’empresa Carbónicas Montserrat SL (la mateixa del sifó) i que es situa a Cornellà (també he trobat una direcció a Esplugues), i que també té altra marca registrada: “GASEOSA MONTSERRAT PTE RIBAS IGLESIA 7 HOSPITALET”,… Una marca una mica llarga, però surt el nom de Ribas, que pot ser es refereix a l’Enrique Ribas que fabricava Danzón, i també surt el nom de l’Hospitalet, i una direcció del carrer de l’Església, diferent a la que tenia de Danzón.  Pot ser l’empresa de Cornellà va comprar la marca a Enrique Ribas?. No ho sé.

També he trobat la següent tarja amb l’ampolla petita que hem vist abans amb la direcció del carrer de Girona de l’Hospitalet, es a dir, diferent a les dues anteriors. El no poder datar quasi tot, complica bastant fer una història de tot això, o com a mínim aclarir-se.

montserrattarja

Al facebook l’Olga Gómez Miralles ens ha aportat uns records: Yo recuerdo la botella grande en envase serigrafiado. Igual estoy equivocada, pero yo vivía en la Av. Masnou, encima de los autobuses Florida. Tanto éstos, como los edificios, eran propiedad de los Arús. Jaume Arús, puso una tienda de comestibles en el nº.7 que la llevaba Montserrat, su novia, y siempre había oído decir que las gaseosas, también eran de ellos.

En Josep Calvís Calpe també ens diu: Jo recordo que les prenia al bar del Centre Catòlic, el tap era de corona; a casa les compraven de 1 l i crec que portaven tap de rosca.

En fi, si podeu aclarir alguna cosa ja sabeu,…

REFERÈNCIES 

Inundació al carrer de la Riera Blanca, anys 70

Aquesta imatge també la he tret del munt de fotografies que tenen a Barcelona Colección, per cert, molt interessants. És d’una riuada al carrer de la riera Blanca, i posa que és de 1975, el que passa és que a les hemeroteques no trobo cap riada aquell any, pot ser és del 6 de desembre de 1971, quan van caure 164 litres/m² a la nostra ciutat. Unes obres a la nova avinguda del Doctor Gregorio Marañón van fer que a la riera arribés molta aigua, fins un cabal de 20 m³/s (entre la que discorria per superfície i la que circulava pel col·lector). Quan les aigües van arribar al carrilet es van aturar i van inundar la plaça d’Ildefons Cerdà,… com va ser habitual durant molts anys.

RIERABLANCA1975

He buscat al google street view una imatge més o menys actual del lloc on es va fer la fotografia superior. El carrer de la dreta és ronda de la Torrassa.

rierablancaara

Al museu, a l’exposició de fotografies que tenen actualment, podreu trobar una altra imatge d’aquesta o d’una altra inundació de l’època.

REFERÈNCIES

L’escola del carrer de Campoamor, 1932

El 21 d’agost del 1932 l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat va acordar la construcció per subhasta de dos edificis escolars en terrenys propietat del municipi situats, un al carrer de Campoamor i l’altre a la prolongació del carrer de les Corts Catalanes. Ambdós col·legis estaven dissenyats per l’arquitecte Municipal de la Ciutat, Ramon Puig i Gairalt. el de Campoamor s’inauguraria el 13 d’octubre de 1934 amb el nom del tinent d’Alcalde Salvador Gil i Gil, que havia estat assassinat feia poc temps.

A la foto inferior podeu veure el col·legi l’any 1968. Ara és un jardí, ja que crec que el vantirar a terra als anys 90. Podeu veure unes quantes fotos més d’aquesta escola al grup de facebook que deixo a les referències.

cole1968

Avui he anat a l’arxiu i m’he trobat amb el butlletí municipal de 1932, deixo uns plànols que he trobat:

escolacampoamor1escolacampoamor2

i també un text molt interessant sobre la construcció de l’escola, on no entenc per què menciona el carrer de Felip Pedrell, molt allunyat, entre el torrent Gornal i el carrer del Pedraforca, segurament es tracta d’una errada, segurament es refereix al carrer de Miquel Romeu.

campoamor1932textcampoamor1932text2

RFERÈNCIES

Faema i els seus voltants, 1968

Faema va ser una de les primeres grans empreses que es va instal·lar al carrer dels Motors, quasi en el límit actual amb Barcelona. Va arribar als anys 60, com a filial de la mateixa marca italiana, que ja havia desembarcat a Barcelona l’any 1954. A aquesta fàbrica es feien màquines de cafè per l’hostaleria, i a pesar dels molts canvis, encara hi fan, però sota el nom de Quality Espresso, que crec que manté Faema com a marca.

La fotografia segurament és de l’any 1968, ja que és la mateixa que surt en un anunci de El Mundo Deportivo d’aquell any, el deixo a les referències. A part de que a aquells anys la fàbrica es trobava pràcticament envoltada de camps, veureu també que pel seu costat passava un canal, era la pluvial de la Farola, que baixava des del cementiri, recollia l’aigua del sector de Bellvitge, i posteriorment passava a tocar de Can Pi; aigües avall d’aquesta fotografia seguia en línia recta cap el far. La pista que la segueix de forma paral·lela era la carretera del far, que ara es diu carrer de Miguel Hernández

faema2

Aquí sota deixo una foto de 1967, on incorporo el recorregut de la carretera i pluvial de la Farola, també he posat algunes referències més per que us situeu, ja que aquesta zona ha canviat moltíssim. Camps com aquests sols en queden uns quants a cal Trabal, i pel que va dir ahir l’alcaldessa, em sembla que per molt poc temps,…

faema1967

La fàbrica actualment és així, té el mateix aspecte però amb plaques solars.

faemaactual

 

REFERÈNCIES

Entre Santa Eulàlia i la Bordeta, 1962

Avui m’he trobat totes aquestes fotos de les vies que hi havia entre l’estació de Santa Eulàlia i la de la Bordeta, el nadal del 1962, ja sabeu, la gran nevada.

Les dues primeres són d’un metro de la sèrie 400 sortint dels tallers/cotxeres de Santa Eulàlia cap a l’estació de la Bordeta.  A la segona es veuen també dues locomotores, una S 278 (antiga 7800) feta a SECN/WECo i la segona una S 276 (ex 7600/8600),… això me l’he copiat d’en Ventura Leris :)

bordeta1962-2bordeta-3

Les dues següents estan fetes des dels tallers anteriors cap l’estació de La Bordeta, just per allà sota passa la riera Blanca, i aquells dies sí que era blanca!!

bordeta1962 A sobre de la Riera Blanca

REFERÈNCIES

Els cromos de Chocolates Guillén (192?-195?)

Fa uns dies que a la pàgina de facebook vaig presentant fotografies d’objectes que han sortit de les fàbriques o obradors d’aquesta ciutat; des de ulleres de la Indo, fins a ampolles de lleixiu Alfonso,… és molt fàcil, vas als llocs web de subhastes o d’anuncis, poses al recercador “l’Hospitalet” i surten un munt d’objectes relacionats amb la nostra ciutat. Uns més macos, que ens porten molts i bonics records; d’altres més lletjos, que pot ser penseu que no són més que escombraries,… però tots amb una història, que és el que jo busco. A veure si recordeu aquests cromos.

No he trobat quan va començar a fer xocolata Chocolates Guillen, però aquest és un dels primers cromos que he trobat, sé això per que el telèfon té tans sols quatre dígits (i una lletra). En aquell moment tenien el despatx al carrer Robador, 31 de Barcelona i el cromo era de la gran Katherine MacDonald, la primera dona productora de cinematogràfica de Hollywood (1919-1921) i una de les actrius millor pagades de l’època, va finalitzar la seva carrera l’any 1926,… es a dir que probablement aquest cromo és dels anys 20.

chcolates guillen

Al següent cromo, veiem que han canviat de direcció, al menys del despatx (pot ser la fàbrica ja era a l’Hospitalet?), es troba al carrer de l’Hospital, 91 de Barcelona. També han canviat de telèfon i a més ja té cinc dígits (això no ens diu res ja que he trobat cromos del carrer Robador amb el telèfon 24526). El cromo és de la proclamació de la República, per tant, hem canviat de dècada i ens situem als anys 30.

chcolates guillenrepublica

Tornem a canviar de direcció, ja hi som a l’Hospitalet, a Collblanc, al carrer Martí i Julià, 54; també canviem de telèfon, però mantenim les cinc xifres. Abans del 7 de maig de 1931 el carrer Martí i Julià és deia Romanins i no va ser fins el final de la Guerra Civil (les tropes franquistes entraven per la Diagonal el 26 de gener de 1939) que es va convertir en carrer del General Sanjurjo.

chcolates guillenrepublica2

Als pròxims cromos, que crec que són els més comuns, ja tenim el carrer canviat de nom i un telèfon amb sis xifres, crec que això es va produir l’any 1950; el podem comprovar també amb l’inici de les carreres de les actrius que surten, aquí no l’he posat però hi ha un de la Parice Wymore, que va començar a fer pel·lícules aquell any.

chcolates guillencine

He trobat altres col·leccions de cromos més infantils (fàbulas, Bella Lisela, zoología de peces) amb la direcció al coronel Sanjurjo, però cap amb el telèfon de cinc xifres, el que si és així, ens diria que als anys 40 no es van regalar cromos amb les xocolatines, o pot ser la fàbrica va plegar temporalment.

Per últim els de la lliga de fútbol de 1953-54. Els he posat de l’Espanyol ja que l’Ireneu sempre diu que sols poso jugadors del Barça,… encara que no he pogut resistir-me i també he ficat a Manchon,… és que era hospitalenc. Ah! aquests cromos són d’alumini, crec que són els únics que van sortir amb aquest material, i…

chcolates guillenfutbol

…i pot ser els últims, ja que el febrer de 1954 la fàbrica i el magatzem van patir un incendi considerable

chcolates guillennoticia

Noves imatges de les estructures descobertes sota la “bola del mundo”

Aquest matí m’he pogut escapar i he fet una caminada fins a les obres que s’estan realitzant al final de l’avinguda de Josep Tarradellas. He volgut saber de primera mà el que s’estava desenterrant allà. No es pot entrar, però des de fora he vist les tres estructures de formigó sense ferro, de forma circular, separades entre elles més o menys per la distància del seu diàmetre… el mateix que un usuari del bloc ens va comentar ahir, però no he pogut veure cap túnel, ja que no hi ha angle i a més tot està ple d’argila. He fet algunes fotos que comparteixo a continuació, es poden ampliar.

Aquesta primera la he fet des de la zona més propera al carrer d’Àlvarez de Castro, a l’accés a la Ronda, i podeu veure dues de les tres estructures, que s’han descobert fins ara. La tercera queda darrere de la retroexcavadora vermella.

_DSC8213

Aquesta és l’estructura central.

_DSC8216

La part superior de la següent és la que podíem veure en superfície abans de les obres i va donar lloc a tot tipus de llegendes entre els nens que allà jugaven.

_DSC8217

Aquesta seria la fotografia inversa a la primera, on podem veure l’estructura que allà tapava la retroexcavadora vermella. Probablement a la zona que encara queda sense excavar sortiran més estructures.

_DSC8218

REFERÈNCIES

El final de la “bola del mundo”

L’any passat per aquestes dates vaig publicar aquestes fotografies d’en Santos Vallespín, són d’una cúpula de formigó, ara desapareguda, i que es situava al barri del Centre, entre l’avinguda de Josep Tarradellas i les vies. Els nens que fa anys jugaven a aquest espai, davant de la singularitat d’aquest objecte, van inventar alguna que altra llegenda, alguns pensaven que a sota s’havia enterrat a persones, altres que era un dipòsit d’armes,… alguns li deien la bola del mundo, d’altres l’anomenaven les tortugues,…
cupulassantos

L’Artur García ens va oferir el testimoni del seu pare, que las havia vist construir, tan sols eren dipòsits de combustible de la CAMPSA, que es situava a Cornellà. Ens comentava que els havien situat allà, lluny de la fàbrica, clar objectiu de guerra, per tal de salvaguardar-les en cas d’atac aeri, de fet aquestes cúpules eren una mena d’armadura en contra de les bombes.

Bé, a aquesta zona toca fer pisos, i ja han arribat les excavadores, ja han obert el terra i ja sabem que no hi havien ni armes, ni morts,… el pare de l’Artur tenia raó, eren dipòsits. La següent fotografia també és de Santos Vallespín, veiem la paret dels dipòsits.

dipositsvallespin

Aquest matí m’he escrit amb en Josep Maria Solias, el director del museu, per tal de saber si s’estava documentant la troballa, m’ha comentat que s’estan prenent fotografies. No s’han trobat altres objectes, ni tan sols conductes; es veu una obertura a la paret del dipòsit, orientada cap a la línia de ferrocarril, però no s’observa cap altre objecte que relacioni ambdós elements. També m’ha comentat que no queda cap rastre de líquid, el fons està ple d’argila, no sé si és que el van netejar quan van quedar en desús, o bé l’han ficada al realitzar l’excavació actual. Sobre la data de construcció, no està clara, encara no es sap si és anterior o posterior a la Guerra Civil.

També a aquest mateix bloc hem rebut un missatge anònim amb una descripció del que s’ha trobat: “Puedo comunicar que las estructuras de hormigón no se hicieron con varillas metálicas típicas del hormigón armado, sino que se hicieron con hormigón directamente sin arena, con piedra de río. La verdad es que las máquinas percutoras están encontrándose con mucha dificultad para echar abajo las estructuras. Teniendo una visión general de la calle donde están haciendo la obra, concretamente desde la acera de enfrente pueden apreciarse un total de tres grandes estructuras cilíndricas con un diámetro considerable, al menos de diez o doce metros y una profundidad de unos seis o siete metros. Las paredes son de medio metro por lo menos de grosor. Es lo que se puede ver desde la calle. Al final tenía razón el comentario del texto:  las “tres cúpules que l’Artur de petit i el seu grup d’amics anomenaven les tortugues”, las referidas tres cúpulas por lo visto se corresponderían con las partes superiores de las estructuras citadas.”

Bé, aquest és el fi de la bola del mundo, de les tortugues, adéu a la cúpula, les cúpules misterioses,…

REFERÈNCIES

Post “la cúpula misteriosa” a aquest mateix bloc.